Aquí trobareu un recull de vídos històrics que tenen Sants o alguns espais com a escenari.
dimarts, 15 de març del 2016
dimarts, 4 de desembre del 2012
L’antiga estació de Magòria fa 100 anys
Vídeo sobre l'història de l'estació de Magòria realitzat per BTV
"El 29 de desembre de 1912 es va inaugurar la línia de ferrocarril de Barcelona-Martorell, que s'iniciava a l'estació de Barcelona-Magòria. Era una de les estacions més importants de la xarxa, tant per al transport de viatgers fins a 1926, com per al de mercaderies, que portaven potassa de la conca del Cardener i del Llobregat i carbó de l'Alt Berguedà."
dilluns, 6 d’agost del 2012
diumenge, 29 de juliol del 2012
dissabte, 28 de juliol del 2012
La Carretera de Port. Itinerari per la Marina de Port durant la Guerra Civil
Aquest parc, aconseguit a finals dels anys setanta gràcies a les mobilitzacions veïnals i a les facilitats que donà l'últim propietari de l'empresa Indústries Mecàniques S.A, rep el seu nom de Gerard Sabaté. Aquesta fàbrica, des del seu origen anomenada tradicionalment Can Barret, va ser una foneria de ferro i tallers de construcció mecànica. El 1898 José A. Barret i Moner va construïr la societat Barret y Cia e Hijo de José Pala (industrial del mateix ram), ubicada a la carretera de Port núm. 33 i dedicada a la fabricació de ferro colat i, en especial, a peces denominades de sèrie. Pocs anys després canvià el seu nom pel d'Industrias Mecánicas Consolidadas S.A. A partir de l'assassinat el gener de 1918 de J.A. Barret, aquesta societat va ser controlada pel capital belga dependent de la Societat Anònima Corbeau et Demoustiere. És anomenada Sociedad Electro Metalúrgica -tot i que sempre serà coneguda amb el seu antic nom i, sobretot, com Can Barret-, s'amplia i s'introdueixen, el 1919, milores en el seu equipament, com la dotació de cinc forns electro-metal·lúrgics.
El 1936, amb una plantilla inicial d'uns dos-cents obrers, es troba especialitzada en la fosa de ferro i d'acer, en la transformació dels laminats en calent a laminats en fred i en tota classe de construccions mecàniques. A diferència d'altres fàbriques, aquesta, en un principi no va ser confiscada, ja que el consolat de Bèlgica va recordar que estava constituïda en un vuitanta per cent per capital del seu país. En canvi, era sotmesa a control sindical, amb un comitè que controlava la direcció i intervenia en les entrades i sortides de material elaborat. Tot i que tenia una sòlida clientela, com la Hispano Suiza per a la qual fabricava acer emmotllat, caixes de difrencials, tornejats i d'altres elements, es va considerar oportú la seva habilitació per a la fabricació de material de guerra, aprofitant l'experiència dels directius que havien treballat a França durant la guerra del 1914-18 en la fabricació d'obusos i granades. També s'orientà al blindatge de camions, acció que no requeria de cap preparació complicada d'ordre tècnic. La plantilla va créixer fins donar ocupació a uns 500 treballadors en jornades setmanals de 40 hores. El Comitè de Control actuà, en un primer moment després dels successos revolucionaris, sobre la producció i les condicions laborals i, més tard, sobre els preus, passant, de controlada, a una empresa intervinguda. Els primers beneficis de l'any 1936 permeteren la renovació de la maquinàries i el pagament als accionistes. Aquesta fàbrica va ser una de les més importants de la metal·lúrgia.
Ara, en el seu lloc, s'aixequen uns blocs d'habitatges que envolten un gran parc fruit de la lluita veïnal. En realitat hauria de dir-se de Can Barret, que és el nom amb el que sempre han estat conegudes les Industrias Mecánicas.
Un estudi realitzat pels alts comandaments de l'Exèrcit l'any 1917, va demostrar que una tercera part dels establiments productius sobre el sector del metall i de la mecànica estaven situats a Barcelona. A causa de l'augment de la demanda militar, aquestes indústries civils van auxiliar a les militars, per la qual cosa a començament de la Guerra Civil les barcelonines van quedar classificades pel bàndol rebel com a objectius militars. Aquest va ser el cas d'Industrias Mecánicas S.A.
Per decret, atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, es va aurotitzar a la comissió de la Indústria de Guerra i es portà a terme la confiscació d'empreses, i entre elles uns dies després i en les mateixes condicions, va ser també intervinguda i ocupada Industrias Mecánicas (Ordre BOGC núm.226 del 12 d'agost de 1936). Tot i això, una relació de nòmines, amb els números d'ordre 15 i 33 de 39.273'10 pessetes o 14.595 respectivament, presemntades al pagament a les oficines de la Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya, el dia 6 de març de 1937, demostren que Industrias Mecánicas va ser col·lectivitzada.
El dia 11 de gener de 1938, Can Barret va ser bombardejada sense ècit per l'aviació facciosa italiana amb bases a Mallorca. Hi van intervenir quatre bombarders pesants Savoia Marchetti 81. Va ser un atac que van compartir altres indrets de la ciutat: el cementiri del Sud-Oest, Can Tunis i el barri de Sant Andreu a Barcelona. De la tongada de bombes llançades, cinc van explotar molt a la vora de la fàbrica i no se sap si l'onada expansiva la va afectar. D'altra banda, davant mateix de la fàbrica, a només tres-cents metres en línia recta i al primer replà de la muntanya de Montjuïc, hi havia el polvorí, construït el 1733, que també era considerat com a objectiu militar. Aquesta circumstància fa pensar que ho havien tingut en compte a l'hora de fer el bombardeig.
2. Plaça de la Marina de Port i Barri de Plus Ultra.
Aquesta plaça, anys endarrere, havia estat camps de conreu de la família Piera, més coneguts per Can Feu. Aquests terrenys eren delimitats pel dolar de l'empresa d'articles sanitaris Sangrà, traslladada pel seu propietari Francesc Sangrá el 1916, des del carrer Rosselló 257 i Argüelles (Diagonal) 548, a la carretera de Port núm. 35. La fàbrica, a partir de la nova implantació, va anar adquirint progressivament molta importància, amb la construcció dels forns-xemeneia per la cocció de la porcellana, les dependències per realitzar els acabats i els magatzems i, per últim, un edifici de planta i pis. De la mateixa manera que els camps, el solar de Sangrà -l'antiga fàbrica Monteys- es trobava per dota del nivell de la carretera de Port -avui Mare de Déu del Port- i del carrer o passeig de la Indúistria -també anomenat de l'Emisari i, posteriorment, entrats els anys trenta, del Port Franc (ara, de la Zona Franca). Les obres de cobertura del Canal de la Infanta -que seguia la línia de Mare de Déu de Port- el 1940 per millorar la vialitat, van fer créixer encara més el nivell de la calçada per sobre del canal. Aquesta circumstància va ser aprofitar per substituïr els edificis anteriors per un de nou de tres plantes i un pis addicional per a habitatge del personal administratiu de la fàbrica. De l'altre costat dels camps, el límit era el camí de les tries o riera. Per salvar el desnivell de les voreres de la carretera del Port i travessar la riera o antic camí de les tries, hi havia un pont que se l'anomenà dels gossos. Seguint la línia de la carretera, es trobaven les sis cases edificades pels germans Vicente i Pedro Elies l'any 1928. El desnivell amb la carretera obligà establir un accés que es denominaria passatge Elies, avui desaparegut.
Al costat muntanya de la carretera de Port, als anys vint sorgí una urbanització feta pels hereus de Trinitat Cuyás, autoritzada, però no reconeguda oficialment, denominada en un principi, Camp de Port, i, a finals de la dècada, barri de Plus Ultra, en memòria del vol transoceànic de l'avió hidro-canoa Dornier Wal que portà aquest nom. Estava format per cases en mitgera d'una o dues plantes, aixecades en solars de 6 per 12 metres, alineades en dos carrers que, inicialment sense nom o simplement amb el de carrer del sifò -pel sifó amb que el canal de la Infanta havia de travessar un dels carrers-, se'ls ha de donar el nom de Comandante Franco i de Ruiz de Alda. Conflueixen just al centre formant una petita plaça. Posteriorment, el camí antic o del sifó, en el límit occidental de la urbanització, rebé el nom d'Aviador Duran.
