Reportatge sobre els refugis a BTV

Avui he volgut compartir un petit reportatge sobre els refugis antiaeris durant la Guerra Civil a Sants, Hostafrancs i la Bordeta -arribant-ne a més de 200- realitzat a l'abril de l'any passat 2011 per a BTV. Hi trobem parlant testimonis com Jordi Fàbregas o Sebastià Gonzàlez, veí del carrer Rosés o l'historiador Agus Giralt.
Com veureu es destaca el refugi de la Plaça del Centre com el més gran de la zona amb capacitat per a 1000 persones i comptava amb lavabos i infermeria i va ser l'únic que va construïr l'ajuntament de Barcelona. I encara s'ha pogut reconèixer a la paret de l'església de Santa Maria de Sants la porta d'entrada al refugi 819.

www.btvnoticies.cat

El refugi 307

Malgrat que el meu bloc parli molt sobre la història de Sants, Hostafrancs i la Bordeta també m'interessa escriure algunes històries sobre altres barris veïns a Sants com ara Les Corts, la Font de la Guatlla, la Marina de Sants, el Ninot o en aquest cas el Poble Sec.
Aqui us deixaré aquest vídeo del YouTube que parla sobre el refugi 307 que el podreu trobar al carrer Nou de la Rambla.
Per veure un refugi com aquest podeu apropar-vos fins al carrer Nou de la Rambla 169, ja que ara mateix està museitzat i per un preu de 3 euros (gratis per als docents, per als funcionaris, els que tinguin la targeta rosa i els menors de 16 anys) es pot visitar. A la web del museu d'història trobareu els horaris.

De totes maneres cal recordar que arreu dels nostres barris es van edificar molts i molts refugis, molts d'ells destrossats per les obres com el 877 o el 742, o també es troben en perill com és el refugi del carrer Juan de Sada o en alguns pocs casos son visitables sense que ho sapiga massa gent.

Aquest petit documental va rebre al concurs els premis a la millor realització, millor banda sonora i per votació popular al concurs de la Mercè.doc 2008.

Més endavant també m'interessaria recollir informació sobre els refugis antiaris en la Guerra Civil a l'Hospitalet, ja que he començat un altre bloc que es diu Memòria de l'Hospitalet (www.historiesdelmon.blogspot.com).

Novetats sobre el refugi 877

La notícia sobre la troballa del refugi 877 al passatge Toledo ha aparegut a diverses publicacions al llarg de les darreres setmanes, a continuació trobareu alguns enllaços a alguns dels llocs on s'ha parlat sobre el tema: La Vanguardia, El Punt.

Com es va comentar en la primera actualització en la que es va parlar sobre aquest refugi, es tenen seriosos dubtes al respecte de l'obra i de la cura amb que s'ha efectuat aquesta. Tot i les declaracions de bona voluntat per part dels responsables de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona, afirmant que el refugi es mantindria integrament. El cert és que un dels accessos, com a mínim, ha sigut eliminat i omplert de formigó.

A les imatges podeu veure les escales en el moment de la troballa i el mateix lloc dies després, quan les dites escales ja havien estat eliminades i omplertes de formigó.

El refugi del passatge de Toledo

Les obres que es realitzen al passatge de Toledo han deixat a la llum una de les entrades del refugi 877. Aquest refugi, que es troba sota el carrer Toledo i al llarg del passatge que porta el mateix nom, era fins ara, segons els testimonis dels veïns que hi havien accedit recentment, el millor conservat dels existents al barri. Les actuals obres fan perillar, un cop més, el patrimoni històric del barri.

Després de la descoberta sembla ser que els operaris no han respectat la troballa i probablement ha estat enderrocada una de les entrades i part de la galeria. A sota, s'adjunta una crònica que va aparèixer al 3.org, un dels portals de notícies del barri.

L'entrada del refugi antiaeri

El que havia de ser una claveguera pel passatge Toledo, en començar la guerra civil es va convertir en un refugi antiaeri. Ara, amb les obres que s'estan fent al passatge, ha quedat al descobert una de les boques d'accés. Molts veïns però, tot i que no haguessin viscut la guerra, ja coneixien l'existència del refugi, sovint per les històries que explicava la gent més gran del carrer.

En Carlos Ferrer no va viure la guerra però ha viscut tota la vida al passatge i ha conegut alguns dels veïns que, en sonar l'alarma, baixaven per protegir-se. En Carlos ens parla d'en Gannau, el Vergés i en Rico, veïns del passatge i que si encara visquessin tindrien més de 100 anys. "Tot el què sé m'ho han explicat ells", comenta. El refugi, doncs, va començar a construïr-se per dotar el carrer d'una claveguera, però en començar la guerra els veïns van oferir els diners que tenia la comissió de festes per convertir-la en un refugi.

Segons diu en Carlos, la Generalitat va ser l'encarregada de la construcció, va rebutjar els diners però va accedir a construïr el refugi: amb el finançament de l'administració però amb l'ajuda del treball dels veïns. "Ells eren carreters i eren els que portaven els totxos, el ciment i tot el què calgués", diu. En acabar-se la guerra, es va voler reconvertir el refugi en la claveguera que hauria hagut de ser, però va ser impossible connectar-la amb les del carrer Toledo perquè estaven a nivells diferents.

