dimecres, 5 d’octubre de 2011

Enregistrem la memòria, primer programa

A partir d'avui i a poc a poc aniré enllaçant tots els programes d'Enregistrem la memòria per tal de poder escoltar-los des del bloc. Però també els podeu escoltar cada dissabte el matí des de Sants 3 Ràdio al 107.03. En aquest primer programa podreu conèixer a tots els protagonistes que al llarg dels primers quinze programes ens explicaran com era Sants quan ells eren joves.
És un programa presentat i amb guió d'Agus Giralt i Pepita Galve.


dilluns, 26 de setembre de 2011

Can Batlló, un recull històric

A continuació he volgut compartir un article d'en Josep Domingo on ens explica algunes coses generals sobre la història d'un dels grans espais més coneguts dels nostres barris, i concretament en aqust cas de la Bordeta. És la fàbrica de Can Batlló.

Aquest és un dels espais per al que molts dels veïns i les veïnes i entitats dels nostres barris estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos destinats als serveis dels ciutadans i tenir espai per a molts equipaments que fan falta a la Bordeta. I és per aquesta causa que es va crear la Plataforma de Can Batlló que ja va anunciar que el dia 11 de juny entraria en el recinte de l'antiga fàbrica.



Can Batlló, petit recull històric.

El 1868 s'instal·là, aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d'origen olotí, a la qual s'atorgaren quatre massanes de l'eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d'aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l'abandonà per crear una fàbrica a la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l'edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.

La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.

La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.

Josep Domingo, novembre del 2004


A sota deixo aquest enllaç que si cliqueu a dins hi podreu trobar aquest article de Josep Domingo sobre la fàbrica de Can Batlló que he acabat de copiar. http://canbatllo.wordpress.com/historia/
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.

I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.




diumenge, 25 de setembre de 2011

Comença Enregistrem la memòria


Cap al final d'aquest mes em vaig oblidar de dir que pels i les que estigueu interessades en la història de Sants precisament ahir dissabte 24 a les 10h va començar el programa Enregistrem la memòria a Sants 3 ràdio on hi podreu escoltar les veus dels avis i àvies dels nostres barris parlant sobre les seves vides i experiències de la història menys recent del nostre barri. Ahir es va iniciar el primer programa i la presentació del projecte. I a partir del proper programa ja es tractaran esdeveniments històrics succeïts en el barri a partir de la Guerra Civil i durant el franquisme.

A continuació us adjunto el calendari amb els diferents programes d'aquest curs sobre la memòria col·lectiva a Sants perquè us l'escolteu i en feu difusió.

http://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpghttp://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpg

A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

dijous, 1 de setembre de 2011

Els "murcianos" (segona part).


Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.


Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

La història més recent i combativa de Sants

Ahir precisament va acabar el mes d'agost i això precisament em porta una nostàlgia molt perplexa i difícil de definir de forma detallada. És com si s'acabessin les vacances d'estiu, com si ja quedessin molt lluny la festa major del barri en l'última setmana d'aquest mes acabat. Realment no m'és pas agradable de fer-ho però tinc moltes ganes de poder deixar-vos un vídeo realitzat per
l'Assemblea del Barri de Sants sobre la història més recent i combativa del barri. Hi podreu trobar moments importants i emblemàtics reivindicatius de la nostra història i també forces imatges de festivitats culturals amb els diables, els castellers de Sants o bé el ball de bastons.
Per a mi és un vídeo nostàlgic.


Festa i compromís, les alternatives de Sants from Aixina Produccions Audiovisuals on

divendres, 26 d’agost de 2011

"El retorn d'un so màgic"


Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir per una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.

Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom.
I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.

A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.

20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.

22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.


Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.

"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!

Si esteu interessats podreu trobar informació en els següents enllaços:


http://iniciativaesteve.blogspot.com/2011/08/homenatge-esteve-fortuny-el-retorn-dun.html

http://www.mondivers.cat/spip.php?article1726

diumenge, 21 d’agost de 2011

El Cros popular contra la fam


El Cros Popular de Sants és una competició atlètica amb una llarga tradició i molt arrelada al nostre barri. Però el Cros és molt més que això, tant per la nostra història, que ens enllaça amb el moviment ateneista dels anys trenta com pels lligams amb clubs esportius, entitats de tot tipus dels nostres barris (associacions de veïns, comissions de festes, esplais, mitjans de comunicació locals ...) a través de la col·laboració constant dels quals poden organitzar un cros cada any sense ser un gran club.

