divendres, 26 de desembre de 2008

Els Archs

Els enfrontaments entre la CNT i el Sindicat Lliure.

Una altra història sobre personatges i gent amb paper important a Sants, ja era la de Joan Peiró, que era obrer anarquista del sector del vidre que militava a la Bordeta. Avui, m'he entosiasmat en escriure una altra història concreta per fer entendre que, molts cops, ha estat i és el propi estat el qui s'encarrega de realitzar els màrtirs entre les classes obreres i lluitadores, buscant caps de turc per picar la cresta a tota la gent que es mou i lluita per canviar la societat.

Un exemple molt clar és el del Manel Archs, que era igualadí de neixement però santsenc d'adopció, anarquista i treballador del tèxtil. Va pagar la seva lluita per a la llibertat i unes condicions dignes per als treballadors amb la vida. Durant anys, va ser un participant actiu de la vida associativa de l'encara (i per poc temps) poble de Sants, organitzant concurregudes velades i culturals llibertàries, on hi convidarien gent important com la Frederica Montseny, futura ministra de sanitat durant la Guerra Civil. Mentrestant el poble canviava ràpidament abandonant la pagesia pels creixents vapors; rebent una primera immigració de l'interior de Catalunya i de la Franja, mentre que els polítics encara debatien entre si seguir ser un municipi independent o formar part de Barcelona.

La reacció més greu que va condemnar Manel Archs va ser el fet de tenir una ideologia reconeguda, ésser una figura mitjanament visible. Això, i trobar-se al Liceu el 7 de Novembre del 1893, quan Santiago Salvador va llençar les bombes al Liceu; des del galliner del teatre es ràpidament va ser identificat de manera falsa i detingut per la policia d'aleshores.

El 21 de maig de 1894, acusat de participar en l'atemptat de Martínez Campos fou executat, tot i que tothom tenia bastant clar que aquella suposada participació era una farsa. Però, res va salvar en Manel, però, tot i això, en algun dels últims moments, va voler deixar la seva llavor. Quatre dies abans de morir, va escriure una carta al seu fill, Ramon Archs, per comprometre'l a defensar la humanitat lliure, l'anarquia i seguir defensant la causa de les lluites obreres al barri.

Ramon Archs i Serra, neix el 1887 en morir el seu pare, que li va servir d'estímul de seguir en la lluita obrera amb la seva carta. En coneixem poc de la seva vida però se sap que el 1908 el van detenir en treballar al sector del metall i, davant de la vaga de 1910, treballa a la Hispano-Suiza i és secretari de la Sociedad Metalúrgica de Barcelona i la fàbrica Rablons per reivindicar la jornada de 9 hores com suprimir les festes religioses no dominicals. També és detingut el setembre davant de problemes amb l'enginyer Tours de la Maquinista, i els judici i l'absolució el van impedir en la creació i el primer congrés de la CNT. El 1912, s'havia d'exiliar a França.

El 1919, a Barcelona, torna a presidir el sector del metall de la CNT i tenia contactes amb el comitè nacional, que es reunia en un pis del Poble Sec al carrer Elcano o a un bar al carrer Rosal, o al Centre Republicà, de manera clandestina. Mentrestant, a Barcelona la situació bullia malament amb els atacs del pistolerisme, les últimes reformes regeneracionistes a favor només de la burgesia catalana i les vagues obreres de la Canadenca.

El 24 de desembre de 1920, és detingut a la Model, com explica Garcia Oliver en trobar-se'l a dins; mentre que la policia sospitava el seu nom en l'atemptat a un dels creadors del Sindicat Lliure; en què la premsa explicava que hi van intervenir 10 o 12 persones.

dimecres, 24 de desembre de 2008

El pla comarcal i els espais als anys 70.

Un barri, a banda d'estar format per la gent que hi viu, també és una suma o conjunt d'espais. Es troben espais que són, seran i fins i tot espais que podrien haver estat. Normalment, qualsevol barri d'una ciutat que tingui història suficient segur que té espais de tots aquests tipus; i Sants en pot ser un exemple molt clar; no n'és una excepció.
Dels espais que hi ha actualment, doncs el millor es pot fer per conèixer el barri és veure'l directament, passejar-se per ell abans que se'l mengi a trossos algun pla urbanístic. Dels espais que han estat tants (antiga església, antiga estació, l'estació de Bordeta...) en parlaré en diferents apartats.
Però, també hi ha hagut espais que no han arribat a existir mai, tret de la ment d'algun alcalde aficionat a les obres de ciment. En concret vull parlar del Pla Comarcal, que als anys 70, la gent del Centre Social, amb la campanya "Salvem Sants dia a dia" i l'Associació de Veïns Badal-Brasil i la Bordeta amb la del lema "Badal a 30 metres"; que en part van aconseguir aturar.
Aquest pla era ple de perles que se'ns dubte s'haguessin aplicat, haguessin acabat amb la vida associativa, la vida del barri. Als nostres ulls, se'ns faria impossible reconèixer el Sants que ara coneixem, ple de comerços. Per començar, les Cotxeres enlloc d'un centre cívic, era el museu del ferrocarril. La plaça de Sants i el passeig Sant Antoni haurien desaparegut sota una via ràpida i elevada, el que a l'època es coneixia com a Scalextric, i com aquestes unes quantes més, com la mateixa plaça Màlaga o els carrers Sant Crist, Rei Marti, Rossend Arús, Jocs Florals, Begur o Sagunt que són punt de contacte amb la Bordeta i també haurien desaparegut.
Desafortunadament, tot el pla no es va poder aturar, i segurament Badal en va patir les pitjors conseqüències, veient com la bogeria constructora i especulativa d'en Porcioles ja es passava més de tres pobles obrint un cinturó de Ronda des de la plaça Cerdà, per comunicar les zones comercials urbanes. Les mobilitzacions veïnals en aquest cas únicament van salvar alguns, però pocs, edificis situats entre la Carretera de Sants i el carrer Pavia; aquells que actualment a Badal actualment es troben uns metres cap endavant; però el cinturó es va fer torturant les oïdes de milers de veïns durant gairebé 30 anys, i fent desaparèixer espais tan emblemàtics al barri com la plaça de Víctor Balaguer, on va haver l'ajuntament santsenc i l'estàtua del "ninyu" (nen), ara a Can Mantega.
Tot i això, el fet d'aconseguir una victòria, encara que parcial, ens hauria de servir com a estimul per seguir lluitant per aquests barris, per aquells espais que els i les santsenques, bordetanes o magorianes realment volem. Especialment, un moment com l'actual en el que sembla que els projectes, com el de l'estació, el calaix o les Arenes, ens ploguin sense que nosaltres poguem fer-hi res.

