Sants és Andorra

Un company de la facultat, m'ha escrit reclamant relats nous; ja que aquest temps estava liat amb els examens al gener o altres blocs. Avui he reaccionat buscant algun espai de feia dies per omplir-lo amb algun tema. Passant per Barri.Sants, he vist un text antic d'un amic que hi escriu.
És un fet interessant, curiós però traïdor.

Actualment, si algú volgués destacar una activitat econòmica a Sants, segurament l'escollida seria la comercial. Qui dels que som santsencs no hem hagut de patir la conyeta de que ens cantin allò de "Sants, Sants, Sants, carrer de Sants, el que no trobis aquí enlloc més ho trobaràs". I qui no ha escoltat l'eslògan de "El carrer comercial més llarg d'Europa"?

Sí, podriem dir, que el comerç és tant important al barri que vendre per vendre els comerciants que no han pogut resistir les pressions de les grans superfícies i fins i tot s'han venut les botigues i ara tot són franquícies internacionals.
Però, quan va començar el comerç Sants? Històricament,.Sants havia estat una població dedicada a l'agricultura. Hi havia majoritàriament blat i altres cereals, tot i que també s'hi podien conrear oliveres i vinya (a Hostafrancs i als límits amb Collblanc) o indianes i fruiters (a la Marina de Sants).

A meitat del segle XIX, però, l'activitat agrícola decau quan comencen a aparèixer grans fàbriques a sòl santsenc. Els empresaris més poderosos de Catalunya amb negocis foscos a Amèrica, s'havien enriquit a costa de l'esclavitud i volien obrir fàbriques tèxtils. Es troben, però, amb una Barcelona atapeïda, sense espais i amb l'impossibilitat de construïr a la gran plana que esdevindria l'Eixample. Opten, doncs, per buscar llocs més propers a recursos naturals i energètics i on, a més a més,. no han de pagar els impostos que paguen a Barcelona. Sants és un lloc ideal per a l'indústria que comença a créixer, portant centenars de nous habitants al barri. Així el 1840, s'inaugura el Vapor Güell, el 1849 l'Espanya Industrial i el 1880 Can Batlló.

I és justament en aquest moment, i motibat pel propi creixement de pooblació que apareix el comerç, Sants compleix unes condicions ideals, la Carretera Reial de Barcelona a Madrid (la carretera de Sants) i la carretera del Prat (de la Bordeta). El poble és proper al port, disposa de 4 hostals (a Hostafrancs) i de magatzems de blat.

A tot això, cal afegir la campanya dels industrials per tal que el tren s'aturés a Sants, al costat de les seves fàbriques (es veu que hi ha coses que no canvien), i la menor pressió fiscal al territori santsenc.
Així, doncs es va produïr un boom al sector comercial santsenc, que va veure com molts barcelonins baixaven a Sants per fer compres. I fou llavors quan a la propera Barcelona es va popularitzar una frase que podem considerar pionera als eslògans del barri "Sants és Andorra".

Extret de: Barri.Sants.cat

La revolta de les Quintes de 1870

A finals del segle XIX, l'estat espanyol va estar en guerra de forma gairebé constant pel cpntrol del poder a les colònies americanes. Però el qui va portar el pes inevitable d'aquestes guerres van ser les classes populars.

Per nodrir els exèrcits colonials es feien lleves alimentàries per sorteig. Aquells qui eren cridats en files els forçaven a complir amb quatre anys de servei i només es podien alliberar trobant un substitut o pagant 200 pessetes, el sou que guanyava un teixidor en dos anys. Així, que, per desgràcia, les classes benestants es podien lliurar de la guerra.

Els ajuntaments municipals realitzaven els sorteigs per als militars espanyols que, més aviat, defensaven el domini de colònies perifèriques. El 1869, l'ajuntament santsenc era partidari dels interessos de l'estat i volia evitar les possibles revoltes per molt necessàries, lliurabnt tots els mossos del servei, decretant un pagament general repartit entre tothom.

