El carrer gran de Sants

Avui per acabar he volgut deixar un article de Jacint Laporta al diari Sans Nou en el qual parla sobre la carretera de Sants.














SANS NOU, Periodich d'interessos de la barriada.
Gener 1928.

El carrer gran de Sans, carrer Major, o si voleu, carrer de Sants, per a donar-li el seu veritable nom oficial, és cosa d'ara, com aquell que diu, en dies no gaire reclutats, que no ha aconseguit, però, ningú dels vivents actuals, no hi havia aquí tal carrer gran, amb prou feines teniem carrers xics i llevat dels que ja s'anomenen Sant Crist i de Santa Anna (actual Rei Martí), comptant-hi el carreró mesquí que els enllaçava, conegut vulgarment pel nom que li prestà un gosset de terrissa enfilat damunt d'una teulada, potser no haurem vist a Sants més senyals de carrer que un tros del de Sant Bartomeu (actual carrer Burgos) i frec a frec d'aquest les cases dites "dels capellans" que segurament van ésser la llavor del que va arribar a estirar-se d'una carretera a l'altra i portà amb el temps el nom del carrer de Sant Josep (actual Jocs Florals).

Tota la resta d'edificacions del nostre poble s'encloïa en un escampat de cases de pagès plaçades entre terres de conreu i unes quantes més d'arrengladeres a la Bordeta i a la banda del sol-planent de l'antic poble amb llurs frontis encarats a les carreteres. El tràfec d'aquestes vies que travessaven Sans i els termes veïns i s'encorrien fins a terres ben llunyanes, no era pas el d'ara, com és de suposar.

Per aquesta esplèndida via que és ara el carrer gran de Sants (bategem-lo així ja que tan li escau aquesta denominació) feien cap a la ciutat exigien d'ella les típiques diligències que eren en aquell temps l'instrument únic per al transport de viatgers cap a tots els indrets del món (...)

J.Laporta

La Rambla de Badal

Després d'un mes sencer sense escriure, finalment torno aparèixer per aquí, ja tenia ganes d'escriure algun article sobre història del barri. En el nostre barri hi ha molts espais i llocs plens d'història i finalment se me n'ha acudit un dels que quasi mai hi havia pensat. Precisament voldré parlar sobre un dels carrers més importants del nostre barri però no tant per la circulació diària de vehicles sinó sobretot per un ample carrer de passejada de molta de la població. És la Rambla de Badal.

El carrer que avui en dia coneixem com la rambla de Badal, i que durant molts anys va ser simplement carrer Badal. El carrer rep aquest nom per la família Badal, que pel que sembla, eren antics propietais del molí de la Bordeta, que era aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució.

Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloia disset mujades (83240'5 m2) i una torre, la Torre d'en Llull. El terreny va anar passant de mans per herència entre els membres de la mateixa família i posteriorment als marquesos de Berberà i els de la Manresana fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els hereus i successors d'aquest ric comerciant. I van ser els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats d'en Llull. Per aquests motius van obrir el carrer el 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la carretera.

El carrer Badal es prometia com la rambla de Sants ha sigut un dels carrers més castigats pels successius projectes urbanístics de la ciutat i un dels espais pels que els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida en aquest terreny es va fer amb l'arribada del tren a Sants l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies i que encara divideix el barri en dos, una ferida que es podria haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va néixer la Plataforma pel soterrament de les vies.

Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer: la construcció d'un cinturó de ronda. Aquesta construcció va produïr l'eixamplement de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu molts veïns (uns 800 habitatges), que veien perillar les seves cases, es van unir en una nova lluita que algun altre dia també explicaré però més endavant i detalladament. Els veïns es veien amb estupor com la mateixa via que produïa expropiacions a Sants en canvi arribava a Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va néixer la Asociación de Badal, Brasil y Adyacentes l'any 1970. Als noranta la lluita es va completar amb la cobertura del cinturó.

A la foto podeu veure l'antic pont de Badal, un espai molt estret que resultava molt perillós, especialment per als carreters.

Els noms dels carrers d'Hostafrancs que no es mereixen

Ara ja fa molt temps que no escric cap text meu, la gran majoria els he anat agafat desgraciadament d'un company meu, que sembla que s'ha emprenyat amb mi per alguns temes concrets deguts a mals entesos que podrien ser més fàcils d'arreglar. Però malgrat tot, ja és hora que faci algun article propi, ja que em serà molt més productiu que haver-los de copiar sempre.
Ja vam parlar per sobre de l'origen del nom dels carrers de Sants i a qui anaven dedicats, dels quals en tornaré a parlar més endavant d'una manera més detallada.

