El mercat del Ninot

Aquest cop ens anem fora de Sants i arribem en un dels barris veïns més llunyans en què el nostre barri hi ha tingut menys contactes: és a dir, el barri del Ninot. Des de les primeres dècades del segle XX desgraciadament pertany a l'Eixample i els seus contactes amb Sants es van iniciar en moments més tardans, ja a la meitat del segle XX a través de la continuació de carrers transversals com València, Còrsega, Rosselló o Mallorca. La majoria de gent de fora que no coneix tant aquests barris es queda més amb l'Hospital Clínic, del qual en parlaré més endavant. però segurament mai han conegut els seus origens amb la creació d'un mercat.
A mitjans del segle XIX aquestes terres pertanyien a Les Corts de Sarrià, que actualment se'l coneix amb el nom de Les Corts, i els seus límits arribaven fins a una gran part del què actualment és l'esquerra de l'Eixample. Aquest municipi tindria un límit fronterer amb Sants bastant després a l'annexió a Barcelona, a través de la Travessera de les Corts i més tard l'Avinguda de Madrid.

En aquests terrenys un comerciant hi va instal·lar uns espais al nº 9 del carrer València (actal 107) amb una planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taverna i una casa de menjars. El comerciant hi feia un bon negoci però a fora de les muralles i de les poblacions seria un perill pel bandolerisme i inseguretat. I l'edifici estava protegit amb barrots per impedir els assalts.
Però hi faria bon negoci i la gent comprava els productes necessaris i tornava cap a Barcelona evitant passar per un pas elevat per damunt de les vies del tren entre els carrers d'Aragó i Casanoves conegut com el "pont del mico", on hi havia burots i l'oficina de pagament d'impostos pels productes.
Apareixen algunes anècdotes sobre que les dones s'omplien el vestit i es feien passar per embarassades o amagaven coses a la faldilla. I els joves més atrevits s'escapolien corrents del mercat i travessaven el límit fiscal sense pagar ni un ral.
Quan el negoci anava augmentant la filla del taverner festejaria amb un noi de la Barceloneta, en Joan Clapés. Un dia passejant pel costat del mar la noia va veure desvetllar un vaixell i es quedà atreta per la figura d'un ninot al mascaró de la proa: era un gromet amb una gorra de mariner a una mà i papers a l'altra, i pintat de diferents colors. La noia va reclamar a ell de fer-se amb l'estàtua per utilitzar-la com a reclam per al negoci del seu pare, que fins i tot s'ha de dir que la utilització de reclams ha estat un costum molt comú fins fa poc. Aleshores la parella va tornar al seu negoci en el mercat i van posar la figura a la part del mig de l'entrada.
Amb els anys els i les veïnes com també altra gent va nomenar el mercat com el Mercat del Ninot en referència a la figura del mariner.
 
L'èxit assoli dels negocis seria molt aclaparant i la zona es trobaria en una urbanització accelerada al voltant dels carrers de Villarroel i València, i els negocis es trobarien en grans proporcions. Seria aleshores quan aquest barri se'l coneixeria com el Ninot, i la seva prosperitat s'aniria augmentant. Aleshores seria quan els comerciants de la part esquerra de l'Eixample que ja formava part de Barcelona estaven molests i iniciarien una campanya de pressió sobre les autoritats municipals per legalitzar la seva competència. Els governadors estaven atents a les demandes dels comerciants i els va obligar a formar part de Barcelona i pagar les taxes corresponents. El 20 d'agost del 1890 s'inaugraria un nou complex comercial entre els carrers Mallorca i Villarroel on s'instal·laren els botiguers i rebria el nom de mercat del "Provenir".  
Però finalment les taxes dels impostos no van arribar a l'èxit econòmic del mercat, es mantindria el nom de Provenir imposat per les autoritats però seria l'any 1931 -en la Segona República- es va oficialitzar el nom popular del "Ninot". El 1933 va deixar de ser a l'aire lliure i es va cobrir en defensa dels interessos dels Concessionaris però encara mantindria l'antiga estructura arquitectònica, però en el franquisme se li tornaria assignar el nom de Provenir. Malgrat els interessos de les autoritats, aquest mercat mai perdria el nom del Ninot com se l'ha conegut popularment.

I tornant al grumet de fusta, ja no es troba al mercat sinó que és al Museu Marítim de Barcelona. Però ha aparegut una còpia bessona a l'entrada de l'edifici amb unes lletres grans que recorden el nom de les autoritats que ha estat canviat pel del Ninot.

Actualment aquest mercat es troba en obres de remodelació i el 27 d'octubre del 2009 es va instal·lar un mercat provisional a l'esquerra del carrer Casanoves, just a l'entrada de la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona - Clínic, i tenen uns nous horaris i serveis, pàrquing subterrani entre altres.

El misteri dels sacrificats

Aquest article no l'escric pas per convicció pròpia perquè realment sigui a favor de les meves creences, sinó per conèixer i entendre el nostre passat que és una part de la feina de l'historiador com també fer-la servir com una eina crítica. El passat ha tingut diferents etapes i ha estat influenciat per molts factors materials i les mentalitats, i fins al segle XIX havia estat determinada per la religió: en aquest cas el cristianisme.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.

El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.

La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.

El Torrent del mal Consell i Can Bruixa

Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.

Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.

D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.

Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.

Els gitanos, esculats.

Els relats i les historietes de Sants han estat molt diversos i han tractat sobre diferents temes: apareixen alguns com el dels Esgarrapacristos entre molts altres que anem coneixent. O fins i tot també l'arribada dels gitanos a Catalunya al segle XV i a Hostafrancs al final del XIX, que s'arrelarien als costums del barri a l'hostal dels Corrades, al mercat o a la plaça del Sol.

