Un vídeo de SantsTV amb testimonis que parlen sobre la història de Can Batlló.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bordeta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bordeta. Mostrar tots els missatges
divendres, 25 de maig del 2012
dilluns, 26 de setembre del 2011
Can Batlló, un recull històric
A continuació he volgut compartir un article d'en Josep Domingo on ens explica algunes coses generals sobre la història d'un dels grans espais més coneguts dels nostres barris, i concretament en aqust cas de la Bordeta. És la fàbrica de Can Batlló.
Aquest és un dels espais per al que molts dels veïns i les veïnes i entitats dels nostres barris estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos destinats als serveis dels ciutadans i tenir espai per a molts equipaments que fan falta a la Bordeta. I és per aquesta causa que es va crear la Plataforma de Can Batlló que ja va anunciar que el dia 11 de juny entraria en el recinte de l'antiga fàbrica.
Can Batlló, petit recull històric.
El 1868 s'instal·là, aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d'origen olotí, a la qual s'atorgaren quatre massanes de l'eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d'aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l'abandonà per crear una fàbrica a la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l'edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.
La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.
La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.
Josep Domingo, novembre del 2004
La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.
La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.
Josep Domingo, novembre del 2004
A sota deixo aquest enllaç que si cliqueu a dins hi podreu trobar aquest article de Josep Domingo sobre la fàbrica de Can Batlló que he acabat de copiar. http://canbatllo.wordpress.com/historia/
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.
I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.
I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.
dijous, 23 de juliol del 2009
El refugi del passatge de Toledo
Les obres que es realitzen al passatge de Toledo han deixat a la llum una de les entrades del refugi 877. Aquest refugi, que es troba sota el carrer Toledo i al llarg del passatge que porta el mateix nom, era fins ara, segons els testimonis dels veïns que hi havien accedit recentment, el millor conservat dels existents al barri. Les actuals obres fan perillar, un cop més, el patrimoni històric del barri.
Després de la descoberta sembla ser que els operaris no han respectat la troballa i probablement ha estat enderrocada una de les entrades i part de la galeria. A sota, s'adjunta una crònica que va aparèixer al 3.org, un dels portals de notícies del barri.
L'entrada del refugi antiaeri
El que havia de ser una claveguera pel passatge Toledo, en començar la guerra civil es va convertir en un refugi antiaeri. Ara, amb les obres que s'estan fent al passatge, ha quedat al descobert una de les boques d'accés. Molts veïns però, tot i que no haguessin viscut la guerra, ja coneixien l'existència del refugi, sovint per les històries que explicava la gent més gran del carrer.
En Carlos Ferrer no va viure la guerra però ha viscut tota la vida al passatge i ha conegut alguns dels veïns que, en sonar l'alarma, baixaven per protegir-se. En Carlos ens parla d'en Gannau, el Vergés i en Rico, veïns del passatge i que si encara visquessin tindrien més de 100 anys. "Tot el què sé m'ho han explicat ells", comenta. El refugi, doncs, va començar a construïr-se per dotar el carrer d'una claveguera, però en començar la guerra els veïns van oferir els diners que tenia la comissió de festes per convertir-la en un refugi.
Segons diu en Carlos, la Generalitat va ser l'encarregada de la construcció, va rebutjar els diners però va accedir a construïr el refugi: amb el finançament de l'administració però amb l'ajuda del treball dels veïns. "Ells eren carreters i eren els que portaven els totxos, el ciment i tot el què calgués", diu. En acabar-se la guerra, es va voler reconvertir el refugi en la claveguera que hauria hagut de ser, però va ser impossible connectar-la amb les del carrer Toledo perquè estaven a nivells diferents.
Però al refugi s'hi ha pogut accedir posteriorment en diverses ocasions i en Carlos l'ha pogut conèixer de primera mà. Explica que és tot de formigó i que a les entrades hi ha unes inscripcions en les que es convida els refugiats a parlar baix i a no fumar. "Però en català, eh!", puntualitza. També diu que, tot i que ell no ho ha vist, però així li han explicat els veïns, en tot el tram de la galeria on hi havia bancs de fusta. Assegura que era molt gran ja que ocupava tot l'espai del carrer Toledo i del passatge amb el mateix nom, fent una forma de T. A més, ja fa alguns anys, també es va descobrir que sota una de les vivendes del passatge hi havia una sala, a la que s'accedia des del refugi i servia de dispensari.
dimecres, 8 d’abril del 2009
La Farga i el Fènix.
A Sants, es troben més espais públics que en alguns barris veïns. Durant el segle XX, la Bordeta ha tingut limitats els seus espais i, encara més, les zones verdes. L'únic lloc on n'hi ha hagut fa molts anys, és la plaça la Farga. El seu nom indica l'existència d'una antiga farga que existia feia temps.
En la guerra civil, havia estat un refugi subterrani i havia quedat destrossada els primers anys del franquisme, acabaria sent un descampat amb munts de terra dels antics refugis.
En canvi, la plaça del Fènix ja era totalment deplorable, sense cap arbre, una cabina de telèfon, algun banc i uns jocs infantils a mig camí que només servien de ferralla. És l'element més dessolador de la segona plaça pública del barri. Amb això, també es troben altres espais deplorables després d'aquestes dues places, com les voreres del carrer Badal, la Riera Blanca o el pas difícil de l'estació de la Bordeta. Fins i tot, a l'abeurador al carrer Gavà, recorda el passat pagès, freqüentat per escombriaires que s'hi aturaven per anar a Gavà, on hi llençaven tota la brossa a inicis dels anys 70.
En la guerra civil, havia estat un refugi subterrani i havia quedat destrossada els primers anys del franquisme, acabaria sent un descampat amb munts de terra dels antics refugis.
A la revista "Sants", el 1953, s'hi publicaria una denúncia sobre urbanitzar el terreny de forma urgent, mentre que la propietària "Compañía Fabril de Aceites Vegetales" s'hi va voler donar de baixa. Però, la denúncia tingué el seu efecte: el 1956, la plaça es va inaugurar amb dues parts. A la primera, era un lloc amb jardí i bancs, i una altra de terra per jugar a pilota els nois més grans. És curiós com una acadèmia particular empri aquesta part com a pati dels seus alumnes.
A prop, al carrer Toledo, hi havia un altre refugi del final del 1936. El novembre del 1974, els veïns sentien olor de gas tement que es repetís el fet de Rajolers. En un dels refugis s'hi havien acumulat molts gasos, un respirador feia com de xemeneia i els escampava per tot el carrer.
Els bombers arranjarien el problema augmentant els forats perquè sortís tot el gas. L'associació de veïns no era del tot política i es centraria sobre el tema dels refugis
En canvi, la plaça del Fènix ja era totalment deplorable, sense cap arbre, una cabina de telèfon, algun banc i uns jocs infantils a mig camí que només servien de ferralla. És l'element més dessolador de la segona plaça pública del barri. Amb això, també es troben altres espais deplorables després d'aquestes dues places, com les voreres del carrer Badal, la Riera Blanca o el pas difícil de l'estació de la Bordeta. Fins i tot, a l'abeurador al carrer Gavà, recorda el passat pagès, freqüentat per escombriaires que s'hi aturaven per anar a Gavà, on hi llençaven tota la brossa a inicis dels anys 70.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)