Una riera desapareguda, la privatització del sol a Sants.

Els espais, en certa mesura, són com les persones: canvien, es modifiquen, desapareixen ... A vegades canvia el paisatge humà, el tipus de gent que es mou per aquells escenaris que ja han vist interpretar milers d'històries, d'altres vegades, en canvi, es modifica l'escenari. Es fan edificis nous, es rehabiliten espais antics o a vegades el que canvia és l'ús pel que han estat concebuts aquells edificis. Sobre aquest darrer tipus de modificació al barri tenim molts exemples que han fet millorar les vides de les veïnes i veïns de Sants, la majoria dels quals aconseguits per les lluites del veïnat.

Actualment podem veure com unes antigues Cotxeres dels tramvies es va convertir en un centre cívic, com la gran fàbrica de la família Muntadas, la España Industrial ha esdevingut el gran parc central de Sants, com el Vapor Vell ha canviat la seva funció industrial per la d'escola i biblioteca, com la fàbrica Serra i Balet és la seu d'un poliesportiu i com Can Batlló i tots els veïns esperen en el moment en que la fàbrica esdevingui un espai útil per al veïnat. Avui la història que ens ocupa és un pas invers, com un espai públic s'ha convertit en un espai privat, tancat a la gent i en part, fins i tot, edificat. Un exemple molt clar és el de la Riera d'Escuder.

Segur que moltes veïnes i veïns coneixen la part d'aquest carrer més propera a la carretera, la que arriba fins al carrer Socors. I segur que uns quants fins i tot hauran ballat a la festa major, ja desapareguda, que organitzava la Comissió de festes del Triangle d'Escuder, però potser no tants deuen saber que aquest carrer seguia més enllà del carrer de Miquel Àngel i fins i tot més enllà del carrer Rosés.

De fet, en origen aquest carrer era una de les moltes rieres que creuaven el pla de Barcelona baixant des de Collserola. Al terme municipal de Santa Maria de Sants en podriem destacar algunes, com la Riera Blanca, que era i és el límit amb l'Hospitalet o la riera de la Magòria, l'actual carrer de Joanot Martorell, el límit de Sants amb Hostafrancs.

Què ha passat per que actualment aquest carrer estigui construït en part i abandonat en la resta de l'espai quan és segur que en origen era una via pública i quan avui en dia podria ser un espai perfecte per a convertir-lo en una zona verda gens envejable a les de les grans illes de l'Eixample?

La resposta no la sabem, però si mirem els plànols dels anys 30 i els anys 50 com els que hi ha a continuació, es pot identificar encara aquesta via que creuava i pel mig del que avui és una finca. Alguns veïns de la Casa Gran, la finca del carrer Rosés, encara recorden haver transitat per la riera i veure el punt en que hi havia l'entrada de l'aigua cap a la claveguera. Aquesta història pot resultat tot un misteri però segurament estigui relacionada amb alguna fosca requalificació en els anys 70 aprofitant les obres de construcció del cinturó.


De fet a Sants també podem trobar una altra riera, un espai públic va ser privatitzat, no només per simple curiositat, sinó per un fet encara més important, per descobrir quins són els sistemes foscos que permetien, i encara permeten, que aquestes coses segueixin passant, per estar una mica millor immunitzats contra aquests tipus i aquestes accions corruptes.

Però encara seria més important poder recuperar un espai abandonat per a la gent del barri, reconvertint-lo en un petit pulmó del cor de Sants. De moment, però, una porta metàl·lica del carrer Rosés, rera dels grans blocs de la Rambla de Brasil ens segueix privant del que hauria de ser de tots.

El pla comarcal i els espais als anys 70.

Un barri, a banda d'estar format per la gent que hi viu, també és una suma o conjunt d'espais. Es troben espais que són, seran i fins i tot espais que podrien haver estat. Normalment, qualsevol barri d'una ciutat que tingui història suficient segur que té espais de tots aquests tipus; i Sants en pot ser un exemple molt clar; no n'és una excepció.

Dels espais que hi ha actualment, doncs el millor es pot fer per conèixer el barri és veure'l directament, passejar-se per ell abans que se'l mengi a trossos algun pla urbanístic. Dels espais que han estat tants (antiga església, antiga estació, l'estació de Bordeta...) en parlaré en diferents apartats.

Però, també hi ha hagut espais que no han arribat a existir mai, tret de la ment d'algun alcalde aficionat a les obres de ciment. En concret vull parlar del Pla Comarcal, que als anys 70, la gent del Centre Social, amb la campanya "Salvem Sants dia a dia" i l'Associació de Veïns Badal-Brasil i la Bordeta amb la del lema "Badal a 30 metres"; que en part van aconseguir aturar.

Aquest pla era ple de perles que se'ns dubte s'haguessin aplicat, haguessin acabat amb la vida associativa, la vida del barri. Als nostres ulls, se'ns faria impossible reconèixer el Sants que ara coneixem, ple de comerços. Per començar, les Cotxeres enlloc d'un centre cívic, era el museu del ferrocarril. La plaça de Sants i el passeig Sant Antoni haurien desaparegut sota una via ràpida i elevada, el que a l'època es coneixia com a Scalextric, i com aquestes unes quantes més, com la mateixa plaça Màlaga o els carrers Sant Crist, Rei Marti, Rossend Arús, Jocs Florals, Begur o Sagunt que són punt de contacte amb la Bordeta i també haurien desaparegut.

Desafortunadament, tot el pla no es va poder aturar, i segurament Badal en va patir les pitjors conseqüències, veient com la bogeria constructora i especulativa d'en Porcioles ja es passava més de tres pobles obrint un cinturó de Ronda des de la plaça Cerdà, per comunicar les zones comercials urbanes. Les mobilitzacions veïnals en aquest cas únicament van salvar alguns, però pocs, edificis situats entre la Carretera de Sants i el carrer Pavia; aquells que actualment a Badal actualment es troben uns metres cap endavant; però el cinturó es va fer torturant les oïdes de milers de veïns durant gairebé 30 anys, i fent desaparèixer espais tan emblemàtics al barri com la plaça de Víctor Balaguer, on va haver l'ajuntament santsenc i l'estàtua del "ninyu" (nen), ara a Can Mantega.

Tot i això, el fet d'aconseguir una victòria, encara que parcial, ens hauria de servir com a estimul per seguir lluitant per aquests barris, per aquells espais que els i les santsenques, bordetanes o magorianes realment volem. Especialment, un moment com l'actual en el que sembla que els projectes, com el de l'estació, el calaix o les Arenes, ens ploguin sense que nosaltres poguem fer-hi res.