Ara mateix, vull parlar dels carrers d'Hostafrancs: aquest és un barri veí de Sants que va sorgir al segle XIX a prop de la riera de la Magòria, entre Sants i Barcelona. Al principi hi va haver un hostal dels germans Corrades, de la Segarra, fins a la industrialització amb l'Espanya Industrial (1847), les reivindicacions laborals fins a l'annexió a Barcelona el 1897 juntament amb Sants, la Bordeta, Poblenou com la majoria de municipis que desgraciadament formen barris de Barcelona. Com en la majoria de barris, també estan dedicats a persones que tampoc s'ho mereixen.

De fet, Hostafrancs ha tingut més influència urbanística de la ciutat degut a la seva proximitat a la plaça Espanya: una plaça on actualment s'hi troben el carrer Tarragona (que vé de l'estació de Sants) la Gran Via, el Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta (que passa a ser el carrer de Sants).

I és ben cert que els noms dels carrers d'Hostafrancs, igual com els de Sants, la Bordeta o els altres barris de la ciutat, tampoc van dedicats a unes persones que es mereixin el seu record.

Joanot Martorell: Escriptor i cavaller de la baixa noblesa valenciana del segle XV. La seva vida va transcorrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre per qüestions dels interessos familiars i herències. La novel·la més coneguda és Tirant lo Blanc (un cavaller bretó que lluita arreu d'Europa i el nord d'Àfrica; finalment s'acaba morint enamorat de Carmesina). Finalment, moriria sense acabar-la i es desconeix l'autor que va acabar l'obra.

Príncep Jordi: Era un militar alemany que va ser famós en diverses guerres europees del segle XVII i inicis del XVIII. El seu nom real era Georg von Hassen-Darmstadt. En la carrera militar, participà a la batalla de Mohacs contra l'Imperi Otomà i, posteriorment entrà a les tropes angleses que anaven a invaïr Irlanda. També va dirigir diferents assentaments a la Guerra dels Nou anys i l'emperador Leopold I el destinaria a Catalunya a fer front als setges francesos on formaria els militars catalans i donaria suport als estaments, els consellers i diputats, i se'l coneixeria com Príncep Jordi. En la guerra de Successió seria el primer en conspirar contra l'absolutisme borbònic i el 1704 dirigiria un atac britànic-holandès a Gibraltar. Morí ferit d'una bala en una batalla en la guerra de Successió a Barcelona.

Elisi: El nom prové del grec i es refereix als Camps Elisis, que eren un espai inframundial on segons la mitologia grega, on tots els herois i les persones virtuoses hi gaudirien del descans després de la seva mort. El seu nom en grec significa El lloc colpit pel llamp. Però ls seus origens vindrien d'Egipte de la mitologia d'Aaru, on es considerva un lloc situat a l'est (allà on sorgeix el sol) i era descrit com un delta d'un riu o unes illes cobertes de canyes. En canvi, el poeta grec Homer explica a l'Oldissea que els Elisis es trobaven en els extrems occidentals, arribant a l'oceà Atlàntic, o fins i tot segons Hisiode es troben a les illes dels Benaventurats.

Herenni: General i decurió de la ciutat de Pompeia cap a l'any 63 aC. De fet, el càrrec de decurió equivalia a l'actual de regidor. Va ser important perquè va morir degut a la caiguda d'un llamp a sobre seu un dia amb molt pocs núvols. Aquest fet se l'ha considerat com un prodigi inclòs a la llei dels augurs.

Torre d'en Damians: Era una torre de vigilància que es fortificaria a partir del segle XVIII

Ermengarda: Comtessa de Narbona. Filla del comte de Narbona Eimeric II i Ermengarda, cosina germana del comte Ramon Berenguer IV. En morir el seu pare, ella era menor d'edat i el comtat passaria en mans del comte de Tolosa Alfons Jordà amb qui s'hi casaria. Però aquest casament fracassaria ja que una coalició feudal dirigida per un noble, la va fer tornar a casar el 1142. Un any més tard començaria a governar el vescomtat de Narbona: protagonitzaria moltes expedicions bèl·liques contra el comte Ramon V de Tolosa (fill d'Alfons Jordà) aliant-se amb els comtes de Barcelona (parents seus), i entre els anys 1166 i 1173 va signar tractats comercials amb Gènova i Pisa, i cedí el seu comtat al seu nebot Pere Manrique de Lara (fill de la seva germanastra Ermessenda). Encunyà una moneda pròpia coneguda com ERMENGARD, i el 1157 donaria una partida de terres a l'abadia cistercenca de Fontfreda fundada pel seu avi Eimeric, on hi seria enterrada anys més tard després de morir a Perpinyà cap el 1196/97. Seria la mare de l'abat Oliba, fundador dels monestirs de Ripoll i Montserrat.

