Discurs de Joan Peiró, clausura del Congrés de Sants

Avui he volgut compartir el discurs del dirigent anarquista Joan Peiró en la clausura del Congrés de Sants l'1 de juliol del 1918.



Proletarios de Barcelona, salud.

Estoy orgulloso de que toda la organización de Badalona me haya delegado por tan gran acto.

El Congreso de la Confederación Regional es testimonio de una alentadora esperanza para un futuro no lejano. Acababa de cumplir, el proletariado de Catalunya, una misión de las más alta trascendencia. El Congreso es el punto de partida del resurgimiento del proletariado catalán. Y los acuerdos tomas en él es necesario que sean un hecho lo antes posible. Nuestros intereses peligran. Es preciso hacerse fuertes contra el triunvirato del capitalismo, la religión y el Estado.
No me cansaré de repetirlo. Hay que tener en cuenta la necesidad que se impone de cumplir los acuerdos del Congreso.
La unión del proletariado de España es una aspiración general. Hace tiempo que hablamos de eso, y por encima de las tácticas y procedimientos, deben fusionarse la Confederación Nacional del Trabajo y la Unión General de Trabajadores, para luchar contra la tiranía del capitalismo. Pero si lo creyéramos necesidad del momento, nos equivocaríamos. Antes hay que agrupar nuestras fuerzas en potentes bloques.
¿Como? Hemos sintetizado la fórmula en Sindicatos Únicos de Ramo o Industria.
La causa de nuestra debilidad aparente es la disgregación. La organización en pequeños sindicatos es precaria; por que cada capilla mantiene siempre su criterio. Y este criterio a veces estrecho, impide que en nuestras luchas nos mostremos unidos. Eso nos hace débiles ante la burguesía.
Por eso sentimos la necesidad imperiosa de los Sindicatos de Industrias y sus similares.
Deben desaparecer también, para que sea más profundo nuestro espíritu de generosidad, las diferencias entre oficiales y aprendices, entre oficiales y peones de un mismo oficio.
Es un bochorno que obreros que son explotados por un solo burgués, estén divididos en dos o más sindicatos. Esto nos impide que al plantear nuestras luchas, demos a la burguesía la sensación de una fuerzas irresistible a cuyo empuje no podrá oponer obstáculo alguno. Antes al contrario, cree que con un poco de resistencia, hemos de abandonar nuestras demandas porqué nos faltan medios de resistencia y ataque para hacerlas prevalecer.
Para evitar eso precisa que impere entre todos los obreros un solo criterio. Los movimientos obreros necesitan que no haya un solo compañero que retroceda, para no fracasar.
Lo dicho en el Congreso sobra para que comprendáis la necesidad del sindicato único y la precisión de que cristalice en una realidad.
Logremos la constitución de los sindicatos únicos y podremos pensar en algo mejor que las cuestiones del momento. Logremos la constitución de los sindicatos únicos y podremos pensar en la propaganda del ideal.
Es un deber nuestro espiritualizarnos y borrar la grosería dominante. Pensemos en la armónica sociedad futura. Hagamos comprender a los que tienen prejuicios, que el sindicato sirve para conquistar la libertad y para restablecer un mayor estado de justicia.
Joan Peiró i Belís

Els "murcianos" (segona part).

Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

"Els murcianos" (primera part)

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l'augment del vot basat en la xenofòbia. Amb arguments barroers, demagògics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l'odi a l'altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s'ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosòfic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al nostre entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta la gent, al contrari, l'afebleix.

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d'Andalusia, d'Aragó, Galícia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer de Catalunya i de la Franja d'Aragó i posteriorment de Múrcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa uns dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L'arribada de les grans indústries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d'altres, va fer que la població en pocs anys es multipliqués amb els obrers que venien amb les fàbriques de l'interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L'any 1897 Barcelona s'annexaria als pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la perifèria d'aquesta gran ciutat, però la influència de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d'Agregació. Una fita important que cal destacar és l'Exposició Universal del 1888 amb que els polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d'aquest moment Barcelona va iniciar un procés de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segon dels quals és el que serveix d'escenari a aquest relat, l'Exposició Universal del 1929.

La Barcelona de l'Eixample que multiplicava el terreny edificat de l'antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d'obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatòries de l'Exposició del 1929 va arribar de Múrcia. Molts dels obrers que construïren aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuic i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com "la petita Múrcia."

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l'estat espanyol s'havia beneficiat del que les grans potències europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l'exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l'exportació. A l'horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emmigrar cap Amèrica, marxant des del port d'Aguilas sense cap tipus de documentació. Poc aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven amb tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se'ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca. van arribar amb automnibús, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L'any 1927 uns germans murcians del poble d'Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir 15 vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d'obra barata.

El periodista Carles Sentis va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca "Vint-i-vuit hores en transmiserià", on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bactèria que encara avui és la principal causant de la ceguesa, o fent descripcions d'aquests com si es tractés d'una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d'analfabets, però l'explicació d'aquest fet l'hauriem de buscar en la pèssima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessàries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista Mirador els podeu descarregar en els següents enllaços:

Mirador 196.


Mirador 197.


Mirador 198.


Mirador 201.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

Llibertat a cops de falç...

Us recomano una exposició organitzada pel bar restaurant Terra d'Escudella al carrer Premià 20. Tot i que l'acte de presentació de la nova exposició es farà el proper dilluns 12 d'abril a les 19:30, si hi aneu ja la podreu veure al menjador de l'interior del restaurant.
L'exposició duu per títol "la Llibertat a cops de falç. Revoltes i moviments populars als Països Catalans (1450-1790)". Es tracta d'una mostra elaborada per l'equip impulsor del restaurant, un restaurant que vol posar a l'abast de tothom la rica gastronomia dels Països Catalans relacionant-la amb la cultura popular. Aquesta tasca s'ha volgut complementar amb una mostra que estarà instal·lada de manera permanent a l'espai del menjador interior.
El fil conductor de l'exposició son els moviments transformadors que s'han produït arreu dels Països Catalans al llarg de la història, posant l'accent en les classes populars com a motors i agents de canvi. El marc d'anàlisis son els quatre grans territoris de parla catalana, amb la intenció inequívoca de donar testimoni de la unitat cultural, política i lingüística d'aquest país, així com el caràcter clarament combatiu que en les nostres classes populars han demostrat fins a temps recents.
Sens dubte, és una tasca ambiciosa que el Terra d'Escudella ha volgut executar amb màxim rigor, però també amb una clara visió pedagògica i divulgativa.
Per tot això, des del Terra d'Escudella ens emplacen a assistir a l'acte de presentació que es durà a terme al restaurant i que comptarà amb la participació de l'historiador Agustí Barrera i l'equip que ha fet possible l'exposició. Després dels parlaments, es podran degustar un seguit de plats amb història, pensats i elaborats especialment per a l'ocasió.

La Calçotada Popular

Una llegenda explica que els calçots van ser descoberts al segle XIX per Xat de Benaiges, un pagès de Valls. Són els grills de les cebes blanques tornats a conrear per coure a la flama. El primer lloc on en van fer era al Mas Bou. Al segle XX, va passar a un menjar habitual i, sobretot, a partir dels anys 60 es va tornar a recuperar.

Aquest 1 de març, farà 22 anys que es va celebrar la primera calçotada popular a Sants. Organitzada pels col·lectius de l'Esquerra Independentista (MDT, JIR, Maulets...), encara minoritària i en clandestinitat, però conscient de la lluita revolucionària per defensar els drets populars i socials dels Països Catalans i, alhora, frenar la repressió policial del moment en contra els moviments socials i els plans capitals aprovats pels governs espanyols del PSOE i CiU. Al marge de les oficials o veïnals recolzades per l'ajuntament o entitats polítiques o capitals.

Des d'aleshores, aquests últims anys, en evolucinar les lluites de l'EI a Sants, també ha crescut i motivar-hi gent per col·laborar-hi, i ha passat a ser una de les més conegudes a Barcelona i el Principat.

La plaça de Sants i el seu voltant és un espai adequat per fer-ho, com també els pregons de lluita per un dels fundadors del Casal Independentista, les festes populars amb els balls de gegants i gralles i la música constant pels altaveus.

Però el què es destaca més és el concert al final, on han actuat diferents cantautors o grups compromesos en la lluita, com Josep M. Cantimplora, Belda i els Badabadocs o Txarramequ Tiquis Miquis.

És un moment de trobada tant dels joves com de grans, com fins i tot, hi ha festa a tot arreu.

La revolta de les Quintes de 1870

A finals del segle XIX, l'estat espanyol va estar en guerra de forma gairebé constant pel cpntrol del poder a les colònies americanes. Però el qui va portar el pes inevitable d'aquestes guerres van ser les classes populars.

Per nodrir els exèrcits colonials es feien lleves alimentàries per sorteig. Aquells qui eren cridats en files els forçaven a complir amb quatre anys de servei i només es podien alliberar trobant un substitut o pagant 200 pessetes, el sou que guanyava un teixidor en dos anys. Així, que, per desgràcia, les classes benestants es podien lliurar de la guerra.

Els ajuntaments municipals realitzaven els sorteigs per als militars espanyols que, més aviat, defensaven el domini de colònies perifèriques. El 1869, l'ajuntament santsenc era partidari dels interessos de l'estat i volia evitar les possibles revoltes per molt necessàries, lliurabnt tots els mossos del servei, decretant un pagament general repartit entre tothom.

Un any més tard, el 4 d'abril, els joves es van haver de reunir per convocar a quintes. Davant de les seves males condicions i sous insostenibles, prop de 2000 dones i joves vingudes de l'Espanya Industrial i altres fàbriques van haver d'anar fins el consistori santsenc (que era a l'actual encreuament entre Sants i Badal) i entrar per la força. Els regidors fugiren i les dones llançaren llistes, arxius i mobles per fer-ne una foguera a la plaça del Consistori. A continuació, van seguir cap a l'església per tocar sometent avisant els veïns per aturar el pagament. Els carrers es van omplir de grups armats per poder anar a buscar els regidors. L'alcalde, Gaspar Rosés, Melanit, fou atrapat però es lliurà per l'intercessió dels republicans. En canvi, el tinent d'alcalde, Gabriel Carbonell va ser seguit per la multitud fins la cantonada de Sants amb Sugranyes, on va acabar executat.

Els mossos es van dirigir per agredir pel Pont d'en Rabassa, entre Sants i Hostafrancs on aixecaren barricades. Es tallaren els fils del telègraf i es va seguir tocant a sometent per impedir-los el pas. En aparèixer l'exèrcit sobre el pont, tampoc van reeixir els intents de parlamentar.

La resistència d'uns obrers mal armats i mal organitzats contra la cavalleria i la infanteria no va durar massa i va fracassar. Quan els militars entraven pels carrers de Sants, els veïns es van defensar amb pluges de pedres i testos llençats des dels balcons.

La revolta de Sants, ben aviat, ja es va estendre per tot el Pla de Barcelona i el Baix Llobregat amb la mateixa causa, on arribaren partides per oferir més resistències. Un altre punt d'aixecament va ser Gràcia, amb tocs de campana a la plaça d'Orient (Rius i Taulet).

Com a resposta repressiva, l'exèrcit bombardejà Collblanc des de Montjuïc.

La batalla de Sants, tristament, va acabar amb 16 santsencs empresonats a les Drassanes, i amb la mort de 30 obrers i 7 soldats. Pocs dies més tard, el sorteig de les quintes es va realitzar, tot i que amb un muunicipi amb el padró per refer i sense documentació.

Tot això va ser per culpa d'un govern republicà que, tristament, enlloc de recolzar les necessitats dels treballadors i veïns, estava d'acord en enviar tropes en uns territoris colonitzats al segle XVI, que realment pertanyen als pobles indígens.