dilluns, 15 de desembre de 2008

La cavalgada de reis a Sants

Fa 37 anys, el 1971, que es va celebrar la primera cavalcada de Reis al barri de Sants, organitzada per l'Associació de Comerciants del carrer Vallespir. El recorregut sempre s'ha orientat entre els barris de Sants i les Corts, passant pels carrers Vallespir, Passeig S. Antoni, Galileu i Joan Güell fins acabar a la plaça de Can Mantega. Altres vegades també ha fet el recorregut també s'ha fet des de Plaça Espanya i Creu Coberta; o també Avinguda de Madrid.
Malgrat tot, al començament del segle XX alguns escriptors com Jacint Laporta o Joan Amades ens ajuden a fer una idea sobre la rebuda dels reis màgics anys enrere. Però les cavalgades a Sants s'iniciarien el 1912, quan el Centre Catòlic aprofitaria uns vestits de les representacions dels pastorets i hi col·laboraria el Centre Carlí de Sants. Sobre el col·lectiu dels Carlins hi podriem trobar unes altres històries menys lúdiques i més obscures en què avui no hi tinc ganes d'entrar.
Els participants normalment han acostumat a ser gent del barri i ha tingut un èxit total per a totes les edats; sobretot, per a les nenes i nens que reclamen caramels i altres coses. Ha estat la segona cavalcada més gran després de la de Barcelona, que passa per la ciutat històrica i el barri de Sant Antoni.
Després d'una traca de foc, sortirien unes dues-centes persones que recorrerien la carretera de Sants en direcció Collblanc amb les atxes enceses. Allà els reis els esperaven amb tres carruatges que havien cedit els amos de Cal Ros Mayol, al carrer Sagunt.
Quan van arribar a l'alçada del carrer Olzinelles els reis pujarien fins a l'església de Santa Maria de Sants agafant un cavall, on serien rebuts el mossèn Baltà i la resta de les autoritats civils. Després de la cerimònia religiosa, el mossèn els va donar a besar una figura del nen Jesús, les seves majestats recorrerien el camí en direcció contrària fins que la comitiva s'acabés al costat de l'Hotel del Rei, a tocar de Carreras Candi.
Actualment, la cavalgada del carrer Vallespir podria passar en mans de l'Ajuntament com ho haurien pactat els districtes de Sants-Montjuïc i les Corts, deixant al marge els seus tradicionals organitzadors. Aquest fet s'ha reconegut amb una trobada entre la regidora Sànchez de les Corts i els portaveus del districte on encara depenem, on s'elitizaria la cavalcada amb un comitè d'honor presidit per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, els regidors i el president de l'associació. Aquest, Josep Marín, ha explicat que l'Ajuntament justifica l'expropiació amb excuses econòmiques denegant subvencions; i ha reclamat que els veïns seguiran fent la rua sigui amb el seu suport o sense. Segurament, possibilitarà la realització d'una primera cavalcada alternativa per a tothom, com està reclamant Barri.Sants i les associacions de veïns; com també es troben davant del moobing especulatiu de les immobiliàries que causant greus problemes als llogaters, poden acabar al carrer un dia com un altre; que a part de realitzar un cercavila, també seria un altre motiu per iniciar una cavalcada alternativa.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Que s'amaga a la història de Sants?

Si ens fixem en els diferents barris que al segle 19 ha anneixonat Barcelona, trobem que tenen històries molt diferents, segons la zona, el context, la seva gent, les idees o els canvis; la majoria dels quals han estat i encara són pobles sotmesos per la capital sobretot per interessos econòmics i capitals.
Si ens centrem a llocs com Sarrià, Sant Gervasi, Pedralbes o el Passeig de Gràcia, veiem que la seva història s'ha centrat sobretot en els interessos del poder de les classes dominants, com és la burgesia "catalana", amb valors individualistes i els seus interessos de negoci privat vivint delm treball de les fàbriques o les indianes, com les estafes i qualsevol negoci negre, a part de la seva actitud política realment espanyolista i la seva moral catòlica ultraconservadora.
Tristament, molta gent dels barris o de la ciutat son uns ignorants i s'han quedat només amb aquesta part de la història, com és la Sagrada Família, la Catedral, la Plaça Catalunya, el Liceu, la Pedrera o el Palau de la Música; o l'estàtua del Cambó: llocs i personatges que fan al·legoria a la burgesia, i on les lluites socials dels treballadors s'han ignorat per complert.

