L'origen dels topònims dels pobles, barris o llocs sembla fàcil però no ho és tant; com el cas de Sants, Hostafrancs o molts altres; com recull l'historiador Josep Vilarrúbia-Estrany, el debat encara es viu des de fa molts anys.
A la majoria de barris i pobles, les llegendes sobre la seva toponímia són moltes i algunes son falses, però un dels casos més complicats és el de Sants. A Hostafrancs; per exemple, s'explica que el nom del barri provenia del terme "Hostalfranchs", indicant que, en aquell indret, no es pagaven taxes per no entrar a Barcelona; però això és, totalment, fals ja que, a Creu Coberta, era el lloc on hi havia els burots que feien pagar els aranzels. Però l'origen del nom vé d'uns germans de La Segarra, els Corrades, on van comprar un terreny, on hi hauria el futur barri al segle 19, on hi van obrir un hostal i li van ficar el nom del seu poble d'origen: "Hostafrancs de Sió". Amb el temps, el nom va agafar tot el contorn del barri; sobretot, durant el moment en què aribava el tranvia en què els usuaris sol·licitaven aquest nom per ficar-lo a la parada.
El cas de la Bordeta és molt més fàcil, ja que el barri s'aixecava en una part on hi havia zones de pastures i bordes que encara no arribaven a la part de la Marina però era on els pagesos de la part central guardaven les seves eines i els ferratges per al bestiar.
Aquests són exemples de topònims més senzills però de barris al costat de Sants.
En canvi, el cas de Sants és molt més complicat que els altres dos; cal tornar molt més enrere ja que la toponímia es complica molt més; ja que encara es discoteix sobre si duia o no una "t" intercal·lada: "Sants" o "Sans"; que es discotiria, sobretot, a partir de la dècada dels 30 quan s'intenta normativitzar definitivament el català.
Els documents més antics son del segle XII, com un de l'Arxiu Parroquial del Pi on apareix en llatí "sanctis" (dels sants), parlen de referències d'algun edifici religiós dedicat a diferents personatges religiosos o una carnisseria dita "dels sants". Tot i que textos dels segles X i XI ja sortís el nom referit al poble. Aquest terme es trobaria en quasi tots els documents medievals.
Però, en els textos moderns, no apareix la lletra tot i trobar-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduïr el nom al castellà, igual que la documentació, amb el decret de Nova Planta; que també passava amb altres termes catalans: Sant Boi, Sant Cugat o més; però la població no tenia una evidència religiosa del nom. També es deia que l'església s'aixecava en un terreny d'en Francesc Sans; que podiaser una explicació de tipus pelegrí.
Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic, en un poble molt industrialitzat, es populatitza el terme Sans sense la "t" per les classes republicanes i, sobretot, les classes populars: menestrals, obrers, petits comerciants entre altres, que patien les conseqüències imposades pel sistema com l'augment dels impostos, les dificultats de trobar habitatge o l'encariment dels preus dels recursos més bàsics. Volien adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d'una ideologia d'esquerres, laica i reivindicativa més oberta als nous corrents obrers i les idees revolucionàries. Així, donaven un altre origen del nom sent d'una coneguda salubritat: un soc de Sans; és a dir, ja com un fet quotidià de ser del lloc, des d'una visió més de classe popular.
La polèmica seguia, sobretot, als anys trenta amb les discussions entre les dretes i les esquerres sobre el nom; ja que els sectors conservadors i religiosos, com en Jacint Laporta o Francesc Carreres; mentre que els sectors d'esquerres i més laics, defensaven la versió més quotidiana sent més fresca i innovadora: com Jaume Aiguader o Jaume Compte. Passava una cosa molt semblant amb el cas d'Hostafrancs que, cap al 1930, ja passava a dir-se així.
Durant el franquisme, es conservava la noma toponímia sense la "t" però per castellanitzar-se. Però, amb la maqueta de la línia 5 del metro, el consistori va tornar a afegir una "t".
Actualment, la gent ha assumit el nom tradicional però encara segueix com un debat obert que també s'ha discotit a la cafeta de Can Vies sobre com s'ha de dir engegant un nou moral sobre toponímia popular. Igual com l'historiador Agus Giralt; jo tampoc arreglaré el tema; sinó que cadascú és lliure de dir-ho com vulgui; perquè la "t" és muda i el nom sona igual de les dues maneres.
Aquí. també deixo la meva opinió dient que seria millor treure-li la "t" i deixar-lo en una versió laica.
Enrech, Carles; Entre Sans i Sants: Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897).
Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008. (Relats en català: http://www.barrisants.org/index.php?option=com_content&task=view&id=479&Itemid=61).
A la majoria de barris i pobles, les llegendes sobre la seva toponímia són moltes i algunes son falses, però un dels casos més complicats és el de Sants. A Hostafrancs; per exemple, s'explica que el nom del barri provenia del terme "Hostalfranchs", indicant que, en aquell indret, no es pagaven taxes per no entrar a Barcelona; però això és, totalment, fals ja que, a Creu Coberta, era el lloc on hi havia els burots que feien pagar els aranzels. Però l'origen del nom vé d'uns germans de La Segarra, els Corrades, on van comprar un terreny, on hi hauria el futur barri al segle 19, on hi van obrir un hostal i li van ficar el nom del seu poble d'origen: "Hostafrancs de Sió". Amb el temps, el nom va agafar tot el contorn del barri; sobretot, durant el moment en què aribava el tranvia en què els usuaris sol·licitaven aquest nom per ficar-lo a la parada.
El cas de la Bordeta és molt més fàcil, ja que el barri s'aixecava en una part on hi havia zones de pastures i bordes que encara no arribaven a la part de la Marina però era on els pagesos de la part central guardaven les seves eines i els ferratges per al bestiar.
Aquests són exemples de topònims més senzills però de barris al costat de Sants.
En canvi, el cas de Sants és molt més complicat que els altres dos; cal tornar molt més enrere ja que la toponímia es complica molt més; ja que encara es discoteix sobre si duia o no una "t" intercal·lada: "Sants" o "Sans"; que es discotiria, sobretot, a partir de la dècada dels 30 quan s'intenta normativitzar definitivament el català.
Els documents més antics son del segle XII, com un de l'Arxiu Parroquial del Pi on apareix en llatí "sanctis" (dels sants), parlen de referències d'algun edifici religiós dedicat a diferents personatges religiosos o una carnisseria dita "dels sants". Tot i que textos dels segles X i XI ja sortís el nom referit al poble. Aquest terme es trobaria en quasi tots els documents medievals.
Però, en els textos moderns, no apareix la lletra tot i trobar-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduïr el nom al castellà, igual que la documentació, amb el decret de Nova Planta; que també passava amb altres termes catalans: Sant Boi, Sant Cugat o més; però la població no tenia una evidència religiosa del nom. També es deia que l'església s'aixecava en un terreny d'en Francesc Sans; que podiaser una explicació de tipus pelegrí.
Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic, en un poble molt industrialitzat, es populatitza el terme Sans sense la "t" per les classes republicanes i, sobretot, les classes populars: menestrals, obrers, petits comerciants entre altres, que patien les conseqüències imposades pel sistema com l'augment dels impostos, les dificultats de trobar habitatge o l'encariment dels preus dels recursos més bàsics. Volien adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d'una ideologia d'esquerres, laica i reivindicativa més oberta als nous corrents obrers i les idees revolucionàries. Així, donaven un altre origen del nom sent d'una coneguda salubritat: un soc de Sans; és a dir, ja com un fet quotidià de ser del lloc, des d'una visió més de classe popular.
La polèmica seguia, sobretot, als anys trenta amb les discussions entre les dretes i les esquerres sobre el nom; ja que els sectors conservadors i religiosos, com en Jacint Laporta o Francesc Carreres; mentre que els sectors d'esquerres i més laics, defensaven la versió més quotidiana sent més fresca i innovadora: com Jaume Aiguader o Jaume Compte. Passava una cosa molt semblant amb el cas d'Hostafrancs que, cap al 1930, ja passava a dir-se així.
Durant el franquisme, es conservava la noma toponímia sense la "t" però per castellanitzar-se. Però, amb la maqueta de la línia 5 del metro, el consistori va tornar a afegir una "t".
Actualment, la gent ha assumit el nom tradicional però encara segueix com un debat obert que també s'ha discotit a la cafeta de Can Vies sobre com s'ha de dir engegant un nou moral sobre toponímia popular. Igual com l'historiador Agus Giralt; jo tampoc arreglaré el tema; sinó que cadascú és lliure de dir-ho com vulgui; perquè la "t" és muda i el nom sona igual de les dues maneres.
Aquí. també deixo la meva opinió dient que seria millor treure-li la "t" i deixar-lo en una versió laica.
Enrech, Carles; Entre Sans i Sants: Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897).
Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008. (Relats en català: http://www.barrisants.org/index.php?option=com_content&task=view&id=479&Itemid=61).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada