Discurs de Joan Peiró, clausura del Congrés de Sants

Avui he volgut compartir el discurs del dirigent anarquista Joan Peiró en la clausura del Congrés de Sants l'1 de juliol del 1918.



Proletarios de Barcelona, salud.

Estoy orgulloso de que toda la organización de Badalona me haya delegado por tan gran acto.

El Congreso de la Confederación Regional es testimonio de una alentadora esperanza para un futuro no lejano. Acababa de cumplir, el proletariado de Catalunya, una misión de las más alta trascendencia. El Congreso es el punto de partida del resurgimiento del proletariado catalán. Y los acuerdos tomas en él es necesario que sean un hecho lo antes posible. Nuestros intereses peligran. Es preciso hacerse fuertes contra el triunvirato del capitalismo, la religión y el Estado.
No me cansaré de repetirlo. Hay que tener en cuenta la necesidad que se impone de cumplir los acuerdos del Congreso.
La unión del proletariado de España es una aspiración general. Hace tiempo que hablamos de eso, y por encima de las tácticas y procedimientos, deben fusionarse la Confederación Nacional del Trabajo y la Unión General de Trabajadores, para luchar contra la tiranía del capitalismo. Pero si lo creyéramos necesidad del momento, nos equivocaríamos. Antes hay que agrupar nuestras fuerzas en potentes bloques.
¿Como? Hemos sintetizado la fórmula en Sindicatos Únicos de Ramo o Industria.
La causa de nuestra debilidad aparente es la disgregación. La organización en pequeños sindicatos es precaria; por que cada capilla mantiene siempre su criterio. Y este criterio a veces estrecho, impide que en nuestras luchas nos mostremos unidos. Eso nos hace débiles ante la burguesía.
Por eso sentimos la necesidad imperiosa de los Sindicatos de Industrias y sus similares.
Deben desaparecer también, para que sea más profundo nuestro espíritu de generosidad, las diferencias entre oficiales y aprendices, entre oficiales y peones de un mismo oficio.
Es un bochorno que obreros que son explotados por un solo burgués, estén divididos en dos o más sindicatos. Esto nos impide que al plantear nuestras luchas, demos a la burguesía la sensación de una fuerzas irresistible a cuyo empuje no podrá oponer obstáculo alguno. Antes al contrario, cree que con un poco de resistencia, hemos de abandonar nuestras demandas porqué nos faltan medios de resistencia y ataque para hacerlas prevalecer.
Para evitar eso precisa que impere entre todos los obreros un solo criterio. Los movimientos obreros necesitan que no haya un solo compañero que retroceda, para no fracasar.
Lo dicho en el Congreso sobra para que comprendáis la necesidad del sindicato único y la precisión de que cristalice en una realidad.
Logremos la constitución de los sindicatos únicos y podremos pensar en algo mejor que las cuestiones del momento. Logremos la constitución de los sindicatos únicos y podremos pensar en la propaganda del ideal.
Es un deber nuestro espiritualizarnos y borrar la grosería dominante. Pensemos en la armónica sociedad futura. Hagamos comprender a los que tienen prejuicios, que el sindicato sirve para conquistar la libertad y para restablecer un mayor estado de justicia.
Joan Peiró i Belís

La Bòrnia de Sants

A mi no m'agrada massa explicar relats foscos on hi ha hagut episodis de terror, segrests o assassinats però també han format part de la història dels nostres barris. En el seu moment ja vam parlar sobre el cas de l'Enriqueta Martí coneguda també com la Mala Dona o Vampiressa de Barcelona que segrestava nens a inicis del segle XX.
Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.

Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.

El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.

Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.

Imatges de Sants, Fructuós Gelabert

Des de Carretera de Sants podem arribar caminant a la Plaça Bonet i Muixí a través d'un curt passeig anomenat Passeig de Fructuós Gelabert, que travessa Cotxeres de Sants per la meitat. Però, tit i ser santsenc d'adopció il·lustre , molta gent desconeix qui fou Fructuós Gelabert.
Fructuós Gelabert fou un dels pioners del cinema a Catalunya i va filamar algunes de les primeres pel·lícules documentals a casa nostra. Algunes d'aquestes, com foren: Sortida dels obrers de la fàbrica La España Industrial (1897), Sortida del públic de l'església parroquial de Sants (1897) o Baralla en un café (1897) varen tindre Sants com escenari.
El cineasta santsenc va tindre al llarg de molts anys els seus estudis de filmació: La Casa de Vidre, a la plaça de Sants, on va rodar moltes de les seves pel·lícules.

Aquí sota podeu entrar en un link sobre Gelabert i el cinema català; al mateix temps també s'esmenten obres d'altres autors cinematogràfics de l'estat espanyol com Buñuel, Velo entre altres.

http://www.tv3.cat/videos/179939849#

Cansaladers per vocació.

En la història de Sants segur que hi hagut moltes famílies compromeses en l'activitat del barri. Malgrat que moltes d'elles encara ens són poc conegudes per manca d'informació o també interès. Un exemple és el dels Archs, d'origen igualadí que treballarien del tèxtil i militarien als sectors llibertaris de la CNT, o també el cas dels germans Fortuny que crearien la Companyia Elèctrica Dharma.

Ara bé, una altra d'aquestes famílies són els Alsina, que han estat cansaladers des del segle XIX.

La primera documentació indica que van ser fundats l'any 1883, però la tradició

familiar ens explica que el 1850 s'establiren a la Boqueria (tres anys després que s'inaugurés el
mercat). No obstant, se sap que entre finals del segle XIX i inicis del XX, els Alsina van tenir parades de carn al Mercat de Sant Antoni i una carnisseria a la Rambla de Catalunya.

Antoni Alsina i Galceran va proveïr caps de bestiar durant els anys 20, dècada en què es va fundar l'Escorxador de Barcelona.

És als anys 50 quan obririen la botiga al n. 29 del carrer Canalejas. Actualment segueix sent la seu de la cansaladeria. El 1988 rebrien el títol d'artesans, però més tard és quan Joaquim Alsina i Joan seria nomenat mestre artesà cansalader-xarcuter el 1992 i la seva dona Anna Canudes i Cisteró ha estat reconeguda com una de les primeres dones artesanes cansaladeres.

L'actual cansalader, Jordi Joan Alsina hi treballa des del 1998, que manté la tradició familiar amb matèria de primera qualitat i a la vegada aplica innovacions tècniques consistides en investigar sobre el porc i tots els productes derivats. També s'investiga en el món gastronòmic combinant aliments segons normes dietètiques i nutricionals (botifarra de poma) i depenent de les èpoques de temporada (botifarra d'ou, calçots, festa dels traginers...)

D'altra banda, en Jordi Joan des de jove s'ha involucrat en la vida activa del barri: botifarrades populars, fins i tot, col·laborant en la Creu Roja, el secretariat d'entitats o fent pinya com a casteller de Sants.

Més informació: entrevista a la Burxa nº 117, última pàgina.

Els Archs

Els enfrontaments entre la CNT i el Sindicat Lliure.

Una altra història sobre personatges i gent amb paper important a Sants, ja era la de Joan Peiró, que era obrer anarquista del sector del vidre que militava a la Bordeta. Avui, m'he entosiasmat en escriure una altra història concreta per fer entendre que, molts cops, ha estat i és el propi estat el qui s'encarrega de realitzar els màrtirs entre les classes obreres i lluitadores, buscant caps de turc per picar la cresta a tota la gent que es mou i lluita per canviar la societat.

Un exemple molt clar és el del Manel Archs, que era igualadí de neixement però santsenc d'adopció, anarquista i treballador del tèxtil. Va pagar la seva lluita per a la llibertat i unes condicions dignes per als treballadors amb la vida. Durant anys, va ser un participant actiu de la vida associativa de l'encara (i per poc temps) poble de Sants, organitzant concurregudes velades i culturals llibertàries, on hi convidarien gent important com la Frederica Montseny, futura ministra de sanitat durant la Guerra Civil. Mentrestant el poble canviava ràpidament abandonant la pagesia pels creixents vapors; rebent una primera immigració de l'interior de Catalunya i de la Franja, mentre que els polítics encara debatien entre si seguir ser un municipi independent o formar part de Barcelona.

La reacció més greu que va condemnar Manel Archs va ser el fet de tenir una ideologia reconeguda, ésser una figura mitjanament visible. Això, i trobar-se al Liceu el 7 de Novembre del 1893, quan Santiago Salvador va llençar les bombes al Liceu; des del galliner del teatre es ràpidament va ser identificat de manera falsa i detingut per la policia d'aleshores.

El 21 de maig de 1894, acusat de participar en l'atemptat de Martínez Campos fou executat, tot i que tothom tenia bastant clar que aquella suposada participació era una farsa. Però, res va salvar en Manel, però, tot i això, en algun dels últims moments, va voler deixar la seva llavor. Quatre dies abans de morir, va escriure una carta al seu fill, Ramon Archs, per comprometre'l a defensar la humanitat lliure, l'anarquia i seguir defensant la causa de les lluites obreres al barri.

Ramon Archs i Serra, neix el 1887 en morir el seu pare, que li va servir d'estímul de seguir en la lluita obrera amb la seva carta. En coneixem poc de la seva vida però se sap que el 1908 el van detenir en treballar al sector del metall i, davant de la vaga de 1910, treballa a la Hispano-Suiza i és secretari de la Sociedad Metalúrgica de Barcelona i la fàbrica Rablons per reivindicar la jornada de 9 hores com suprimir les festes religioses no dominicals. També és detingut el setembre davant de problemes amb l'enginyer Tours de la Maquinista, i els judici i l'absolució el van impedir en la creació i el primer congrés de la CNT. El 1912, s'havia d'exiliar a França.

El 1919, a Barcelona, torna a presidir el sector del metall de la CNT i tenia contactes amb el comitè nacional, que es reunia en un pis del Poble Sec al carrer Elcano o a un bar al carrer Rosal, o al Centre Republicà, de manera clandestina. Mentrestant, a Barcelona la situació bullia malament amb els atacs del pistolerisme, les últimes reformes regeneracionistes a favor només de la burgesia catalana i les vagues obreres de la Canadenca.

El 24 de desembre de 1920, és detingut a la Model, com explica Garcia Oliver en trobar-se'l a dins; mentre que la policia sospitava el seu nom en l'atemptat a un dels creadors del Sindicat Lliure; en què la premsa explicava que hi van intervenir 10 o 12 persones.

Carles Garcia i Soler

Empresonat i exiliat durant el tardo-franquisme.

Carles Garcia i Solé va néixer a Sants el 1949. Els seus pares eren de família obrera, la seva mare venia de Baza, Andalusia, i es va afiliar a la CNT; i van haver de lluitar al Front Popular a la Guerra Civil. A casa, parlar de temes, com República i guerra, eren tabús davant de les conseqüències repressives i de pèrdues de llibertats que va comportar, pensant que ell i els seus germans no s'impliquessin en política per no patir el mateix.

Durant el franquisme, va veure la repressió de manera molt directa. Per intentar parlar català, va rebre agressions tant a l'escola, amb un regle a l'esquena per un mestre; com als passadissos del metro de Plaça Catalunya per falangistes quan tornava d'excursió, per portar un escut de Catalunya a la motxilla.

Amb 14 anys, va treballar d'aprenent en un forn de pa i, als 18, a l'àmbit dels transports, com el seu pare.

Va fer un grup de col·legues que compartien les mateixes vivències i es van fer socis del Club Excursionista Puigmal, entitat força compromesa amb les reivindicacions dels Països Catalans. També s'hi organitzaven classes de català de forma clandestina i aprenien a estimar el país fent excursions. Mostraven una intensa sensibilitat a la repressió cap als més desafavorits socialment.

Des de l'entitat, el president els va portar a fer un salt important de la lluita: els va passar a formar part d'un possible exèrcit d'alliberment català, integrant-se a una assemblea a la Catalunya Nord amb gent destacada del Consell Nacional Català (Pau Casals, Batista i Roca); on participa en un curs de lluita i aprèn tècniques de guerrilla, lluita, resistència i subsistència. Van protestar contra les penes de mort demanades al Consell de Burgos, el 1969, que els servia com a prova de foc de manera molt activa. Amb material de lluita arribat de França, iniciaven la seva activitat.

Malgrat la censura dels mitjans de comunicació, van aconseguir fer escac a tota la policia catalana. Van causar un accident inevitable a tres companys en preparar accions a Montjuïc contra l'Exposició de l'Automòbil, on hi participava Joan Carles. Les conseqüències van portar a inexistents infraestructures de metges exiliats; ja que la defensa d'una Catalunya independent i socialista entrava en contradicció amb altres plantejaments ideològics.

Aleshores, s'hi van apartar i ser fundador del FAC (Front d'Alliberament Català), actiu fins el 1979; amb un sabotatge a tot el que representava la dictadura, que eren motius de la seva acció política i altres de solidàries, davant de casernes militars i de la guàrdia civil, comisseries de policia, locals del Moviminto Nacional i qualsevol altre cos, espai o cosa del feixisme. Recolzava les vagues de treballadors de SEAT davant de les explotacions laborals.

Després de passar octavetes amb raons polítiques sobre aquestes accions, va ser detingut i empresonat i amenassat amb pena de mort; Tot i canviar el seu sentit en una manifestació internacional contra la pena de mort; però acusant la FAC; coincidint amb detencions a Puig Antich i altra gent del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).

Va estar empresonat a Segòvia on ha participar en vagues de fam amb presos polítics del País Basc.

En morir el Franco, es va exiliar amb altres companys catalans i bascos cap a França; on eren un altre cop empresonats, a París, i van passar a l'illa de Yeu on l'esquerra francesa els va fer un acte a favor seu durant l'exili.

Aleshores, va tornar cap a Perpinyà per re-incorporar-se al FAC, que havia seguit en lluita durant aquells cinc anys; i havien publicat la revista titulada Catalunya Roja. Però, hi van haver certes contradiccions en la organització davant de les noves perspectives obertes després de la dictadura.

Després de col·laborar amb accions i tasques de suport de lluita al País Basc.

El 1979, torna de forma legal a Catalunya on ja s'integra definitivament; on el seu nom torna a aparèixer a la llum; i es trasllada a Vallirana.

Passa a militar a ERC, juntament amb Josep-Lluís Carod Rovira; però, al 2006, es dóna la baixa per vergonya a l'actual orientació centrista de la cúpula del partit. Ha seguit crític i donant llum al seu somni, en arribar a uns Països Catalans socialistes.

La mort de l'Esteve Fortuny, 1986

"Ha començat una etapa jove i tribal on es barregen els timbres i llenguatges ètnics africans i asiàtics; també onomatopeies i rituals en exercicis propers a la polipèsia i eslògans reivindicatius. Els segueix un nou públic jove i eufòric amb banderes i estelades als concerts per a la independència dels Països Catalans".

"19 d'agost del 1986. Tot es capgira. En mig concert a Cardedeu, hi ha un incident molt fort, que afectaria greument el seu viatge musical."

Un sentiment popular a una ànima rockera santsenca.







L'Esteve va néixer a Sants el 1954, al carrer Comtes de Bell-lloc, era el segon germà dels Fortuny. Va viure els canvis de cases mentre naixien els seus germans, a la Bonanova i a Horta.
Igual com els seus germans, tenia una vida feliç, ja estava influenciat en la música catalana per la seva mare, que cantava a l'Orfeó Santsenc, i per una coral familiar que dirigia el seu tiet els dies de festa familiar.

La seva educació més important va ser als Escoltes d'Horta, on expressava els seus sentiments catalans i socials al marge del franquisme; i on va aprendre a tocar els primers acords de guitarra a les sortides i excursions.
La música el va aficionar i obsessionar moltíssim, en què els estudis per sort se li van ressentir, a part de que l'escola era totalment franquista i elitista; i no li serviria de res.
Per sort, també va poder evitar el servei militar, com la majoria dels seus germans, però per fer-se malbé la vista llegint de prop a les fosques i amb espelmetes.

El 1968, entrà al conservatori de música però l' abandonaria el 1972 perquè preferia ser autodidacte i agafar l'aventura de composició pròpia que les classes acadèmiques. En aquella època, començà a interessar-se pel jazz, afició que li va incrementar en anar a veure en Miles Davis a Barcelona.

Amb els seus dos germans, va crear el grup Els Llums, amb un repartori musical de cançons pròximes al blues i el rock, amb temes dels Beatles, els Stones i la inevitable Casa del Sol Naixent o Perduts en la immensa mar blava. Feien les primeres gires en els casals i els instituts, disfrutava i vivia intensament els llargs solos de guitarra i l'orgue passat per un oncle-avi que era capellà. Poc després, seguiria amb el grup acústic Roda, i altres com Fang i Disbauxa, on també hi havia tocat el contrabaix.
I el 1974, crearia la Companyia Elèctrica Dharma amb tres germans seus i el Carles Vidal, baixista, un col·lega seu dels escoltes. Al mateix temps van formar una comuna urbana i després passaria a ser rural, i viurien a la masia de Can Comas entre Sarrià de Dalt i Palol de Revardit, a prop de Girona.

Des d'aleshores, la seva vida ha anat lligada directament al grup com a guitarrista, com el segon instrument clau del grup, després del saxo. També participaria amb Comediants en cercaviles pel Maresme; i on havia actuat cada any al Canet Rock.

Amb la dimissió del seu ex-company Jordi Soley per seguir un negoci de cafès del seu pare, passaria també a tocar els teclats i el flabiol. Feia la música de la majoria dels temes on es combinarienn les sonoritats i llenguatges del jazz-rock instrumental dels 60 i 70 influenciat per John Lee Hooker i Big Bill Broozny i les influències de la música catalana amb temes destacats com La Mediterrània se'ns mor, Catalluna o Ball Llunàtic o el famosa i enganxós tema La presó del rei de França.

També va arranjar algunes de les peces per a cobla, basant-se amb un treball d'en Joaquim Serra; per tocar amb la cobla Mediterrània al Palau de la Música, que va ser el primer cop que s'obria l'entrada al rock. Fins i tot, va fer un petit viatge en el món de la música clàssica amb quatre poemes musicals que, desgraciadament, eren molt difícils d'arranjar en rock per la quantitat d'instruments.

Més tard, hauria viscut a Sants al carrer Sagunt, on hi havia assejat amb els seus germans en un local al pis de sobre del bar Salut, des d'on se sentien els sons musicals canyers i melancòlics de la seva guitarra.
Abans d'actuar en concerts afinava sempre la guitarra per tal de fer arribar els acords musicals amb la seva versibilitat musical i artística, per la seva manera expressiva i sovint aflemencada de tocar en directe.
Però, en un moment quan l'Elèctrica Dharma vivia un dels moments més sòlids del seu viatge amb l'etapa tribal, es va capgirar la felicitat greument. En un ple concert a Cardedeu, l'Esteve es va desmaiar a dalt de l'escenari afectat per una hemorràgia cerebral i al cap de pocs dies va morir a l'Hospital Clínic el 19 d'agost de 1986, amb 32 anys.

La seva mort va afectar molt a la vida del grup ja que sense ell creien que perdria tot el sentit i van voler desfer-se; però
van assejar plegats per preparar un concert d'homenatge a l'Esteve, com a gran músic i líder.
El concert es va fer el 12 de març de 1987 al Palau de la Música acompanyats amb l'Orquestra de Cambra de Barcelona, dirigida per Manel Camp. Seria un acte per recordar la seva memòria i reconèixer la seva creativitat. Després es va gravar un disc nomenat Homenatge a Esteve Fortuny. I en un segon homenatge, s'enregistraria el disc Fibres del cor on les lletres eren escrites pel Pep Fortuny (el bateria) però seria també l'inici d'una nova etapa musical. I gràcies a la continuació del grup i l'aparició d'associacions i clubs d'amics del grup que han fet arribar la seva música a nivell internacional tant a Europa, Estats Units, Àfrica i Àsia.

En aquests 25 anys, hi ha hagut poques iniciatives per rememorar la seva figura i la seva tasca musical, s'han portat a terme de forma popular i per aquells més propers, sense intervencions institucionals.
Aquest oblit és precisament el que vol denunciar "L'iniciativa popular per la Memòria d'Esteve Fortuny" que ha començat a fer difussió de la campanya cap als mitjans de comunicació, entitats i institucions catalanes. Aquest any, a la diada, s'han començat a recollir signatures reclamant un carrer amb el seu nom; se'n porten més de 800. S'ha mostrat un interès per al carrer Sagunt on hi havia viscut, i seria necessari que ben aviat ja se li canviés el nom.

A sota us passo dos vídeos per a poder-lo recordar quan havia estat guitarrista i cantant de l'Elèctrica Dharma. El primer és en un concert al Mercat de les Flors el febrer de 1986. I el segon és sobre un tercer homenatge a les fonts de Montjuïc durant les festes de la Mercè el 2006







.

Companyia Elèctrica Dharma. El toc llunàtic. Xevi Planas.
Una iniciativa popular per recuperar la memòria de l'Esteve Fortuny. Agus. Barri.Sants

La Quaranta Cèntims

Els fets del 26 de juliol de 1909.


Al final del segle 19, a Barcelona, com a la resta de ciutats europees, hi seguia predominant durament l'actitud patriarcal, en què les dones han tingut i encara segueixen tenint un paper secundari com agents històrics. Tristament, se'ns ha explicat una història on les dones no hi apareixien en cap altra cosa més que mares o esposes; fins i tot, només com a objectes dels marits.
Però, ens hem de situar els primers anys del segle 20, al barri del Poble Sec i, més concretament, a l'avinguda del Paral·lel. El barri bullia d'una gran activitat artística, en la qual les dones hi tenien un paper absolut. No vé de noms, com La Bella Dorita, Tórtola València, Raquel Meller, Carmen Amaya o Mari Sant Pere, que brillat enmig de la història del Paral·lel.

La nostra protagonista, en canvi, no venia de la burgesia que s'alliberava de les seves morals estrictes, ni era una estrella del music hall ni tampoc del teatre, que volgués triomfar. Se la veia amb massa pocs números per fer història; i encara més amb l'actitud masclista d'aquella època.
Era una dona de barri obrer i una gran professional de satisfer els plaers sexuals. Era una prostituta; en general, era una professió marginal i discriminada.
Li havien robat el nom. Tothom la coneixia com la Quaranta Cèntims; però en realitat es deia Maria Llopis i Bergés. Va participar activament als fets del 26 de juliol durant la Setmana Tràgica del 1909, a dins dels col·lectius de prostitutes i els sindicats anarquistes en els fets ocorreguts a Barcelona a partir del 26 de juliol de 1909, és a dir, del que avui es coneix com la Setmana Tràgica. De fet, per entendre la importància de la dona en aquest esdeveniment, ens bastaria amb dir que tot s'inicià el matí del 26 de juliol, quan grups de dones van correr la ciutat fent tancar botigues i fàbriques cridant la vaga general.

Però tornant a la Maria, el cert és que tampoc s'ha pogut descobrir més d'ella i del final de la història. Durant la revolta fou detinguda i com molts fou condemnada a mort. Finalment, però va veure conmutada la seva pena per l'exili perpetu.

Carme Boatell i la Llibertat

Sabem que Sants ha tingut la tradició lluitadora i antifeixista al llarg del segle XX. És possible que pocs (o desgraciadament ningú) sàpioga qui és Carme Boatell. i tanmateix hauria d'ésser per mèrits propis un nom reconegut al nosttre barri, d'on fou filla, però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors.

La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tantes d'altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: la Llibertat.

Ferida a la retirada republicana el 1939 quajn transportava ferits d'un bombardeig feixista sobre Figueres, va aconseguir entrar a l'Estat francès. Un cop allà, va integrar-se al primer grup de Résistence organitzat a Marsella.

Posteriorment, capturada pels col·laboracionistes nazis de Vichy fou la primera frepublicana torturada per aquests quan l'octubre de 1941 va patir 40 dies d'incomunicació. Entregada als nazis fou interbada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. Tot i això va aconseguir sobreviure fins l'any 1976. quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l'última satisfacció de veure morir al dictador.

Milers de dones i homes com ella van lluitar a la guerra civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència francesa, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l'estat francès, entre elles la pròpia ciutat de París.

Acabada la 2a Guerra Mundial. els aliats, tement la creixent força de la URSSa Europa i veient a Franco com la força de l'anticomunisme, van fixar una línia d'alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors catalans i bascos es van veure traïts i obligats a viure l'exili o a seguir lluitant al maquis.

En historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava molt més còmode una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandiaque per uns exiliats que havien tingut tancats en camps de concentració tan infames com el d'Argelers.

No hi són a les novel·les o les pel·lícules, tot i que per exemple, una de les peces claus a l'atac al Niu de les Àligues, residència de Hitler a Baviera, es digués Federico Moreno; o fossin gudaris parlant en euskera als que van transmetre les instruccions el dia D a Normandia (millor parlar d'un Rhyan); o, fins i tot que fossin les fotos d'un barceloní, Francesc Boix, la principal prova del genocidi als judicis de Nuremberg.

I justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar mai a gent com la Carme Boatell i tants d'altres lluitadors per la Llibertat.

Joan Peiró i Belis

De la Unió Obrera de Treballadors a la Confederació Nacional del Treball.

El 18 de febrer de 1887 neix a Sants, el militant i dirigent anarquista Joan Peiró i Belis. Els 8 anys va començar a treballar en una fàbrica del vidre barcelonina durant molts anys. No va aprendre a llegir ni a escriure fins el 22. Amb alguns dels seus companys de la fàbrica, va fundar la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai l'abandonaria. El 1907, es va casar amb Mercè Olives, que era obrera tèxtil, amb qui van tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Comença a militar el 1906 a la Bordeta a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre i, més tard, va ser secretari general de la "Federación Española de Vidrieros y Cristaleros" (1915-20), de les Federació Local de les Societats Obreres de Badalona i també va ser director de la premsa de les dues organitzacions: Colmena Obrera (1915-20) i El vidrio (1917-20).
La seva influència per l'anarco-sindicalisme revolucionari francès, comença a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918), a la regional catalana; en què
amb la seva capacitat de treball i organització, va ocupar els primers càrrecs del sindicat. Al congrés de La Comèdia (1919) va defensar les federacions d'indústria rebutjades en aquella ocasió.
A partir dels anys 20, va ser lluitar activamant des del comitè nacional clandestí de la CNT i en va ocupar la secretaria el 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, igual com Seguí o Pestaña, va ser acusat de reformista. Va abandonar els càrrecs de la CNT.


