Passat de Sants i veïns

Enregistrem la memòria, primer programa

2011-10-05T12:20:00.002-07:00

A partir d'avui i a poc a poc aniré enllaçant tots els programes d'Enregistrem la memòria per tal de poder escoltar-los des del bloc. Però també els podeu escoltar cada dissabte el matí des de Sants 3 Ràdio al 107.03. En aquest primer programa podreu conèixer a tots els protagonistes que al llarg dels primers quinze programes ens explicaran com era Sants quan ells eren joves.
És un programa presentat i amb guió d'Agus Giralt i Pepita Galve.

Les barraques de Montjuic en imatges (primera part)

2011-09-30T10:52:00.005-07:00

Fa un mes que vaig deixar un article copiat sobre les barraques de Montjuic des de quan van apareixer entre el final del segle XIX i els inicis del XX fins la seva decadència gairebé en els Jocs Olímpics. Durant aquest temps es va crear tota una ciutat "informal" totalment diferent a les nuclis antics, de l Eixample i de les diverses formes de creixement de la presencia urbana tot formant barris com Montjuïc, el Somorrostro o el Carmel. Han esdevingut barris mítics i encara vius a la ciutat per les dures condicions de vida dels habitants dels seus habitants i també perquè, en moments de creixement sense democràcia, tindrien les primeres iniciatives de moviments assistencials, socials i veïnals com també de la gent que en els anys 50 i 60 ha hagut de lluitar va ser traslladada a la zona de l extraradi on va ser reallotjada per tornar a lluitar de nou per aconseguir serveis i equipaments que no arribaven. En canvi els ambients de nous nuclis barraquistes en els anys vuitanta que tingueren caràcters molt més marginals i amb barraques ocupades per famílies procedents de nuclis desallotjats per la gran precarietat social i de vida dels seus habitants i en temps de crisi econòmica els obligaria a buscar una cerca difícil d'altres solucions que no sempre eren satisfactòries.

I a mi personalment m'ha vingut de gust poder compartir unes fotografies de les barraques amb vosaltres que he trobat a la pàgina web de l'exposició que es va realitzar al Museu d'Història de Barcelona. En primer lloc deixo un plànol general dels diferents indrets on havien existit barris de de barraques i després una mica tota l'evolució dels barris de Montjuic des de la formació de les primeres barraques abans del primer barraquisme fins les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX.

Família de picapedrers a les pedreres de Montjuic. Barcelona, cap a 1915. Josep Maria de Segarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.

Vinyeta satírica de l'il·lustrador Opisso sobre la manca d'habitatge a la ciutat de Barcelona. Opisso Esquella de la Torratxa, 28 de novembre 1919.

Can Batlló, un recull històric

2011-09-26T14:02:00.019-07:00

A continuació he volgut compartir un article d'en Josep Domingo on ens explica algunes coses generals sobre la història d'un dels grans espais més coneguts dels nostres barris, i concretament en aqust cas de la Bordeta. És la fàbrica de Can Batlló.

Aquest és un dels espais per al que molts dels veïns i les veïnes i entitats dels nostres barris estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos destinats als serveis dels ciutadans i tenir espai per a molts equipaments que fan falta a la Bordeta. I és per aquesta causa que es va crear la Plataforma de Can Batlló que ja va anunciar que el dia 11 de juny entraria en el recinte de l'antiga fàbrica.

Can Batlló, petit recull històric.

El 1868 s'instal·là, aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d'origen olotí, a la qual s'atorgaren quatre massanes de l'eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d'aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l'abandonà per crear una fàbrica a la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l'edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.

La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.

La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.

Josep Domingo, novembre del 2004

A sota deixo aquest enllaç que si cliqueu a dins hi podreu trobar aquest article de Josep Domingo sobre la fàbrica de Can Batlló que he acabat de copiar. http://canbatllo.wordpress.com/historia/
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.

I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.

Comença Enregistrem la memòria

2011-09-25T04:46:00.006-07:00

Cap al final d'aquest mes em vaig oblidar de dir que pels i les que estigueu interessades en la història de Sants precisament ahir dissabte 24 a les 10h va començar el programa Enregistrem la memòria a Sants 3 ràdio on hi podreu escoltar les veus dels avis i àvies dels nostres barris parlant sobre les seves vides i experiències de la història menys recent del nostre barri. Ahir es va iniciar el primer programa i la presentació del projecte. I a partir del proper programa ja es tractaran esdeveniments històrics succeïts en el barri a partir de la Guerra Civil i durant el franquisme.

A continuació us adjunto el calendari amb els diferents programes d'aquest curs sobre la memòria col·lectiva a Sants perquè us l'escolteu i en feu difusió.

http://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpghttp://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpg

A l'ombra del cementiri

2011-09-25T04:39:00.001-07:00

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

Els "murcianos" (segona part).

2011-09-01T02:32:00.004-07:00

Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

La història més recent i combativa de Sants

2011-09-01T02:02:00.004-07:00

Ahir precisament va acabar el mes d'agost i això precisament em porta una nostàlgia molt perplexa i difícil de definir de forma detallada. És com si s'acabessin les vacances d'estiu, com si ja quedessin molt lluny la festa major del barri en l'última setmana d'aquest mes acabat. Realment no m'és pas agradable de fer-ho però tinc moltes ganes de poder deixar-vos un vídeo realitzat per

l'Assemblea del Barri de Sants sobre la història més recent i combativa del barri. Hi podreu trobar moments importants i emblemàtics reivindicatius de la nostra història i també forces imatges de festivitats culturals amb els diables, els castellers de Sants o bé el ball de bastons.

Per a mi és un vídeo nostàlgic.

Festa i compromís, les alternatives de Sants from Aixina Produccions Audiovisuals on

"El retorn d'un so màgic"

2011-08-26T03:50:00.013-07:00

Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir per una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.

Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popilar per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom.
I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.

A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.

20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.

22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.

Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.

"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!

Si esteu interessats podreu trobar informació en els següents enllaços:

http://iniciativaesteve.blogspot.com/2011/08/homenatge-esteve-fortuny-el-retorn-dun.html

http://www.mondivers.cat/spip.php?article1726

El Cros popular contra la fam

2011-08-21T07:50:00.009-07:00

El Cros Popular de Sants és una competició atlètica amb una llarga tradició i molt arrelada al nostre barri. Però el Cros és molt més que això, tant per la nostra història, que ens enllaça amb el moviment ateneista dels anys trenta com pels lligams amb clubs esportius, entitats de tot tipus dels nostres barris (associacions de veïns, comissions de festes, esplais, mitjans de comunicació locals ...) a través de la col·laboració constant dels quals poden organitzar un cros cada any sense ser un gran club.

El Cros és una cursa de 10 quilòmetres, però també la cura dels més petits, el Petit Cros, la cura de 3 quilòmetres, la Centpeus, la cursa adaptada per a discapacitats psíquics, la xocolatada, el certamen fotogràfic, FotoCros, i el passi del vídeo, entre d'altres activitats.

Aquest any s'incorpora una nova acció a les moltes que ja formen part del Cros Popular de Sants, una acció solidària en coordinació amb la reconeguda ONG, Acció contra la Fam. Acció contra la Fam és una organització humanitària internacional i independent que lluita contra la desnutrició infantil i que a la vegada garanteix aigua i mitjans de vida segurs a les poblacions més vulnerables.

Aquesta organització internacional treballa en diversos eixos (Nutrició, Salut, Aigua i sanejament i Seguretat Alimentària) en més de 40 països ajudant a cinc milions de persones. Amb l'objectiu d'aconseguir un sense desnutrició, el seu primer objectiu, tornar la dignitat a aquells que avui viuen amb l'amenaça de la fam. Per col·laborar amb aquesta causa s'ha creat aquesta iniciativa, el Cros contra la fam, a través de la qual s'ha obert un compte a la web migranodearena on tothom pot fer donacions. És una eina creada per la Fundació Real Dreams, que permet fer donatius a institucions benèfiques. Amb els calers recaptats es podran pagar els tractaments contra la desnutrició infantil.

S'han proposat aconseguir 6.000 euros, amb la col·laboració de tots els que ajudin a aconseguir-ho, i s'ha marcat com a termini per fer-ho el 6 de novembre, una setmana després de la celebració de la cursa. Es pot ajudar de diverses maneres:

- Visitant la web Cros contra la fam i fent el vostre donatiu:

http://www.elmeugradesorra.org/agustingiralt1

- Ajudant a fer correr aquest enllaç i aquest missatge per internet, als correus dels vostres contactes, als vostres blocs i a les xarxes socials, al Facebook, al Twitter...

- Si voleu implicar-vos personalment o implicar la vostra entitat més profundament amb aquest projecte del Cros es podran fer més esforços per lluitar en contra de la fam en el planeta.

Esperem que amb aquesta cursa es pugui aconseguir una important marca.

Podeu trobar més informació sobre el projecte i la destinació dels calers recaptats a:

http://www.acciocontralafam.org/
http://www.crospopulardesants.cat/
http://www.crospopulardesants.blogspot.com/

Extracte: www.memoriadesants.blogspot.com

El dia en que el Sants va derrotar el Barça

2011-08-11T14:18:00.004-07:00

No sóc massa aficionat als esports malgrat que algunes vegades m'hagin interessat alguns de més concrets com ara la natació o el footing però sobretot quan jo els practico enlloc de veure les imatges que s'acostumen a donar per la televisió. Crec que els mitjans volen donar una visió molt fanàtica de l'esport com ara el futbol que l'hagin convertit en un esport de "pa i circ" i la gent sigui tan fanàtica i en vagi parlant constantment pel carrer i entri en formar part de les rivalitats i els resultats del final dels partits de futbol. La gent parla sobre aquest tema de manera exagerada sense tenir més present altres temes i sobretot problemes que afecten de manera real en la societat que vivim.

El futbol és un esport que possiblement té uns origens antics amb precedents a les Illes britàniques durant l'edat mitjana però va sorgir de manera oficial l'any 1863 en el Regne Unit a partir de la primera associació de jugadors i havia tingut codis extremament violents però s'han anat modificant les seves normes. A partir de la seva difusió i popularitat s'han anat creant equips infinits arreu del seu país, d'Europa i del món que han fet que hi apareguin molts seguidors i fanàtics d'aquest esport.
I si en una conversa futbolística apareix el nom Inter, avui en dia la gent pensaria en el club de Milà que juga amb samarreta negra i blava. L'Inter de Milà va ser fundat el 1908 amb disidents de l'altre gran equip de la ciutat, el Milan. Però aquest nom ja era utilitzat molt abans per un altre club més proper a nosaltres, l'Internacional FC, un dels clubs de futbol històrics de Sants, fundat l'any 1901, dos anys després de la fundació del Barça i un any després de la fundació de l'Espanyol. Per a la fundació del Madrid per part del barceloní Juan Padrós encara faltava un any.

Aquest club de seguida es va convertir en un dels principals clubs de la ciutat i va arribar a ser sotscampió de Catalunya les temporades 1903-04 i 1905-06. L'any 1917 debutava amb el club de Sants un noi de 15 anys, format a les categories inferiors, que es convertiria en una de les figures més destacades del futbol a l'estat, Josep Samitier. Ben aviat Samitier va ser fitxat per un dels rivals de l'Inter, el Barça, i Samitier feia les primeres passes per convertir-se en llegenda. Any més endavant un altre santsenc seguiria les passes de Samitier, Escola.

L'any 1922 l'Inter, que jugava amb una samarreta blanca i amb una estrella blava de cinc puntes a l'alçada del cor, símbol emprat llavors per l'esperantisme, es va fusionar amb un altre club de Sants més modest, el Centre d'Esports una entitat que a la vegada era fruit de la fusió l'any 1917 de dos equips, el FC Gladiator (1908) i el Sporting Club de Sants (1909). La samarreta del nou club, la Unió Esportiva de Sants portaria el blanc de l'Inter i el verd del Centre d'Esports.

La mateixa temporada en que va neixer la Unió Esportiva de Sants el Barça s'havia proclamat campió de Catalunya i d'Espanya, derrotat entre d'altres equips a la competició catalana de l'Inter per 5 a 2 i per 9 a 0, però encara no havia jugat mai contra el nou club. En motiu de la Festa Major de Palafrugell i per estrenar el nou camp de Palafrugell, el 24 de juliol, UE Sants i FC Barcelona es van veure les cares per primer cop com va recollir el Mundo Deportivo.

El Barça va jugar amb Bruguera, Conrado, Surroca, Torralba, Blanco, Rodríguez, Piera, Gràcia, Samitier, Mallorquí i Cella i la UE Sants amb Pedret, Solà, Moltó, Helvig, Sancho, Carulla, Rini, Costa, Feliu, Vidal i Oliveres; amb l'arbitratge de Joan Rius. El resultat del partit va ser un 1 a 0 favorable a la UE de Sants, amb el gol de Costa. La Unió va poder resistir als atacs dels barcelonistes i mantenir la porteria a 0 en el seu primer enfrontament oficial amb els blaugranes.

Un resultat. i fins i tot un partit, que avui en dia ens sembla inimaginable, amb un Barça omnipotent que ha aconseguit ser un dels clubs més importants del món, potser fins i tot el primer i que està acostumat a celebrar títols any rere any. Però potser, de forma col·lateral, aquest èxit rotund també ha comportat que el futbol català sigui menys ric en clubs d'alt nivell.

Extret i modificat de Memòria de Sants.

Les barraques de Montjuïc

2011-08-10T01:12:00.008-07:00

A l'ombra de Barcelona de postal, de la metròpoli, de l'Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments: de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrés Eucarístic, de les Olimpíades i del Fòrum ha existit una ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la dècada del 1880. La construcció de l'Eixample i l'exposició del 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de famílies immigrants, vingudes de pagès, a construïr barraques properes a les pedreres. S'hi estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distàncies. Cap a l'any 1914 ja s'hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers fructuosos i costeruts.

Si l'Exposició del 1888 va potenciar l'aparició d'aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la dècada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s'edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construïen a Montjuïc els pavellons de l'Exposició, l'Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d'obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d'aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer els barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l'Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metròpoli. No es volia mostrar a la resta d'Europa l'important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte final. Els propietaris d'aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d'altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d'un lloc a l'altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l'Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de la Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratòries, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l'origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la "Semana del suburbio" i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van comptar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i les Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l'escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l'any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l'aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de 30.000 persones), ni connexió amb el clavagueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o funicular molt allunyades.

Als anys seixanta en aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d'una escola i d'un dispensari a Can Valero.

Però l'any 1964 la situació encara es va agreujar més quan l'ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard al Somorrostro desapareixia quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veiés la degradació de la ciutat. A l'estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l'Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l'espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generar freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombreries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d'atraccions Maricel Park, l'Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona dels habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incomplertes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els amics barraquistes.

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebraries carreres de Fórmula 1.

Abandonat durant el franquisme l'estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s'havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpíades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri de Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l'enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l'any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Per més informació podeu entrar en el bloc:
Document Barcelona

També l'exposició realitzada per MUHBA.
Barraques, la Ciutat Informal.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

"Els murcianos" (primera part)

2011-07-04T05:27:00.006-07:00

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l'augment del vot basat en la xenofòbia. Amb arguments barroers, demagògics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l'odi a l'altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s'ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosòfic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al nostre entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta la gent, al contrari, l'afebleix.

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d'Andalusia, d'Aragó, Galícia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer de Catalunya i de la Franja d'Aragó i posteriorment de Múrcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa uns dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L'arribada de les grans indústries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d'altres, va fer que la població en pocs anys es multipliqués amb els obrers que venien amb les fàbriques de l'interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L'any 1897 Barcelona s'annexaria als pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la perifèria d'aquesta gran ciutat, però la influència de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d'Agregació. Una fita important que cal destacar és l'Exposició Universal del 1888 amb que els polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d'aquest moment Barcelona va iniciar un procés de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segon dels quals és el que serveix d'escenari a aquest relat, l'Exposició Universal del 1929.

La Barcelona de l'Eixample que multiplicava el terreny edificat de l'antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d'obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatòries de l'Exposició del 1929 va arribar de Múrcia. Molts dels obrers que construïren aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuic i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com "la petita Múrcia."

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l'estat espanyol s'havia beneficiat del que les grans potències europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l'exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l'exportació. A l'horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emmigrar cap Amèrica, marxant des del port d'Aguilas sense cap tipus de documentació. Poc aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven amb tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se'ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca. van arribar amb automnibús, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L'any 1927 uns germans murcians del poble d'Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir 15 vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d'obra barata.

El periodista Carles Sentis va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca "Vint-i-vuit hores en transmiserià", on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bactèria que encara avui és la principal causant de la ceguesa, o fent descripcions d'aquests com si es tractés d'una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d'analfabets, però l'explicació d'aquest fet l'hauriem de buscar en la pèssima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessàries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista Mirador els podeu descarregar en els següents enllaços:

Mirador 196.

Mirador 197.

Mirador 198.

Mirador 201.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

Una riera desapareguda, la privatització del sol a Sants.

2011-04-21T00:14:00.002-07:00

Els espais, en certa mesura, són com les persones: canvien, es modifiquen, desapareixen ... A vegades canvia el paisatge humà, el tipus de gent que es mou per aquells escenaris que ja han vist interpretar milers d'històries, d'altres vegades, en canvi, es modifica l'escenari. Es fan edificis nous, es rehabiliten espais antics o a vegades el que canvia és l'ús pel que han estat concebuts aquells edificis. Sobre aquest darrer tipus de modificació al barri tenim molts exemples que han fet millorar les vides de les veïnes i veïns de Sants, la majoria dels quals aconseguits per les lluites del veïnat.

Actualment podem veure com unes antigues Cotxeres dels tramvies es va convertir en un centre cívic, com la gran fàbrica de la família Muntadas, la España Industrial ha esdevingut el gran parc central de Sants, com el Vapor Vell ha canviat la seva funció industrial per la d'escola i biblioteca, com la fàbrica Serra i Balet és la seu d'un poliesportiu i com Can Batlló i tots els veïns esperen en el moment en que la fàbrica esdevingui un espai útil per al veïnat. Avui la història que ens ocupa és un pas invers, com un espai públic s'ha convertit en un espai privat, tancat a la gent i en part, fins i tot, edificat. Un exemple molt clar és el de la Riera d'Escuder.

Segur que moltes veïnes i veïns coneixen la part d'aquest carrer més propera a la carretera, la que arriba fins al carrer Socors. I segur que uns quants fins i tot hauran ballat a la festa major, ja desapareguda, que organitzava la Comissió de festes del Triangle d'Escuder, però potser no tants deuen saber que aquest carrer seguia més enllà del carrer de Miquel Àngel i fins i tot més enllà del carrer Rosés.

De fet, en origen aquest carrer era una de les moltes rieres que creuaven el pla de Barcelona baixant des de Collserola. Al terme municipal de Santa Maria de Sants en podriem destacar algunes, com la Riera Blanca, que era i és el límit amb l'Hospitalet o la riera de la Magòria, l'actual carrer de Joanot Martorell, el límit de Sants amb Hostafrancs.

Què ha passat per que actualment aquest carrer estigui construït en part i abandonat en la resta de l'espai quan és segur que en origen era una via pública i quan avui en dia podria ser un espai perfecte per a convertir-lo en una zona verda gens envejable a les de les grans illes de l'Eixample?

La resposta no la sabem, però si mirem els plànols dels anys 30 i els anys 50 com els que hi ha a continuació, es pot identificar encara aquesta via que creuava i pel mig del que avui és una finca. Alguns veïns de la Casa Gran, la finca del carrer Rosés, encara recorden haver transitat per la riera i veure el punt en que hi havia l'entrada de l'aigua cap a la claveguera. Aquesta història pot resultat tot un misteri però segurament estigui relacionada amb alguna fosca requalificació en els anys 70 aprofitant les obres de construcció del cinturó.

De fet a Sants també podem trobar una altra riera, un espai públic va ser privatitzat, no només per simple curiositat, sinó per un fet encara més important, per descobrir quins són els sistemes foscos que permetien, i encara permeten, que aquestes coses segueixin passant, per estar una mica millor immunitzats contra aquests tipus i aquestes accions corruptes.

Però encara seria més important poder recuperar un espai abandonat per a la gent del barri, reconvertint-lo en un petit pulmó del cor de Sants. De moment, però, una porta metàl·lica del carrer Rosés, rera dels grans blocs de la Rambla de Brasil ens segueix privant del que hauria de ser de tots.

80 anys de la proclamació de la República

2011-04-14T03:11:00.005-07:00

Avui fa 80 anys de la proclamació de la Segona República i des del Passat de Sants també ho volem commemorar.

El 14 d'abril del 1931, a Hostafrancs, hi hagué una munió de republicans que van marxar cap a l'Alcaldia amb banderes republicanes i imatges dels primers martirs del moviment republicà per celebrar aquest fet. El text que trobareu aquí a sota és la narració que van fer els lerrouxistes del barri, un grup força nombrós, a la seva revista El Lerrouxista, el órgano de los radicales de Hostafrancs.

Per altra banda també s'haurien de matitzar algunes de les seves afirmacions totalment partidistes del que fan, com per exemple dient que aquest acte es va fer "sin ayuda ajena". És cert que els lerrouxistes d'Hostafrancs tenien molta importància, però al barri hi havia molts altres grups contraris a la monarquia i republicans i seria molt estrany que tota aquesta gent no hagués celebrat la fugida del rei.

"Llegó el 14 de abril i un grupo entusiasta, apasionado de republicanos radicales de nuestro Ateneo, sin ayuda ajena alguna, procedió a colocar la bandera republicana en el balcón de la Alcadía de Hostafrancs y, como tributo de reconocimiento, a cada lado de la bandera tricolor colocó el retrato de aquellos héroes de Jaca, los que con su sangre generosa hicieron fructificar rápidamente la semilla sembrada años por el Apóstol de la República.

El lerrouxista, número 1, Hostafrancs, setembre de 1934.

Extret de: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

Barraques, l'altra ciutat

2011-04-11T14:10:00.003-07:00

Algú sap que en els llocs on actualment hi ha l'Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi hi havien barraques al llarg de molts anys?
Doncs us adjunto un documental sobre el barraquisme a la ciutat de Barcelona que es va fer fa 2 anys en un dels programes del 30 minuts.

El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una de les experiències de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

Un reportatge de: Alonso Carnicer i Carme Grimal.

Muntatge: Agustí Poch.

Documentació: Mireia Tous.

Producció: Sandra Rierola.

Cronologia de l'Espanya Industrial

2011-04-10T04:53:00.006-07:00

Finalment avui he decidit posar una llista dels esdeveniments més importants succeïts a la fàbrica tèxtil Espanya Industrial De fet aquests esdeveniments es troben escrits i estudiats pels historiadors Jaume Fabre i Josep M. Huertas per al dossier La penúltima mort de la España Industrial. Un assaig d'història oral, que va apariexer al gener de l'any 1931 a la revista l'Avenç.

