Els Archs

Els enfrontaments entre la CNT i el Sindicat Lliure.

Una altra història sobre personatges i gent amb paper important a Sants, ja era la de Joan Peiró, que era obrer anarquista del sector del vidre que militava a la Bordeta. Avui, m'he entosiasmat en escriure una altra història concreta per fer entendre que, molts cops, ha estat i és el propi estat el qui s'encarrega de realitzar els màrtirs entre les classes obreres i lluitadores, buscant caps de turc per picar la cresta a tota la gent que es mou i lluita per canviar la societat.

Un exemple molt clar és el del Manel Archs, que era igualadí de neixement però santsenc d'adopció, anarquista i treballador del tèxtil. Va pagar la seva lluita per a la llibertat i unes condicions dignes per als treballadors amb la vida. Durant anys, va ser un participant actiu de la vida associativa de l'encara (i per poc temps) poble de Sants, organitzant concurregudes velades i culturals llibertàries, on hi convidarien gent important com la Frederica Montseny, futura ministra de sanitat durant la Guerra Civil. Mentrestant el poble canviava ràpidament abandonant la pagesia pels creixents vapors; rebent una primera immigració de l'interior de Catalunya i de la Franja, mentre que els polítics encara debatien entre si seguir ser un municipi independent o formar part de Barcelona.

La reacció més greu que va condemnar Manel Archs va ser el fet de tenir una ideologia reconeguda, ésser una figura mitjanament visible. Això, i trobar-se al Liceu el 7 de Novembre del 1893, quan Santiago Salvador va llençar les bombes al Liceu; des del galliner del teatre es ràpidament va ser identificat de manera falsa i detingut per la policia d'aleshores.

El 21 de maig de 1894, acusat de participar en l'atemptat de Martínez Campos fou executat, tot i que tothom tenia bastant clar que aquella suposada participació era una farsa. Però, res va salvar en Manel, però, tot i això, en algun dels últims moments, va voler deixar la seva llavor. Quatre dies abans de morir, va escriure una carta al seu fill, Ramon Archs, per comprometre'l a defensar la humanitat lliure, l'anarquia i seguir defensant la causa de les lluites obreres al barri.

Ramon Archs i Serra, neix el 1887 en morir el seu pare, que li va servir d'estímul de seguir en la lluita obrera amb la seva carta. En coneixem poc de la seva vida però se sap que el 1908 el van detenir en treballar al sector del metall i, davant de la vaga de 1910, treballa a la Hispano-Suiza i és secretari de la Sociedad Metalúrgica de Barcelona i la fàbrica Rablons per reivindicar la jornada de 9 hores com suprimir les festes religioses no dominicals. També és detingut el setembre davant de problemes amb l'enginyer Tours de la Maquinista, i els judici i l'absolució el van impedir en la creació i el primer congrés de la CNT. El 1912, s'havia d'exiliar a França.

El 1919, a Barcelona, torna a presidir el sector del metall de la CNT i tenia contactes amb el comitè nacional, que es reunia en un pis del Poble Sec al carrer Elcano o a un bar al carrer Rosal, o al Centre Republicà, de manera clandestina. Mentrestant, a Barcelona la situació bullia malament amb els atacs del pistolerisme, les últimes reformes regeneracionistes a favor només de la burgesia catalana i les vagues obreres de la Canadenca.

El 24 de desembre de 1920, és detingut a la Model, com explica Garcia Oliver en trobar-se'l a dins; mentre que la policia sospitava el seu nom en l'atemptat a un dels creadors del Sindicat Lliure; en què la premsa explicava que hi van intervenir 10 o 12 persones.

El pla comarcal i els espais als anys 70.

Un barri, a banda d'estar format per la gent que hi viu, també és una suma o conjunt d'espais. Es troben espais que són, seran i fins i tot espais que podrien haver estat. Normalment, qualsevol barri d'una ciutat que tingui història suficient segur que té espais de tots aquests tipus; i Sants en pot ser un exemple molt clar; no n'és una excepció.

Dels espais que hi ha actualment, doncs el millor es pot fer per conèixer el barri és veure'l directament, passejar-se per ell abans que se'l mengi a trossos algun pla urbanístic. Dels espais que han estat tants (antiga església, antiga estació, l'estació de Bordeta...) en parlaré en diferents apartats.

Però, també hi ha hagut espais que no han arribat a existir mai, tret de la ment d'algun alcalde aficionat a les obres de ciment. En concret vull parlar del Pla Comarcal, que als anys 70, la gent del Centre Social, amb la campanya "Salvem Sants dia a dia" i l'Associació de Veïns Badal-Brasil i la Bordeta amb la del lema "Badal a 30 metres"; que en part van aconseguir aturar.