Sants contra la hispanitat

12 d'octubre: RES A CELEBRAR!!!!

Fa 30 anys que es van començar les primeres reivindicacions contra la festa de la Hispanitat, el 12 d'octubre, durant la transició espanyola, com tan sols una herència fosca dels desastres causats per la colonització dels pobles d'Amèrica; i els atacs i bombardeigs franquistes a Barcelona el 1939 tornant a imposar un sistema autoritari i espanyolista que pretindria liquidar el govern d'esquerres del Front Popular; que també va causar milers de morts per les bombes dels bombarders italians o els vaixells franquistes; com també la posterior entrada dels tancs feixistes a la ciutat, l'opressió directa a les llengües minoritàries i sense dret a decidir, com el català o l'euskera amb conseqüents amb detencions i tortures.

La gran part dels moviments d'esquerres que lluiten dia a dia a favor dels drets dels Països Catalans, com l'Esquerra Independentista de Catalunya (EIC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o altres partits catalans d'esquerres i els moviments socials, compromesos en les seves lluites, segueixen denunciant aquest dia com a innecessari amb el seu caràcter racista i imperialista; i encara segueixin les desfilades militars presidides per un cap d'estat, Joan Carles de Borbó, escollit per Franco, que segueix representant la unitat d'Espanya.

Sants ha estat un dels llocs on més s'ha criticat aquesta festa; tant pels veïns com els col·lectius antifeixistes, recolzant l'opinió de les classes populars.

Les mogudes han estat més fortes i contundents, els fets s'han centrat sobretot, a la carretera i la plaça de Sants i la plaça dels Països Catalans.

Els col·lectius del Casal Independentista, des de la seva obertura, s'hi han oposat clarament fent manifestacions amb estelades, les crítiques i pencartes amb el lema: "12 D'OCTUBRE, RES A CELEBRAR" per reivindicar un altre cop més la seva lluita a favor de la independència com a única alternativa per mantenir la llengua i la cultura als Països Catalans acompanyades d'alguns símbols antiimperialistes i antifeixistes, com la crema de banderes espanyoles i fotos del rei. I també s'hi han fet actes polítics per membres importants del Casal, com la veu contundent de l'Agustí o "Rocker" . La manifestació molts cops ha rebut agressions ultraviolentes per grups skins neonazis i forces d'ocupació policial; on hi han hagut amenassats i detunguts; com el cas del 2006, que se'ls va demanar injustament 50 anys de presó. Altres cops, algunes víctimes antifeixistes han hagut d'estar hospitalitzades.

D'altra banda, també s'han unit a les diferents lluites de l'Esquerra Independentista del Barcelonès, que han acabat a la plaça Sant Jaume o arribant al castell de Montjuïc, que encara segueix sent dels militars i també on els franquistes van afusellar molts lluitadors del Front Popular, a favor de la República i les classes populars: Lluís Companys o altres persones.
Alguns dels parlaments han servit per fer homenatge a les víctimes del neofeixisme i el militarisme, com Guillem Agulló.

A part, les JERC de Sants-Montjuïc i l'Eixample també han realitzat els seus actes polítics i la seva botifarrada i concerts a la Plaça dels Països Catalans o el Parc de l'Escorxador, on també manifesten més dret de decidir als catalans per aconseguir la independència davant de les opressions feixistes i el maltractament històric dels pobles d'Amèrica Central i del Sud, reclamant un finançament més digne per Catalunya que també s'acosti a la independència la república dels Països Catalans i també la integració de la gent de fora als àmbits de la cultura catalana. Surten pencartes semblants a les de l'EI.

La plaça de les bombes 2a part

El 26 de febrer del 1936, el número 2956 de la popular revista satírica "L'Esquella de la Torratxa" presentava a la portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l'antiga església de Santa Maria de Sants en flames.

Als peus de la vinyeta, com ja era costum de l'època, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges: un home vestit de carrer i un mossèn que deien: "Aviso els bombers?"; "No, esperat que cremi del tot."

