Centre Social de Sants, 40 anys lluitant pel barri

 Vídeo de la BTV Sants-Montjuïc sobre els 40 anys de lluita del Centre Social de Sants.

www.btvnoticies.cat

Can Batlló, un recull històric

A continuació he volgut compartir un article d'en Josep Domingo on ens explica algunes coses generals sobre la història d'un dels grans espais més coneguts dels nostres barris, i concretament en aqust cas de la Bordeta. És la fàbrica de Can Batlló.

Aquest és un dels espais per al que molts dels veïns i les veïnes i entitats dels nostres barris estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos destinats als serveis dels ciutadans i tenir espai per a molts equipaments que fan falta a la Bordeta. I és per aquesta causa que es va crear la Plataforma de Can Batlló que ja va anunciar que el dia 11 de juny entraria en el recinte de l'antiga fàbrica.

Can Batlló, petit recull històric.

El 1868 s'instal·là, aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d'origen olotí, a la qual s'atorgaren quatre massanes de l'eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d'aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l'abandonà per crear una fàbrica a la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l'edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.

La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.

La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.

Josep Domingo, novembre del 2004

A sota deixo aquest enllaç que si cliqueu a dins hi podreu trobar aquest article de Josep Domingo sobre la fàbrica de Can Batlló que he acabat de copiar. http://canbatllo.wordpress.com/historia/
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.

I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.

S'ocupen uns pisos de Verge de Núria

Uns pisos inacabats i insostenibles.

Davant de les reivindicacions dels veïns i treballadors de la SEAT que reclamaven unes millors condicions de vida; la majoria eren de la cooperativa Verge de Núria, que era bastant lligada a la SEAT. Molts dels obrers van estar pagant part dels seus estalvis per a la construcció d'uns pisos que mai s'acabaven. Bé, 5 dies abans de Nadal, el 24 de desembre, 72 famílies de la cooperativa insuportables, van haver d'ocupar dos blocs de pisos encara inacabats a la Zona Franca. Els treballadors van treure les reixes i van habitar els pisos instal·lant-hi matalassos, fogons de butà, cadires i el que pogueren portar per subsistir; i hi van viure sense llum ni gas.

Es va descobrir que el president de la cooperativa, Ezequiel Bellet, i el constructor s'havien gastat molts dels diners dels treballadors havien estat edificant xalets a Castelldefels.

La paciència dels treballadors ja es va acabar quan el propietari els va estafar demanant-los de 20.000 a 184.000 pessetes per família per acabar les cases; però el president va desaparèixer en agafar els últims 17 milions d'entrega amb estafes com l'augment dels preus dels materials. Els obrers el van denunciar i van habilitar definitivament els pisos mentre que la immobiliària els va amenassar cridant a la policia, i Bellet havia dimitir davant del context.

Al final, les primeres 72 famílies van tenir habitabilitat als pisos i han pogut demanar uns serveis mínims per vivenda mentre que altres obrers els van haver de denunciar davant d'una injustícia per les estafes dels pisos. El març del 1975, altres famílies també van poder ocupar pisos el 1975. Però van insistir a denunciar que alguns treballadors ja havien pagat unes 7.000 pessetes per uns pisos que havien de ser llestos el 1973.

Sants contra la hispanitat

12 d'octubre: RES A CELEBRAR!!!!

Fa 30 anys que es van començar les primeres reivindicacions contra la festa de la Hispanitat, el 12 d'octubre, durant la transició espanyola, com tan sols una herència fosca dels desastres causats per la colonització dels pobles d'Amèrica; i els atacs i bombardeigs franquistes a Barcelona el 1939 tornant a imposar un sistema autoritari i espanyolista que pretindria liquidar el govern d'esquerres del Front Popular; que també va causar milers de morts per les bombes dels bombarders italians o els vaixells franquistes; com també la posterior entrada dels tancs feixistes a la ciutat, l'opressió directa a les llengües minoritàries i sense dret a decidir, com el català o l'euskera amb conseqüents amb detencions i tortures.

La gran part dels moviments d'esquerres que lluiten dia a dia a favor dels drets dels Països Catalans, com l'Esquerra Independentista de Catalunya (EIC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o altres partits catalans d'esquerres i els moviments socials, compromesos en les seves lluites, segueixen denunciant aquest dia com a innecessari amb el seu caràcter racista i imperialista; i encara segueixin les desfilades militars presidides per un cap d'estat, Joan Carles de Borbó, escollit per Franco, que segueix representant la unitat d'Espanya.