Aquest pla era ple de perles que se'ns dubte s'haguessin aplicat, haguessin acabat amb la vida associativa, la vida del barri. Als nostres ulls, se'ns faria impossible reconèixer el Sants que ara coneixem, ple de comerços. Per començar, les Cotxeres enlloc d'un centre cívic, era el museu del ferrocarril. La plaça de Sants i el passeig Sant Antoni haurien desaparegut sota una via ràpida i elevada, el que a l'època es coneixia com a Scalextric, i com aquestes unes quantes més, com la mateixa plaça Màlaga o els carrers Sant Crist, Rei Marti, Rossend Arús, Jocs Florals, Begur o Sagunt que són punt de contacte amb la Bordeta i també haurien desaparegut.

Desafortunadament, tot el pla no es va poder aturar, i segurament Badal en va patir les pitjors conseqüències, veient com la bogeria constructora i especulativa d'en Porcioles ja es passava més de tres pobles obrint un cinturó de Ronda des de la plaça Cerdà, per comunicar les zones comercials urbanes. Les mobilitzacions veïnals en aquest cas únicament van salvar alguns, però pocs, edificis situats entre la Carretera de Sants i el carrer Pavia; aquells que actualment a Badal actualment es troben uns metres cap endavant; però el cinturó es va fer torturant les oïdes de milers de veïns durant gairebé 30 anys, i fent desaparèixer espais tan emblemàtics al barri com la plaça de Víctor Balaguer, on va haver l'ajuntament santsenc i l'estàtua del "ninyu" (nen), ara a Can Mantega.

Tot i això, el fet d'aconseguir una victòria, encara que parcial, ens hauria de servir com a estimul per seguir lluitant per aquests barris, per aquells espais que els i les santsenques, bordetanes o magorianes realment volem. Especialment, un moment com l'actual en el que sembla que els projectes, com el de l'estació, el calaix o les Arenes, ens ploguin sense que nosaltres poguem fer-hi res.

La cavalgada de reis a Sants

Fa 37 anys, el 1971, que es va celebrar la primera cavalcada de Reis al barri de Sants, organitzada per l'Associació de Comerciants del carrer Vallespir. El recorregut sempre s'ha orientat entre els barris de Sants i les Corts, passant pels carrers Vallespir, Passeig S. Antoni, Galileu i Joan Güell fins acabar a la plaça de Can Mantega. Altres vegades també ha fet el recorregut també s'ha fet des de Plaça Espanya i Creu Coberta; o també Avinguda de Madrid.

Malgrat tot, al començament del segle XX alguns escriptors com Jacint Laporta o Joan Amades ens ajuden a fer una idea sobre la rebuda dels reis màgics anys enrere. Però les cavalgades a Sants s'iniciarien el 1912, quan el Centre Catòlic aprofitaria uns vestits de les representacions dels pastorets i hi col·laboraria el Centre Carlí de Sants. Sobre el col·lectiu dels Carlins hi podriem trobar unes altres històries menys lúdiques i més obscures en què avui no hi tinc ganes d'entrar.

Els participants normalment han acostumat a ser gent del barri i ha tingut un èxit total per a totes les edats; sobretot, per a les nenes i nens que reclamen caramels i altres coses. Ha estat la segona cavalcada més gran després de la de Barcelona, que passa per la ciutat històrica i el barri de Sant Antoni.

Després d'una traca de foc, sortirien unes dues-centes persones que recorrerien la carretera de Sants en direcció Collblanc amb les atxes enceses. Allà els reis els esperaven amb tres carruatges que havien cedit els amos de Cal Ros Mayol, al carrer Sagunt.

Quan van arribar a l'alçada del carrer Olzinelles els reis pujarien fins a l'església de Santa Maria de Sants agafant un cavall, on serien rebuts el mossèn Baltà i la resta de les autoritats civils. Després de la cerimònia religiosa, el mossèn els va donar a besar una figura del nen Jesús, les seves majestats recorrerien el camí en direcció contrària fins que la comitiva s'acabés al costat de l'Hotel del Rei, a tocar de Carreras Candi.
Actualment, la cavalgada del carrer Vallespir podria passar en mans de l'Ajuntament com ho haurien pactat els districtes de Sants-Montjuïc i les Corts, deixant al marge els seus tradicionals organitzadors. Aquest fet s'ha reconegut amb una trobada entre la regidora Sànchez de les Corts i els portaveus del districte on encara depenem, on s'elitizaria la cavalcada amb un comitè d'honor presidit per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, els regidors i el president de l'associació. Aquest, Josep Marín, ha explicat que l'Ajuntament justifica l'expropiació amb excuses econòmiques denegant subvencions; i ha reclamat que els veïns seguiran fent la rua sigui amb el seu suport o sense. Segurament, possibilitarà la realització d'una primera cavalcada alternativa per a tothom, com està reclamant Barri.Sants i les associacions de veïns; com també es troben davant del moobing especulatiu de les immobiliàries que causant greus problemes als llogaters, poden acabar al carrer un dia com un altre; que a part de realitzar un cercavila, també seria un altre motiu per iniciar una cavalcada alternativa.