Un any més tard, el 4 d'abril, els joves es van haver de reunir per convocar a quintes. Davant de les seves males condicions i sous insostenibles, prop de 2000 dones i joves vingudes de l'Espanya Industrial i altres fàbriques van haver d'anar fins el consistori santsenc (que era a l'actual encreuament entre Sants i Badal) i entrar per la força. Els regidors fugiren i les dones llançaren llistes, arxius i mobles per fer-ne una foguera a la plaça del Consistori. A continuació, van seguir cap a l'església per tocar sometent avisant els veïns per aturar el pagament. Els carrers es van omplir de grups armats per poder anar a buscar els regidors. L'alcalde, Gaspar Rosés, Melanit, fou atrapat però es lliurà per l'intercessió dels republicans. En canvi, el tinent d'alcalde, Gabriel Carbonell va ser seguit per la multitud fins la cantonada de Sants amb Sugranyes, on va acabar executat.

Els mossos es van dirigir per agredir pel Pont d'en Rabassa, entre Sants i Hostafrancs on aixecaren barricades. Es tallaren els fils del telègraf i es va seguir tocant a sometent per impedir-los el pas. En aparèixer l'exèrcit sobre el pont, tampoc van reeixir els intents de parlamentar.

La resistència d'uns obrers mal armats i mal organitzats contra la cavalleria i la infanteria no va durar massa i va fracassar. Quan els militars entraven pels carrers de Sants, els veïns es van defensar amb pluges de pedres i testos llençats des dels balcons.

La revolta de Sants, ben aviat, ja es va estendre per tot el Pla de Barcelona i el Baix Llobregat amb la mateixa causa, on arribaren partides per oferir més resistències. Un altre punt d'aixecament va ser Gràcia, amb tocs de campana a la plaça d'Orient (Rius i Taulet).

Com a resposta repressiva, l'exèrcit bombardejà Collblanc des de Montjuïc.

La batalla de Sants, tristament, va acabar amb 16 santsencs empresonats a les Drassanes, i amb la mort de 30 obrers i 7 soldats. Pocs dies més tard, el sorteig de les quintes es va realitzar, tot i que amb un muunicipi amb el padró per refer i sense documentació.

Tot això va ser per culpa d'un govern republicà que, tristament, enlloc de recolzar les necessitats dels treballadors i veïns, estava d'acord en enviar tropes en uns territoris colonitzats al segle XVI, que realment pertanyen als pobles indígens.

El calendari i el lleure a Sants

Fa segles, els dies del calendari han anat determinats per les activitats de lleure dels pagesos i les classes populars, que sembla procedent de l'edat mitjana o temps més antics anteriors a la influència cristiana; la qual encara queda marcada en certes festes i activitats.

En pobles del Pla com Sants, al segle XIX, encara les practicaven camperols i menestrals artesans, mentre apareixien les fàbriques i els vapors. Tenien unes hores de lleure espontànies però aprofitades de manera complerta.

Les festes més importants es repartien en vint dies de l'any. Una era els Tres Tombs, on la gent de Sants portaven animals domèstics a l'església de Sant Antoni; després la Candelera quan es desfeien pessebres i es beneïen candeles. O la passió per Setmana Santa a la Roqueta.

Als mesos següents, hi havia Carnestoltes amb els balls de màscares i l'enterrament de la sardina a la font dels Ocellets. En altres festes, molts grups i confraries laborals feien els seus àpats populars o cantaven a les capelles, com ara Sant Antoni de Pàdua, els gremis de paletes i Santa Llúcia, les costureres.

Per festa major, el 24 d'agost, les associacions també aixecaven envelats on hi tocaven orquestres de ball o als locals socials.

Cap el 1870, hi hauria la Familiar Obrera, Centre Recreatiu de l'Hort Nou i com no l'Ateneu de Sants. Algunes eren properes al carrer Riego i l'estació del tren.

A part, també es feien activitats populars: balls de bastons, balls de rams o cercaviles pels Xiquets de Valls que acabaven fent castells. Era una de les festes més importants del calendari anual. A part, els barris de la Bordeta i Port també feien les seves pròpies festes.

També es feien festes populars profanes de caràcter simple, com els balls espontanis amb sacs de gemecs i tabals quan es batria el blat després de les collites. També s'aprofitaven molt el temps en jocs amb pilota, que es convertiria en una afició a la meitat del segle XIX. El 1851 hi hauria un espai per aquest tipus de jocs.

Però, la festa laica més important era l'Aplec del Port que es feia durant e setembre i on els santsencs hi anaven amb carros, on menjaven, ballaven i bevien.