Mentrestant, va seguir treballant de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l'any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, dels quals, hi havia Josep Ros i Serra i Fraternitat Ros, amb idees d'organitzar-la de manera autogestionada.
En Joan va arribar a ser el director i va elaborar amb cinc cooperativistes els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa capdavantera de l'època,
Detingut i empresonat diverses vegades com a víctima de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a la secretaria general de la CNT el 1928 i va obrir una nova etapa marcada per la voluntat d'entesa amb altres forces polítiques d'oposició a la dictadura, va firmar el manifest d'Intel·ligència Revolucionària (1930) i va dirigir el diari "Solidaridad Obrera".
Durant la República, un dels objectius va ser de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D'acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el moviment trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d'Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa: "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

Immediatament, després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró va formar part com a vicepresident del Comitè Local Antifeixista de Mataró. Aleshores, va escriure un conjunt d'articles al diari "Llibertat" recollits després en un llibre titulat "Perill a la rereguarda" on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicaven imponentment grups d'incontrolats contraris a la revolució, segons les seves paraules.

Durant la Guerra Civil, va ser nomenat ministre d'indústria des de la CNT en el govern de Largo Caballero i al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. En els fets de maig del 37, es va responsabilitzar del diari La Confederació Regional "Catalunya" i el 1938 va ser comissari general d'Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols (JARE). Tenia la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració nazis francesos i ajudar-los a traslladar-se a Mèxic.
El 1940 va ser detingut i lliurat a la Gestapo per passar-lo a les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d'un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals franquistes, tot i aprovar-se la setència abans del judici.

Davant de l'estació, hi ha una plaça amb el seu nom, recordant la lluita per la causa popular i sindical que tenia a l'època.

La mala Dona

Enriqueta Martí: la sagrestadora de nens.















Una història on s'hi inclouen assassinats, prostitució, interessos foscos de les classes benestants, repressió policial o un seguiment intensiu per part dels diaris de l'època i pel poble en forma de safareig, es podria situar a l'ambient d'una populosa ciutat industrial al començament del segle 20; i es pensaria en el Londres de Jack l'esbudellador. Hi ha una història semblant que no té, com a escenari, la capital anglesa, sinó a carrers de Barcelona, com l'antic carrer de Ponent (actual Joaquim Costa), al Raval, o el carrer Jocs Florals, a Sants.

L'any 1912, a Barcelona patia patia periodics i debastadors brots de tuberculosi. Als carrers, encara es podia respirar l'ambient de por i delació que la brutal repressió que l'estat, després de la Setmana Tràgica, havia generat. Aliens a la resta de la societat, com sempre, la burgesia catalana es divertia massa gaudint de la seva privilegiada situació i feia bandera d'una llengua i una cultura que tan sols feia uns anys que havien descobert, al que ells mateixos van anomenar com a Renaixença. La ciutat, plenament industrialitzada, portava una vida moguda enmig de les fàbriques i les llums del nou Paral·lel.

En aquest ambient, va començar a correr un rumor com la pòlvora. A la ciutat de Barcelona, desapareixien molts nens i nenes de forma misteriosa, especialment fills de les classes més humils. El rumor va començar a créixer amb tanta força que el governador civil, Portela Valladares, es va veure obligat a desmentir-lo, temerós de que esdevingués una espurna d'una nova revolta a la Rosa de Foc. El governador es va equivocar, doncs rera les històries que començaven a popularitzar l'home del sac, hi havia una persona real: Enriqueta Martí, la que es va conèixer, amb el temps, com "la Vampira de Barcelona".

El rumor va arribar a la premsa quan ja eren molts els nens que havien desaparegut, amb el cas d'una nena anomenada Teresa Guitart. La nena, desapareguda al portal de casa seva del carrer Sant Vicenç al vespre del 10 de febrer, va fer saltar totes les alarmes de la ciutat, obligant a la policia a tractar el tema de forma seriosa, com fins llavors no ho havia fet. Tot i això, els esforços policials haurien quedat en no res si dins de la història no intervingués la casualitat i la xafarderia dels veïns.

L'any 1912, a Barcelona, bullia amb la notícia de la desaparició d'una nena de cinc anys, la Teresita Guitart. Ja feia dues setmanes queels diaria anaven plens i que la policia cercava la nena de forma infectuosa. La casualitat va fer que fos una veïna del carrer Ponent, la que resolgués, en part, el misteri,

La dona va veure la nena, a través d'una finestra i sospitant que fos ella va fer correr el rumor, que va arribar a les oïdes de la policia. Aquests entraren al pis, trobant la Teresita i una nena anomenada Angelita. L'Enriqueta, que ja tenia antecedents per corrupció a menors, fou detinguda.

A mesura que es va avançar la investigació, es descobrien fets intrigants; com mendigar pels matins a les parròquies, però, a les nits, freqüentés ambients elitistes de la burgesia catalana, vestida elegantment. Quan entrevistaven a les nenes, es veia que elles havien sigut testimonis de la mort d'un nen. Però en el moment en que tot va esclatar va ser l'escorcoll de la casa. En mig d'un mobiliari luxós, hi trobaren vestits i ossos de criatures, alguns exposats al foc per treure'n greixos i pots amb sang, greix, pocions i un llibre de fetilleria.

Finalment, l'Enriqueta va reconeixer els crims amb una amenassa: "Que escorcollin el pis, que piquin bé les parets. Ja que pujaré al patíbul, que paguin amb mi tots els culpables ". La psicosi es va desfermar, registrant-se els seus antics domicilis: al carrer Tallers, al carrer Picalqués i a Sant Feliu de Llobregat, on apareixien més ossos i lllibres de receptes. Però l'Enriqueta també havia viscut al carrer Jocs Florals, on es va guanyar el malnom de Mala Dona. Allà hi trobaren un crani d'un nen de tres anys i altres restes.

Però aquesta història no fou, exclosivament, una crònica negra. La clau de tot es trobà a un paquet de cartes xifrades que van apareixer a una llista de noms i adreces de gent influent., que segons sembla, eren clients macabres de l'Enriqueta. Eren els encarregs de metges, advocats, comerciants, escriptors i polítics els que li permetien viure amb luxes.