Creu Coberta: Era una creu municipal que se suposa que és de l'any 1334 on hi sortien els camins cap a Barcelona, Molins de Rei i Sant Boi on hi havia les forques. És coberta des del segle XV i refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista, on la parròquia del Pi hi anava per enterrar cossos d'ajusticiats. També seria un lloc d'acampada durant les guerres dels Segadors, de Successió i la del Francès. El 1756 s'expropiaren els terrenys del coll dels Inforcats i es construí un camí amb arbres conegut com el Passeig de la Creu Coberta, entre la creu i el portal de Sant Antoni. La creu seria enderrocada durant el trienni constitucional.

Miquel Bleach:

Llobet:

Muntadas: És un carrer dividit pel límit entre Sants i Hostafrancs. Els Muntadas eren propietaris industrials igualadins. El 1847 obririen la fàbrica tèxtil l'Espanya Industrial, coneguda popularment com el Vapor Nou, juntament amb el Vapor Vell (de la família Güell), que produïria panes de cotó. i els telers vindrien de França i Anglaterra, en total 1000. En temps de còlera obririen un hospital per als treballadors però no admetria els jornalers. Degut al tracte paternalista de l'època, sembla que els obrers es revoltarien per reivindicar millores laborals. En el franquisme,

Hostafrancs: Finalment, també trobem un carrer amb el nom del barri. Com molts potser ja saben, el seu nom prové del segle XIX amb l'obertura d'un hostal pels germans Corrades de la Segarra. El seu significat és d'Hostal-francs, ja que se suposava que era lliure d'impostos per les persones i vehicles que entraven o sortien de Barcelona. Però seria fals perquè hi havia burots que exigien els aranzels. Seria un nucli que estaria entre Sants i Barcelona. En la industrialització, també seria un barri obrer amb l'aparició de l'Espanya Industrial el 1847.

Passeig per l'antiga carretera de Sants

L'antiga carretera de Sants.


1-C/Sant Crist amb Joanot Martorell.

Comencem el nostre recorregut al carrer Sant Crist amb Joanot Martorell. Per aquest últim havia baixat la riera de la Magòria i es podia trobar el pont de'n Rabassa. Així el carrer va adoptar el nom de la riera. A prop d'aquest encreuament hi podem trobar antigament un conegut hostal dels que hi havien de camí a Barcelona. Cal recordar que el carrer de Sant Crist era per on circulava l'antiga caretera reial. Aquest fou sense cap mena de dubte dels tres primers carrers existents a Sants, on fins i tot s'hi podia trobar el mercat abans de traslladar-se a la plaça Osca. Molts anys més tard i en plena guerra civil gràcies a l'esforç dels i les veïnes es va bastir en aquest punt el refugi antiaeri 705. Pel que sembla era situat al carrer Sant Crist nº 17, a una finca antiga que les i els veïns de la zona encara recorden per la seva gran portalada ornamentada. Desafortunadament aquest fou enderrocat.

A l'inici del carrer la gent més gran del barri encara recorden els safareigs que hi havia.

2-C/Sant Crist amb Cros.

Seguint pel carrer ens podem creuar amb el carrer Cros, on actualment trobem l'Escola Institució Montserrat, situada a l'antiga masia de Cal Cros. Uns números més avall, al número 10 hi podem trobar una de les cases okupades històriques del barri. La primera de Sants i de les primeres de Barcelona.

3-Plaça Ibèria.

Arribem a la plaça Ibèria. Antigament aquesta fou coneguda de forma popular amb el nom de la plaça del violí. doncs sembla ser que a la taverna que hi havia un músic que amenitzava els dies de festa amb aquest instrument. En més d'una ocasió ha sigut un plató de cinema a diverses pel·lícules i anuncis de televisió, però el passat mes de setembre els veïns del barri van descobrir que la històrica font estava trencada.