Els obrers industrials encara combinaven el seu treball artesà i industrial, que encara podrien participar en algunes de les festes.

Això, els portaria una flexibilitat dels horaris, en què menestrals, artesans, petits comerciants i fabricants adaptaven el seu calendari laboral respecte el ritme de feina de l'agrari.

Extret de: Enrech, Carles: Entre Sants i Sans.

Per Gitanos Hostafrancs

En començar l'any, explico un fet a veure amb una història que arriba de fa segles i que, tristament, no han estat ben rebuts i molt mal atesos, igual com ara els magrebins i berbers que venen al nord reclamant una millor vida. Però, també ho veiem més lluny amb una altra ètnia: els gitanos. Són un vol·lectiu fonamental per entendre els nostres pobles i barris tal i com són ara; potser pocs ho dubtariem. Però tot i això sobta constatar que la seva història, com en general passa amb la seva presència, ga estat ignorada o menystinguda al llarg del temps, calent en estereotips, i alternant períodes de persecussió i suposada tolerància.

I aquest buit fa difícil d'entendre com són, i com han estat, realment, els nostres barris i viles.

Originari de la Índia, el poble romaní hagué d'anar corrent Europa durant tota l'edat mitjana, obligats, en part, a esdevenir nòmades per les persecussions i expulsions., més que no pas per la pròpia tradició. A Catalunya es té constatada que la seva presència des de l'any 1425, quan amb un salconduït el rei Alfons permetia la presència de Johan d'Egipte Menor i dels seus acompanyants als seus regnes. Aquest adjectiu permet descolorir l'origen del nom amb el que actualment es coneix el poble romaní en català i castellà, doncs es creia que erròniament que aquests eren originaris d'Egipte, d'on van derivar els noms egipcià i gitano.

Des de llavors, van viure diferents períodes de persecussions més o menys intenses i intents d'expulsió i assimilació continuada. Però tot i això, el poble gitano va poder arribar als temps moderns.

Als nostres barris, per explicar l'història dels nuclis de població cal remontar-se als últims anys del segle 19, amb la creació del mercat d'Hostafrancs (1888), de l'escorxador de la vinyeta (1891) i de la plaça de Les Arenes (1900). Molta gent d'ètnia gitana es va començar a instal·lar a la Plaça del Sol, actual plaça Hereni, atrets al barri pel treball amb l'abundant tràfec de cavalleries que aquests edificis generaven.

Amb el temps, la d'Hostafrancs ha esdevingut una de les poblacions gitanes més nombroses de Catalunya i més fortament arrelades al territori. L'història del barri, des de llavors, s'ha desenvolupat en paral·lel a l'història dels gitanos, que han representat un alt percentatge de la població hostafranquina i han participat activament en les tradicions del barri, com foren les celebracions dels tres tombs a inicis del segle XX.

Des de final del segle XIX i inicis del XX, aquesta presència als nostres barris es va veure fossilitzada amb una frase feta local, actualment, poc coneguda, que deia amb un to gens políticament correcte, tot s'ha de dir: "Per pinxos la Bordeta, per Gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants" .

Els Archs

Els enfrontaments entre la CNT i el Sindicat Lliure.

Una altra història sobre personatges i gent amb paper important a Sants, ja era la de Joan Peiró, que era obrer anarquista del sector del vidre que militava a la Bordeta. Avui, m'he entosiasmat en escriure una altra història concreta per fer entendre que, molts cops, ha estat i és el propi estat el qui s'encarrega de realitzar els màrtirs entre les classes obreres i lluitadores, buscant caps de turc per picar la cresta a tota la gent que es mou i lluita per canviar la societat.

Un exemple molt clar és el del Manel Archs, que era igualadí de neixement però santsenc d'adopció, anarquista i treballador del tèxtil. Va pagar la seva lluita per a la llibertat i unes condicions dignes per als treballadors amb la vida. Durant anys, va ser un participant actiu de la vida associativa de l'encara (i per poc temps) poble de Sants, organitzant concurregudes velades i culturals llibertàries, on hi convidarien gent important com la Frederica Montseny, futura ministra de sanitat durant la Guerra Civil. Mentrestant el poble canviava ràpidament abandonant la pagesia pels creixents vapors; rebent una primera immigració de l'interior de Catalunya i de la Franja, mentre que els polítics encara debatien entre si seguir ser un municipi independent o formar part de Barcelona.