En canvi, molts altres barris han tingut una història completament diferent, en què els protagonistes reals són els veïns, que la immensa majoria són els que han hagut de lluitar dia dia per sobreviure, i en molts casos, explotats a les fàbriques, com també han estat els primers en fer front a la precarietat dels seus barris; com també la gent marginal.
L'associacionisme ha agafat força en aquests barris a través de les assemblees, sindicats, espais o cooperatives com a llocs de trobada dels veïns on sempre hi han participat prenent diferents decisions i on s'han mogut moltes les iniciatives socials, polítiques, culturals o festives: reivindicar un habitatge digne, reclamar espais per als joves, concerts, festes majors alternatives...
Alguns d'aquests barris són el Clot, Sant Andreu, Poble Sec, Sant Antoni, el Ninot, i, com no, Sants, la Bordeta, Hostafrancs o la Magòria; que són els que tractem en aquest bloc i tenen uns origens semblants en aquests altres barris. Aquests origens surten a la meitat del segle 19 davant del nou context industrial amb les xemeneies dels vapors tèxtils, el "Vell" i el "Nou", amb el nom d'Espanya Industrial, sent l'inici del paternalisme dels propietaris i de l'explotació obrera a les fàbriques; que, al mateix temps, també mostra l'inici d'uns altres costums i una altra història que acabaria amb el context rural de l'Edat Mitjana. Aquí, els lluitadors comencen a ser els protagonistes de la història d'aquests barris, que són els qui pateixen les jornades laborals complertes a les màquines de cosir, les repressions dels propietaris com Joan Güell o els Muntades com la seva vida precària en general: habitatge, salaris... com també les seves dificultats de pas davant de les obres del tren al final del segle 19 o els problemes durant l'agregació al barri el 1879. Però, els veïns com els obrers han trobat la seva manera d'afrontar els problemes diaris, amb assemblees de barri, associacions i comissions de veïns als diferents carrers, sindicats de treballadors (CNT, ). Algunes lluites socials aconseguides són algunes reduccions de jornades laborals i el primer sindicalisme. D'altra banda. també hi hauria el primer cooperativisme
Al marge d'això, com aconseguir els com també la seva vida quotidiana,
Per sort, és un barri amb molt poca religió i burgesia; malgrat males influències com la Núria Feliu, la Carme Chacón o algun altre personatge indesitjat.
Aquí, s'amaga a les històries santsenques, el que la majoria de la gent no li interessa veure o saber: la vida de la seva gent i la seva participació activa al barri. Jo també hi he de posar de part meva perquè la tradició assembleària perduri i guanyi el dia de demà.

S'ocupen uns pisos de Verge de Núria

Uns pisos inacabats i insostenibles.

Davant de les reivindicacions dels veïns i treballadors de la SEAT que reclamaven unes millors condicions de vida; la majoria eren de la cooperativa Verge de Núria, que era bastant lligada a la SEAT. Molts dels obrers van estar pagant part dels seus estalvis per a la construcció d'uns pisos que mai s'acabaven. Bé, 5 dies abans de Nadal, el 24 de desembre, 72 famílies de la cooperativa insuportables, van haver d'ocupar dos blocs de pisos encara inacabats a la Zona Franca. Els treballadors van treure les reixes i van habitar els pisos instal·lant-hi matalassos, fogons de butà, cadires i el que pogueren portar per subsistir; i hi van viure sense llum ni gas.
Es va descobrir que el president de la cooperativa, Ezequiel Bellet, i el constructor s'havien gastat molts dels diners dels treballadors havien estat edificant xalets a Castelldefels.

La paciència dels treballadors ja es va acabar quan el propietari els va estafar demanant-los de 20.000 a 184.000 pessetes per família per acabar les cases; però el president va desaparèixer en agafar els últims 17 milions d'entrega amb estafes com l'augment dels preus dels materials. Els obrers el van denunciar i van habilitar definitivament els pisos mentre que la immobiliària els va amenassar cridant a la policia, i Bellet havia dimitir davant del context.

Al final, les primeres 72 famílies van tenir habitabilitat als pisos i han pogut demanar uns serveis mínims per vivenda mentre que altres obrers els van haver de denunciar davant d'una injustícia per les estafes dels pisos. El març del 1975, altres famílies també van poder ocupar pisos el 1975. Però van insistir a denunciar que alguns treballadors ja havien pagat unes 7.000 pessetes per uns pisos que havien de ser llestos el 1973.

dilluns, 8 de desembre de 2008

El Xato i el Ninyu


On s'amaguen les escultures a Sants?

En un barri obrer com és Sants, que s'ha fet gran amb el treball i amb les lluites de la gent, semblaria difícil trobar alguna obra arquitectònica o escultòrica que compleixin alguna funció merament funcional i, d'altra banda, tampoc abunden tant com en altres barris, com l'Eixample, Sant Antoni o el Raval. Sants només recorda la seva història més destacada per les grans xemeneies, com la del Vapor Vell o la de l'Olivareta, pensades en moure les fàbriques d'un lloc a un altre per interessos dels propietaris, que no pas el que fa els conjunts escultòrics pensats per embellir els carrers.
Tot i això, també podem trobar exemples que qualsevol santsenc reconeixeria ràpidament. A part de l'estàtua del ciclista a la punta de plaça de Sants, inaugurada per commemorar l'origen santsenc de la Volta Ciclista a Catalunya, i que sempre ha tingut partidaris i detractors; gairebé tothom reconeixeria dos exemples clars i peculiars: les estàtues del Ninyu i el Xato.

La primera és l'estàtua que es pot trobar a la plaça Can Mantega; una font coronada amb l'estàtua d'un nen; que abans, estava a la plaça de l'ajuntament santsenc, a l'actual encreuament entre Carretera i Rambla Brasil, però amb l'obertura del cinturó el barri va perdre la plaça, l'edifici de l'antic ajuntament, i alguns santsencs fins i tot les cases. De tot allò, l'ajuntament barceloní només va reubicar la font traslladant-la a en aquesta altra plaça, entre els carrers Joan Güell, Violant d'Hongria, Melcior de Palau i Rosés.

La història de la segona estàtua, la que molta gent encara la coneix amb el nom de "Xato", fins i tot resulta molt més peculiar, ja que també té a veure amb influències mitològiques. L'origen és molt curiós, ja que no és de Sants. Sembla que Joan Amades explica que aquesta estàtua formava part d'un conjunt monumental: una font que estava ubicada a l'actual plaça del teatre a tocar de la Rambla. La dita font fou ornamentada l'any 1802 en ocasió d'una visita feta per la família reial, afegint una piràmide ornada amb plantes i flors amb una figura d'un satir i coronada per l'estàtua de Neptú. Però a l'imaginari popular de Neptú quedava molt llunyà, raó per la qual la font fou coneguda com la Font del Vell. Enderrocada la font l'any 1877, el Neptú va iniciar el seu periple recorrent diferents barris de la ciutat, que el va portar primer al Parc de la Ciutadella, al costat de la cascada; i, finalment, a la Plaça de Sants, a la part en tocar amb Joan Güell i Passeig Sant Antoni; just darrere de les primeres escales del metro de les línies 3 i 5. Actualment, ha seguit abandonada i amb escassa abundància d'aigua.

El trasllat de la plaça del teatre a la Ciutadella va ser força accidentat i l'estàtua del Neptú es va golpejar perdent el nas i adquirin per sempre el nom, de "Xato".

diumenge, 2 de novembre de 2008

Carles Garcia i Soler

Empresonat i exiliat durant el tardo-franquisme.









Carles Garcia i Solé va néixer a Sants el 1949. Els seus pares eren de família obrera, la seva mare venia de Baza, Andalusia, i es va afiliar a la CNT; i van haver de lluitar al Front Popular a la Guerra Civil. A casa, parlar de temes, com República i guerra, eren tabús davant de les conseqüències repressives i de pèrdues de llibertats que va comportar, pensant que ell i els seus germans no s'impliquessin en política per no patir el mateix.

Durant el franquisme, va veure la repressió de manera molt directa. Per intentar parlar català, va rebre agressions tant a l'escola, amb un regle a l'esquena per un mestre; com als passadissos del metro de Plaça Catalunya per falangistes quan tornava d'excursió, per portar un escut de Catalunya a la motxilla.

Amb 14 anys, va treballar d'aprenent en un forn de pa i, als 18, a l'àmbit dels transports, com el seu pare.

Va fer un grup de col·legues que compartien les mateixes vivències i es van fer socis del Club Excursionista Puigmal, entitat força compromesa amb les reivindicacions dels Països Catalans. També s'hi organitzaven classes de català de forma clandestina i aprenien a estimar el país fent excursions. Mostraven una intensa sensibilitat a la repressió cap als més desafavorits socialment.

Des de l'entitat, el president els va portar a fer un salt important de la lluita: els va passar a formar part d'un possible exèrcit d'alliberment català, integrant-se a una assemblea a la Catalunya Nord amb gent destacada del Consell Nacional Català (Pau Casals, Batista i Roca); on participa en un curs de lluita i aprèn tècniques de guerrilla, lluita, resistència i subsistència. Van protestar contra les penes de mort demanades al Consell de Burgos, el 1969, que els servia com a prova de foc de manera molt activa. Amb material de lluita arribat de França, iniciaven la seva activitat.

Malgrat la censura dels mitjans de comunicació, van aconseguir fer escac a tota la policia catalana. Van causar un accident inevitable a tres companys en preparar accions a Montjuïc contra l'Exposició de l'Automòbil, on hi participava Joan Carles. Les conseqüències van portar a inexistents infraestructures de metges exiliats; ja que la defensa d'una Catalunya independent i socialista entrava en contradicció amb altres plantejaments ideològics.

Aleshores, s'hi van apartar i ser fundador del FAC (Front d'Alliberament Català), actiu fins el 1979; amb un sabotatge a tot el que representava la dictadura, que eren motius de la seva acció política i altres de solidàries, davant de casernes militars i de la guàrdia civil, comisseries de policia, locals del Moviminto Nacional i qualsevol altre cos, espai o cosa del feixisme. Recolzava les vagues de treballadors de SEAT davant de les explotacions laborals.

Després de passar octavetes amb raons polítiques sobre aquestes accions, va ser detingut i empresonat i amenassat amb pena de mort; Tot i canviar el seu sentit en una manifestació internacional contra la pena de mort; però acusant la FAC; coincidint amb detencions a Puig Antich i altra gent del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).

Va estar empresonat a Segòvia on ha participar en vagues de fam amb presos polítics del País Basc.

En morir el Franco, es va exiliar amb altres companys catalans i bascos cap a França; on eren un altre cop empresonats, a París, i van passar a l'illa de Yeu on l'esquerra francesa els va fer un acte a favor seu durant l'exili.

Aleshores, va tornar cap a Perpinyà per re-incorporar-se al FAC, que havia seguit en lluita durant aquells cinc anys; i havien publicat la revista titulada Catalunya Roja. Però, hi van haver certes contradiccions en la organització davant de les noves perspectives obertes després de la dictadura.

Després de col·laborar amb accions i tasques de suport de lluita al País Basc.

El 1979, torna de forma legal a Catalunya on ja s'integra definitivament; on el seu nom torna a aparèixer a la llum; i es trasllada a Vallirana.

Passa a militar a ERC, juntament amb Josep-Lluís Carod Rovira; però, al 2006, es dóna la baixa per vergonya a l'actual orientació centrista de la cúpula del partit. Ha seguit crític i donant llum al seu somni, en arribar a uns Països Catalans socialistes.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

L'arribada del Correllengua a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

La llengua de Sants: el CATALÀ. ARA I SEMPRE.















Manifestació i pencarta del Correllengua, 2007

Fa 10 anys que es va celebrar el Correllengua a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, concretament el 2000. Aleshores, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i altres entitats seguien conscients de les amenasses en contra la llengua i la cultura catalanes des del Tractat dels Pirineus i el Decret de Nova Planta, que seguien després de la transició espanyola: la centralització a Madrid, la imposició del castellà als serveis públics (com en l'educació...), les normes de la Unió Europea, ...
Aleshores, es volia fer conèixer el català com una llengua vehicular i pública a través de mogudes lúdiques arreu dels Països Catalans, sobretot al Principat i el Principat Nord; també com un punt de connexió amb la resta de cultures.
El 2000, les veïnes i veïns d'aquests barris, que ja venien de tradició lluitadora per al català com element públic i integrant, també volien fer arribar el Correllengua, obert a tothom, tant dels barris com de fora. Aleshores, també es va crear una secció de la CAL, que es troben al Centre Social, al carrer Olzinelles, per fer realitat i un pas més per gaudir d'aquesta festa.
També hi ha donat suport altres col·lectius populars i reivindicatius santsencs i bordetans, com el Casal Independentista, els bastoners, la colla castellera Borinots, entitats educatives i culturals: esplais i escoltes, corals; fins i tot, gent d'altres pobles oprimits per l'imperialisme. Fins i tot, la Plataforma pel Dret de Decidir...
Els llocs més importants són a la Plaça de Sants, la plaça Bonet i Muixí, la Carretera, l'Espanya Industrial i les Cotxeres; o llocs més concrets: espais socials (Sant Medir, Can Vies...).
S'han fet xerrades, fires i exposicions d'entitats, recollides de firmes, activitats i jocs populars, obres de teatre o accions reivindicatives i actes, per a totes les edats. Entre altres coses, també s'ha mostrat la necessitat de recuperar espais abandonats.
Però el més important ha estat l'acte oficial del correllengua, la muntada del trencaclosques dels Països Catalans i la manifestació unitària pel carrer de Sants, on hi participen els diables, els castellers (amb el seu pilar), senyeres i estelades; on també hi participen els nens; al davant hi sobresurt la pencarta.

divendres, 17 d’octubre de 2008

La mort de l'Esteve Fortuny, 1986

"Ha començat una etapa jove i tribal on es barregen els timbres i llenguatges ètnics africans i asiàtics; també onomatopeies i rituals en exercicis propers a la polipèsia i eslògans reivindicatius. Els segueix un nou públic jove i eufòric amb banderes i estelades als concerts per a la independència dels Països Catalans".

"19 d'agost del 1986. Tot es capgira. En mig concert a Cardedeu, hi ha un incident molt fort, que afectaria greument el seu viatge musical."

Un sentiment popular a una ànima rockera santsenca.







L'Esteve va néixer a Sants el 1954, al carrer Comtes de Bell-lloc, era el segon germà dels Fortuny. Va viure els canvis de cases mentre naixien els seus germans, a la Bonanova i a Horta.
Igual com els seus germans, tenia una vida feliç, ja estava influenciat en la música catalana per la seva mare, que cantava a l'Orfeó Santsenc, i per una coral familiar que dirigia el seu tiet els dies de festa familiar.

La seva educació més important va ser als Escoltes d'Horta, on expressava els seus sentiments catalans i socials al marge del franquisme; i on va aprendre a tocar els primers acords de guitarra a les sortides i excursions.
La música el va aficionar i obsessionar moltíssim, en què els estudis per sort se li van ressentir, a part de que l'escola era totalment franquista i elitista; i no li serviria de res.
Per sort, també va poder evitar el servei militar, com la majoria dels seus germans, però per fer-se malbé la vista llegint de prop a les fosques i amb espelmetes.

El 1968, entrà al conservatori de música però l' abandonaria el 1972 perquè preferia ser autodidacte i agafar l'aventura de composició pròpia que les classes acadèmiques. En aquella època, començà a interessar-se pel jazz, afició que li va incrementar en anar a veure en Miles Davis a Barcelona.

Amb els seus dos germans, va crear el grup Els Llums, amb un repartori musical de cançons pròximes al blues i el rock, amb temes dels Beatles, els Stones i la inevitable Casa del Sol Naixent o Perduts en la immensa mar blava. Feien les primeres gires en els casals i els instituts, disfrutava i vivia intensament els llargs solos de guitarra i l'orgue passat per un oncle-avi que era capellà. Poc després, seguiria amb el grup acústic Roda, i altres com Fang i Disbauxa, on també hi havia tocat el contrabaix.
I el 1974, crearia la Companyia Elèctrica Dharma amb tres germans seus i el Carles Vidal, baixista, un col·lega seu dels escoltes. Al mateix temps van formar una comuna urbana i després passaria a ser rural, i viurien a la masia de Can Comas entre Sarrià de Dalt i Palol de Revardit, a prop de Girona.

Des d'aleshores, la seva vida ha anat lligada directament al grup com a guitarrista, com el segon instrument clau del grup, després del saxo. També participaria amb Comediants en cercaviles pel Maresme; i on havia actuat cada any al Canet Rock.

Amb la dimissió del seu ex-company Jordi Soley per seguir un negoci de cafès del seu pare, passaria també a tocar els teclats i el flabiol. Feia la música de la majoria dels temes on es combinarienn les sonoritats i llenguatges del jazz-rock instrumental dels 60 i 70 influenciat per John Lee Hooker i Big Bill Broozny i les influències de la música catalana amb temes destacats com La Mediterrània se'ns mor, Catalluna o Ball Llunàtic o el famosa i enganxós tema La presó del rei de França.

També va arranjar algunes de les peces per a cobla, basant-se amb un treball d'en Joaquim Serra; per tocar amb la cobla Mediterrània al Palau de la Música, que va ser el primer cop que s'obria l'entrada al rock. Fins i tot, va fer un petit viatge en el món de la música clàssica amb quatre poemes musicals que, desgraciadament, eren molt difícils d'arranjar en rock per la quantitat d'instruments.

Més tard, hauria viscut a Sants al carrer Sagunt, on hi havia assejat amb els seus germans en un local al pis de sobre del bar Salut, des d'on se sentien els sons musicals canyers i melancòlics de la seva guitarra.
Abans d'actuar en concerts afinava sempre la guitarra per tal de fer arribar els acords musicals amb la seva versibilitat musical i artística, per la seva manera expressiva i sovint aflemencada de tocar en directe.
Però, en un moment quan l'Elèctrica Dharma vivia un dels moments més sòlids del seu viatge amb l'etapa tribal, es va capgirar la felicitat greument. En un ple concert a Cardedeu, l'Esteve es va desmaiar a dalt de l'escenari afectat per una hemorràgia cerebral i al cap de pocs dies va morir a l'Hospital Clínic el 19 d'agost de 1986, amb 32 anys.
La seva mort va afectar molt a la vida del grup ja que sense ell creien que perdria tot el sentit i van voler desfer-se; però
van assejar plegats per preparar un concert d'homenatge a l'Esteve, com a gran músic i líder.
El concert es va fer el 12 de març de 1987 al Palau de la Música acompanyats amb l'Orquestra de Cambra de Barcelona, dirigida per Manel Camp. Seria un acte per recordar la seva memòria i reconèixer la seva creativitat. Després es va gravar un disc nomenat Homenatge a Esteve Fortuny. I en un segon homenatge, s'enregistraria el disc Fibres del cor on les lletres eren escrites pel Pep Fortuny (el bateria) però seria també l'inici d'una nova etapa musical. I gràcies a la continuació del grup i l'aparició d'associacions i clubs d'amics del grup que han fet arribar la seva música a nivell internacional tant a Europa, Estats Units, Àfrica i Àsia.