Tot era excessiu per a la premsa barcelonina que, tement una nova setmana tràgica, ho va tallar tot. Casualment, els mateixos dies, es va enfonsar el Titànic i tothom oblidà la història de la "vampira". L'Enriqueta va anar a la presó sense que la llista trascendís. I als dies, va morir, oficialment, d'un càncer tot i que també van correr rumors sobre si havia estat llinxada per les preses o enverinada.

Podeu trobar més informació a: www.altresbarcelones.com

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Tercera part: Del jazz-rock a la música catalana.

A l'estiu del 1974, en Pep, l'Esteve, en Joan i en Carles s'instal·len a una masia, coneguda com Casa Nova de Can Comas, al Gironès, amb les tres companyes dels primers: Mercè Arnella, Rosa Solsona i Montse Blasi, i Francesc Contra. Van fixar una divisa amb el lema: Pa, amor, llibertat i comunes. Van pintar el rellotge de sol de la façana i, a sota, hi escriuen: Dharma Comuna. Van arreglar la part de dalt del paller de la casa per assajar-hi i van aprofitar la part de baix com a taller per als treballs artesanals per la subsistència econòmica. Hi feien moneders, cinturons, bosses, polseres i altres objectes de cuïr per vendre'ls a mercats de la Costa Brava.

Seguirien com a vegetarians però havien de pensar amb les comunes paral·leles, que algunes menjaven carn, com els goosos Shiva, Kimba, Osito, Morro Negre, Patuf i Caracava.

Alguns artistes els venien a visitar a la Comuna, com els cantants Jaume Sisa i Manel Joseph, el guitarra Josep M. París, el pianista Víctor Ammann o el flautista Xavier Barenys; amb qui tenien amistats intenses.

Allà, neix el grup com a Companyia Elèctrica Dharma, induïts pels records elèctrics d'Els Llums. Al gener del 1975, actuen a Tolosa de Llenguadoc; però aviat hi havia desercions en alguns aspectes, com el sexual ja que les idees de fidelitat i matrimoni van ser les culpables de trencar la de l'amor lliure. La Mercè se'n va anar amb la companyia teatral Comediants i en Pep i en Jordi insatisfets per alguns lligams.

Però començaven amb les peces de la maqueta, que es diria Diumenge, com un dia de festa i una somfonia d'una comuna, amb un estil lliure acostat a un jazz-rock experimental amb espontaneïtat, compenetració i tendresa. Els solos tenien rastre de la música que escoltaven: Miles Davis, Weather Report, Joe Zawinul, Wyne Shorter, John McLaughing o Chick Corea. Donaven vibracions, harmonies i infinites formes d'expressió musical en temes instrumentals, expressaven els seus sentiments amb formes mítiques i humanes:

"La música arriba on no arriben les paraules. La música ens permet expressar lo inexpressable. Per a nosaltres, la música és la forma d'expressió més pura, genuïna, més lliure, més completa. La nostra música no necessita paraules, ja que creiem que el llenguatge literari només pot arribar fins a un cert punt en l'expressió i comunicació humanes. Algunes idees, emocions, preguntes i respostes no poden ser expressades verbalment. Per això, la música és una manera d'expressar lo inexpressable. La nostra música té uina forta dosi de ritme. Tot l'univers és una vibració repetitiva: el batec del cor, les onades del mar, la nostra pròpia respiració, el vaivé del blat dels camps, l'alteig dels ocells, el polsant remolí d'electrons d'un àtom...". "En canvi podem parlar d'emocions, riures, plors, xiuxiueigs, preguntes no contestades que troben la seva resposta en la música.... Compartim impressions. La ment viatja a través de la tristesa, el silenci i els moments de sorpresa, la violència, l'agressivitat, les alegries senzilles i dolces".

El disseny del disc, per Claret Serrahima, va endarrerir l'aparició del disc perquè la diapositiva del llamp venia de París. A l'interior, hi havia una foto en relleu dels cinc cabells llargs i els pantalons acampanats davant de la casa de Can Comas amb la furgoneta Volkswagen groga en que es desplaçaven.

Els responsables de Zeleste-Edigsa no acceptaven una caràtula del Pep amb el nom de Dharma en sànscrit i un sol emmarcat amb cuïr.

En escoltar el disc, els sons no els agradaven; buscaven un de més personal i influenciat amb la tradició musical autòctona. El Pep va trobar un disc de sardanes d'en Joaquim Serra, el va fer escoltar i els va encantar; contactaven amb un passat històric oblidat i oprimit per Espanya i França; recordaven la seva infantesa, Era una base per tenir idees de nous temes. Oblidant Diumenge, es plantegen una nova etapa per expressar la seva música amb la festa popular, sobretot, i la lluita. Pacten amb Comediants i viuen a la seva comuna a Canet de Mar, i farien que els barregessin elements musicals i teatrals. La banda ja consolidava el seu estil musical als Països Catalans, deixaven els llocs tancats com Zeleste per espais oberts. Aprofitaven el matí acompanyant els cercaviles disfressats de pallassos, amb gegants i cap-grossos, al migdia observaven les cobles i tocaven a les jam-sessions obertes amb altres musics laietans; a la tarda, acompanyaven els Comediants amb muntatges com el Catacroc; al vespre nit, ballaven amb la música de les orquestrines. Esdevenien els protagonistes de la festa i sentir-se transportats novament, a la frescor de la infantesa. El primer festival amb més èxit amb Comediants va ser al Canet Rock, animant la població amb la seva proposta des de la matinada. Els fets es difonien a la revista Vibracions, com a referència del rock a l'estat espanyol.

A part, van actuar viatjant tot l'estiu per molts llocs, per fer nous concerts que duraven moltes hores, i en deien festivals-croqueta perquè el públic en marxava arrebossat. Un era el de les 15 Hores de Música Pop Ciutat de Burgos, on se'ls destacava com la banda de rock més prometedora de l'estat espanytol.

Al començament de la tardor, els membres abandonen Comediants per treballar de forma independent a Arenys de Mar, polint les peces del seu segon disc "L'Oucomballa", el 1976, mort el Franco, i seguien les manifestacions per a les llibertats dels pobles. El nou treball agafava llenguatges i sons musicals propis populars vinculats a les arrels del país i llunyans del rock anglo-saxó. S'acostaven a les tradicions i els costums populars.

Alguns temes, com Ball llunàtic-toc, feia imaginar els envelsta de festa i concerts pels poblets del Maresme. Hi havia un tema que no era del grup, la dansa tradicional Titutiru-ritu, gravada al corredor de l'estudi tots en fila; en directe, es tocava amb instruments populars com la gralla, i alguns grups de grallers l'han introduït al seu repartori.