La reacció més greu que va condemnar Manel Archs va ser el fet de tenir una ideologia reconeguda, ésser una figura mitjanament visible. Això, i trobar-se al Liceu el 7 de Novembre del 1893, quan Santiago Salvador va llençar les bombes al Liceu; des del galliner del teatre es ràpidament va ser identificat de manera falsa i detingut per la policia d'aleshores.

El 21 de maig de 1894, acusat de participar en l'atemptat de Martínez Campos fou executat, tot i que tothom tenia bastant clar que aquella suposada participació era una farsa. Però, res va salvar en Manel, però, tot i això, en algun dels últims moments, va voler deixar la seva llavor. Quatre dies abans de morir, va escriure una carta al seu fill, Ramon Archs, per comprometre'l a defensar la humanitat lliure, l'anarquia i seguir defensant la causa de les lluites obreres al barri.

Ramon Archs i Serra, neix el 1887 en morir el seu pare, que li va servir d'estímul de seguir en la lluita obrera amb la seva carta. En coneixem poc de la seva vida però se sap que el 1908 el van detenir en treballar al sector del metall i, davant de la vaga de 1910, treballa a la Hispano-Suiza i és secretari de la Sociedad Metalúrgica de Barcelona i la fàbrica Rablons per reivindicar la jornada de 9 hores com suprimir les festes religioses no dominicals. També és detingut el setembre davant de problemes amb l'enginyer Tours de la Maquinista, i els judici i l'absolució el van impedir en la creació i el primer congrés de la CNT. El 1912, s'havia d'exiliar a França.

El 1919, a Barcelona, torna a presidir el sector del metall de la CNT i tenia contactes amb el comitè nacional, que es reunia en un pis del Poble Sec al carrer Elcano o a un bar al carrer Rosal, o al Centre Republicà, de manera clandestina. Mentrestant, a Barcelona la situació bullia malament amb els atacs del pistolerisme, les últimes reformes regeneracionistes a favor només de la burgesia catalana i les vagues obreres de la Canadenca.

El 24 de desembre de 1920, és detingut a la Model, com explica Garcia Oliver en trobar-se'l a dins; mentre que la policia sospitava el seu nom en l'atemptat a un dels creadors del Sindicat Lliure; en què la premsa explicava que hi van intervenir 10 o 12 persones.

El pla comarcal i els espais als anys 70.

Un barri, a banda d'estar format per la gent que hi viu, també és una suma o conjunt d'espais. Es troben espais que són, seran i fins i tot espais que podrien haver estat. Normalment, qualsevol barri d'una ciutat que tingui història suficient segur que té espais de tots aquests tipus; i Sants en pot ser un exemple molt clar; no n'és una excepció.

Dels espais que hi ha actualment, doncs el millor es pot fer per conèixer el barri és veure'l directament, passejar-se per ell abans que se'l mengi a trossos algun pla urbanístic. Dels espais que han estat tants (antiga església, antiga estació, l'estació de Bordeta...) en parlaré en diferents apartats.

Però, també hi ha hagut espais que no han arribat a existir mai, tret de la ment d'algun alcalde aficionat a les obres de ciment. En concret vull parlar del Pla Comarcal, que als anys 70, la gent del Centre Social, amb la campanya "Salvem Sants dia a dia" i l'Associació de Veïns Badal-Brasil i la Bordeta amb la del lema "Badal a 30 metres"; que en part van aconseguir aturar.

Aquest pla era ple de perles que se'ns dubte s'haguessin aplicat, haguessin acabat amb la vida associativa, la vida del barri. Als nostres ulls, se'ns faria impossible reconèixer el Sants que ara coneixem, ple de comerços. Per començar, les Cotxeres enlloc d'un centre cívic, era el museu del ferrocarril. La plaça de Sants i el passeig Sant Antoni haurien desaparegut sota una via ràpida i elevada, el que a l'època es coneixia com a Scalextric, i com aquestes unes quantes més, com la mateixa plaça Màlaga o els carrers Sant Crist, Rei Marti, Rossend Arús, Jocs Florals, Begur o Sagunt que són punt de contacte amb la Bordeta i també haurien desaparegut.