El Cros és una cursa de 10 quilòmetres, però també la cura dels més petits, el Petit Cros, la cura de 3 quilòmetres, la Centpeus, la cursa adaptada per a discapacitats psíquics, la xocolatada, el certamen fotogràfic, FotoCros, i el passi del vídeo, entre d'altres activitats.

Aquest any s'incorpora una nova acció a les moltes que ja formen part del Cros Popular de Sants, una acció solidària en coordinació amb la reconeguda ONG, Acció contra la Fam. Acció contra la Fam és una organització humanitària internacional i independent que lluita contra la desnutrició infantil i que a la vegada garanteix aigua i mitjans de vida segurs a les poblacions més vulnerables.

Aquesta organització internacional treballa en diversos eixos (Nutrició, Salut, Aigua i sanejament i Seguretat Alimentària) en més de 40 països ajudant a cinc milions de persones. Amb l'objectiu d'aconseguir un sense desnutrició, el seu primer objectiu, tornar la dignitat a aquells que avui viuen amb l'amenaça de la fam. Per col·laborar amb aquesta causa s'ha creat aquesta iniciativa, el Cros contra la fam, a través de la qual s'ha obert un compte a la web migranodearena on tothom pot fer donacions. És una eina creada per la Fundació Real Dreams, que permet fer donatius a institucions benèfiques. Amb els calers recaptats es podran pagar els tractaments contra la desnutrició infantil.

S'han proposat aconseguir 6.000 euros, amb la col·laboració de tots els que ajudin a aconseguir-ho, i s'ha marcat com a termini per fer-ho el 6 de novembre, una setmana després de la celebració de la cursa. Es pot ajudar de diverses maneres:

- Visitant la web Cros contra la fam i fent el vostre donatiu:
http://www.elmeugradesorra.org/agustingiralt1

- Ajudant a fer correr aquest enllaç i aquest missatge per internet, als correus dels vostres contactes, als vostres blocs i a les xarxes socials, al Facebook, al Twitter...

- Si voleu implicar-vos personalment o implicar la vostra entitat més profundament amb aquest projecte del Cros es podran fer més esforços per lluitar en contra de la fam en el planeta.

Esperem que amb aquesta cursa es pugui aconseguir una important marca.

Podeu trobar més informació sobre el projecte i la destinació dels calers recaptats a:

Enllaçhttp://www.acciocontralafam.org/
http://www.crospopulardesants.cat/
http://www.crospopulardesants.blogspot.com/

Extracte: www.memoriadesants.blogspot.com

dijous, 11 d’agost de 2011

El dia en que el Sants va derrotar el Barça


No sóc massa aficionat als esports malgrat que algunes vegades m'hagin interessat alguns de més concrets com ara la natació o el footing però sobretot quan jo els practico enlloc de veure les imatges que s'acostumen a donar per la televisió. Crec que els mitjans volen donar una visió molt fanàtica de l'esport com ara el futbol que l'hagin convertit en un esport de "pa i circ" i la gent sigui tan fanàtica i en vagi parlant constantment pel carrer i entri en formar part de les rivalitats i els resultats del final dels partits de futbol. La gent parla sobre aquest tema de manera exagerada sense tenir més present altres temes i sobretot problemes que afecten de manera real en la societat que vivim.

El futbol és un esport que possiblement té uns origens antics amb precedents a les Illes britàniques durant l'edat mitjana però va sorgir de manera oficial l'any 1863 en el Regne Unit a partir de la primera associació de jugadors i havia tingut codis extremament violents però s'han anat modificant les seves normes. A partir de la seva difusió i popularitat s'han anat creant equips infinits arreu del seu país, d'Europa i del món que han fet que hi apareguin molts seguidors i fanàtics d'aquest esport.
I si en una conversa futbolística apareix el nom Inter, avui en dia la gent pensaria en el club de Milà que juga amb samarreta negra i blava. L'Inter de Milà va ser fundat el 1908 amb disidents de l'altre gran equip de la ciutat, el Milan. Però aquest nom ja era utilitzat molt abans per un altre club més proper a nosaltres, l'Internacional FC, un dels clubs de futbol històrics de Sants, fundat l'any 1901, dos anys després de la fundació del Barça i un any després de la fundació de l'Espanyol. Per a la fundació del Madrid per part del barceloní Juan Padrós encara faltava un any.

