Pirates a la Marina de Sants

L'inici del segle XVI a Sants, i en general a Catalunya, va ser un moment crític, com ens consta clarament el descens de població que va patir la nostra vila. Dels 25 focs a cases que hi havien, segons el fogatjament general de Catalunya a finals del segle XV, l'any 1553 només ens constaven
12 focs.

Entre els diversos factors que van motivar aquest descens caldria apuntar-ne un que potser avui en dia ens podria sobtar: la pirateria.

Al llarg del segle XVI la presència de pirates, principalment tunisiencs, a tota la costa barcelonina fou constant. Aquesta amenaça va fer, fins i tot, que la capital catalana es fortifiqués, tancant la muralla per la banda de mar. Pel que sembla un dels espais on era habitual trobar pirates era al delta del Llobregat: un espai no defensat on es podien aprovisionar d'aigua.

Aquesta presència habitual va impedir que el terreny es pogués conrear. Segons l'historiador Carreras Candi aquest pas dels pirates, majoritariament d'origen tunisienc va fer que una de les platges on paraven es conegués com a Can Tunis.

Per impedir aquestes incursions tan perilloses l'any 1566 el virrei comte de Melito va decidir que s'havia de construïr una torre fortificada. Però ni tan sols aquesta fortificació es va escapar de les accions dels pirates, ja que el 1567 durant les obres de construcció de la torre va ser atacada.

Tot i això la torre es va acabar el mateix any i amb una guarnició de 6 homes i 3 peces d'artilleria ja van entrar en acció. Aquesta construcció va ser utilitzada posteriorment en les diverses guerres i revoltes que va patir la ciutat, des de la Guerra dels Segadors, quan va ser volada, fins a la Guerra de Successió quan el 1713 Felip V la va convertir en baluard amb dues baterie per poder atacar el port de la ciutat de Barcelona, que es trobava assetjada.

Poques referències han quedat als nostres barris d'aquest passat relacionat amb la pirateria. Tot i que un dels carrers del nostre barri si ha conservat el nom d'un corsari, Bethencourt, però en aquest cas no va ser un pirata que preocupés als monarques, al contrari, ja que Bethencourt va treballar per la corona i en nom seu va conquerir les Canàries, massacrant i evangelitzant la població autòctona: els guanxes.

De Memòria de Sants. Agus Giralt.

També podeu trobar informació sobre els atacs pirates a Crosaris a la Marina de l'Hospitalet.

El Torrent del mal Consell i Can Bruixa

Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.

Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.

D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.

Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.

Sants al segle XVIII

Sants, com altres municipis del Pla de Barcelona, també era un nucli rural edificat des de fa molts segles. Al segle XI ja existia la parròquia de Santa Maria de Sants i el 1359 havia arribat a tenir uns dos-cents habitants. Al final del segle XIV, disposava d'una carta de comunió i amistat que li permetia reunir-se la població en somatent enfront dels atacs bandolers que saquejaven els camps.

Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.

Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.

Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.

En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.

El carrer de Sant Roc

No sóc un aficionat en parlar sobre costums religiosos al llarg de la història. Però, d'alguna manera han influenciat a la història d'Europa, sobretot durant l'edat mitjana; fins i tot, ens han arribat com a llegats històrics, en carrers o places on encara queden com a llegats.

Hi ha un culte dedicat a Sant Roc. Apareix a l'edat mitjana i es va escampar per Europa al segle XV, juntament amb Sant Sebastià, com a lluitadors contra la pesta i malalties contagioses. Sovint, anava vestit com un pelegrí amb el seu gos.

El costum va créixer en alguns gremis, igual com altres sants. Hi havia tres tipus de capelles: les clàssiques imatges de fornícula, grans escultures i mosaics.

Les imatges van ser una referència toponímica, tenien una situació estratègica. S'ubicaven a llocs visibles: cantonades, façanes que donaven al carrer. Una es troba a l'actual Hostafrancs, al primer pis d'un edifici fent cantonada amb Creu Coberta, que agafa aquest nom.

Al segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona reglamenta la seva comnstrucció davant de l'augment, i en dictaria una altra on prohibia vestir imatges i obligava a fer-les de pedra. O el 1778, s'obligaria a de cobrir-les amb teles metàl·liques per evitar accidents.

Les tendències liberals després de Cadis (1812) quedarien a les administracions locals i l'ajuntament, el 1823, va liquidar el costum de les capelles i substituïr-les per làpides amb inscripcions dels articles de la constitució.