dimecres, 6 d’agost de 2008

Les forques: les tortures d'innocents


Ben poc sabem sobre el passat medieval dels nostres barris quan encara eren pobles o municipis independents a Barcelona, ja que molt del material (documents, arxius...) s'ha perdut en moments tant de guerres (com la Guerra Civil) o fins i tot creixement urbà. En aquesta etapa formada entre deu i onze segles en què l'Església i els reis tindrien un poder arbitrari, eren molt freqüents els relats de por de la gent cap als càstigs i les tortures terribles, com aquesta que vull explicar:
L'any 1320, el rei Alfons va exigir als consellers i militars d'instal·lar unes forques de pedra en diferents turons als afores de les muralles de Barcelona: al Portal de Sant Antoni, a Sant Andreu de Palomar i un altre seria a prop de la vessant interior de Montjuïc (aleshores el Mont Jueu) des d'on sortirien camins que anirien a pobles al sud del Pla: Sants, Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana i cap al delta del Llobregat. Era conegut com el Coll dels Inforcats.
Les forques s'anaven canviant de lloc depenent de les circumstàncies i els interessos polítics de la corona catalano-aragonesa.
En aquests llocs es tenia el terrible costum de penjar la gent innocent que lluitava o defensava les seves llibertats davant de les lleis que molts cops manipulava per crims. Normalment, es feia amb les que estaven enclavades al mig dels camins ja que les dels laterals només s'utilitzaven de tant en tant. Les tortures es feien enmig dels camins i en públic per voler atemorir i sotmetre la gent que hi passava pel voltant sobre el què significava el poder i les tortures sota el poder reial i diví a la Baixa Edat Mitjana.
Les víctimes se les deixaven penjades fins quan s'anaven podrint amb el temps; o també les devoraven els ocells de presa que passaven per allà; mentre que, a sota de les forques, s'hi posava un ossari on hi queien les restes. Normalment, eren tritorades per botxins en públic i les restes es repartien per diferents llocs segons els casos; sobretot, als costats d'alguns camins i se les menjaven alguns ocells i altres animals carnívors com els corbs. O fins i tot també eren trepitjats per les ungles i ferradures dels ases i cavalls que duien mercaderies.

En canvi, en algun moment quan passaven els monarques o els governants de la ciutat els botxins no feien cap tipus de tortura o execució a les forques i netejaven el territori de les restes òssies dels cadàvers i les taques de sang que hi havien caigut. I ho deixessin ben net per deixar el pas.

Al final del segle XIV, hi havia una monja franciscana barcelonina, sor Sanxa, que estava horroritzada i sensibilitzada pels terribles càstigs i es sentia solidària amb les víctimes. Sembla que un cop a l'any, les despenjava amb un permís reial i n'enterrava unes desenes en sepultura a través d' unes cerimònies religioses. Amb els anys, el moment triat seria durant la setmana de Sant Llàtzer, quan alguna gent acompanyaria la sor Sanxa fins quan va morir.

Amb el Decret de Nova Planta de Felip V, el 1715, les forques serien traslladades a la Ciutadella, que seria un nou espai de tortures en contra de la gent que defensés el català. Aleshores, s'emprarien altres càstigs violents però menys tortuosos.
Durant el s inicis del creixement urbanístic posterior a Barcelona, en aquest lloc s'hi instal·laria la Plaça d'Espanya mentre que al turó on hi havia les antigues forques medievals s'hi construïria la plaça de Las Arenas ja a l'últim any del segle XIX, on es realitzarien freqüents corregudes de braus.

De fet, el poble seguia amb les creences falses i fanàtiques de què les víctimes torturades pels botxins no podien entrar al cel i seguirien errant on havien trobat la mort. Fins i tot; els nostres avantpassats deliraven amb idees paranoiques i enganyades de veure vagar les ànimes víctimes de les forques pels voltants de la Creu Coberta.

Fins i tot, hi ha un rumor sobre si en aquell lloc olorem fort encara es pot sentir la mort que carrega l'ambient. I si els cotxes ho permeten i parem l'orella potser encara sentim algun esgarip semblant a una frenada brusca. Probablement sabem d'on prové.

1 comentari:

Joanet del cabàs ha dit...

Aquest costum era vergonyós i moltes de les persones eren víctimes i era acabar amb les seves vides en contra de les seves llibertats. A més; ara, el concepte de justícia, tampoc ha canviat tant amb la llei antiterrorista, les multes i les presons, com els internaments psiquiàtrics, i moltes altres coses.
Tan sols ha canviat la manera de fer-ho; però els interrogatoris i les acusacions falses segueixen igual. A més, em sembla lleig que no es fés quan passava el rei per allà; crec que era millor que ho veiés i es posés a la situació dels afectats, llavors. Les persones morim soles. Jo també ploraria per situacions així.