La portada era esplèndida: van trobar un teatre de paper amb una escena cinematogràfica de Hitchcock, L'home que sabia masses coses, amb en James Stewart i Doris Day amb trres acompanyants estupefactes davant l'home que li havien clavat un punyal. El Pep va fer canviar l'apunyalat per una petita font saltant-hi un ou, que seria l'ou com balla; amb la intenció d'entendre, amb ironia,la fascinació dels americans pel naixement de la música catalana, com a festiva i ballable, i donar mésforça al títol. Va trigar més en vendre's que l'anterior.

Aleshores, també es va desfer la Dharma Comuna i tornaven a Barcelona a viure pel seu compte, però tenien altres projectes, com trencar amb el que no els convencia i aprendre's a estimar.

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Segona part: Els Llums, Roda, Fang, Disbauxa, Dharma

Els tres grans es van motivar per fer un grup: Els Llums. Van començar a tocar al Casal d'Horta amb les colles joves del barri. El Pep tocava la bateria; en Joan, el baix i l'Esteve, la guitarra i l'orgue. De fet, l'orgue era d'un oncle-avi capellà que no el necessitava i l'Esteve encara l'arreglava en començar el concert, li deien el keyboard.

A part dels problemes de l'orgue, també hi havia el mal costum de què els nens no podien portar pantalons llargs fins a partir dels 13 anys; en Joan i en Pep reclamaven a la seva mare de tenir-los per alliberar-se de moure's amb els mitjonets i les cuixetes enlaire.

Van guanyar en un concurs de la cervesa Estrella Damm compartint cartell amb "Los Diablos".

Aleshores, ja tocaven els diumenges pels casals, centres parroquials, instituts, altres festes de fi de curs entre altres; amb peces dels Beatles, Rolling Stones, l'inoblidable Casa del Sol Naixent, una adaptació rock de Perduts en la immensa mar blava o cançons tradicionals, com La llebreta; recuperada per l'Esteve. Compartien escenaris amb els Sírex i els Mustang.

Marcats per les manifestacions dels estudiants a França i part d'Europa i l'última etapa de la Nova Cançó pels Setze Jutges als Països Catalans; deixen els sons elèctrics i tornen a la música acústica amb Roda, de folk. En Pep es passava a una guitarra de 12 cordes comprada amb uns diners fent classes particulars de matemàtiques, en Joan, la flauta i la guitarra; i l'Esteve al contrabaix. Seguien amb el repartori dels Llums, cançons noves i altres de populars catalanes, com Les pometes. El seu pare sempre els portava el contrabaix amb el 600.

Van tocar, al maig del 68, a un festival al Parc de la Ciutadella en contra del franquisme i a favor de les cultures i la diversitat.

Un dia que el contrabaix cau del cotxe i es trenca, deixen el folk i tornen als sons elèctrics pel gospel, espirituals negres o el blues: amb solos de John Lee Hooker o Bill Broozny; volent fer temes instrumentals. Van crear dos grups: Fang o Disbauxa; però van durar poc o menys que els Llums i Roda.

El 1971, el Pep i en Joan fitxen un saxofonista, Leandro, que tenia mossegades del gos del local dels assaigs, per un altre conjunt: la Dharma.

Poc abans, es van llegir el llibre The Dharma Bums d'en Jack Kerouak de la Beat Generation, traduït al castellà per Losada, amb fonts orientals; i també hi ha una versió en català per Pedrolo dira Els pòtols místics i, més tard, Els Pirats Dharma. Així, triaven aquest nom per al grup. Dharma, en buda, és llei natural.

Hi van passar alguns músics: el flautista Joan Bofill i el saxofonista Joan Albert, que va motivar en Joan al saxo; entre altres.

En un bolo d'aquest període, van coincidir amb Màquina, que van portar el rock underground o progressiu a Catalunya.

Però el seu primer festival va ser a Les Palmeres, a Sants, el 30 de juny de 1972, compartint cartell amb Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, Slo Blo, Pau Riba, Om, Baf, Fennech i Bueyes Madereros. Els tres germans grans tocaven amb pantalons apedaçats, collarets i armilla, acompanyats de Ricard Gili i un altre fundador de la Locomotora Negra, que contrastaven als altres artistes pel cabell curt.

Aleshores, el Pep, en Joan i l'Esteve ja van introduïr-se, definitivament, a les idees hippies i les filosofies orientals i contraculturals; com a inici per tenir contactes, una ideologia antimilitar més madura i nous estils musicals. Van passar uns dies amb una comunitat no-violenta a Andalusia, prop de Granada, on adopten una dieta vegeteriana basada en la verdura i els cereals.

Seguint l'exemple de les comunes K1 i K2 de Berlín, van fer un manifest per organitzar una comuna urbana oberta per després anar a una de rural. La comuna era una alternativa a la família. La primera era un pis petitissim a Horta, al carrer Pintor Mir, que la compartien amb membres del grup Brotcant, on hi havia en Carles Vidal.

El funcionament es dividia en sis punts perquè rutllés sense problemes:

- membres: per començar, calien uns dotze o tretze membres com a màxim per facilitar la vida en comú i les relacions cap a una unió i contacte essencials.

- principis generals: crear estructures experimentals per estar més preparats per fer una comuna rural radical, que servirà per assentar les bases de la nova societat a partir de moltes comunes. Un membre es preocuparà dels altres, reduïnt, al màxim, els treballs desagradables i un sistema econòmic igualitari, i s'intentarà desenvolupar el màxim, els potencials de cada individu.

- vida comuna: hi haurà igualtat de gènere entre dones i homes; i faran els mateixos treballs. En les relacions normals entre individus, es suavitzaran les tensions; en primer lloc, prohibint la crítica als absents.

Per evitar conflictes, s'evitaran les discussions i relacions amb el veïnat.

- treball: es viurà dels treballs artesanals amb cuïr, dels ingressos dels dos conjunts musicals de la comuna (Dharma i Brotcant) i treballs esporàdics, com cangurs, muntatge de peces d'electricitat, caixes de cartró...

Els treballs de casa es faran entre tots, d'acord amb el temps i la duresa de les feines. Si és més pesat, durarà menys i, si és més agradable i creador, durarà més.

Cada setmana, es farà una llista de treballs i cadascú agafarà el que més li agradi i posarà el seu nom a la llista. Hauran d'estar coberts: dependrà de l'esperit comunitari de l'entorn. En aquests treballs, s'inclourà fer el menjar, rentar o anar a comprar. Les feines es faran quan es vulgui menys els que necessitin un horari determinat. Es podrà llegir, passejar o dormir mentre els altres treballen.

