A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

La Bòrnia de Sants

A mi no m'agrada massa explicar relats foscos on hi ha hagut episodis de terror, segrests o assassinats però també han format part de la història dels nostres barris. En el seu moment ja vam parlar sobre el cas de l'Enriqueta Martí coneguda també com la Mala Dona o Vampiressa de Barcelona que segrestava nens a inicis del segle XX.
Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.

Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.

El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.

Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.

El Torrent del mal Consell i Can Bruixa

Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.

Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.

D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.

Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.

El segrest dels lladres del pou

L'any 1848 al poble de Sants es va produïr un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest dels lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves indústries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, coneguda també com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrets i altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d'abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral de Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerrada i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d'esquadra. Els desconeguts van parlar amb l'amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a la indústria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer, els detinguts es van trobar amb un escamot d'homes armats i amb d'altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí, es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d'una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir a favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l'Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros, van trobar diversos sentillenes conxorxats amb els sagrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Deu del Coll i Horta fins creuar el Besos per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d'un tram costerut, un dels sagrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots varen temer que l'haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàmies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d'hora varen retrobar en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i van restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar res més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.

L'onze d'abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d'esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s'iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.

El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a aparèixer testimonis de gent que assegurava que coneixia els segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s'havia produït el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer d'en Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el "carrer de les conspiracions" i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlí durant la guerra dels Matiners.

Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cautxús i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d'un dels segrestadors, l'Esteve Surroca, el qual va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom d'Esteve Surroca, Jaume Batlle.

Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Allà, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat: set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros, i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memòries els segrestats es rigueren d'aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt el capitost de bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.

La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros. amb una massiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduïr un ruc en direcció Granollers per una ruta marcada. Per tal d'identificar-lo, demanaven que anés a cobert amb una gorra morada. La contrassenya seria mitja carta del cinc d'oros retallada irregularment.

Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava diners i, en trobar-lo, els segrestradors el van amenaçar. L'endemà l'home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.

El 19 d'abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l'amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.

Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins el dia 23, quan un missatger va anunciar que se'ls podia deixar en llibertat.

Van ser abandonats al vespre, després d'haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d'allà van caminar cap a Sants.

Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l'amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrassenyes.

Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l'interior d'una casa de Badalona.

A causa de l'estat de guerra que vivia Catalunya, les penes als inculpats van ser molt dures. Onze d'ells van ser executats al garrot vil. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d'una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d'Escuder, davant del Cafè Baldiri, on va començar aquesta història.

De: Agus Giralt

Les forques: les tortures d'innocents

Ben poc sabem sobre el passat medieval dels nostres barris quan encara eren pobles o municipis independents a Barcelona, ja que molt del material (documents, arxius...) s'ha perdut en moments tant de guerres (com la Guerra Civil) o fins i tot creixement urbà. En aquesta etapa formada entre deu i onze segles en què l'Església i els reis tindrien un poder arbitrari, eren molt freqüents els relats de por de la gent cap als càstigs i les tortures terribles, com aquesta que vull explicar:

L'any 1320, el rei Alfons va exigir als consellers i militars d'instal·lar unes forques de pedra en diferents turons als afores de les muralles de Barcelona: al Portal de Sant Antoni, a Sant Andreu de Palomar i un altre seria a prop de la vessant interior de Montjuïc (aleshores el Mont Jueu) des d'on sortirien camins que anirien a pobles al sud del Pla: Sants, Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana i cap al delta del Llobregat. Era conegut com el Coll dels Inforcats.
Les forques s'anaven canviant de lloc depenent de les circumstàncies i els interessos polítics de la corona catalano-aragonesa.
En aquests llocs es tenia el terrible costum de penjar la gent innocent que lluitava o defensava les seves llibertats davant de les lleis que molts cops manipulava per crims. Normalment, es feia amb les que estaven enclavades al mig dels camins ja que les dels laterals només s'utilitzaven de tant en tant. Les tortures es feien enmig dels camins i en públic per voler atemorir i sotmetre la gent que hi passava pel voltant sobre el què significava el poder i les tortures sota el poder reial i diví a la Baixa Edat Mitjana.
Les víctimes se les deixaven penjades fins quan s'anaven podrint amb el temps; o també les devoraven els ocells de presa que passaven per allà; mentre que, a sota de les forques, s'hi posava un ossari on hi queien les restes. Normalment, eren tritorades per botxins en públic i les restes es repartien per diferents llocs segons els casos; sobretot, als costats d'alguns camins i se les menjaven alguns ocells i altres animals carnívors com els corbs. O fins i tot també eren trepitjats per les ungles i ferradures dels ases i cavalls que duien mercaderies.

En canvi, en algun moment quan passaven els monarques o els governants de la ciutat els botxins no feien cap tipus de tortura o execució a les forques i netejaven el territori de les restes òssies dels cadàvers i les taques de sang que hi havien caigut. I ho deixessin ben net per deixar el pas.

Al final del segle XIV, hi havia una monja franciscana barcelonina, sor Sanxa, que estava horroritzada i sensibilitzada pels terribles càstigs i es sentia solidària amb les víctimes. Sembla que un cop a l'any, les despenjava amb un permís reial i n'enterrava unes desenes en sepultura a través d' unes cerimònies religioses. Amb els anys, el moment triat seria durant la setmana de Sant Llàtzer, quan alguna gent acompanyaria la sor Sanxa fins quan va morir.

Amb el Decret de Nova Planta de Felip V, el 1715, les forques serien traslladades a la Ciutadella, que seria un nou espai de tortures en contra de la gent que defensés el català. Aleshores, s'emprarien altres càstigs violents però menys tortuosos.
Durant el s inicis del creixement urbanístic posterior a Barcelona, en aquest lloc s'hi instal·laria la Plaça d'Espanya mentre que al turó on hi havia les antigues forques medievals s'hi construïria la plaça de Las Arenas ja a l'últim any del segle XIX, on es realitzarien freqüents corregudes de braus.

De fet, el poble seguia amb les creences falses i fanàtiques de què les víctimes torturades pels botxins no podien entrar al cel i seguirien errant on havien trobat la mort. Fins i tot; els nostres avantpassats deliraven amb idees paranoiques i enganyades de veure vagar les ànimes víctimes de les forques pels voltants de la Creu Coberta.

Fins i tot, hi ha un rumor sobre si en aquell lloc olorem fort encara es pot sentir la mort que carrega l'ambient. I si els cotxes ho permeten i parem l'orella potser encara sentim algun esgarip semblant a una frenada brusca. Probablement sabem d'on prové.