1812 - Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.

1828 - Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó)

1839 - Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.

1842 - Compren el solar a Sants

1843 - Durant els aldarulls de la Jamància traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.

1847 - El 25 de gener es constitueis a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.

1851 - Traslladen el domicili social de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.

1854 - El 15 de juliol, en ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.

1855 - Un any més tard, durant la vaga general, es produeixen diverses detencions. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.

1860 - Visita la factoria de la reina Isabel II. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.

1865 - Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins l'empresa. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.

1873 - Visiten La España els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.

1877 - Ara és el jove rei Alfons XII qui visita La España i perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.

1877 - De març a agost, enfrontaments continus per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.

1888 - Es reforma la maquinària.

1889 - Gran premi per a La España en l'Exposició de París pels seus estampats.

1890 - Primer primer de maig. La fàbrica roman una setmana en atur.

1897 - Festes del cinqüentenari. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.

1902 - La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes, que donarà justa fama a La España Industrial.

1908 - Ara és Alfonso XIII qui visita la fàbrica.

1909 - Matias Muntadas i Rovira, actual director, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.

1918 - Al març intenten cremar la fàbrica, enmig d'una forta tensió social.

1921 - Moren assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.

1924 - S'abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.

1927 - El gendre de Matias Muntadas, que mor aquest any, assumeix la direcció. És Esteve Albert, baró de Terradas.

1929 - S'inaugura l'Obra Social: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.

1931 - Absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.

1936 - Col·lectivització amb motiu de la Guerra Civil. La fàbrica no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.

1940 - Comandes fortes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.

1941 - L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica. S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.

1945 - El baró de Terrades, alcalde de Barcelona.

1946 - S'inaugura el camp de futbol i el casinet.

1947 - Centenari de l'empresa. Hi ha 1892 obrers.

1962 - Primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran llocen 1965, 1969, 1972, 1972, 1977 i 1979. El 1980 s'ha demanat la setena, quan queden uns 150 obrers.

1972 - Trasllat a Mollet de l'empresa.

1973 - S'ensorra la nova factoria per deficiències de construcció.

1974 - El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector com edificable.

1976 - El Pla Comarcal manté la qualificació, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.

1978 - El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España.

1979 - El mes de març, l'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.

1980 - El darrer expedient presentat per La España proposa la liquidació honrosa de l'empresa.

1981 - Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial, un cop fracassats els intents per salvar-la a la factoria de Mollet, on es va traslladar l'any 1972, en abandonar els terrenys de Sants.

1984 - Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.

1984 - S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel

1985 - Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc.

1992 - Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia

1999 - Es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.

2008 - Els Esplais i Caus de Sants demanen el parc per organitzar l'AcampaSants però no reben el permís per acampar.

2009 - L'Assamblea de Barri de Sants demana l'Espanya Industrial per celebrar la Festa Major alternativa però finalment no obté els permisos. Finalment els concerts es realitzaran a Carretera de Sants en senyal de protesta.

2010 - Reinaugurat el Parc de l'Espanya Industrial després de les obres de reforma. Finalment els esplais i caus poden fer l'Acampasants 2010 i acampar a l'Espanya Industrial. Finalment la Festa Major Alternativa es celebra al Parc.

La Rambla de Badal

2011-04-10T03:41:00.005-07:00

Després d'un mes sencer sense escriure, finalment torno aparèixer per aquí, ja tenia ganes d'escriure algun article sobre història del barri. En el nostre barri hi ha molts espais i llocs plens d'història i finalment se me n'ha acudit un dels que quasi mai hi havia pensat. Precisament voldré parlar sobre un dels carrers més importants del nostre barri però no tant per la circulació diària de vehicles sinó sobretot per un ample carrer de passejada de molta de la població. És la Rambla de Badal.

El carrer que avui en dia coneixem com la rambla de Badal, i que durant molts anys va ser simplement carrer Badal. El carrer rep aquest nom per la família Badal, que pel que sembla, eren antics propietais del molí de la Bordeta, que era aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució.

Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloia disset mujades (83240'5 m2) i una torre, la Torre d'en Llull. El terreny va anar passant de mans per herència entre els membres de la mateixa família i posteriorment als marquesos de Berberà i els de la Manresana fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els hereus i successors d'aquest ric comerciant. I van ser els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats d'en Llull. Per aquests motius van obrir el carrer el 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la carretera.

El carrer Badal es prometia com la rambla de Sants ha sigut un dels carrers més castigats pels successius projectes urbanístics de la ciutat i un dels espais pels que els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida en aquest terreny es va fer amb l'arribada del tren a Sants l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies i que encara divideix el barri en dos, una ferida que es podria haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va néixer la Plataforma pel soterrament de les vies.

Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer: la construcció d'un cinturó de ronda. Aquesta construcció va produïr l'eixamplement de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu molts veïns (uns 800 habitatges), que veien perillar les seves cases, es van unir en una nova lluita que algun altre dia també explicaré però més endavant i detalladament. Els veïns es veien amb estupor com la mateixa via que produïa expropiacions a Sants en canvi arribava a Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va néixer la Asociación de Badal, Brasil y Adyacentes l'any 1970. Als noranta la lluita es va completar amb la cobertura del cinturó.

A la foto podeu veure l'antic pont de Badal, un espai molt estret que resultava molt perillós, especialment per als carreters.

Presentació de "Les cooperatives obreres de Sants" a la UB

2011-02-25T10:21:00.003-08:00

Ahir dijous 24 de febrer a l'aula 309 de la facultat de Geografia i Història a les 18:30 h es va fer la presentació del llibre "Les cooperatives obreres de Sants". L'activitat va ser organitzada a càrrec de la Universitat de Barcelona i els col·lectius com ara la cooperativa La Ciutat Invisible i Sants Cooperatiu.

És un llibre que tracta la memòria de la població del barri i la majoria d'aquesta era obrera i treballava majoritàriament a les fàbriques però també van adoptar iniciatives pròpies de crear les cooperatives com a llocs on es realitzava el treball col·lectiu dels i les santsenques i fonamentar així uns vincles solidaris entre la classe treballadora santsenca.

Aquestes cooperatives van començar a aparèixer a partir de la segona meitat del segle XIX i van difondre's fins l'any 1936 quan va esclatar la Guerra Civil, i en el franquisme van desaparèixer.

La Lleialtat Santsenca o l'Empar Obrer van ser algunes d'aquestes cooperatives que apareixen en aquest llibre i que van funcionar en aquesta època i actualment s'estan realitzant projectes per recuperar aquests espais solidaris.

Ruta per la història de les okupacions a Sants

2011-02-19T06:32:00.004-08:00

Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, tindrà lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta històrica per la okupació a Sants on podreu conèixer els diversos col·lectius i projectes que s'han desenvolupat a Sants.

Pirates a la Marina de Sants

2011-01-21T04:15:00.005-08:00

L'inici del segle XVI a Sants, i en general a Catalunya, va ser un moment crític, com ens consta clarament el descens de població que va patir la nostra vila. Dels 25 focs a cases que hi havien, segons el fogatjament general de Catalunya a finals del segle XV, l'any 1553 només ens constaven
12 focs.

Entre els diversos factors que van motivar aquest descens caldria apuntar-ne un que potser avui en dia ens podria sobtar: la pirateria.

Al llarg del segle XVI la presència de pirates, principalment tunisiencs, a tota la costa barcelonina fou constant. Aquesta amenaça va fer, fins i tot, que la capital catalana es fortifiqués, tancant la muralla per la banda de mar. Pel que sembla un dels espais on era habitual trobar pirates era al delta del Llobregat: un espai no defensat on es podien aprovisionar d'aigua.

Aquesta presència habitual va impedir que el terreny es pogués conrear. Segons l'historiador Carreras Candi aquest pas dels pirates, majoritariament d'origen tunisienc va fer que una de les platges on paraven es conegués com a Can Tunis.

Per impedir aquestes incursions tan perilloses l'any 1566 el virrei comte de Melito va decidir que s'havia de construïr una torre fortificada. Però ni tan sols aquesta fortificació es va escapar de les accions dels pirates, ja que el 1567 durant les obres de construcció de la torre va ser atacada.

Tot i això la torre es va acabar el mateix any i amb una guarnició de 6 homes i 3 peces d'artilleria ja van entrar en acció. Aquesta construcció va ser utilitzada posteriorment en les diverses guerres i revoltes que va patir la ciutat, des de la Guerra dels Segadors, quan va ser volada, fins a la Guerra de Successió quan el 1713 Felip V la va convertir en baluard amb dues baterie per poder atacar el port de la ciutat de Barcelona, que es trobava assetjada.

Poques referències han quedat als nostres barris d'aquest passat relacionat amb la pirateria. Tot i que un dels carrers del nostre barri si ha conservat el nom d'un corsari, Bethencourt, però en aquest cas no va ser un pirata que preocupés als monarques, al contrari, ja que Bethencourt va treballar per la corona i en nom seu va conquerir les Canàries, massacrant i evangelitzant la població autòctona: els guanxes.

De Memòria de Sants. Agus Giralt.

També podeu trobar informació sobre els atacs pirates a Crosaris a la Marina de l'Hospitalet.

Es publica "Les cooperatives obreres de Sants"

2010-12-24T03:04:00.004-08:00

La llibreria santsenca La Ciutat Invisible presentarà el proper 22 de desembre el llibre Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). A continuació adjunto la presentació que ha fet la llibreria.

Disponible a la nostra botiga a partir del 22 de desembre."Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)" és una recerca sobre les comunitats obreres autoorganitzades que, com a resposta global a l'explotació capitalista que patien, posaren en pràctica unes altres relacions econòmiques basades en la cooperació, la solidaritat i el recolzament mutu. Les cooperatives obreres, sobretot de consum però també de producció, significaren l'aposta per a organitzar materialment les condicions d'existència de les que, produint-ho tot, no tenien res. Arrencant de les societats de resistència de mitjan segle XIX, poblaren tots els barris proletaris de Barcelona, i el seu camí ascendent fou tallat de soca-rel amb la victòria feixista de 1939. Amb aquest treball, des de La Ciutat Invisible volem redescobrir la memòria política que duem a dintre, promoure el cooperativisme avui i promoure el reconeixement del bagatge emancipador que ha configurat un barri popular com Sants.

"Brindis Cooperatista!" Dimarts 28 de desembre del 2010, 20.00h al Casal Independentista de Sants, carrer Muntadas, 24. Sants, davant de l'Espanya Industrial.
Ámb motiu de la publicació del nostre llibre Les cooperatives obreres de Sants, des de La Ciutat Invisible volem celebrar amb tots vosaltres, amics i amigues, aquesta iniciativa que ens fa tantíssima il·lusió. Per tant, us convidem a fer un brindis cooperatista amb unes copes de cava, i donar-nos mútuament escalforeta, força i alegria per a tancar junts l'any 2010 i afrontar el 2011 amb renovades energies.

Extret de: Memòria de Sants: www.memoriadesants.blogspot.com

Entrevista a Agus Giralt al programa "Gent del Barri" a Sants 3 Ràdio

2010-11-24T15:01:00.002-08:00

Aquí us deixo una entrevista que li van fer al meu company Agus Giralt en el programa "Gent del Barri" de Sants 3 Ràdio, on parla sobre alguns aspectes de la seva vida, de la història de Sants i de les entitats on participa o ha participat: la Burxa, l'Esplai Xiroia i el Cros Popular de Sants.

També trobareu cançons de Ràbia Positiva, Nous Espectres, Els Pets i Bob Marley.

Si voleu escoltar l'entrevista, podeu entrar en aquest enllaç.

Les milícies del Foment Republicà del Carrer Cros.

2010-10-24T04:42:00.001-07:00

L'any 1936, després de l'aixecament feixista, un cop aquest havia estat vençut a Barcelona, moltes entitats de Sants van organitzar les seves pròpies milícies per anar a lluitar al Front d'Aragó. En aquesta imatge podeu veure les milícies del Foment Republicà de Sants, que era al carrer Cros 5. El lloc on es va fundar ERC.

Extracte: Memòria de Sants (http://www.memoriadesants.blogspot.com/).

Els arbres de la carretera

2010-07-29T06:59:00.003-07:00

Les obres de la carretera de Sants per tal de renovar les voreres han fet desapareixer tots els arbres. És important poder comentar aquesta bestiesa que ens ha deixat una carretera sense cap element verd i sense cap ombra, només amb uns forats a terra plens de ciment, però una forma bona d'explicar-ho a partir de notícies actuals relacionades sobre el tema. Però en canvi a través d'articles de premsa antiga hi ha una notícia que s'hi adiu perfectament. Aquest article que porta per títol "Els arbres de la carretera" va apareixer a un dels diaris publicats als nostres barris, El Ressò, Setmanari Independent del Districte VII, concretament al número 44 del 13 de febrer del 1925. I també hi ha un article que parla sobre l'actual tala, escrit per Rafael Casas, on trobareu molta més informació.

Els arbres de la carretera

He vist uns homes que amb unes destrals anaven tallant branquetes dels arbres de la nostra carretera. No, no em proposso criticar-los, ho faria malament, ja que els meus coneixements abricultors son molt escassos, comprenc que en una època determinada de l'any, els arbres deuen esporgar-se per a que, al venir al maig, treguin nova florida... si no han mort.

Lo que vull criticar està a l'abast de tots els coneixements, tothom davant d'un arbre coneixerà de seguida si és dret o tort, veritat? Doncs d'això volem ocupar-nos. Com que encara no tenim señoras concejalas hom creu que l'encarregat de donar les ordres oportunes per a esporgar tots els arbres, deu esser un senyor concejal jurado o concejal a seques, que sap un hom?

Suposem que aquest senyor deu tenir atribucions per a fer el canvi dels arbres que es moren, com també les deu tenir per a substituïr els que han rebut una trempada de camió, posso per cas, i els ha torçat amb forma que fins en veurem alguns que els seus brancatges creixen dins un balcó. i m'ha sorprès veure aquells homes com a n'aquests arbres els esporgaven al igual que els altres quan crec que lo més lògic seria arrancar-los i possar-n'hi de nous.

Arbres nous? Ara hi corro.

Mirem les voreres i en cançarem de comptar quadrets buits. arbre que s'ha mort, arbre que no s'ha substituït per un altre, arbre que d'una trompada l'han torçat, arbre que segueix tort i creixent i encara l'esporguen perquè creixi més; seguint aquest camí, dintre de pocs anys la Carretera farà goig de debò.

Sans es una barriada mancada de jardins i places d'esbarjo. i una sola via que tenim, la qual no costaria gaire arranjar-la bé, l'hem de veure bruta, mal empedrada i amb els seus arbres raquítics i abandonats a la seva sort.

Quin dia acabarà tanta deixadesa?

Tenim dret a demanar a l'Ajuntament més cura per les coses de Sans, ja que com ells altres ciutadans de Barcelona paguem cèdules, impostos sobre els lloguers, contribucions, etc, etc.

Volem doncs un millor tractament.

Un català d'Eivissa.

El refugi 307

2010-04-07T12:37:00.007-07:00

Malgrat que el meu bloc parli molt sobre la història de Sants, Hostafrancs i la Bordeta també m'interessa escriure algunes històries sobre altres barris veïns a Sants com ara Les Corts, la Font de la Guatlla, la Marina de Sants, el Ninot o en aquest cas el Poble Sec.
Aqui us deixaré aquest vídeo del YouTube que parla sobre el refugi 307 que el podreu trobar al carrer Nou de la Rambla.
Per veure un refugi com aquest podeu apropar-vos fins al carrer Nou de la Rambla 169, ja que ara mateix està museitzat i per un preu de 3 euros (gratis per als docents, per als funcionaris, els que tinguin la targeta rosa i els menors de 16 anys) es pot visitar. A la web del museu d'història trobareu els horaris.

De totes maneres cal recordar que arreu dels nostres barris es van edificar molts i molts refugis, molts d'ells destrossats per les obres com el 877 o el 742, o també es troben en perill com és el refugi del carrer Juan de Sada o en alguns pocs casos son visitables sense que ho sapiga massa gent.

Aquest petit documental va rebre al concurs els premis a la millor realització, millor banda sonora i per votació popular al concurs de la Mercè.doc 2008.

Més endavant també m'interessaria recollir informació sobre els refugis antiaris en la Guerra Civil a l'Hospitalet, ja que he començat un altre bloc que es diu Memòria de l'Hospitalet (www.historiesdelmon.blogspot.com).

Felicitats a Dani Cortijo.

2010-03-24T10:40:00.005-07:00

Des del Passat de Sants i els seus veïns, vull agraïr el meu amic Dani Cortijo per haver aconseguit publicar les seves històries del seu bloc Altres Barcelones (http://altresbarcelones.blogspot.com/), en un llibre: HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA.

Felicitats company per haver aconseguit publicar aquest llibre.

Ànims i endavant.

Llibertat a cops de falç...

2010-03-13T14:17:00.004-08:00

Us recomano una exposició organitzada pel bar restaurant Terra d'Escudella al carrer Premià 20. Tot i que l'acte de presentació de la nova exposició es farà el proper dilluns 12 d'abril a les 19:30, si hi aneu ja la podreu veure al menjador de l'interior del restaurant.
L'exposició duu per títol "la Llibertat a cops de falç. Revoltes i moviments populars als Països Catalans (1450-1790)". Es tracta d'una mostra elaborada per l'equip impulsor del restaurant, un restaurant que vol posar a l'abast de tothom la rica gastronomia dels Països Catalans relacionant-la amb la cultura popular. Aquesta tasca s'ha volgut complementar amb una mostra que estarà instal·lada de manera permanent a l'espai del menjador interior.
El fil conductor de l'exposició son els moviments transformadors que s'han produït arreu dels Països Catalans al llarg de la història, posant l'accent en les classes populars com a motors i agents de canvi. El marc d'anàlisis son els quatre grans territoris de parla catalana, amb la intenció inequívoca de donar testimoni de la unitat cultural, política i lingüística d'aquest país, així com el caràcter clarament combatiu que en les nostres classes populars han demostrat fins a temps recents.
Sens dubte, és una tasca ambiciosa que el Terra d'Escudella ha volgut executar amb màxim rigor, però també amb una clara visió pedagògica i divulgativa.
Per tot això, des del Terra d'Escudella ens emplacen a assistir a l'acte de presentació que es durà a terme al restaurant i que comptarà amb la participació de l'historiador Agustí Barrera i l'equip que ha fet possible l'exposició. Després dels parlaments, es podran degustar un seguit de plats amb història, pensats i elaborats especialment per a l'ocasió.

Imatges de la nevada del 1962 a Sants Montjuïc

2010-03-08T11:29:00.011-08:00

Avui ha nevat i han vingut unes masses d'aire polar. I vull compartir algunes fotos de la nevada del 1962 a Sants-Montjuïc. Com observeu, la primera és en color mentre que les altres són en blanc i negre.

La ruta del cooperativisme en vídeo

2010-02-14T12:15:00.005-08:00

Aquí sota us passo la ruta per les cooperatives històriques del barri, realitzada dins del Projecte Sants.Cooperatiu.

El mercat del ninot

2010-02-07T23:03:00.017-08:00

Aquest cop ens anem fora de Sants i arribem en un dels barris veïns més llunyans en què el nostre barri hi ha tingut menys contactes: és a dir, el barri del Ninot. Des de les primeres dècades del segle XX desgraciadament pertany a l'Eixample i els seus contactes amb Sants es van iniciar en moments més tardans, ja a la meitat del segle XX a través de la continuació de carrers transversals com València, Còrsega, Rosselló o Mallorca. La majoria de gent de fora que no coneix tant aquests barris es queda més amb l'Hospital Clínic, del qual en parlaré més endavant. però segurament mai han conegut els seus origens amb la creació d'un mercat.
A mitjans del segle XIX aquestes terres pertanyien a Les Corts de Sarrià, que actualment se'l coneix amb el nom de Les Corts, i els seus límits arribaven fins a una gran part del què actualment és l'esquerra de l'Eixample. Aquest municipi tindria un límit fronterer amb Sants bastant després a l'annexió a Barcelona, a través de la Travessera de les Corts i més tard l'Avinguda de Madrid.

En aquests terrenys un comerciant hi va instal·lar uns espais al nº 9 del carrer València (actal 107) amb una planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taverna i una casa de menjars. El comerciant hi feia un bon negoci però a fora de les muralles i de les poblacions seria un perill pel bandolerisme i inseguretat. I l'edifici estava protegit amb barrots per impedir els assalts.
Però hi faria bon negoci i la gent comprava els productes necessaris i tornava cap a Barcelona evitant passar per un pas elevat per damunt de les vies del tren entre els carrers d'Aragó i Casanoves conegut com el "pont del mico", on hi havia burots i l'oficina de pagament d'impostos pels productes.
Apareixen algunes anècdotes sobre que les dones s'omplien el vestit i es feien passar per embarassades o amagaven coses a la faldilla. I els joves més atrevits s'escapolien corrents del mercat i travessaven el límit fiscal sense pagar ni un ral.
Quan el negoci anava augmentant la filla del taverner festejaria amb un noi de la Barceloneta, en Joan Clapés. Un dia passejant pel costat del mar la noia va veure desvetllar un vaixell i es quedà atreta per la figura d'un ninot al mascaró de la proa: era un gromet amb una gorra de mariner a una mà i papers a l'altra, i pintat de diferents colors. La noia va reclamar a ell de fer-se amb l'estàtua per utilitzar-la com a reclam per al negoci del seu pare, que fins i tot s'ha de dir que la utilització de reclams ha estat un costum molt comú fins fa poc. Aleshores la parella va tornar al seu negoci en el mercat i van posar la figura a la part del mig de l'entrada.
Amb els anys els i les veïnes com també altra gent va nomenar el mercat com el Mercat del Ninot en referència a la figura del mariner.
L'èxit assoli dels negocis seria molt aclaparant i la zona es trobaria en una urbanització accelerada al voltant dels carrers de Villarroel i València, i els negocis es trobarien en grans proporcions. Seria aleshores quan aquest barri se'l coneixeria com el Ninot, i la seva prosperitat s'aniria augmentant. Aleshores seria quan els comerciants de la part esquerra de l'Eixample que ja formava part de Barcelona estaven molests i iniciarien una campanya de pressió sobre les autoritats municipals per legalitzar la seva competència. Els governadors estaven atents a les demandes dels comerciants i els va obligar a formar part de Barcelona i pagar les taxes corresponents. El 20 d'agost del 1890 s'inaugraria un nou complex comercial entre els carrers Mallorca i Villarroel on s'instal·laren els botiguers i rebria el nom de mercat del "Provenir". Però finalment les taxes dels impostos no van arribar a l'èxit econòmic del mercat, es mantindria el nom de Provenir imposat per les autoritats però seria l'any 1931 -en la Segona República- es va oficialitzar el nom popular del "Ninot". El 1933 va deixar de ser a l'aire lliure i es va cobrir en defensa dels interessos dels Concessionaris però encara mantindria l'antiga estructura arquitectònica, però en el franquisme se li tornaria assignar el nom de Provenir. Malgrat els interessos de les autoritats, aquest mercat mai perdria el nom del Ninot com se l'ha conegut popularment.

I tornant al grumet de fusta, ja no es troba al mercat sinó que és al Museu Marítim de Barcelona. Però ha aparegut una còpia bessona a l'entrada de l'edifici amb unes lletres grans que recorden el nom de les autoritats que ha estat canviat pel del Ninot.

Actualment es troba en obres de remodelació i el 27 d'octubre del 2009 es va instal·lar un mercat provisional a l'esquerra del carrer Casanoves, just a l'entrada de la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona - Clínic, i tenen uns nous horaris i serveis, pàrquing subterrani entre altres.

La Bòrnia de Sants

2010-01-29T15:16:00.007-08:00

A mi no m'agrada massa explicar relats foscos on hi ha hagut episodis de terror, segrests o assassinats però també han format part de la història dels nostres barris. En el seu moment ja vam parlar sobre el cas de l'Enriqueta Martí coneguda també com la Mala Dona o Vampiressa de Barcelona que segrestava nens a inicis del segle XX.
Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.

Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.

El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.

Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.

Una ruta cooperativa a Sants. Taller, exposició i ruta

2010-01-27T16:51:00.005-08:00

El Projecte Barri.Sants Cooperatiu està preparant una jornada sobre el cooperativisme de barri amb la realització d'un taller i una ruta per a poder conèixer millor la història de les cooperatives històriques de Sants, que podreu llegir en aquest bloc. Aquesta ruta es basarà sobretot en la Lleialtat Santsenca que havia estat la primera cooperativa del barri que també seria coneguda com la Cooperativa del Camp, on a sota us adjunto una invitació per a les persones que vulguin assistir:

"Per al Taller, iniciativa de Sants Cooperatiu, l'Assemblea de Barri de Sants i el col·lectiu d'arquitectes La Col, comptarem amb els plafons de l'exposició Memòria Cooperativa referents a la Lleialtat Santsenca i al Cooperativisme històric de Sants, que es podran visitar fins el 15 de febrer al mateix Centre Social de Sants.

Avui mateix, el 29 de gener del 2010 a les 19:00 h ja ha començat un taller sobre la Lleialtat Santsenca al Centre Social de Sants, al carrer Olzinelles 30.

Una part de l'exposició sobre la Memòria Cooperativa podrà ser visitada fins el 15 de febrer al mateix CSS.

Finalment, diumenge 7 de febrer s'emprendrà una ruta per les cooperatives històriques de Sants, que s'iniciarà a les 11h al Centre Social de Sants.

La Lleialtat santsenca.

2010-01-27T14:11:00.008-08:00

Fa temps ja vam escriure un article sobre els origens del cooperativisme i la seva evolució a Sants com en altres barris de Barcelones i ciutats europees per satisfer les necessitats dels i les treballadores que treballaven a les fàbriques, com fer front al poder del capitalisme portat per la industrialització.
Aleshores, l'any 1894 quan Sants encara un municipi independent uns 15 treballadors fundaren la primera cooperativa del barri: la Lleialtat Santsenca al carrer Callao, i poder sostenir el consum de les seves famílies. Al principi hi pagaven unes 30 pessetes d'entrada que es retornarien quan algun soci es donava d'alta en menys de 6 mesos. Però en arribar a ser 80 membres van necessitar traslladar la cooperativa en una casa al carrer d'Olzinelles que estava envoltada d'horts i conreus, que arribaria a ser la Cooperativa del Camp.

El 1896 farien un altre trasllat cap a un local del carrer Dalmau on instal·larien un magatzem de queviures, les sales de reunió i un cafè. En aquest lloc s'hi estarien uns trenta anys i posarien en marxa dues iniciatives que transformarien la cooperativa: la primera seria un Fons de reserva que assegurava els recursos als socis en cas de malaltia, minusvalia o vellesa. Seria una eina imprescindible per als obrers quan encara no hi havia seguretat social ni pensions. La segona seria una quota setmanal per a poder aixecar un edifici de la seva propietat. Davant d'aquests canvis, els socis de la cooperativa augmentarien fins a 170 i s'instaurà una moneda pròpia per a fer els pagaments de la cooperativa.

El 1924 van comprar uns nous terrenys per a edificar una nova seu que estaria dissenyada per l'arquitecte Josep Alemany. A la planta baixa comptaria amb una altra botiga de queviures, el magatzem i un forn de pa mentre que el cafè, la sala de juntes, el teatre i el gimnàs es trobarien en el pis de dalt. En aquest espai s'hi promogué l'associacionisme i un fort treball cultural que tindria una gran rellevància durant la Segona República. I també adoptaria una centralitat important en el moviment cooperativista santsenc del segle XX.
La Guerra Civil seria un factor que trastocaria i perjudicaria el cooperativisme arreu del territori català i la Lleialtat es trobaria tancada fins el 1941. Aleshores, els falangistes n'autoritzaven la seva reobertura però perdria la seva funció cooperativa durant els anys 50. Més tard s'hi instal·laria una fàbrica de torrons i successives sales de ball com el Bahia, Rainbow... fins quan es tancà el 1988. Aleshores, el 2006 l'ocuparia temporalment el col·lectiu L'Espai Alliberat per la Cultura i ha quedat abandonada des del 2009: és a dir l'any passat. Actualment, pel que fa la seva arquitectura com el seu bagatge municipal pot adquirir un nou paper en les necessitats actuals del barri i recuperar-lo com a centre de recursos veïnals i col·lectius.

El misteri dels sacrificats

2010-01-22T10:56:00.025-08:00

Aquest article no l'escric pas per convicció pròpia perquè realment sigui a favor de les meves creences, sinó per conèixer i entendre el nostre passat que és una part de la feina de l'historiador com també fer-la servir com una eina crítica. El passat ha tingut diferents etapes i ha estat influenciat per molts factors materials i les mentalitats, i fins al segle XIX havia estat determinada per la religió: en aquest cas el cristianisme.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.

El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.

La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.

El Torrent del mal Consell i Can Bruixa

2010-01-22T09:45:00.014-08:00

Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.

Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.

D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.

Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.

Text sobre la cavalgada de Joan Amades

2010-01-12T05:53:00.006-08:00

El desembre del 2008 ja vaig parlar sobre la cavalgada dels reis a Sants des del seu origen fins als problemes que havien tingut les associacions del barri amb l'ajuntament, el qual volia institucionalitzar-la davant de les autoritats polítiques.

A continuació vull deixar un text d'en Joan Amades d'inicis del segle XX, que l'historiador Albert Torras i Corbella ha recuperat per al seu llibre Del Nadal d'Antuvi.

“La mainada dels pobles del Pla de Barcelona, molt especialment la de Sants, Les Corts, Sarrià, Sant Gervasi i Gràcia, al capvespre anava a rebre els Reis a l’ermita de Betlem del peu de Collcerola, entre l’actual Avinguda del Tibidabo i a la Bonanova. Hi anaven amb atxes de vent, fetes amb bocins de cordes velles i dolentes, ben enquitranades perquè cremessin força. Duien trompetes de llauna per a cridar els grans monarques. Els donaven una medalla dels Reis, que es penjaven al coll creguts que així els portarien més coses. També els repartien ametlles que els tiraven a grapats i que ells, per arreplegar-les, es barallaven a l’aranya estiracabells. Quan se n’anaven formaven llargues processons i corrues amb les atxes enceses per a il·luminar els Reis perquè no erressin el camí i perquè no passessin de llarg sense adonar-se de la casa de cadascun. La baixada de la mainada amb les atxes enceses constituïa un espectacle que molta gent de la rodalia anava a contemplar."

Els gitanos, esculats.

2010-01-01T06:05:00.012-08:00

Els relats i les historietes de Sants han estat molt diversos i han tractat sobre diferents temes: apareixen alguns com el dels Esgarrapacristos entre molts altres que anem coneixent. O fins i tot també l'arribada dels gitanos a Catalunya al segle XV i a Hostafrancs al final del XIX, que s'arrelarien als costums del barri a l'hostal dels Corrades, al mercat o a la plaça del Sol.

Aquest any he començat amb un relat molt especial sobre per què els gitanos hostafranquins eren persones esculades.
L'any 1907 Joan Marquet, un gitano esquilla-rucs, explicava que els gitanos van veure que la muntanya de Montjuïc era més bonica i escarpada per la part de mar que des de l'interior: més seca i polsegosa.
Aleshores van decidir travessar-la i com fer gir efectuant una caminada de cent-vuitanta graus i poder veure la part que els agradava més. Un d'ells va donar la idea d'anar lligant faixes una al costat de l'altra fins quan aconseguiren poder encerclar tota la muntanya des de tots els costats. Els caps que ho proposaren es van tornar a trobar a Hostafrancs on van decidir de fer-la tibar: s'hi afegirien quasi tots els gitanos del barri, també ho farien les dones, els nens i els esguerrats però la muntanya no es movia.

Finalment es va sentir un gran espectec: la corda es va trencar i van caure tots cap a terra. I per això la gent explica, no se sap si de manera despectiva, perquè els gitanos hostafranquins són esculats o tenen el cul pla.

Dites i refranys populars

2009-12-28T09:51:00.012-08:00

Les expressions i els refranys han tingut una forta influència en els ambients populars en molts àmbits, on situariem el més particular com en les feines laborals, a casa o els esdeveniments quotidians en la història. Amb el temps s'han convertit en un fenomen cultural de la nostra terra tant en el passat com el present en diferents indrets. També n'hi ha hagut a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

A Sants se'n coneix una que diu "Vas bé per anar a Sants " que s'ha anat repetint amb ironia i un to jocós. Aleshores també n'hi ha d'altres com "Ja som a Sants" que té el mateix significat que "Ja hem acabat" o "Som al final del carrer" . Totes elles deriven de la pregunta "Vaig bé per anar a Sants", ja que fa segles els i les qui marxaven de Barcelona es trobaven diferents camins i volien saber el correcte. Aquesta era la carretera de Madrid.
Hi ha una altra dita sobre el nostre passat rural: "Fer com els esquiladors de Sants, l'un darrere l'altre". Potser ens indica que el temps ho porta tot i fer les coses amb paciència. Hi ha una versió que fa referència a fer fila índia.

Hi ha dos refranys populars molt poc amables, suposant desgraciadament que les i els santsencs no gaudiren de bona fama: "A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres" i "A Sants pocs i bergants, l'una meitat lladres i l'altra socorracristos". Primer parla dels i les pobres amb recursos precaris i dels comerciants la meitat eren lladres i aprofitats, mentre la segona diu que som pocs i bargants: uns lladres i altres "socorracristos". L'última part parla sobre els primers moviments obrers que s'havien de revoltar per condicions laborals i cremavem les esglésies. O també hi ha la de "A Sants Esgarrapacristos", de la qual en vaig parlar fa molts mesos i té l'origen en què els fidels besaven una estàtua d'un Crist i quedava peluda de borrissol en eixogar-la amb un drap.

Finalment a Sants hi ha la dita sobre el billar "Al billar de Sants, les dones fan de barana", que sortiria concretament del Cafè d'en López. La fan servir encara els jugadors davant d'obstacles de persones.

Els habitants de la Bordeta també han tingut mala sort com els veïns santsencs. Al segle XX la gent de Barcelona en parlava de manera despectiva. Aleshores si es parlava de persones sense ofici ni benefici es deia que "tenia bones finques a la Bordeta" en voler dir que no tenien res. També es deia "el farien alcalde de la Bordeta" si s'anava de mal en pitjor o "ha estudiat a la Bordeta" quan un que estudia no sap res.
O una altra despectiva és "Per Pinxos, la Bordeta" que fa referència als robatoris de mercaderies que entraven o sortien de Barcelona, que passaven per la Bordeta a través dels camins abans del segle XIX.

I d'Hostafrancs tampoc hi ha masses dites, només coneixem les conegudes pels antics veïns del barri: "Per gitanos, Hostafrancs" que prové de l'arribada dels gitanos en els nostres barris, on tindrien parades als mercats i les places, en concret la del Sol. La dita sembla que prové d'una més antiga en una pedra on, amb un to poc correcte, hi deia: Per Pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs, i per noies maques Sants", que ja en vam parlar en el seu moment. També n'hi ha d'altres quan fa segles alguns gitanos "premiaven" els veïns que no s'hi portaven bé: "Així no et vegis penjada pel cul", "Mal cuc et mengi la figa" o "Males merdes t'ofeguin".

Moltes d'aquestes s'han anat transmetent a través de la història entre generacions de veïns, malgrat algunes s'hagin perdut amb el temps i s'han de recuperar per guanyar la cultura de barri. Tampoc seré jo el primer en decidir quines s'han de defensar més, jo crec que totes d'alguna manera però algunes podrien tenir més rellevància que altres.

La "Baralla en un cafè"

2009-12-10T10:35:00.013-08:00

Ja fa temps que vam explicar que Sants va ser el bressol del cinema català, quan Fructuós Gelabert adoptaria l'invent dels germans Lumière i enregistraria les primeres escenes a la Casa de Vidre. Ara bé, abans ja havia projectat els primers documentals amb relats quotidians a Barcelona amb el fotògraf Santiago Biosca.

Engrescat per les primeres experiències cinematogràfiques l'any 1897 es va interessar en fer una pel·lícula de ficció i realitzaria el film "Riña en un café". L'argument seria molt senzill on hi ha uns amics prenent la beguda en una terrassa i apareix una noia que reb algunes "floretes" una mica pujadetes de to. Llavors ella marxa però, al cap d'una estona apareix un noi ben plantat que retreu la seva gosadia de la noia a un dels joves. Aleshores comença la baralla que finalitza quan els dos contendents són separats per altres joves, però finalment tot acaba amb una forta encaixada de mà.

El film es va rodar integrament a un pati fronterer de la fàbrica tèxtil Vapor Vell mentre que Biosca en seria el càmera i els papers dels personatges serien interpretats per amics i clients del local, convecent-les ell que aparèixer-hi seria tot un esdeveniment.

La "Riña en un Café" fou presentada en un envelat instal·lat en la festa major de Sants juntament amb "Sortida dels treballadors de la fàbrica L'Espanya Industrial" o la "Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants" i algunes còpies de pel·lícules dels Lumière.

Finalment, sembla que el públic acabaria molt bocabadat al llarg de tota la sessió cinematogràfica, però sobretot es quedarien amb la pel·lícula fictícia de la baralla, doncs els va excitar de veure la baralla entre dues persones i com s'hi afegia l'evidència de què els fets succeïen en un espai conegut del barri.

Va ser des d'aleshores quan Fructuós Gelabert va dedicar-se plenament a la producció cinematogràfica. Altres pel·lícules seves serien Choque de dos transatlánticos, El doctor Rojo o Cerveza gratis.

Sobre les escoles de Sants i Hostafrancs...

2009-12-09T10:46:00.004-08:00

He començat a recollir informació sobre la història de les escoles del barri per via oral, a través d'ex-alumnes i ex-professors que hi treballessin.

Per ara he començat a fer-ho amb l'escola Jaume I, que era a la que jo havia anat a EGB i Primària. També se l'ha conegut temps amb el nom de Pràctiques 1, ja que en la seva història hi havia estudiants de pràctiques. El gimnàs i el pati de darrere de l'escola també s'aprofiten com a locals d'assaigs dels castellers de Sants, coneguts com els Borinots. Fins aquí, encara no passo més informació. De fet, estic pendent en parlar amb altres persones que hi hagin tingut a veure o coneguin aquesta escola.
A part, m'interessaria saber coses sobre altres escoles del barri com la Institució Montserrat, el Joan Pelegrí, l'Institut Emperador Carles, o totes aquelles amb història al barri. Si algú em pogués passar informació, me la pot enviar a historiessantsenques@gmail.com .

Els noms dels carrers d'Hostafrancs que no es mereixen

2009-11-11T05:00:00.059-08:00

Ara ja fa molt temps que no escric cap text meu, la gran majoria els he anat agafat desgraciadament d'un company meu, que sembla que s'ha emprenyat amb mi per alguns temes concrets deguts a mals entesos que podrien ser més fàcils d'arreglar. Però malgrat tot, ja és hora que faci algun article propi, ja que em serà molt més productiu que haver-los de copiar sempre.
Ja vam parlar per sobre de l'origen del nom dels carrers de Sants i a qui anaven dedicats, dels quals en tornaré a parlar més endavant d'una manera més detallada.

Ara mateix, vull parlar dels carrers d'Hostafrancs: aquest és un barri veí de Sants que va sorgir al segle XIX a prop de la riera de la Magòria, entre Sants i Barcelona. Al principi hi va haver un hostal dels germans Corrades, de la Segarra, fins a la industrialització amb l'Espanya Industrial (1847), les reivindicacions laborals fins a l'annexió a Barcelona el 1897 juntament amb Sants, la Bordeta, Poblenou com la majoria de municipis que desgraciadament formen barris de Barcelona. Com en la majoria de barris, també estan dedicats a persones que tampoc s'ho mereixen.

De fet, Hostafrancs ha tingut més influència urbanística de la ciutat degut a la seva proximitat a la plaça Espanya: una plaça on actualment s'hi troben el carrer Tarragona (que vé de l'estació de Sants) la Gran Via, el Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta (que passa a ser el carrer de Sants).

I és ben cert que els noms dels carrers d'Hostafrancs, igual com els de Sants, la Bordeta o els altres barris de la ciutat, tampoc van dedicats a unes persones que es mereixin el seu record.

Joanot Martorell: Escriptor i cavaller de la baixa noblesa valenciana del segle XV. La seva vida va transcorrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre per qüestions dels interessos familiars i herències. La novel·la més coneguda és Tirant lo Blanc (un cavaller bretó que lluita arreu d'Europa i el nord d'Àfrica; finalment s'acaba morint enamorat de Carmesina). Finalment, moriria sense acabar-la i es desconeix l'autor que va acabar l'obra.

Príncep Jordi: Era un militar alemany que va ser famós en diverses guerres europees del segle XVII i inicis del XVIII. El seu nom real era Georg von Hassen-Darmstadt. En la carrera militar, participà a la batalla de Mohacs contra l'Imperi Otomà i, posteriorment entrà a les tropes angleses que anaven a invaïr Irlanda. També va dirigir diferents assentaments a la Guerra dels Nou anys i l'emperador Leopold I el destinaria a Catalunya a fer front als setges francesos on formaria els militars catalans i donaria suport als estaments, els consellers i diputats, i se'l coneixeria com Príncep Jordi. En la guerra de Successió seria el primer en conspirar contra l'absolutisme borbònic i el 1704 dirigiria un atac britànic-holandès a Gibraltar. Morí ferit d'una bala en una batalla en la guerra de Successió a Barcelona.

Elisi: El nom prové del grec i es refereix als Camps Elisis, que eren un espai inframundial on segons la mitologia grega, on tots els herois i les persones virtuoses hi gaudirien del descans després de la seva mort. El seu nom en grec significa El lloc colpit pel llamp. Però ls seus origens vindrien d'Egipte de la mitologia d'Aaru, on es considerva un lloc situat a l'est (allà on sorgeix el sol) i era descrit com un delta d'un riu o unes illes cobertes de canyes. En canvi, el poeta grec Homer explica a l'Oldissea que els Elisis es trobaven en els extrems occidentals, arribant a l'oceà Atlàntic, o fins i tot segons Hisiode es troben a les illes dels Benaventurats.

Herenni: General i decurió de la ciutat de Pompeia cap a l'any 63 aC. De fet, el càrrec de decurió equivalia a l'actual de regidor. Va ser important perquè va morir degut a la caiguda d'un llamp a sobre seu un dia amb molt pocs núvols. Aquest fet se l'ha considerat com un prodigi inclòs a la llei dels augurs.

Torre d'en Damians: Era una torre de vigilància que es fortificaria a partir del segle XVIII

Ermengarda: Comtessa de Narbona. Filla del comte de Narbona Eimeric II i Ermengarda, cosina germana del comte Ramon Berenguer IV. En morir el seu pare, ella era menor d'edat i el comtat passaria en mans del comte de Tolosa Alfons Jordà amb qui s'hi casaria. Però aquest casament fracassaria ja que una coalició feudal dirigida per un noble, la va fer tornar a casar el 1142. Un any més tard començaria a governar el vescomtat de Narbona: protagonitzaria moltes expedicions bèl·liques contra el comte Ramon V de Tolosa (fill d'Alfons Jordà) aliant-se amb els comtes de Barcelona (parents seus), i entre els anys 1166 i 1173 va signar tractats comercials amb Gènova i Pisa, i cedí el seu comtat al seu nebot Pere Manrique de Lara (fill de la seva germanastra Ermessenda). Encunyà una moneda pròpia coneguda com ERMENGARD, i el 1157 donaria una partida de terres a l'abadia cistercenca de Fontfreda fundada pel seu avi Eimeric, on hi seria enterrada anys més tard després de morir a Perpinyà cap el 1196/97. Seria la mare de l'abat Oliba, fundador dels monestirs de Ripoll i Montserrat.

Creu Coberta: Era una creu municipal que se suposa que és de l'any 1334 on hi sortien els camins cap a Barcelona, Molins de Rei i Sant Boi on hi havia les forques. És coberta des del segle XV i refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista, on la parròquia del Pi hi anava per enterrar cossos d'ajusticiats. També seria un lloc d'acampada durant les guerres dels Segadors, de Successió i la del Francès. El 1756 s'expropiaren els terrenys del coll dels Inforcats i es construí un camí amb arbres conegut com el Passeig de la Creu Coberta, entre la creu i el portal de Sant Antoni. La creu seria enderrocada durant el trienni constitucional.

Miquel Bleach:

Llobet:

Muntadas: És un carrer dividit pel límit entre Sants i Hostafrancs. Els Muntadas eren propietaris industrials igualadins. El 1847 obririen la fàbrica tèxtil l'Espanya Industrial, coneguda popularment com el Vapor Nou, juntament amb el Vapor Vell (de la família Güell), que produïria panes de cotó. i els telers vindrien de França i Anglaterra, en total 1000. En temps de còlera obririen un hospital per als treballadors però no admetria els jornalers. Degut al tracte paternalista de l'època, sembla que els obrers es revoltarien per reivindicar millores laborals. En el franquisme,

Hostafrancs: Finalment, també trobem un carrer amb el nom del barri. Com molts potser ja saben, el seu nom prové del segle XIX amb l'obertura d'un hostal pels germans Corrades de la Segarra. El seu significat és d'Hostal-francs, ja que se suposava que era lliure d'impostos per les persones i vehicles que entraven o sortien de Barcelona. Però seria fals perquè hi havia burots que exigien els aranzels. Seria un nucli que estaria entre Sants i Barcelona. En la industrialització, també seria un barri obrer amb l'aparició de l'Espanya Industrial el 1847.

Fisionomia del Cros Popular de Sants

2009-11-07T10:39:00.015-08:00

Avui segueixo escrivint un altre text que no he publicat jo, sinó que és d'en Miquel Pucurull i Fontova, en que aprofita el circuit del Cros Popular de Sants per tal de fer una ruta per la història i les curiositats dels nostres barris.

He volgut publicar-ho per una banda pel propi interès que trobo que té aquest text, però també per un fet que pot resultar més aviat sentimental per un col·lega meu. I és que el Cros Popular de Sants actualment porta el nom del seu pare, Eugeni Giralt, una de les persones que va fer més per recuperar aquesta cursa dels anys 30.

Del km 0 al 1

Les corredores i corredors que ens aplegarem a la sortida de la Cursa de Sants (em costa molt dir-li "cros") el diumenge 8 d'octubre, situada a la Rambla del Brasil, a uns cinquanta metres de la cruïlla amb el carrer de Sants, sortirem a les 10, contents de participar en una prova que compleix el seu 31è aniversari.

I més encara en compliria si no s'hagués suspès per culpa de la Guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa no es va celebrar per primer cop l'any 1934, va tornar a fer-se l'any 35, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura, se'n va anar, com tantíssimes coses, a fer punyetes.

Es va deixar de fer fins que el mateix grup de gent que l'havien creat, els progressistes membres de l'Ateneu Sempre Avant, la va recuperar l'any 1978, coincidint amb el primer boom del córrer, per a felicitat dels que els agrada aquesta guilladura de fer´-ho pels carrers de Barcelona. com una mena d'acte reivindicatiu.

Em costa dir-li "cros", deia, a una prova que es fa sobre l'asfalt d'un dels barris més populars i populosos de Barcelona. És d'agraïr que els que van tornar a engegar-la després de més de quaranta anys d'estar suspesa, van posar-li el nom originari rememorant la que es feia a camp a través quan encara el barri no estava urbanitzat del tot. Però costa dir-li. De natural, els que estem habituats a córrer curses en ruta, i més encara si són pel mig de pobles o ciutats, col·loquialment ens surt Cursa: en aquest cas la Cursa de Sants. Deixem doncs el mot "cros" pels anuncis de la prova i les referències dels mitjans. Per aquesta fisionomia sui generis del seu recorregut, un servidor, quan vingui al cas, en dirà "cursa".

Un apunt: la primera que es va celebrar va ser el I Gran Premi de Sants i la va guanyar Àngel Mur, un atleta del F.C. Barcelona que després va ser un popular massatgista del club (com el seu fill, del mateix nom, retirat fa uns tres anys).

Una asseveració (no sé si és certa): Els organitzadors d'ara, el Club Camins Esportius de Sants, han volgut que la prova comenci a la Rambla del Brasil enlloc de la Rambla de Badal, que és la seva continuació cap avall. És així, potser, perquè, com que estarem de festa pel fet de córrer la cursa, encaixa millor un nom de carrer amb aires de xerinola com ens inspirarà el país sud-americà, que no pas el d'un que correspon a una família burgesa del segle XVII, per més propietaris que fossin d'aquests terrenys.

Un misteri (això si que és cert): la rambla d'on sortirem adopta tres noms diferents en la seva prolongació: Badal, Brasil i Carles III; ningú sap per què, però és així. És una cosa freqüent aquesta de posar noms diferents a trams d'un mateix carrer. Hi ha qui diu, malèvolament, que és degut a que hi ha tants polítics i militars que acontentar, que si no es fes d'aquesta manera no hi hauria prou carrers a Barcelona.

Com sigui, enfilarem pel carrer de Sants amunt (molta gent, especialment els santsencs, li diuen la Carretera de Sants) girant a la dreta, i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l'edifici de la cantonada de la Rambla de Brasil amb Sants, hi ha una curiosa pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçalada. Està adossada a la façana de les oficines de l'agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva carros" en deien, i servia per a que les rodes del carruatge, al girar, no s'estavellessin amb les cases.

Deixarem la lleugera pendent d'uns tres-cents metres del carrer de Sants del barri de Badal-Sants on farem el primer quilòmetre de la cursa, i girarem a la dreta quan trobem el carrer Arizala. El nom correspon a Maria del Pilar Martínez d'Arizala, de qui no se'n fa cap mèrit més que el de ser la propietària en el segle XIX dels terrenys per on ara hi ha el carrer i dels seus voltants. Pujarem la mica de pujada que fa, fins l'Avinguda de Madrid, que l'agafarem a la dreta, just des d'on veurem ben a prop la façana del Gol Sud del Camp Nou.

Aquest diumenge el Barcelona juga contra el Mallorca. No serà estrany que tot i que la cursa comença d'hora, ja hi hagi rebombori pels voltants. Vull dir venedors de bufandes, samarretes, trompetes (del Barça però també d'altres equips) ... Tot un món.

I avançant per l'Avinguda de Madrid, a uns dos cents metres del gir, a l'alçada de la part de dalt de la Rambla de Brasil, haurem arribat al km1.

Estarem just ara en el límit de Sants, un territori els origens del qual s'han d'anar buscant als assentaments de l'era romana. Amb el pas del temps va convertir-se en un poble agrícola, i a partir del segle XVIII hi va arribar la indústria. Van començar a viure-hi els obrers. Es va annexar a Barcelona com a barri, i es va produïr una harmònica amalagama de treball -van instal·lar-se un munt de fàbriques-, comerç -encara perdura perquè el de Sants és el carrer comercial més llarg d'Europa - i lleure - es van crear una gran quantitat d'associacions culturals i esportives -.

Tot plegat li va donar al barri -i segueix donant-li tot i que ara no hi ha fàbriques-, una personalitat especial. Ésser de Sants no era (no és) qualsevol cosa: imprimeix caràcter.

De les característiques del barri en seguirem parlant i pensant-hi una mica al llarg dels quilòmetres de més endavant. De moment -segur que ho agraïreu- ja n'hi ha prou.

Km 1 al 2

Seguirem corrent pel carrer més ample del barri, l'avinguda de Madrid, el nom del qual és fàcil deduïr que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensants. Argumentaven que li va posar un governador de Barcelona dels anys quaranta que era madridista, per a que, estant tan a prop del camp del Barça, el mot "Madrid" servis de record parenne a la legió de culés que passen tan sovint per aquest carrer.

L'avinguda de Madrid, i la seva continuació, el carrer Berlín, per on farem aquest quilòmetre, no té gaires aspectes interessants. Cases guapes de nou o deu pisos a banda i banda, i l'únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l'amplada de la calçada, que en una cursa és cosa sempre d'agraïr.

En tot cas, una mica més enllà del primer quilòmetre que haurem passat, en el xamfrà de la Rambla del Brasil, veurem a l'esquena l'impressionant campanar de l'església de Santa Tecla. Una parròquia que alguns o molts dels que estem corrent recordarem, perquè es va celebrar el funeral que se li va fer al mític Ladislao Kubala fa set anys, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris enterraments que es recorden dels darrers anys, corejaven el seu nom entre emocionats aplaudiments a la sortida del fèretre de l'església.

La fotografia que va publicar a La Vanguardia l'endemà de l'enterrament d'en Kubala tenia, sense voler-ho, un trist simbolisme: en primer terme, Manchón i Basora; al darrere i d'esquerra a dreta. Seguer, Vila, Ramallets, Biosca, Rodri, Gonzalvo, Suarez i Gràcia. En total, 10 dels seus ex-companys (en faltava un per fer l'equip), a la porta de l'església de l'avinguda de Madrid.

Mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l'Avinguda de Madrid convida a círrer- i a manca d'atractius especials, potser és moment de pensar sobre d'on vé el nom de Sants.

Hi ha qui diu que prové del fet que al voltant de l'església de Santa Maria dels Sants, a prop de les cotxeres de Sants (el nucli està entre el Km 9 i 10, a l'esquerra del nostre pas quan estiguem a uns sis-cents metres d'acabar la cursa), es va configurar el que va ser el poble, abans d'integrar-se a la ciutat de Barcelona l'any 1897.

A Sants se l'hi ha dit també "Sans", sense la "t". Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d'intramurs anomenaven "sans" als veïns d'aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se li deia "Sans" per imposició. I a proposit, una anècdota: quan en els anys cinquanta es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l'acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat una T entre les lletres ena i essa del rètol de l'estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui podia haver estat l'autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.

Cal recordar, també ara, que a finals del segle XIX i les primeries del passat, quan el poble de Sants s'havia annexionat a Barcelona, era eminentment un barri de treballadors que es guanyaven el sou en les fàbriques de teixits que hi havia. Se'l guanyaven i bé que els hi costava, perquè segons totes les cròniques, les reivindicacions i les lluites estaven a l'ordre del dia.

De fet, es pot dir que, juntament amb Poble Nou, el moviment obrer a Catalunya es va articular a Sants. Precisament fa pocs dies que s'ha commemorat que fa 91 anys, el moviment obrer català va celebrar el famós Congrés de Sants - segons sembla el de més importància en aquell moment, juny de 1918, no només a Catalunya sinó a Espanya i Europa-, on va ser fundat el Sindicat Únic que va donar origen a una vaga amb la que es va aconseguir la jornada de 48 hores. L'acte va ser en un local que ara és un solar just davant del cinema Balaña, d'un dels carrers que estarem travessant ara, el de Vallespir, essent secretari el mític dirigent obrer Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, assassinat per la seva militància uns anys després.

Així, estarem corrent per uns carrers on les lluites del moviment obrer van ser determinants i paradigmàtiques per a les millores de la classe treballadora. Resulta fins i tot emocionant pensar-ho.

Passat el carrer Vallespir i la plaça del Centre, l'Avinguda de Madrid es converteix en el carrer Berlín, per on seguirem fins el carrer Numància. Girarem a la dreta per baixar-lo, i veurem la senyal del Km 2 tot seguit.

La plaça del Centre es diu així perquè duu el nom de l'antiga plaça central que existia en el projecte d'urbanització de l'indret, propietat del Comte de Bell-lloc. El nom de Berlin no ofererix cap dubte: recorda la ciutat alemanya; la curiositat està en el fet que canvïi el nom a partir de la plaça, però aquest és un altre tema. I el nom de Numància, aficionats com som a posar noms de batalles i guerres als carrers i places de la ciutat, tampoc hi ha cap dubte que correspon a la famosa resistència als romans per part d'una ciutat celtibèrica, a prop del què ara és Sòria, al segle II abans de Crist. No és, de cap manera, un nom de carrer posat en honor de l'equip de futbol que va guanyar el Barça.

Km 2 al 3

Baixarem per Numància en direcció a la plaça dels Països Catalans. Compte perquè és un carrer que encara convida a correr més que l'avinguda d'abans. Estarem més escalfats, també és ample, i té una lleugera pendent cap avall. Compte perquè encara ens en queden vuit...

En arribar a la plaça, no cal entretenir-se en mirar res -suposant que tingui un humor i temps per fer-ho entre el segon i el tercer quilòmetre- perquè és de les anomenades places dures, sense cap atractiu, i més ara, que està plena de barracons per les obres de l'estació de l'Ave.

Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena fixar-nos en el simpàtic gat de ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça com a únic ornament. Veure l'impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre. (Sabut és que mentre per a alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat; fins i tot de fecunditat a Anglaterra, si els nubis el veuen el dia de la boda).

La plaça, com veurem, està plena de barracons. En un d'ells, oh sorpresa, hi ha una curiosa pintada que podrem llegir en passar si ens hi fixem. Està davant de l'hotel Torre Catalunya. Resulta curiosa i insòlita pel que diu: "Apaga la tele i llegeix un poema". Una pintada molt diferent a les que acostumen haver en el paisatge urbà.

Tot seguit, a tocar la tercermundista estació d'autobusos deixarem la plaça i girarem a la dreta per agafar el carrer Enric Bargés, a qui els veïns volen que es canvïi el nom perquè -un altre més- és el d'un militar. El volen canviar amb tota la raó del món: essent Capità General de Barcelona, l'Enric Bargés va reprimir amb inusitada i cruenta duresa una vaga que feien els obrers al febrer de l'any 1902... per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. Els santsencs diuen que és inadmissible que tingui un carrer aquest senyor, i menys en aquest barri. Sabent-ho, passarem corrent de pressa per aquest carrer, no fos cas que el seu espectre se'n orgullís pensant que, si ho fem lentament, és en honor seu.

Passarem per davant de l'Institut Emperador Carles que hi ha a l'esquerra i girarem, també a l'esquerra, per enfilar per Melcior de Palau, un mataroní del segle XIX que era enginyer, publicista, poeta i no sé quantes coses més.

No es pot dir que Melcior de Palau sigui un carrer bonic; és pla, això als que correm ens agrada, però estret sense cap arbre, no és gaire maco. Ho són, en canvi, molts dels que travessarem: Guitard, Comtes de Bell-lloc, Vallespir, Galileu... Ara bé, en aquest carrer és on hi ha les escoles de primària Jaume I i Ramon Pané, on els qui hi han estudiat les coneixen com a Pràctiques 1 i Pràctiques 2.

El carrer Guitard, duu aquest nom en honor d'un cavaller del segle XII que va fundar el monestir de Sant Pau del Camp del Raval. I el de Comptes de Bell-lloc correspon als qui eren els darrers propietaris dels terrenys urbanitzats en aquest indret.

El carrer Vallespir, a més a més de bonic, va ser i segeix essent un lloc emblemàtic pel que fa el caràcter reivindicador de Sants. Tot i així, curiosament, aixecada la prohibició de ballar sardanes que hi va haver anys després de la guerra, va ser un dels primers llocs de Barcelona on es va autoritzar que se'n ballessin els diumenges a la tarda.

També en aquest carrer Vallespir, molt a prop d'on passarem, fa uns quants anys es podia veure un lleó de veritat en una botiga de motos. L'amo era un campió de lluita lliure americana, en Vicente Febrer, que va arribar a ser regidor del districte de Sants a principis dels anys 70 per la seva popularitat. Li deien Tarzan, i pels matins duia de la mà el seu inseparable lleó Vicentet, de casa seva a la botiga, mentre la canalla del barri els seguien. Un cop dins la gàbia es posava en calçotets a jugar amb el lleó, convençut, de veritat, que efectivament era Tarzan rediviu.

Al carrer Galileu -nom en record de l'astrònom italià que va ser condemnat per la Inquisició pels seus descobriments i que va lliurar-se per sort la foguera - li cap l'honor d'haver albergat, fins l'any 1964, el camp de futbol d'una de les entitats més solera del barri i de la ciutat - la Unió Esportiva de Sants. I també en el mateix carrer, una piscina del també històric Club Mediterrani fins l'any 1976.

Una observació: el barri de Sants té una bona quantitat de carrers, els noms dels quals pertanyen a membres de l'alta burgesia que varen ser els amos de les diverses fàbriques de teixits que hi havia fins fa relativament poc temps, i altes aristocràcies i burgesos que no tenien fàbriques però també, com els anteriors, eren els propietaris de terrenys del territori. Uns i altres varen cedir-los a la ciutat per deixar que passessin els carrers al urbanitzar-lo ("cedir" és un eufemisme; a ningú se li ha acut que ho fessin per amor a l'art), i el consistori els hi ho va reconèixer retolant-los amb el seu nom. No n'hi ha com tenir-ne per passar a la història.
I parlant de passar... passarem pel petit carrer de Santa Catalina, i a l'alçada del següent, el d'Alcolea, ens esperarà el km 3.

Km 3 al 4

Pel carrer Melcior de Palau arribarem als Jardins de Can Mantega. Si travessessim la plaça -que no ho farem perquè girem a l'esquerra per baixar per Joan Güell fins al carrer de Sants- passariem pel costat de la font del Ninyu (nom popular posat a la font pels immigrants del sud d'Espanya que van arribar a Sants a finals del segle XIX, perquè hi ha un nen al camp de munt), una de les fonts més estimades pels santsencs perquè a la pobra criatura l'han fet anar d'un costat a l'altre del barri. Per necessitats al obrir carrers i desaparèixer les places on estava la font, ha estat en tres llocs diferents fins ara.

També, si la travessessim, podriem anar al saló Terra de Venus que hi ha al darrere de la font del Ninyu. No ens aniria malament, tot i que encara estarem bastant sencers perquè només haurem fet tres quilòmetres: el Terra de Venus és un dels pocs llocs de massatges que hi ha a Barcelona on t'empastifen de xocolata, i, segons diuen, després d'una sessió quedes nou. Sembla ser que els beneficis que t'aporta una tècnica - la xocolateràpia en diuen- que ja usaven els maies i els asteques per revilitzar els guerrers, és d'allò més bo que per a les tendinitis que patim els corredors a vegades.
Can Mantega, que era una casa de pagès que hi havia en aquest espai fins fa uns anys, ens quedarà a la dreta del nostre gir per baixar pel carrer Joan Güell.

Joan Güell, el carrer per on baixarem, duu el nom d'un magnat de les finances que es va enriquir a Cuba, i en tornar, va formular a mitjans del segle XIX, una empresa de filats anomenada El Vapor Vell de Sants, que va ser la primera gran fàbrica que es va instal·lar al que llavors era el municipi de Sants. Una moderna indústria per fabricar panes i velluts. Convertida ara en una biblioteca, veurem, com baixem, a la nostra dreta, poc abans d'arribar a la plaça de Sants, un dels elements que s'ha conservat de la fàbrica, i que construeix un dels emblemes del barri: una altíssima xemeneia de 54 metres, una de les més altes de les que hi havia en la Barcelona industrial.
Una curiositat: el Vapor Vell va ser un nom popular que se li va posar anys després de la inauguració, en contraposició del Vapor Nou que duia una altra fàbrica de panes del barri, La Espanya Industrial. Tant una com l'altra funcionavem amb vapor, i van ser de les primeres d'adoptar el sistema a Espanya.

Una altra curiositat: al pati de la fàbrica El Vapor Vell, per on passarem a tocar, el pioner del cinema a Espanya, Fructuós Gelabert, nascut a Gràcia però veí de Sants, va rodar l'any 1897 la primera pel·lícula amb argument que es va fer a l'Estat Espanyol. "Baralla en un café" és el títol. Voleu saber-ne l'argument?: A la terrassa d'un cafè, uns amics estan prenent una beguda. Apareix una noia, la qual rep tota una sèrie de floretes, algunes una mica pujades de to. Ella marxa però, al cap d'una estona, apareix en escena un noi ben plantat que li retreu a un dels joves la seva gosadia amb la noia. Ràpidament comença una baralla, fins que els dos contendents són separats per altres joves. Finalment, tot acaba amb una encaixada de mà.

Una curiositat més, aquesta d'un fet molt més recent: el rètol que hi ha a la paret nº 24 del carrer Joan Güell per on baixem, cantonada amb el carrer Miracle, a prop de la xemeneia del Vapor Vell, on hi ha les oficines de Caixa Tarragona, té una errada lingüística - barrejada de castellanada i catalanada - monumental: hi diu textualment Carrer de Joan Güel. El sorprenent és que fa molts anys que hi és, tot i que està a 30 metres de la biblioteca del districte, i encara que alguns veïns hi han afegit una ela més d'un cop amb retolador, algú l'esborra i segueix el nyap ortografic, campant i fent mal als ulls. Si girem el cap a l'esquena, al mirar la xemeneia, el veurem fàcilment.

Tot seguit arribarem a la plaça de Sants per girar cap a la dreta per agafar la carretera de Sants. A l'esquerra de la plaça hi ha l'estàtua del Xato, el déu Neptú que es va quedar sense nas en el moment del seu trasllat, i en front un monument al·legòric al ciclisme per la tradició centenària que té aquest esport al barri de Sants, que duu el nom d'El Ciclista. Compte amb el gir, que té un angle de menys de 45 graus. Sort que abans de girar hi ha una petita pujadeta, perquè si no, els més lleugers podrieu anar a parar al monument.

I ja al carrer de Sants, baixarem (lleugera baixada toca ara) fins a trobar el Km 4. Al fer-lo passarem per davant d'algunes cases que, segons el meu criteri, tenen un cert valor arquitectonic; algunes tenen el mateix estil dels habitatges de l'Eixample, on hi vivien indians que havien tornat a Barcelona forrats.

A l'esquerra, poc després del gir, veurem de resquitllada el Mercat de Sants, construït el 1913 entre el carrer Sant Jordi (en honor del patró d'un munt de països entre el qual el nostre) i el de Sant Medir (en honor d'un pagès del segle III que el van fer sant). A la dreta, prolongació de l'anterior, passarem el carrer Tenor Massini (en honor d'un cantant d'òpera del Liceu de qui es diu que si no es menjava un bon pastís de nata i trufa abans de sortir, els galls s'escoltaven des de la plaça Catalunya).
I així, després de passar per les cruïlles de la carretera amb els carrers de Riera, Escuder i Tinent Flomesta, arribarem al km 4, a prop del lloc d'on hem sortit fa una estona.
Un apunt: els joves del barri estan fent campanya per canviar el nom d'alguns carrers. Diuen que són noms d'industrials que explotaven els obrers del segle XIX, de militars repressors de les vagues de treballadors, i fins i tot d'esclavistes o genocidis. Ho van aconseguir fa un temps amb el de la plaça de Sants, que duia el nom del falangista Salvador Anglada, i ara tracten de sensibilitzar els veïns i fer pressió per tal de canviar els de Enric Bargés, Joan Güell, Béthencourt, Muntadas, Autonomia i General Almirante.
Aquest escrit no vol ser una atalia reivindicadora, però a mesura que ens endinsem i coneixem més el barri de Sants per on correm, s'hi escau el parlar també de tot això...

Km 4 al 5

En arribar pel carrer de Sants a la Rambla del Brasil, girarem a la dreta i pujarem fins fer bucle en el carrer Miquel Àngel i tornar a baixar-la per l'altre costat, pel mateix lloc on hem sortit. En aquest punt, a la cantonada, fa anys hi havia la fàbrica de taüts Hijos de L. Chaos, una empresa que servia a les funeràries de fora de Barcelona. (A les de Barcelona no, perquè els enterraments de la ciutat havien de proveïr-se d'aquest article de primera (o última) necessitat en els serveis de Pompes Fúnebres local).
Tornarem a baixar per la Rambla, com deiem, i girarem cap a la dreta per agafar la carretera. No sé si el nom de carretera -com molta gent li diu al carrer de Sants- és degut a que, en efecte, quan al segle XIX el barri encara era un poble, es deia carretera de Madrid, i cent anys abans Carretera Reial.

Carretera o carrer, el cert és que és un lloc en el qual hi ha sempre molta vida. Potser avui que és diumenge no hi ha gaire gent, però els dies entre setmana és un eix comercial importantíssim. Ja ho diu la cançó de l'anunci que ens posen en els cinemes: "... el que no trobis aquí, enlloc més ho trobaràs...".

Segons els historiadors, l'any 1724 hi havia a la Carretera Reial -ara carrer de Sants- dues carnisseries, dues tavernes i dues botigues. Cent anys més tard ja hi havia quatre hostals, barberies, cafès, espardenyeries, sastreries, tavernes i un bon nombre de botigues de tot tipus. Els clients eren els obrers vinguts de les rodalies, que després d'abandonar la pagesia van començar a treballar a l'indústria que es va anar instal·lant al poble. Així, a mitjans del segle XIX ja funcionaven a Sants fàbriques de porcellana, de llumins, de vidriol, de cordes, de fideus, saboners, moliners, olivaires i rajoleries, i poc després una d'hules, de ceràmiques, de filats i de teixits.
Conseqüència del creixement del què llavors era el poble, la carretera de Sants es va convertir en un referent pel que fa al comerç al detall i a l'en gros, al transport i als serveis en general. El pla Cerdà, a finals de segle, va acabar d'apropar definitivament el poble a Barcelona amb una personalitat pròpia, visible en un carrer de Sants farcit d'establiments comercials.

El carrer de Sants és sens cap mena de dubte l'artèria principal del barri, i l'eix de comunicacions bàsic, per on passa el metro des del 1926, i per on van circular els tramvies fins l'any 1969, quan van ser substituïts pels autobusos. Actualment té més de 300 botiguers i amb els seus quatre quilòmetres (Sants i Creu Coberta), està considerat el carrer comerical més llarg d'Europa. (Bé que ho podem confirmar nosaltres avui, que hi passem dues vegades).

Llàstima, però, que molts comerços del carrer de Sants, d'aquells de tota la vida, pleguin i siguin substituïts per franquícies, algunes amb rètols enganxosos per tractar de significar que són del barri "... des de sempre". També, i com no podia ser d'altra manera, el carrer de Sants s'ha vist envaït pels Todo a cien de rigor. Coses de l'època; no cal amoïnar-s'hi.

Pujarem de nou per Sants després del gir de la Rambla del Brasil, i deixarem a dreta i esquerra carrers -això sí- de tota la vida: Feliu Casanova (no se'n sap altra cosa que el que era el propietari de l'indret), Sant Feliu de Guíxols, Begur, Sugranyes (un comandant del segle XIX), Port Bou, Jaume Roig (de qui en parlem més endavant), abans d'arribar al d'Arizala.

A pocs metres d'on passarem, el Club Mediterrani hi té les seves instal·lacions actuals ("la catedral" li diuen) en un espai del carrer Begur que va ocupar l'antiga fàbrica Serra i Balet. El Mediterrani, que és un club de natació però té una secció d'atletisme i és quasi segur que que alguns dels seus atletes estaran corrent aquesta cursa d'avui, es va fundar l'any 1931. La curiositat roman en el fet que va ser fundat en el barri del Poble Sec, on va estar-hi fins que es va traslladar a Sants el 1943. (Una curiositat al marge: alguns socis no es van voler moure del seu barri i van fundar el Club Natació Montjuïc, renunciant expressament al del Club Natació Poble Sec per considerar que era un nom poc adient per a una entitat dedicada a la natació).
Hem dit que el ciclisme, el futbol, la natació, l'atletisme... són activitats esportives de relleu a Sants. També el bàsquet, amb dos clubs de fa molts anys, té una notable presència al barri. El BAM i el BIM (sembla una broma però no ho és; BAM són les sigles del Bàsquet Ateneu Montserrat, i BIM les del Bàsquet Institució Montserrat) es van fundar entre els anys 1928 i 1930 respectivament. I,també, un altre club de bàsquet històric és el JAC de Sants, format l'any 1935 per nois de la parròquia de Nostra Senyota dels Dolors.

Deixarem el carrer de Sants per tornar a pujar, com hem fet en la primera volta, pel carrer d'Arizala fins l'avinguda de Madrid, i el primer carrer que creuarem és el d'un metge i poeta del segle XV, de nom Jaume Roig, autor d'una obra satírica divertidíssima: "Espill" o "Llibre de les Dones" de la qual, l'any passat, en Raimon va recitar un fragment en un acte al Castell de Montjuïc.

"Mestre Jaume Roig va néixer probablement a València... " Si voleu escoltar-lo -això de l'internet és fantàstic- el trobareu en aquesta adreça: http://www.youtube.com/watch?v=7u8dW3d1ALkI, tot seguit, a l'alçada del carrer d'aquest poeta, molt a prop d'una paradeta de flors a l'esquena de l'avinguda de Madrid, haurem arribat a l'equador de la prova: al km 5.

Km 5 al 6

En aquest quilòmetre, després d'haver pujat Arizala, farem un tram pel mateix lloc de l'Avinguda de Madrid que hem fet en la primera volta. En arribar, però, a la Rambla de Brasil, girarem a la dreta per baixar-ne un tros (baixadeta que s'agraeix).

Just al girar, hi ha la mítica cerveseria Flabiol. Per Nadal, quan fa més fred que mai, et serveixen una cervesa d'alta graduació, l'Achouffe, magnífica. I sí l'acompanyes amb un formatge que tenen, t'imagines que estàs al Tirol. No és moment d'anar-hi, però... és molt recomanable. Deixem-ho per Nadal que ara estem per una cosa diferent.
Baixarem per la rambla fins al carrer de Miquel Àngel, i en trobar-lo girarem a l'esquerra constatant una cosa: aquell insigne escultor i pintor del Renaixement no estaria gaire content si sabés que el carrer que li hem posat a Sants per honorar-lo no és res de l'altre món.
Potser sí que li hauria fet gràcia, però, saber que exactament en el seu carrer hi va viure a finals del segle XIX, quan Sants encara era un poble, en Nicasi Unceti, conegut popularment per "el curandero de Sants". Un personatge que "curava" a la gent amb curiosos rituals i predicava l'evangeli i l'espiritisme, que va tenir un gran nombre de seguidors. Es va fer famós...i milionari: els devots l'ompliren de diners, tot a canvi d'esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna algunes famílies. L'any 1870 el van empresonar arran d'una grossa que va fer. Com si es tractés d'un profeta, el tal Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocatòria, serien curats dels seus mals per sempre més.

Pujarem per la rambla (pronunciada pujadeta que no matarà a ningú però hi és) fins a l'Avinguda de Madrid de nou, per seguir avançant cap a la dreta, també com en la primera volta.
Ja hem vist abans que aquesta avinguda no té res d'especial. És el carrer més modern del barri, tant, que fins i tot al meu parer, no té la personalitat que caracteritza Sants. L'avinguda és recta i ampla, però freda; no convida a la proximitat dels veïns i el caliu que això significa. De fet, per acabar-ho d'arreglar, els que viuen en les cases del costat mar pertanyen a Sants, i els del costat muntanya a Les Corts. Que em disculpin els que si hi viuen no estiguin d'acord. Són coses meves.
Abans d'arribar a la Rambla del Brasil passarem per on s'acaba el carrer de Juan de Sada. Un nom de carrer, que no se sap què hi fa aquí, i que molts santsencs, reivindicadors com són, demanen canviar-ne el nom. Diuen que correspon a un aristòcrata aragonès que tenia un castell al poble de Saragossa on va néixer Ferran el Catòlic. Ja veus tu... com diu aquell.

En els quilòmetres precedents hem fet memòria -tan de bo ens serveixi per recordar-ho mentre fem la cursa i ens ajudi a fer-la més plaent- de diversos esports que es practiquen al barri. No voldria deixar-me'n un que té molts adeptes a Sants, com és l'excursionisme. Una entitat històrica d'aquesta activitat és la UEC de Sants, fundada l'any 1932 i encara en plena dedicació.

Deiem que l'Avinguda de Madrid no convida a l'associacionisme... però al que sí convida és a correr. que per això estem aquí. I ara, havent fet la meitat de la cursa perquè l'alçada del carrer Tenor Massini (el dels pastissos, que hem conegut abans) ens esperarà el Km 6, ja podem començar a allargar el pas. Som-hi.

Km 6 al 7

En aquest quilòmetre seguirem planejant l'Avinguda de Madrid com hem fet en la primera volta, però en aquest cas ho farem fins el carrer Alcolea. Passarem per les cruïlles de l'avinguda amb els de Joan Güell i Galileu, i girarem a la dreta per baixar pel d'Alcolea fins el final (o el principi del carrer si volem ser fidels a la numeració).

Mentre passem per l'avinguda i la cruïlla amb el carrer Galileu, potser algun ultraveterà recordarà que en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol de Sants fins fa una mica més de quaranta anys. Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava l'obertura de carrers nous, i un d'ells va ser, precisament l'Avinguda de Madrid. No va ser l'únic camp d'esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas, li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors), i el que havia estat l'històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de febrer de 1964, i el recinte va ser ocupat per l'avinguda per on estem corrent ara.

El nom del carrer Alcolea pel qual baixarem correspon a una població de Còrdova on hi va haver una batalla fa exactament 150 anys, que va ser detonant per la caiguda d'Isabel II. Un fet històric que va servir de tema per a la sarsuela Luisa Fernanda, representada sovint en els teatres d'aficionats del barri abans de la guerra. (Aclariment per als més joves que potser no ho sàpiguen: a més a més d'un plat de peix, una "sarsuela" és una obra teatral cantada).

Una singularitat: els veïns del carrer el tenen dividit en dues parts: Alcolea de Dalt -fins al de Valladolid- i Alcolea de Baix -la resta fins al Passeig de Sant Antoni-, de tal manera que rivalitzen durant la Festa Major a veure quin dels dos guarneix millor el seu tros de carrer.

El carrer Alcolea fa una mica més de baixada. Potser per això, tot i que no té cap arbre bonic. Veritablement, és un tipic carrer de Sants: la majoria de cases són baixes, d'un o dos pisos i amb balcons (una d'elles, la del número 80, d'estil modernista), i d'un costat a l'altre permet que els veïns parlin entre ells perquè no és gaire ample. El creuen carrers també característics i entrenyables del barri, que també creuarem nosaltres al baixar, els darrers abans del final, Badalona i Valladolid, mereixen un comentari.

El carrer Badalona, un carrer molt tranquil i curt, hi ha una associació a quatre passes d'on correrem, que ve a confirmar que el barri de Sants aglutina una important quantitat de societats de tot tipus: en el primer pis del nº 11 hi ha l'Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya. I en el mateix edifici l'Òptica Granzel, que és la botiga d'òptica més antiga de Sants (va ser fundada l'any 1910) i una de les més antigues de Barcelona.
El carrer de Valladolid, també molt tranquil i agradable, passa per ser el carrer de Sants que té més ombra. Ho fa el fet de tenir, a banda i banda, una filera de plàtans centenaris, els mateuxis arbres del carrer gran. No sé si algun altre més del barri en té tants i tan alts i frondosos com aquests. Com sigui, el carrer és molt agradable i dóna goig de veure, i a aquestes alçades de la cursa ens anirà molt bé girar el cap en passar-hi.
Al final del carrer Alcolea per on baixarem, a l'alçada del Passeig de Sant Antoni, hi haurà el km 7. Allí hi podrem veure una d'aquelles coses xocants que ens reserva la ciutat per a sorprendre'ns. En la paret del xamfrà que ens reserva la ciutat per a sorprendre'ns. En la paret del xamfrà del passeig amb Alcolea -a la nostra esquerra- hi ha una imatge de Sant Antoni de Pàdua en una petita capella amb una llumeta que l'il·lumina nit i dia. La capella té una porta de vidre pel davant i una porta pel darrere per poder accedir-hi, i els veïns s'ocupen del seu manteniment. La curiositat està en que la capelleta està just al damunt de l'entrada d'un restaurant libanès.

Ningú, avui en dia, s'esperava perquè hi hagi un sant que es veneri a la porta d'un restaurant on, segurament, la majoria dels seus clients siguin musulmans. Aquesta és una mostra irrefutable del que això de la multiculturalitat va de debò.

Km 7 al 8

Creuarem el Passeig Sant Antoni i agafarem l'estret i petit carrer de l'Autonomia a l'esquerra del nostre camí (El dir que l'Autonomia és un carrer estret i petit no és cap al·lusió malsana: és una realitat). Anirem a petar just davant d'una bonica escola bressol de parets de colors vius que hi ha al Parc de l'Espanya Industrial. Veurem que estan rehabilitant el Parc i ens en alegrem perquè, certament, estava molt degradat. La veritat és que, inaugurat el 1983, feia pena. Fa mal d'ulls veure'l fa uns mesos (ara les obres que s'hi fan ens fa ser optimistes), en comparació a com estava quan a la part de dalt del Parc hi va acabar la marató de Barcelona de 1989. Potser alguns dels que corren avui ho recordaran per passar.

Avançant per l'Autonomia creuarem uns carrers molt significatius del Sants d'ahir i d'avui, un d'ells el de Riego, on hi va tenir la seu l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que ja hem dit que van ser els creadors de la cursa que estem fent ara, i una de les entitats culturals més actives abans de la guerra (durant la dictadura va estar tancada) i en els anys de la transició.

Actualment, el carrer Riego, el nom del qual és per recordar a un militar liberal asturià que va aconseguir el restabliment de la Constitució de 1812, continua tenint espais culturals de primer ordre, molts d'ells autogestionats com cooperatives, com per exemple el centre La Ciutat Invisible o la Teteria Malea. En el primer s'hi podien trobar una ingent de quantitat de llibres sobre els moviments socials i llibertaris; el segon és un espai de convivència on t'hi pots prendre un te mentre fulleges mil i una revista sobre les lluites del barri, les que hi ha hagut i les que hi ha encara.
No són els únics llocs d'efarvescència i inquietuds socials del territori; n'hi ha per tot arreu (per alguns d'ells hi estem passant ben a prop) i constitueixen l'essència que ha caracteritzat -i segueixen caracteritzant- al barri de Sants de les nostres entreteles (encara que no en sigui veí, me l'estimo).

Vorejant el Parc pel carrer d'Autonomia, un nom que durant el franquisme es va canviar pel de "Unidad" no fos cas que servís per recordar-la; enllaçarem amb un altre carrer més curt però de nom potent: Watt, posat en honor de la màquina de vapor com és sabut, tot recordant la importància que va tenir l'invent per a les fàbriques del barri.
El deixarem de seguida per connectar amb el carrer Muntadas. Aquest és un nom de carrer que alguns col·lectius volen també canviar. Diuen que pertany a una nissaga que en la darrera generació va estar molt vinculada en la dictadura franquista, i que tant llavors com abans va fer més mal que bé als obrers del barri. Un dels Muntadas va ser l'amo de la gran fàbrica de teixits La España Industrial que hi havia on ara hi ha el parc. Un altre va ser alcalde de Barcelona durant la famosa vaga dels tramvies de l'any 1951 (famosa perquè van apujar el bitllet i els barcelonins es van negar a pujar-hi durant molts dies, fins que el van tornar a baixar). Una vaga que va ser l'acció més important que s'havia realitzat mai contra la dictadura, a conseqüencia de la qual va ser destituït el governador, i l'alcalde Muntadas es va veure obligat a dimitir.

Al final del carrer Muntadas trobem la petita Plaça d'Antoni Pérez i Noya, compositor i director de l'Orfeó de Sants el passat segle, i enllaçarem amb el carrer d'Ermengarda, que, s'ha de dir, fa una mica de pujada al final. Ermengarda va ser la mare de l'abat Oliba, el prelat de qui es diu que va inaugurar convents, catedrals i monestirs a manta, un d'ells a Montserrat en la dècada dels anys 20 del segle XI, fa quasi mil anys... que ja són anys.

No sé si és casualitat o si serà bé per estar a bé amb el clero, però en deixar el carrer d'abans - en acabar la pujadeta - girarem a l'esquerra per agafar-ne un altre que duu el nom d'un clergue, el de Rector Triadó. El cert és que és un carrer agradable, amb arbres a banda i banda, a l'esquerra del qual hi trobarem el Casinet d'Hostafrancs, un centre cívic molt actiu on s'hi fa de tot, des de teatre fins a entrenaments de castellers. Un incís: la cursa de Sants també penetra en el barri d'Hostafrancs perquè forma part del districte... i tot i ser veins són molt amics.
Just a l'alçada del Casinet, girarem a la dreta pel carrer de l'Elisi. Una bona idea la de córrer per aquest carrer perquè l'Elisi, segons els romans, és un lloc on hi van els virtuosos. Passarem per alt que diuen que és un "lloc de pau i felicitat on hi van els virtuosos... després de morts"; sobre tot perquè estem fent una cursa de 10 kms.
I en arribar per l'Elisi al carrer de Tarragona, just a l'espai conegut com El Manhattan pels gratacels que hi ha, trobarem el Km 8.

Km 8 al 9

Un cop al carrer de Tarragona, el baixarem fins a la Plaça Espanya tot passant per davant del Parc de l'Escorxador, on la Dona i l'Ocell de Joan Miró (una fal·làcia el nom de l'escultura perquè qualsevol hi veu un penis com una catedral) ens saludarà al nostre pas.

Girarem tot seguit a la dreta per baixar (que no pujar encara que ho sembli) pel carrer de Creu Coberta fins on s'acaba el carrer, a prop de la seu del districte. A Creu Coberta -que duu aquest nom per la creu de terme que hi havia a la plaça- seguirem dins del barri d'Hostafrancs, on hi hem entrat en l'anterior quilòmetre en creuar el Passeig de Sant Antoni.
El nom d'Hostafrancs prové del fet que a mitjans del segle XIX, dos pagesos d'Hostafrancs de Sió (la Segarra) que eren germans, aixecaren un hostal en uns terrenys propers a la creu coberta, al peu de la carretera reial. (El cine Arenes de pel·lícules porno, que té la seva entrada pel carrer de Tarragona, ocupa el mateix lloc on hi havia l'hostal). Va tenir molt bona acollida, va ser conegut com l'hostal dels "Hostafrancs", on els viatgers hi pernoctaven quan trobaven tancades les muralles de Barcelona, i la referència al poble dels propietaris va donar nom a l'indret.
A la Plaça Espanya haurem passat a tocar la plaça de Les Arenes, en obres des de fa temps per convertir-la en una superfície comercial i lúdica d'aquestes d'ara, amb botigues, gimnasos, cinemes... Ja convé perquè el lloc té un historial certament macabre. I no tan sols perquè si matessin toros fins fa poc, sinó perquè la plaça va ser construïda a dalt d'un monticle on s'ajusticiava a la forca els reus de Barcelona fins el segle XVIII; el Turó dels Inforcats li deien. Passem-hi corrent i de pressa si pot ser.

Baixarem per Creu Coberta (tot el carrer- que acaba poc després de l'Alcaldia- baixa) i no ho copsarem perquè és diumenge, però, si no ho fas, veuriem que l'inici del carrer està patint una forta transformació pel que fa a les botigues que el configuren. Algunes tanquen perquè els edificis estan afectats per la prevista obertura del carrer Diputació. És el cas de la coneguda i centenària El rei de les Gorres que està al començament, a prop de la Plaça Espanya, i altres ves a saber per què, el cert és que el carrer de Creu Coberta, per una cosa o altra, està canviant a una gran velocitat. No li passa el mateix a l'interior d'Hostafrancs, però el carrer gran, especialment al principi, és un continu obrir i tancar botigues. Fins i tot més tancar que obrir, al menys de moment... fins que no s'acabi la crisi.
En qualsevol cas no ens amoïnem, Hostafrancs manté el seu especial encant. Em permeto recomanar-vos un passeig pels seus carrers per comprovar-ho: un diumenge que a diferència d'avui no tingueu cap cursa o tirada llarga.

I per parlar de xerinola -que avui estem gaudint amb la nostra festa i no és cosa, insisteixo, d'entristir-nos-, cal dir que a Hostafrancs s'hi celebren moltes festes populars. Per esmentar-ne una d'elles, la Fira de la Magrana al carrer Viladrell al costat de l'església de l'Àngel Custodi, a pocs metres d'on passarem corrent. Coincideix amb la festa major del barri, i és una remembrança de les postres que se servien el dia que es verenava a l'Àngel, perquè menjar magranes prevenia les epidèmies. UIn apunt. l'Àngel Custodi va anar a parar a Hostafrancs provenint del Portal de l'Àngel (d'aquí el nom) quan es van enderrocar les muralles de la Barcelona antiga. S'encarregava de protegir qualsevol malastrugança, i els barcelonins li tenien molta devoció.

Amb l'expansió de la ciutat es va creure convenient traslladar-lo a la part nova, que era llavors Hostafrancs.
Alguns dels carrers d'Hostafrancs, sovint estrets i de traçat sinuós però encantadors, els travessarem en les seves cruïlles o xamfrans amb Creu Coberta mentre fem el penúltim quilòmetre de la cursa: el de Mir Geribert, que tot i ser un carrer petitíssim correspon ni més ni menys al del Príncep d'Olèrdola (segle XI)... el de Cap de Guaita, que fa honor als funcionaris que vigilaven des del castell de Montjuïc... el de Rector Triadó, un mossèn de l'església de l'Àngel Custodi que va ajudar els malalts d'una pesta que va assolar Hostafrancs al segle XIX... el de Sant Roc, un pelegrí místic a qui un gos el va curar llepant-li les nafres d'una malaltia el segle XV. i des de llavors va ser l'intercessor de les pestes i les epidèmies...
I així, la Torre Damians, per recordar que en aquest mateix lloc hi havia una torre de defensa els segles XVII i XVIII... fins l'indicador del Km 9, a l'alçada del carrer Consell de Cent, que com tothom sap era un cos de prohoms que representaven a tots els estaments socials per al govern de Barcelona des del segle XIII, però que l'any 1714 el van enviar a fer punyetes per sempre més.

Km 9 al 10

Baixant per Creu Coberta, a l'alçada del km 9, veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Aquest mercat és un element molt característic del barri, com ho és l'altre per la qual hem passat en la primera volta, el Mercat de Sants. Una mostra, pel fet d'estar els dos tan a prop, de l'enorme vitalitat comercial del barri. Fins i tot resulta xocant que en un moment com l'actual, en el qual predominen els comerços tipus franquícia i desapareixen els de barri, continuïn aquests mercats competint a l'oferir productes -roba bàsicament- en les parades de la façana. Que sigui per molts anys!

Seguirem baixant, i quasi al davant del Mercat, a la dreta del nostre camí, ens trobarem amb l'Alcaldia, que és un edifici imponent, que sembla totalment que hagi estat tret de la dreta de l'Eixample i posat aquí. D'estil modernista, té, segons els entesos, un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d'edificis d'habitatges del barri. Però com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar, encara que no sigui de reüll, embalats com anirem.

I una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s'acaba el carrer de Creu Coberta i comença el de Sants, s'acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d'una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de l'unió dels dos carrers, hi passava la riera Magòria -d'aquí els dos desnivells- que separava el nucli de Sants i el d'Hostafrancs. Si ens fixem al passar, podem veure, a l'esquerra, la forta pujada del carrer Joanot Martorell per trobar Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera que venia de Collserola. Que hi havia un pont ho evidencia la botiga de regals del xamfrà que duu el nom "el puente". Una botiga a la qual, pel que sembla veient l'edifici on està, li queda poc temps de vida.

Seguirem a partir d'ara pel carrer de Sants, pujant una mica, i a l'alçada de les boques del metro, a l'esquerra, hi veurem un altre edifici emblemàtic del barri: les Cotxeres de Sants, on anys enrere s'hi guardaven els tramvies, i reconvertit ara en un centre cívic després d'un fort moviment reivindicatiu per part dels veïns -una cosa en la que estan acostumats els santsencs- en els anys setanta. No ho veurem perquè està al darrera de les Cotxeres, però a dalt d'un petit turó hi ha l'Església de Santa Maria dels Sants, que és el lloc al voltant del qual, segons sembla, es va començar a formar el poble.

Passades les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants, i des d'allí, ara en lleugera baixada i sobre el mateix itinerari de la primera volta ("que ja coneixem" i no és cosa de tornar a donar-vos la tabarra), anirem a parar a la Rambla del Brasil on ens espera l'arribada.

Creuarem la meta en el Km 10; haurem gaudit, segur, i estarem feliços d'haver fet la prova. Ho estarem perquè si una carrera popular és sempre una festa, a la Cursa de Sants (o el Cros, si es vol) s'hi afegeix el de ser la més antiga de quantes se celebren a Barcelona des que es van poder tornar a celebrar pels carrers. I això multiplica la satisfacció.

Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es

La font de la plaça Ibèria

2009-10-25T01:08:00.010-07:00

Al penúltim post, vaig fer referència a una petita ruta per l'antic Sants seguint el carrer Sant Crist. Un dels punts importants de la ruta és la plaça Ibèria, un dels pocs indrets del barri que encara avui, com a mínim fins al moment, manté l'ambient de l'antic poble de Sants.

Sobre aquesta plaça Josep M. Vilarrúbia i Estrany, el gran historiador de la història local de Sants, va escriure: "Popularment és coneguda com a plaça del Violí. N'hi ha dues versions: una explicada per Maria Peyron de Llorens, que ens ha dit que aquest instrument era tocat els diumenges i els dies de festa per entretenir la gent que anava a benenar a aquest indret. L'altra, assegura que era tocat per un ceguet, que aixi recollia algun diner per viure".

Som molts els que agraïm trobar llocs que encara ens recorden d'on venim, espais que encara conserven una mica l'ambient del poble que va ser Sants. Fins i tot molts aliens al nostre barri han sabut captar aquest ambient de la plaça ibèria, convertint-la diversos cops en plató de cinema.

Realment enmig de les obres que s'estan duent a terme a tota la zona, la font d'aquesta plaça va aparèixer totalment destrossada, segona la versió oficial pel xoc d'un vehicle.

Som molts els del barri que esperem que la font de la plaça Ibèria sigui restaurada i torni a ocupar l'espai que li correspon.

A sota, us adjunto una de les fotos realitzades pel fotògraf Raül Guillén i Capella.

Si voleu més informació sobre la font de la plaça Ibèria o voleu saber sobre el seu futur podeu preguntar als responsables de les fonts a la web:

http://www.bcn.es/fonts/

L'origen de l'Espanya Industrial en vídeo.

2009-10-15T02:55:00.007-07:00

Qui no coneix l'origen de l'Espanya Industrial? Molts i moltes santsenques sabem que a meitat del segle XIX, hi van haver les primeres fàbriques o vapors tèxtils, dels quals s'obririen el Vapor Vell i, poc després, l'Espanya Industrial, coneguda també com el Vapor Nou, en què la família Muntades en serien els propietaris durant tota la seva època de funcionament. Finalment, es tancaria definitivament farà aproximadament uns 40 anys. En aquest vídeo, realitzat pel programa Valor Afegit al Canal 33, podreu conèixer alguns aspectes importats i podreu veure també algunes imatges de la fàbrica de Sants en funcionament.

Passeig per l'antiga carretera de Sants

2009-10-09T03:52:00.017-07:00

L'antiga carretera de Sants.

1-C/Sant Crist amb Joanot Martorell.

Comencem el nostre recorregut al carrer Sant Crist amb Joanot Martorell. Per aquest últim havia baixat la riera de la Magòria i es podia trobar el pont de'n Rabassa. Així el carrer va adoptar el nom de la riera. A prop d'aquest encreuament hi podem trobar antigament un conegut hostal dels que hi havien de camí a Barcelona. Cal recordar que el carrer de Sant Crist era per on circulava l'antiga caretera reial. Aquest fou sense cap mena de dubte dels tres primers carrers existents a Sants, on fins i tot s'hi podia trobar el mercat abans de traslladar-se a la plaça Osca. Molts anys més tard i en plena guerra civil gràcies a l'esforç dels i les veïnes es va bastir en aquest punt el refugi antiaeri 705. Pel que sembla era situat al carrer Sant Crist nº 17, a una finca antiga que les i els veïns de la zona encara recorden per la seva gran portalada ornamentada. Desafortunadament aquest fou enderrocat.

A l'inici del carrer la gent més gran del barri encara recorden els safareigs que hi havia.

2-C/Sant Crist amb Cros.

Seguint pel carrer ens podem creuar amb el carrer Cros, on actualment trobem l'Escola Institució Montserrat, situada a l'antiga masia de Cal Cros. Uns números més avall, al número 10 hi podem trobar una de les cases okupades històriques del barri. La primera de Sants i de les primeres de Barcelona.

3-Plaça Ibèria.

Arribem a la plaça Ibèria. Antigament aquesta fou coneguda de forma popular amb el nom de la plaça del violí. doncs sembla ser que a la taverna que hi havia un músic que amenitzava els dies de festa amb aquest instrument. En més d'una ocasió ha sigut un plató de cinema a diverses pel·lícules i anuncis de televisió, però el passat mes de setembre els veïns del barri van descobrir que la històrica font estava trencada.

4-Plaça Màlaga.

Arribem a la coneguda popularment com a Plaça Màlaga (Plaça Bonet i Moixí). Aquí trobem l'església de Santa Maria de Sants. Se sap que hi havia una antiga església romànica que fou aterrada el 1830 per edificar-ne una més momumental. Aquesta,.terminada per la Festa Major de 1858 i coneguda pel seu gran campanar, de segons els testimonis, "de la mateixa alçada que el monument a Colom", fou destruïda el juliol del 36.

Aquesta església fou escenari de la primera pel·lícula filmada als Països Catalans, per Fructuós Gelabert. "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" filmada l'any 1897.

Previament, el febrer de l'any 36 ja es veia produïr una situació violenta a l'església. S'explica que alguns obrers tenien l'intenció de cremar-la i que el mossen, informat d'això, enlloc d'avisar a les autoritats, va preparar un arsenal al sotan. Pel que es sospitava a l'època amb aquest arsenal podia ser utilitzat pels sectors tradicionalistes. Durant els bomardeigs que va patir Barcelona també en hi va caure una bomba.

L'actual església es va iniciar el 1940 i es va acabar el 1965.

A la nostra esquerra trobem la masia de la Casa del Rellotge, històricament coneguda com a Cal Dimoni. Aquesta masia del S.XVIII és la seu de l'actual Arxiu Històric de Sants. Allà mateix sembla que hi va haver una antiga torre medieval, la Torre d'en Llull, on els monarques hi havien fet estades. Aquí també trobem un dels altres edificis enderrocats en la Revolució del 36, Can Santomà, la casa d'una de les famílies poderoses de Sants. Terratinents i fortament lligats durant generacions a l'Església i als càrrecs de poder del municipi.

5-Cotxeres.

Baixant pel pas de Fructuós Gelabert trobem l'actual Centre Cívic de Cotxeres de Sants. Aquest espai, en origen, cementiri del municipi, va ser ocupat per les Cotxeres quan el cementiri de Sants es va traslladar als recentment comprats terrenys de l'Hospitalet, on encara hi ha el cementiri de Sants. Com a curiositat es comenta que a l'època en que van començar a funcionar com a Cotxeres encara apareixien de tant en tant ossos humans. Aquest espai va ser guanyat com a Centre Cívic gràcies a la pressió veïnal, que va aconseguir evitar que l'equipament fos destinat a un Museu del tramvia.

6. Plaça de Sants.

La nostra ruta arriba al centre actual del barri. Aquesta plaça ha mantingut el seu aspecte més o menys intacte des del final de la Guerra Civil. Es diu més o menys, doncs si és cert que ha viscut la desaparició de les fàbriques que han marcat l'història del barri. A la cantonada amb Carretera, a la vorera del costat de muntanya, als locals actualment ocupats per una cadena d'electrodomèsrics hi trobavem el Liceu, on durant anys els i les santsenques gaudiren del seu cinemai dels seus billars

Enfront, des del 1986, hi podem trobar el monument al ciclista, obra de Jorge Castillo. Inaugurat com a commemoració a l'inici del ciclisme català i de les seves primeres pedalades al nostre barri.

En aquest solar hi trobem Can Catà, la masia d'uns dels altres grans terratinents del barri, productors de vinya. Com la propera Masia de Can Santomà i l'antiga església, aquesta masia també va cremar al juliol del 36.

Al mig de l'actual plaça hi podiem trobar la casa de Vidre, lloc on Fructuós Gelabert va tindre els seus estudis de conema. Em aquests es van gravar les primeres pel·lícules que donaren origen al cinema català, amb títols com Baralla en un Cafè, Sortida del Públic de Santa Maria de Sants o Sortida dels treballadors de La España Industrial.

L'actual plaça es va aconseguir gràcies a les lluites veïnals delñs anys 70, que van evitar que s'hi edifiqués un pas ràpid per automòbils. Al mig de la plaça hi trobem la font del Xato, que va ser portada de Ciutat Vella.

7. / Joan Güell.

L'actual carrer d'en Blanco, per on seguirem, començava al carrer Galileu, antigament conegut com el carrer del Nord. Si seguim fins on comença actualment el carrer d'en Blanco trobem a mà dreta el carrer de Joan Güell, on al fons hi podem veure el Vapor Vell, actualment una biblioteca i en el seu origen una fàbrica tèxtil, com quasi totes les santsenques. A la pròpia exfàbrica, en l'actualitat, també hi tenen cabuda les instal·lacions de l'escola Barrufet, després de mantindre una lluita que va durar molts anys i que va mobilitzar molta gent per aconseguir aquest espai.

Aquesta fàbrica va viure moments revolucionaris com els de la vaga general de l'any 1885, on el director Josep Sol i Padrís fou mort.

Molts anys més tard la seva caldera fou reaprofitada com a primera piscina del Club Esportiu Mediterrani al barri. El club, originari del Poble Sec havia optat pel nom de Mediterrani enlloc del Poble Sec pel contrast del nom supossava amb un club de natació. Des d'aquell moment l'entitat va restar lligada a Sants.

8-C/D'en Blanco.

En l'origen aquest carrer estret era per on passava l'antiga carretera de Sants en direcció Barcelona. Seguint pel carrer a mà dreta, podem trobar el carrer Demostenes, conegut orifinalment amb el nom del carrer de Sant Pau. En aquest carrer hi va tindre el seu local original el,Casal Independentista de Sants. Actualment és un dels pocs carrers culs de sac que encara resisteixen a Barcelona. Al carrer d'en Blanco també hi va haver durant un temps la casa okupada de Can Blanco. Seguint pel carrer creuem el carrer Tenor Massini, un altre dels carrers que fa uns anys participava de les festes engalant-se, però, que ara, desafortunadament ha perdut aquesta festa.

9-Rambla de Brasil.

Tot recte pel carrer d'en Blanco podem arribar a l'actual Rambla de Brasil. Aquesta avinguda, també rescatada de la lluita veïnal, fou el resultat de l'obertura del Cinturó de Ronda, que durant anys va seccionar el barri. Baixant per la Rambla en direcció Carretera, podem arribar al punt on hi havia l'antiga plaça de Víctor Balaguer, que també va ser sepultada sota les excavadores. En aquell indret hi podiem trobar l'Ajuntament de Sants i l'estàtua del "ninyu", actualment a Can Mantega.

10-Carreró de les Ànimes.

Creuant Brasil ens trobem una petita plaça dura, anomenada plaça de Vázquez Mella. Des d'aquí podem trobar el petit carreró de les Ànimes, per on transcorria l'antiga Carretera reial. Actualment resulta un lloc bastant inhòspit i desconegut per a molts santsencs. En aquest carrer durant molt de temps hi hagué un magatzem de blat de l'ajuntament santsenc.

El mercat de Sants

2009-09-30T05:03:00.007-07:00

Durant molts anys, abans que Sants tingués mercat fix, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era un de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l'arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.

Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i l'Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.

L'any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl·lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats de la ciutat.

Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s'estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l'any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l'Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l'Hort Nou, on hi havia un mas i uns safreigs. Finalment, l'ajuntament santsenc va comprar i adquirir els terrenys i va encarregar un projecte a l'arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d'alguns dels edificis municipals de Sants, com l'Alcaldia o el Cementiri.

Però l'any 1897, Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l'antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l'inici de les obres.

Durant un llarg període de temps els veïns del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la plaça Osca, fins que finalment l'any 1913 l'alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.

Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d'inspiració modernista, rectangular, d'estructura metàl·lica i tancament d'obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.

Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d'afrontar noves etapes de provisionalitat amb la incertesa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui fer una darrera volta pel seu interior i recordar-lo tal i com és ara.

Quant Sants era independent

2009-09-24T00:28:00.010-07:00

Havent estat la festa major del nostre barri, el periodista Albert Torras ha publicat el llibre "La Festa Major de Sants. Dels origens a l'agregació". És un recull d'anècdotes i històries que pretén fer un repàs sobre els hàbits i els costums al llarg de la història santsenca dels i les primeres veïnes conegudes, l'Abalució i l'Ermessenda, per allà l'any 1000, fins en el moment de la seva agregació a Barcelona el 1897.

L'autor explica "fa més de set-cents cinquanta anys que Sant Bartomeu és patró de Sants i per això (suposadament) podem assegurar que la Festa Major de Sants és de les més antigues que es celebren al món".

Crec que m'he de qüestionar si això que argumenta és realment cert, o bàsicament és tan sols una manera de dir que sí que de veritat va ser una festa històrica molt llunyana. Ell es basa en documents de 1340 i anteriors on queda palès que Sants ja tenia devoció a Sant Bartomeu, patró del barri. També aporta dades sobre les festes religioses que se celebraven als segles XVII, XVIII i XIX, en el moment que van aparèixer els envelats i els primers carrers decorats: una tradició que avui en dia se segueix mantenint i que representa un dels principals motius d'atracció.

També desvetlla aspectes desconeguts fins i tot pels veïns del barri. "Hi ha constància que a mitjan del segle XIX, Sants tenia com a patrona, a més de sant Bartomeu, a santa Faustina, ja que a l'església es conservava el cos de la santa, que havia dut de Roma el rector" explica Torras.

El llibre compta amb el suport del Districte de Sants Montjuïc i de la Federació de Comissions de carrers per la festa major de Sants. Es podrà trobar a diversos carrers engalenats els dies de festa.

Sants: segon recull d'imatges

2009-09-23T23:54:00.013-07:00

Imatges de Sants, Fructuós Gelabert

2009-09-14T10:31:00.008-07:00

Des de Carretera de Sants podem arribar caminant a la Plaça Bonet i Muixí a través d'un curt passeig anomenat Passeig de Fructuós Gelabert, que travessa Cotxeres de Sants per la meitat. Però, tit i ser santsenc d'adopció il·lustre , molta gent desconeix qui fou Fructuós Gelabert.
Fructuós Gelabert fou un dels pioners del cinema a Catalunya i va filamar algunes de les primeres pel·lícules documentals a casa nostra. Algunes d'aquestes, com foren: Sortida dels obrers de la fàbrica La España Industrial (1897), Sortida del públic de l'església parroquial de Sants (1897) o Baralla en un café (1897) varen tindre Sants com escenari.
El cineasta santsenc va tindre al llarg de molts anys els seus estudis de filmació: La Casa de Vidre, a la plaça de Sants, on va rodar moltes de les seves pel·lícules.

Aquí sota podeu entrar en un link sobre Gelabert i el cinema català; al mateix temps també s'esmenten obres d'altres autors cinematogràfics de l'estat espanyol com Buñuel, Velo entre altres.

http://www.tv3.cat/videos/179939849#

Segueix la destrucció del patrimoni històric santsenc

2009-09-05T02:10:00.009-07:00

Ara fa uns mesos uns operaris d'obres destruïren l'entrada al refugi 877, mentre realitzaven les obres del clavegueram al passatge Toledo. Però tot i que els encarregats de patrimoni de la ciutat van respondre ràpidament afirmant a tots els diaris que aquest refugi seria convenienment estudiat i negant que hagués estat malmès, poc després es va poder veure que això era fals.
Però, tot i les afirmacions de bona voluntat de les institucions, la destrucció del patrimoni ha continuat. Fa pocs dies descobriem que una nova entrada d'aquest refugi s'havia trobat, i avui mateix s'ha descobert que un nou refugi, en aquest cas el número 742, situat al carrer Juan Bravo amb Olzinelles, ha estat descobert i enderrocat, com a mínim en part.

Els i les veïnes que s'acostin en aquest encreuament podran veure com han seguit les obres, sense respectar ni comunicar la troballa.

Llista de cooperatives de Sants

2009-09-04T00:58:00.013-07:00

Des del final del segle XIX, el cooperativisme que es difondria entre les veïnes i veïns dels nostres barris, com Sants. Aquesta activitat crearia noves formes de treball col·lectiu i autogestionat i possibilitaria comprar productes a preus més econòmics. Molt aviat s'obririen noves cooperatives amb finalitats molt diverses relacionades amb l'alimentació, la fabricació d'objectes materials o fins i tot les mutualitats per la vellesa o malalties no havent-hi seguretat social ni jubilació.

De fet esdevindria una manera de crear una nova societat més justa i igualitària, més enllà dels abusos i la precarietat del capitalisme industrial.

* Cooperativa L'Económica de Sants: Aquesta fou una de les cooperatives més antigues del barri. Tot i que no sabem la data de fundació, se sap que va arribar fins al 1877.

* Cooperativa de Producció La Redemptora: Situada al carrer Rius i Carrió. Formada per obrers rajolers anarquistes que havien treballat al camp. Tenia una bòbila de producció de rajoles.

* La Formiga Obrera: Es trobava al carrer Galileu nº 40 i va funcionar entre el 1895 i el 1918. En un temps va ser la sucursal nº 3 de la Flor de Maig.

* La Model del Segle XIX: Estava al carrer Sant Francesc 16.

* La Model del Segle XX: Es va trobar al nº 7 del carrer Rajolers. Anteriorment es va trobar al carrer Cerdanyola i posteriorment a Violant d'Hongria. Va ser activa del 1903 fins el 1928.

* L'Empar Obrer: Del 1909 al 1939 la vam poder trobar al carrer Premià 13-15. L'actual edifici encara és el mateix.

* Cooperativa Obrera de Cadiraires: Aquesta cooperativa es va trobar al carrer Riego 41, i va estar activa entre el 1928 i 1929.

* Cooperativa Obrera Fabricació mecànica de Baules i embalatges: Aquesta cooperativa es va trobar al carrer Galileu 128. Va estar activa des del 1935, però no sabem quan va desaparèixer.

* Cooperativa Nova Activitat Obrera: Aquesta cooperativa es va trobar al carrer Jocs Florals 118-120. Tot i no sabem quan es va obrir i desaparèixer. Sabem que el 1932 era activa.

* La Lleialtat Santsenca: Situada al carrer Olzinelles 31, on posteriorment es va instal·lar la Sala Bahía. Va funcionar del 1892 al 1936.

* Cooperativa Producció de Cartrons: Aquesta cooperativa estava situada al carrer Melcior de Palau 26-28-30. Sembla que es va obrir l'any 1933 però no es coneix l'any en què va deixar de funcionar.

* Cooperativa La Nova Obrera: Coneguda també com la Nova de Sants. Es va trobar al carrer Sant Crist 37-39 i al carrer Guadiana 22.

* Societat Cooperativa Agrupació Vidriera: Aquesta cooperativa del vidre va estar en funcionament del 1932 al 1992. Es va trobar al carrer Gayarre 59, on hi ha l'actual Plaça Vidriera.

La majoria de dades les he pogut aconseguir a través d'un mapa sobre la història de Sants, o de les webs sants.coop o l'exposició sobre el cooperativisme a la biblioteca Vapor Vell o un article escrit per la historiadora Dolors Marín. En cas que algú trobi més informació sobre altres cooperatives que estiguessin al barri, estaria bé que me l'envïi a historiessantsenques@gmail.com. Vull recollir tota la informació possible sobre les cooperatives de Sants, la Bordeta i Hostafrancs.