- organització: es podrien escollir dos encarregats cada dues setmanes, sense que això representés una jerarquia; sinó un treball com un altre.

- economia: es farà una caixa comuna i tots hi aportaran els seus guanys. Tothom agafarà el que necessiti. Més endavant, es poden anar canviant coses sobre el terreny. d'acord amb les experiències viscudes, ja que estaven lluny de ser una comuna tancada en idees o fets. És només un experiment, que pot sortir bé o malament, depenent de les ganes i l'esperit comunitari que hi hagi.

Horta (Barcelona), 1972.

El 1973, començava a funcionar la comuna i, alguns caps de setmana, s'alternava a Riells del Montseny on obrien la porta a compartir plegats en un ritual de germanorm fumaven haxix i prenien LSD que van deixar-les totalment en pocs anys. En Carles Vidal s'integra al grup com a baixista i en Joan al saxo, amb el so que identificava la banda. Aleshores, van anar a estudiar aquest instrument al conservatori per poder-lo tocar.

El 10 de maig, Pepe Aponte i Víctor Jou, inauguren Zeleste, al carrer Argenteria, com a lloc d'expressió del rock laietà com una de les iniciatives més fèrtils catalanes, on la Dharma i l'Orquestra Mirasol eren els màxims exponents d'aquest corrent, entre altres músics o grups heterogenis: Santi Arisa, Arrels, Atila, Barcelona Traction, Josep Maria Bardagí, Blay Tritono, Carlos Boldori, Borde, Canaletas, Carretera y Manta, Casavella, Moto Clua, Miki Espuma, Esqueixada Sniff, Ia & Batiste, Iceberg, Lucky Guri, Jazzom, Mirasol Colores, Rocky Muntanyola, Orquestra Plateria, Ramblas, Pau Riba, Sardineta, Secta Sonica, Toti Soler, Sisa, Música Urbana, Suck Electronic Enciclopedic, Max Sunyer, Oriol Tramvia, La Tribu, La Voss del Tropico, Tropopausa o Toni Xuclà.

El 10 de novembre del 1973, van participar a La dansa de Moloc, pel 13è concurs nacional del Rotlle del Film Club Manresa; que era un acte sacramental modern sobre uns individus dits Costamunt, que representaven l'executiu encorbatat i se sentien vençuts per les temptacions de la societat de consum.

Igual com The Beatles identificaven el seu guru en Maharishi; els Dharma veien el referent espiritual en Lanza del Vasto, un dels pensadors més revolucionaris, precursor de la no-violència i difonia les idees de Gandhi a Europa, i s'adreçava als seguidors amb reflexions en trobades fetes pels Amics de l'Arca. Una de les trobades era a Malla, Osona, on en Joan, en Pep i en Carles hi van acampar per a escoltar-lo i ell, la seva música en moments lúdics tot i costar per ell i els altres per fer silenci i amagar-se de la seva música. Allà coneixen en Jordi Soley, que també volia entrar a la comuna urbana però no hi podia dormir perquè estava tota plena; decideix entrar al piano.

Aleshores, afronten dos reptes: la música per a Homenatge a Picasso, un muntatge televisiu del primer aniversari de la mort del pintor, i tocar com a músics d'estudi en el disc Vetlles al voltant del foc, de Jaume Arnella, com a germà de la dona d'en Pep.

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Primera part: la casta dels Fortuny.

Els germans Fortuny-Guarro eren una família nombrosa de Sants, formada per set germans: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i la Maria (1967). Amb els tres grans, vivien al carrer Comtes de Bell-lloc però, en anar creixent, necessitaven buscar llocs amb més espai per mantenir la família per alguns barris de Barcelona. Van passar quatre anys entre Riera Blanca, límit entre Sants i l'Hospitalet, on neixen en Jordi i en Lluís; al carrer Mandri, S. Gervasi, on neix en Jaume. Al final, a Horta, carrer Montserrat de Casanoves, hi apareix la Maria. Allà hi van viure quasi uns deu anys i hi van deixar petjada.

Abans de néixer la Maria, els tres grans i els tres petits es dividien en dos grups per les similituds físiques d'associar-se uns i altres; però s'entenien molt més enllà que ser germans; ja com grans amics tot i barallar-se, de nens, per tenir la revista "Cavall Fort".

En aquesta època, vivien sempre amb els avis paterns, sempre tenint-hi diversió. Els dies de festa; es reunien a casa dels Guarro on el seu oncle dirigia una coral improvisada amb cançons catalanes; ja que molts formaven la meitat de l'Orfeó de Sants; una era la seva mare. És a dir; eren com els Trapp, sempre cantant i ballant i enlluernant els nens dels anys 60.

Amb això, anant d'excursió amb el seu cotxe, que era un 600, la seva mare ja els incitava amb melodies populars catalanes.

També anaven al cau-escolta d'Horta, on expressaven les seves il·lusions i sentiments catalans, independentistes i d'esquerres al marge del franquisme; caminaven per la muntanya, trepitjaven el territori i coneixien les realitats amagades per la repressió i els mestres franquistes. Allà, es fan amics d'en Carles Vidal, també molt arrelat a la música de la terra, i el seu pare, Agustí Vidal, n'era guia, hi tocava l'acordió i va escriure la lletra d'una cançó d'ambients excursionistes.

A les sortides; sempre seien a la plataforma d'aquells trens que els deien "borregueros" on aprenien els primers acords musicals amb les guitarres molt entusiasmats.

A l'escola "San José de los Hermanos de la Sagrada Familia", on tot era en castellà (sobretot pel nom) ja se'ls coneixia per les grenyes llargues i les seves actituds revolucionàries i crítiques al sistema educatiu; com les primeres idees hippies dels 60. Entre les aules i al pati, coneixien altres músics: Xavier Batllés, que formartà l'Orquestra Mirasol; o periodistes: Antoni Batista i Jaume Cleries o, altres, com l'Alfred Rodríguez Picó, que seria home del temps a TV3.

També es divertien satisfent les noies al cine veient pel·lícules dels Beatles, que les posaven histèriques i estirar-los dels cabells.

Al conservatori, tampoc hi estaven a gust perquè els professors els forçaven només a la música clàssica i, si els enganxaven escapant-se al blues o el jazz, ja els amenassaven en expulsar-los. Preferien ser autodidactes i creatius; només hi van tornar necessitant un músic per un conjunt.

Per sort, es van poder estalviar el servei militar; ja que el Pep i l'Esteve tenien dioptries; ja que es va espatllar la vista llegint a les fosques amb una espelma; mentre que en Joan i en Lluís tenien problemes de cor per masturbar-se i trobar-los el ràpid el ritme cardíac.