En aquests 25 anys, hi ha hagut poques iniciatives per rememorar la seva figura i la seva tasca musical, s'han portat a terme de forma popular i per aquells més propers, sense intervencions institucionals.
Aquest oblit és precisament el que vol denunciar "L'iniciativa popular per la Memòria d'Esteve Fortuny" que ha començat a fer difussió de la campanya cap als mitjans de comunicació, entitats i institucions catalanes. Aquest any, a la diada, s'han començat a recollir signatures reclamant un carrer amb el seu nom; se'n porten més de 800. S'ha mostrat un interès per al carrer Sagunt on hi havia viscut, i seria necessari que ben aviat ja se li canviés el nom.

A sota us passo dos vídeos per a poder-lo recordar quan havia estat guitarrista i cantant de l'Elèctrica Dharma. El primer és en un concert al Mercat de les Flors el febrer de 1986. I el segon és sobre un tercer homenatge a les fonts de Montjuïc durant les festes de la Mercè el 2006







.



Companyia Elèctrica Dharma. El toc llunàtic. Xevi Planas.
Una iniciativa popular per recuperar la memòria de l'Esteve Fortuny. Agus. Barri.Sants

divendres, 10 d’octubre de 2008

La Societat Esportiva Mercat Nou-Magòria

El futbol triomfa a Sants

Per buscar els origens del futbol al barri ens hauriem d'anar enrere en el temps fins arribar als finals del segle 19. Anys abans de que Joan Gamper fundés el Barça, ja hi ha constància que el futbol tenia practicants amateus que es trobaven als peus de la muntanya de Montjuïc. Els anys 30, serien una bona època per a l'esport popular santsenc; amb l'aparició d'ateneus i entitats obreres, lligat amb l'incipient temps de lleure va popularitzar l'esport en un temps de lleure va popularutzar l'esport entre els estaments que no s'ho haviejn pogut permetre. Així, es van desenvolupar moltes de les actuals disciplines i apareixien molts dels clubs actuals. Però els anys 40, tristament, va suposar un pas enrere de l'esport popular per la perduda a la Guerra Civil i el triomg del franquisme. Els ateneus van desapareixer i molts clubs es van veure obligats a canviar directives, noms, escuts...

Això es fa especialment lloable entre l'abril i el maig del 1947, quan un bon grup de persones lligades al Mercat de Sants i els veïns del carrer Sant Jordi, fundessin la Societat Esportiva Mercat Nou-Magòria. El seu fundador va ser Antoni Gomà, que va crear un equip de futbol on tothom del barri tingués cabuda. L'escut el va dissenyar Marià Gomà. En un primer moment, la manca d'equipaments esportius a Sants va fer que que el club comencés a jugar a Collblanc, al camp del Torressenc. Després del primer any de fundació, el club va tenir diferents presidents; ja que només se'n podia ser una temporada. Del 1951 al 1978, Jordi Suñé i Sanahüja va ocupar el càrrec on l'equip es va fer gran.

Si volem conèixer el club tal i com és ara, ens hauriem de centrar als anys 70, en què un nou president, va començar a construïr aquell club. Es va iniciar el futbol base del club; primer amb un equip juvenil i més endavant es van anar creant les diverses categories inferiors, convertint el Mercat Nou en una autèntica escola de futbol.

El 1984, després de jugar uns anys al camp de Julià Capmany, es va traslladar al camp de futbol de Magòria, on actualment hi segueixen jugant. Aquell any, va ser el fet clau que va marcar la història del Mercat Nou. Amb el temps, el retorn al barri va significar un nou creixement del club, que es va fussionar amb el club esportiu Estrella Marina.
El 1992, van ser els pioners en el barri de crear un equip de futbol femení. L'esport femení, que tantes passes va tenir als anys 30, i que tant repressaliat havia estat durant el franquisme, va tornar a triomfar i a créixer de nou.

Actualment, s'han modificat els equips amb inversions molt importants, arribant a adquirir la categoria de Primera Territorial per al Primer Equip. Està format per 1 equip Pre-Benjamí, 2 equips Benjamins, 1 equip Aleví, 1 equip Infantil, 2 equips Cadets, 2 equips juvenils i 2 equips amateurs.
L'any passat es va celebrar el seu 40è aniversari amb l'ascens de l'equip de la Primera Divisió Territorial.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La Quaranta Cèntims


Els fets del 26 de juliol de 1909.


Al final del segle 19, a Barcelona, com a la resta de ciutats europees, hi seguia predominant durament l'actitud patriarcal, en què les dones han tingut i encara segueixen tenint un paper secundari com agents històrics. Tristament, se'ns ha explicat una història on les dones no hi apareixien en cap altra cosa més que mares o esposes; fins i tot, només com a objectes dels marits.
Però, ens hem de situar els primers anys del segle 20, al barri del Poble Sec i, més concretament, a l'avinguda del Paral·lel. El barri bullia d'una gran activitat artística, en la qual les dones hi tenien un paper absolut. No vé de noms, com La Bella Dorita, Tórtola València, Raquel Meller, Carmen Amaya o Mari Sant Pere, que brillat enmig de la història del Paral·lel.

La nostra protagonista, en canvi, no venia de la burgesia que s'alliberava de les seves morals estrictes, ni era una estrella del music hall ni tampoc del teatre, que volgués triomfar. Se la veia amb massa pocs números per fer història; i encara més amb l'actitud masclista d'aquella època.
Era una dona de barri obrer i una gran professional de satisfer els plaers sexuals. Era una prostituta; en general, era una professió marginal i discriminada.
Li havien robat el nom. Tothom la coneixia com la Quaranta Cèntims; però en realitat es deia Maria Llopis i Bergés. Va participar activament als fets del 26 de juliol durant la Setmana Tràgica del 1909, a dins dels col·lectius de prostitutes i els sindicats anarquistes en els fets ocorreguts a Barcelona a partir del 26 de juliol de 1909, és a dir, del que avui es coneix com la Setmana Tràgica. De fet, per entendre la importància de la dona en aquest esdeveniment, ens bastaria amb dir que tot s'inicià el matí del 26 de juliol, quan grups de dones van correr la ciutat fent tancar botigues i fàbriques cridant la vaga general.

