El mercat de Sants

Durant molts anys, abans que Sants tingués mercat fix, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era un de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l'arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.

Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i l'Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.

L'any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl·lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats de la ciutat.

Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s'estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l'any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l'Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l'Hort Nou, on hi havia un mas i uns safreigs. Finalment, l'ajuntament santsenc va comprar i adquirir els terrenys i va encarregar un projecte a l'arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d'alguns dels edificis municipals de Sants, com l'Alcaldia o el Cementiri.

Però l'any 1897, Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l'antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l'inici de les obres.

Durant un llarg període de temps els veïns del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la plaça Osca, fins que finalment l'any 1913 l'alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.

Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d'inspiració modernista, rectangular, d'estructura metàl·lica i tancament d'obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.

Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d'afrontar noves etapes de provisionalitat amb la incertesa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui fer una darrera volta pel seu interior i recordar-lo tal i com és ara.

El Paral·lel

L'any 1884 es va obrir una àmplia avinguda unint la Plaça d'Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. És el Paral·lel.
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.

Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.

Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.