Dites i refranys populars

Les expressions i els refranys han tingut una forta influència en els ambients populars en molts àmbits, on situariem el més particular com en les feines laborals, a casa o els esdeveniments quotidians en la història. Amb el temps s'han convertit en un fenomen cultural de la nostra terra tant en el passat com el present en diferents indrets. També n'hi ha hagut a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

A Sants se'n coneix una que diu "Vas bé per anar a Sants " que s'ha anat repetint amb ironia i un to jocós. Aleshores també n'hi ha d'altres com "Ja som a Sants" que té el mateix significat que "Ja hem acabat" o "Som al final del carrer" . Totes elles deriven de la pregunta "Vaig bé per anar a Sants", ja que fa segles els i les qui marxaven de Barcelona es trobaven diferents camins i volien saber el correcte. Aquesta era la carretera de Madrid.
Hi ha una altra dita sobre el nostre passat rural: "Fer com els esquiladors de Sants, l'un darrere l'altre". Potser ens indica que el temps ho porta tot i fer les coses amb paciència. Hi ha una versió que fa referència a fer fila índia.

Hi ha dos refranys populars molt poc amables, suposant desgraciadament que les i els santsencs no gaudiren de bona fama: "A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres" i "A Sants pocs i bergants, l'una meitat lladres i l'altra socorracristos". Primer parla dels i les pobres amb recursos precaris i dels comerciants la meitat eren lladres i aprofitats, mentre la segona diu que som pocs i bargants: uns lladres i altres "socorracristos". L'última part parla sobre els primers moviments obrers que s'havien de revoltar per condicions laborals i cremavem les esglésies. O també hi ha la de "A Sants Esgarrapacristos", de la qual en vaig parlar fa molts mesos i té l'origen en què els fidels besaven una estàtua d'un Crist i quedava peluda de borrissol en eixogar-la amb un drap.

Finalment a Sants hi ha la dita sobre el billar "Al billar de Sants, les dones fan de barana", que sortiria concretament del Cafè d'en López. La fan servir encara els jugadors davant d'obstacles de persones.

Els habitants de la Bordeta també han tingut mala sort com els veïns santsencs. Al segle XX la gent de Barcelona en parlava de manera despectiva. Aleshores si es parlava de persones sense ofici ni benefici es deia que "tenia bones finques a la Bordeta" en voler dir que no tenien res. També es deia "el farien alcalde de la Bordeta" si s'anava de mal en pitjor o "ha estudiat a la Bordeta" quan un que estudia no sap res.
O una altra despectiva és "Per Pinxos, la Bordeta" que fa referència als robatoris de mercaderies que entraven o sortien de Barcelona, que passaven per la Bordeta a través dels camins abans del segle XIX.

I d'Hostafrancs tampoc hi ha masses dites, només coneixem les conegudes pels antics veïns del barri: "Per gitanos, Hostafrancs" que prové de l'arribada dels gitanos en els nostres barris, on tindrien parades als mercats i les places, en concret la del Sol. La dita sembla que prové d'una més antiga en una pedra on, amb un to poc correcte, hi deia: Per Pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs, i per noies maques Sants", que ja en vam parlar en el seu moment. També n'hi ha d'altres quan fa segles alguns gitanos "premiaven" els veïns que no s'hi portaven bé: "Així no et vegis penjada pel cul", "Mal cuc et mengi la figa" o "Males merdes t'ofeguin".

Moltes d'aquestes s'han anat transmetent a través de la història entre generacions de veïns, malgrat algunes s'hagin perdut amb el temps i s'han de recuperar per guanyar la cultura de barri. Tampoc seré jo el primer en decidir quines s'han de defensar més, jo crec que totes d'alguna manera però algunes podrien tenir més rellevància que altres.

A Sants, Esgarrapacristos

Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Per Gitanos Hostafrancs

En començar l'any, explico un fet a veure amb una història que arriba de fa segles i que, tristament, no han estat ben rebuts i molt mal atesos, igual com ara els magrebins i berbers que venen al nord reclamant una millor vida. Però, també ho veiem més lluny amb una altra ètnia: els gitanos. Són un vol·lectiu fonamental per entendre els nostres pobles i barris tal i com són ara; potser pocs ho dubtariem. Però tot i això sobta constatar que la seva història, com en general passa amb la seva presència, ga estat ignorada o menystinguda al llarg del temps, calent en estereotips, i alternant períodes de persecussió i suposada tolerància.

I aquest buit fa difícil d'entendre com són, i com han estat, realment, els nostres barris i viles.