Però al refugi s'hi ha pogut accedir posteriorment en diverses ocasions i en Carlos l'ha pogut conèixer de primera mà. Explica que és tot de formigó i que a les entrades hi ha unes inscripcions en les que es convida els refugiats a parlar baix i a no fumar. "Però en català, eh!", puntualitza. També diu que, tot i que ell no ho ha vist, però així li han explicat els veïns, en tot el tram de la galeria on hi havia bancs de fusta. Assegura que era molt gran ja que ocupava tot l'espai del carrer Toledo i del passatge amb el mateix nom, fent una forma de T. A més, ja fa alguns anys, també es va descobrir que sota una de les vivendes del passatge hi havia una sala, a la que s'accedia des del refugi i servia de dispensari.

el3.org

Refugis a la Guerra Civil (segona part)

Davant dels sistemes d'autoorganització fossin alts i eficaços, es van crear unes comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus... Van aparèixer figures com els veïns responsables, vigilants o les juntes veïns.

Els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel de tota la comunitat. Aprofitant les runes i amb la gran manca de formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que servirien per defensar els ciutadans de 149 bombardeigs que va patir la ciutat.

Sants, Hostafrancs i la Bordeta es trobaven a l'època, juntament amb part dels carrers dels barris de l'Eixample, com el Ninot o Sant Antoni, i les Corts; al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Mentre els que estaven ferits per les bales, com lluitadors de l'exèrcit popular, serien atesos a l'Hospital Clínic o Sant Pau.

El cert és que no fou el nostre un dels barris més atacs pels avions, amb l'excepció d'Hostafrancs. Pels feixistes, resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els dipòsits de la Campsa.

Tot i això pel que fa el nomre de refugis edificats cal a dir que fou altíssim, i que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri, no n'hi hagi cap d'obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi havia passat hores a l'interior resultava un record més aviat molest.

Què se n'ha fet d'aquells refugis? Fpncs la veritat és que alguns d'ells han passat a millor vista per la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d'algunes grans obres com l'Estaciö o el Cinturó i per culpa també de l'enderrocament d'algunes finques antigues, però molts d'altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d'una certa edat.

Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del carrer Rosés, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els veïns van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres ginques del barri, a vivendes i a antigues fàbriques i tallers.

Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referències al refugi de Nou de la Rambla, al Poble Sec, com si aquest fos l'únic que hi hagués hagut a tot el districte VII. Sincerament, no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria lloable que fossin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.

Refugis a la Guerra Civil (primera part)

1936-39: "El govern d'ERC i el Front Popular llença missatges en defensa de la gent en contra els opressors franquistes i la Lliga. "Atenció barcelonins; hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis; que la Generalitat vetlla per vosaltres". La veu d'esperança s'escampava pels carrers de Barcelona".

150 Refugis a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Barcelona, tristament, fou la primera en els bombardeigs aeris sobre la població civil, sent el precedent i el camp d'entrenament per a nazis i feixistes a l'esclat de la posterior Segona Guerra Mundial. Les mentalitats de l'època i els xocs dels bombardeigs als carrers suposaven a uns ciutadans acostumats a uns fronts de guerra allunyats de la població civil. El conflicte esdevenia total i la societat es veia plenament immersa al conflicte.

La defensa de Barcelona era certament molt difícil; doncs els italians dominaven l'illa de Mallorca, que ràpidament es va convertir en una base aèria per atacar la capìtal catalana. Des de l'illa, es podrien realitzar atacs molt difícils de detectar, doncs els avions sobrevolaven el mar.

Davant aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat que volien intentar els possibles; desgraciadament, no tenien prous recursos per garantir la seguretat i el benestar de tots els veïns de la ciutat. Veïns de tota la ciutat van haver d'unir-se per fer esforços i fer a pic i pala els seus propis refugis per sobreprotegir-se dels atacs. Això, especialment, fou més efectiu als barris obrers, amb una forta tradició d'assemblearisme de base, com és el cas de Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Sant Andreu, alguns barris de l'Eixample, Pòble Sec o Sant Antoni.

Es calcula que a Barcelona, que superava llargament més del milió i mig de persones, es van aixecar més de mil refugis. Per fer-se una idea de la força del treball veïnal, nomes cal esmentar que el nombre de refugis edificats per l'Ajuntament fou de trenta-cinc.

Pel que fa els materials emprats, cal destacar l'aprofitament, en temps de mancances, de tot allò que es pogués valdre. Sens dubte, les ruïnes de les esglésies cremades foren de molta utilitat per protegir-se de les bombes que queien del cel; però també les llambordes que havien servit per aixecar les barricades als primers contenciosos o les vies del tranvia com a vigues.

Davant de les bombes i garantir una millor seguretat als veïns i treballadors, el govern va gravar la frase: "Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres", que estava gravada en un disc de vinil, es podia escoltar pels carrers de Barcelona i anava seguit d'un bombardeig sanguinari sobre les cases. I, en ocasions aquest disc de vinil va jugar males passades, com quan algú es va equivocar de cara al disc i va punxar la que anunciava el fi del perill enmig del bombardeig; o quan es va rallar amb la frase final, sonant només: "per vosaltres, per nosaltres" mentre queien bombes a la ciutat.

Poca gent creia que, com a mínim, en un principi, la guerra duraria tant de temps; així que molts refugis, especialment aquells que estaven construïts pel govern, foren pensats per reaprofitar-se en el futur com altres coses, ja fossin clavegueram, banys públics, pàrquings municipals o biblioteques subterrànies. Desafortunadament, la realitat va ser una altra.

Expliquen els documents que a les manifestacions del segle 19 anaven encapçalades per la frase que segurament més por feia, i merescuda, a les classes dirigents: "Associació o Mort" . I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardeigs sobre la ciutat, el nivell d'autootganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus i altres entitats de base.