Aquest any he començat amb un relat molt especial sobre per què els gitanos hostafranquins eren persones esculades.
L'any 1907 Joan Marquet, un gitano esquilla-rucs, explicava que els gitanos van veure que la muntanya de Montjuïc era més bonica i escarpada per la part de mar que des de l'interior: més seca i polsegosa.
Aleshores van decidir travessar-la i com fer gir efectuant una caminada de cent-vuitanta graus i poder veure la part que els agradava més. Un d'ells va donar la idea d'anar lligant faixes una al costat de l'altra fins quan aconseguiren poder encerclar tota la muntanya des de tots els costats. Els caps que ho proposaren es van tornar a trobar a Hostafrancs on van decidir de fer-la tibar: s'hi afegirien quasi tots els gitanos del barri, també ho farien les dones, els nens i els esguerrats però la muntanya no es movia.

Finalment es va sentir un gran espectec: la corda es va trencar i van caure tots cap a terra. I per això la gent explica, no se sap si de manera despectiva, perquè els gitanos hostafranquins són esculats o tenen el cul pla.

A Sants, Esgarrapacristos

Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

El carrer de Sant Roc

No sóc un aficionat en parlar sobre costums religiosos al llarg de la història. Però, d'alguna manera han influenciat a la història d'Europa, sobretot durant l'edat mitjana; fins i tot, ens han arribat com a llegats històrics, en carrers o places on encara queden com a llegats.

Hi ha un culte dedicat a Sant Roc. Apareix a l'edat mitjana i es va escampar per Europa al segle XV, juntament amb Sant Sebastià, com a lluitadors contra la pesta i malalties contagioses. Sovint, anava vestit com un pelegrí amb el seu gos.

El costum va créixer en alguns gremis, igual com altres sants. Hi havia tres tipus de capelles: les clàssiques imatges de fornícula, grans escultures i mosaics.

Les imatges van ser una referència toponímica, tenien una situació estratègica. S'ubicaven a llocs visibles: cantonades, façanes que donaven al carrer. Una es troba a l'actual Hostafrancs, al primer pis d'un edifici fent cantonada amb Creu Coberta, que agafa aquest nom.

Al segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona reglamenta la seva comnstrucció davant de l'augment, i en dictaria una altra on prohibia vestir imatges i obligava a fer-les de pedra. O el 1778, s'obligaria a de cobrir-les amb teles metàl·liques per evitar accidents.

Les tendències liberals després de Cadis (1812) quedarien a les administracions locals i l'ajuntament, el 1823, va liquidar el costum de les capelles i substituïr-les per làpides amb inscripcions dels articles de la constitució.

El Xato i el Ninyu

On s'amaguen les escultures a Sants?

En un barri obrer com és Sants, que s'ha fet gran amb el treball i amb les lluites de la gent, semblaria difícil trobar alguna obra arquitectònica o escultòrica que compleixin alguna funció merament funcional i, d'altra banda, tampoc abunden tant com en altres barris, com l'Eixample, Sant Antoni o el Raval. Sants només recorda la seva història més destacada per les grans xemeneies, com la del Vapor Vell o la de l'Olivareta, pensades en moure les fàbriques d'un lloc a un altre per interessos dels propietaris, que no pas el que fa els conjunts escultòrics pensats per embellir els carrers.

Tot i això, també podem trobar exemples que qualsevol santsenc reconeixeria ràpidament. A part de l'estàtua del ciclista a la punta de plaça de Sants, inaugurada per commemorar l'origen santsenc de la Volta Ciclista a Catalunya, i que sempre ha tingut partidaris i detractors; gairebé tothom reconeixeria dos exemples clars i peculiars: les estàtues del Ninyu i el Xato.

La primera és l'estàtua que es pot trobar a la plaça Can Mantega; una font coronada amb l'estàtua d'un nen; que abans, estava a la plaça de l'ajuntament santsenc, a l'actual encreuament entre Carretera i Rambla Brasil, però amb l'obertura del cinturó el barri va perdre la plaça, l'edifici de l'antic ajuntament, i alguns santsencs fins i tot les cases. De tot allò, l'ajuntament barceloní només va reubicar la font traslladant-la a en aquesta altra plaça, entre els carrers Joan Güell, Violant d'Hongria, Melcior de Palau i Rosés.

La història de la segona estàtua, la que molta gent encara la coneix amb el nom de "Xato", fins i tot resulta molt més peculiar, ja que també té a veure amb influències mitològiques. L'origen és molt curiós, ja que no és de Sants. Sembla que Joan Amades explica que aquesta estàtua formava part d'un conjunt monumental: una font que estava ubicada a l'actual plaça del teatre a tocar de la Rambla. La dita font fou ornamentada l'any 1802 en ocasió d'una visita feta per la família reial, afegint una piràmide ornada amb plantes i flors amb una figura d'un satir i coronada per l'estàtua de Neptú. Però a l'imaginari popular de Neptú quedava molt llunyà, raó per la qual la font fou coneguda com la Font del Vell. Enderrocada la font l'any 1877, el Neptú va iniciar el seu periple recorrent diferents barris de la ciutat, que el va portar primer al Parc de la Ciutadella, al costat de la cascada; i, finalment, a la Plaça de Sants, a la part en tocar amb Joan Güell i Passeig Sant Antoni; just darrere de les primeres escales del metro de les línies 3 i 5. Actualment, ha seguit abandonada i amb escassa abundància d'aigua.

El trasllat de la plaça del teatre a la Ciutadella va ser força accidentat i l'estàtua del Neptú es va golpejar perdent el nas i adquirin per sempre el nom, de "Xato".