dilluns, 28 de desembre de 2009

Dites i refranys populars

Les expressions i els refranys han tingut una forta influència en els ambients populars en molts àmbits, on situariem el més particular com en les feines laborals, a casa o els esdeveniments quotidians en la història. Amb el temps s'han convertit en un fenomen cultural de la nostra terra tant en el passat com el present en diferents indrets. També n'hi ha hagut a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

A Sants se'n coneix una que diu
"Vas bé per anar a Sants " que s'ha anat repetint amb ironia i un to jocós. Aleshores també n'hi ha d'altres com "Ja som a Sants" que té el mateix significat que "Ja hem acabat" o "Som al final del carrer" . Totes elles deriven de la pregunta "Vaig bé per anar a Sants", ja que fa segles els i les qui marxaven de Barcelona es trobaven diferents camins i volien saber el correcte. Aquesta era la carretera de Madrid.
Hi ha una altra dita sobre el nostre passat rural: "Fer com els esquiladors de Sants, l'un darrere l'altre". Potser ens indica que el temps ho porta tot i fer les coses amb paciència. Hi ha una versió que fa referència a fer fila índia.

Hi ha dos refranys populars molt poc amables, suposant desgraciadament que les i els santsencs no gaudiren de bona fama: "A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres" i "A Sants pocs i bergants, l'una meitat lladres i l'altra socorracristos". Primer parla dels i les pobres amb recursos precaris i dels comerciants la meitat eren lladres i aprofitats, mentre la segona diu que som pocs i bargants: uns lladres i altres "socorracristos". L'última part parla sobre els primers moviments obrers que s'havien de revoltar per condicions laborals i cremavem les esglésies. O també hi ha la de "A Sants Esgarrapacristos", de la qual en vaig parlar fa molts mesos i té l'origen en què els fidels besaven una estàtua d'un Crist i quedava peluda de borrissol en eixogar-la amb un drap.
Finalment a Sants hi ha la dita sobre el billar "Al billar de Sants, les dones fan de barana", que sortiria concretament del Cafè d'en López. La fan servir encara els jugadors davant d'obstacles de persones.

Els habitants de la Bordeta també han tingut mala sort com els veïns santsencs. Al segle XX la gent de Barcelona en parlava de manera despectiva. Aleshores si es parlava de persones sense ofici ni benefici es deia que "tenia bones finques a la Bordeta" en voler dir que no tenien res. També es deia "el farien alcalde de la Bordeta" si s'anava de mal en pitjor o "ha estudiat a la Bordeta" quan un que estudia no sap res.
O una altra despectiva és "Per Pinxos, la Bordeta" que fa referència als robatoris de mercaderies que entraven o sortien de Barcelona, que passaven per la Bordeta a través dels camins abans del segle XIX.

I d'Hostafrancs tampoc hi ha masses dites, només coneixem les conegudes pels antics veïns del barri: "Per gitanos, Hostafrancs" que prové de l'arribada dels gitanos en els nostres barris, on tindrien parades als mercats i les places, en concret la del Sol. La dita sembla que prové d'una més antiga en una pedra on, amb un to poc correcte, hi deia: Per Pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs, i per noies maques Sants", que ja en vam parlar en el seu moment. També n'hi ha d'altres quan fa segles alguns gitanos "premiaven" els veïns que no s'hi portaven bé: "Així no et vegis penjada pel cul", "Mal cuc et mengi la figa" o "Males merdes t'ofeguin".

Moltes d'aquestes s'han anat transmetent a través de la història entre generacions de veïns, malgrat algunes s'hagin perdut amb el temps i s'han de recuperar per guanyar la cultura de barri. Tampoc seré jo el primer en decidir quines s'han de defensar més, jo crec que totes d'alguna manera però algunes podrien tenir més rellevància que altres.

dijous, 10 de desembre de 2009

La "Baralla en un cafè"

Ja fa temps que vam explicar que Sants va ser el bressol del cinema català, quan Fructuós Gelabert adoptaria l'invent dels germans Lumière i enregistraria les primeres escenes a la Casa de Vidre. Ara bé, abans ja havia projectat els primers documentals amb relats quotidians a Barcelona amb el fotògraf Santiago Biosca.
Engrescat per les primeres experiències cinematogràfiques l'any 1897 es va interessar en fer una pel·lícula de ficció i realitzaria el film "Riña en un café". L'argument seria molt senzill on hi ha uns amics prenent la beguda en una terrassa i apareix una noia que reb algunes "floretes" una mica pujadetes de to. Llavors ella marxa però, al cap d'una estona apareix un noi ben plantat que retreu la seva gosadia de la noia a un dels joves. Aleshores comença la baralla que finalitza quan els dos contendents són separats per altres joves, però finalment tot acaba amb una forta encaixada de mà.
El film es va rodar integrament a un pati fronterer de la fàbrica tèxtil Vapor Vell mentre que Biosca en seria el càmera i els papers dels personatges serien interpretats per amics i clients del local, convecent-les ell que aparèixer-hi seria tot un esdeveniment.
La "Riña en un Café" fou presentada en un envelat instal·lat en la festa major de Sants juntament amb "Sortida dels treballadors de la fàbrica L'Espanya Industrial" o la "Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants" i algunes còpies de pel·lícules dels Lumière.
Finalment, sembla que el públic acabaria molt bocabadat al llarg de tota la sessió cinematogràfica, però sobretot es quedarien amb la pel·lícula fictícia de la baralla, doncs els va excitar de veure la baralla entre dues persones i com s'hi afegia l'evidència de què els fets succeïen en un espai conegut del barri.
Va ser des d'aleshores quan Fructuós Gelabert va dedicar-se plenament a la producció cinematogràfica. Altres pel·lícules seves serien Choque de dos transatlánticos, El doctor Rojo o Cerveza gratis.

Aquí sota en vull passar la introducció sense veu però musicada.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Sobre les escoles de Sants i Hostafrancs...

He començat a recollir informació sobre la història de les escoles del barri per via oral, a través d'ex-alumnes i ex-professors que hi treballessin.
Per ara he començat a fer-ho amb l'escola Jaume I, que era a la que jo havia anat a EGB i Primària. També se l'ha conegut temps amb el nom de Pràctiques 1, ja que en la seva història hi havia estudiants de pràctiques. El gimnàs i el pati de darrere de l'escola també s'aprofiten com a locals d'assaigs dels castellers de Sants, coneguts com els Borinots. Fins aquí, encara no passo més informació. De fet, estic pendent en parlar amb altres persones que hi hagin tingut a veure o coneguin aquesta escola.
A part, m'interessaria saber coses sobre altres escoles del barri com la Institució Montserrat, el Joan Pelegrí, l'Institut Emperador Carles, o totes aquelles amb història al barri. Si algú em pogués passar informació, me la pot enviar a historiessantsenques@gmail.com .

dimecres, 11 de novembre de 2009

Els noms dels carrers d'Hostafrancs que no es mereixen















Ara ja fa molt temps que no escric cap text meu, la gran majoria els he anat agafat desgraciadament d'un company meu, que sembla que s'ha emprenyat amb mi per alguns temes concrets deguts a mals entesos que podrien ser més fàcils d'arreglar. Però malgrat tot, ja és hora que faci algun article propi, ja que em serà molt més productiu que haver-los de copiar sempre.
Ja vam parlar per sobre de l'origen del nom dels carrers de Sants i a qui anaven dedicats, dels quals en tornaré a parlar més endavant d'una manera més detallada.

Ara mateix, vull parlar dels carrers d'Hostafrancs: aquest és un barri veí de Sants que va sorgir al segle XIX a prop de la riera de la Magòria, entre Sants i Barcelona. Al principi hi va haver un hostal dels germans Corrades, de la Segarra, fins a la industrialització amb l'Espanya Industrial (1847), les reivindicacions laborals fins a l'annexió a Barcelona el 1897 juntament amb Sants, la Bordeta, Poblenou com la majoria de municipis que desgraciadament formen barris de Barcelona. Com en la majoria de barris, també estan dedicats a persones que tampoc s'ho mereixen.
De fet, Hostafrancs ha tingut més influència urbanística de la ciutat degut a la seva proximitat a la plaça Espanya: una plaça on actualment s'hi troben el carrer Tarragona (que vé de l'estació de Sants) la Gran Via, el Paral·lel, el carrer de la Creu Coberta (que passa a ser el carrer de Sants).
I és ben cert que els noms dels carrers d'Hostafrancs, igual com els de Sants, la Bordeta o els altres barris de la ciutat, tampoc van dedicats a unes persones que es mereixin el seu record.

Joanot Martorell: Escriptor i cavaller de la baixa noblesa valenciana del segle XV. La seva vida va transcorrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre per qüestions dels interessos familiars i herències. La novel·la més coneguda és Tirant lo Blanc (un cavaller bretó que lluita arreu d'Europa i el nord d'Àfrica; finalment s'acaba morint enamorat de Carmesina). Finalment, moriria sense acabar-la i es desconeix l'autor que va acabar l'obra.

Príncep Jordi: Era un militar alemany que va ser famós en diverses guerres europees del segle XVII i inicis del XVIII. El seu nom real era Georg von Hassen-Darmstadt. En la carrera militar, participà a la batalla de Mohacs contra l'Imperi Otomà i, posteriorment entrà a les tropes angleses que anaven a invaïr Irlanda. També va dirigir diferents assentaments a la Guerra dels Nou anys i l'emperador Leopold I el destinaria a Catalunya a fer front als setges francesos on formaria els militars catalans i donaria suport als estaments, els consellers i diputats, i se'l coneixeria com Príncep Jordi. En la guerra de Successió seria el primer en conspirar contra l'absolutisme borbònic i el 1704 dirigiria un atac britànic-holandès a Gibraltar. Morí ferit d'una bala en una batalla en la guerra de Successió a Barcelona.

Elisi:
El nom prové del grec i es refereix als Camps Elisis, que eren un espai inframundial on segons la mitologia grega, on tots els herois i les persones virtuoses hi gaudirien del descans després de la seva mort. El seu nom en grec significa El lloc colpit pel llamp. Però ls seus origens vindrien d'Egipte de la mitologia d'Aaru, on es considerva un lloc situat a l'est (allà on sorgeix el sol) i era descrit com un delta d'un riu o unes illes cobertes de canyes. En canvi, el poeta grec Homer explica a l'Oldissea que els Elisis es trobaven en els extrems occidentals, arribant a l'oceà Atlàntic, o fins i tot segons Hisiode es troben a les illes dels Benaventurats.

Herenni:
General i decurió de la ciutat de Pompeia cap a l'any 63 aC. De fet, el càrrec de decurió equivalia a l'actual de regidor. Va ser important perquè va morir degut a la caiguda d'un llamp a sobre seu un dia amb molt pocs núvols. Aquest fet se l'ha considerat com un prodigi inclòs a la llei dels augurs.

Torre d'en Damians:
Era una torre de vigilància que es fortificaria a partir del segle XVIII

Ermengarda:
Comtessa de Narbona. Filla del comte de Narbona Eimeric II i Ermengarda, cosina germana del comte Ramon Berenguer IV. En morir el seu pare, ella era menor d'edat i el comtat passaria en mans del comte de Tolosa Alfons Jordà amb qui s'hi casaria. Però aquest casament fracassaria ja que una coalició feudal dirigida per un noble, la va fer tornar a casar el 1142. Un any més tard començaria a governar el vescomtat de Narbona: protagonitzaria moltes expedicions bèl·liques contra el comte Ramon V de Tolosa (fill d'Alfons Jordà) aliant-se amb els comtes de Barcelona (parents seus), i entre els anys 1166 i 1173 va signar tractats comercials amb Gènova i Pisa, i cedí el seu comtat al seu nebot Pere Manrique de Lara (fill de la seva germanastra Ermessenda). Encunyà una moneda pròpia coneguda com ERMENGARD, i el 1157 donaria una partida de terres a l'abadia cistercenca de Fontfreda fundada pel seu avi Eimeric, on hi seria enterrada anys més tard després de morir a Perpinyà cap el 1196/97.
Seria la mare de l'abat Oliba, fundador dels monestirs de Ripoll i Montserrat.

Creu Coberta:
Era una creu municipal que se suposa que és de l'any 1334 on hi sortien els camins cap a Barcelona, Molins de Rei i Sant Boi on hi havia les forques. És coberta des del segle XV i refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista, on la parròquia del Pi hi anava per enterrar cossos d'ajusticiats. També seria un lloc d'acampada durant les guerres dels Segadors, de Successió i la del Francès. El 1756 s'expropiaren els terrenys del coll dels Inforcats i es construí un camí amb arbres conegut com el Passeig de la Creu Coberta, entre la creu i el portal de Sant Antoni. La creu seria enderrocada durant el trienni constitucional.

Miquel Bleach:

Llobet:

Muntadas: És un carrer dividit pel límit entre Sants i Hostafrancs. Els Muntadas eren propietaris industrials igualadins. El 1847 obririen la fàbrica tèxtil l'Espanya Industrial, coneguda popularment com el Vapor Nou, juntament amb el Vapor Vell (de la família Güell), que produïria panes de cotó. i els telers vindrien de França i Anglaterra, en total 1000. En temps de còlera obririen un hospital per als treballadors però no admetria els jornalers. Degut al tracte paternalista de l'època, sembla que els obrers es revoltarien per reivindicar millores laborals. En el franquisme,

Hostafrancs:
Finalment, també trobem un carrer amb el nom del barri. Com molts potser ja saben, el seu nom prové del segle XIX amb l'obertura d'un hostal pels germans Corrades de la Segarra. El seu significat és d'Hostal-francs, ja que se suposava que era lliure d'impostos per les persones i vehicles que entraven o sortien de Barcelona. Però seria fals perquè hi havia burots que exigien els aranzels. Seria un nucli que estaria entre Sants i Barcelona. En la industrialització, també seria un barri obrer amb l'aparició de l'Espanya Industrial el 1847.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Fisionomia del Cros Popular de Sants


Avui segueixo escrivint un altre text que no he publicat jo, sinó que és d'en Miquel Pucurull i Fontova, en que aprofita el circuit del Cros Popular de Sants per tal de fer una ruta per la història i les curiositats dels nostres barris.




He volgut publicar-ho per una banda pel propi interès que trobo que té aquest text, però també per un fet que pot resultar més aviat sentimental per un col·lega meu. I és que el Cros Popular de Sants actualment porta el nom del seu pare, Eugeni Giralt, una de les persones que va fer més per recuperar aquesta cursa dels anys 30.



Del km 0 al 1

Les corredores i corredors que ens aplegarem a la sortida de la Cursa de Sants (em costa molt dir-li "cros") el diumenge 8 d'octubre, situada a la Rambla del Brasil, a uns cinquanta metres de la cruïlla amb el carrer de Sants, sortirem a les 10, contents de participar en una prova que compleix el seu 31è aniversari.

I més encara en compliria si no s'hagués suspès per culpa de la Guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa no es va celebrar per primer cop l'any 1934, va tornar a fer-se l'any 35, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura, se'n va anar, com tantíssimes coses, a fer punyetes.

Es va deixar de fer fins que el mateix grup de gent que l'havien creat, els progressistes membres de l'Ateneu Sempre Avant, la va recuperar l'any 1978, coincidint amb el primer boom del córrer, per a felicitat dels que els agrada aquesta guilladura de fer´-ho pels carrers de Barcelona. com una mena d'acte reivindicatiu.

Em costa dir-li "cros", deia, a una prova que es fa sobre l'asfalt d'un dels barris més populars i populosos de Barcelona. És d'agraïr que els que van tornar a engegar-la després de més de quaranta anys d'estar suspesa, van posar-li el nom originari rememorant la que es feia a camp a través quan encara el barri no estava urbanitzat del tot. Però costa dir-li. De natural, els que estem habituats a córrer curses en ruta, i més encara si són pel mig de pobles o ciutats, col·loquialment ens surt Cursa: en aquest cas la Cursa de Sants. Deixem doncs el mot "cros" pels anuncis de la prova i les referències dels mitjans. Per aquesta fisionomia sui generis del seu recorregut, un servidor, quan vingui al cas, en dirà "cursa".

Un apunt: la primera que es va celebrar va ser el I Gran Premi de Sants i la va guanyar Àngel Mur, un atleta del F.C. Barcelona que després va ser un popular massatgista del club (com el seu fill, del mateix nom, retirat fa uns tres anys).

Una asseveració (no sé si és certa): Els organitzadors d'ara, el Club Camins Esportius de Sants, han volgut que la prova comenci a la Rambla del Brasil enlloc de la Rambla de Badal, que és la seva continuació cap avall. És així, potser, perquè, com que estarem de festa pel fet de córrer la cursa, encaixa millor un nom de carrer amb aires de xerinola com ens inspirarà el país sud-americà, que no pas el d'un que correspon a una família burgesa del segle XVII, per més propietaris que fossin d'aquests terrenys.

Un misteri (això si que és cert): la rambla d'on sortirem adopta tres noms diferents en la seva prolongació: Badal, Brasil i Carles III; ningú sap per què, però és així. És una cosa freqüent aquesta de posar noms diferents a trams d'un mateix carrer. Hi ha qui diu, malèvolament, que és degut a que hi ha tants polítics i militars que acontentar, que si no es fes d'aquesta manera no hi hauria prou carrers a Barcelona.

Com sigui, enfilarem pel carrer de Sants amunt (molta gent, especialment els santsencs, li diuen la Carretera de Sants) girant a la dreta, i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l'edifici de la cantonada de la Rambla de Brasil amb Sants, hi ha una curiosa pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçalada. Està adossada a la façana de les oficines de l'agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva carros" en deien, i servia per a que les rodes del carruatge, al girar, no s'estavellessin amb les cases.

Deixarem la lleugera pendent d'uns tres-cents metres del carrer de Sants del barri de Badal-Sants on farem el primer quilòmetre de la cursa, i girarem a la dreta quan trobem el carrer Arizala. El nom correspon a Maria del Pilar Martínez d'Arizala, de qui no se'n fa cap mèrit més que el de ser la propietària en el segle XIX dels terrenys per on ara hi ha el carrer i dels seus voltants. Pujarem la mica de pujada que fa, fins l'Avinguda de Madrid, que l'agafarem a la dreta, just des d'on veurem ben a prop la façana del Gol Sud del Camp Nou.

Aquest diumenge el Barcelona juga contra el Mallorca. No serà estrany que tot i que la cursa comença d'hora, ja hi hagi rebombori pels voltants. Vull dir venedors de bufandes, samarretes, trompetes (del Barça però també d'altres equips) ... Tot un món.
I avançant per l'Avinguda de Madrid, a uns dos cents metres del gir, a l'alçada de la part de dalt de la Rambla de Brasil, haurem arribat al km1.