Que s'amaga a la història de Sants?

Si ens fixem en els diferents barris que al segle 19 ha anneixonat Barcelona, trobem que tenen històries molt diferents, segons la zona, el context, la seva gent, les idees o els canvis; la majoria dels quals han estat i encara són pobles sotmesos per la capital sobretot per interessos econòmics i capitals.
Si ens centrem a llocs com Sarrià, Sant Gervasi, Pedralbes o el Passeig de Gràcia, veiem que la seva història s'ha centrat sobretot en els interessos del poder de les classes dominants, com és la burgesia "catalana", amb valors individualistes i els seus interessos de negoci privat vivint delm treball de les fàbriques o les indianes, com les estafes i qualsevol negoci negre, a part de la seva actitud política realment espanyolista i la seva moral catòlica ultraconservadora.
Tristament, molta gent dels barris o de la ciutat son uns ignorants i s'han quedat només amb aquesta part de la història, com és la Sagrada Família, la Catedral, la Plaça Catalunya, el Liceu, la Pedrera o el Palau de la Música; o l'estàtua del Cambó: llocs i personatges que fan al·legoria a la burgesia, i on les lluites socials dels treballadors s'han ignorat per complert.

En canvi, molts altres barris han tingut una història completament diferent, en què els protagonistes reals són els veïns, que la immensa majoria són els que han hagut de lluitar dia dia per sobreviure, i en molts casos, explotats a les fàbriques, com també han estat els primers en fer front a la precarietat dels seus barris; com també la gent marginal.
L'associacionisme ha agafat força en aquests barris a través de les assemblees, sindicats, espais o cooperatives com a llocs de trobada dels veïns on sempre hi han participat prenent diferents decisions i on s'han mogut moltes les iniciatives socials, polítiques, culturals o festives: reivindicar un habitatge digne, reclamar espais per als joves, concerts, festes majors alternatives...
Alguns d'aquests barris són el Clot, Sant Andreu, Poble Sec, Sant Antoni, el Ninot, i, com no, Sants, la Bordeta, Hostafrancs o la Magòria; que són els que tractem en aquest bloc i tenen uns origens semblants en aquests altres barris. Aquests origens surten a la meitat del segle 19 davant del nou context industrial amb les xemeneies dels vapors tèxtils, el "Vell" i el "Nou", amb el nom d'Espanya Industrial, sent l'inici del paternalisme dels propietaris i de l'explotació obrera a les fàbriques; que, al mateix temps, també mostra l'inici d'uns altres costums i una altra història que acabaria amb el context rural de l'Edat Mitjana. Aquí, els lluitadors comencen a ser els protagonistes de la història d'aquests barris, que són els qui pateixen les jornades laborals complertes a les màquines de cosir, les repressions dels propietaris com Joan Güell o els Muntades com la seva vida precària en general: habitatge, salaris... com també les seves dificultats de pas davant de les obres del tren al final del segle 19 o els problemes durant l'agregació al barri el 1879. Però, els veïns com els obrers han trobat la seva manera d'afrontar els problemes diaris, amb assemblees de barri, associacions i comissions de veïns als diferents carrers, sindicats de treballadors (CNT, ). Algunes lluites socials aconseguides són algunes reduccions de jornades laborals i el primer sindicalisme. D'altra banda. també hi hauria el primer cooperativisme
Al marge d'això, com aconseguir els com també la seva vida quotidiana,
Per sort, és un barri amb molt poca religió i burgesia; malgrat males influències com la Núria Feliu, la Carme Chacón o algun altre personatge indesitjat.
Aquí, s'amaga a les històries santsenques, el que la majoria de la gent no li interessa veure o saber: la vida de la seva gent i la seva participació activa al barri. Jo també hi he de posar de part meva perquè la tradició assembleària perduri i guanyi el dia de demà.

S'ocupen uns pisos de Verge de Núria

Uns pisos inacabats i insostenibles.