4-Plaça Màlaga.

Arribem a la coneguda popularment com a Plaça Màlaga (Plaça Bonet i Moixí). Aquí trobem l'església de Santa Maria de Sants. Se sap que hi havia una antiga església romànica que fou aterrada el 1830 per edificar-ne una més momumental. Aquesta,.terminada per la Festa Major de 1858 i coneguda pel seu gran campanar, de segons els testimonis, "de la mateixa alçada que el monument a Colom", fou destruïda el juliol del 36.

Aquesta església fou escenari de la primera pel·lícula filmada als Països Catalans, per Fructuós Gelabert. "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" filmada l'any 1897.

Previament, el febrer de l'any 36 ja es veia produïr una situació violenta a l'església. S'explica que alguns obrers tenien l'intenció de cremar-la i que el mossen, informat d'això, enlloc d'avisar a les autoritats, va preparar un arsenal al sotan. Pel que es sospitava a l'època amb aquest arsenal podia ser utilitzat pels sectors tradicionalistes. Durant els bomardeigs que va patir Barcelona també en hi va caure una bomba.

L'actual església es va iniciar el 1940 i es va acabar el 1965.

A la nostra esquerra trobem la masia de la Casa del Rellotge, històricament coneguda com a Cal Dimoni. Aquesta masia del S.XVIII és la seu de l'actual Arxiu Històric de Sants. Allà mateix sembla que hi va haver una antiga torre medieval, la Torre d'en Llull, on els monarques hi havien fet estades. Aquí també trobem un dels altres edificis enderrocats en la Revolució del 36, Can Santomà, la casa d'una de les famílies poderoses de Sants. Terratinents i fortament lligats durant generacions a l'Església i als càrrecs de poder del municipi.

5-Cotxeres.

Baixant pel pas de Fructuós Gelabert trobem l'actual Centre Cívic de Cotxeres de Sants. Aquest espai, en origen, cementiri del municipi, va ser ocupat per les Cotxeres quan el cementiri de Sants es va traslladar als recentment comprats terrenys de l'Hospitalet, on encara hi ha el cementiri de Sants. Com a curiositat es comenta que a l'època en que van començar a funcionar com a Cotxeres encara apareixien de tant en tant ossos humans. Aquest espai va ser guanyat com a Centre Cívic gràcies a la pressió veïnal, que va aconseguir evitar que l'equipament fos destinat a un Museu del tramvia.

6. Plaça de Sants.

La nostra ruta arriba al centre actual del barri. Aquesta plaça ha mantingut el seu aspecte més o menys intacte des del final de la Guerra Civil. Es diu més o menys, doncs si és cert que ha viscut la desaparició de les fàbriques que han marcat l'història del barri. A la cantonada amb Carretera, a la vorera del costat de muntanya, als locals actualment ocupats per una cadena d'electrodomèsrics hi trobavem el Liceu, on durant anys els i les santsenques gaudiren del seu cinemai dels seus billars

Enfront, des del 1986, hi podem trobar el monument al ciclista, obra de Jorge Castillo. Inaugurat com a commemoració a l'inici del ciclisme català i de les seves primeres pedalades al nostre barri.

En aquest solar hi trobem Can Catà, la masia d'uns dels altres grans terratinents del barri, productors de vinya. Com la propera Masia de Can Santomà i l'antiga església, aquesta masia també va cremar al juliol del 36.

Al mig de l'actual plaça hi podiem trobar la casa de Vidre, lloc on Fructuós Gelabert va tindre els seus estudis de conema. Em aquests es van gravar les primeres pel·lícules que donaren origen al cinema català, amb títols com Baralla en un Cafè, Sortida del Públic de Santa Maria de Sants o Sortida dels treballadors de La España Industrial.

L'actual plaça es va aconseguir gràcies a les lluites veïnals delñs anys 70, que van evitar que s'hi edifiqués un pas ràpid per automòbils. Al mig de la plaça hi trobem la font del Xato, que va ser portada de Ciutat Vella.

7. / Joan Güell.

L'actual carrer d'en Blanco, per on seguirem, començava al carrer Galileu, antigament conegut com el carrer del Nord. Si seguim fins on comença actualment el carrer d'en Blanco trobem a mà dreta el carrer de Joan Güell, on al fons hi podem veure el Vapor Vell, actualment una biblioteca i en el seu origen una fàbrica tèxtil, com quasi totes les santsenques. A la pròpia exfàbrica, en l'actualitat, també hi tenen cabuda les instal·lacions de l'escola Barrufet, després de mantindre una lluita que va durar molts anys i que va mobilitzar molta gent per aconseguir aquest espai.

Aquesta fàbrica va viure moments revolucionaris com els de la vaga general de l'any 1885, on el director Josep Sol i Padrís fou mort.

Molts anys més tard la seva caldera fou reaprofitada com a primera piscina del Club Esportiu Mediterrani al barri. El club, originari del Poble Sec havia optat pel nom de Mediterrani enlloc del Poble Sec pel contrast del nom supossava amb un club de natació. Des d'aquell moment l'entitat va restar lligada a Sants.

8-C/D'en Blanco.

En l'origen aquest carrer estret era per on passava l'antiga carretera de Sants en direcció Barcelona. Seguint pel carrer a mà dreta, podem trobar el carrer Demostenes, conegut orifinalment amb el nom del carrer de Sant Pau. En aquest carrer hi va tindre el seu local original el,Casal Independentista de Sants. Actualment és un dels pocs carrers culs de sac que encara resisteixen a Barcelona. Al carrer d'en Blanco també hi va haver durant un temps la casa okupada de Can Blanco. Seguint pel carrer creuem el carrer Tenor Massini, un altre dels carrers que fa uns anys participava de les festes engalant-se, però, que ara, desafortunadament ha perdut aquesta festa.

9-Rambla de Brasil.

Tot recte pel carrer d'en Blanco podem arribar a l'actual Rambla de Brasil. Aquesta avinguda, també rescatada de la lluita veïnal, fou el resultat de l'obertura del Cinturó de Ronda, que durant anys va seccionar el barri. Baixant per la Rambla en direcció Carretera, podem arribar al punt on hi havia l'antiga plaça de Víctor Balaguer, que també va ser sepultada sota les excavadores. En aquell indret hi podiem trobar l'Ajuntament de Sants i l'estàtua del "ninyu", actualment a Can Mantega.

10-Carreró de les Ànimes.

Creuant Brasil ens trobem una petita plaça dura, anomenada plaça de Vázquez Mella. Des d'aquí podem trobar el petit carreró de les Ànimes, per on transcorria l'antiga Carretera reial. Actualment resulta un lloc bastant inhòspit i desconegut per a molts santsencs. En aquest carrer durant molt de temps hi hagué un magatzem de blat de l'ajuntament santsenc.

El carrer de Sant Roc

No sóc un aficionat en parlar sobre costums religiosos al llarg de la història. Però, d'alguna manera han influenciat a la història d'Europa, sobretot durant l'edat mitjana; fins i tot, ens han arribat com a llegats històrics, en carrers o places on encara queden com a llegats.

Hi ha un culte dedicat a Sant Roc. Apareix a l'edat mitjana i es va escampar per Europa al segle XV, juntament amb Sant Sebastià, com a lluitadors contra la pesta i malalties contagioses. Sovint, anava vestit com un pelegrí amb el seu gos.

El costum va créixer en alguns gremis, igual com altres sants. Hi havia tres tipus de capelles: les clàssiques imatges de fornícula, grans escultures i mosaics.

Les imatges van ser una referència toponímica, tenien una situació estratègica. S'ubicaven a llocs visibles: cantonades, façanes que donaven al carrer. Una es troba a l'actual Hostafrancs, al primer pis d'un edifici fent cantonada amb Creu Coberta, que agafa aquest nom.

Al segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona reglamenta la seva comnstrucció davant de l'augment, i en dictaria una altra on prohibia vestir imatges i obligava a fer-les de pedra. O el 1778, s'obligaria a de cobrir-les amb teles metàl·liques per evitar accidents.

Les tendències liberals després de Cadis (1812) quedarien a les administracions locals i l'ajuntament, el 1823, va liquidar el costum de les capelles i substituïr-les per làpides amb inscripcions dels articles de la constitució.

Sants és Andorra

Un company de la facultat, m'ha escrit reclamant relats nous; ja que aquest temps estava liat amb els examens al gener o altres blocs. Avui he reaccionat buscant algun espai de feia dies per omplir-lo amb algun tema. Passant per Barri.Sants, he vist un text antic d'un amic que hi escriu.
És un fet interessant, curiós però traïdor.

Actualment, si algú volgués destacar una activitat econòmica a Sants, segurament l'escollida seria la comercial. Qui dels que som santsencs no hem hagut de patir la conyeta de que ens cantin allò de "Sants, Sants, Sants, carrer de Sants, el que no trobis aquí enlloc més ho trobaràs". I qui no ha escoltat l'eslògan de "El carrer comercial més llarg d'Europa"?

Sí, podriem dir, que el comerç és tant important al barri que vendre per vendre els comerciants que no han pogut resistir les pressions de les grans superfícies i fins i tot s'han venut les botigues i ara tot són franquícies internacionals.
Però, quan va començar el comerç Sants? Històricament,.Sants havia estat una població dedicada a l'agricultura. Hi havia majoritàriament blat i altres cereals, tot i que també s'hi podien conrear oliveres i vinya (a Hostafrancs i als límits amb Collblanc) o indianes i fruiters (a la Marina de Sants).

A meitat del segle XIX, però, l'activitat agrícola decau quan comencen a aparèixer grans fàbriques a sòl santsenc. Els empresaris més poderosos de Catalunya amb negocis foscos a Amèrica, s'havien enriquit a costa de l'esclavitud i volien obrir fàbriques tèxtils. Es troben, però, amb una Barcelona atapeïda, sense espais i amb l'impossibilitat de construïr a la gran plana que esdevindria l'Eixample. Opten, doncs, per buscar llocs més propers a recursos naturals i energètics i on, a més a més,. no han de pagar els impostos que paguen a Barcelona. Sants és un lloc ideal per a l'indústria que comença a créixer, portant centenars de nous habitants al barri. Així el 1840, s'inaugura el Vapor Güell, el 1849 l'Espanya Industrial i el 1880 Can Batlló.

I és justament en aquest moment, i motibat pel propi creixement de pooblació que apareix el comerç, Sants compleix unes condicions ideals, la Carretera Reial de Barcelona a Madrid (la carretera de Sants) i la carretera del Prat (de la Bordeta). El poble és proper al port, disposa de 4 hostals (a Hostafrancs) i de magatzems de blat.

A tot això, cal afegir la campanya dels industrials per tal que el tren s'aturés a Sants, al costat de les seves fàbriques (es veu que hi ha coses que no canvien), i la menor pressió fiscal al territori santsenc.
Així, doncs es va produïr un boom al sector comercial santsenc, que va veure com molts barcelonins baixaven a Sants per fer compres. I fou llavors quan a la propera Barcelona es va popularitzar una frase que podem considerar pionera als eslògans del barri "Sants és Andorra".

Extret de: Barri.Sants.cat

El Paral·lel

L'any 1884 es va obrir una àmplia avinguda unint la Plaça d'Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. És el Paral·lel.
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.

Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.

Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.

Els noms dels carrers de Sants

No són noms de víctimes i lluitadors; sinó de propietaris, terratinents i vividors.

Els noms dels carrers, en general, no acostumen a ser neutres sinó que s'han recolzat en algun bàndol ideològic depenent de les èpoques i els interessos polítics. Normalment, ens pretenen destacar certes coses o alguns personatges de l'ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables o dignes del nostre record.

Així, depenent d'on bufessin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d'aquests canvis han estat especialment simptomàtics com és el cas del carrer Autonomia. Aquest carrer, abans era conegut amb el nom de Llibertat; que se li va canviar a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest, se li va dir "Unidad" fins quan va morir el dictador.

En altres casos, eren noms de personatges que s'anaren substituïnt els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II per als monàrquics i Zumalacàrregui per als franquistes. Tot i que,durant molt temps, la gent el coneixia com a carrer del Riego per unes mànegues que hi havia al propi carrer.

Sense anar més lluny, hi ha molts casos; com Salvador Anglada, que era un dels partidaris de Martínez de Anido, que va ser el culpable de la mort de sindicalistes; o Bonet i Moixí: un eclessiàstic que va participar al concili del Vaticà II i va acabar amb càrregs a Roma.

Però també n'hi ha d'altres on, tot i els canvis polítics, han mantingut els seus noms; `però no per ser noms populars i de gent lluitadora o altres que s'hagin transmès de pares a fills; sinó que son noms de propietaris de fàbriques i dels terratinents del barri, sobretot, durant el segle 19. Alguns exemples serien: Dalmau, Muntadas, Cros, Serra i Arola, Joan Güell, Bartomeu Pi o Badal. Alguns propietaris cediren terrenys per a urbanitzar els carrers de manera que els noms es quedessin per sempre. Així, per exemple, Joan Güell, que molts el coneixien com a mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortunes traficant esclaus. Muntadas ens remet el nom de la nissaga que va controlar l'Espanya Industrial i altres infústries com Lámparas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també de l'Hospitalet. O també Olzinelles, que venia d'un noble terratinent que es deia Hermenegild d'Olzinelles.