L'atac a la fàbrica Industrias Mecánicas va afectar directament a la barriada del Plus Ultra. Els testimonis orals se'n recorden d'una bomba que va caure i no va explotar a la sínia de la masia de Can Pipa. La barriada va rebre un impacte molt fort a causa de l'onada expansiva, que va produïr l'enfonsament de diverses cases i van quedar penjades sota de la runa les persones que hi havia a dins. Els bombers de l'Exposició, que van arribar al lloc del sinistre a les 19.12 hores, van salvar un home, tres dones i dos nois i van extraure els cadàvers d'un home i d'una dona. Consten com a ferits i traslladats a l'Hospital Clínic de Barcelona: Ana Barranco, Ana Moreno Barranco i dos nois de 14 i 15 anys. Els morts van ser: Joan Lorente Gómez, treballador de Can Farrero i veí del carrer de Ruiz de Alda núm. 9, i Josefa Gusi Piquet ambn residència al carrer del Comandante Franco núm. 78.
Aquest atac va ser el segon que es va realitzar a la Marina del Port durant la guerra i el que més va castigar a la població amb un total de 2 morts i 6 ferits.
3. Jardins de Cal Sèbio.
En aquest lloc s'aixecava el mas del Sèbio, al qual pertanyien els camps de concreu que limitaven amb l'antiga riera de Port o camí antic de València -avui carrer del Foc-, el passeig de la Zona Franca- abans, com s'ha dit, de la Indústria, de l'Emiaari o de les acàcies-, amb la indústria de galvanitzats de Can Ferrero, fàbrica que shcceí al Prat de l'Erasme i, finalment, els camps de Cal Sicart, el Ramonet. Solament resta com a testimoni una de les dues palmeres que tenia a l'entrada. Pel costat de Mare de Déu del Port -l'antiga carretera de Port- i al seu nivell, s'obria el bar l'Estrella, que disposava d'un abeurador pels animals i era freqüentat pels carreters de les pedreres i els que portaven el farratge a les vaqueries i les hortalisses pels mercats; també, les sorres de les platges de la Farola. En aquest punt, mitjançant unes comportes, el canal de la Infanta desviava part de les seves aigües pel rec dels camps de la Marina, i que servia de diversió a la quitxalla del barri de Port, que hi anava a nedar. Aquesta riereta o canal. vorejat tot el seu recorregut per magraners bords i cops, alimentava un gran dafarreig fet d'obra on els pagesos rentacen totes les verdures que duien al mercat.
Al davant mateix, a l'altre costat de la carretera, delimitada pel camí antic de València o riera de Port, va ser construïda l'any 1929, al lloc on va haver un antic molí paperer -Can Teixa- la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven de les concessions que tenia a Guinea els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats. L'any 1931 per motiu del tancament per a la reorganització i nou equipament, al moment de reobrir, a la indústria es van dur les vagues i els enfrontaments obrers interns entre el Sindicat Únic (CNT) i de la UGT, per caisa de la reducció de plantilla i del retorn inicial limitat a obrers afiliats al segon sindicat. Finalment, es va pavtar un acord mitjançant el qual es reconeixia el sindicat, i es procedia a la readmissió gradual de tota la plantilla, que superava el centenar d'obrers, i a les compensacions per les pèrdues de salaris.
A partir de 1932, la fàbrica amb tots els seus terrenys, edificis, maquinària, instal·lacions i existències es va transferir a Manufacturas Valencianaas de Okumé S.A. (MAVAO), que disposava d'una altra factoria a Vañència i amb qui ALENA mantenia una bona relació des dels seus inicis. Durant el període de la guerra, la marxa dels patrons i la impossibilitat de rebre l'ocumé de les concessions guineanes no solament per les dificultats de disposar de vaixells per noliejar, sinó per l'ocupació, des de Canàries, l'illa de Fernando Poo i de la Guinea Continental per les tropes sollevades, va fer reduïr la seva activitat o orientar-la cap altre tipus de necessitats del moment. El 1941, va passar en mans de Cafés y Maderas de Guinea S.A. (CAMASA). Finalment, com a Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). Avui, en el seu lloc s'aixeca una important illa de 176 habitatges promoguts pel Patronat Municipal de l'Habitatge i projectada pels arquitectes Jordi Ballarí, Albert Bastardes i Josep M. Pera, que foren construïts entre el 1984 i 1987. Popularment el conjunt és conegut com la Pantera Rosa, amb uns jardins públics al seu interior que ens recorden el primer nom d'aquesta fàbrica.
Prop d'aquest indret, al peu de la muntanya, justament a la pedrera del Sot, va caure una bomba que no produí danys personals però sí materials, trencadissa de vidres, portes i la mort de molts animals de corral que es criaven a les eixides de les cases de Port. Al camí de l'Esparver -encara conserva aquest nom-, els habitants del pati de la Mundeta -ampli pati (anteriorment anomenat la Senenta com a lloc d'escombriaires que criaven porcs) on s'aixecaven al seu voltant un grup de barraques d'obra-, ajudats per la família Rosselló -que regentava el bar Canigó a la carretera del Port., obraren un petit refugi que, des d'aquest punt i passant sota la via del tren, arribava fins el Sot. Va ser localitzat i destruït en fer els fonaments del gran bloc de pisos que avui s'aixeca en el mateix emplaçament.
També serviren de refugi el túnel que donava pas, entre altres. a les pedreres de la Serafina -avui Sot del Migdia-, de Safont -Estadi Serrahima-, i la mina de bolets, propera a l'antic mas de l'Esparver. Així mateix, a l'Asil de Port es construí un refugi pels escolars.
4. Jardins de Can Farrero.
La indústria de Can Farrero ocupava aquest indret. D'aquesta, en resten com a únics testimonis el passeig vorejat per grans plataners i l'antic xalet amb torre i rellotge, avui rehabilitat com a Centre Cívic Casa del Rellotge. Antigament havia estat el prat d'indianes de Cal l'Erasme. Cap a la segona dècada del segle XX, el farmacèutic Dr. José Farrero Viu -conegut pels Lithines del Dr. Gustin-, amb el seu soci Antonio Corominas Figueras varen transformar el recinte per adaptar-ho a la nova producció. De fet l'empresa procedioa del carrer de Calàbria 94, on es va constituïr la Unión Galvanizadora amb la fusió de la E. Juloa, Abadie i Cercos, produïnt parament domèstic i per les granges. Independitzat de les anteriors, es creà Farrero S.A. -popularment los cubos- reconeguda arreu per la qualitat dels seus articles galvanitzats.
El 1936, els dos socis varen fugir i únicament restà a la direcció, defensat pels propis obrers, José Toló Farrero, que era nebot de Farrero. Aleshores, Can Farrero va sr obligada a fer material de guerra fins que aquesta va acabar. Durant aquest període, en part es pagava en espècie, amb articles de la fàbrica i la mateixa empresa va fabricar uns discs metàl·lics amb el nom de l'empressa per valor de 50 i 25 pessetes, que les botigues acceptaven i bescanviaven de nou a Can Farrero. Disposava d'un menjador, que tot i les limitacions, era abastit per tractar-se d'una indústria de guerra.
El 1939 tornaren els propietaris. Es reprengué la producció de galvanitzats, amb una plantilla de prop de 300 treballadors, la majoria dels quals eren peons. Els oficials mecànics s'encarregaven del control de les màquines i fabricació de motllos i matrius. Bona part dels operaris eren dones, que portaven les 85 premses. Si al principi els treballadors eren de Sants, del Poble Sec i de la Barceloneta, a partir dels anys quaranta els més joves provenien de les Cases Barates Eduardo Aunós. Als anys seixanta tancà definitivament les portes i, en el seui emplaçament, Inmobiliaria Farrero S.A. aixecà els blocs d'habitatges que ara es poden contemplar. El 1978, la lluita veïnal aconseguí la signatura d'un pacte, pel que es deixava lliure de construccions l'interior de l'illa, es conservava el passeig amb l'alineació dels plàtans i l'edifici d'oficines amb torre i rellotge -que li dóna nom-, i que una vegada restaurada per la immobiliària acolliria un centre cultural.
Tant el passeig del Port Franc -passeig de la Zona Franca- com la carretera de la Mare de Déu del Port eren i continuen sent un pas estratègic per comunicar-se amb el port, la CAMPSA i la Barcelona marítima. Per tant, el bombardeig del 6 de novembre es pot argumentar amb dos plantejaments diferents. D'una banda, es pot pensar que l'aviació feixista italiana busqués tallar les comunicacions per carretera que arribaven fins al port. D'altra banda, que volguessin atacar les fàbriques Farrero S.A. -Can Farrero no, tot i que se sabia que fabricava maerial de guerra. Arribava directament des de la foneria i aquí es mercantilitzava. Fabricaven mines submarines -possiblement càrregues de profunditat-, escopetes de bombes d'aviació, bombes de morter, bombes de pinya i casquets per a fusells Mauser. El fet que no estigués considerada com a objectiu militar, potser era atribuïble al fet que un fill d'Antonio Corominas Figueras, soci de José Farrero, amb el càrrec de tinent, havia estat xofer del general Juan Yagüe al llarg de la guerra. Per aquest motiu, aquesta fàbrica era respectada per l'aviació feixista.
L'atac va començar a camp obert i sembla que només hi va intervenir un únic bombarder, que va llençar una tongada de bombes de les quals en van explotar 15, i que van caure escampades entre els camps i les dues fàbriques, on van caure les 9 primeres. Només una va explotar davant mateix de l'escola de la barriada de Mare de Déu de Port, possiblement als camps de futbol de Port i Portense -actualment, del C.A. Ibèria- i una altra molt a prop de l'Asl de la Mare de Déu de Port.
Aquell dia 103 bombes van explotar a Barcelona, algunes de les quals a les barriades de la Marina. Tot i això, únicament es van comptabilitzar segons la informació nacionalista dos ferits, encara que la Junta de Defensa Passiva va informar d'un mort i d'un ferit. Aquestes dades no apareixen a la relació de víctimes del dia 6 de novembre de 1938 a l'obra de l'historiador Joan Villarroya i Font. Un dels ferits pertanyia a la Marina, Francisca Aliaga, amb ferides greus produïdes per la metralla, mentre era a la seva barraca de l'hort del passeig del Port Franc, cantonada amb l'actual carrer de Sant Eloi.
5. El Prat Vermell. Cases Barates (Grup Eduardo Aunós).
Aquesta indústria d'indianes, anomenada el Prat Vermell i fundada per la família Bertrand Serra, va ser una de les primeres instal·lades a l'àmbit dels camps de la Marina, zona que permetia disposar de grans extensions de terra per fer l'estesa dels estampats. Als anys seixanta dedicí finalitzar la producció i fou reconvertida en un establiment logístic, en llogar les seves instal·lacions a petites empreses per desenvolupar les seves i molt diverses activitats, situació que encara es manté. Un encarregat d'aquesta empresa va ser un pistoler molt famós, el Cotilles; fou el terror d'aquest indret.
A finals de la dècada dels anys 20 del segle XX, el Patronato de la Habitación de Barcelona construí, entre d'altres, el grup de les Cases Barates Eduardo Aunós -per Eduardo Aunós, ministre de Treball, Indústria i Comerç del govern de la Dictadura de Primo de Rivera-, eren uns terrenys de planta deltaixa, distants de les zones urbanitzades, coneguts com a Prat d'en Cirés, propietat que foren d'Isabel Ramírez, Ana Bacardí i Gertrudis Cuyàs. Era, en els seus inicis, un conjunt de 533 petites cases unifamiliars -38 m2. de planta baixa, adossades i contraposades per formar illes, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Van ser ocupades el 1929 i oficialment entregat el Grup el 6 de febrer de 1930, ja a finals de la Dictadura, per a donar un habitatge a una part dels nouvinguts -més de 172.000 arribats a Barcelona entre 1927 i 1930-, molts d'ells amb motiu de les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona i pal·liar així la carència d'habitatge, que donà lloc a més de 6.000 barraques repartides per diferents punts de la ciutat, entre els que cal destacar Montjuïc i els seus voltants. Posteriorment, el Patronato de la Vivienda aixecà 62 habitatges més de tan sols 17 m2, conegudes amb el nom de casetes noves. Res queda actualment d'aquesta primera barriada, que fou substituïda per un grup de blocs de pisos.
El 15 d'octubre de 1937 l'aviació governamental va efectuar a primera hora del matí un atac amb èxit a l'aeròdrom de Garapinillos a Saragossa i va destruïr 3 Junquers 52/3 m., un nombre indeterminat de He 46 i 6 caces CR-32. D'altra banda. aquell mateix matí els caces n'havien abatut a Belchite 5 d'italians CR-32 del grup Gamba di Ferro. La reacció feixista fou immediata i hores més tard, amb esperit de revenja, els italians van enviar una esquadrilla formada per 3 bombarders pesants Savoia Marchetti 81 amb base a Mallorca, amb l'ordre d'atacar la ciutat de Barcelona.
Per part dels bombers i de la premsa barceloniona podem saber que l'atac es va produïr a les 19 hores. Es va iniciar al barri de la Barceloneta, molt a prop del quarter de Sant Carles. Els bombarders pesants S81 van entrar per mar, descarregant com van poder 3 bombes i van sortir fugint intentant tirar les seves bombes sobre altres objectius. Les bateries antiaèries, situades a la ciutat i a la muntanya de Montjuïc, van envitar aquests atacs. També hi van contribuïr els focus de llum de les pantalles reflectores que els van localitzar al cel quan volien sortir altre cop pel mar.
És molt il·lustratiu el testimoni oral d'Isabel Pérez Iniesta que, aleshores tenia 11 anys:
"No recuerdo la fecha en que ocurrió, pero durante el tiempo que duraron los bombardeos sobre Barcelona no contemple nada igual en el cielo.
Aquella noche como de costumbre sonaron las alarmas, y poco después se empezaron a escuchar los motores de las "Pavas". Como siempre salimos corriendo para refugiarnos en el campo, detrás de la fábrica Bertrand y Serra donde trabajaba mi padre. Me paré y miré al cielo, como si buscara alguna bomba que pudiera caer sobre mi cabeza y, pude ver a las Pavas que volaban desorientadas en el cielo por los rayos de luz que desprendían los proyectores de Montjuïc.
No sabía que hacer si seguir corriendo o esconderme bajo tierra. Me quedé parada durante unos segundos viendo aquel maravilloso espectáculo. Unos minutos después y cuando ya estava en el campo soltaron la bomba que cayó detrás de la fábrica Bertrand y Serra en el camino del Prat Vermell muy cerca de la masía de Can Serrano.
Lo que en un principio pareció ser una victoria resultó ser un desastre para nuestra barriada, porqué la bomba acabó con la vida de un padre y de su hija y con varios heridos entre ellos el que después seria a través de los años de tu abuelo Antonio; él recibió heridas de esquirlas de metralla en una mano mientras se apoyaba en un palo de tendido eléctrico. El abuelo Antonio, seguía contando mi madre, sabía muy bien lo que era la guerra pues en 1912 intervino como soldado en la Campaña del Rif en Melilla, combatiendo contra los moros rifeños. Por sus gestas le concedieron tres medallas con distintivo rojo y otra conmemorativa por la Campaña de Marruecos. Lo que en una barriada ocurrió fue terrible, el estallido de la bomba se convirtió en una trampa mortal para aquella familia y este hecho nunca lo olvidé".
En la seva desapareguda figura, van tirar una bomba als camps de Terullo, davant de la fàbrica del Prat Vermell -Bertrand i Serra- que, per cert, separava els camps de la barriada de les Cases Barates. Aquest grup d'habitatges era un centre molt actiu del moviment anarquista. El Sindicat de la CNT-FAI ocupava l'antic barracó, per a nens malalts tracomatosos, del col·legi de Sant Raimon de Penyafort, aleshores conegut com a el colegio de los ojos malos, encara que priomer va ser el local de les Joventuts Llibertàries. Al començament del camí del Prat Vermell, darrere de la Colònia Causili, hi havia el local del Servicio de Información Militar (SIM) que controlava el partit comunista.
Tot i que només va caure una bomba, i que sembla que no pretenia cap objectiu militar, va ser la primera en fer-ho a les terres de la Marina. Van morir dues persones: Antonio Ávila Parra de 38 anys i la seva filla Antonia Ávila Martínez de 10 anys. També va resultar ferit de caràcter reservat: Antonio Santafé Martín de 48 anys.
El mur exterior de la fàbrica Bertrand i Serra delimitava part del camí del Prat Vermell. A l'interior de les Cases Barates, per anar en direcció a l'actual passeig de la Zona Franca, el carrer 1 (Arnes) era la sortida obligada. Existien altres alternatives, però aquesta era la més ràpida i curta. Durant la guerra, la paret era un obstacle a la fugida al camp de les persones que vivien als carrers interiors, encara que a la postguerra va ajudar a escapar a més d'un que fugia de la repressió franquista. D'altra banda, la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, aquesta hagués suportat els efectes de l'explosió i, d'alguna manera, hagués protegit els habitatges. De fet, la fàbrica va ser una barricada natural, encara que va perjudicar a alguns i va beneficiar a altres.
La seguretat que oferien els carrers 18 (Forest), 19 (Riudoms), 20 (Tragurà) i 21 (Sovelles), en donar directament al costat de la fàbrica sense cap obstacle per arribar a camp obert, va resultar molt beneficiós i eficaç a l'hora de fugir i refugiar-se quan sonaven les alarmes. En canvi, els veïns dels altres carrers, en haver de resseguir el mur, havien de fer un camí més llarg per trobar la sortida.
El control i l'organització que tenien els cenetistes de la barriada expliquen el fet d'haver aixecat una barricada a l'entrada de les Cases Barates, al passeig de la Zona Franca, el 19 de juliol del 1936. De fet, va ser innecessària perquè les cases van quedar lluny de la zona de combat. D'altra banda, militants de partits d'esquerres en van aixecar una altra més avall. Únicament van servir per controlar qui passava per allà. Pel que fa a les armes, les que tenien les havien aconseguit d'uns vaixells que estaven atracats al moll. En aquesta barriada, la majoria era de la CNT i de la FAI, mentre que els membres de la UGT suposaven una minoria.
El control cenetista va començar a decaure amb la desaparició del govern de Largo Caballero i els dos ministres de la CNT: Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver. El mes de maig de 1937, a conseqüència dels fets de maig, va ser nomenat el socialista Juan Negrín president del govern. Aquest havia ingressat al PSOE l'any 1929 gràcies a Indalecio Prieto, durant la dictadura de Primo de Rivera. En formar govern, va adjudicar el ministeri de Defensa Nacional a Indalecio Prieto que, amb la participació destacada de Nikloski Orlov, general de la NKUA que exercia de cap de la policia política de Stalin a Espanya, va crear el SIM el mes d'agost del 1937.
El local del SIM es va instal·lar al camí del Prat Vermell, a continuació de la Colònia Bausili, molt a prop del passeig de la Zona Franca, pràcticament a l'entrada de la barriada. El seu objectiu va ser introduir-se com una teranyina dins de les petites i grans unitats de l'exèrcit, per tal de crear una xarxa policíaca que també es va introduïr dins dels partits i organitzacions i d'aquesta manera poder controlar les activitats dels seus militants. Disposaven de camps de concentració i presons secretes. Practicaven la tàctica terrorífica mñes cruel i inhumana que fou el secret dels seus èxits. Aquest mateix sistema de tortura fou aplicat a elements antifeixistes no comunistes. El cas més conegut fou el del comunista no ortodox Andreu Nin, president del POUM, torturat de manera salvatge i assassinat després per la policia soviètica en una de les presons secretes a Espanya, que passaven desapercebides pel control del Font Popular Espanyol.
D'altra banda, molts cenetistes, membres del POUM i de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL) foren perseguits, torturats i assassinats, i els seus cadàvers van ser trobats i localitzats en camps propers a la ciutat. Això va originar que, entre aquestes forces i el govern, es creessin unes hostuilitats tan fondes que, conjuntament amb les que ja existien a conseqüència dels fets de maig de 1937, van acabar amb una desunió total que va comportar una desmoralització anticipada dels ciutadans, que s'adonaven que els seus representants polítics i sindicals lliuraven una guerra civil dins de la Guerra Civil.
El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes es preparaven per entrar l'endemà a Barcelona. Per les Cases Barates es va passar una columna de l'exèrcit de Navarra, que anava deixant soldats en posicions estratègiques. L'objectiu era avançar en direcció Colon per Can Tunis i el Morrot. L'endemà Barcelona capitularia sense resistència davant dels diversos cossos de l'Exèrcit Nacional.
6. El cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). Can Tunis.
Aquest mur històric, aixecat amb gres de les pedreres de la muntanya, fonamentalment extreta de la que va posseïr la vídua Moragues, per a la construcció del cementiri, obra projectada per Leandro Albareda el 1883, constituïa un dels límits de la carretera del Port. Fou un lloc on varen perdre la vida, afusellats, molts innocents. A la zona, es poden contemplar les llambordes i el traçat de l'antiga carretera de Port, que arriben a l'altre costat de la línia de tren Madrid-Saragossa-Alacant -MZA- que, en el seu principi, portava a l'estació de Vilanova del port. Igualment, podem veure, al mateix costat del mur del cementiri i de l'últim tram de la carretera vorejada de plataners, els únics vestigis que resten del canal de la Infanta -Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón-. Construït entre 1817 i 1820 per captar i distribuïr amb finalitats agrícoles les aigües del riu Llobregat, va ser un bon ajust pels camps de conreu de tots aquests voltants.
Passada la via, en direcció a mar, ens trobem Can Tunis, on s'ubicà un important conjunt d'indústries on destacaven la CAMPSA i la Rivière, així com un nombre d'habitatges combinant les activitats fabrils amb les agrícoles i les marítimes com la pesca. Avui ha desaparegut pràcticament, engolit per les instal·lacions portuàries.
De totes les barriades de la Marina, Can Tunis fou la més exposada al perill constant dels bombardeigs de l'aviació italiana de les Balears. Per la seva proximitat a la CAMPSA i al port, era un pas estratègic a la zona del litoral i porturària de la ciutat, enllaçada per un nus de comunicacions de ferrocarril i de carretera.
Can Tunis va patir el primer perill el 10 de novembre del 1936 en ser bombardejada la CAMPSA pel creuer franquista Canarias. Aquest bombardeig naval va ser el primer que va afectar a les costes de la Marina i, segons les informacions de l'època, els impactes dels obusos no van arribar a la costa.
L'11 de gener de 1938 va patir un atac aeri protagonitzat per dos bombarders pesants Savoia Marchetti S.81. De resultes de les bombes que van tirar, 10 van explotar per un costat i 5 per l'altre. Les 10 primeres buscaven una bateria antiaèria instal·lada a la part alta de l'entrada del cementiri. No es té informació oficial si fou afectada o no. Tot i això, l'ona expansiva va destruïr una barraca que estava situada entre el camp de futbol de l'empresa Casa Santiveri i el canal de la Infanta. A conseqüència de l'ensorrament, van morir dues persones: Ferran Martínez Pérez de 57 anys i Maria González Cuadrado. Segons el relat de Josefa Núñez Ramis, l'explosió fou mortal:
"Ese día estaban mis bisabuelos en casa, vivían cerca del campo de fútbol del Santiveri al lado del río -canal de la Infanta-, me contó mi tío. Tenían conejos, gallinas, pollos y un perro. Como de costumbre ese día se encontraba con ellos uno de mis tíos, y mi bisabuela intuyó algo fuera de lo normal, y le dijo a mi tio que se marchara para su casa porque notaba que el ambiente estaba algo revuelto.
Mi tío era en aquellas fechas un crío que le gustaba mucho estar allí, por lo que a regañadientes se marchó a su casa anque él no se quería ir. Al poco tiempo fue cuando cayó la bomba. Mi tío aún no había llegado a su casa, y cuando mi abuela se enteró fue corriendo hacía la barraca, buscó entre los escombros a sus padres y también a su hijo porqué pensaba que el niño no había salido de allí. De su padre nunca me dijo nada, supongo que los bomberos lo sacaron de los escombros porque fue uno de los cuerpos. De mi bisabuela lo única que me dijo mi abuela es que encontró una oreja con un pendiente y entonces reconoció que ese pendiente era como el de su madre. Más tarde se enteró de que su hijo no estaba allí y fue a buscarlo hasta que lo encontró en su casa. El perro y alguno de los animales sobrevivieron, y mi tío me explicó que el día siguiente fue a buscar al perro y se lo llevó a su casa teniéndolo allí hasta que murió.
Respecte a les altres 5 bombes, es pot afirmar que van fer una destrossa important, encara que no ha quedat clar l'objectiu de l'atac ja que va explotar entre els magatzems i fàbriques, a prop de l'escola pública Los Pajaritos. Si observem el plànol podem veure que la CAMPSA era la que estava més a la vora del lloc bombardejat. D'altra banda, podem suposar un altre objectiu. D'acord amb aquesta hipòtesi, el Butlletí Oficial de la Generalitat de 12 d'agost de 1936 és molt explícit en mostrar el decret de confiscació i d'intervenció de diferents indústries:
"Vist el Decret d'aquesta mateixa data creant la Comissió de la Indústria de Guerra i atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, fins i tant no es constitueixi l'alt organisme regulador de l'economia del nostre país, a proposta del Conseller d'Economia i Serveis Públics i d'acord amb el Consell Executiu, Decreto: Art Ir: Es procedeix a la incautació, intervenció o ocupació, segons escaigui i d'acord en cada cas amb el Comitè Obrer de Control, de les indústries que a continuació s'indiquen.
Entre el grup de les diferents indústries esmentades hi havia la trefilaria Rivière S.A., que a partir d'aquell moment fou col·lectivitzada. És de suposar que aquesta formés part dels objectius militars previstos i el bombardeig anés dirigit concretament a aquesta fàbrica. L'ona expansiva, que van produïr les bombes en esclatar, va afectar a diversos habitatges com l'estanc de Can Tunis, que regentava el pare de Julio Baños, veí i cronista del barri. Heus ací el seu testimoni publicat en una publicació de la ciutat:
"Ahí enfrente estaba el estanco de mi padre. Cayó una bomba en 1938 y suerte que no estábamos en casa, portque no quedó nada. Sólo el colchón, que lo encontramos en un terrado de las casas de Pujol; tan fuerte fue la onda expansiva.
Una de les bombes va caure al costat de Los Pajaritos, on hi havia un cinema que va quedar totalment destruït. I una altra, prop de la CAMPSA, de la qual s'iognoren els danys rebuts. La fàbrica del Plom també va resultar bastant afectada ja que tres de les cinc bombes van impactar al solar on estava situada. L'ona expansiva és possible que afectés a la fàbrica de carbons Las Briquetas, a l'esmentad Rivière, la cooperativa La Flor de Maig, i, per descomptat, els habitatges propers com el de la família de Julio Baños.
La tercera víctima d'aquests bombardeigs va ser Maria Altés Martínez de 59 anys, encara que es desconeix el lloc exacte de la seva mort. La imatge és prou eloqüent: sembla com si el temps s'hagués aturat després del bombardeig. Actualment encara queden restes del que va ser la barriada pròspera i industrial, on el barraquisme també va ser important. Precisament, d'aquí van sortir nombroses famílies que van anar habilitant les noves barriades de la Marina. Tot i això, Can Tunis va ser i continua sent un lloc estratègic. El seu territori acull una bona part del port de Barcelona i durant dècades (i fins i tot, actualment) és parc natural a través del Morrot, entre les terres del delta del Llobregat oriental i la Barcelona marítima.
En resum, l'aviacó feixista va bombardejar, a més a més, centrals elèctriques, ponts, línies ferroviàries, carreteres i centrals de carburants. També van ser atacades les fàbriques de material bèl·lic i, en general, la ciutat i les seves barriades de manera indiscriminada.
Els hidroavions de les esquadrilles alemanyes que tenien la base a Pollença (Mallorca), a més de tenir un paper important en la vigilància de l'illa i el trànsit marítim, van participar en atacs d'objectius concrets com ports, carreteres, ponts i vies ferroviàries.
D'altra banda, els creuers Canarias i Baleares de la flota nacional, ben proveïts i preparats al port de Cadis, van dominar el Mar Mediterrani. Un cop enfonsat el Baleares per l'esquadra republicana, va ser el Canarias el que va mantenir el pes de les maniobres navals, tot controlant el trànsit marítim i bombardejant les ciutats litorals de Catalunya i la resta de la costa llevantina.
Tots els barris de la Marina foren atacats, uns amb més intensitat que altres, però tots van patir la violència feixista, que va trastocar la vida quotidiana de la gent de resultes de les constants alarmes i bombardeigs. El seu efecte psicològic va ser important.
D'altra banda, les conseqüències de les 36 bombes que van explotar a les barriades de la Marina van deixar un balanç de 7 morts i 8 ferits. Un nombre bastant alt de víctimes si tenim en compte que les barriades estaven aïllades les unes de les altres, amb una pioblació més aviat rural.
Tot i que els feixistes buscaven els objectius militars i les fàbriques, cap va ser plenament afectada, encara que l'ona expansiva produís petits danys col·laterals. Únicament va haver-hi una notable excepció: la CAMPSA. Els atacs continuats des de l'aire i els esporàdics des del mar la destruïren.
La majoria de les víctimes i ferits de les nostres barriades van quedar penjades dins de la runa dels seus habitatges, Amb els anys, les conseqüències d'aquests fets van ser anomenats danys colaterals, danys no intencionats o danys accidentals, que van afectar a habitatges, construccions, equipaments o persones. No obstant això, cal distingir-los de les bombes assassines, llançades a l'atzar sobre espais oberts, on la població civil tractava de refugiar-se, com fou el cas del grup Eduardo Anuós de Cases Barates.
Centenars de cases semblants demostren la intencionalitat de l'enemic, de causar terror sobretot a la població civil amb actes indiscriminats que perseguien castigar-la asense cap mena de mirament envers els drets humans i les lleis internacionals.
Per últim us recomano un llibre sobre la història de la Marina: Història de la Marina de Sants. Vides Paral·leles. Es tracta d'un llibre molt complert i extens que explica l'aparició i la formació dels barris que agafen la Marina com ara El Polvorí, Can Tunis o Prat Vermell. El podeu trobar a la Biblioteca Francesc Candel, al costat del Passeig de la Zona Franca i la Plaça Cerdà.
4. Jardins de Can Farrero.
La indústria de Can Farrero ocupava aquest indret. D'aquesta, en resten com a únics testimonis el passeig vorejat per grans plataners i l'antic xalet amb torre i rellotge, avui rehabilitat com a Centre Cívic Casa del Rellotge. Antigament havia estat el prat d'indianes de Cal l'Erasme. Cap a la segona dècada del segle XX, el farmacèutic Dr. José Farrero Viu -conegut pels Lithines del Dr. Gustin-, amb el seu soci Antonio Corominas Figueras varen transformar el recinte per adaptar-ho a la nova producció. De fet l'empresa procedioa del carrer de Calàbria 94, on es va constituïr la Unión Galvanizadora amb la fusió de la E. Juloa, Abadie i Cercos, produïnt parament domèstic i per les granges. Independitzat de les anteriors, es creà Farrero S.A. -popularment los cubos- reconeguda arreu per la qualitat dels seus articles galvanitzats.
El 1936, els dos socis varen fugir i únicament restà a la direcció, defensat pels propis obrers, José Toló Farrero, que era nebot de Farrero. Aleshores, Can Farrero va sr obligada a fer material de guerra fins que aquesta va acabar. Durant aquest període, en part es pagava en espècie, amb articles de la fàbrica i la mateixa empresa va fabricar uns discs metàl·lics amb el nom de l'empressa per valor de 50 i 25 pessetes, que les botigues acceptaven i bescanviaven de nou a Can Farrero. Disposava d'un menjador, que tot i les limitacions, era abastit per tractar-se d'una indústria de guerra.
El 1939 tornaren els propietaris. Es reprengué la producció de galvanitzats, amb una plantilla de prop de 300 treballadors, la majoria dels quals eren peons. Els oficials mecànics s'encarregaven del control de les màquines i fabricació de motllos i matrius. Bona part dels operaris eren dones, que portaven les 85 premses. Si al principi els treballadors eren de Sants, del Poble Sec i de la Barceloneta, a partir dels anys quaranta els més joves provenien de les Cases Barates Eduardo Aunós. Als anys seixanta tancà definitivament les portes i, en el seui emplaçament, Inmobiliaria Farrero S.A. aixecà els blocs d'habitatges que ara es poden contemplar. El 1978, la lluita veïnal aconseguí la signatura d'un pacte, pel que es deixava lliure de construccions l'interior de l'illa, es conservava el passeig amb l'alineació dels plàtans i l'edifici d'oficines amb torre i rellotge -que li dóna nom-, i que una vegada restaurada per la immobiliària acolliria un centre cultural.
Tant el passeig del Port Franc -passeig de la Zona Franca- com la carretera de la Mare de Déu del Port eren i continuen sent un pas estratègic per comunicar-se amb el port, la CAMPSA i la Barcelona marítima. Per tant, el bombardeig del 6 de novembre es pot argumentar amb dos plantejaments diferents. D'una banda, es pot pensar que l'aviació feixista italiana busqués tallar les comunicacions per carretera que arribaven fins al port. D'altra banda, que volguessin atacar les fàbriques Farrero S.A. -Can Farrero no, tot i que se sabia que fabricava maerial de guerra. Arribava directament des de la foneria i aquí es mercantilitzava. Fabricaven mines submarines -possiblement càrregues de profunditat-, escopetes de bombes d'aviació, bombes de morter, bombes de pinya i casquets per a fusells Mauser. El fet que no estigués considerada com a objectiu militar, potser era atribuïble al fet que un fill d'Antonio Corominas Figueras, soci de José Farrero, amb el càrrec de tinent, havia estat xofer del general Juan Yagüe al llarg de la guerra. Per aquest motiu, aquesta fàbrica era respectada per l'aviació feixista.
L'atac va començar a camp obert i sembla que només hi va intervenir un únic bombarder, que va llençar una tongada de bombes de les quals en van explotar 15, i que van caure escampades entre els camps i les dues fàbriques, on van caure les 9 primeres. Només una va explotar davant mateix de l'escola de la barriada de Mare de Déu de Port, possiblement als camps de futbol de Port i Portense -actualment, del C.A. Ibèria- i una altra molt a prop de l'Asl de la Mare de Déu de Port.
Aquell dia 103 bombes van explotar a Barcelona, algunes de les quals a les barriades de la Marina. Tot i això, únicament es van comptabilitzar segons la informació nacionalista dos ferits, encara que la Junta de Defensa Passiva va informar d'un mort i d'un ferit. Aquestes dades no apareixen a la relació de víctimes del dia 6 de novembre de 1938 a l'obra de l'historiador Joan Villarroya i Font. Un dels ferits pertanyia a la Marina, Francisca Aliaga, amb ferides greus produïdes per la metralla, mentre era a la seva barraca de l'hort del passeig del Port Franc, cantonada amb l'actual carrer de Sant Eloi.
5. El Prat Vermell. Cases Barates (Grup Eduardo Aunós).
Aquesta indústria d'indianes, anomenada el Prat Vermell i fundada per la família Bertrand Serra, va ser una de les primeres instal·lades a l'àmbit dels camps de la Marina, zona que permetia disposar de grans extensions de terra per fer l'estesa dels estampats. Als anys seixanta dedicí finalitzar la producció i fou reconvertida en un establiment logístic, en llogar les seves instal·lacions a petites empreses per desenvolupar les seves i molt diverses activitats, situació que encara es manté. Un encarregat d'aquesta empresa va ser un pistoler molt famós, el Cotilles; fou el terror d'aquest indret.
A finals de la dècada dels anys 20 del segle XX, el Patronato de la Habitación de Barcelona construí, entre d'altres, el grup de les Cases Barates Eduardo Aunós -per Eduardo Aunós, ministre de Treball, Indústria i Comerç del govern de la Dictadura de Primo de Rivera-, eren uns terrenys de planta deltaixa, distants de les zones urbanitzades, coneguts com a Prat d'en Cirés, propietat que foren d'Isabel Ramírez, Ana Bacardí i Gertrudis Cuyàs. Era, en els seus inicis, un conjunt de 533 petites cases unifamiliars -38 m2. de planta baixa, adossades i contraposades per formar illes, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Van ser ocupades el 1929 i oficialment entregat el Grup el 6 de febrer de 1930, ja a finals de la Dictadura, per a donar un habitatge a una part dels nouvinguts -més de 172.000 arribats a Barcelona entre 1927 i 1930-, molts d'ells amb motiu de les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona i pal·liar així la carència d'habitatge, que donà lloc a més de 6.000 barraques repartides per diferents punts de la ciutat, entre els que cal destacar Montjuïc i els seus voltants. Posteriorment, el Patronato de la Vivienda aixecà 62 habitatges més de tan sols 17 m2, conegudes amb el nom de casetes noves. Res queda actualment d'aquesta primera barriada, que fou substituïda per un grup de blocs de pisos.
El 15 d'octubre de 1937 l'aviació governamental va efectuar a primera hora del matí un atac amb èxit a l'aeròdrom de Garapinillos a Saragossa i va destruïr 3 Junquers 52/3 m., un nombre indeterminat de He 46 i 6 caces CR-32. D'altra banda. aquell mateix matí els caces n'havien abatut a Belchite 5 d'italians CR-32 del grup Gamba di Ferro. La reacció feixista fou immediata i hores més tard, amb esperit de revenja, els italians van enviar una esquadrilla formada per 3 bombarders pesants Savoia Marchetti 81 amb base a Mallorca, amb l'ordre d'atacar la ciutat de Barcelona.
Per part dels bombers i de la premsa barceloniona podem saber que l'atac es va produïr a les 19 hores. Es va iniciar al barri de la Barceloneta, molt a prop del quarter de Sant Carles. Els bombarders pesants S81 van entrar per mar, descarregant com van poder 3 bombes i van sortir fugint intentant tirar les seves bombes sobre altres objectius. Les bateries antiaèries, situades a la ciutat i a la muntanya de Montjuïc, van envitar aquests atacs. També hi van contribuïr els focus de llum de les pantalles reflectores que els van localitzar al cel quan volien sortir altre cop pel mar.
És molt il·lustratiu el testimoni oral d'Isabel Pérez Iniesta que, aleshores tenia 11 anys:
"No recuerdo la fecha en que ocurrió, pero durante el tiempo que duraron los bombardeos sobre Barcelona no contemple nada igual en el cielo.
Aquella noche como de costumbre sonaron las alarmas, y poco después se empezaron a escuchar los motores de las "Pavas". Como siempre salimos corriendo para refugiarnos en el campo, detrás de la fábrica Bertrand y Serra donde trabajaba mi padre. Me paré y miré al cielo, como si buscara alguna bomba que pudiera caer sobre mi cabeza y, pude ver a las Pavas que volaban desorientadas en el cielo por los rayos de luz que desprendían los proyectores de Montjuïc.
No sabía que hacer si seguir corriendo o esconderme bajo tierra. Me quedé parada durante unos segundos viendo aquel maravilloso espectáculo. Unos minutos después y cuando ya estava en el campo soltaron la bomba que cayó detrás de la fábrica Bertrand y Serra en el camino del Prat Vermell muy cerca de la masía de Can Serrano.