Aquest club de seguida es va convertir en un dels principals clubs de la ciutat i va arribar a ser sotscampió de Catalunya les temporades 1903-04 i 1905-06. L'any 1917 debutava amb el club de Sants un noi de 15 anys, format a les categories inferiors, que es convertiria en una de les figures més destacades del futbol a l'estat, Josep Samitier. Ben aviat Samitier va ser fitxat per un dels rivals de l'Inter, el Barça, i Samitier feia les primeres passes per convertir-se en llegenda. Any més endavant un altre santsenc seguiria les passes de Samitier, Escola.

L'any 1922 l'Inter, que jugava amb una samarreta blanca i amb una estrella blava de cinc puntes a l'alçada del cor, símbol emprat llavors per l'esperantisme, es va fusionar amb un altre club de Sants més modest, el Centre d'Esports una entitat que a la vegada era fruit de la fusió l'any 1917 de dos equips, el FC Gladiator (1908) i el Sporting Club de Sants (1909). La samarreta del nou club, la Unió Esportiva de Sants portaria el blanc de l'Inter i el verd del Centre d'Esports.

La mateixa temporada en que va neixer la Unió Esportiva de Sants el Barça s'havia proclamat campió de Catalunya i d'Espanya, derrotat entre d'altres equips a la competició catalana de l'Inter per 5 a 2 i per 9 a 0, però encara no havia jugat mai contra el nou club. En motiu de la Festa Major de Palafrugell i per estrenar el nou camp de Palafrugell, el 24 de juliol, UE Sants i FC Barcelona es van veure les cares per primer cop com va recollir el Mundo Deportivo.

El Barça va jugar amb Bruguera, Conrado, Surroca, Torralba, Blanco, Rodríguez, Piera, Gràcia, Samitier, Mallorquí i Cella i la UE Sants amb Pedret, Solà, Moltó, Helvig, Sancho, Carulla, Rini, Costa, Feliu, Vidal i Oliveres; amb l'arbitratge de Joan Rius. El resultat del partit va ser un 1 a 0 favorable a la UE de Sants, amb el gol de Costa. La Unió va poder resistir als atacs dels barcelonistes i mantenir la porteria a 0 en el seu primer enfrontament oficial amb els blaugranes.

Un resultat. i fins i tot un partit, que avui en dia ens sembla inimaginable, amb un Barça omnipotent que ha aconseguit ser un dels clubs més importants del món, potser fins i tot el primer i que està acostumat a celebrar títols any rere any. Però potser, de forma col·lateral, aquest èxit rotund també ha comportat que el futbol català sigui menys ric en clubs d'alt nivell.

Extret i modificat de Memòria de Sants.

dimecres, 10 d’agost de 2011

Les barraques de Montjuïc


A l'ombra de Barcelona de postal, de la metròpoli, de l'Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments: de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrés Eucarístic, de les Olimpíades i del Fòrum ha existit una ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la dècada del 1880. La construcció de l'Eixample i l'exposició del 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de famílies immigrants, vingudes de pagès, a construïr barraques properes a les pedreres. S'hi estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distàncies. Cap a l'any 1914 ja s'hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers fructuosos i costeruts.

Si l'Exposició del 1888 va potenciar l'aparició d'aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la dècada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s'edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construïen a Montjuïc els pavellons de l'Exposició, l'Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d'obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d'aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer els barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l'Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metròpoli. No es volia mostrar a la resta d'Europa l'important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte final. Els propietaris d'aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d'altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d'un lloc a l'altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l'Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de la Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratòries, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l'origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la "Semana del suburbio" i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van comptar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i les Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l'escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l'any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l'aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de 30.000 persones), ni connexió amb el clavagueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o funicular molt allunyades.

Als anys seixanta en aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d'una escola i d'un dispensari a Can Valero.

Però l'any 1964 la situació encara es va agreujar més quan l'ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard al Somorrostro desapareixia quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veiés la degradació de la ciutat. A l'estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l'Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l'espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generar freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombreries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d'atraccions Maricel Park, l'Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona dels habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incomplertes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els amics barraquistes.

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebraries carreres de Fórmula 1.

Abandonat durant el franquisme l'estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s'havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpíades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri de Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l'enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l'any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Per més informació podeu entrar en el bloc:
Document Barcelona

També l'exposició realitzada per MUHBA.
Barraques, la Ciutat Informal.




Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

dilluns, 4 de juliol de 2011

"Els murcianos" (primera part)




A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l'augment del vot basat en la xenofòbia. Amb arguments barroers, demagògics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l'odi a l'altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s'ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosòfic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al nostre entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta la gent, al contrari, l'afebleix.

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d'Andalusia, d'Aragó, Galícia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer de Catalunya i de la Franja d'Aragó i posteriorment de Múrcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa uns dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L'arribada de les grans indústries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d'altres, va fer que la població en pocs anys es multipliqués amb els obrers que venien amb les fàbriques de l'interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L'any 1897 Barcelona s'annexaria als pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la perifèria d'aquesta gran ciutat, però la influència de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d'Agregació. Una fita important que cal destacar és l'Exposició Universal del 1888 amb que els polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d'aquest moment Barcelona va iniciar un procés de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segon dels quals és el que serveix d'escenari a aquest relat, l'Exposició Universal del 1929.

La Barcelona de l'Eixample que multiplicava el terreny edificat de l'antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d'obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatòries de l'Exposició del 1929 va arribar de Múrcia. Molts dels obrers que construïren aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuic i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com "la petita Múrcia."

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l'estat espanyol s'havia beneficiat del que les grans potències europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l'exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l'exportació. A l'horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emmigrar cap Amèrica, marxant des del port d'Aguilas sense cap tipus de documentació. Poc aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven amb tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se'ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca. van arribar amb automnibús, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L'any 1927 uns germans murcians del poble d'Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir 15 vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d'obra barata.

El periodista Carles Sentis va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca "Vint-i-vuit hores en transmiserià", on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bactèria que encara avui és la principal causant de la ceguesa, o fent descripcions d'aquests com si es tractés d'una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d'analfabets, però l'explicació d'aquest fet l'hauriem de buscar en la pèssima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessàries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista Mirador els podeu descarregar en els següents enllaços:

Mirador 196.


Mirador 197.


Mirador 198.


Mirador 201.



Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

dijous, 21 d’abril de 2011

Una riera desapareguda, la privatització del sol a Sants.

Els espais, en certa mesura, són com les persones: canvien, es modifiquen, desapareixen ... A vegades canvia el paisatge humà, el tipus de gent que es mou per aquells escenaris que ja han vist interpretar milers d'històries, d'altres vegades, en canvi, es modifica l'escenari. Es fan edificis nous, es rehabiliten espais antics o a vegades el que canvia és l'ús pel que han estat concebuts aquells edificis. Sobre aquest darrer tipus de modificació al barri tenim molts exemples que han fet millorar les vides de les veïnes i veïns de Sants, la majoria dels quals aconseguits per les lluites del veïnat.

Actualment podem veure com unes antigues Cotxeres dels tramvies es va convertir en un centre cívic, com la gran fàbrica de la família Muntadas, la España Industrial ha esdevingut el gran parc central de Sants, com el Vapor Vell ha canviat la seva funció industrial per la d'escola i biblioteca, com la fàbrica Serra i Balet és la seu d'un poliesportiu i com Can Batlló i tots els veïns esperen en el moment en que la fàbrica esdevingui un espai útil per al veïnat. Avui la història que ens ocupa és un pas invers, com un espai públic s'ha convertit en un espai privat, tancat a la gent i en part, fins i tot, edificat. Un exemple molt clar és el de la Riera d'Escuder.

Segur que moltes veïnes i veïns coneixen la part d'aquest carrer més propera a la carretera, la que arriba fins al carrer Socors. I segur que uns quants fins i tot hauran ballat a la festa major, ja desapareguda, que organitzava la Comissió de festes del Triangle d'Escuder, però potser no tants deuen saber que aquest carrer seguia més enllà del carrer de Miquel Àngel i fins i tot més enllà del carrer Rosés.

De fet, en origen aquest carrer era una de les moltes rieres que creuaven el pla de Barcelona baixant des de Collserola. Al terme municipal de Santa Maria de Sants en podriem destacar algunes, com la Riera Blanca, que era i és el límit amb l'Hospitalet o la riera de la Magòria, l'actual carrer de Joanot Martorell, el límit de Sants amb Hostafrancs.

Què ha passat per que actualment aquest carrer estigui construït en part i abandonat en la resta de l'espai quan és segur que en origen era una via pública i quan avui en dia podria ser un espai perfecte per a convertir-lo en una zona verda gens envejable a les de les grans illes de l'Eixample?

La resposta no la sabem, però si mirem els plànols dels anys 30 i els anys 50 com els que hi ha a continuació, es pot identificar encara aquesta via que creuava i pel mig del que avui és una finca. Alguns veïns de la Casa Gran, la finca del carrer Rosés, encara recorden haver transitat per la riera i veure el punt en que hi havia l'entrada de l'aigua cap a la claveguera. Aquesta història pot resultat tot un misteri però segurament estigui relacionada amb alguna fosca requalificació en els anys 70 aprofitant les obres de construcció del cinturó.


De fet a Sants també podem trobar una altra riera, un espai públic va ser privatitzat, no només per simple curiositat, sinó per un fet encara més important, per descobrir quins són els sistemes foscos que permetien, i encara permeten, que aquestes coses segueixin passant, per estar una mica millor immunitzats contra aquests tipus i aquestes accions corruptes.

Però encara seria més important poder recuperar un espai abandonat per a la gent del barri, reconvertint-lo en un petit pulmó del cor de Sants. De moment, però, una porta metàl·lica del carrer Rosés, rera dels grans blocs de la Rambla de Brasil ens segueix privant del que hauria de ser de tots.

dijous, 14 d’abril de 2011

80 anys de la proclamació de la República

Avui fa 80 anys de la proclamació de la Segona República i des del Passat de Sants també ho volem commemorar.
El 14 d'abril del 1931, a Hostafrancs, hi hagué una munió de republicans que van marxar cap a l'Alcaldia amb banderes republicanes i imatges dels primers martirs del moviment republicà per celebrar aquest fet. El text que trobareu aquí a sota és la narració que van fer els lerrouxistes del barri, un grup força nombrós, a la seva revista El Lerrouxista, el órgano de los radicales de Hostafrancs.

Per altra banda també s'haurien de matitzar algunes de les seves afirmacions totalment partidistes del que fan, com per exemple dient que aquest acte es va fer "sin ayuda ajena". És cert que els lerrouxistes d'Hostafrancs tenien molta importància, però al barri hi havia molts altres grups contraris a la monarquia i republicans i seria molt estrany que tota aquesta gent no hagués celebrat la fugida del rei.

"Llegó el 14 de abril i un grupo entusiasta, apasionado de republicanos radicales de nuestro Ateneo, sin ayuda ajena alguna, procedió a colocar la bandera republicana en el balcón de la Alcadía de Hostafrancs y, como tributo de reconocimiento, a cada lado de la bandera tricolor colocó el retrato de aquellos héroes de Jaca, los que con su sangre generosa hicieron fructificar rápidamente la semilla sembrada años por el Apóstol de la República.

El lerrouxista, número 1, Hostafrancs, setembre de 1934.

Extret de: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

dilluns, 11 d’abril de 2011

Barraques, l'altra ciutat

Algú sap que en els llocs on actualment hi ha l'Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi hi havien barraques al llarg de molts anys?
Doncs us adjunto un documental sobre el barraquisme a la ciutat de Barcelona que es va fer fa 2 anys en un dels programes del 30 minuts.



El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una de les experiències de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

Un reportatge de: Alonso Carnicer i Carme Grimal.

Muntatge: Agustí Poch.

Documentació: Mireia Tous.

Producció: Sandra Rierola.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Cronologia de l'Espanya Industrial

Finalment avui he decidit posar una llista dels esdeveniments més importants succeïts a la fàbrica tèxtil Espanya Industrial De fet aquests esdeveniments es troben escrits i estudiats pels historiadors Jaume Fabre i Josep M. Huertas per al dossier La penúltima mort de la España Industrial. Un assaig d'història oral, que va apariexer al gener de l'any 1931 a la revista l'Avenç.


1812 - Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.

1828 - Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó)


1839 - Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.


1842 - Compren el solar a Sants


1843 - Durant els aldarulls de la Jamància traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.


1847 - El 25 de gener es constitueis a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.

1851 - Traslladen el domicili social de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.


1854 - El 15 de juliol, en ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.


1855 - Un any més tard, durant la vaga general, es produeixen diverses detencions. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.


1860 - Visita la factoria de la reina Isabel II. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.


1865 - Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins l'empresa. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.


1873 - Visiten La España els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.


1877 - Ara és el jove rei Alfons XII qui visita La España i perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.


1877 - De març a agost, enfrontaments continus per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.


1888 - Es reforma la maquinària.


1889 - Gran premi per a La España en l'Exposició de París pels seus estampats.


1890 - Primer primer de maig. La fàbrica roman una setmana en atur.


1897 - Festes del cinqüentenari. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.


1902 - La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes, que donarà justa fama a La España Industrial.


1908 - Ara és Alfonso XIII qui visita la fàbrica.


1909 - Matias Muntadas i Rovira, actual director, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.


1918 - Al març intenten cremar la fàbrica, enmig d'una forta tensió social.


1921 - Moren assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.


1924 - S'abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.


1927 - El gendre de Matias Muntadas, que mor aquest any, assumeix la direcció. És Esteve Albert, baró de Terradas.


1929 - S'inaugura l'Obra Social: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.


1931 - Absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.


1936 - Col·lectivització amb motiu de la Guerra Civil. La fàbrica no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.


1940 - Comandes fortes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.


1941 - L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica. S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.


1945 - El baró de Terrades, alcalde de Barcelona.


1946 - S'inaugura el camp de futbol i el casinet.


1947 - Centenari de l'empresa. Hi ha 1892 obrers.


1962 - Primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran llocen 1965, 1969, 1972, 1972, 1977 i 1979. El 1980 s'ha demanat la setena, quan queden uns 150 obrers.


1972 - Trasllat a Mollet de l'empresa.


1973 - S'ensorra la nova factoria per deficiències de construcció.


1974 - El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector com edificable.


1976 - El Pla Comarcal manté la qualificació, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.


1978 - El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España.


1979 - El mes de març, l'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.


1980 - El darrer expedient presentat per La España proposa la liquidació honrosa de l'empresa.


1981 - Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial, un cop fracassats els intents per salvar-la a la factoria de Mollet, on es va traslladar l'any 1972, en abandonar els terrenys de Sants.







1984 - Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.


1984 - S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel


1985 - Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc.


1992 - Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia


1999 - Es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.

2008 - Els Esplais i Caus de Sants demanen el parc per organitzar l'AcampaSants però no reben el permís per acampar.

2009 - L'Assamblea de Barri de Sants demana l'Espanya Industrial per celebrar la Festa Major alternativa però finalment no obté els permisos. Finalment els concerts es realitzaran a Carretera de Sants en senyal de protesta.

2010 - Reinaugurat el Parc de l'Espanya Industrial després de les obres de reforma. Finalment els esplais i caus poden fer l'Acampasants 2010 i acampar a l'Espanya Industrial. Finalment la Festa Major Alternativa es celebra al Parc.

La Rambla de Badal

Després d'un mes sencer sense escriure, finalment torno aparèixer per aquí, ja tenia ganes d'escriure algun article sobre història del barri. En el nostre barri hi ha molts espais i llocs plens d'història i finalment se me n'ha acudit un dels que quasi mai hi havia pensat. Precisament voldré parlar sobre un dels carrers més importants del nostre barri però no tant per la circulació diària de vehicles sinó sobretot per un ample carrer de passejada de molta de la població. És la Rambla de Badal.

El carrer que avui en dia coneixem com la rambla de Badal, i que durant molts anys va ser simplement carrer Badal. El carrer rep aquest nom per la família Badal, que pel que sembla, eren antics propietais del molí de la Bordeta, que era aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució.

Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloia disset mujades (83240'5 m2) i una torre, la Torre d'en Llull. El terreny va anar passant de mans per herència entre els membres de la mateixa família i posteriorment als marquesos de Berberà i els de la Manresana fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els hereus i successors d'aquest ric comerciant. I van ser els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats d'en Llull. Per aquests motius van obrir el carrer el 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la carretera.

El carrer Badal es prometia com la rambla de Sants ha sigut un dels carrers més castigats pels successius projectes urbanístics de la ciutat i un dels espais pels que els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida en aquest terreny es va fer amb l'arribada del tren a Sants l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies i que encara divideix el barri en dos, una ferida que es podria haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va néixer la Plataforma pel soterrament de les vies.

Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer: la construcció d'un cinturó de ronda. Aquesta construcció va produïr l'eixamplement de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu molts veïns (uns 800 habitatges), que veien perillar les seves cases, es van unir en una nova lluita que algun altre dia també explicaré però més endavant i detalladament. Els veïns es veien amb estupor com la mateixa via que produïa expropiacions a Sants en canvi arribava a Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va néixer la Asociación de Badal, Brasil y Adyacentes l'any 1970. Als noranta la lluita es va completar amb la cobertura del cinturó.

A la foto podeu veure l'antic pont de Badal, un espai molt estret que resultava molt perillós, especialment per als carreters.

divendres, 25 de febrer de 2011

Presentació de "Les cooperatives obreres de Sants" a la UB

Ahir dijous 24 de febrer a l'aula 309 de la facultat de Geografia i Història a les 18:30 h es va fer la presentació del llibre "Les cooperatives obreres de Sants". L'activitat va ser organitzada a càrrec de la Universitat de Barcelona i els col·lectius com ara la cooperativa La Ciutat Invisible i Sants Cooperatiu.
És un llibre que tracta la memòria de la població del barri i la majoria d'aquesta era obrera i treballava majoritàriament a les fàbriques però també van adoptar iniciatives pròpies de crear les cooperatives com a llocs on es realitzava el treball col·lectiu dels i les santsenques i fonamentar així uns vincles solidaris entre la classe treballadora santsenca.
Aquestes cooperatives van començar a aparèixer a partir de la segona meitat del segle XIX i van difondre's fins l'any 1936 quan va esclatar la Guerra Civil, i en el franquisme van desaparèixer.
La Lleialtat Santsenca o l'Empar Obrer van ser algunes d'aquestes cooperatives que apareixen en aquest llibre i que van funcionar en aquesta època i actualment s'estan realitzant projectes per recuperar aquests espais solidaris.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Ruta per la història de les okupacions a Sants

Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, tindrà lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta històrica per la okupació a Sants on podreu conèixer els diversos col·lectius i projectes que s'han desenvolupat a Sants.

divendres, 21 de gener de 2011

Pirates a la Marina de Sants

L'inici del segle XVI a Sants, i en general a Catalunya, va ser un moment crític, com ens consta clarament el descens de població que va patir la nostra vila. Dels 25 focs a cases que hi havien, segons el fogatjament general de Catalunya a finals del segle XV, l'any 1553 només ens constaven
12 focs.

Entre els diversos factors que van motivar aquest descens caldria apuntar-ne un que potser avui en dia ens podria sobtar: la pirateria.

Al llarg del segle XVI la presència de pirates, principalment tunisiencs, a tota la costa barcelonina fou constant. Aquesta amenaça va fer, fins i tot, que la capital catalana es fortifiqués, tancant la muralla per la banda de mar. Pel que sembla un dels espais on era habitual trobar pirates era al delta del Llobregat: un espai no defensat on es podien aprovisionar d'aigua.

Aquesta presència habitual va impedir que el terreny es pogués conrear. Segons l'historiador Carreras Candi aquest pas dels pirates, majoritariament d'origen tunisienc va fer que una de les platges on paraven es conegués com a Can Tunis.

Per impedir aquestes incursions tan perilloses l'any 1566 el virrei comte de Melito va decidir que s'havia de construïr una torre fortificada. Però ni tan sols aquesta fortificació es va escapar de les accions dels pirates, ja que el 1567 durant les obres de construcció de la torre va ser atacada.

Tot i això la torre es va acabar el mateix any i amb una guarnició de 6 homes i 3 peces d'artilleria ja van entrar en acció. Aquesta construcció va ser utilitzada posteriorment en les diverses guerres i revoltes que va patir la ciutat, des de la Guerra dels Segadors, quan va ser volada, fins a la Guerra de Successió quan el 1713 Felip V la va convertir en baluard amb dues baterie per poder atacar el port de la ciutat de Barcelona, que es trobava assetjada.

Poques referències han quedat als nostres barris d'aquest passat relacionat amb la pirateria. Tot i que un dels carrers del nostre barri si ha conservat el nom d'un corsari, Bethencourt, però en aquest cas no va ser un pirata que preocupés als monarques, al contrari, ja que Bethencourt va treballar per la corona i en nom seu va conquerir les Canàries, massacrant i evangelitzant la població autòctona: els guanxes.
De Memòria de Sants. Agus Giralt.
També podeu trobar informació sobre els atacs pirates a Crosaris a la Marina de l'Hospitalet.