Els locals del Paral·lel

2009-09-02T05:55:00.010-07:00

L'any 1894 s'obria el Paral·lel, l'avinguda que amb el temps seria l'avinguda del Teatre o la Vila del Pecat. Ben aviat van començar a obrir totes les seves portes grans locals relacionats amb l'oci o amb l'espectacle, des de les més humils barraques fins als teatres, passant pels cafès, que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a Sant Pau. Amb noms com el Cafè Espanyol, el Sevilla o el Rosales els cafès creaven una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

A l'actualització d'avui, surten un llistat amb els principals locals d'aquesta mítica avinguda, amb els diversos noms que van tenir i les dates en que es van inaugurar:

Circo Español Modelo ----------------- 1892

Teatro circo Español ------------------- 1893

Teatro Masini ----------------------------- 1904

Teatro Condal ---------------------------- 1904

Teatro Español --------------------------- 1905

Cinematografo Condal ----------------- 1911

Pavellón Soriano ------------------------- 1900

Teatro Soriano ---------------------------- 1905

Teatro Victoria ---------------------------- 1911

Teatro de las Delicias ------------------ 1900

Teatro Lírico ------------------------------- 1906

Le Trianon ---------------------------------- 1913

Madrid Concert --------------------------- 1915

As ----------------------------------------------1921

Teatro Talía --------------------------------- 1924

Teatro Martínez Soria --------------- ----1950

La Pajarera catalana -------------------- 1899

La Puda Seca ----------------------------- 1901

Gran Saltón del Siglo XX --------------- 1905

Petit Moulin Rouge ------------------------1908

Petit Palais ----------------------------------1910

El Molino ------------------------------------ 1939

Ferrusin -------------------------------------- 1900

Cinematógrafo maravilla ----------------1907

Café de Cadiz ------------------------------1910

Royal Concert -------------------------------1912

Casal Recreativo Popular --------------- 1936

Salón de Baile Amaya -------------------- 1940

Teatro Olimpia ------------------------------- 1901

Teatro Nuevo --------------------------------- 1901

Salón Arnau ----------------------------------- 1903

Folies Bergère ------------------------------- 1915

Salón Arnau ------------------------------------ 1930

Teatre Apol·lo ---------------------------------- 1904

Teatro Comico --------------------------------- 1905

Café Concert Sevilla ------------------------- 1906

Cafe Lyones ------------------------------------- 1900

Cafe conert El Paraíso ----------------------- 1901

Le Trianon ---------------------------------------- 1901

Sport Tobogan ---------------------------------- 1907

El Gayarre ---------------------------------------- 1912

Teatro Olympia ---------------------------------- 1912

Pompeya ------------------------------------------ 1914

Gran Café El Recreo -------------------------- 1900

Café Concierto El Recreo -------------------- 1910

Novetly ---------------------------------------------- 1914

El Bataclan ---------------------------------------- 1924

El Café Español ---------------------------------- 1895

Novetats sobre el refugi 877

2009-08-08T01:22:00.010-07:00

La notícia sobre la troballa del refugi 877 al passatge Toledo ha aparegut a diverses publicacions al llarg de les darreres setmanes, a continuació trobareu alguns enllaços a alguns dels llocs on s'ha parlat sobre el tema: La Vanguardia, El Punt.

Com es va comentar en la primera actualització en la que es va parlar sobre aquest refugi, es tenen seriosos dubtes al respecte de l'obra i de la cura amb que s'ha efectuat aquesta. Tot i les declaracions de bona voluntat per part dels responsables de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona, afirmant que el refugi es mantindria integrament. El cert és que un dels accessos, com a mínim, ha sigut eliminat i omplert de formigó.

A les imatges podeu veure les escales en el moment de la troballa i el mateix lloc dies després, quan les dites escales ja havien estat eliminades i omplertes de formigó.

Memòria cooperativa. El somni de la cooperació social

2009-07-30T01:35:00.008-07:00

Per als qui no vam tenir temps o ens vam despistar en veure l'exposició sobre el cooperativisme a Sants, ens ha arribat una nova oportunitat. Se'ns ha adjuntat l'explicació sobre l'exposició que han redactat els propis autors.
Després de la presentació, el passat 4 de juliol, a Cotxeres de Sants, "Memòria Cooperativa" inicia el seu viatge pels espais socials del barri. Amb l'objectiu de difondre el bagatge cooperatiu de Sants i promoure el cooperativisme en l'actualitat, hem seleccionat part de l'exposició per a que pugui ser visitada des del 22 de juliol fins el 30 de setembre a la Biblioteca de Sants.

Per qüestions d'espai, no sembla que no s'ha pogut montar tota i s'han seleccionat alguns plafons: -El Sants Industrial. Vida obrera i conflictivitat social- Memòria cooperativa a Sants (1887-1939)- l'Empar Obrer- Model del segle XX- la Lleialtat Santsenca- la Redemptora- Micaela Chalmeta.

Aquesta selecció deixa de banda els orígens cooperatius internacionals i la història de les cooperatives a Catalunya, i es centra en els aspectes més locals- amb el fet significatiu de trobar-se a l'edifici del Vapor Vell, protagonista de part de la mateixa exposició.

Respecte les cooperatives de consum històriques, s'han seleccionat l'Emprar Obrer - embrió de la Popular Santsenca, del carrer Premià-, la cooperativa obrera Model segle XX, l'edifici de la qual encara es manté a la cantonada del carrer Alcolea amb Violant d'Hongria, i la Lleialtat Santsenca, del carrer Olzinelles avui tapiada, propietat de l'Ajuntament i a l'espera de nous usos socials i autogestionats pel barri. De les de producció, s'ha escollit la Redemptora, la rajolera solidàeria de Collblanc i, finalment, s'hi ha montat també el plafó sobre la Micaela Chalmeta, cooperativista del barri, feminista i socialista del primer terç del segle XX.

Esperem que en aquest tast es difongui la memòria de les experiències de cooperació i emancipació social creades pels i les treballadores del barri del segle passat, i així contribuïm a la reivindicació d'un imaginari cooperativista que promogui noves experiències per als dies d'avui.

Biblioteca Vapor Vell, Ptge Vapor Vell, 1 bxs

Cansaladers per vocació.

2009-07-23T08:12:00.022-07:00

En la història de Sants segur que hi hagut moltes famílies compromeses en l'activitat del barri. Malgrat que moltes d'elles encara ens són poc conegudes per manca d'informació o també interès. Un exemple és el dels Archs, d'origen igualadí que treballarien del tèxtil i militarien als sectors llibertaris de la CNT, o també el cas dels germans Fortuny que crearien la Companyia Elèctrica Dharma.

Ara bé, una altra d'aquestes famílies són els Alsina, que han estat cansaladers des del segle XIX.

La primera documentació indica que van ser fundats l'any 1883, però la tradició

familiar ens explica que el 1850 s'establiren a la Boqueria (tres anys després que s'inaugurés el
mercat). No obstant, se sap que entre finals del segle XIX i inicis del XX, els Alsina van tenir parades de carn al Mercat de Sant Antoni i una carnisseria a la Rambla de Catalunya.

Antoni Alsina i Galceran va proveïr caps de bestiar durant els anys 20, dècada en què es va fundar l'Escorxador de Barcelona.

És als anys 50 quan obririen la botiga al n. 29 del carrer Canalejas. Actualment segueix sent la seu de la cansaladeria. El 1988 rebrien el títol d'artesans, però més tard és quan Joaquim Alsina i Joan seria nomenat mestre artesà cansalader-xarcuter el 1992 i la seva dona Anna Canudes i Cisteró ha estat reconeguda com una de les primeres dones artesanes cansaladeres.

L'actual cansalader, Jordi Joan Alsina hi treballa des del 1998, que manté la tradició familiar amb matèria de primera qualitat i a la vegada aplica innovacions tècniques consistides en investigar sobre el porc i tots els productes derivats. També s'investiga en el món gastronòmic combinant aliments segons normes dietètiques i nutricionals (botifarra de poma) i depenent de les èpoques de temporada (botifarra d'ou, calçots, festa dels traginers...)

D'altra banda, en Jordi Joan des de jove s'ha involucrat en la vida activa del barri: botifarrades populars, fins i tot, col·laborant en la Creu Roja, el secretariat d'entitats o fent pinya com a casteller de Sants.

Més informació: entrevista a la Burxa nº 117, última pàgina.

El refugi del passatge de Toledo

2009-07-23T03:21:00.012-07:00

Les obres que es realitzen al passatge de Toledo han deixat a la llum una de les entrades del refugi 877. Aquest refugi, que es troba sota el carrer Toledo i al llarg del passatge que porta el mateix nom, era fins ara, segons els testimonis dels veïns que hi havien accedit recentment, el millor conservat dels existents al barri. Les actuals obres fan perillar, un cop més, el patrimoni històric del barri.

Després de la descoberta sembla ser que els operaris no han respectat la troballa i probablement ha estat enderrocada una de les entrades i part de la galeria. A sota, s'adjunta una crònica que va aparèixer al 3.org, un dels portals de notícies del barri.

L'entrada del refugi antiaeri

El que havia de ser una claveguera pel passatge Toledo, en començar la guerra civil es va convertir en un refugi antiaeri. Ara, amb les obres que s'estan fent al passatge, ha quedat al descobert una de les boques d'accés. Molts veïns però, tot i que no haguessin viscut la guerra, ja coneixien l'existència del refugi, sovint per les històries que explicava la gent més gran del carrer.

En Carlos Ferrer no va viure la guerra però ha viscut tota la vida al passatge i ha conegut alguns dels veïns que, en sonar l'alarma, baixaven per protegir-se. En Carlos ens parla d'en Gannau, el Vergés i en Rico, veïns del passatge i que si encara visquessin tindrien més de 100 anys. "Tot el què sé m'ho han explicat ells", comenta. El refugi, doncs, va començar a construïr-se per dotar el carrer d'una claveguera, però en començar la guerra els veïns van oferir els diners que tenia la comissió de festes per convertir-la en un refugi.

Segons diu en Carlos, la Generalitat va ser l'encarregada de la construcció, va rebutjar els diners però va accedir a construïr el refugi: amb el finançament de l'administració però amb l'ajuda del treball dels veïns. "Ells eren carreters i eren els que portaven els totxos, el ciment i tot el què calgués", diu. En acabar-se la guerra, es va voler reconvertir el refugi en la claveguera que hauria hagut de ser, però va ser impossible connectar-la amb les del carrer Toledo perquè estaven a nivells diferents.

Però al refugi s'hi ha pogut accedir posteriorment en diverses ocasions i en Carlos l'ha pogut conèixer de primera mà. Explica que és tot de formigó i que a les entrades hi ha unes inscripcions en les que es convida els refugiats a parlar baix i a no fumar. "Però en català, eh!", puntualitza. També diu que, tot i que ell no ho ha vist, però així li han explicat els veïns, en tot el tram de la galeria on hi havia bancs de fusta. Assegura que era molt gran ja que ocupava tot l'espai del carrer Toledo i del passatge amb el mateix nom, fent una forma de T. A més, ja fa alguns anys, també es va descobrir que sota una de les vivendes del passatge hi havia una sala, a la que s'accedia des del refugi i servia de dispensari.

el3.org

Acaba de néixer la Barcelonasfera

2009-07-21T23:44:00.007-07:00

El nostre company Agus Giralt ens presenta un projecte interessant on també hi participa el seu bloc Memòria de Sants, la Barcelonaesfera.

Berguedaesfera, Penedesfera, Bagesfera o Ebresfera entre d'altres són noms de diferents comunitats de blocs agrupades per àmbits territorials ja existents.

Aquest tipus de directoris permeten unir diferents blocaires d'un territori donant-se a conèixer i facilitat al contacte mutu. Parlant amb gent vinculada a aquest món se sent una pregunta com aquesta: "com és que encara no existeix la Barcelonaesfera?". La veritat és que un dels motius pels quals potser no ha existit fins ara és pel gran nombre de pàgines dirigides per barcelonins. La xarxa es podria massificar fins el punt de desbordar-se.

És per això que a l'hora de crear la Barcelonaesfera ha hagut d'optar per una opció una mica més restringida. Aquest directori inclourà blocs que tenen Barcelona i les seves antigues viles com a tema central enfocat des de les perspectives més diverses (fotografia, periodisme, política, història...).

El fet de que el subtítol faci referència a les "antigues viles" no és cosa casual si no que he volgut respectar i donar importància a la personalitat pròpia dels antics municipis que ara formen part de Barcelona. Durant aquesta darrera setmana, l'Agus ja ha anat enviant correus electrònics o deixant misatges a les pàgines principal que coneix, la majoria de les quals han respost positivament a la proposta i m'han anat enviant la descripció del seu bloc.

La Barcelonaesfera disposa d'un cos central amb un flux d'actualització on aniran apareixent els darrers posts publicats pels membres de la xarxa, una llista d'enllaços i les descripcions de cadascuna de les pàgines realitzades pels seus autors. També s'ha creat un grup a facebook, un logotip (la típica rajola barcelonina) i un banner amb el qual es podrà enllaçar la Barcelonaesfera a tots els membres del directori

Podreu trobar més informació a l'enllaç:

Barcelonaesfera

Memòria del Poblenou

2009-07-14T07:01:00.004-07:00

Fa unes setmanes, l'Agus Giralt ha acabat d'estrenar un nou bloc: Memòria del Poblenou. Des d'aquest nou espai es voldrà anar descobrint , com fem amb Passat i Memòria de Sants, la història d'aquest altre barri del pla de Barcelona que, com Sants, va ser un dels centres industrials de l'Estat i que també va ser annexionat a Barcelona l'any 1897.

Si us interessa més informació, podreu trobar: www.memoriadelpoblenou.blogspot.com

Cronologia històrica de Sants (segles XX-XXI).

2009-07-10T08:43:00.012-07:00

* 1907: Atemptat contra Cambó a Consell de Cent amb Carretera.

* 1908: Inauguració del Velodrom de la Farga

* 1909: Es funda al carrer Premià la Cooperativa L'Empar Obrer

* 26 de juliol: S'inicia la Setmana Tràgica, Maria Llopis Bages, "La Quaranta Cèntims" , serà detinguda i condemnada a mort per piquets que organitzà. Finalment es va poder salvar de la condemna sent exiliada a perpetuitat.

* 1912: Detinguda Enriqueta Martí, "La Vampira de Barcelona" pels seus crims als infants. Antiga veïna de la Bordeta, fou coneguda al barri com la Mala Dona.

* Aparició de l'estació de Magòria, d'on hi sortiria el carrilet cap a les mines del Berguedà.

* 1914: S'inicien les obres per realitzar l'Exposició Universal.

* 1818: Té lloc el congrés de Sants, on es reorganitza la CNT

* 1922: Fruit de la fusió dels clubs: l'Internacional FC, Centre d'Esports de Sants, el Club Ciclista del Nou Velòdrom de Sants i el Velo Club Esportiu neix la Unió Esportiva de Sants.

* 1923: Les mobilitzacions ciutadanes aconsegeuixen que les vies del tren a l'arribada de Sants, siguin en part soterrades. Tot i que posteriorment les obres s'eternitzessin.

* 1924: Barcelona annexionà a la riba del Llobregat terrenys de l'Hospitalet i el Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca.

* 1926: Arriba la primera línia de metro, coneguda com a Transversal. Vindria de Plaça Catalunya fins a Hostafrancs, Sants, Mercat Nou i Bordeta. Seria només per interès de la burgesia, per portar-la a l'Exposició de Plaça Espanya. Serà la futura línia 1.

* 1927: S'edifica al carrer Rosés la Casa Gran, el primer bloc de pisos modern per a obrers del barri de Sants. Obra de Modest Feu.

* 1929: Exposició Universal i urbanització del Paral·lel

* 1931: Es funda Esquerra Republicana de Catalunya a l'Ateneu Republicà del carrer Cros

* 1933: Es crea l'Agrupació Femenina de l'Empar Obrer

* 1936: S'inaugura la nova estació de Sants, tot i que les obres no finalitzaren fins el 1944

* Juliol : Es preparen les Olimpíades Populars i diversos ateneus i entitats de Sants en participen: Ateneu Enciclopèdic de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, USC, Joventut Unificada, PCC, Centre d'Esquerra d'Hostafrancs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, Partit Esquerra de l'Eixample.

* 19 de juliol: Amb l'aixecament feixista, s'inicia la revolució. A Sants es crema Santa Maria de Sants, Can Santomà i Can Catà.

* 1939: L'Empar Obrer és absorbida com a sucursal de la Flor de Maig.

* 1941: Festival de les Joventuts Hitlerianes a l'Espanya Industrial.

* 1947: Un bon grup de persones lligades al mercat de Sants i veïns del carrer Sant Jordi funden la Societat Esportiva Mercat Nou.

- La cooperativa l'Empar Obrer passa a denominar-se la Popular Santsenca.

* 1951: Vaga de tramvies. Josep Martia D'Albert i Despujol, amb de l'Espanya Industrial i alcalde de la ciutat, dimiteix del seu carrec.

* 1864: Es funda el sindicat Comissions Obreres a la Parròquiia de Sant Medir.

* 1969: S'inicien les obres de l'estació de Sants.

* 1971: Inundacions a la Bordeta. Aiguats que afectaren al carrer Percerises i el camí de la Cadena, on s'hi crearien greus incidents: es malmeteren uns 21 vehicles, s'inunden pisos i obliga a marxar unes famílies.

* Creació de la Companyia Elèctrica Dharma: grup de rock creat pels germans Fortuny i Carles Vidal. Combinarien el jazz-rock amb els sons autòctons i tribals, amb un estil propi. Uns anys més tard moriria el guitarrista i compositor, Esteve Fortuny tocant en directe per una hemorràgia cerebral. Gràcies a ell, aquesta música es difondria arreu del món.

* 1972: El Centre Social de Sants és legalitzat.

* 1974: Protestes veïnals contra els gasos als refugis de plaça la Farga.

* 1979: Les reivindicacions populars aconsegueixen que espais com l'Espanya Industrial, Cotxeres, el Casinet ( a Sants i Hostafrancs) i Can Sabaté, Can Ferreró i la Bàscula (a Zona Franca) passin a ser espais públics per esdevenir equipaments o parcs.

* 30 d'octubre: S'inaugura la nova estació de Sants.

* 1982: El papa visita Barcelona. La visita desencadena protestes per part del feminisme. Tot finalitza amb un procés obert contra una dona de Sants.

* 1984: La frontera entre els antics municipis de Sants i Les Corts passa d'estar entre l'eix de travessera de les Corts i Marquès de Setmenat a l'avinguda de Madrid.

* 1985: Mor Esteve Fortuny, guitarrista de l'Elèctrica Dharma, actuant a Cardedeu. És causada per una hemorràgia cerebral.

* 1991: Obertura del casal independentista Jaume Compte al carrer Premià. Un espai assembleari creat per l'MDT i les JIR per difondre les idees de l'EI.

* 1994: S'inaugura el passeig de Sant Antoni.

* 1997: S'obra el CSOA Can Vies. Centre assembleari amb activitats alternatives pels i les joves del barri.

* 2004: Es crea la divisió administrativa del "Barri de Sants-Badal".
* Agost: Desallotjament de la Hamsa (casa ocupada) pels mossos d'esquadra i la guàrdia urbana.

* 2008: Arribada definitiva del TAV a l'estació de Sants. Els treballadors i veïns del barri es manifesten en contra per l'elitizació del transport i un pla urbanístic especulatiu per habitatges dormitori.

Cronologia històrica de Sants (segle XIX).

2009-07-10T08:08:00.008-07:00

* 1819: es construeix el Canal de l'Infanta, que va permetre ampliar el conreu dels horts.

* 1839: la diputació provincial desvincula el sector que va del pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona.

* 1840: Inauguració del Vapor Vell - Arribà a tenir 1000 obrers

*1848: Segona guerra carlina, coneguda com a Guerra dels Matiners. Es produeix el segrest dels lladres del pou.

* 1849: Inauguració de l'Espanya Industrial. Arribarà a tenir 1600 obrers

* 1855: S'inaugura la primera estació de Sants, dins la línia Barcelona-Martorell

* 1865: Epidèmia de còlera. L'Espanya Industrial farà la funció de sanatori.

* 1869: Es convoquen les quintes. L'ajuntament santsenc vol evitar les protestes i decreta un pagament repartit entre tothom per no enviar cap ciutadà.

* 1870: Les autoritats detenen Nicasi Unceti "el curander de Sants" després de fer una convocatòria general per realitzar miracles entre els esguerrats. Origen de l'expressió "esguerrats cap a Sants".

* 4 d'abril: Es convoquen les quintes i a Sants es produeix una revolta que s'estendrà per la ciutat i els voltants, S'aixequen les barricades i hi ha enfrontaments amb l'exèrcit. Gabriel Carbonell, tinent d'alcalde serà executat.

* 1880: S'inaugura el nou cementiri de Sants al terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat, obra de Jaume Gusta i Bondia.

* S'inaugura Can Batlló (la Bordeta). Arribarà a tenir més de 950 obrers.

* 1883: Inauguració de l'hipòdrom de Sants

* Sants és annexionat a Barcelona.

* 1884: Sants recupera la seva independència municipal.

* 1891: El Vapor Vell marxa de Sants per establir-se a la Colònia Güell. S'intal·laren noves com la Serra i Balet.

* 1894: Execució de Manel Archs, llibertari igualadí de naixement i santsenc d'adopció.

* Obertura del Paral·lel

* 1897: Primera filmació cinematogràfica a l'estat "Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants" creada per Fructuós Gelabert.

* 20 abril: Sants és annexionat a Barcelona definitivament per reial decret de la reina Maria Cristina.

Exposició d'imatges de Sants

2009-07-01T07:09:00.032-07:00

Ruta història del cooperativisme a Sants

2009-07-01T06:21:00.005-07:00

El proper dissabte 4 de juliol, en motiu del 87è dia internacional del cooperativisme, es celebraran a Sants tot un seguit d'activitats relacionades amb el tema.

Entre les activitats també es realitzarà, a les 17 hores, sortint de Cotxeres de Sants, una ruta històrica sobre el cooperativisme al nostre barri.

Podreu trobar més informació al bloc: www.sants.coop/

El segrest dels lladres del pou

2009-06-26T05:05:00.010-07:00

L'any 1848 al poble de Sants es va produïr un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest dels lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves indústries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, coneguda també com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrets i altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d'abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral de Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerrada i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d'esquadra. Els desconeguts van parlar amb l'amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a la indústria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer, els detinguts es van trobar amb un escamot d'homes armats i amb d'altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí, es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d'una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir a favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l'Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros, van trobar diversos sentillenes conxorxats amb els sagrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Deu del Coll i Horta fins creuar el Besos per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d'un tram costerut, un dels sagrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots varen temer que l'haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàmies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d'hora varen retrobar en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i van restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar res més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.

L'onze d'abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d'esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s'iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.

El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a aparèixer testimonis de gent que assegurava que coneixia els segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s'havia produït el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer d'en Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el "carrer de les conspiracions" i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlí durant la guerra dels Matiners.

Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cautxús i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d'un dels segrestadors, l'Esteve Surroca, el qual va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom d'Esteve Surroca, Jaume Batlle.

Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Allà, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat: set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros, i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memòries els segrestats es rigueren d'aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt el capitost de bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.

La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros. amb una massiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduïr un ruc en direcció Granollers per una ruta marcada. Per tal d'identificar-lo, demanaven que anés a cobert amb una gorra morada. La contrassenya seria mitja carta del cinc d'oros retallada irregularment.

Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava diners i, en trobar-lo, els segrestradors el van amenaçar. L'endemà l'home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.

El 19 d'abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l'amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.

Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins el dia 23, quan un missatger va anunciar que se'ls podia deixar en llibertat.

Van ser abandonats al vespre, després d'haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d'allà van caminar cap a Sants.

Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l'amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrassenyes.

Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l'interior d'una casa de Badalona.

