A l'estiu del 1974, en Pep, l'Esteve, en Joan i en Carles s'instal·len a una masia, coneguda com Casa Nova de Can Comas, al Gironès, amb les tres companyes dels primers: Mercè Arnella, Rosa Solsona i Montse Blasi, i Francesc Contra. Van fixar una divisa amb el lema: Pa, amor, llibertat i comunes. Van pintar el rellotge de sol de la façana i, a sota, hi escriuen: Dharma Comuna. Van arreglar la part de dalt del paller de la casa per assajar-hi i van aprofitar la part de baix com a taller per als treballs artesanals per la subsistència econòmica. Hi feien moneders, cinturons, bosses, polseres i altres objectes de cuïr per vendre'ls a mercats de la Costa Brava.
Seguirien com a vegetarians però havien de pensar amb les comunes paral·leles, que algunes menjaven carn, com els goosos Shiva, Kimba, Osito, Morro Negre, Patuf i Caracava.
Alguns artistes els venien a visitar a la Comuna, com els cantants Jaume Sisa i Manel Joseph, el guitarra Josep M. París, el pianista Víctor Ammann o el flautista Xavier Barenys; amb qui tenien amistats intenses.
Allà, neix el grup com a Companyia Elèctrica Dharma, induïts pels records elèctrics d'Els Llums. Al gener del 1975, actuen a Tolosa de Llenguadoc; però aviat hi havia desercions en alguns aspectes, com el sexual ja que les idees de fidelitat i matrimoni van ser les culpables de trencar la de l'amor lliure. La Mercè se'n va anar amb la companyia teatral Comediants i en Pep i en Jordi insatisfets per alguns lligams.
Però començaven amb les peces de la maqueta, que es diria Diumenge, com un dia de festa i una somfonia d'una comuna, amb un estil lliure acostat a un jazz-rock experimental amb espontaneïtat, compenetració i tendresa. Els solos tenien rastre de la música que escoltaven: Miles Davis, Weather Report, Joe Zawinul, Wyne Shorter, John McLaughing o Chick Corea. Donaven vibracions, harmonies i infinites formes d'expressió musical en temes instrumentals, expressaven els seus sentiments amb formes mítiques i humanes:
"La música arriba on no arriben les paraules. La música ens permet expressar lo inexpressable. Per a nosaltres, la música és la forma d'expressió més pura, genuïna, més lliure, més completa. La nostra música no necessita paraules, ja que creiem que el llenguatge literari només pot arribar fins a un cert punt en l'expressió i comunicació humanes. Algunes idees, emocions, preguntes i respostes no poden ser expressades verbalment. Per això, la música és una manera d'expressar lo inexpressable. La nostra música té uina forta dosi de ritme. Tot l'univers és una vibració repetitiva: el batec del cor, les onades del mar, la nostra pròpia respiració, el vaivé del blat dels camps, l'alteig dels ocells, el polsant remolí d'electrons d'un àtom...". "En canvi podem parlar d'emocions, riures, plors, xiuxiueigs, preguntes no contestades que troben la seva resposta en la música.... Compartim impressions. La ment viatja a través de la tristesa, el silenci i els moments de sorpresa, la violència, l'agressivitat, les alegries senzilles i dolces".
El disseny del disc, per Claret Serrahima, va endarrerir l'aparició del disc perquè la diapositiva del llamp venia de París. A l'interior, hi havia una foto en relleu dels cinc cabells llargs i els pantalons acampanats davant de la casa de Can Comas amb la furgoneta Volkswagen groga en que es desplaçaven.
Els responsables de Zeleste-Edigsa no acceptaven una caràtula del Pep amb el nom de Dharma en sànscrit i un sol emmarcat amb cuïr.
En escoltar el disc, els sons no els agradaven; buscaven un de més personal i influenciat amb la tradició musical autòctona. El Pep va trobar un disc de sardanes d'en Joaquim Serra, el va fer escoltar i els va encantar; contactaven amb un passat històric oblidat i oprimit per Espanya i França; recordaven la seva infantesa, Era una base per tenir idees de nous temes. Oblidant Diumenge, es plantegen una nova etapa per expressar la seva música amb la festa popular, sobretot, i la lluita. Pacten amb Comediants i viuen a la seva comuna a Canet de Mar, i farien que els barregessin elements musicals i teatrals. La banda ja consolidava el seu estil musical als Països Catalans, deixaven els llocs tancats com Zeleste per espais oberts. Aprofitaven el matí acompanyant els cercaviles disfressats de pallassos, amb gegants i cap-grossos, al migdia observaven les cobles i tocaven a les jam-sessions obertes amb altres musics laietans; a la tarda, acompanyaven els Comediants amb muntatges com el Catacroc; al vespre nit, ballaven amb la música de les orquestrines. Esdevenien els protagonistes de la festa i sentir-se transportats novament, a la frescor de la infantesa. El primer festival amb més èxit amb Comediants va ser al Canet Rock, animant la població amb la seva proposta des de la matinada. Els fets es difonien a la revista Vibracions, com a referència del rock a l'estat espanyol.
A part, van actuar viatjant tot l'estiu per molts llocs, per fer nous concerts que duraven moltes hores, i en deien festivals-croqueta perquè el públic en marxava arrebossat. Un era el de les 15 Hores de Música Pop Ciutat de Burgos, on se'ls destacava com la banda de rock més prometedora de l'estat espanytol.
Al començament de la tardor, els membres abandonen Comediants per treballar de forma independent a Arenys de Mar, polint les peces del seu segon disc "L'Oucomballa", el 1976, mort el Franco, i seguien les manifestacions per a les llibertats dels pobles. El nou treball agafava llenguatges i sons musicals propis populars vinculats a les arrels del país i llunyans del rock anglo-saxó. S'acostaven a les tradicions i els costums populars.
Alguns temes, com Ball llunàtic-toc, feia imaginar els envelsta de festa i concerts pels poblets del Maresme. Hi havia un tema que no era del grup, la dansa tradicional Titutiru-ritu, gravada al corredor de l'estudi tots en fila; en directe, es tocava amb instruments populars com la gralla, i alguns grups de grallers l'han introduït al seu repartori.
La portada era esplèndida: van trobar un teatre de paper amb una escena cinematogràfica de Hitchcock, L'home que sabia masses coses, amb en James Stewart i Doris Day amb trres acompanyants estupefactes davant l'home que li havien clavat un punyal. El Pep va fer canviar l'apunyalat per una petita font saltant-hi un ou, que seria l'ou com balla; amb la intenció d'entendre, amb ironia,la fascinació dels americans pel naixement de la música catalana, com a festiva i ballable, i donar mésforça al títol. Va trigar més en vendre's que l'anterior.
Aleshores, també es va desfer la Dharma Comuna i tornaven a Barcelona a viure pel seu compte, però tenien altres projectes, com trencar amb el que no els convencia i aprendre's a estimar.
1 comentari:
Assagen sobre d'un bar al carrer Jocs Florals.
Publica un comentari a l'entrada