Lo que en un principio pareció ser una victoria resultó ser un desastre para nuestra barriada, porqué la bomba acabó con la vida de un padre y de su hija y con varios heridos entre ellos el que después seria a través de los años de tu abuelo Antonio; él recibió heridas de esquirlas de metralla en una mano mientras se apoyaba en un palo de tendido eléctrico. El abuelo Antonio, seguía contando mi madre, sabía muy bien lo que era la guerra pues en 1912 intervino como soldado en la Campaña del Rif en Melilla, combatiendo contra los moros rifeños. Por sus gestas le concedieron tres medallas con distintivo rojo y otra conmemorativa por la Campaña de Marruecos. Lo que en una barriada ocurrió fue terrible, el estallido de la bomba se convirtió en una trampa mortal para aquella familia y este hecho nunca lo olvidé".
En la seva desapareguda figura, van tirar una bomba als camps de Terullo, davant de la fàbrica del Prat Vermell -Bertrand i Serra- que, per cert, separava els camps de la barriada de les Cases Barates. Aquest grup d'habitatges era un centre molt actiu del moviment anarquista. El Sindicat de la CNT-FAI ocupava l'antic barracó, per a nens malalts tracomatosos, del col·legi de Sant Raimon de Penyafort, aleshores conegut com a el colegio de los ojos malos, encara que priomer va ser el local de les Joventuts Llibertàries. Al començament del camí del Prat Vermell, darrere de la Colònia Causili, hi havia el local del Servicio de Información Militar (SIM) que controlava el partit comunista.
Tot i que només va caure una bomba, i que sembla que no pretenia cap objectiu militar, va ser la primera en fer-ho a les terres de la Marina. Van morir dues persones: Antonio Ávila Parra de 38 anys i la seva filla Antonia Ávila Martínez de 10 anys. També va resultar ferit de caràcter reservat: Antonio Santafé Martín de 48 anys.
El mur exterior de la fàbrica Bertrand i Serra delimitava part del camí del Prat Vermell. A l'interior de les Cases Barates, per anar en direcció a l'actual passeig de la Zona Franca, el carrer 1 (Arnes) era la sortida obligada. Existien altres alternatives, però aquesta era la més ràpida i curta. Durant la guerra, la paret era un obstacle a la fugida al camp de les persones que vivien als carrers interiors, encara que a la postguerra va ajudar a escapar a més d'un que fugia de la repressió franquista. D'altra banda, la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, aquesta hagués suportat els efectes de l'explosió i, d'alguna manera, hagués protegit els habitatges. De fet, la fàbrica va ser una barricada natural, encara que va perjudicar a alguns i va beneficiar a altres.
La seguretat que oferien els carrers 18 (Forest), 19 (Riudoms), 20 (Tragurà) i 21 (Sovelles), en donar directament al costat de la fàbrica sense cap obstacle per arribar a camp obert, va resultar molt beneficiós i eficaç a l'hora de fugir i refugiar-se quan sonaven les alarmes. En canvi, els veïns dels altres carrers, en haver de resseguir el mur, havien de fer un camí més llarg per trobar la sortida.
El control i l'organització que tenien els cenetistes de la barriada expliquen el fet d'haver aixecat una barricada a l'entrada de les Cases Barates, al passeig de la Zona Franca, el 19 de juliol del 1936. De fet, va ser innecessària perquè les cases van quedar lluny de la zona de combat. D'altra banda, militants de partits d'esquerres en van aixecar una altra més avall. Únicament van servir per controlar qui passava per allà. Pel que fa a les armes, les que tenien les havien aconseguit d'uns vaixells que estaven atracats al moll. En aquesta barriada, la majoria era de la CNT i de la FAI, mentre que els membres de la UGT suposaven una minoria.
El control cenetista va començar a decaure amb la desaparició del govern de Largo Caballero i els dos ministres de la CNT: Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver. El mes de maig de 1937, a conseqüència dels fets de maig, va ser nomenat el socialista Juan Negrín president del govern. Aquest havia ingressat al PSOE l'any 1929 gràcies a Indalecio Prieto, durant la dictadura de Primo de Rivera. En formar govern, va adjudicar el ministeri de Defensa Nacional a Indalecio Prieto que, amb la participació destacada de Nikloski Orlov, general de la NKUA que exercia de cap de la policia política de Stalin a Espanya, va crear el SIM el mes d'agost del 1937.
El local del SIM es va instal·lar al camí del Prat Vermell, a continuació de la Colònia Bausili, molt a prop del passeig de la Zona Franca, pràcticament a l'entrada de la barriada. El seu objectiu va ser introduir-se com una teranyina dins de les petites i grans unitats de l'exèrcit, per tal de crear una xarxa policíaca que també es va introduïr dins dels partits i organitzacions i d'aquesta manera poder controlar les activitats dels seus militants. Disposaven de camps de concentració i presons secretes. Practicaven la tàctica terrorífica mñes cruel i inhumana que fou el secret dels seus èxits. Aquest mateix sistema de tortura fou aplicat a elements antifeixistes no comunistes. El cas més conegut fou el del comunista no ortodox Andreu Nin, president del POUM, torturat de manera salvatge i assassinat després per la policia soviètica en una de les presons secretes a Espanya, que passaven desapercebides pel control del Font Popular Espanyol.
D'altra banda, molts cenetistes, membres del POUM i de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL) foren perseguits, torturats i assassinats, i els seus cadàvers van ser trobats i localitzats en camps propers a la ciutat. Això va originar que, entre aquestes forces i el govern, es creessin unes hostuilitats tan fondes que, conjuntament amb les que ja existien a conseqüència dels fets de maig de 1937, van acabar amb una desunió total que va comportar una desmoralització anticipada dels ciutadans, que s'adonaven que els seus representants polítics i sindicals lliuraven una guerra civil dins de la Guerra Civil.
El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes es preparaven per entrar l'endemà a Barcelona. Per les Cases Barates es va passar una columna de l'exèrcit de Navarra, que anava deixant soldats en posicions estratègiques. L'objectiu era avançar en direcció Colon per Can Tunis i el Morrot. L'endemà Barcelona capitularia sense resistència davant dels diversos cossos de l'Exèrcit Nacional.
6. El cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). Can Tunis.
Aquest mur històric, aixecat amb gres de les pedreres de la muntanya, fonamentalment extreta de la que va posseïr la vídua Moragues, per a la construcció del cementiri, obra projectada per Leandro Albareda el 1883, constituïa un dels límits de la carretera del Port. Fou un lloc on varen perdre la vida, afusellats, molts innocents. A la zona, es poden contemplar les llambordes i el traçat de l'antiga carretera de Port, que arriben a l'altre costat de la línia de tren Madrid-Saragossa-Alacant -MZA- que, en el seu principi, portava a l'estació de Vilanova del port. Igualment, podem veure, al mateix costat del mur del cementiri i de l'últim tram de la carretera vorejada de plataners, els únics vestigis que resten del canal de la Infanta -Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón-. Construït entre 1817 i 1820 per captar i distribuïr amb finalitats agrícoles les aigües del riu Llobregat, va ser un bon ajust pels camps de conreu de tots aquests voltants.
Passada la via, en direcció a mar, ens trobem Can Tunis, on s'ubicà un important conjunt d'indústries on destacaven la CAMPSA i la Rivière, així com un nombre d'habitatges combinant les activitats fabrils amb les agrícoles i les marítimes com la pesca. Avui ha desaparegut pràcticament, engolit per les instal·lacions portuàries.
De totes les barriades de la Marina, Can Tunis fou la més exposada al perill constant dels bombardeigs de l'aviació italiana de les Balears. Per la seva proximitat a la CAMPSA i al port, era un pas estratègic a la zona del litoral i porturària de la ciutat, enllaçada per un nus de comunicacions de ferrocarril i de carretera.
Can Tunis va patir el primer perill el 10 de novembre del 1936 en ser bombardejada la CAMPSA pel creuer franquista Canarias. Aquest bombardeig naval va ser el primer que va afectar a les costes de la Marina i, segons les informacions de l'època, els impactes dels obusos no van arribar a la costa.
