Sants al segle XVIII

Sants, com altres municipis del Pla de Barcelona, també era un nucli rural edificat des de fa molts segles. Al segle XI ja existia la parròquia de Santa Maria de Sants i el 1359 havia arribat a tenir uns dos-cents habitants. Al final del segle XIV, disposava d'una carta de comunió i amistat que li permetia reunir-se la població en somatent enfront dels atacs bandolers que saquejaven els camps.

Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.

Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.

Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.

En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.

Recopil·lar la memòria col·lectiva

El Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i Sants 3 Ràdio han impulsat una campanya per recollir testimonis orals de la història dels nostres barris.

Si coneixeu gent que ja vivia als nostres barris abans del 1945 i que vulguin col·laborar amb aquest projecte podeu contactar trucant a les Cotxeres de Sants o també al mail del bloc de l'Agus Giralt, que és historiador del nostre barri i es dedica en recuperar la memòria històrica: memoriadesants@gmail.com

Ell, com a historiador local de Sants, participarà d'aquest recull i espera anar publicant en breu en aquest mateix bloc, els resultats obtinguts.

A Sants, Esgarrapacristos

Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Talls a Sants

Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.

Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.

El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.

Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.

Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.

El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.

L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.