Sants ha estat un dels llocs on més s'ha criticat aquesta festa; tant pels veïns com els col·lectius antifeixistes, recolzant l'opinió de les classes populars.

Les mogudes han estat més fortes i contundents, els fets s'han centrat sobretot, a la carretera i la plaça de Sants i la plaça dels Països Catalans.

Els col·lectius del Casal Independentista, des de la seva obertura, s'hi han oposat clarament fent manifestacions amb estelades, les crítiques i pencartes amb el lema: "12 D'OCTUBRE, RES A CELEBRAR" per reivindicar un altre cop més la seva lluita a favor de la independència com a única alternativa per mantenir la llengua i la cultura als Països Catalans acompanyades d'alguns símbols antiimperialistes i antifeixistes, com la crema de banderes espanyoles i fotos del rei. I també s'hi han fet actes polítics per membres importants del Casal, com la veu contundent de l'Agustí o "Rocker" . La manifestació molts cops ha rebut agressions ultraviolentes per grups skins neonazis i forces d'ocupació policial; on hi han hagut amenassats i detunguts; com el cas del 2006, que se'ls va demanar injustament 50 anys de presó. Altres cops, algunes víctimes antifeixistes han hagut d'estar hospitalitzades.

D'altra banda, també s'han unit a les diferents lluites de l'Esquerra Independentista del Barcelonès, que han acabat a la plaça Sant Jaume o arribant al castell de Montjuïc, que encara segueix sent dels militars i també on els franquistes van afusellar molts lluitadors del Front Popular, a favor de la República i les classes populars: Lluís Companys o altres persones.
Alguns dels parlaments han servit per fer homenatge a les víctimes del neofeixisme i el militarisme, com Guillem Agulló.

A part, les JERC de Sants-Montjuïc i l'Eixample també han realitzat els seus actes polítics i la seva botifarrada i concerts a la Plaça dels Països Catalans o el Parc de l'Escorxador, on també manifesten més dret de decidir als catalans per aconseguir la independència davant de les opressions feixistes i el maltractament històric dels pobles d'Amèrica Central i del Sud, reclamant un finançament més digne per Catalunya que també s'acosti a la independència la república dels Països Catalans i també la integració de la gent de fora als àmbits de la cultura catalana. Surten pencartes semblants a les de l'EI.

Els noms dels carrers de Sants

No són noms de víctimes i lluitadors; sinó de propietaris, terratinents i vividors.

Els noms dels carrers, en general, no acostumen a ser neutres sinó que s'han recolzat en algun bàndol ideològic depenent de les èpoques i els interessos polítics. Normalment, ens pretenen destacar certes coses o alguns personatges de l'ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables o dignes del nostre record.

Així, depenent d'on bufessin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d'aquests canvis han estat especialment simptomàtics com és el cas del carrer Autonomia. Aquest carrer, abans era conegut amb el nom de Llibertat; que se li va canviar a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest, se li va dir "Unidad" fins quan va morir el dictador.

En altres casos, eren noms de personatges que s'anaren substituïnt els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II per als monàrquics i Zumalacàrregui per als franquistes. Tot i que,durant molt temps, la gent el coneixia com a carrer del Riego per unes mànegues que hi havia al propi carrer.

Sense anar més lluny, hi ha molts casos; com Salvador Anglada, que era un dels partidaris de Martínez de Anido, que va ser el culpable de la mort de sindicalistes; o Bonet i Moixí: un eclessiàstic que va participar al concili del Vaticà II i va acabar amb càrregs a Roma.

Però també n'hi ha d'altres on, tot i els canvis polítics, han mantingut els seus noms; `però no per ser noms populars i de gent lluitadora o altres que s'hagin transmès de pares a fills; sinó que son noms de propietaris de fàbriques i dels terratinents del barri, sobretot, durant el segle 19. Alguns exemples serien: Dalmau, Muntadas, Cros, Serra i Arola, Joan Güell, Bartomeu Pi o Badal. Alguns propietaris cediren terrenys per a urbanitzar els carrers de manera que els noms es quedessin per sempre. Així, per exemple, Joan Güell, que molts el coneixien com a mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortunes traficant esclaus. Muntadas ens remet el nom de la nissaga que va controlar l'Espanya Industrial i altres infústries com Lámparas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també de l'Hospitalet. O també Olzinelles, que venia d'un noble terratinent que es deia Hermenegild d'Olzinelles.