Desafortunadament, tot el pla no es va poder aturar, i segurament Badal en va patir les pitjors conseqüències, veient com la bogeria constructora i especulativa d'en Porcioles ja es passava més de tres pobles obrint un cinturó de Ronda des de la plaça Cerdà, per comunicar les zones comercials urbanes. Les mobilitzacions veïnals en aquest cas únicament van salvar alguns, però pocs, edificis situats entre la Carretera de Sants i el carrer Pavia; aquells que actualment a Badal actualment es troben uns metres cap endavant; però el cinturó es va fer torturant les oïdes de milers de veïns durant gairebé 30 anys, i fent desaparèixer espais tan emblemàtics al barri com la plaça de Víctor Balaguer, on va haver l'ajuntament santsenc i l'estàtua del "ninyu" (nen), ara a Can Mantega.

Tot i això, el fet d'aconseguir una victòria, encara que parcial, ens hauria de servir com a estimul per seguir lluitant per aquests barris, per aquells espais que els i les santsenques, bordetanes o magorianes realment volem. Especialment, un moment com l'actual en el que sembla que els projectes, com el de l'estació, el calaix o les Arenes, ens ploguin sense que nosaltres poguem fer-hi res.

La cavalgada de reis a Sants

Fa 37 anys, el 1971, que es va celebrar la primera cavalcada de Reis al barri de Sants, organitzada per l'Associació de Comerciants del carrer Vallespir. El recorregut sempre s'ha orientat entre els barris de Sants i les Corts, passant pels carrers Vallespir, Passeig S. Antoni, Galileu i Joan Güell fins acabar a la plaça de Can Mantega. Altres vegades també ha fet el recorregut també s'ha fet des de Plaça Espanya i Creu Coberta; o també Avinguda de Madrid.

Malgrat tot, al començament del segle XX alguns escriptors com Jacint Laporta o Joan Amades ens ajuden a fer una idea sobre la rebuda dels reis màgics anys enrere. Però les cavalgades a Sants s'iniciarien el 1912, quan el Centre Catòlic aprofitaria uns vestits de les representacions dels pastorets i hi col·laboraria el Centre Carlí de Sants. Sobre el col·lectiu dels Carlins hi podriem trobar unes altres històries menys lúdiques i més obscures en què avui no hi tinc ganes d'entrar.

Els participants normalment han acostumat a ser gent del barri i ha tingut un èxit total per a totes les edats; sobretot, per a les nenes i nens que reclamen caramels i altres coses. Ha estat la segona cavalcada més gran després de la de Barcelona, que passa per la ciutat històrica i el barri de Sant Antoni.

Després d'una traca de foc, sortirien unes dues-centes persones que recorrerien la carretera de Sants en direcció Collblanc amb les atxes enceses. Allà els reis els esperaven amb tres carruatges que havien cedit els amos de Cal Ros Mayol, al carrer Sagunt.

Quan van arribar a l'alçada del carrer Olzinelles els reis pujarien fins a l'església de Santa Maria de Sants agafant un cavall, on serien rebuts el mossèn Baltà i la resta de les autoritats civils. Després de la cerimònia religiosa, el mossèn els va donar a besar una figura del nen Jesús, les seves majestats recorrerien el camí en direcció contrària fins que la comitiva s'acabés al costat de l'Hotel del Rei, a tocar de Carreras Candi.
Actualment, la cavalgada del carrer Vallespir podria passar en mans de l'Ajuntament com ho haurien pactat els districtes de Sants-Montjuïc i les Corts, deixant al marge els seus tradicionals organitzadors. Aquest fet s'ha reconegut amb una trobada entre la regidora Sànchez de les Corts i els portaveus del districte on encara depenem, on s'elitizaria la cavalcada amb un comitè d'honor presidit per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, els regidors i el president de l'associació. Aquest, Josep Marín, ha explicat que l'Ajuntament justifica l'expropiació amb excuses econòmiques denegant subvencions; i ha reclamat que els veïns seguiran fent la rua sigui amb el seu suport o sense. Segurament, possibilitarà la realització d'una primera cavalcada alternativa per a tothom, com està reclamant Barri.Sants i les associacions de veïns; com també es troben davant del moobing especulatiu de les immobiliàries que causant greus problemes als llogaters, poden acabar al carrer un dia com un altre; que a part de realitzar un cercavila, també seria un altre motiu per iniciar una cavalcada alternativa.