Estarem just ara en el límit de Sants, un territori els origens del qual s'han d'anar buscant als assentaments de l'era romana. Amb el pas del temps va convertir-se en un poble agrícola, i a partir del segle XVIII hi va arribar la indústria. Van començar a viure-hi els obrers. Es va annexar a Barcelona com a barri, i es va produïr una harmònica amalagama de treball -van instal·lar-se un munt de fàbriques-, comerç -encara perdura perquè el de Sants és el carrer comercial més llarg d'Europa - i lleure - es van crear una gran quantitat d'associacions culturals i esportives -.

Tot plegat li va donar al barri -i segueix donant-li tot i que ara no hi ha fàbriques-, una personalitat especial. Ésser de Sants no era (no és) qualsevol cosa: imprimeix caràcter.

De les característiques del barri en seguirem parlant i pensant-hi una mica al llarg dels quilòmetres de més endavant. De moment -segur que ho agraïreu- ja n'hi ha prou.



Km 1 al 2

Seguirem corrent pel carrer més ample del barri, l'avinguda de Madrid, el nom del qual és fàcil deduïr que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensants. Argumentaven que li va posar un governador de Barcelona dels anys quaranta que era madridista, per a que, estant tan a prop del camp del Barça, el mot "Madrid" servis de record parenne a la legió de culés que passen tan sovint per aquest carrer.


L'avinguda de Madrid, i la seva continuació, el carrer Berlín, per on farem aquest quilòmetre, no té gaires aspectes interessants. Cases guapes de nou o deu pisos a banda i banda, i l'únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l'amplada de la calçada, que en una cursa és cosa sempre d'agraïr.

En tot cas, una mica més enllà del primer quilòmetre que haurem passat, en el xamfrà de la Rambla del Brasil, veurem a l'esquena l'impressionant campanar de l'església de Santa Tecla. Una parròquia que alguns o molts dels que estem corrent recordarem, perquè es va celebrar el funeral que se li va fer al mític Ladislao Kubala fa set anys, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris enterraments que es recorden dels darrers anys, corejaven el seu nom entre emocionats aplaudiments a la sortida del fèretre de l'església.


La fotografia que va publicar a La Vanguardia l'endemà de l'enterrament d'en Kubala tenia, sense voler-ho, un trist simbolisme: en primer terme, Manchón i Basora; al darrere i d'esquerra a dreta. Seguer, Vila, Ramallets, Biosca, Rodri, Gonzalvo, Suarez i Gràcia. En total, 10 dels seus ex-companys (en faltava un per fer l'equip), a la porta de l'església de l'avinguda de Madrid.


Mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l'Avinguda de Madrid convida a círrer- i a manca d'atractius especials, potser és moment de pensar sobre d'on vé el nom de Sants.

Hi ha qui diu que prové del fet que al voltant de l'església de Santa Maria dels Sants, a prop de les cotxeres de Sants (el nucli està entre el Km 9 i 10, a l'esquerra del nostre pas quan estiguem a uns sis-cents metres d'acabar la cursa), es va configurar el que va ser el poble, abans d'integrar-se a la ciutat de Barcelona l'any 1897.


A Sants se l'hi ha dit també "Sans", sense la "t". Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d'intramurs anomenaven "sans" als veïns d'aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se li deia "Sans" per imposició. I a proposit, una anècdota: quan en els anys cinquanta es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l'acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat una T entre les lletres ena i essa del rètol de l'estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui podia haver estat l'autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.
Cal recordar, també ara, que a finals del segle XIX i les primeries del passat, quan el poble de Sants s'havia annexionat a Barcelona, era eminentment un barri de treballadors que es guanyaven el sou en les fàbriques de teixits que hi havia. Se'l guanyaven i bé que els hi costava, perquè segons totes les cròniques, les reivindicacions i les lluites estaven a l'ordre del dia.
De fet, es pot dir que, juntament amb Poble Nou, el moviment obrer a Catalunya es va articular a Sants. Precisament fa pocs dies que s'ha commemorat que fa 91 anys, el moviment obrer català va celebrar el famós Congrés de Sants - segons sembla el de més importància en aquell moment, juny de 1918, no només a Catalunya sinó a Espanya i Europa-, on va ser fundat el Sindicat Únic que va donar origen a una vaga amb la que es va aconseguir la jornada de 48 hores. L'acte va ser en un local que ara és un solar just davant del cinema Balaña, d'un dels carrers que estarem travessant ara, el de Vallespir, essent secretari el mític dirigent obrer Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, assassinat per la seva militància uns anys després.
Així, estarem corrent per uns carrers on les lluites del moviment obrer van ser determinants i paradigmàtiques per a les millores de la classe treballadora. Resulta fins i tot emocionant pensar-ho.
Passat el carrer Vallespir i la plaça del Centre, l'Avinguda de Madrid es converteix en el carrer Berlín, per on seguirem fins el carrer Numància. Girarem a la dreta per baixar-lo, i veurem la senyal del Km 2 tot seguit.
La plaça del Centre es diu així perquè duu el nom de l'antiga plaça central que existia en el projecte d'urbanització de l'indret, propietat del Comte de Bell-lloc. El nom de Berlin no ofererix cap dubte: recorda la ciutat alemanya; la curiositat està en el fet que canvïi el nom a partir de la plaça, però aquest és un altre tema. I el nom de Numància, aficionats com som a posar noms de batalles i guerres als carrers i places de la ciutat, tampoc hi ha cap dubte que correspon a la famosa resistència als romans per part d'una ciutat celtibèrica, a prop del què ara és Sòria, al segle II abans de Crist. No és, de cap manera, un nom de carrer posat en honor de l'equip de futbol que va guanyar el Barça.



Km 2 al 3
Baixarem per Numància en direcció a la plaça dels Països Catalans. Compte perquè és un carrer que encara convida a correr més que l'avinguda d'abans. Estarem més escalfats, també és ample, i té una lleugera pendent cap avall. Compte perquè encara ens en queden vuit...
En arribar a la plaça, no cal entretenir-se en mirar res -suposant que tingui un humor i temps per fer-ho entre el segon i el tercer quilòmetre- perquè és de les anomenades places dures, sense cap atractiu, i més ara, que està plena de barracons per les obres de l'estació de l'Ave.
Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena fixar-nos en el simpàtic gat de ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça com a únic ornament. Veure l'impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre. (Sabut és que mentre per a alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat; fins i tot de fecunditat a Anglaterra, si els nubis el veuen el dia de la boda).
La plaça, com veurem, està plena de barracons. En un d'ells, oh sorpresa, hi ha una curiosa pintada que podrem llegir en passar si ens hi fixem. Està davant de l'hotel Torre Catalunya. Resulta curiosa i insòlita pel que diu: "Apaga la tele i llegeix un poema". Una pintada molt diferent a les que acostumen haver en el paisatge urbà.
Tot seguit, a tocar la tercermundista estació d'autobusos deixarem la plaça i girarem a la dreta per agafar el carrer Enric Bargés, a qui els veïns volen que es canvïi el nom perquè -un altre més- és el d'un militar. El volen canviar amb tota la raó del món: essent Capità General de Barcelona, l'Enric Bargés va reprimir amb inusitada i cruenta duresa una vaga que feien els obrers al febrer de l'any 1902... per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. Els santsencs diuen que és inadmissible que tingui un carrer aquest senyor, i menys en aquest barri. Sabent-ho, passarem corrent de pressa per aquest carrer, no fos cas que el seu espectre se'n orgullís pensant que, si ho fem lentament, és en honor seu.
Passarem per davant de l'Institut Emperador Carles que hi ha a l'esquerra i girarem, també a l'esquerra, per enfilar per Melcior de Palau, un mataroní del segle XIX que era enginyer, publicista, poeta i no sé quantes coses més.
No es pot dir que Melcior de Palau sigui un carrer bonic; és pla, això als que correm ens agrada, però estret sense cap arbre, no és gaire maco. Ho són, en canvi, molts dels que travessarem: Guitard, Comtes de Bell-lloc, Vallespir, Galileu... Ara bé, en aquest carrer és on hi ha les escoles de primària Jaume I i Ramon Pané, on els qui hi han estudiat les coneixen com a Pràctiques 1 i Pràctiques 2.
El carrer Guitard, duu aquest nom en honor d'un cavaller del segle XII que va fundar el monestir de Sant Pau del Camp del Raval. I el de Comptes de Bell-lloc correspon als qui eren els darrers propietaris dels terrenys urbanitzats en aquest indret.
El carrer Vallespir, a més a més de bonic, va ser i segeix essent un lloc emblemàtic pel que fa el caràcter reivindicador de Sants. Tot i així, curiosament, aixecada la prohibició de ballar sardanes que hi va haver anys després de la guerra, va ser un dels primers llocs de Barcelona on es va autoritzar que se'n ballessin els diumenges a la tarda.
També en aquest carrer Vallespir, molt a prop d'on passarem, fa uns quants anys es podia veure un lleó de veritat en una botiga de motos. L'amo era un campió de lluita lliure americana, en Vicente Febrer, que va arribar a ser regidor del districte de Sants a principis dels anys 70 per la seva popularitat. Li deien Tarzan, i pels matins duia de la mà el seu inseparable lleó Vicentet, de casa seva a la botiga, mentre la canalla del barri els seguien. Un cop dins la gàbia es posava en calçotets a jugar amb el lleó, convençut, de veritat, que efectivament era Tarzan rediviu.
Al carrer Galileu -nom en record de l'astrònom italià que va ser condemnat per la Inquisició pels seus descobriments i que va lliurar-se per sort la foguera - li cap l'honor d'haver albergat, fins l'any 1964, el camp de futbol d'una de les entitats més solera del barri i de la ciutat - la Unió Esportiva de Sants. I també en el mateix carrer, una piscina del també històric Club Mediterrani fins l'any 1976.
Una observació: el barri de Sants té una bona quantitat de carrers, els noms dels quals pertanyen a membres de l'alta burgesia que varen ser els amos de les diverses fàbriques de teixits que hi havia fins fa relativament poc temps, i altes aristocràcies i burgesos que no tenien fàbriques però també, com els anteriors, eren els propietaris de terrenys del territori. Uns i altres varen cedir-los a la ciutat per deixar que passessin els carrers al urbanitzar-lo ("cedir" és un eufemisme; a ningú se li ha acut que ho fessin per amor a l'art), i el consistori els hi ho va reconèixer retolant-los amb el seu nom. No n'hi ha com tenir-ne per passar a la història.
I parlant de passar... passarem pel petit carrer de Santa Catalina, i a l'alçada del següent, el d'Alcolea, ens esperarà el km 3.



Km 3 al 4

Pel carrer Melcior de Palau arribarem als Jardins de Can Mantega. Si travessessim la plaça -que no ho farem perquè girem a l'esquerra per baixar per Joan Güell fins al carrer de Sants- passariem pel costat de la font del Ninyu (nom popular posat a la font pels immigrants del sud d'Espanya que van arribar a Sants a finals del segle XIX, perquè hi ha un nen al camp de munt), una de les fonts més estimades pels santsencs perquè a la pobra criatura l'han fet anar d'un costat a l'altre del barri. Per necessitats al obrir carrers i desaparèixer les places on estava la font, ha estat en tres llocs diferents fins ara.


També, si la travessessim, podriem anar al saló Terra de Venus que hi ha al darrere de la font del Ninyu. No ens aniria malament, tot i que encara estarem bastant sencers perquè només haurem fet tres quilòmetres: el Terra de Venus és un dels pocs llocs de massatges que hi ha a Barcelona on t'empastifen de xocolata, i, segons diuen, després d'una sessió quedes nou. Sembla ser que els beneficis que t'aporta una tècnica - la xocolateràpia en diuen- que ja usaven els maies i els asteques per revilitzar els guerrers, és d'allò més bo que per a les tendinitis que patim els corredors a vegades.
Can Mantega, que era una casa de pagès que hi havia en aquest espai fins fa uns anys, ens quedarà a la dreta del nostre gir per baixar pel carrer Joan Güell.

Joan Güell, el carrer per on baixarem, duu el nom d'un magnat de les finances que es va enriquir a Cuba, i en tornar, va formular a mitjans del segle XIX, una empresa de filats anomenada El Vapor Vell de Sants, que va ser la primera gran fàbrica que es va instal·lar al que llavors era el municipi de Sants. Una moderna indústria per fabricar panes i velluts. Convertida ara en una biblioteca, veurem, com baixem, a la nostra dreta, poc abans d'arribar a la plaça de Sants, un dels elements que s'ha conservat de la fàbrica, i que construeix un dels emblemes del barri: una altíssima xemeneia de 54 metres, una de les més altes de les que hi havia en la Barcelona industrial.
Una curiositat: el Vapor Vell va ser un nom popular que se li va posar anys després de la inauguració, en contraposició del Vapor Nou que duia una altra fàbrica de panes del barri, La Espanya Industrial. Tant una com l'altra funcionavem amb vapor, i van ser de les primeres d'adoptar el sistema a Espanya.

Una altra curiositat: al pati de la fàbrica El Vapor Vell, per on passarem a tocar, el pioner del cinema a Espanya, Fructuós Gelabert, nascut a Gràcia però veí de Sants, va rodar l'any 1897 la primera pel·lícula amb argument que es va fer a l'Estat Espanyol. "Baralla en un café" és el títol. Voleu saber-ne l'argument?: A la terrassa d'un cafè, uns amics estan prenent una beguda. Apareix una noia, la qual rep tota una sèrie de floretes, algunes una mica pujades de to. Ella marxa però, al cap d'una estona, apareix en escena un noi ben plantat que li retreu a un dels joves la seva gosadia amb la noia. Ràpidament comença una baralla, fins que els dos contendents són separats per altres joves. Finalment, tot acaba amb una encaixada de mà.

Una curiositat més, aquesta d'un fet molt més recent: el rètol que hi ha a la paret nº 24 del carrer Joan Güell per on baixem, cantonada amb el carrer Miracle, a prop de la xemeneia del Vapor Vell, on hi ha les oficines de Caixa Tarragona, té una errada lingüística - barrejada de castellanada i catalanada - monumental: hi diu textualment Carrer de Joan Güel. El sorprenent és que fa molts anys que hi és, tot i que està a 30 metres de la biblioteca del districte, i encara que alguns veïns hi han afegit una ela més d'un cop amb retolador, algú l'esborra i segueix el nyap ortografic, campant i fent mal als ulls. Si girem el cap a l'esquena, al mirar la xemeneia, el veurem fàcilment.

Tot seguit arribarem a la plaça de Sants per girar cap a la dreta per agafar la carretera de Sants. A l'esquerra de la plaça hi ha l'estàtua del Xato, el déu Neptú que es va quedar sense nas en el moment del seu trasllat, i en front un monument al·legòric al ciclisme per la tradició centenària que té aquest esport al barri de Sants, que duu el nom d'El Ciclista. Compte amb el gir, que té un angle de menys de 45 graus. Sort que abans de girar hi ha una petita pujadeta, perquè si no, els més lleugers podrieu anar a parar al monument.

I ja al carrer de Sants, baixarem (lleugera baixada toca ara) fins a trobar el Km 4. Al fer-lo passarem per davant d'algunes cases que, segons el meu criteri, tenen un cert valor arquitectonic; algunes tenen el mateix estil dels habitatges de l'Eixample, on hi vivien indians que havien tornat a Barcelona forrats.

A l'esquerra, poc després del gir, veurem de resquitllada el Mercat de Sants, construït el 1913 entre el carrer Sant Jordi (en honor del patró d'un munt de països entre el qual el nostre) i el de Sant Medir (en honor d'un pagès del segle III que el van fer sant). A la dreta, prolongació de l'anterior, passarem el carrer Tenor Massini (en honor d'un cantant d'òpera del Liceu de qui es diu que si no es menjava un bon pastís de nata i trufa abans de sortir, els galls s'escoltaven des de la plaça Catalunya).
I així, després de passar per les cruïlles de la carretera amb els carrers de Riera, Escuder i Tinent Flomesta, arribarem al km 4, a prop del lloc d'on hem sortit fa una estona.
Un apunt: els joves del barri estan fent campanya per canviar el nom d'alguns carrers. Diuen que són noms d'industrials que explotaven els obrers del segle XIX, de militars repressors de les vagues de treballadors, i fins i tot d'esclavistes o genocidis. Ho van aconseguir fa un temps amb el de la plaça de Sants, que duia el nom del falangista Salvador Anglada, i ara tracten de sensibilitzar els veïns i fer pressió per tal de canviar els de Enric Bargés, Joan Güell, Béthencourt, Muntadas, Autonomia i General Almirante.
Aquest escrit no vol ser una atalia reivindicadora, però a mesura que ens endinsem i coneixem més el barri de Sants per on correm, s'hi escau el parlar també de tot això...


Km 4 al 5

En arribar pel carrer de Sants a la Rambla del Brasil, girarem a la dreta i pujarem fins fer bucle en el carrer Miquel Àngel i tornar a baixar-la per l'altre costat, pel mateix lloc on hem sortit. En aquest punt, a la cantonada, fa anys hi havia la fàbrica de taüts Hijos de L. Chaos, una empresa que servia a les funeràries de fora de Barcelona. (A les de Barcelona no, perquè els enterraments de la ciutat havien de proveïr-se d'aquest article de primera (o última) necessitat en els serveis de Pompes Fúnebres local).
Tornarem a baixar per la Rambla, com deiem, i girarem cap a la dreta per agafar la carretera. No sé si el nom de carretera -com molta gent li diu al carrer de Sants- és degut a que, en efecte, quan al segle XIX el barri encara era un poble, es deia carretera de Madrid, i cent anys abans Carretera Reial.

Carretera o carrer, el cert és que és un lloc en el qual hi ha sempre molta vida. Potser avui que és diumenge no hi ha gaire gent, però els dies entre setmana és un eix comercial importantíssim. Ja ho diu la cançó de l'anunci que ens posen en els cinemes: "... el que no trobis aquí, enlloc més ho trobaràs...".

Segons els historiadors, l'any 1724 hi havia a la Carretera Reial -ara carrer de Sants- dues carnisseries, dues tavernes i dues botigues. Cent anys més tard ja hi havia quatre hostals, barberies, cafès, espardenyeries, sastreries, tavernes i un bon nombre de botigues de tot tipus. Els clients eren els obrers vinguts de les rodalies, que després d'abandonar la pagesia van començar a treballar a l'indústria que es va anar instal·lant al poble. Així, a mitjans del segle XIX ja funcionaven a Sants fàbriques de porcellana, de llumins, de vidriol, de cordes, de fideus, saboners, moliners, olivaires i rajoleries, i poc després una d'hules, de ceràmiques, de filats i de teixits.
Conseqüència del creixement del què llavors era el poble, la carretera de Sants es va convertir en un referent pel que fa al comerç al detall i a l'en gros, al transport i als serveis en general. El pla Cerdà, a finals de segle, va acabar d'apropar definitivament el poble a Barcelona amb una personalitat pròpia, visible en un carrer de Sants farcit d'establiments comercials.