L'11 de gener de 1938 va patir un atac aeri protagonitzat per dos bombarders pesants Savoia Marchetti S.81. De resultes de les bombes que van tirar, 10 van explotar per un costat i 5 per l'altre. Les 10 primeres buscaven una bateria antiaèria instal·lada a la part alta de l'entrada del cementiri. No es té informació oficial si fou afectada o no. Tot i això, l'ona expansiva va destruïr una barraca que estava situada entre el camp de futbol de l'empresa Casa Santiveri i el canal de la Infanta. A conseqüència de l'ensorrament, van morir dues persones: Ferran Martínez Pérez de 57 anys i Maria González Cuadrado. Segons el relat de Josefa Núñez Ramis, l'explosió fou mortal:
"Ese día estaban mis bisabuelos en casa, vivían cerca del campo de fútbol del Santiveri al lado del río -canal de la Infanta-, me contó mi tío. Tenían conejos, gallinas, pollos y un perro. Como de costumbre ese día se encontraba con ellos uno de mis tíos, y mi bisabuela intuyó algo fuera de lo normal, y le dijo a mi tio que se marchara para su casa porque notaba que el ambiente estaba algo revuelto.
Mi tío era en aquellas fechas un crío que le gustaba mucho estar allí, por lo que a regañadientes se marchó a su casa anque él no se quería ir. Al poco tiempo fue cuando cayó la bomba. Mi tío aún no había llegado a su casa, y cuando mi abuela se enteró fue corriendo hacía la barraca, buscó entre los escombros a sus padres y también a su hijo porqué pensaba que el niño no había salido de allí. De su padre nunca me dijo nada, supongo que los bomberos lo sacaron de los escombros porque fue uno de los cuerpos. De mi bisabuela lo única que me dijo mi abuela es que encontró una oreja con un pendiente y entonces reconoció que ese pendiente era como el de su madre. Más tarde se enteró de que su hijo no estaba allí y fue a buscarlo hasta que lo encontró en su casa. El perro y alguno de los animales sobrevivieron, y mi tío me explicó que el día siguiente fue a buscar al perro y se lo llevó a su casa teniéndolo allí hasta que murió.
Respecte a les altres 5 bombes, es pot afirmar que van fer una destrossa important, encara que no ha quedat clar l'objectiu de l'atac ja que va explotar entre els magatzems i fàbriques, a prop de l'escola pública Los Pajaritos. Si observem el plànol podem veure que la CAMPSA era la que estava més a la vora del lloc bombardejat. D'altra banda, podem suposar un altre objectiu. D'acord amb aquesta hipòtesi, el Butlletí Oficial de la Generalitat de 12 d'agost de 1936 és molt explícit en mostrar el decret de confiscació i d'intervenció de diferents indústries:
"Vist el Decret d'aquesta mateixa data creant la Comissió de la Indústria de Guerra i atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, fins i tant no es constitueixi l'alt organisme regulador de l'economia del nostre país, a proposta del Conseller d'Economia i Serveis Públics i d'acord amb el Consell Executiu, Decreto: Art Ir: Es procedeix a la incautació, intervenció o ocupació, segons escaigui i d'acord en cada cas amb el Comitè Obrer de Control, de les indústries que a continuació s'indiquen.
Entre el grup de les diferents indústries esmentades hi havia la trefilaria Rivière S.A., que a partir d'aquell moment fou col·lectivitzada. És de suposar que aquesta formés part dels objectius militars previstos i el bombardeig anés dirigit concretament a aquesta fàbrica. L'ona expansiva, que van produïr les bombes en esclatar, va afectar a diversos habitatges com l'estanc de Can Tunis, que regentava el pare de Julio Baños, veí i cronista del barri. Heus ací el seu testimoni publicat en una publicació de la ciutat:
"Ahí enfrente estaba el estanco de mi padre. Cayó una bomba en 1938 y suerte que no estábamos en casa, portque no quedó nada. Sólo el colchón, que lo encontramos en un terrado de las casas de Pujol; tan fuerte fue la onda expansiva.
Una de les bombes va caure al costat de Los Pajaritos, on hi havia un cinema que va quedar totalment destruït. I una altra, prop de la CAMPSA, de la qual s'iognoren els danys rebuts. La fàbrica del Plom també va resultar bastant afectada ja que tres de les cinc bombes van impactar al solar on estava situada. L'ona expansiva és possible que afectés a la fàbrica de carbons Las Briquetas, a l'esmentad Rivière, la cooperativa La Flor de Maig, i, per descomptat, els habitatges propers com el de la família de Julio Baños.
La tercera víctima d'aquests bombardeigs va ser Maria Altés Martínez de 59 anys, encara que es desconeix el lloc exacte de la seva mort. La imatge és prou eloqüent: sembla com si el temps s'hagués aturat després del bombardeig. Actualment encara queden restes del que va ser la barriada pròspera i industrial, on el barraquisme també va ser important. Precisament, d'aquí van sortir nombroses famílies que van anar habilitant les noves barriades de la Marina. Tot i això, Can Tunis va ser i continua sent un lloc estratègic. El seu territori acull una bona part del port de Barcelona i durant dècades (i fins i tot, actualment) és parc natural a través del Morrot, entre les terres del delta del Llobregat oriental i la Barcelona marítima.
En resum, l'aviacó feixista va bombardejar, a més a més, centrals elèctriques, ponts, línies ferroviàries, carreteres i centrals de carburants. També van ser atacades les fàbriques de material bèl·lic i, en general, la ciutat i les seves barriades de manera indiscriminada.
Els hidroavions de les esquadrilles alemanyes que tenien la base a Pollença (Mallorca), a més de tenir un paper important en la vigilància de l'illa i el trànsit marítim, van participar en atacs d'objectius concrets com ports, carreteres, ponts i vies ferroviàries.
D'altra banda, els creuers Canarias i Baleares de la flota nacional, ben proveïts i preparats al port de Cadis, van dominar el Mar Mediterrani. Un cop enfonsat el Baleares per l'esquadra republicana, va ser el Canarias el que va mantenir el pes de les maniobres navals, tot controlant el trànsit marítim i bombardejant les ciutats litorals de Catalunya i la resta de la costa llevantina.
Tots els barris de la Marina foren atacats, uns amb més intensitat que altres, però tots van patir la violència feixista, que va trastocar la vida quotidiana de la gent de resultes de les constants alarmes i bombardeigs. El seu efecte psicològic va ser important.
D'altra banda, les conseqüències de les 36 bombes que van explotar a les barriades de la Marina van deixar un balanç de 7 morts i 8 ferits. Un nombre bastant alt de víctimes si tenim en compte que les barriades estaven aïllades les unes de les altres, amb una pioblació més aviat rural.
Tot i que els feixistes buscaven els objectius militars i les fàbriques, cap va ser plenament afectada, encara que l'ona expansiva produís petits danys col·laterals. Únicament va haver-hi una notable excepció: la CAMPSA. Els atacs continuats des de l'aire i els esporàdics des del mar la destruïren.
La majoria de les víctimes i ferits de les nostres barriades van quedar penjades dins de la runa dels seus habitatges, Amb els anys, les conseqüències d'aquests fets van ser anomenats danys colaterals, danys no intencionats o danys accidentals, que van afectar a habitatges, construccions, equipaments o persones. No obstant això, cal distingir-los de les bombes assassines, llançades a l'atzar sobre espais oberts, on la població civil tractava de refugiar-se, com fou el cas del grup Eduardo Anuós de Cases Barates.
Centenars de cases semblants demostren la intencionalitat de l'enemic, de causar terror sobretot a la població civil amb actes indiscriminats que perseguien castigar-la asense cap mena de mirament envers els drets humans i les lleis internacionals.
Per últim us recomano un llibre sobre la història de la Marina: Història de la Marina de Sants. Vides Paral·leles. Es tracta d'un llibre molt complert i extens que explica l'aparició i la formació dels barris que agafen la Marina com ara El Polvorí, Can Tunis o Prat Vermell. El podeu trobar a la Biblioteca Francesc Candel, al costat del Passeig de la Zona Franca i la Plaça Cerdà.
dimecres, 25 de juliol del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)