El 26 de febrer del 1936, el número 2956 de la popular revista satírica "L'Esquella de la Torratxa" presentava a la portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l'antiga església de Santa Maria de Sants en flames.
Als peus de la vinyeta, com ja era costum de l'època, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges: un home vestit de carrer i un mossèn que deien: "Aviso els bombers?"; "No, esperat que cremi del tot."
Aquest episodi, que reflexava la tensió de l'època, no era el primer ni el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma, el reflex al món del còmic també continuaria. Sense anar més lluny, al mateix número de l'Esquella, apareix una altra vinyeta que ens ajudarà a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten: "I si féssim un parell d'esglésies a la brasa per començar la campanya"?
Només feia deu dies de les darreres eleccions; on, per sort, les va guanyar el Front Popular (on a Catalunya, s'anomenà Front d'Esquerres) però l'ambient ja tornava a estar escalfat.
Però, centrant-nos al barri, podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Des de les guerres carlines, en que s'havia produït alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de l'església. El que si era plenament constant, era la relació amb els veïns de la plaça. la família Santomà, uns dels grans terratinents de Sants.
Segurament, els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt descaminats coneixent bé l'episodi que oferia la revista. Aquell febrer del 1936, un grup d''obrers van decidir cremar l'església i es van dirigir cap a la plaça Màlaga. Pel que es veu, el rector havia estat alertat, i enlloc de comunicar-ho a les forces de l'ordre, es va defensar a ell mateix.
La parròquia es va començar a cremar, però, per desgràcia, només es van veure afectades les portes i l'incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpresa, però, es va produïr quan, en intervenir les autoritats, van descobrir que s'hi amagava un arsenal.
Però, aquell no fou el primer episodi però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d'estat feixista, i la posterior revolució social inqüestionable, la parròquia cremava juntament amb la plaça de Santomà. Des de l'alt campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador contra els milicians que aquell convuls dia d'estiu corrien amunt i avall per la plaça.
De: Agus Giralt: La plaça de les bombes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada