40è aniversari del Centre Social de Sants

Avui comparteixo un vídeo de Sants TV, la televisió comunitària del barri fet en motiu del 40 aniversari del Centre Social de Sants. 

Un xic d'història... 

Des de la seva fundació, l'any 1971, el Centre Social de Sants ha destacat pel seu caràcter acollidor de qualsevol iniciativa desenvolupada pel nostre veïnat més proper i, sobre tot, per qualsevol col·lectiu dedicat al treball per la millora de la qualitat de vida de les persones.

En els primers anys de la seva existència es solapen el clam i el desig per l'assoliment de les llibertats democràtiques amb la reivindicació d'un urbanisme més humà amb la demanda de zones verdes i equipaments per al nostre barri. Així s'assoleixen espais com les Cotxeres, l'Espanya Industrial i altres espais. 

En l'actualitat la permanent reivindicació d'un urbanisme més humà i una millor i més transparent participació en els temes urbanístics es veu acompanyada per l'àmplia oferta de serveis i activitats que més d'una vintena d'entitats i col·lectius desenvolupen dins el si d'aquesta entitat i dedicats a múltiples àmbits d'interès (socials, educatives, culturals, etc).


A continuació us deixo el programa d'activitats del 40è aniversari del Centre Social.

Del 7 al 10 de maig de 2012

Exposició històrica dels 40 anys
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dilluns 7 de maig de 2012 – 19:30 hores
Brindis i Inauguració de l’Exposició històrica
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dimarts 8 de maig de 2012 – 19:30 hores
Debat-Taula Rodona: Plataformes i moviments socials a Sants
Elisenda Barrera (La Lleialtat Santsenca) Ferran Aguiló (Recuperem Can Batlló) Ivan Miró (15M a Sants) Joan M. Parisi (Secretariat d’Entitats) Ricard Lorente (Federació Festa Major) Pep Ribas (moderador)
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dijous 10 de maig – 19:30 hores
Debat-Taula Rodona: Perspectives dels moviments socials i veïnals del segle XXI
Jesús Rodríguez (La Directa) Jordi Bonet (President de la Favb) Carles Prieto (Ex-President de la Favb) Albert Forcades (moderador)
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30) Divendres 11 de maig – 20:30 hores Sopar del 40è Aniversari Lloc: Auditori Cotxeres de Sants (c/ Sants, 79)

El Cafè de Can Baldiri

Avui de ben de matí he volgut compartir un altre article de Jacint Laporta sobre el Cafè de Can Baldiri -conegut també com el Cafè del Noi- de la seva obra Casolanes. Aquest cafè havia estat entre altres coses un lloc de reunió de les èlits més adinerades de Sants des de quan encara era un poble. I entre diversos esdeveniments també hi va tenir lloc el segrest dels lladres del pou durant la segona guerra carlina també coneguda com la Guerra dels Matiners l'any 1848.


El cafè del Noi, per ser el primer que s'havia obert al poble i per la poca cosa que el poble era en aquell temps, no feia mal paper: una casa al millor punt de la carretera, la botiga prou espaiosa, convidava a freqüentar-lo i la gent s'hi aniria acostumant i es desvessaria de matar estones a la taverna. Val a dir que el Noi havia tingut manya en la presentació: de cap a cap dos rengles de taules pintades a l'oli, bancs amb respatller, a cada pany de paret un bon mirall amb marc de caoba i quinqués de petroli penjats al sostre; la porta a l'estiu tota coberta, a cada banda testos amb mirabells, i a l'hivern es posarien les ventalles; al fons un armariet guardava el vidre i les safates, i del taulell gens esquifit n'ocupaven un cap de rangleres d'ampolletes de rom i d'anissat en correcta formació i l'altra era un campament de taces i platets de sucre, tot protegit per una glassa de color rosa.

Jacint Laporta i Miracle.

Reportatge sobre els refugis a BTV

Avui he volgut compartir un petit reportatge sobre els refugis antiaeris durant la Guerra Civil a Sants, Hostafrancs i la Bordeta -arribant-ne a més de 200- realitzat a l'abril de l'any passat 2011 per a BTV. Hi trobem parlant testimonis com Jordi Fàbregas o Sebastià Gonzàlez, veí del carrer Rosés o l'historiador Agus Giralt.
Com veureu es destaca el refugi de la Plaça del Centre com el més gran de la zona amb capacitat per a 1000 persones i comptava amb lavabos i infermeria i va ser l'únic que va construïr l'ajuntament de Barcelona. I encara s'ha pogut reconèixer a la paret de l'església de Santa Maria de Sants la porta d'entrada al refugi 819.

www.btvnoticies.cat

Últim taller per a definir els espais de La Lleialtat Santsenca

Dimecres 1 de febrer de 2012

19:00h al Casal Independentista de Sants, carrer Muntadas 24

La Lleialtat, una mica més a propEn la darrera Comissió de Seguiment del 7 de novembre de 2011, el Districte de Sants-Montjuïc va decidir encarregar un redibuixat precís de l’estat actual de l’edifici, un reportatge fotogràfic i la redacció de diferents alternatives possibles per a la seva rehabilitació. La Plataforma La Lleialtat Santsenca va proposar als tècnics del col·lectiu d'arquitectes LaCol per a l’execució d’aquest projecte, l'encàrrec del qual es va fer efectiu el passat mes de desembre. Suposa el primer pas per obrir un concurs públic per elaborar el projecte arquitectònic de conversió de l'edifici de l'antiga cooperativa.

Ara és el moment de decidir. El document, que s'ha de lliurar a finals de febrer, serà el full de ruta que seguiran l'Ajuntament i els arquitectes que es presentin al concurs per dur a terme les obres de rehabilitació i adequació de l'històric edifici del carrer d'Olzinelles. És per aquest motiu que cal tenir molt ben definit com volem que siguin els diferents espais que es necessiten, ja que això condicionarà els futurs usos que allotjarà La Lleialtat Santsenca. Com més gran sigui el nivell de definició i concreció, més s'acostarà a allò que tots i totes somiem i desitgem.

Els tècnics ja fa gairebé dos anys que acompanyen el procés participatiu per definir els usos de La Lleialtat Santsenca, amb enquestes, tallers, xerrades i entrevistes a les entitats del barri i al veïnat en general. Treballarem sobre aquesta feina per acabar de consensuar quin és el projecte que vol el barri.

És important el màxim d'assistència a aquest taller que us proposem, per assegurar que tothom pugui dir-hi la seva i que cap iniciativa quedi fora d'aquest projecte col·lectiu. Els dies previs al taller us farem arribar documentació i els punts principals hi que tractarem.

El mercat del Ninot

Aquest cop ens anem fora de Sants i arribem en un dels barris veïns més llunyans en què el nostre barri hi ha tingut menys contactes: és a dir, el barri del Ninot. Des de les primeres dècades del segle XX desgraciadament pertany a l'Eixample i els seus contactes amb Sants es van iniciar en moments més tardans, ja a la meitat del segle XX a través de la continuació de carrers transversals com València, Còrsega, Rosselló o Mallorca. La majoria de gent de fora que no coneix tant aquests barris es queda més amb l'Hospital Clínic, del qual en parlaré més endavant. però segurament mai han conegut els seus origens amb la creació d'un mercat.
A mitjans del segle XIX aquestes terres pertanyien a Les Corts de Sarrià, que actualment se'l coneix amb el nom de Les Corts, i els seus límits arribaven fins a una gran part del què actualment és l'esquerra de l'Eixample. Aquest municipi tindria un límit fronterer amb Sants bastant després a l'annexió a Barcelona, a través de la Travessera de les Corts i més tard l'Avinguda de Madrid.

En aquests terrenys un comerciant hi va instal·lar uns espais al nº 9 del carrer València (actal 107) amb una planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taverna i una casa de menjars. El comerciant hi feia un bon negoci però a fora de les muralles i de les poblacions seria un perill pel bandolerisme i inseguretat. I l'edifici estava protegit amb barrots per impedir els assalts.
Però hi faria bon negoci i la gent comprava els productes necessaris i tornava cap a Barcelona evitant passar per un pas elevat per damunt de les vies del tren entre els carrers d'Aragó i Casanoves conegut com el "pont del mico", on hi havia burots i l'oficina de pagament d'impostos pels productes.
Apareixen algunes anècdotes sobre que les dones s'omplien el vestit i es feien passar per embarassades o amagaven coses a la faldilla. I els joves més atrevits s'escapolien corrents del mercat i travessaven el límit fiscal sense pagar ni un ral.
Quan el negoci anava augmentant la filla del taverner festejaria amb un noi de la Barceloneta, en Joan Clapés. Un dia passejant pel costat del mar la noia va veure desvetllar un vaixell i es quedà atreta per la figura d'un ninot al mascaró de la proa: era un gromet amb una gorra de mariner a una mà i papers a l'altra, i pintat de diferents colors. La noia va reclamar a ell de fer-se amb l'estàtua per utilitzar-la com a reclam per al negoci del seu pare, que fins i tot s'ha de dir que la utilització de reclams ha estat un costum molt comú fins fa poc. Aleshores la parella va tornar al seu negoci en el mercat i van posar la figura a la part del mig de l'entrada.
Amb els anys els i les veïnes com també altra gent va nomenar el mercat com el Mercat del Ninot en referència a la figura del mariner.
 
L'èxit assoli dels negocis seria molt aclaparant i la zona es trobaria en una urbanització accelerada al voltant dels carrers de Villarroel i València, i els negocis es trobarien en grans proporcions. Seria aleshores quan aquest barri se'l coneixeria com el Ninot, i la seva prosperitat s'aniria augmentant. Aleshores seria quan els comerciants de la part esquerra de l'Eixample que ja formava part de Barcelona estaven molests i iniciarien una campanya de pressió sobre les autoritats municipals per legalitzar la seva competència. Els governadors estaven atents a les demandes dels comerciants i els va obligar a formar part de Barcelona i pagar les taxes corresponents. El 20 d'agost del 1890 s'inaugraria un nou complex comercial entre els carrers Mallorca i Villarroel on s'instal·laren els botiguers i rebria el nom de mercat del "Provenir".  
Però finalment les taxes dels impostos no van arribar a l'èxit econòmic del mercat, es mantindria el nom de Provenir imposat per les autoritats però seria l'any 1931 -en la Segona República- es va oficialitzar el nom popular del "Ninot". El 1933 va deixar de ser a l'aire lliure i es va cobrir en defensa dels interessos dels Concessionaris però encara mantindria l'antiga estructura arquitectònica, però en el franquisme se li tornaria assignar el nom de Provenir. Malgrat els interessos de les autoritats, aquest mercat mai perdria el nom del Ninot com se l'ha conegut popularment.

I tornant al grumet de fusta, ja no es troba al mercat sinó que és al Museu Marítim de Barcelona. Però ha aparegut una còpia bessona a l'entrada de l'edifici amb unes lletres grans que recorden el nom de les autoritats que ha estat canviat pel del Ninot.

Actualment aquest mercat es troba en obres de remodelació i el 27 d'octubre del 2009 es va instal·lar un mercat provisional a l'esquerra del carrer Casanoves, just a l'entrada de la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona - Clínic, i tenen uns nous horaris i serveis, pàrquing subterrani entre altres.

La Lleialtat santsenca.

Fa temps ja vam escriure un article sobre els origens del cooperativisme i la seva evolució a Sants com en altres barris de Barcelones i ciutats europees per satisfer les necessitats dels i les treballadores que treballaven a les fàbriques, com fer front al poder del capitalisme portat per la industrialització.
Aleshores, l'any 1894 quan Sants encara un municipi independent uns 15 treballadors fundaren la primera cooperativa del barri: la Lleialtat Santsenca al carrer Callao, i poder sostenir el consum de les seves famílies. Al principi hi pagaven unes 30 pessetes d'entrada que es retornarien quan algun soci es donava d'alta en menys de 6 mesos. Però en arribar a ser 80 membres van necessitar traslladar la cooperativa en una casa al carrer d'Olzinelles que estava envoltada d'horts i conreus, que arribaria a ser la Cooperativa del Camp.

El 1896 farien un altre trasllat cap a un local del carrer Dalmau on instal·larien un magatzem de queviures, les sales de reunió i un cafè. En aquest lloc s'hi estarien uns trenta anys i posarien en marxa dues iniciatives que transformarien la cooperativa: la primera seria un Fons de reserva que assegurava els recursos als socis en cas de malaltia, minusvalia o vellesa. Seria una eina imprescindible per als obrers quan encara no hi havia seguretat social ni pensions. La segona seria una quota setmanal per a poder aixecar un edifici de la seva propietat. Davant d'aquests canvis, els socis de la cooperativa augmentarien fins a 170 i s'instaurà una moneda pròpia per a fer els pagaments de la cooperativa.

El 1924 van comprar uns nous terrenys per a edificar una nova seu que estaria dissenyada per l'arquitecte Josep Alemany. A la planta baixa comptaria amb una altra botiga de queviures, el magatzem i un forn de pa mentre que el cafè, la sala de juntes, el teatre i el gimnàs es trobarien en el pis de dalt. En aquest espai s'hi promogué l'associacionisme i un fort treball cultural que tindria una gran rellevància durant la Segona República. I també adoptaria una centralitat important en el moviment cooperativista santsenc del segle XX.
La Guerra Civil seria un factor que trastocaria i perjudicaria el cooperativisme arreu del territori català i la Lleialtat es trobaria tancada fins el 1941. Aleshores, els falangistes n'autoritzaven la seva reobertura però perdria la seva funció cooperativa durant els anys 50. Més tard s'hi instal·laria una fàbrica de torrons i successives sales de ball com el Bahia, Rainbow... fins quan es tancà el 1988. Aleshores, el 2006 l'ocuparia temporalment el col·lectiu L'Espai Alliberat per la Cultura i ha quedat abandonada des del 2009: és a dir l'any passat. Actualment, pel que fa la seva arquitectura com el seu bagatge municipal pot adquirir un nou paper en les necessitats actuals del barri i recuperar-lo com a centre de recursos veïnals i col·lectius.

El misteri dels sacrificats

Aquest article no l'escric pas per convicció pròpia perquè realment sigui a favor de les meves creences, sinó per conèixer i entendre el nostre passat que és una part de la feina de l'historiador com també fer-la servir com una eina crítica. El passat ha tingut diferents etapes i ha estat influenciat per molts factors materials i les mentalitats, i fins al segle XIX havia estat determinada per la religió: en aquest cas el cristianisme.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.

El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.

La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.

La font de la plaça Ibèria

Al penúltim post, vaig fer referència a una petita ruta per l'antic Sants seguint el carrer Sant Crist. Un dels punts importants de la ruta és la plaça Ibèria, un dels pocs indrets del barri que encara avui, com a mínim fins al moment, manté l'ambient de l'antic poble de Sants.

Sobre aquesta plaça Josep M. Vilarrúbia i Estrany, el gran historiador de la història local de Sants, va escriure: "Popularment és coneguda com a plaça del Violí. N'hi ha dues versions: una explicada per Maria Peyron de Llorens, que ens ha dit que aquest instrument era tocat els diumenges i els dies de festa per entretenir la gent que anava a benenar a aquest indret. L'altra, assegura que era tocat per un ceguet, que aixi recollia algun diner per viure".

Som molts els que agraïm trobar llocs que encara ens recorden d'on venim, espais que encara conserven una mica l'ambient del poble que va ser Sants. Fins i tot molts aliens al nostre barri han sabut captar aquest ambient de la plaça ibèria, convertint-la diversos cops en plató de cinema.

Realment enmig de les obres que s'estan duent a terme a tota la zona, la font d'aquesta plaça va aparèixer totalment destrossada, segona la versió oficial pel xoc d'un vehicle.

Som molts els del barri que esperem que la font de la plaça Ibèria sigui restaurada i torni a ocupar l'espai que li correspon.

A sota, us adjunto una de les fotos realitzades pel fotògraf Raül Guillén i Capella.

Si voleu més informació sobre la font de la plaça Ibèria o voleu saber sobre el seu futur podeu preguntar als responsables de les fonts a la web:

http://www.bcn.es/fonts/

L'origen de l'Espanya Industrial en vídeo.

Qui no coneix l'origen de l'Espanya Industrial? Molts i moltes santsenques sabem que a meitat del segle XIX, hi van haver les primeres fàbriques o vapors tèxtils, dels quals s'obririen el Vapor Vell i, poc després, l'Espanya Industrial, coneguda també com el Vapor Nou, en què la família Muntades en serien els propietaris durant tota la seva època de funcionament. Finalment, es tancaria definitivament farà aproximadament uns 40 anys. En aquest vídeo, realitzat pel programa Valor Afegit al Canal 33, podreu conèixer alguns aspectes importats i podreu veure també algunes imatges de la fàbrica de Sants en funcionament.

Passeig per l'antiga carretera de Sants

L'antiga carretera de Sants.


1-C/Sant Crist amb Joanot Martorell.

Comencem el nostre recorregut al carrer Sant Crist amb Joanot Martorell. Per aquest últim havia baixat la riera de la Magòria i es podia trobar el pont de'n Rabassa. Així el carrer va adoptar el nom de la riera. A prop d'aquest encreuament hi podem trobar antigament un conegut hostal dels que hi havien de camí a Barcelona. Cal recordar que el carrer de Sant Crist era per on circulava l'antiga caretera reial. Aquest fou sense cap mena de dubte dels tres primers carrers existents a Sants, on fins i tot s'hi podia trobar el mercat abans de traslladar-se a la plaça Osca. Molts anys més tard i en plena guerra civil gràcies a l'esforç dels i les veïnes es va bastir en aquest punt el refugi antiaeri 705. Pel que sembla era situat al carrer Sant Crist nº 17, a una finca antiga que les i els veïns de la zona encara recorden per la seva gran portalada ornamentada. Desafortunadament aquest fou enderrocat.

A l'inici del carrer la gent més gran del barri encara recorden els safareigs que hi havia.

2-C/Sant Crist amb Cros.

Seguint pel carrer ens podem creuar amb el carrer Cros, on actualment trobem l'Escola Institució Montserrat, situada a l'antiga masia de Cal Cros. Uns números més avall, al número 10 hi podem trobar una de les cases okupades històriques del barri. La primera de Sants i de les primeres de Barcelona.

3-Plaça Ibèria.

Arribem a la plaça Ibèria. Antigament aquesta fou coneguda de forma popular amb el nom de la plaça del violí. doncs sembla ser que a la taverna que hi havia un músic que amenitzava els dies de festa amb aquest instrument. En més d'una ocasió ha sigut un plató de cinema a diverses pel·lícules i anuncis de televisió, però el passat mes de setembre els veïns del barri van descobrir que la històrica font estava trencada.

4-Plaça Màlaga.

Arribem a la coneguda popularment com a Plaça Màlaga (Plaça Bonet i Moixí). Aquí trobem l'església de Santa Maria de Sants. Se sap que hi havia una antiga església romànica que fou aterrada el 1830 per edificar-ne una més momumental. Aquesta,.terminada per la Festa Major de 1858 i coneguda pel seu gran campanar, de segons els testimonis, "de la mateixa alçada que el monument a Colom", fou destruïda el juliol del 36.

Aquesta església fou escenari de la primera pel·lícula filmada als Països Catalans, per Fructuós Gelabert. "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" filmada l'any 1897.

Previament, el febrer de l'any 36 ja es veia produïr una situació violenta a l'església. S'explica que alguns obrers tenien l'intenció de cremar-la i que el mossen, informat d'això, enlloc d'avisar a les autoritats, va preparar un arsenal al sotan. Pel que es sospitava a l'època amb aquest arsenal podia ser utilitzat pels sectors tradicionalistes. Durant els bomardeigs que va patir Barcelona també en hi va caure una bomba.

L'actual església es va iniciar el 1940 i es va acabar el 1965.

A la nostra esquerra trobem la masia de la Casa del Rellotge, històricament coneguda com a Cal Dimoni. Aquesta masia del S.XVIII és la seu de l'actual Arxiu Històric de Sants. Allà mateix sembla que hi va haver una antiga torre medieval, la Torre d'en Llull, on els monarques hi havien fet estades. Aquí també trobem un dels altres edificis enderrocats en la Revolució del 36, Can Santomà, la casa d'una de les famílies poderoses de Sants. Terratinents i fortament lligats durant generacions a l'Església i als càrrecs de poder del municipi.

5-Cotxeres.

Baixant pel pas de Fructuós Gelabert trobem l'actual Centre Cívic de Cotxeres de Sants. Aquest espai, en origen, cementiri del municipi, va ser ocupat per les Cotxeres quan el cementiri de Sants es va traslladar als recentment comprats terrenys de l'Hospitalet, on encara hi ha el cementiri de Sants. Com a curiositat es comenta que a l'època en que van començar a funcionar com a Cotxeres encara apareixien de tant en tant ossos humans. Aquest espai va ser guanyat com a Centre Cívic gràcies a la pressió veïnal, que va aconseguir evitar que l'equipament fos destinat a un Museu del tramvia.

6. Plaça de Sants.

La nostra ruta arriba al centre actual del barri. Aquesta plaça ha mantingut el seu aspecte més o menys intacte des del final de la Guerra Civil. Es diu més o menys, doncs si és cert que ha viscut la desaparició de les fàbriques que han marcat l'història del barri. A la cantonada amb Carretera, a la vorera del costat de muntanya, als locals actualment ocupats per una cadena d'electrodomèsrics hi trobavem el Liceu, on durant anys els i les santsenques gaudiren del seu cinemai dels seus billars

Enfront, des del 1986, hi podem trobar el monument al ciclista, obra de Jorge Castillo. Inaugurat com a commemoració a l'inici del ciclisme català i de les seves primeres pedalades al nostre barri.

En aquest solar hi trobem Can Catà, la masia d'uns dels altres grans terratinents del barri, productors de vinya. Com la propera Masia de Can Santomà i l'antiga església, aquesta masia també va cremar al juliol del 36.

Al mig de l'actual plaça hi podiem trobar la casa de Vidre, lloc on Fructuós Gelabert va tindre els seus estudis de conema. Em aquests es van gravar les primeres pel·lícules que donaren origen al cinema català, amb títols com Baralla en un Cafè, Sortida del Públic de Santa Maria de Sants o Sortida dels treballadors de La España Industrial.

L'actual plaça es va aconseguir gràcies a les lluites veïnals delñs anys 70, que van evitar que s'hi edifiqués un pas ràpid per automòbils. Al mig de la plaça hi trobem la font del Xato, que va ser portada de Ciutat Vella.

7. / Joan Güell.

L'actual carrer d'en Blanco, per on seguirem, començava al carrer Galileu, antigament conegut com el carrer del Nord. Si seguim fins on comença actualment el carrer d'en Blanco trobem a mà dreta el carrer de Joan Güell, on al fons hi podem veure el Vapor Vell, actualment una biblioteca i en el seu origen una fàbrica tèxtil, com quasi totes les santsenques. A la pròpia exfàbrica, en l'actualitat, també hi tenen cabuda les instal·lacions de l'escola Barrufet, després de mantindre una lluita que va durar molts anys i que va mobilitzar molta gent per aconseguir aquest espai.

Aquesta fàbrica va viure moments revolucionaris com els de la vaga general de l'any 1885, on el director Josep Sol i Padrís fou mort.

Molts anys més tard la seva caldera fou reaprofitada com a primera piscina del Club Esportiu Mediterrani al barri. El club, originari del Poble Sec havia optat pel nom de Mediterrani enlloc del Poble Sec pel contrast del nom supossava amb un club de natació. Des d'aquell moment l'entitat va restar lligada a Sants.

8-C/D'en Blanco.

En l'origen aquest carrer estret era per on passava l'antiga carretera de Sants en direcció Barcelona. Seguint pel carrer a mà dreta, podem trobar el carrer Demostenes, conegut orifinalment amb el nom del carrer de Sant Pau. En aquest carrer hi va tindre el seu local original el,Casal Independentista de Sants. Actualment és un dels pocs carrers culs de sac que encara resisteixen a Barcelona. Al carrer d'en Blanco també hi va haver durant un temps la casa okupada de Can Blanco. Seguint pel carrer creuem el carrer Tenor Massini, un altre dels carrers que fa uns anys participava de les festes engalant-se, però, que ara, desafortunadament ha perdut aquesta festa.

9-Rambla de Brasil.

Tot recte pel carrer d'en Blanco podem arribar a l'actual Rambla de Brasil. Aquesta avinguda, també rescatada de la lluita veïnal, fou el resultat de l'obertura del Cinturó de Ronda, que durant anys va seccionar el barri. Baixant per la Rambla en direcció Carretera, podem arribar al punt on hi havia l'antiga plaça de Víctor Balaguer, que també va ser sepultada sota les excavadores. En aquell indret hi podiem trobar l'Ajuntament de Sants i l'estàtua del "ninyu", actualment a Can Mantega.

10-Carreró de les Ànimes.

Creuant Brasil ens trobem una petita plaça dura, anomenada plaça de Vázquez Mella. Des d'aquí podem trobar el petit carreró de les Ànimes, per on transcorria l'antiga Carretera reial. Actualment resulta un lloc bastant inhòspit i desconegut per a molts santsencs. En aquest carrer durant molt de temps hi hagué un magatzem de blat de l'ajuntament santsenc.

Els locals del Paral·lel

L'any 1894 s'obria el Paral·lel, l'avinguda que amb el temps seria l'avinguda del Teatre o la Vila del Pecat. Ben aviat van començar a obrir totes les seves portes grans locals relacionats amb l'oci o amb l'espectacle, des de les més humils barraques fins als teatres, passant pels cafès, que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a Sant Pau. Amb noms com el Cafè Espanyol, el Sevilla o el Rosales els cafès creaven una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

A l'actualització d'avui, surten un llistat amb els principals locals d'aquesta mítica avinguda, amb els diversos noms que van tenir i les dates en que es van inaugurar:

Circo Español Modelo ----------------- 1892

Teatro circo Español ------------------- 1893

Teatro Masini ----------------------------- 1904

Teatro Condal ---------------------------- 1904

Teatro Español --------------------------- 1905

Cinematografo Condal ----------------- 1911

Pavellón Soriano ------------------------- 1900

Teatro Soriano ---------------------------- 1905

Teatro Victoria ---------------------------- 1911

Teatro de las Delicias ------------------ 1900

Teatro Lírico ------------------------------- 1906

Le Trianon ---------------------------------- 1913

Madrid Concert --------------------------- 1915

As ----------------------------------------------1921

Teatro Talía --------------------------------- 1924

Teatro Martínez Soria --------------- ----1950

La Pajarera catalana -------------------- 1899

La Puda Seca ----------------------------- 1901

Gran Saltón del Siglo XX --------------- 1905

Petit Moulin Rouge ------------------------1908

Petit Palais ----------------------------------1910

El Molino ------------------------------------ 1939

Ferrusin -------------------------------------- 1900

Cinematógrafo maravilla ----------------1907

Café de Cadiz ------------------------------1910

Royal Concert -------------------------------1912

Casal Recreativo Popular --------------- 1936

Salón de Baile Amaya -------------------- 1940

Teatro Olimpia ------------------------------- 1901

Teatro Nuevo --------------------------------- 1901

Salón Arnau ----------------------------------- 1903

Folies Bergère ------------------------------- 1915

Salón Arnau ------------------------------------ 1930

Teatre Apol·lo ---------------------------------- 1904

Teatro Comico --------------------------------- 1905

Café Concert Sevilla ------------------------- 1906

Cafe Lyones ------------------------------------- 1900

Cafe conert El Paraíso ----------------------- 1901

Le Trianon ---------------------------------------- 1901

Sport Tobogan ---------------------------------- 1907

El Gayarre ---------------------------------------- 1912

Teatro Olympia ---------------------------------- 1912

Pompeya ------------------------------------------ 1914

Gran Café El Recreo -------------------------- 1900

Café Concierto El Recreo -------------------- 1910

Novetly ---------------------------------------------- 1914

El Bataclan ---------------------------------------- 1924

El Café Español ---------------------------------- 1895

Novetats sobre el refugi 877

La notícia sobre la troballa del refugi 877 al passatge Toledo ha aparegut a diverses publicacions al llarg de les darreres setmanes, a continuació trobareu alguns enllaços a alguns dels llocs on s'ha parlat sobre el tema: La Vanguardia, El Punt.

Com es va comentar en la primera actualització en la que es va parlar sobre aquest refugi, es tenen seriosos dubtes al respecte de l'obra i de la cura amb que s'ha efectuat aquesta. Tot i les declaracions de bona voluntat per part dels responsables de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona, afirmant que el refugi es mantindria integrament. El cert és que un dels accessos, com a mínim, ha sigut eliminat i omplert de formigó.

A les imatges podeu veure les escales en el moment de la troballa i el mateix lloc dies després, quan les dites escales ja havien estat eliminades i omplertes de formigó.

Cansaladers per vocació.

En la història de Sants segur que hi hagut moltes famílies compromeses en l'activitat del barri. Malgrat que moltes d'elles encara ens són poc conegudes per manca d'informació o també interès. Un exemple és el dels Archs, d'origen igualadí que treballarien del tèxtil i militarien als sectors llibertaris de la CNT, o també el cas dels germans Fortuny que crearien la Companyia Elèctrica Dharma.

Ara bé, una altra d'aquestes famílies són els Alsina, que han estat cansaladers des del segle XIX.

La primera documentació indica que van ser fundats l'any 1883, però la tradició

familiar ens explica que el 1850 s'establiren a la Boqueria (tres anys després que s'inaugurés el
mercat). No obstant, se sap que entre finals del segle XIX i inicis del XX, els Alsina van tenir parades de carn al Mercat de Sant Antoni i una carnisseria a la Rambla de Catalunya.

Antoni Alsina i Galceran va proveïr caps de bestiar durant els anys 20, dècada en què es va fundar l'Escorxador de Barcelona.

És als anys 50 quan obririen la botiga al n. 29 del carrer Canalejas. Actualment segueix sent la seu de la cansaladeria. El 1988 rebrien el títol d'artesans, però més tard és quan Joaquim Alsina i Joan seria nomenat mestre artesà cansalader-xarcuter el 1992 i la seva dona Anna Canudes i Cisteró ha estat reconeguda com una de les primeres dones artesanes cansaladeres.

L'actual cansalader, Jordi Joan Alsina hi treballa des del 1998, que manté la tradició familiar amb matèria de primera qualitat i a la vegada aplica innovacions tècniques consistides en investigar sobre el porc i tots els productes derivats. També s'investiga en el món gastronòmic combinant aliments segons normes dietètiques i nutricionals (botifarra de poma) i depenent de les èpoques de temporada (botifarra d'ou, calçots, festa dels traginers...)

D'altra banda, en Jordi Joan des de jove s'ha involucrat en la vida activa del barri: botifarrades populars, fins i tot, col·laborant en la Creu Roja, el secretariat d'entitats o fent pinya com a casteller de Sants.

Més informació: entrevista a la Burxa nº 117, última pàgina.

El refugi del passatge de Toledo

Les obres que es realitzen al passatge de Toledo han deixat a la llum una de les entrades del refugi 877. Aquest refugi, que es troba sota el carrer Toledo i al llarg del passatge que porta el mateix nom, era fins ara, segons els testimonis dels veïns que hi havien accedit recentment, el millor conservat dels existents al barri. Les actuals obres fan perillar, un cop més, el patrimoni històric del barri.

Després de la descoberta sembla ser que els operaris no han respectat la troballa i probablement ha estat enderrocada una de les entrades i part de la galeria. A sota, s'adjunta una crònica que va aparèixer al 3.org, un dels portals de notícies del barri.

L'entrada del refugi antiaeri

El que havia de ser una claveguera pel passatge Toledo, en començar la guerra civil es va convertir en un refugi antiaeri. Ara, amb les obres que s'estan fent al passatge, ha quedat al descobert una de les boques d'accés. Molts veïns però, tot i que no haguessin viscut la guerra, ja coneixien l'existència del refugi, sovint per les històries que explicava la gent més gran del carrer.

En Carlos Ferrer no va viure la guerra però ha viscut tota la vida al passatge i ha conegut alguns dels veïns que, en sonar l'alarma, baixaven per protegir-se. En Carlos ens parla d'en Gannau, el Vergés i en Rico, veïns del passatge i que si encara visquessin tindrien més de 100 anys. "Tot el què sé m'ho han explicat ells", comenta. El refugi, doncs, va començar a construïr-se per dotar el carrer d'una claveguera, però en començar la guerra els veïns van oferir els diners que tenia la comissió de festes per convertir-la en un refugi.

Segons diu en Carlos, la Generalitat va ser l'encarregada de la construcció, va rebutjar els diners però va accedir a construïr el refugi: amb el finançament de l'administració però amb l'ajuda del treball dels veïns. "Ells eren carreters i eren els que portaven els totxos, el ciment i tot el què calgués", diu. En acabar-se la guerra, es va voler reconvertir el refugi en la claveguera que hauria hagut de ser, però va ser impossible connectar-la amb les del carrer Toledo perquè estaven a nivells diferents.

Però al refugi s'hi ha pogut accedir posteriorment en diverses ocasions i en Carlos l'ha pogut conèixer de primera mà. Explica que és tot de formigó i que a les entrades hi ha unes inscripcions en les que es convida els refugiats a parlar baix i a no fumar. "Però en català, eh!", puntualitza. També diu que, tot i que ell no ho ha vist, però així li han explicat els veïns, en tot el tram de la galeria on hi havia bancs de fusta. Assegura que era molt gran ja que ocupava tot l'espai del carrer Toledo i del passatge amb el mateix nom, fent una forma de T. A més, ja fa alguns anys, també es va descobrir que sota una de les vivendes del passatge hi havia una sala, a la que s'accedia des del refugi i servia de dispensari.

el3.org

Sants al segle XVIII

Sants, com altres municipis del Pla de Barcelona, també era un nucli rural edificat des de fa molts segles. Al segle XI ja existia la parròquia de Santa Maria de Sants i el 1359 havia arribat a tenir uns dos-cents habitants. Al final del segle XIV, disposava d'una carta de comunió i amistat que li permetia reunir-se la població en somatent enfront dels atacs bandolers que saquejaven els camps.

Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.

Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.

Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.

En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.

Talls a Sants

Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.

Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.

El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.

Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.

Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.

El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.

L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.

Sants creix i canvia

A inicis del s. XIX, Sants era un poble amb 5 carrers, depenent de l'església del Pi fins la desamortització del 1835. Però, seguiria com a nucli rural sota el poder de les grans famílies terratinents.

El creixement industrial es va destacar com en altres pobles (Gràcia, Sant Martí...) amb els petits tallers i l'aparició de les fàbriques tèxtils: Vapor Vell l'any 1846, Espanya Industrial (Hostafrancs) el 1847 i Can Batlló (la Bordeta) el 1900 amb la implantació de telers mecànics i també les fàbriques de productes químics: Cros... en funció dels seus negocis; com també l'arribada del tren cap a Martorell, el 1855.
Aleshores, també es faria la vaga general de treballadors davant de les selfactines, amb ressò al Vapor Vell quan els propietaris volien tancar les associacions, sent mal vistes legalment; en què molts obrers van haver d'aixecar-se contra Sol i Padrís i, com a conseqüència, la repressió del dirigent sindical Joan Barceló.
Amb l'augment de població, apareixeria un moviment popular més fort i més conscient dels seus problemes i la seva situació social; que participarien activament a la revolta del 1868, per destronitzar Isabel, com les del 1870 i 1874, per resistir davant del pronunciament militar de Pavia.
Entre els segles XIX i XX, apareixerien entitats interclassistes, com el Casino o el primer Ateneu Obrer (1864), que anys més tard integraria els sectors de l'AIT. També sorgiria l'associacionisme, amb les primeres associacions cooperatives mogudes pels mateixos veïns.

En els fets del 1868, es cremaria l'antiga església romànica de Sants, sobretot, el campanar i el rellotge, i se'n construïria una nova neoclàssica que tornaria a ser cremada durant la Setmana Tràgica del juliol del 1909 a causa dels assalts obrers, com molts altres haguts arreu de Barcelona per prostestar en contra de la guerra del Marroc del govern de Maura, on se'ls obligava en fer de soldats.

També hi arribaria del primer tramvia el 1875 des del Raval, que seria una obra de l'enginyer Aleix Sujol i suposaria la primera arribada d'aquest mitjà de transport que arribaria a Sants a través de Plaça Espanya i Creu Coberta. També,en sortirien altres de noves que vindrien des de la Plaça de Catalunya fins a Collblanc o al Port.

Construccions dolentes, carrers estrets

Al segle XX, Sants ha crescut desordenadament enmig de fàbriques, blocs nous i cases senzilles, vies fèrries o carrers per a cotxes, que d'antic ha portat dèficits en les vivendes i espais públics que han preocupat les classes treballadores. Un article de la revista "Tara" el 22 de desembre de 1926, parla de l'urbanització del barri i, mesos després, un concurs sobre el carrer més brut i descuidat de Sants.

Al periòdic "Ressò" sortia una crida enèrgica de l'enderrocament de l'estació del carrer Riego, que dificultaria l'accés al tren de la població.

