dimecres, 11 de novembre del 2009

Els noms dels carrers d'Hostafrancs que no es mereixen















Ara ja fa molt temps que no escric cap text meu, la gran majoria els he anat agafat desgraciadament d'un company meu, que sembla que s'ha emprenyat amb mi per alguns temes concrets deguts a mals entesos que podrien ser més fàcils d'arreglar. Però malgrat tot, ja és hora que faci algun article propi, ja que em serà molt més productiu que haver-los de copiar sempre.
Ja vam parlar per sobre de l'origen del nom dels carrers de Sants i a qui anaven dedicats, dels quals en tornaré a parlar més endavant d'una manera més detallada.

Ara mateix, vull parlar dels carrers d'Hostafrancs: aquest és un barri veí de Sants que va sorgir al segle XIX a prop de la riera de la Magòria, entre Sants i Barcelona. Al principi hi va haver un hostal dels germans Corrades, de la Segarra, fins a la industrialització amb l'Espanya Industrial (1847), les reivindicacions laborals fins a l'annexió a Barcelona el 1897 juntament amb Sants, la Bordeta, Poblenou com la majoria de municipis que desgraciadament formen barris de Barcelona. Com en la majoria de barris, també estan dedicats a persones que tampoc s'ho mereixen.
De fet, Hostafrancs ha tingut més influència urbanística de la ciutat degut a la seva proximitat a la plaça Espanya: una plaça on actualment s'hi troben el carrer Tarragona (que vé de l'estació de Sants) la Gran Via, el Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta (que passa a ser el carrer de Sants).
I és ben cert que els noms dels carrers d'Hostafrancs, igual com els de Sants, la Bordeta o els altres barris de la ciutat, tampoc van dedicats a unes persones que es mereixin el seu record.

Joanot Martorell: Escriptor i cavaller de la baixa noblesa valenciana del segle XV. La seva vida va transcorrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre per qüestions dels interessos familiars i herències. La novel·la més coneguda és Tirant lo Blanc (un cavaller bretó que lluita arreu d'Europa i el nord d'Àfrica; finalment s'acaba morint enamorat de Carmesina). Finalment, moriria sense acabar-la i es desconeix l'autor que va acabar l'obra.

Príncep Jordi: Era un militar alemany que va ser famós en diverses guerres europees del segle XVII i inicis del XVIII. El seu nom real era Georg von Hassen-Darmstadt. En la carrera militar, participà a la batalla de Mohacs contra l'Imperi Otomà i, posteriorment entrà a les tropes angleses que anaven a invaïr Irlanda. També va dirigir diferents assentaments a la Guerra dels Nou anys i l'emperador Leopold I el destinaria a Catalunya a fer front als setges francesos on formaria els militars catalans i donaria suport als estaments, els consellers i diputats, i se'l coneixeria com Príncep Jordi. En la guerra de Successió seria el primer en conspirar contra l'absolutisme borbònic i el 1704 dirigiria un atac britànic-holandès a Gibraltar. Morí ferit d'una bala en una batalla en la guerra de Successió a Barcelona.

Elisi:
El nom prové del grec i es refereix als Camps Elisis, que eren un espai inframundial on segons la mitologia grega, on tots els herois i les persones virtuoses hi gaudirien del descans després de la seva mort. El seu nom en grec significa El lloc colpit pel llamp. Però ls seus origens vindrien d'Egipte de la mitologia d'Aaru, on es considerva un lloc situat a l'est (allà on sorgeix el sol) i era descrit com un delta d'un riu o unes illes cobertes de canyes. En canvi, el poeta grec Homer explica a l'Oldissea que els Elisis es trobaven en els extrems occidentals, arribant a l'oceà Atlàntic, o fins i tot segons Hisiode es troben a les illes dels Benaventurats.

Herenni:
General i decurió de la ciutat de Pompeia cap a l'any 63 aC. De fet, el càrrec de decurió equivalia a l'actual de regidor. Va ser important perquè va morir degut a la caiguda d'un llamp a sobre seu un dia amb molt pocs núvols. Aquest fet se l'ha considerat com un prodigi inclòs a la llei dels augurs.

Torre d'en Damians:
Era una torre de vigilància que es fortificaria a partir del segle XVIII

Ermengarda:
Comtessa de Narbona. Filla del comte de Narbona Eimeric II i Ermengarda, cosina germana del comte Ramon Berenguer IV. En morir el seu pare, ella era menor d'edat i el comtat passaria en mans del comte de Tolosa Alfons Jordà amb qui s'hi casaria. Però aquest casament fracassaria ja que una coalició feudal dirigida per un noble, la va fer tornar a casar el 1142. Un any més tard començaria a governar el vescomtat de Narbona: protagonitzaria moltes expedicions bèl·liques contra el comte Ramon V de Tolosa (fill d'Alfons Jordà) aliant-se amb els comtes de Barcelona (parents seus), i entre els anys 1166 i 1173 va signar tractats comercials amb Gènova i Pisa, i cedí el seu comtat al seu nebot Pere Manrique de Lara (fill de la seva germanastra Ermessenda). Encunyà una moneda pròpia coneguda com ERMENGARD, i el 1157 donaria una partida de terres a l'abadia cistercenca de Fontfreda fundada pel seu avi Eimeric, on hi seria enterrada anys més tard després de morir a Perpinyà cap el 1196/97.
Seria la mare de l'abat Oliba, fundador dels monestirs de Ripoll i Montserrat.

Creu Coberta:
Era una creu municipal que se suposa que és de l'any 1334 on hi sortien els camins cap a Barcelona, Molins de Rei i Sant Boi on hi havia les forques. És coberta des del segle XV i refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista, on la parròquia del Pi hi anava per enterrar cossos d'ajusticiats. També seria un lloc d'acampada durant les guerres dels Segadors, de Successió i la del Francès. El 1756 s'expropiaren els terrenys del coll dels Inforcats i es construí un camí amb arbres conegut com el Passeig de la Creu Coberta, entre la creu i el portal de Sant Antoni. La creu seria enderrocada durant el trienni constitucional.

Miquel Bleach:

Llobet:

Muntadas: És un carrer dividit pel límit entre Sants i Hostafrancs. Els Muntadas eren propietaris industrials igualadins. El 1847 obririen la fàbrica tèxtil l'Espanya Industrial, coneguda popularment com el Vapor Nou, juntament amb el Vapor Vell (de la família Güell), que produïria panes de cotó. i els telers vindrien de França i Anglaterra, en total 1000. En temps de còlera obririen un hospital per als treballadors però no admetria els jornalers. Degut al tracte paternalista de l'època, sembla que els obrers es revoltarien per reivindicar millores laborals. En el franquisme,

Hostafrancs:
Finalment, també trobem un carrer amb el nom del barri. Com molts potser ja saben, el seu nom prové del segle XIX amb l'obertura d'un hostal pels germans Corrades de la Segarra. El seu significat és d'Hostal-francs, ja que se suposava que era lliure d'impostos per les persones i vehicles que entraven o sortien de Barcelona. Però seria fals perquè hi havia burots que exigien els aranzels. Seria un nucli que estaria entre Sants i Barcelona. En la industrialització, també seria un barri obrer amb l'aparició de l'Espanya Industrial el 1847.