Originari de la Índia, el poble romaní hagué d'anar corrent Europa durant tota l'edat mitjana, obligats, en part, a esdevenir nòmades per les persecussions i expulsions., més que no pas per la pròpia tradició. A Catalunya es té constatada que la seva presència des de l'any 1425, quan amb un salconduït el rei Alfons permetia la presència de Johan d'Egipte Menor i dels seus acompanyants als seus regnes. Aquest adjectiu permet descolorir l'origen del nom amb el que actualment es coneix el poble romaní en català i castellà, doncs es creia que erròniament que aquests eren originaris d'Egipte, d'on van derivar els noms egipcià i gitano.

Des de llavors, van viure diferents períodes de persecussions més o menys intenses i intents d'expulsió i assimilació continuada. Però tot i això, el poble gitano va poder arribar als temps moderns.

Als nostres barris, per explicar l'història dels nuclis de població cal remontar-se als últims anys del segle 19, amb la creació del mercat d'Hostafrancs (1888), de l'escorxador de la vinyeta (1891) i de la plaça de Les Arenes (1900). Molta gent d'ètnia gitana es va començar a instal·lar a la Plaça del Sol, actual plaça Hereni, atrets al barri pel treball amb l'abundant tràfec de cavalleries que aquests edificis generaven.

Amb el temps, la d'Hostafrancs ha esdevingut una de les poblacions gitanes més nombroses de Catalunya i més fortament arrelades al territori. L'història del barri, des de llavors, s'ha desenvolupat en paral·lel a l'història dels gitanos, que han representat un alt percentatge de la població hostafranquina i han participat activament en les tradicions del barri, com foren les celebracions dels tres tombs a inicis del segle XX.

Des de final del segle XIX i inicis del XX, aquesta presència als nostres barris es va veure fossilitzada amb una frase feta local, actualment, poc coneguda, que deia amb un to gens políticament correcte, tot s'ha de dir: "Per pinxos la Bordeta, per Gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants" .

Esguerrats cap a Sants

Molts no coneixeran aquesta expressió popular, i entre els que l'han escoltat algun cop, probablement, seran molt pocs els que en coneguin l'origen. Al darrer quart del segle 19, durant el ple creixement industrial a Sants i s'anava multiplicant la seva població; va aparèixer un personatge que es va fer molt popular, un mestre anomenat Nicasi Uncetti, que era conegut com el curander de Sants.

A un poble, on el 76% dels habitants eren analfabets i on es barrejaven les supersticions del camp amb el fervor catòlic, no és d'estranyar que aquest personatge. que curava amb rituals curiosos i predicava a parts iguals l'evangeli i l'espiritisme, tingués un gran nombre de seguidors.

Les històries d'aquest curander de Sants van circular tant que, en poc temps, ja cantava adeptes per tot arreu de Catalunya; als quals, pel que es veu, visitava sovint per tal de curar-los de les seves malalties. Pel que els propis documents de l'època narren, els visitats li pagaven els bitllets de tren, els menjars amb els millors capons, el vestien amb tot de trajos nous i li omplien les butxaques de regalets. Tot a canvi d'esperpèntics consells del guaridor que, fins i tot, van portar a la ruïna algunes famílies.

Com exemple, es pot trobar una narració que parla de l'arribada de Nicasi a Lleida, on va fer que una família fes un pou a la seva finca per tal d'arribar a les aigües que, ni més ni menys, del bíblic riu Jordà.

El capítol més dantesc d'aquesta història, el que dona nom al propi article, es va produïr l'any 1870, quan les autoritats van deternr el conegut curander arran d'una convocatòria que aquest mateix va fer. Com si d'un profeta dels evangelis es tractés, Nicasi va fer una crida a tots else coixos, cecs i impedits prometent que tots aquells que assistissin serien guarits dels seus mals. És d'imaginar l'ensurt que això deuria produïr a les autoritats de la vila i als catòlics m´s ortodoxos.

Tot i aquesta cura fallida els espiritistes seguidors de Nicasi no es van aturar arribant a edificar un centre espiritista a una gran finca enjardinada, amb una capella i arbres al carrer de Sant Joan, actual Miquel Àngel. Com no podia ser de cap altra manera amb una figura tan egolatra, la finca es va nomenar Cal Nicasi.

Però, com a la resta del món, a Sants, la fascinació per l'espiritisme també va desaparèixer, especialment, amb la mort del guaridor. L'analfabetisme, en canvi, trigaria molt a desaparèixer; doncs, a banda dels ateneus obrers poca gent hi tenia interès.