Dels carrers amb més mal estat, trobem la Riera Blanca, amb un pas de claveguera sense asfaltar sota el pont del metro i dificultats de pas als vianants; escombreries i llocs de desferres amb la carretera de Sants. L'única part en bones condicions era al tros de les Corts, entre el Camp Nou i Avinguda de Madrid.

Un altre punt era al carrer Joan Güell, on hi havia 22 barraques a punt d'enderrocar-se el 1974, però sense decisió definitiva de l'ajuntament.

Al llarg d'aquests anys, malgrat l'especulació i grans vies de comunicació que s'hi obririen a partir de la dècada del 1960 (Av. de Madrid, Travessera de Les Corts...), Sants encara seguiria mantinint l'encís de poble treballador.

A les parets, es troben algunes pintades i grafitis amb continguts de tipus despectius, entre ells: VIVA EL PARTIDO FASCISTA, ROJOS AL PERDÓN, NO AL COMUNISMO... Aquesta última es trobaria a l'entrada del Centre Social que duraria fins els anys 70.

Habitatges obrers a Sants i Hostafrancs

És un fet interessant veure una casa o habitatge obrer o menestral per dins, ja que té a veure amb la història del nostre barri des del segle XX; en què una de les reivindicacions veïnals han estat en l'accés per a una vivenda digna davant l'especulació immobiliària d'espais que havia utilitzat la gent com a lloc de trobada i fer activitats.

Al segle XIX, l'entorn de Sants era industrial però les classes socials no es separaven en espais sinó que es barrejaven. A la carretera, hi havia el poder de la burgesia, els propietaris de les fàbriques... mentre que als voltants, vivien els veïns que hi treballaven però vivint en molt males condicions socials però amb noves formes col·lectives.

Els veïns vivien en dos tipus de vivendes: amb planta baixa i pis, o de 2 o 3 pisos.

Els primers es dispersaven en diferents punts, encara en queden als carrers Leiva i Pou.

La planta baixa tenia una entrada d'arcs neoclàssics, com a espai comercial o artesanal, obrador i escaleta cap al pis de dalt. Les escales tenien un rètol de ferro amb l'any de construcció. En algunes, no hi havia portal i era ocupat per la mateixa família.

Al primer pis, hi havia un balcó i tres espais. De la cuina, s'accedia a galeries aguantades amb arcs de mig punt. En algunes, eren vora el pati.

Les teulades tenien 2 vessants i pendent lleuger. Fins i tot, cambra d'aire. S'aprofitaven murs de pedra, no treballada i maons de morter, embigent de fusta amb voltes entre les bigues. Amb el temps, algunes es reaprofitaven com a terrats, aixoplucs o dipòsits d'aigua.

Al darrere, es trobaven patis amb usos diversos; com petits horts... on, ara hi ha palmeres i figueres.

La casa gran del carrer Rosés

Que l'urbanisme influeix a la vida dels barris i a la socialització dels seus habitants és un fet inqüestionable. Tot i que la metròpoli tendeixi a fagocitar les barriades, fent-ne poc més que una acumulació sw gent i blocs de formigó; molts barris encara mantenen, una forta vida social.

Podem trobar exemples diversos d'aquestes relacions als nostres propis barris,. Un cas clar és el de la finca del carrer Rosés, coneguda popularment com "La Casa Gran o de Barco".

Aquesta és una de les finques històriques de Sants, no sols per la seva antiguitat, sinó també per les seves pròpies singularitats. Obra de Modest Feu, el que esdevingué arquitecte oficial del Municipi de Santa Maria de Sants, l'edifici representa segurament el primer model de casa ideada per a la vida de nous habitants del Sants d'inicis del s. XX; els obrers.

L'any 1899, el propietari de terrenys, Antoni Pi de la Serra, va demanar els permisos pertinents per poder edificar aquest edifici al solar que era contigu a la seva fàbrica; però no fou fins al 1927 quan l'obra es va veure acabada.

Sense dubte, aquell enorme bloc de pisos de vuit plantes amb quatre porteries diferents, deuria sobtar tant a uns i unes santsenques acostumades fins llavors a cases de pedra alçades, que van rebatejar la casa amb els noms que encara manté.

Sants inicià un canvi revolucionari cap a un model de vida diferent, cap als grans edificis i els espais reduïts. Però el model que va proposar Modest Feu tenia certes característiques que a l'època resultaven revolucionàries. L'edifici fou pensat per fer-lo autònom, amb les seves pròpies cisternes d'aigua i un sistema d'evacuació de residus cap a una fosa sèptica.

Entre les altres novetats que va presentar aquest model de "casa-bloc", fou el fet que l'edifici tingués dos patis per als veïns, un espai obert que segurament en aquell Sants, que encara tenia camps i extensions de terreny, no van ser tant valorat com els anys posteriors quan els grans edificis van anar creixent enganxats uns als altres. Amb el temps, els patis van esdevenir un escenari perfecte per a les xarxes de relacions veïnals. I aquestes relacions varen donar fruits.

La Casa Gran, tant en l'actualitat com al llarg de la seva història, ha estat més que un simple bloc de pisos, ha esdevingut un micro-barri amb personalitat pròpia; amb uns veïns que han estat capaços d'autoorganirzar-se tant per fer un refugi quan el bàndol feixista bombardejava Barcelona, com per fer la seva pròpia festa major.

Extret de: Barri.Sants.cat