Davant de les reivindicacions dels veïns i treballadors de la SEAT que reclamaven unes millors condicions de vida; la majoria eren de la cooperativa Verge de Núria, que era bastant lligada a la SEAT. Molts dels obrers van estar pagant part dels seus estalvis per a la construcció d'uns pisos que mai s'acabaven. Bé, 5 dies abans de Nadal, el 24 de desembre, 72 famílies de la cooperativa insuportables, van haver d'ocupar dos blocs de pisos encara inacabats a la Zona Franca. Els treballadors van treure les reixes i van habitar els pisos instal·lant-hi matalassos, fogons de butà, cadires i el que pogueren portar per subsistir; i hi van viure sense llum ni gas.

Es va descobrir que el president de la cooperativa, Ezequiel Bellet, i el constructor s'havien gastat molts dels diners dels treballadors havien estat edificant xalets a Castelldefels.

La paciència dels treballadors ja es va acabar quan el propietari els va estafar demanant-los de 20.000 a 184.000 pessetes per família per acabar les cases; però el president va desaparèixer en agafar els últims 17 milions d'entrega amb estafes com l'augment dels preus dels materials. Els obrers el van denunciar i van habilitar definitivament els pisos mentre que la immobiliària els va amenassar cridant a la policia, i Bellet havia dimitir davant del context.

Al final, les primeres 72 famílies van tenir habitabilitat als pisos i han pogut demanar uns serveis mínims per vivenda mentre que altres obrers els van haver de denunciar davant d'una injustícia per les estafes dels pisos. El març del 1975, altres famílies també van poder ocupar pisos el 1975. Però van insistir a denunciar que alguns treballadors ja havien pagat unes 7.000 pessetes per uns pisos que havien de ser llestos el 1973.

El Xato i el Ninyu

On s'amaguen les escultures a Sants?

En un barri obrer com és Sants, que s'ha fet gran amb el treball i amb les lluites de la gent, semblaria difícil trobar alguna obra arquitectònica o escultòrica que compleixin alguna funció merament funcional i, d'altra banda, tampoc abunden tant com en altres barris, com l'Eixample, Sant Antoni o el Raval. Sants només recorda la seva història més destacada per les grans xemeneies, com la del Vapor Vell o la de l'Olivareta, pensades en moure les fàbriques d'un lloc a un altre per interessos dels propietaris, que no pas el que fa els conjunts escultòrics pensats per embellir els carrers.

Tot i això, també podem trobar exemples que qualsevol santsenc reconeixeria ràpidament. A part de l'estàtua del ciclista a la punta de plaça de Sants, inaugurada per commemorar l'origen santsenc de la Volta Ciclista a Catalunya, i que sempre ha tingut partidaris i detractors; gairebé tothom reconeixeria dos exemples clars i peculiars: les estàtues del Ninyu i el Xato.

La primera és l'estàtua que es pot trobar a la plaça Can Mantega; una font coronada amb l'estàtua d'un nen; que abans, estava a la plaça de l'ajuntament santsenc, a l'actual encreuament entre Carretera i Rambla Brasil, però amb l'obertura del cinturó el barri va perdre la plaça, l'edifici de l'antic ajuntament, i alguns santsencs fins i tot les cases. De tot allò, l'ajuntament barceloní només va reubicar la font traslladant-la a en aquesta altra plaça, entre els carrers Joan Güell, Violant d'Hongria, Melcior de Palau i Rosés.

La història de la segona estàtua, la que molta gent encara la coneix amb el nom de "Xato", fins i tot resulta molt més peculiar, ja que també té a veure amb influències mitològiques. L'origen és molt curiós, ja que no és de Sants. Sembla que Joan Amades explica que aquesta estàtua formava part d'un conjunt monumental: una font que estava ubicada a l'actual plaça del teatre a tocar de la Rambla. La dita font fou ornamentada l'any 1802 en ocasió d'una visita feta per la família reial, afegint una piràmide ornada amb plantes i flors amb una figura d'un satir i coronada per l'estàtua de Neptú. Però a l'imaginari popular de Neptú quedava molt llunyà, raó per la qual la font fou coneguda com la Font del Vell. Enderrocada la font l'any 1877, el Neptú va iniciar el seu periple recorrent diferents barris de la ciutat, que el va portar primer al Parc de la Ciutadella, al costat de la cascada; i, finalment, a la Plaça de Sants, a la part en tocar amb Joan Güell i Passeig Sant Antoni; just darrere de les primeres escales del metro de les línies 3 i 5. Actualment, ha seguit abandonada i amb escassa abundància d'aigua.

El trasllat de la plaça del teatre a la Ciutadella va ser força accidentat i l'estàtua del Neptú es va golpejar perdent el nas i adquirin per sempre el nom, de "Xato".