La font de la plaça Ibèria

Al penúltim post, vaig fer referència a una petita ruta per l'antic Sants seguint el carrer Sant Crist. Un dels punts importants de la ruta és la plaça Ibèria, un dels pocs indrets del barri que encara avui, com a mínim fins al moment, manté l'ambient de l'antic poble de Sants.

Sobre aquesta plaça Josep M. Vilarrúbia i Estrany, el gran historiador de la història local de Sants, va escriure: "Popularment és coneguda com a plaça del Violí. N'hi ha dues versions: una explicada per Maria Peyron de Llorens, que ens ha dit que aquest instrument era tocat els diumenges i els dies de festa per entretenir la gent que anava a benenar a aquest indret. L'altra, assegura que era tocat per un ceguet, que aixi recollia algun diner per viure".

Som molts els que agraïm trobar llocs que encara ens recorden d'on venim, espais que encara conserven una mica l'ambient del poble que va ser Sants. Fins i tot molts aliens al nostre barri han sabut captar aquest ambient de la plaça ibèria, convertint-la diversos cops en plató de cinema.

Realment enmig de les obres que s'estan duent a terme a tota la zona, la font d'aquesta plaça va aparèixer totalment destrossada, segona la versió oficial pel xoc d'un vehicle.

Som molts els del barri que esperem que la font de la plaça Ibèria sigui restaurada i torni a ocupar l'espai que li correspon.

A sota, us adjunto una de les fotos realitzades pel fotògraf Raül Guillén i Capella.

Si voleu més informació sobre la font de la plaça Ibèria o voleu saber sobre el seu futur podeu preguntar als responsables de les fonts a la web:

http://www.bcn.es/fonts/

Talls a Sants

Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.

Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.

El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.

Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.

Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.

El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.

L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.

Inundacions el 1971

L'any 1971, unes fortes tempestes van produïr greus inundacions.als carrers de la Bordeta. Aquest fet, que era bastant habitual al barri, en aquests moments va tenir una especial virulència. Les inundacions van problemes i desperfectes diversos, alguns de molt greus com explicarem més endavant. En aquell moment, el xàfeg va afectar fins i tot al jardí de l'Amadeu Oller, capellà de Sant Medir.

El problema més greu, en aquest moment, va afectar al col·lector del carrer Parcerises on, per les obres del Cinturó, s'havia obert una rasa de feia temps. L'aigua dels xàfecs hi va entrar de forma constant, començant a arrossegar els vehicles i d'altres objectes cap a dins. En total, hi acabarien malmesos uns 21 vehicles.

Les aigües també s'escamparien pel camí de la Cadena, que començava al punt on hi havia la rasa; i la situació es va anar agreujant, ja que les parets de les cases i les barraques que hi havia al camí, no van resistir. Per aquest motiu, moltes cases i barraques van acabar plenament inundades.

Unes 15 famílies ho van perdre tot només en una nit i van acabar al carrer. Alguns veïns que hi portaven vivint més de 40 anys, se'ls va fer sortir a través de les finestres i el sostre, sense que aquestes cases i barraques tinguin condicions sanitàries i higièniques adequades.

Molts dels llogaters, abans que ningú utilizés l'anglicisme "moobing" van patir un fort assetjament immobiliari. El tema del lloguer els va portar a una inestabilitat quotidiana. Els propietaris només esperaven en revaloritzar els espais acabats del Cinturó de Ronda i, d'altra banda, cobrir les vies dels carrilets. D'aquesta manera, es va iniciar un pla especulatiu en treure els residents i aprofitant les plusvàlues d'uns terrenys situats a l'entrada de Barcelona. Els resultats d'aquestes polítiques especulatives encara es pateixen.

Però, tornant al tema de les inundacions, podriem explicar que les famílies sense allotjament, foren derivades per l'alcalde a la Junta Municipal i la Comisseria de Beneficiència, on tan sols els van oferir una plaça en un alberg.

Tres anys més tard, el camí de la Cadena seguiria en les mateixes condicions i sense arreglar. L'única reforma que es va fer fou només cobrir la rasa de Parcerises.