A part d'aquests casos de les nissagues més influents a Catalunya; també en trobem d'altres com: Bartomeu Pi, que ens remet a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, que era alcalde de Sants el 1884.

Aleshores; si ens preguntem "De qui són els carrers?"; no es dirà pas que son dels veïns, com es voldria; sinó que son dels burgesos i els industrials que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els noms dels amos i els terratinents, però qui recorda els qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al barri queda molt apartat a l'anonimat. No es recorden els treballadors i els líders sindicals o del veïnat, ni molts dels lluitadors per la llibertat, alguns dels quals van deixar la vida a les trinxeres o als camps de concentració nazis o francesos.

Doncs, amb les plaques dels noms d'aquestes persones, no només es van perpetuar els seus noms sinó que no oblidessim mai de qui eren els carrers i el barri.

Seria el moment de prendre l'alternativa de canviar els noms de la majoria dels carrers recordant la gent del barri que va lluitar a favor dels treballadors i els veïns i que van ser víctimes de la restauració, el franquisme o el nazisme. Un exemple seria el de Ramon Mercader, que era obrer d'Hostafrancs i, després, va ser militant del PSUC durant la Guerra Civil però, a l'estranger, va acabar matant a Trotsky assignat per la NKVD stalinista. Jaume Aiguader seria un altre exemple, que era un metge d'Hostafrancs que lluitava a favor de la salut dels obrers i contra la seva situació precària laboral. O dels Fortuny o els Dharma, com la Companyia Elèctrica Dharma: que era el primer grup de rock santsenc. Fins i tot; Salvador Seguí, que era militant de la CNT i va ser un personatge clau del congrés de Sants el 1918.

La seva música ha defensat la diversitat cultural i popular, la llibertat dels Països Catalans, la gent necessitada i l'antimilitarisme. També trobariem més casos com Jaume Compte, que agafa el nom al casal independentista, o També, podrien tenir noms a favor dels valors socials que defensa la gent del barri o territorials. Independència, Socialisme, Igualtat, Sostenibilitat, Diversitat, Llibertat, República, Treball o Jornada Reduïda; serien uns bons exemples. Fins i tot, es podrien ficar als llocs públics, com el CAP de la Seguretat Social, que, enlloc d'haver-se dit Serra i Arola, que era un propietari, podria dir-se Jaume Aiguader. O la biblioteca que, enlloc que es diu Vapor Vell, que és el lloc on hi havia la fàbrica tèxtil; es canviaria pel nom d'alguns dels obrers que dirigien les vagues duarant les crisis o les repressions.

Però, com a mínim, hi ha alguna plaça amb el nom d'un dirigent llibertari: Joan Peiró, que era del sector del vidre. Aquesta plaça es troba entre una part de l'estació i el passeig S. Antoni. També trobem la Plaça dels Països Catalans en una altra banda de la mateixa estació tocant amb l'Eixample i, fins i tot, trobem el carrer Rossend Arús que era un dirigent maçó i republicà simpatitzant de Pi i Margall però sense militar a cap partit. Doncs; des d'aquest punt, tard o d'hora, caldria posar aquests noms a les plaques dels carrers del barri. Seria molt més just que deixar els altres noms als carrers.

Cercavila, festes alternatives de Sants

Aquest any, a les festes alternatives de Sants, es farà un cercavila popular per canviar els noms d'aquests carrers qui no se'ls mereixen; que començarà a la plaça Osca a les 18h amb gegants i cap-grossos. I reclamar, un cop més, el canvi dels noms dels carrers dedicats a qui no se'ls mereixen i poder-los homenatjar els lluitadors i treballadors que han mort com a víctimes de la repressió patronal de les fàbriques com el Vapor Vell com l'Espanya Industrial com dels mateixos terratinents. Serà un pas més per millorar i contruïr un barri solidari, digne, humil i participatiu amb la gent de sempre davant de l'especulació i els plans conseqüents a les obres del TAV entre altres.

extracte: Giralt, Agus. De qui són els carrers?: Relats en català.