dilluns, 26 de setembre del 2011

Can Batlló, un recull històric

A continuació he volgut compartir un article d'en Josep Domingo on ens explica algunes coses generals sobre la història d'un dels grans espais més coneguts dels nostres barris, i concretament en aqust cas de la Bordeta. És la fàbrica de Can Batlló.

Aquest és un dels espais per al que molts dels veïns i les veïnes i entitats dels nostres barris estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos destinats als serveis dels ciutadans i tenir espai per a molts equipaments que fan falta a la Bordeta. I és per aquesta causa que es va crear la Plataforma de Can Batlló que ja va anunciar que el dia 11 de juny entraria en el recinte de l'antiga fàbrica.



Can Batlló, petit recull històric.

El 1868 s'instal·là, aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d'origen olotí, a la qual s'atorgaren quatre massanes de l'eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d'aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l'abandonà per crear una fàbrica a la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l'edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.

La fàbrica de la Bordeta s'instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles a tocar amb el canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construïr les clavegueres que havien d'evacuar les aigües de la fàbrica; fins el desembre de 1877 no s'arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social "sobrinos de Juan Batlló S.A." Ja l'any 1888 la fàbrica ja comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potència instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d'estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d'aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.

La història de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d'aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel qual van sofrir terribles repressàlies: des de l'assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l'empresa a Ronda Universitat, que no va ferir cap Batlló però va matar al conserge de l'edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d'aquell temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moment d'atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representarà l'any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots de Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.

Josep Domingo, novembre del 2004


A sota deixo aquest enllaç que si cliqueu a dins hi podreu trobar aquest article de Josep Domingo sobre la fàbrica de Can Batlló que he acabat de copiar. http://canbatllo.wordpress.com/historia/
Per si esteu interessats en buscar més informació sobre Can Batlló ho podeu fer clicant al principi on hi apareix Plataforma de Can Batlló. Allà hi trobareu totes les diferents activitats i mobilitzacions veïnals i de les entitats en defensa d'aquest espai.

I per últim vull compartir aquests plànols on apareixen uns estudis realitzats pel col·lectiu d'arquitectes "La Col" sobre l'evolució del recinte des dels seus inicis quan va ser fàbrica fins a l'actualitat.




diumenge, 25 de setembre del 2011

Comença Enregistrem la memòria


Cap al final d'aquest mes em vaig oblidar de dir que pels i les que estigueu interessades en la història de Sants precisament ahir dissabte 24 a les 10h va començar el programa Enregistrem la memòria a Sants 3 ràdio on hi podreu escoltar les veus dels avis i àvies dels nostres barris parlant sobre les seves vides i experiències de la història menys recent del nostre barri. Ahir es va iniciar el primer programa i la presentació del projecte. I a partir del proper programa ja es tractaran esdeveniments històrics succeïts en el barri a partir de la Guerra Civil i durant el franquisme.

A continuació us adjunto el calendari amb els diferents programes d'aquest curs sobre la memòria col·lectiva a Sants perquè us l'escolteu i en feu difusió.

http://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpghttp://www.el3.cat/especials/enregistrem%20la%20memoria.jpg

A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

dijous, 1 de setembre del 2011

Els "murcianos" (segona part).


Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.


Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

La història més recent i combativa de Sants

Ahir precisament va acabar el mes d'agost i això precisament em porta una nostàlgia molt perplexa i difícil de definir de forma detallada. És com si s'acabessin les vacances d'estiu, com si ja quedessin molt lluny la festa major del barri en l'última setmana d'aquest mes acabat. Realment no m'és pas agradable de fer-ho però tinc moltes ganes de poder deixar-vos un vídeo realitzat per
l'Assemblea del Barri de Sants sobre la història més recent i combativa del barri. Hi podreu trobar moments importants i emblemàtics reivindicatius de la nostra història i també forces imatges de festivitats culturals amb els diables, els castellers de Sants o bé el ball de bastons.
Per a mi és un vídeo nostàlgic.


Festa i compromís, les alternatives de Sants from Aixina Produccions Audiovisuals on