A causa de l'estat de guerra que vivia Catalunya, les penes als inculpats van ser molt dures. Onze d'ells van ser executats al garrot vil. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d'una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d'Escuder, davant del Cafè Baldiri, on va començar aquesta història.

De: Agus Giralt

Sants al segle XVIII

2009-05-30T03:30:00.014-07:00

Sants, com altres municipis del Pla de Barcelona, també era un nucli rural edificat des de fa molts segles. Al segle XI ja existia la parròquia de Santa Maria de Sants i el 1359 havia arribat a tenir uns dos-cents habitants. Al final del segle XIV, disposava d'una carta de comunió i amistat que li permetia reunir-se la població en somatent enfront dels atacs bandolers que saquejaven els camps.

Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.

Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.

Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.

En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.

Recopil·lar la memòria col·lectiva

2009-05-08T02:22:00.005-07:00

El Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i Sants 3 Ràdio han impulsat una campanya per recollir testimonis orals de la història dels nostres barris.

Si coneixeu gent que ja vivia als nostres barris abans del 1945 i que vulguin col·laborar amb aquest projecte podeu contactar trucant a les Cotxeres de Sants o també al mail del bloc de l'Agus Giralt, que és historiador del nostre barri i es dedica en recuperar la memòria històrica: memoriadesants@gmail.com

Ell, com a historiador local de Sants, participarà d'aquest recull i espera anar publicant en breu en aquest mateix bloc, els resultats obtinguts.

A Sants, Esgarrapacristos

2009-05-05T16:36:00.006-07:00

Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Talls a Sants

2009-05-03T03:04:00.010-07:00

Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.

Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.

El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.

Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.

Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.

El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.

L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.

Canvi de nom al bloc

2009-04-22T13:35:00.003-07:00

Aquests dies m'he pensat de canviar el nom del bloc, ja que el tema d'Històries Santsenques ja el trobo molt passat, tot i ser bona idea... ja que la vaig copiar d'Històries Manresanes, d'un company d'història a la UB, en Jordi.

D'altra banda, m'ha agradat molt el nom del bloc de l'Agus, amb Memòria de Sants.
Entrant aquest últim temps, també m'he volgut centrar en la història de la gent del barri, el seu passat obrer com també el seu present entre altres temes, que també es van intentar treure a l'entrevista al Diari de Barcelona. Basant-me en això, he acabat de canviar el nom per Passat de Sants.

Jo i l'Agus ens compaginem les històries que surten als blocs; i podem seguir fent conèixer el passat dels nostres barris.
Aviat, suposo que la majoria dels visitants o seguidors ja ho veureu.
Salut i una abraçada!

Xerrada sobre els refugis antiaeris avui al Centre Social

2009-04-20T11:10:00.005-07:00

Avui, dilluns 20 d'abril, a les 19h al Centre Social de Sants, l'historiador santsenc Agus Giralt fa una xerrada sobre els refugis antiaeris del nostre barri, per difondre aquesta realitat del passat.

Ha sortit a la Burxa nº 127, on explica: "L'alarma sobre la conservació dels refugis de la Guerra Civil ha sonat a Sants. Ha estat entre les darreres setmanes i en les obres de pavimentació del carrer Masnou: alguns veïns van afirmar que havien aparegut restes d'un refugi. Tal i com assenyalen diversos estudis, això no seria estrany, atès que sota aquest carrer es va construïr el refugi nº 741".

Sants creix i canvia

2009-04-11T09:34:00.016-07:00

A inicis del s. XIX, Sants era un poble amb 5 carrers, depenent de l'església del Pi fins la desamortització del 1835. Però, seguiria com a nucli rural sota el poder de les grans famílies terratinents.

El creixement industrial es va destacar com en altres pobles (Gràcia, Sant Martí...) amb els petits tallers i l'aparició de les fàbriques tèxtils: Vapor Vell l'any 1846, Espanya Industrial (Hostafrancs) el 1847 i Can Batlló (la Bordeta) el 1900 amb la implantació de telers mecànics i també les fàbriques de productes químics: Cros... en funció dels seus negocis; com també l'arribada del tren cap a Martorell, el 1855.
Aleshores, també es faria la vaga general de treballadors davant de les selfactines, amb ressò al Vapor Vell quan els propietaris volien tancar les associacions, sent mal vistes legalment; en què molts obrers van haver d'aixecar-se contra Sol i Padrís i, com a conseqüència, la repressió del dirigent sindical Joan Barceló.
Amb l'augment de població, apareixeria un moviment popular més fort i més conscient dels seus problemes i la seva situació social; que participarien activament a la revolta del 1868, per destronitzar Isabel, com les del 1870 i 1874, per resistir davant del pronunciament militar de Pavia.
Entre els segles XIX i XX, apareixerien entitats interclassistes, com el Casino o el primer Ateneu Obrer (1864), que anys més tard integraria els sectors de l'AIT. També sorgiria l'associacionisme, amb les primeres associacions cooperatives mogudes pels mateixos veïns.

En els fets del 1868, es cremaria l'antiga església romànica de Sants, sobretot, el campanar i el rellotge, i se'n construïria una nova neoclàssica que tornaria a ser cremada durant la Setmana Tràgica del juliol del 1909 a causa dels assalts obrers, com molts altres haguts arreu de Barcelona per prostestar en contra de la guerra del Marroc del govern de Maura, on se'ls obligava en fer de soldats.

També hi arribaria del primer tramvia el 1875 des del Raval, que seria una obra de l'enginyer Aleix Sujol i suposaria la primera arribada d'aquest mitjà de transport que arribaria a Sants a través de Plaça Espanya i Creu Coberta. També,en sortirien altres de noves que vindrien des de la Plaça de Catalunya fins a Collblanc o al Port.

Construccions dolentes, carrers estrets

2009-04-08T06:16:00.010-07:00

Al segle XX, Sants ha crescut desordenadament enmig de fàbriques, blocs nous i cases senzilles, vies fèrries o carrers per a cotxes, que d'antic ha portat dèficits en les vivendes i espais públics que han preocupat les classes treballadores. Un article de la revista "Tara" el 22 de desembre de 1926, parla de l'urbanització del barri i, mesos després, un concurs sobre el carrer més brut i descuidat de Sants.

Al periòdic "Ressò" sortia una crida enèrgica de l'enderrocament de l'estació del carrer Riego, que dificultaria l'accés al tren de la població.

Dels carrers amb més mal estat, trobem la Riera Blanca, amb un pas de claveguera sense asfaltar sota el pont del metro i dificultats de pas als vianants; escombreries i llocs de desferres amb la carretera de Sants. L'única part en bones condicions era al tros de les Corts, entre el Camp Nou i Avinguda de Madrid.

Un altre punt era al carrer Joan Güell, on hi havia 22 barraques a punt d'enderrocar-se el 1974, però sense decisió definitiva de l'ajuntament.

Al llarg d'aquests anys, malgrat l'especulació i grans vies de comunicació que s'hi obririen a partir de la dècada del 1960 (Av. de Madrid, Travessera de Les Corts...), Sants encara seguiria mantinint l'encís de poble treballador.

A les parets, es troben algunes pintades i grafitis amb continguts de tipus despectius, entre ells: VIVA EL PARTIDO FASCISTA, ROJOS AL PERDÓN, NO AL COMUNISMO... Aquesta última es trobaria a l'entrada del Centre Social que duraria fins els anys 70.

La Farga i el Fènix.

2009-04-08T05:19:00.009-07:00

A Sants, es troben més espais públics que en alguns barris veïns. Durant el segle XX, la Bordeta ha tingut limitats els seus espais i, encara més, les zones verdes. L'únic lloc on n'hi ha hagut fa molts anys, és la plaça la Farga. El seu nom indica l'existència d'una antiga farga que existia feia temps.

En la guerra civil, havia estat un refugi subterrani i havia quedat destrossada els primers anys del franquisme, acabaria sent un descampat amb munts de terra dels antics refugis.

A la revista "Sants", el 1953, s'hi publicaria una denúncia sobre urbanitzar el terreny de forma urgent, mentre que la propietària "Compañía Fabril de Aceites Vegetales" s'hi va voler donar de baixa. Però, la denúncia tingué el seu efecte: el 1956, la plaça es va inaugurar amb dues parts. A la primera, era un lloc amb jardí i bancs, i una altra de terra per jugar a pilota els nois més grans. És curiós com una acadèmia particular empri aquesta part com a pati dels seus alumnes.

A prop, al carrer Toledo, hi havia un altre refugi del final del 1936. El novembre del 1974, els veïns sentien olor de gas tement que es repetís el fet de Rajolers. En un dels refugis s'hi havien acumulat molts gasos, un respirador feia com de xemeneia i els escampava per tot el carrer.

Els bombers arranjarien el problema augmentant els forats perquè sortís tot el gas. L'associació de veïns no era del tot política i es centraria sobre el tema dels refugis

En canvi, la plaça del Fènix ja era totalment deplorable, sense cap arbre, una cabina de telèfon, algun banc i uns jocs infantils a mig camí que només servien de ferralla. És l'element més dessolador de la segona plaça pública del barri. Amb això, també es troben altres espais deplorables després d'aquestes dues places, com les voreres del carrer Badal, la Riera Blanca o el pas difícil de l'estació de la Bordeta. Fins i tot, a l'abeurador al carrer Gavà, recorda el passat pagès, freqüentat per escombriaires que s'hi aturaven per anar a Gavà, on hi llençaven tota la brossa a inicis dels anys 70.

Vinyetes sobre l'història de Sants

2009-03-03T23:08:00.009-08:00

Des de que les vinyetes satíriques van fer aparició als diaris, sempre han sigut el blanc de moltes polèmiques i molts dibuixants han patit persecucions i censures. En els darrers anys, hem pogut viure diversos episodis com la censura de la portada del Jueves o les reaccions que van produïr les vinyetes de Mahoma.

Podem entendre la força que arriba a tenir una vinyeta si recordem que en un dels principals episodis de l'història contemporània de Catalunya, l'assalt del Cu-cut i la posterior creació de la Solidaritat Catalana, no es podria explicar sense la vinyeta que Joan Garcia Junceda va fer escarnint a l'exèrcit espanyol per les derrotes que patien les colònies.

Així, doncs, a finals del segle XIX i al llarg de tot el segle XX, foren moltes les publicacions, de totes les tendències polítiques, que o van incloure vinyetes als seus diaris o bé van arribar a publicar revistes satíriques; tals com l'Esquella de la Torratxa, el Cu-Cut o el Bé Negre.

A l'història de Sants, hi ha un parell d'episodis que van produïr vinyetes abundants. El primer, ja comentat en aquesta secció, fou l'intent de cremar Santa Maria de Sants l'any 36 i la posterior troballa d'un arsenal de fusells a la parròquia. Allò va suscitar, fins i tot, en una portada a l'Esquella de la Torratxa.

Però si un episodi va generar moltes vinyetes, fou l'agregació de Sants i la resta de pobles a Barcelona l'any 1897. Les planes dels diaris i de les revistes satíriques van anar plenes d'acudits referents a l'agregació i al fet que la decisió final fos un reial decret de Madrid.

Podem trobar algunes vinyetes superficials que simplement fan conya amb el terme ·"agregació" afegint-li un significat sexual. Un bon exemple és on apareix un vell preguntant-li a una vella "que en pensa de l'agregació?" i on la resposta d'aquesta és "Fugi! nosaltres ja no estem per aquestes coses".

Però també trobem certes vinyetes més profundes on es realitzen al·legories dels diversos pobles entrant a Barcelona, i on aquesta els hi explica, els grans avantatges de la ciutat. D'altres destaquen el fet que el decret arribés durant la Pasqua de 1897 dibuixant ous, mones i caricatures d'Alfons XIII. Però una molt significativa és, de nou, una al·legoria de Barcelona caminant cap a Madrid, carregant un gran sac amb els consums i amb el text "Al fi, hauré guanyat l'aposta, però nois, que cara em costa".

Històries santsenques al Diari de Barcelona.

2009-03-03T07:55:00.006-08:00

Fa dues setmanes, em va escriure la Maria Font del Diari de Barcelona, que s'havia mirat el meu bloc i em, demanava si em podia entrevistar per penjar-ho a un espai on es parla dels diferents bloggers de Barcelona.
De fet, vam quedar a les 10 del matí al costat del drac a l'entrada del Parc de l'Espanya Industrial i vam anar cap a la plaça Osca, com un dels espais emblemàtics del barri i bastant a veure amb el bloc, com també és un punt de trobada dels joves i els moviments socials del barri, i amb força història durant el segle XX i, al mateix temps, serà un dels espais futurs del barri.
http://www.diaridebarcelona.cat/districtes-diari-de-barcelona.php?districte=santsmontjuic

La idea la vaig agafar d'un col·lega de la facultat, també de l'EI, que és de Manresa, que en tenia un d'història sobre el seu lloc "Històries manresanes". I d'aquí, vé el nom d'històries santsenques, però tampoc se'm van acudir altres idees més vives, com Història o Històries de Sants, Memòria de Sants (com el d'un amic meu) també parlant de barris veïns, que han estat més lligats, com la Bordeta, Hostafrancs, o espais menys destacats, com Port o la Marina. Fins i tot, del Poble Sec, els barris de Montjuïc o el què actualment seria l'esquerra de l'Eixample (l'Hospital Clínic). Tristament, alguns d'aquests territoris o espais havien depengut de Sants per interessos de poder de l'ajuntament entre altres temes. Però la meva intenció de parlar-ne és bàsicament pel tema de ser barris veïns que, tot i conflictes o rivalitats, també s'han desenvolupat per sí mateixos, amb la seva gent que ha seguit lluitant per les seves necessitats i els seus drets.

En el cas de Sants, la seva història té dues etapes marcades. La primera,. entre els segles XI i XVIII, on parlem d'un nucli rural i la gent vivia de tasques agràries tot i haver-hi el poder de l'Església i la noblesa; mentre que la segona, els segles XIX i XX, es dóna en una societat industrial amb el Vapor Vell i l'Espanya Industrial, que tot i moure infraestructures per interessos dels empresaris, els veïns en serien les víctimes de l'explotació laboral i els perjudicaria greument els seus espais o els seus camins de comunicació. Alhora, eren més conscients de la seva situació precària i havien d'organitzar-se per defensar la seva dignitat com a treballadors i veïns del barri des de moviments obrers. Al mateix temps, també apareixerien noves formes de treball i organització més justes d'interès col·lectiu, com les cooperatives, les assemblees de barri, els espais... O també haver de defensar-se dels interessos dels propietaris fent vagues, sobreviure en refugis en moments d'atacs, com la mateixa Guerra Civil i fets naturals com inundacions, o moments de rauxa o alegria aconseguint algunes dels seus objectius, com espais per als i les joves, llocs d'assemblea i socials (Centre Social, Casal Independentista, Can Vies entre molts més). O altres factors, com les activitats educatives dels escoltes, esplais entre altres.

Els textos són variats, però de llocs diferents, la majoria són del llibre Entre Sants i Sans o de la web revolucionària Barri.Sants on un amic, l'Agus, ho dorogeix i de tant en tant li agafo alguns escrits. Això ho vaig explicar en un moment de l'entrevista però ja em va dir la Maria que algunes coses les retallen per cabre-hi tot. És una pena, ja que podria haver tingut mèrit.

De fet, clicant al link de sobre, hi trobareu el vídeo i podreu sentir alguns comentaris sobre el bloc.

Habitatges obrers a Sants i Hostafrancs

2009-02-27T15:04:00.005-08:00

És un fet interessant veure una casa o habitatge obrer o menestral per dins, ja que té a veure amb la història del nostre barri des del segle XX; en què una de les reivindicacions veïnals han estat en l'accés per a una vivenda digna davant l'especulació immobiliària d'espais que havia utilitzat la gent com a lloc de trobada i fer activitats.

Al segle XIX, l'entorn de Sants era industrial però les classes socials no es separaven en espais sinó que es barrejaven. A la carretera, hi havia el poder de la burgesia, els propietaris de les fàbriques... mentre que als voltants, vivien els veïns que hi treballaven però vivint en molt males condicions socials però amb noves formes col·lectives.

Els veïns vivien en dos tipus de vivendes: amb planta baixa i pis, o de 2 o 3 pisos.

Els primers es dispersaven en diferents punts, encara en queden als carrers Leiva i Pou.

La planta baixa tenia una entrada d'arcs neoclàssics, com a espai comercial o artesanal, obrador i escaleta cap al pis de dalt. Les escales tenien un rètol de ferro amb l'any de construcció. En algunes, no hi havia portal i era ocupat per la mateixa família.

Al primer pis, hi havia un balcó i tres espais. De la cuina, s'accedia a galeries aguantades amb arcs de mig punt. En algunes, eren vora el pati.

Les teulades tenien 2 vessants i pendent lleuger. Fins i tot, cambra d'aire. S'aprofitaven murs de pedra, no treballada i maons de morter, embigent de fusta amb voltes entre les bigues. Amb el temps, algunes es reaprofitaven com a terrats, aixoplucs o dipòsits d'aigua.

Al darrere, es trobaven patis amb usos diversos; com petits horts... on, ara hi ha palmeres i figueres.

El carrer de Sant Roc

2009-02-21T10:53:00.021-08:00

No sóc un aficionat en parlar sobre costums religiosos al llarg de la història. Però, d'alguna manera han influenciat a la història d'Europa, sobretot durant l'edat mitjana; fins i tot, ens han arribat com a llegats històrics, en carrers o places on encara queden com a llegats.

Hi ha un culte dedicat a Sant Roc. Apareix a l'edat mitjana i es va escampar per Europa al segle XV, juntament amb Sant Sebastià, com a lluitadors contra la pesta i malalties contagioses. Sovint, anava vestit com un pelegrí amb el seu gos.

El costum va créixer en alguns gremis, igual com altres sants. Hi havia tres tipus de capelles: les clàssiques imatges de fornícula, grans escultures i mosaics.

Les imatges van ser una referència toponímica, tenien una situació estratègica. S'ubicaven a llocs visibles: cantonades, façanes que donaven al carrer. Una es troba a l'actual Hostafrancs, al primer pis d'un edifici fent cantonada amb Creu Coberta, que agafa aquest nom.

Al segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona reglamenta la seva comnstrucció davant de l'augment, i en dictaria una altra on prohibia vestir imatges i obligava a fer-les de pedra. O el 1778, s'obligaria a de cobrir-les amb teles metàl·liques per evitar accidents.

Les tendències liberals després de Cadis (1812) quedarien a les administracions locals i l'ajuntament, el 1823, va liquidar el costum de les capelles i substituïr-les per làpides amb inscripcions dels articles de la constitució.

La Calçotada Popular

2009-02-18T14:04:00.015-08:00

Una llegenda explica que els calçots van ser descoberts al segle XIX per Xat de Benaiges, un pagès de Valls. Són els grills de les cebes blanques tornats a conrear per coure a la flama. El primer lloc on en van fer era al Mas Bou. Al segle XX, va passar a un menjar habitual i, sobretot, a partir dels anys 60 es va tornar a recuperar.

Aquest 1 de març, farà 22 anys que es va celebrar la primera calçotada popular a Sants. Organitzada pels col·lectius de l'Esquerra Independentista (MDT, JIR, Maulets...), encara minoritària i en clandestinitat, però conscient de la lluita revolucionària per defensar els drets populars i socials dels Països Catalans i, alhora, frenar la repressió policial del moment en contra els moviments socials i els plans capitals aprovats pels governs espanyols del PSOE i CiU. Al marge de les oficials o veïnals recolzades per l'ajuntament o entitats polítiques o capitals.

Des d'aleshores, aquests últims anys, en evolucinar les lluites de l'EI a Sants, també ha crescut i motivar-hi gent per col·laborar-hi, i ha passat a ser una de les més conegudes a Barcelona i el Principat.

La plaça de Sants i el seu voltant és un espai adequat per fer-ho, com també els pregons de lluita per un dels fundadors del Casal Independentista, les festes populars amb els balls de gegants i gralles i la música constant pels altaveus.

Però el què es destaca més és el concert al final, on han actuat diferents cantautors o grups compromesos en la lluita, com Josep M. Cantimplora, Belda i els Badabadocs o Txarramequ Tiquis Miquis.

És un moment de trobada tant dels joves com de grans, com fins i tot, hi ha festa a tot arreu.

La casa gran del carrer Rosés

2009-02-18T00:45:00.009-08:00

Que l'urbanisme influeix a la vida dels barris i a la socialització dels seus habitants és un fet inqüestionable. Tot i que la metròpoli tendeixi a fagocitar les barriades, fent-ne poc més que una acumulació sw gent i blocs de formigó; molts barris encara mantenen, una forta vida social.

Podem trobar exemples diversos d'aquestes relacions als nostres propis barris,. Un cas clar és el de la finca del carrer Rosés, coneguda popularment com "La Casa Gran o de Barco".

Aquesta és una de les finques històriques de Sants, no sols per la seva antiguitat, sinó també per les seves pròpies singularitats. Obra de Modest Feu, el que esdevingué arquitecte oficial del Municipi de Santa Maria de Sants, l'edifici representa segurament el primer model de casa ideada per a la vida de nous habitants del Sants d'inicis del s. XX; els obrers.

L'any 1899, el propietari de terrenys, Antoni Pi de la Serra, va demanar els permisos pertinents per poder edificar aquest edifici al solar que era contigu a la seva fàbrica; però no fou fins al 1927 quan l'obra es va veure acabada.

Sense dubte, aquell enorme bloc de pisos de vuit plantes amb quatre porteries diferents, deuria sobtar tant a uns i unes santsenques acostumades fins llavors a cases de pedra alçades, que van rebatejar la casa amb els noms que encara manté.

Sants inicià un canvi revolucionari cap a un model de vida diferent, cap als grans edificis i els espais reduïts. Però el model que va proposar Modest Feu tenia certes característiques que a l'època resultaven revolucionàries. L'edifici fou pensat per fer-lo autònom, amb les seves pròpies cisternes d'aigua i un sistema d'evacuació de residus cap a una fosa sèptica.

Entre les altres novetats que va presentar aquest model de "casa-bloc", fou el fet que l'edifici tingués dos patis per als veïns, un espai obert que segurament en aquell Sants, que encara tenia camps i extensions de terreny, no van ser tant valorat com els anys posteriors quan els grans edificis van anar creixent enganxats uns als altres. Amb el temps, els patis van esdevenir un escenari perfecte per a les xarxes de relacions veïnals. I aquestes relacions varen donar fruits.

La Casa Gran, tant en l'actualitat com al llarg de la seva història, ha estat més que un simple bloc de pisos, ha esdevingut un micro-barri amb personalitat pròpia; amb uns veïns que han estat capaços d'autoorganirzar-se tant per fer un refugi quan el bàndol feixista bombardejava Barcelona, com per fer la seva pròpia festa major.

Extret de: Barri.Sants.cat