diumenge, 2 de novembre del 2008

Carles Garcia i Soler

Empresonat i exiliat durant el tardo-franquisme.









Carles Garcia i Solé va néixer a Sants el 1949. Els seus pares eren de família obrera, la seva mare venia de Baza, Andalusia, i es va afiliar a la CNT; i van haver de lluitar al Front Popular a la Guerra Civil. A casa, parlar de temes, com República i guerra, eren tabús davant de les conseqüències repressives i de pèrdues de llibertats que va comportar, pensant que ell i els seus germans no s'impliquessin en política per no patir el mateix.

Durant el franquisme, va veure la repressió de manera molt directa. Per intentar parlar català, va rebre agressions tant a l'escola, amb un regle a l'esquena per un mestre; com als passadissos del metro de Plaça Catalunya per falangistes quan tornava d'excursió, per portar un escut de Catalunya a la motxilla.

Amb 14 anys, va treballar d'aprenent en un forn de pa i, als 18, a l'àmbit dels transports, com el seu pare.

Va fer un grup de col·legues que compartien les mateixes vivències i es van fer socis del Club Excursionista Puigmal, entitat força compromesa amb les reivindicacions dels Països Catalans. També s'hi organitzaven classes de català de forma clandestina i aprenien a estimar el país fent excursions. Mostraven una intensa sensibilitat a la repressió cap als més desafavorits socialment.

Des de l'entitat, el president els va portar a fer un salt important de la lluita: els va passar a formar part d'un possible exèrcit d'alliberment català, integrant-se a una assemblea a la Catalunya Nord amb gent destacada del Consell Nacional Català (Pau Casals, Batista i Roca); on participa en un curs de lluita i aprèn tècniques de guerrilla, lluita, resistència i subsistència. Van protestar contra les penes de mort demanades al Consell de Burgos, el 1969, que els servia com a prova de foc de manera molt activa. Amb material de lluita arribat de França, iniciaven la seva activitat.

Malgrat la censura dels mitjans de comunicació, van aconseguir fer escac a tota la policia catalana. Van causar un accident inevitable a tres companys en preparar accions a Montjuïc contra l'Exposició de l'Automòbil, on hi participava Joan Carles. Les conseqüències van portar a inexistents infraestructures de metges exiliats; ja que la defensa d'una Catalunya independent i socialista entrava en contradicció amb altres plantejaments ideològics.

Aleshores, s'hi van apartar i ser fundador del FAC (Front d'Alliberament Català), actiu fins el 1979; amb un sabotatge a tot el que representava la dictadura, que eren motius de la seva acció política i altres de solidàries, davant de casernes militars i de la guàrdia civil, comisseries de policia, locals del Moviminto Nacional i qualsevol altre cos, espai o cosa del feixisme. Recolzava les vagues de treballadors de SEAT davant de les explotacions laborals.

Després de passar octavetes amb raons polítiques sobre aquestes accions, va ser detingut i empresonat i amenassat amb pena de mort; Tot i canviar el seu sentit en una manifestació internacional contra la pena de mort; però acusant la FAC; coincidint amb detencions a Puig Antich i altra gent del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).

Va estar empresonat a Segòvia on ha participar en vagues de fam amb presos polítics del País Basc.

En morir el Franco, es va exiliar amb altres companys catalans i bascos cap a França; on eren un altre cop empresonats, a París, i van passar a l'illa de Yeu on l'esquerra francesa els va fer un acte a favor seu durant l'exili.

Aleshores, va tornar cap a Perpinyà per re-incorporar-se al FAC, que havia seguit en lluita durant aquells cinc anys; i havien publicat la revista titulada Catalunya Roja. Però, hi van haver certes contradiccions en la organització davant de les noves perspectives obertes després de la dictadura.

Després de col·laborar amb accions i tasques de suport de lluita al País Basc.

El 1979, torna de forma legal a Catalunya on ja s'integra definitivament; on el seu nom torna a aparèixer a la llum; i es trasllada a Vallirana.

Passa a militar a ERC, juntament amb Josep-Lluís Carod Rovira; però, al 2006, es dóna la baixa per vergonya a l'actual orientació centrista de la cúpula del partit. Ha seguit crític i donant llum al seu somni, en arribar a uns Països Catalans socialistes.