A part d'aquests casos de les nissagues més influents a Catalunya; també en trobem d'altres com: Bartomeu Pi, que ens remet a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, que era alcalde de Sants el 1884.

Aleshores; si ens preguntem "De qui són els carrers?"; no es dirà pas que son dels veïns, com es voldria; sinó que son dels burgesos i els industrials que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els noms dels amos i els terratinents, però qui recorda els qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al barri queda molt apartat a l'anonimat. No es recorden els treballadors i els líders sindicals o del veïnat, ni molts dels lluitadors per la llibertat, alguns dels quals van deixar la vida a les trinxeres o als camps de concentració nazis o francesos.

Doncs, amb les plaques dels noms d'aquestes persones, no només es van perpetuar els seus noms sinó que no oblidessim mai de qui eren els carrers i el barri.

Seria el moment de prendre l'alternativa de canviar els noms de la majoria dels carrers recordant la gent del barri que va lluitar a favor dels treballadors i els veïns i que van ser víctimes de la restauració, el franquisme o el nazisme. Un exemple seria el de Ramon Mercader, que era obrer d'Hostafrancs i, després, va ser militant del PSUC durant la Guerra Civil però, a l'estranger, va acabar matant a Trotsky assignat per la NKVD stalinista. Jaume Aiguader seria un altre exemple, que era un metge d'Hostafrancs que lluitava a favor de la salut dels obrers i contra la seva situació precària laboral. O dels Fortuny o els Dharma, com la Companyia Elèctrica Dharma: que era el primer grup de rock santsenc. Fins i tot; Salvador Seguí, que era militant de la CNT i va ser un personatge clau del congrés de Sants el 1918.

La seva música ha defensat la diversitat cultural i popular, la llibertat dels Països Catalans, la gent necessitada i l'antimilitarisme. També trobariem més casos com Jaume Compte, que agafa el nom al casal independentista, o També, podrien tenir noms a favor dels valors socials que defensa la gent del barri o territorials. Independència, Socialisme, Igualtat, Sostenibilitat, Diversitat, Llibertat, República, Treball o Jornada Reduïda; serien uns bons exemples. Fins i tot, es podrien ficar als llocs públics, com el CAP de la Seguretat Social, que, enlloc d'haver-se dit Serra i Arola, que era un propietari, podria dir-se Jaume Aiguader. O la biblioteca que, enlloc que es diu Vapor Vell, que és el lloc on hi havia la fàbrica tèxtil; es canviaria pel nom d'alguns dels obrers que dirigien les vagues duarant les crisis o les repressions.

Però, com a mínim, hi ha alguna plaça amb el nom d'un dirigent llibertari: Joan Peiró, que era del sector del vidre. Aquesta plaça es troba entre una part de l'estació i el passeig S. Antoni. També trobem la Plaça dels Països Catalans en una altra banda de la mateixa estació tocant amb l'Eixample i, fins i tot, trobem el carrer Rossend Arús que era un dirigent maçó i republicà simpatitzant de Pi i Margall però sense militar a cap partit. Doncs; des d'aquest punt, tard o d'hora, caldria posar aquests noms a les plaques dels carrers del barri. Seria molt més just que deixar els altres noms als carrers.

Cercavila, festes alternatives de Sants

Aquest any, a les festes alternatives de Sants, es farà un cercavila popular per canviar els noms d'aquests carrers qui no se'ls mereixen; que començarà a la plaça Osca a les 18h amb gegants i cap-grossos. I reclamar, un cop més, el canvi dels noms dels carrers dedicats a qui no se'ls mereixen i poder-los homenatjar els lluitadors i treballadors que han mort com a víctimes de la repressió patronal de les fàbriques com el Vapor Vell com l'Espanya Industrial com dels mateixos terratinents. Serà un pas més per millorar i contruïr un barri solidari, digne, humil i participatiu amb la gent de sempre davant de l'especulació i els plans conseqüents a les obres del TAV entre altres.

extracte: Giralt, Agus. De qui són els carrers?: Relats en català.