Aquest episodi, que reflexava la tensió de l'època, no era el primer ni el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma, el reflex al món del còmic també continuaria. Sense anar més lluny, al mateix número de l'Esquella, apareix una altra vinyeta que ens ajudarà a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten: "I si féssim un parell d'esglésies a la brasa per començar la campanya"?

Només feia deu dies de les darreres eleccions; on, per sort, les va guanyar el Front Popular (on a Catalunya, s'anomenà Front d'Esquerres) però l'ambient ja tornava a estar escalfat.

Però, centrant-nos al barri, podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Des de les guerres carlines, en que s'havia produït alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de l'església. El que si era plenament constant, era la relació amb els veïns de la plaça. la família Santomà, uns dels grans terratinents de Sants.

Segurament, els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt descaminats coneixent bé l'episodi que oferia la revista. Aquell febrer del 1936, un grup d''obrers van decidir cremar l'església i es van dirigir cap a la plaça Màlaga. Pel que es veu, el rector havia estat alertat, i enlloc de comunicar-ho a les forces de l'ordre, es va defensar a ell mateix.

La parròquia es va començar a cremar, però, per desgràcia, només es van veure afectades les portes i l'incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpresa, però, es va produïr quan, en intervenir les autoritats, van descobrir que s'hi amagava un arsenal.

Però, aquell no fou el primer episodi però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d'estat feixista, i la posterior revolució social inqüestionable, la parròquia cremava juntament amb la plaça de Santomà. Des de l'alt campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador contra els milicians que aquell convuls dia d'estiu corrien amunt i avall per la plaça.

De: Agus Giralt: La plaça de les bombes.

La plaça de les bombes. 1a part

Al poble era el punt clau on es desenvolupava la vida quan encara era als afores de Barcelona, situada al damunt d'un turonet estratègic. Allà, des de l'epoca medieval, es té constància de l'existència d'una petita capelleta d'estil romànic; de la Torre del Llull, un edifici fortificat on sembla ser que feien nit els reis abans d'entrar a la ciutat; i de l'únic edifici que s'ha mantingut és la masia coneguda com a Casa del Rellotge que, actualment, dóna cabuda a l'Arxiu Històric de Sants.

La plaça era creuada per una carretera de Sants que no seguia el recorregut actual sinó que circulava a través del carrer Sant Crist, tot ell ple de paradetes de mercat, en direcció al carrer d'en Blanco, per on seguia. Les actuals Cotxeres també acomplien una funció diferent, sent el petit cmenetiri del municipi.

Aquell panorama però ben aviat es va veure modificat radicalment. L'any 1830 la petita església romànica fou enderrocada per aixecar-ne al seu lloc una de molt més monumental amb un gran campanar que feia la mateixa alçada que el momument a Colom.

Sants també creixia i canviava amb l'arribada dels grans vapors i de tota la població obrera que els va seguir. Es va multiplicar la seva població i el cementiri va resultar molt molest al bell mig del poble, així que es va enviar el nou emplaçament a Collblanc. Al lloc es van edificar les cotxeres del tramvia que des de l'any 1875 havia enññaçat Barcelona amb Sants.

L'any 1897 amb l'annexió a Barcelona també es produïren alguns canvis. Per començar, pel fet que molts noms de carrers es trobessin duplicats als diferents pobles annexionats o a Barcelona, es produïren els canvis de noms. És aproximadament en aquesta època quan apareix el nom de Màlaga.

Però si hi va haver un nom popular que va fer fortuna en aquells anys fou el de "La Plaça de les Bombes". Per comprendre bé aquest nom, cal pensar en la gran quantitat d'obrers que vivien i treballaven al barri en condicions de veritable misèria, així com en la gran força que tingueren els moviments obrers a Sants.

Tantes foren les revoltes, atemptats i fets violents que tingueren com a escenari la plaça Màlaga al llarg del final del segle XIX i de l'inici del XX que feren que aquest nomfos ampliament utilitzat. Encara que, de fet, els moviments de màxima tensió encara havien d'arribar.