El carrer de Sants és sens cap mena de dubte l'artèria principal del barri, i l'eix de comunicacions bàsic, per on passa el metro des del 1926, i per on van circular els tramvies fins l'any 1969, quan van ser substituïts pels autobusos. Actualment té més de 300 botiguers i amb els seus quatre quilòmetres (Sants i Creu Coberta), està considerat el carrer comerical més llarg d'Europa. (Bé que ho podem confirmar nosaltres avui, que hi passem dues vegades).

Llàstima, però, que molts comerços del carrer de Sants, d'aquells de tota la vida, pleguin i siguin substituïts per franquícies, algunes amb rètols enganxosos per tractar de significar que són del barri "... des de sempre". També, i com no podia ser d'altra manera, el carrer de Sants s'ha vist envaït pels Todo a cien de rigor. Coses de l'època; no cal amoïnar-s'hi.

Pujarem de nou per Sants després del gir de la Rambla del Brasil, i deixarem a dreta i esquerra carrers -això sí- de tota la vida: Feliu Casanova (no se'n sap altra cosa que el que era el propietari de l'indret), Sant Feliu de Guíxols, Begur, Sugranyes (un comandant del segle XIX), Port Bou, Jaume Roig (de qui en parlem més endavant), abans d'arribar al d'Arizala.

A pocs metres d'on passarem, el Club Mediterrani hi té les seves instal·lacions actuals ("la catedral" li diuen) en un espai del carrer Begur que va ocupar l'antiga fàbrica Serra i Balet. El Mediterrani, que és un club de natació però té una secció d'atletisme i és quasi segur que que alguns dels seus atletes estaran corrent aquesta cursa d'avui, es va fundar l'any 1931. La curiositat roman en el fet que va ser fundat en el barri del Poble Sec, on va estar-hi fins que es va traslladar a Sants el 1943. (Una curiositat al marge: alguns socis no es van voler moure del seu barri i van fundar el Club Natació Montjuïc, renunciant expressament al del Club Natació Poble Sec per considerar que era un nom poc adient per a una entitat dedicada a la natació).
Hem dit que el ciclisme, el futbol, la natació, l'atletisme... són activitats esportives de relleu a Sants. També el bàsquet, amb dos clubs de fa molts anys, té una notable presència al barri. El BAM i el BIM (sembla una broma però no ho és; BAM són les sigles del Bàsquet Ateneu Montserrat, i BIM les del Bàsquet Institució Montserrat) es van fundar entre els anys 1928 i 1930 respectivament. I,també, un altre club de bàsquet històric és el JAC de Sants, format l'any 1935 per nois de la parròquia de Nostra Senyota dels Dolors.

Deixarem el carrer de Sants per tornar a pujar, com hem fet en la primera volta, pel carrer d'Arizala fins l'avinguda de Madrid, i el primer carrer que creuarem és el d'un metge i poeta del segle XV, de nom Jaume Roig, autor d'una obra satírica divertidíssima: "Espill" o "Llibre de les Dones" de la qual, l'any passat, en Raimon va recitar un fragment en un acte al Castell de Montjuïc.

"Mestre Jaume Roig va néixer probablement a València... " Si voleu escoltar-lo -això de l'internet és fantàstic- el trobareu en aquesta adreça: http://www.youtube.com/watch?v=7u8dW3d1ALkI, tot seguit, a l'alçada del carrer d'aquest poeta, molt a prop d'una paradeta de flors a l'esquena de l'avinguda de Madrid, haurem arribat a l'equador de la prova: al km 5.


Km 5 al 6

En aquest quilòmetre, després d'haver pujat Arizala, farem un tram pel mateix lloc de l'Avinguda de Madrid que hem fet en la primera volta. En arribar, però, a la Rambla de Brasil, girarem a la dreta per baixar-ne un tros (baixadeta que s'agraeix).

Just al girar, hi ha la mítica cerveseria Flabiol. Per Nadal, quan fa més fred que mai, et serveixen una cervesa d'alta graduació, l'Achouffe, magnífica. I sí l'acompanyes amb un formatge que tenen, t'imagines que estàs al Tirol. No és moment d'anar-hi, però... és molt recomanable. Deixem-ho per Nadal que ara estem per una cosa diferent.
Baixarem per la rambla fins al carrer de Miquel Àngel, i en trobar-lo girarem a l'esquerra constatant una cosa: aquell insigne escultor i pintor del Renaixement no estaria gaire content si sabés que el carrer que li hem posat a Sants per honorar-lo no és res de l'altre món.
Potser sí que li hauria fet gràcia, però, saber que exactament en el seu carrer hi va viure a finals del segle XIX, quan Sants encara era un poble, en Nicasi Unceti, conegut popularment per "el curandero de Sants". Un personatge que "curava" a la gent amb curiosos rituals i predicava l'evangeli i l'espiritisme, que va tenir un gran nombre de seguidors. Es va fer famós...i milionari: els devots l'ompliren de diners, tot a canvi d'esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna algunes famílies. L'any 1870 el van empresonar arran d'una grossa que va fer. Com si es tractés d'un profeta, el tal Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocatòria, serien curats dels seus mals per sempre més.

Pujarem per la rambla (pronunciada pujadeta que no matarà a ningú però hi és) fins a l'Avinguda de Madrid de nou, per seguir avançant cap a la dreta, també com en la primera volta.
Ja hem vist abans que aquesta avinguda no té res d'especial. És el carrer més modern del barri, tant, que fins i tot al meu parer, no té la personalitat que caracteritza Sants. L'avinguda és recta i ampla, però freda; no convida a la proximitat dels veïns i el caliu que això significa. De fet, per acabar-ho d'arreglar, els que viuen en les cases del costat mar pertanyen a Sants, i els del costat muntanya a Les Corts. Que em disculpin els que si hi viuen no estiguin d'acord. Són coses meves.
Abans d'arribar a la Rambla del Brasil passarem per on s'acaba el carrer de Juan de Sada. Un nom de carrer, que no se sap què hi fa aquí, i que molts santsencs, reivindicadors com són, demanen canviar-ne el nom. Diuen que correspon a un aristòcrata aragonès que tenia un castell al poble de Saragossa on va néixer Ferran el Catòlic. Ja veus tu... com diu aquell.

En els quilòmetres precedents hem fet memòria -tan de bo ens serveixi per recordar-ho mentre fem la cursa i ens ajudi a fer-la més plaent- de diversos esports que es practiquen al barri. No voldria deixar-me'n un que té molts adeptes a Sants, com és l'excursionisme. Una entitat històrica d'aquesta activitat és la UEC de Sants, fundada l'any 1932 i encara en plena dedicació.

Deiem que l'Avinguda de Madrid no convida a l'associacionisme... però al que sí convida és a correr. que per això estem aquí. I ara, havent fet la meitat de la cursa perquè l'alçada del carrer Tenor Massini (el dels pastissos, que hem conegut abans) ens esperarà el Km 6, ja podem començar a allargar el pas. Som-hi.



Km 6 al 7

En aquest quilòmetre seguirem planejant l'Avinguda de Madrid com hem fet en la primera volta, però en aquest cas ho farem fins el carrer Alcolea. Passarem per les cruïlles de l'avinguda amb els de Joan Güell i Galileu, i girarem a la dreta per baixar pel d'Alcolea fins el final (o el principi del carrer si volem ser fidels a la numeració).

Mentre passem per l'avinguda i la cruïlla amb el carrer Galileu, potser algun ultraveterà recordarà que en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol de Sants fins fa una mica més de quaranta anys. Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava l'obertura de carrers nous, i un d'ells va ser, precisament l'Avinguda de Madrid. No va ser l'únic camp d'esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas, li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors), i el que havia estat l'històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de febrer de 1964, i el recinte va ser ocupat per l'avinguda per on estem corrent ara.

El nom del carrer Alcolea pel qual baixarem correspon a una població de Còrdova on hi va haver una batalla fa exactament 150 anys, que va ser detonant per la caiguda d'Isabel II. Un fet històric que va servir de tema per a la sarsuela Luisa Fernanda, representada sovint en els teatres d'aficionats del barri abans de la guerra. (Aclariment per als més joves que potser no ho sàpiguen: a més a més d'un plat de peix, una "sarsuela" és una obra teatral cantada).

Una singularitat: els veïns del carrer el tenen dividit en dues parts: Alcolea de Dalt -fins al de Valladolid- i Alcolea de Baix -la resta fins al Passeig de Sant Antoni-, de tal manera que rivalitzen durant la Festa Major a veure quin dels dos guarneix millor el seu tros de carrer.

El carrer Alcolea fa una mica més de baixada. Potser per això, tot i que no té cap arbre bonic. Veritablement, és un tipic carrer de Sants: la majoria de cases són baixes, d'un o dos pisos i amb balcons (una d'elles, la del número 80, d'estil modernista), i d'un costat a l'altre permet que els veïns parlin entre ells perquè no és gaire ample. El creuen carrers també característics i entrenyables del barri, que també creuarem nosaltres al baixar, els darrers abans del final, Badalona i Valladolid, mereixen un comentari.

El carrer Badalona, un carrer molt tranquil i curt, hi ha una associació a quatre passes d'on correrem, que ve a confirmar que el barri de Sants aglutina una important quantitat de societats de tot tipus: en el primer pis del nº 11 hi ha l'Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya. I en el mateix edifici l'Òptica Granzel, que és la botiga d'òptica més antiga de Sants (va ser fundada l'any 1910) i una de les més antigues de Barcelona.
El carrer de Valladolid, també molt tranquil i agradable, passa per ser el carrer de Sants que té més ombra. Ho fa el fet de tenir, a banda i banda, una filera de plàtans centenaris, els mateuxis arbres del carrer gran. No sé si algun altre més del barri en té tants i tan alts i frondosos com aquests. Com sigui, el carrer és molt agradable i dóna goig de veure, i a aquestes alçades de la cursa ens anirà molt bé girar el cap en passar-hi.
Al final del carrer Alcolea per on baixarem, a l'alçada del Passeig de Sant Antoni, hi haurà el km 7. Allí hi podrem veure una d'aquelles coses xocants que ens reserva la ciutat per a sorprendre'ns. En la paret del xamfrà que ens reserva la ciutat per a sorprendre'ns. En la paret del xamfrà del passeig amb Alcolea -a la nostra esquerra- hi ha una imatge de Sant Antoni de Pàdua en una petita capella amb una llumeta que l'il·lumina nit i dia. La capella té una porta de vidre pel davant i una porta pel darrere per poder accedir-hi, i els veïns s'ocupen del seu manteniment. La curiositat està en que la capelleta està just al damunt de l'entrada d'un restaurant libanès.

Ningú, avui en dia, s'esperava perquè hi hagi un sant que es veneri a la porta d'un restaurant on, segurament, la majoria dels seus clients siguin musulmans. Aquesta és una mostra irrefutable del que això de la multiculturalitat va de debò.



Km 7 al 8

Creuarem el Passeig Sant Antoni i agafarem l'estret i petit carrer de l'Autonomia a l'esquerra del nostre camí (El dir que l'Autonomia és un carrer estret i petit no és cap al·lusió malsana: és una realitat). Anirem a petar just davant d'una bonica escola bressol de parets de colors vius que hi ha al Parc de l'Espanya Industrial. Veurem que estan rehabilitant el Parc i ens en alegrem perquè, certament, estava molt degradat. La veritat és que, inaugurat el 1983, feia pena. Fa mal d'ulls veure'l fa uns mesos (ara les obres que s'hi fan ens fa ser optimistes), en comparació a com estava quan a la part de dalt del Parc hi va acabar la marató de Barcelona de 1989. Potser alguns dels que corren avui ho recordaran per passar.

Avançant per l'Autonomia creuarem uns carrers molt significatius del Sants d'ahir i d'avui, un d'ells el de Riego, on hi va tenir la seu l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que ja hem dit que van ser els creadors de la cursa que estem fent ara, i una de les entitats culturals més actives abans de la guerra (durant la dictadura va estar tancada) i en els anys de la transició.

Actualment, el carrer Riego, el nom del qual és per recordar a un militar liberal asturià que va aconseguir el restabliment de la Constitució de 1812, continua tenint espais culturals de primer ordre, molts d'ells autogestionats com cooperatives, com per exemple el centre La Ciutat Invisible o la Teteria Malea. En el primer s'hi podien trobar una ingent de quantitat de llibres sobre els moviments socials i llibertaris; el segon és un espai de convivència on t'hi pots prendre un te mentre fulleges mil i una revista sobre les lluites del barri, les que hi ha hagut i les que hi ha encara.
No són els únics llocs d'efarvescència i inquietuds socials del territori; n'hi ha per tot arreu (per alguns d'ells hi estem passant ben a prop) i constitueixen l'essència que ha caracteritzat -i segueixen caracteritzant- al barri de Sants de les nostres entreteles (encara que no en sigui veí, me l'estimo).

Vorejant el Parc pel carrer d'Autonomia, un nom que durant el franquisme es va canviar pel de "Unidad" no fos cas que servís per recordar-la; enllaçarem amb un altre carrer més curt però de nom potent: Watt, posat en honor de la màquina de vapor com és sabut, tot recordant la importància que va tenir l'invent per a les fàbriques del barri.
El deixarem de seguida per connectar amb el carrer Muntadas. Aquest és un nom de carrer que alguns col·lectius volen també canviar. Diuen que pertany a una nissaga que en la darrera generació va estar molt vinculada en la dictadura franquista, i que tant llavors com abans va fer més mal que bé als obrers del barri. Un dels Muntadas va ser l'amo de la gran fàbrica de teixits La España Industrial que hi havia on ara hi ha el parc. Un altre va ser alcalde de Barcelona durant la famosa vaga dels tramvies de l'any 1951 (famosa perquè van apujar el bitllet i els barcelonins es van negar a pujar-hi durant molts dies, fins que el van tornar a baixar). Una vaga que va ser l'acció més important que s'havia realitzat mai contra la dictadura, a conseqüencia de la qual va ser destituït el governador, i l'alcalde Muntadas es va veure obligat a dimitir.

Al final del carrer Muntadas trobem la petita Plaça d'Antoni Pérez i Noya, compositor i director de l'Orfeó de Sants el passat segle, i enllaçarem amb el carrer d'Ermengarda, que, s'ha de dir, fa una mica de pujada al final. Ermengarda va ser la mare de l'abat Oliba, el prelat de qui es diu que va inaugurar convents, catedrals i monestirs a manta, un d'ells a Montserrat en la dècada dels anys 20 del segle XI, fa quasi mil anys... que ja són anys.

No sé si és casualitat o si serà bé per estar a bé amb el clero, però en deixar el carrer d'abans - en acabar la pujadeta - girarem a l'esquerra per agafar-ne un altre que duu el nom d'un clergue, el de Rector Triadó. El cert és que és un carrer agradable, amb arbres a banda i banda, a l'esquerra del qual hi trobarem el Casinet d'Hostafrancs, un centre cívic molt actiu on s'hi fa de tot, des de teatre fins a entrenaments de castellers. Un incís: la cursa de Sants també penetra en el barri d'Hostafrancs perquè forma part del districte... i tot i ser veins són molt amics.
Just a l'alçada del Casinet, girarem a la dreta pel carrer de l'Elisi. Una bona idea la de córrer per aquest carrer perquè l'Elisi, segons els romans, és un lloc on hi van els virtuosos. Passarem per alt que diuen que és un "lloc de pau i felicitat on hi van els virtuosos... després de morts"; sobre tot perquè estem fent una cursa de 10 kms.
I en arribar per l'Elisi al carrer de Tarragona, just a l'espai conegut com El Manhattan pels gratacels que hi ha, trobarem el Km 8.


Km 8 al 9

Un cop al carrer de Tarragona, el baixarem fins a la Plaça Espanya tot passant per davant del Parc de l'Escorxador, on la Dona i l'Ocell de Joan Miró (una fal·làcia el nom de l'escultura perquè qualsevol hi veu un penis com una catedral) ens saludarà al nostre pas.

Girarem tot seguit a la dreta per baixar (que no pujar encara que ho sembli) pel carrer de Creu Coberta fins on s'acaba el carrer, a prop de la seu del districte. A Creu Coberta -que duu aquest nom per la creu de terme que hi havia a la plaça- seguirem dins del barri d'Hostafrancs, on hi hem entrat en l'anterior quilòmetre en creuar el Passeig de Sant Antoni.
El nom d'Hostafrancs prové del fet que a mitjans del segle XIX, dos pagesos d'Hostafrancs de Sió (la Segarra) que eren germans, aixecaren un hostal en uns terrenys propers a la creu coberta, al peu de la carretera reial. (El cine Arenes de pel·lícules porno, que té la seva entrada pel carrer de Tarragona, ocupa el mateix lloc on hi havia l'hostal). Va tenir molt bona acollida, va ser conegut com l'hostal dels "Hostafrancs", on els viatgers hi pernoctaven quan trobaven tancades les muralles de Barcelona, i la referència al poble dels propietaris va donar nom a l'indret.
A la Plaça Espanya haurem passat a tocar la plaça de Les Arenes, en obres des de fa temps per convertir-la en una superfície comercial i lúdica d'aquestes d'ara, amb botigues, gimnasos, cinemes... Ja convé perquè el lloc té un historial certament macabre. I no tan sols perquè si matessin toros fins fa poc, sinó perquè la plaça va ser construïda a dalt d'un monticle on s'ajusticiava a la forca els reus de Barcelona fins el segle XVIII; el Turó dels Inforcats li deien. Passem-hi corrent i de pressa si pot ser.

Baixarem per Creu Coberta (tot el carrer- que acaba poc després de l'Alcaldia- baixa) i no ho copsarem perquè és diumenge, però, si no ho fas, veuriem que l'inici del carrer està patint una forta transformació pel que fa a les botigues que el configuren. Algunes tanquen perquè els edificis estan afectats per la prevista obertura del carrer Diputació. És el cas de la coneguda i centenària El rei de les Gorres que està al començament, a prop de la Plaça Espanya, i altres ves a saber per què, el cert és que el carrer de Creu Coberta, per una cosa o altra, està canviant a una gran velocitat. No li passa el mateix a l'interior d'Hostafrancs, però el carrer gran, especialment al principi, és un continu obrir i tancar botigues. Fins i tot més tancar que obrir, al menys de moment... fins que no s'acabi la crisi.
En qualsevol cas no ens amoïnem, Hostafrancs manté el seu especial encant. Em permeto recomanar-vos un passeig pels seus carrers per comprovar-ho: un diumenge que a diferència d'avui no tingueu cap cursa o tirada llarga.

I per parlar de xerinola -que avui estem gaudint amb la nostra festa i no és cosa, insisteixo, d'entristir-nos-, cal dir que a Hostafrancs s'hi celebren moltes festes populars. Per esmentar-ne una d'elles, la Fira de la Magrana al carrer Viladrell al costat de l'església de l'Àngel Custodi, a pocs metres d'on passarem corrent. Coincideix amb la festa major del barri, i és una remembrança de les postres que se servien el dia que es verenava a l'Àngel, perquè menjar magranes prevenia les epidèmies. UIn apunt. l'Àngel Custodi va anar a parar a Hostafrancs provenint del Portal de l'Àngel (d'aquí el nom) quan es van enderrocar les muralles de la Barcelona antiga. S'encarregava de protegir qualsevol malastrugança, i els barcelonins li tenien molta devoció.

Amb l'expansió de la ciutat es va creure convenient traslladar-lo a la part nova, que era llavors Hostafrancs.
Alguns dels carrers d'Hostafrancs, sovint estrets i de traçat sinuós però encantadors, els travessarem en les seves cruïlles o xamfrans amb Creu Coberta mentre fem el penúltim quilòmetre de la cursa: el de Mir Geribert, que tot i ser un carrer petitíssim correspon ni més ni menys al del Príncep d'Olèrdola (segle XI)... el de Cap de Guaita, que fa honor als funcionaris que vigilaven des del castell de Montjuïc... el de Rector Triadó, un mossèn de l'església de l'Àngel Custodi que va ajudar els malalts d'una pesta que va assolar Hostafrancs al segle XIX... el de Sant Roc, un pelegrí místic a qui un gos el va curar llepant-li les nafres d'una malaltia el segle XV. i des de llavors va ser l'intercessor de les pestes i les epidèmies...
I així, la Torre Damians, per recordar que en aquest mateix lloc hi havia una torre de defensa els segles XVII i XVIII... fins l'indicador del Km 9, a l'alçada del carrer Consell de Cent, que com tothom sap era un cos de prohoms que representaven a tots els estaments socials per al govern de Barcelona des del segle XIII, però que l'any 1714 el van enviar a fer punyetes per sempre més.


Km 9 al 10

Baixant per Creu Coberta, a l'alçada del km 9, veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Aquest mercat és un element molt característic del barri, com ho és l'altre per la qual hem passat en la primera volta, el Mercat de Sants. Una mostra, pel fet d'estar els dos tan a prop, de l'enorme vitalitat comercial del barri. Fins i tot resulta xocant que en un moment com l'actual, en el qual predominen els comerços tipus franquícia i desapareixen els de barri, continuïn aquests mercats competint a l'oferir productes -roba bàsicament- en les parades de la façana. Que sigui per molts anys!

Seguirem baixant, i quasi al davant del Mercat, a la dreta del nostre camí, ens trobarem amb l'Alcaldia, que és un edifici imponent, que sembla totalment que hagi estat tret de la dreta de l'Eixample i posat aquí. D'estil modernista, té, segons els entesos, un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d'edificis d'habitatges del barri. Però com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar, encara que no sigui de reüll, embalats com anirem.

I una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s'acaba el carrer de Creu Coberta i comença el de Sants, s'acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d'una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de l'unió dels dos carrers, hi passava la riera Magòria -d'aquí els dos desnivells- que separava el nucli de Sants i el d'Hostafrancs. Si ens fixem al passar, podem veure, a l'esquerra, la forta pujada del carrer Joanot Martorell per trobar Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera que venia de Collserola. Que hi havia un pont ho evidencia la botiga de regals del xamfrà que duu el nom "el puente". Una botiga a la qual, pel que sembla veient l'edifici on està, li queda poc temps de vida.

Seguirem a partir d'ara pel carrer de Sants, pujant una mica, i a l'alçada de les boques del metro, a l'esquerra, hi veurem un altre edifici emblemàtic del barri: les Cotxeres de Sants, on anys enrere s'hi guardaven els tramvies, i reconvertit ara en un centre cívic després d'un fort moviment reivindicatiu per part dels veïns -una cosa en la que estan acostumats els santsencs- en els anys setanta. No ho veurem perquè està al darrera de les Cotxeres, però a dalt d'un petit turó hi ha l'Església de Santa Maria dels Sants, que és el lloc al voltant del qual, segons sembla, es va començar a formar el poble.

Passades les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants, i des d'allí, ara en lleugera baixada i sobre el mateix itinerari de la primera volta ("que ja coneixem" i no és cosa de tornar a donar-vos la tabarra), anirem a parar a la Rambla del Brasil on ens espera l'arribada.

Creuarem la meta en el Km 10; haurem gaudit, segur, i estarem feliços d'haver fet la prova. Ho estarem perquè si una carrera popular és sempre una festa, a la Cursa de Sants (o el Cros, si es vol) s'hi afegeix el de ser la més antiga de quantes se celebren a Barcelona des que es van poder tornar a celebrar pels carrers. I això multiplica la satisfacció.

Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La font de la plaça Ibèria

Al penúltim post, vaig fer referència a una petita ruta per l'antic Sants seguint el carrer Sant Crist. Un dels punts importants de la ruta és la plaça Ibèria, un dels pocs indrets del barri que encara avui, com a mínim fins al moment, manté l'ambient de l'antic poble de Sants.

Sobre aquesta plaça Josep M. Vilarrúbia i Estrany, el gran historiador de la història local de Sants, va escriure: "Popularment és coneguda com a plaça del Violí. N'hi ha dues versions: una explicada per Maria Peyron de Llorens, que ens ha dit que aquest instrument era tocat els diumenges i els dies de festa per entretenir la gent que anava a benenar a aquest indret. L'altra, assegura que era tocat per un ceguet, que aixi recollia algun diner per viure".

Som molts els que agraïm trobar llocs que encara ens recorden d'on venim, espais que encara conserven una mica l'ambient del poble que va ser Sants. Fins i tot molts aliens al nostre barri han sabut captar aquest ambient de la plaça ibèria, convertint-la diversos cops en plató de cinema.
Realment enmig de les obres que s'estan duent a terme a tota la zona, la font d'aquesta plaça va aparèixer totalment destrossada, segona la versió oficial pel xoc d'un vehicle.
Som molts els del barri que esperem que la font de la plaça Ibèria sigui restaurada i torni a ocupar l'espai que li correspon.
A sota, us adjunto una de les fotos realitzades pel fotògraf Raül Guillén i Capella.
Si voleu més informació sobre la font de la plaça Ibèria o voleu saber sobre el seu futur podeu preguntar als responsables de les fonts a la web:

dijous, 15 d’octubre de 2009

L'origen de l'Espanya Industrial en vídeo.

Qui no coneix l'origen de l'Espanya Industrial? Molts i moltes santsenques sabem que a meitat del segle XIX, hi van haver les primeres fàbriques o vapors tèxtils, dels quals s'obririen el Vapor Vell i, poc després, l'Espanya Industrial, coneguda també com el Vapor Nou, en què la família Muntades en serien els propietaris durant tota la seva època de funcionament. Finalment, es tancaria definitivament farà aproximadament uns 40 anys. En aquest vídeo, realitzat pel programa Valor Afegit al Canal 33, podreu conèixer alguns aspectes importats i podreu veure també algunes imatges de la fàbrica de Sants en funcionament.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Passeig per l'antiga carretera de Sants

L'antiga carretera de Sants.


1-C/Sant Crist amb Joanot Martorell.

Comencem el nostre recorregut al carrer Sant Crist amb Joanot Martorell. Per aquest últim havia baixat la riera de la Magòria i es podia trobar el pont de'n Rabassa. Així el carrer va adoptar el nom de la riera. A prop d'aquest encreuament hi podem trobar antigament un conegut hostal dels que hi havien de camí a Barcelona. Cal recordar que el carrer de Sant Crist era per on circulava l'antiga caretera reial. Aquest fou sense cap mena de dubte dels tres primers carrers existents a Sants, on fins i tot s'hi podia trobar el mercat abans de traslladar-se a la plaça Osca. Molts anys més tard i en plena guerra civil gràcies a l'esforç dels i les veïnes es va bastir en aquest punt el refugi antiaeri 705. Pel que sembla era situat al carrer Sant Crist nº 17, a una finca antiga que les i els veïns de la zona encara recorden per la seva gran portalada ornamentada. Desafortunadament aquest fou enderrocat.

A l'inici del carrer la gent més gran del barri encara recorden els safareigs que hi havia.


2-C/Sant Crist amb Cros.

Seguint pel carrer ens podem creuar amb el carrer Cros, on actualment trobem l'Escola Institució Montserrat, situada a l'antiga masia de Cal Cros. Uns números més avall, al número 10 hi podem trobar una de les cases okupades històriques del barri. La primera de Sants i de les primeres de Barcelona.


3-Plaça Ibèria.

Arribem a la plaça Ibèria. Antigament aquesta fou coneguda de forma popular amb el nom de la plaça del violí. doncs sembla ser que a la taverna que hi havia un músic que amenitzava els dies de festa amb aquest instrument. En més d'una ocasió ha sigut un plató de cinema a diverses pel·lícules i anuncis de televisió, però el passat mes de setembre els veïns del barri van descobrir que la històrica font estava trencada.


4-Plaça Màlaga.

Arribem a la coneguda popularment com a Plaça Màlaga (Plaça Bonet i Moixí). Aquí trobem l'església de Santa Maria de Sants. Se sap que hi havia una antiga església romànica que fou aterrada el 1830 per edificar-ne una més momumental. Aquesta,.terminada per la Festa Major de 1858 i coneguda pel seu gran campanar, de segons els testimonis, "de la mateixa alçada que el monument a Colom", fou destruïda el juliol del 36.

Aquesta església fou escenari de la primera pel·lícula filmada als Països Catalans, per Fructuós Gelabert. "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" filmada l'any 1897.

Previament, el febrer de l'any 36 ja es veia produïr una situació violenta a l'església. S'explica que alguns obrers tenien l'intenció de cremar-la i que el mossen, informat d'això, enlloc d'avisar a les autoritats, va preparar un arsenal al sotan. Pel que es sospitava a l'època amb aquest arsenal podia ser utilitzat pels sectors tradicionalistes. Durant els bomardeigs que va patir Barcelona també en hi va caure una bomba.

L'actual església es va iniciar el 1940 i es va acabar el 1965.

A la nostra esquerra trobem la masia de la Casa del Rellotge, històricament coneguda com a Cal Dimoni. Aquesta masia del S.XVIII és la seu de l'actual Arxiu Històric de Sants. Allà mateix sembla que hi va haver una antiga torre medieval, la Torre d'en Llull, on els monarques hi havien fet estades. Aquí també trobem un dels altres edificis enderrocats en la Revolució del 36, Can Santomà, la casa d'una de les famílies poderoses de Sants. Terratinents i fortament lligats durant generacions a l'Església i als càrrecs de poder del municipi.


5-Cotxeres.

Baixant pel pas de Fructuós Gelabert trobem l'actual Centre Cívic de Cotxeres de Sants. Aquest espai, en origen, cementiri del municipi, va ser ocupat per les Cotxeres quan el cementiri de Sants es va traslladar als recentment comprats terrenys de l'Hospitalet, on encara hi ha el cementiri de Sants. Com a curiositat es comenta que a l'època en que van començar a funcionar com a Cotxeres encara apareixien de tant en tant ossos humans. Aquest espai va ser guanyat com a Centre Cívic gràcies a la pressió veïnal, que va aconseguir evitar que l'equipament fos destinat a un Museu del tramvia.


6. Plaça de Sants.

La nostra ruta arriba al centre actual del barri. Aquesta plaça ha mantingut el seu aspecte més o menys intacte des del final de la Guerra Civil. Es diu més o menys, doncs si és cert que ha viscut la desaparició de les fàbriques que han marcat l'història del barri. A la cantonada amb Carretera, a la vorera del costat de muntanya, als locals actualment ocupats per una cadena d'electrodomèsrics hi trobavem el Liceu, on durant anys els i les santsenques gaudiren del seu cinemai dels seus billars

Enfront, des del 1986, hi podem trobar el monument al ciclista, obra de Jorge Castillo. Inaugurat com a commemoració a l'inici del ciclisme català i de les seves primeres pedalades al nostre barri.

En aquest solar hi trobem Can Catà, la masia d'uns dels altres grans terratinents del barri, productors de vinya. Com la propera Masia de Can Santomà i l'antiga església, aquesta masia també va cremar al juliol del 36.

Al mig de l'actual plaça hi podiem trobar la casa de Vidre, lloc on Fructuós Gelabert va tindre els seus estudis de conema. Em aquests es van gravar les primeres pel·lícules que donaren origen al cinema català, amb títols com Baralla en un Cafè, Sortida del Públic de Santa Maria de Sants o Sortida dels treballadors de La España Industrial.

L'actual plaça es va aconseguir gràcies a les lluites veïnals delñs anys 70, que van evitar que s'hi edifiqués un pas ràpid per automòbils. Al mig de la plaça hi trobem la font del Xato, que va ser portada de Ciutat Vella.


7. / Joan Güell.

L'actual carrer d'en Blanco, per on seguirem, començava al carrer Galileu, antigament conegut com el carrer del Nord. Si seguim fins on comença actualment el carrer d'en Blanco trobem a mà dreta el carrer de Joan Güell, on al fons hi podem veure el Vapor Vell, actualment una biblioteca i en el seu origen una fàbrica tèxtil, com quasi totes les santsenques. A la pròpia exfàbrica, en l'actualitat, també hi tenen cabuda les instal·lacions de l'escola Barrufet, després de mantindre una lluita que va durar molts anys i que va mobilitzar molta gent per aconseguir aquest espai.

Aquesta fàbrica va viure moments revolucionaris com els de la vaga general de l'any 1885, on el director Josep Sol i Padrís fou mort.

Molts anys més tard la seva caldera fou reaprofitada com a primera piscina del Club Esportiu Mediterrani al barri. El club, originari del Poble Sec havia optat pel nom de Mediterrani enlloc del Poble Sec pel contrast del nom supossava amb un club de natació. Des d'aquell moment l'entitat va restar lligada a Sants.


8-C/D'en Blanco.

En l'origen aquest carrer estret era per on passava l'antiga carretera de Sants en direcció Barcelona. Seguint pel carrer a mà dreta, podem trobar el carrer Demostenes, conegut orifinalment amb el nom del carrer de Sant Pau. En aquest carrer hi va tindre el seu local original el,Casal Independentista de Sants. Actualment és un dels pocs carrers culs de sac que encara resisteixen a Barcelona. Al carrer d'en Blanco també hi va haver durant un temps la casa okupada de Can Blanco. Seguint pel carrer creuem el carrer Tenor Massini, un altre dels carrers que fa uns anys participava de les festes engalant-se, però, que ara, desafortunadament ha perdut aquesta festa.

9-Rambla de Brasil.

Tot recte pel carrer d'en Blanco podem arribar a l'actual Rambla de Brasil. Aquesta avinguda, també rescatada de la lluita veïnal, fou el resultat de l'obertura del Cinturó de Ronda, que durant anys va seccionar el barri. Baixant per la Rambla en direcció Carretera, podem arribar al punt on hi havia l'antiga plaça de Víctor Balaguer, que també va ser sepultada sota les excavadores. En aquell indret hi podiem trobar l'Ajuntament de Sants i l'estàtua del "ninyu", actualment a Can Mantega.

10-Carreró de les Ànimes.

Creuant Brasil ens trobem una petita plaça dura, anomenada plaça de Vázquez Mella. Des d'aquí podem trobar el petit carreró de les Ànimes, per on transcorria l'antiga Carretera reial. Actualment resulta un lloc bastant inhòspit i desconegut per a molts santsencs. En aquest carrer durant molt de temps hi hagué un magatzem de blat de l'ajuntament santsenc.

dimecres, 30 de setembre de 2009

El mercat de Sants

Durant molts anys, abans que Sants tingués mercat fix, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era un de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l'arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.
Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i l'Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.
L'any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl·lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats de la ciutat.
Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s'estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l'any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l'Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l'Hort Nou, on hi havia un mas i uns safreigs. Finalment, l'ajuntament santsenc va comprar i adquirir els terrenys i va encarregar un projecte a l'arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d'alguns dels edificis municipals de Sants, com l'Alcaldia o el Cementiri.
Però l'any 1897, Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l'antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l'inici de les obres.

Durant un llarg període de temps els veïns del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la plaça Osca, fins que finalment l'any 1913 l'alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.

Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d'inspiració modernista, rectangular, d'estructura metàl·lica i tancament d'obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.
Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d'afrontar noves etapes de provisionalitat amb la incertesa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui fer una darrera volta pel seu interior i recordar-lo tal i com és ara.

dijous, 24 de setembre de 2009

Quant Sants era independent

Havent estat la festa major del nostre barri, el periodista Albert Torras ha publicat el llibre "La Festa Major de Sants. Dels origens a l'agregació". És un recull d'anècdotes i històries que pretén fer un repàs sobre els hàbits i els costums al llarg de la història santsenca dels i les primeres veïnes conegudes, l'Abalució i l'Ermessenda, per allà l'any 1000, fins en el moment de la seva agregació a Barcelona el 1897.
L'autor explica "fa més de set-cents cinquanta anys que Sant Bartomeu és patró de Sants i per això (suposadament) podem assegurar que la Festa Major de Sants és de les més antigues que es celebren al món".
Crec que m'he de qüestionar si això que argumenta és realment cert, o bàsicament és tan sols una manera de dir que sí que de veritat va ser una festa històrica molt llunyana. Ell es basa en documents de 1340 i anteriors on queda palès que Sants ja tenia devoció a Sant Bartomeu, patró del barri. També aporta dades sobre les festes religioses que se celebraven als segles XVII, XVIII i XIX, en el moment que van aparèixer els envelats i els primers carrers decorats: una tradició que avui en dia se segueix mantenint i que representa un dels principals motius d'atracció.

També desvetlla aspectes desconeguts fins i tot pels veïns del barri. "Hi ha constància que a mitjan del segle XIX, Sants tenia com a patrona, a més de sant Bartomeu, a santa Faustina, ja que a l'església es conservava el cos de la santa, que havia dut de Roma el rector" explica Torras.

El llibre compta amb el suport del Districte de Sants Montjuïc i de la Federació de Comissions de carrers per la festa major de Sants. Es podrà trobar a diversos carrers engalenats els dies de festa.



dimecres, 23 de setembre de 2009