Però tornant a la Maria, el cert és que tampoc s'ha pogut descobrir més d'ella i del final de la història. Durant la revolta fou detinguda i com molts fou condemnada a mort. Finalment, però va veure conmutada la seva pena per l'exili perpetu.

dimarts, 30 de setembre de 2008

El cementiri de Sants








El cementiri de Sants té una història i situació peculiars que en algun moment s'ha ubicat en un punt concret i curiós, al barri de Collblanc, a l'Hospitalet de Llobregat, tot i formar part del barri.

El primer cementiri de Sants, com era natural, estava ubicat al costat de la parròquia de Santa Maria dels Sants; al petit turó que s'aixecava tota la resta del municipi, des de l'edat mitjana i els tres segles posteriors.
Però, al segle 19, a Sants, hi començava el seu creixement, l'arribada dels grans vapors tèxtil era propera. Així, doncs; quan les autoritats van ordenar que els cementiris fossin edificats lluny de l'espai habitat; l'únic espai disponible era a la Marina, però els metges de l'època van considerar l'espai com un terrenyn insà del poble; i en quedava apartat.
Per aquest motiu, es va decidir edificar el nou cementiri a uns terrenys coneguts com La Coveta, que era un lloc proper al terme municipal a l'Hospitalet, però que Sants compraria els terrenys on s'edificaria el nou cementiri; i en va gestionar l'ús; juntament amb la posterior agregació a Barcelona. L'obra del nou cementiri fou encarregada a Jaume Gustà i Bondia, arquitecte que posteriorment participaria a l'Exposició Universal del 1888, a Barcelona, i també fou l'autor de la seu actual del districte.
Finalment, l'edifici fou inaugurat l'any 1880, i ben aviat es va destacar pel fervor que els petits burgesos i comerciants santsencs van impregnar a les seves tombes i mausuleus. Calia entrar a la glòria ostentant catalanitat i riquesa; com diu la dita, sent els més rics del cementiri.

L'espai on hi havia l'antic cementiri del municipi, al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants, va ser ocupat per a fer les cotxeres del tranvia. Com a curiositat es comenta que a l'època que va començar a funcionar com a cotxeres, especialment els dies de pluja, encara apareixien, de tant en tant, ossos humans, amb el conseqüent espant dels viatgers que esperaven la sortida del tranvia.

El cementiti de Sants; Relats en català, Agus Giralt

diumenge, 28 de setembre de 2008

Sants contra la hispanitat

12 d'octubre: RES A CELEBRAR!!!!

Fa 30 anys que es van començar les primeres reivindicacions contra la festa de la Hispanitat, el 12 d'octubre, durant la transició espanyola, com tan sols una herència fosca dels desastres causats per la colonització dels pobles d'Amèrica; i els atacs i bombardeigs franquistes a Barcelona el 1939 tornant a imposar un sistema autoritari i espanyolista que pretindria liquidar el govern d'esquerres del Front Popular; que també va causar milers de morts per les bombes dels bombarders italians o els vaixells franquistes; com també la posterior entrada dels tancs feixistes a la ciutat, l'opressió directa a les llengües minoritàries i sense dret a decidir, com el català o l'euskera amb conseqüents amb detencions i tortures.
La gran part dels moviments d'esquerres que lluiten dia a dia a favor dels drets dels Països Catalans, com l'Esquerra Independentista de Catalunya (EIC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o altres partits catalans d'esquerres i els moviments socials, compromesos en les seves lluites, segueixen denunciant aquest dia com a innecessari amb el seu caràcter racista i imperialista; i encara segueixin les desfilades militars presidides per un cap d'estat, Joan Carles de Borbó, escollit per Franco, que segueix representant la unitat d'Espanya.

Sants ha estat un dels llocs on més s'ha criticat aquesta festa; tant pels veïns com els col·lectius antifeixistes, recolzant l'opinió de les classes populars.
Les mogudes han estat més fortes i contundents, els fets s'han centrat sobretot, a la carretera i la plaça de Sants i la plaça dels Països Catalans.
Els col·lectius del Casal Independentista, des de la seva obertura, s'hi han oposat clarament fent manifestacions amb estelades, les crítiques i pencartes amb el lema: "12 D'OCTUBRE, RES A CELEBRAR" per reivindicar un altre cop més la seva lluita a favor de la independència com a única alternativa per mantenir la llengua i la cultura als Països Catalans acompanyades d'alguns símbols antiimperialistes i antifeixistes, com la crema de banderes espanyoles i fotos del rei. I també s'hi han fet actes polítics per membres importants del Casal, com la veu contundent de l'Agustí o "Rocker" . La manifestació molts cops ha rebut agressions ultraviolentes per grups skins neonazis i forces d'ocupació policial; on hi han hagut amenassats i detunguts; com el cas del 2006, que se'ls va demanar injustament 50 anys de presó. Altres cops, algunes víctimes antifeixistes han hagut d'estar hospitalitzades.
D'altra banda, també s'han unit a les diferents lluites de l'Esquerra Independentista del Barcelonès, que han acabat a la plaça Sant Jaume o arribant al castell de Montjuïc, que encara segueix sent dels militars i també on els franquistes van afusellar molts lluitadors del Front Popular, a favor de la República i les classes populars: Lluís Companys o altres persones.
Alguns dels parlaments han servit per fer homenatge a les víctimes del neofeixisme i el militarisme, com Guillem Agulló.

A part, les JERC de Sants-Montjuïc i l'Eixample també han realitzat els seus actes polítics i la seva botifarrada i concerts a la Plaça dels Països Catalans o el Parc de l'Escorxador, on també manifesten més dret de decidir als catalans per aconseguir la independència davant de les opressions feixistes i el maltractament històric dels pobles d'Amèrica Central i del Sud, reclamant un finançament més digne per Catalunya que també s'acosti a la independència la república dels Països Catalans i també la integració de la gent de fora als àmbits de la cultura catalana. Surten pencartes semblants a les de l'EI.

