Els "murcianos" (segona part).

Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

Les barraques de Montjuïc

A l'ombra de Barcelona de postal, de la metròpoli, de l'Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments: de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrés Eucarístic, de les Olimpíades i del Fòrum ha existit una ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la dècada del 1880. La construcció de l'Eixample i l'exposició del 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de famílies immigrants, vingudes de pagès, a construïr barraques properes a les pedreres. S'hi estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distàncies. Cap a l'any 1914 ja s'hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers fructuosos i costeruts.

Si l'Exposició del 1888 va potenciar l'aparició d'aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la dècada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s'edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construïen a Montjuïc els pavellons de l'Exposició, l'Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d'obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d'aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer els barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l'Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metròpoli. No es volia mostrar a la resta d'Europa l'important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte final. Els propietaris d'aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d'altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d'un lloc a l'altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l'Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de la Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratòries, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l'origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la "Semana del suburbio" i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van comptar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i les Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l'escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l'any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l'aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de 30.000 persones), ni connexió amb el clavagueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o funicular molt allunyades.

Als anys seixanta en aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d'una escola i d'un dispensari a Can Valero.

Però l'any 1964 la situació encara es va agreujar més quan l'ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard al Somorrostro desapareixia quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veiés la degradació de la ciutat. A l'estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l'Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l'espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generar freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombreries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d'atraccions Maricel Park, l'Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona dels habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incomplertes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els amics barraquistes.

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebraries carreres de Fórmula 1.

Abandonat durant el franquisme l'estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s'havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpíades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri de Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l'enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l'any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Per més informació podeu entrar en el bloc:
Document Barcelona

També l'exposició realitzada per MUHBA.
Barraques, la Ciutat Informal.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

"Els murcianos" (primera part)

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l'augment del vot basat en la xenofòbia. Amb arguments barroers, demagògics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l'odi a l'altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s'ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosòfic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al nostre entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta la gent, al contrari, l'afebleix.

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d'Andalusia, d'Aragó, Galícia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer de Catalunya i de la Franja d'Aragó i posteriorment de Múrcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa uns dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L'arribada de les grans indústries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d'altres, va fer que la població en pocs anys es multipliqués amb els obrers que venien amb les fàbriques de l'interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L'any 1897 Barcelona s'annexaria als pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la perifèria d'aquesta gran ciutat, però la influència de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d'Agregació. Una fita important que cal destacar és l'Exposició Universal del 1888 amb que els polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d'aquest moment Barcelona va iniciar un procés de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segon dels quals és el que serveix d'escenari a aquest relat, l'Exposició Universal del 1929.

La Barcelona de l'Eixample que multiplicava el terreny edificat de l'antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d'obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatòries de l'Exposició del 1929 va arribar de Múrcia. Molts dels obrers que construïren aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuic i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com "la petita Múrcia."

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l'estat espanyol s'havia beneficiat del que les grans potències europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l'exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l'exportació. A l'horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emmigrar cap Amèrica, marxant des del port d'Aguilas sense cap tipus de documentació. Poc aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven amb tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se'ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca. van arribar amb automnibús, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L'any 1927 uns germans murcians del poble d'Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir 15 vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d'obra barata.

El periodista Carles Sentis va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca "Vint-i-vuit hores en transmiserià", on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bactèria que encara avui és la principal causant de la ceguesa, o fent descripcions d'aquests com si es tractés d'una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d'analfabets, però l'explicació d'aquest fet l'hauriem de buscar en la pèssima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessàries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista Mirador els podeu descarregar en els següents enllaços:

Mirador 196.


Mirador 197.


Mirador 198.


Mirador 201.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).