Refugis a la Guerra Civil (segona part)


Davant dels sistemes d'autoorganització fossin alts i eficaços, es van crear unes comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus... Van aparèixer figures com els veïns responsables, vigilants o les juntes veïns.
Els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel de tota la comunitat. Aprofitant les runes i amb la gran manca de formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que servirien per defensar els ciutadans de 149 bombardeigs que va patir la ciutat.
Sants, Hostafrancs i la Bordeta es trobaven a l'època, juntament amb part dels carrers dels barris de l'Eixample, com el Ninot o Sant Antoni, i les Corts; al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Mentre els que estaven ferits per les bales, com lluitadors de l'exèrcit popular, serien atesos a l'Hospital Clínic o Sant Pau.
El cert és que no fou el nostre un dels barris més atacs pels avions, amb l'excepció d'Hostafrancs. Pels feixistes, resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els dipòsits de la Campsa.
Tot i això pel que fa el nomre de refugis edificats cal a dir que fou altíssim, i que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri, no n'hi hagi cap d'obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi havia passat hores a l'interior resultava un record més aviat molest.
Què se n'ha fet d'aquells refugis? Fpncs la veritat és que alguns d'ells han passat a millor vista per la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d'algunes grans obres com l'Estaciö o el Cinturó i per culpa també de l'enderrocament d'algunes finques antigues, però molts d'altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d'una certa edat.
Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del carrer Rosés, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els veïns van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres ginques del barri, a vivendes i a antigues fàbriques i tallers.
Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referències al refugi de Nou de la Rambla, al Poble Sec, com si aquest fos l'únic que hi hagués hagut a tot el districte VII. Sincerament, no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria lloable que fossin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.

divendres, 26 de setembre de 2008

Refugis a la Guerra Civil (primera part)














1936-39: "El govern d'ERC i el Front Popular llença missatges en defensa de la gent en contra els opressors franquistes i la Lliga. "Atenció barcelonins; hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis; que la Generalitat vetlla per vosaltres". La veu d'esperança s'escampava pels carrers de Barcelona".


150 Refugis a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Barcelona, tristament, fou la primera en els bombardeigs aeris sobre la població civil, sent el precedent i el camp d'entrenament per a nazis i feixistes a l'esclat de la posterior Segona Guerra Mundial. Les mentalitats de l'època i els xocs dels bombardeigs als carrers suposaven a uns ciutadans acostumats a uns fronts de guerra allunyats de la població civil. El conflicte esdevenia total i la societat es veia plenament immersa al conflicte.

La defensa de Barcelona era certament molt difícil; doncs els italians dominaven l'illa de Mallorca, que ràpidament es va convertir en una base aèria per atacar la capìtal catalana. Des de l'illa, es podrien realitzar atacs molt difícils de detectar, doncs els avions sobrevolaven el mar.

Davant aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat que volien intentar els possibles; desgraciadament, no tenien prous recursos per garantir la seguretat i el benestar de tots els veïns de la ciutat. Veïns de tota la ciutat van haver d'unir-se per fer esforços i fer a pic i pala els seus propis refugis per sobreprotegir-se dels atacs. Això, especialment, fou més efectiu als barris obrers, amb una forta tradició d'assemblearisme de base, com és el cas de Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Sant Andreu, alguns barris de l'Eixample, Pòble Sec o Sant Antoni.


Es calcula que a Barcelona, que superava llargament més del milió i mig de persones, es van aixecar més de mil refugis. Per fer-se una idea de la força del treball veïnal, nomes cal esmentar que el nombre de refugis edificats per l'Ajuntament fou de trenta-cinc.

Pel que fa els materials emprats, cal destacar l'aprofitament, en temps de mancances, de tot allò que es pogués valdre. Sens dubte, les ruïnes de les esglésies cremades foren de molta utilitat per protegir-se de les bombes que queien del cel; però també les llambordes que havien servit per aixecar les barricades als primers contenciosos o les vies del tranvia com a vigues.

Davant de les bombes i garantir una millor seguretat als veïns i treballadors, el govern va gravar la frase: "Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres", que estava gravada en un disc de vinil, es podia escoltar pels carrers de Barcelona i anava seguit d'un bombardeig sanguinari sobre les cases. I, en ocasions aquest disc de vinil va jugar males passades, com quan algú es va equivocar de cara al disc i va punxar la que anunciava el fi del perill enmig del bombardeig; o quan es va rallar amb la frase final, sonant només: "per vosaltres, per nosaltres" mentre queien bombes a la ciutat.


Poca gent creia que, com a mínim, en un principi, la guerra duraria tant de temps; així que molts refugis, especialment aquells que estaven construïts pel govern, foren pensats per reaprofitar-se en el futur com altres coses, ja fossin clavegueram, banys públics, pàrquings municipals o biblioteques subterrànies. Desafortunadament, la realitat va ser una altra.


Expliquen els documents que a les manifestacions del segle 19 anaven encapçalades per la frase que segurament més por feia, i merescuda, a les classes dirigents: "Associació o Mort" . I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardeigs sobre la ciutat, el nivell d'autootganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus i altres entitats de base.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Carme Boatell i la Llibertat

Sabem que Sants ha tingut la tradició lluitadora i antifeixista al llarg del segle XX. És possible que pocs (o desgraciadament ningú) sàpioga qui és Carme Boatell. i tanmateix hauria d'ésser per mèrits propis un nom reconegut al nosttre barri, d'on fou filla, però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors.

La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tantes d'altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: la Llibertat.

Ferida a la retirada republicana el 1939 quajn transportava ferits d'un bombardeig feixista sobre Figueres, va aconseguir entrar a l'Estat francès. Un cop allà, va integrar-se al primer grup de Résistence organitzat a Marsella.

Posteriorment, capturada pels col·laboracionistes nazis de Vichy fou la primera frepublicana torturada per aquests quan l'octubre de 1941 va patir 40 dies d'incomunicació. Entregada als nazis fou interbada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. Tot i això va aconseguir sobreviure fins l'any 1976. quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l'última satisfacció de veure morir al dictador.

Milers de dones i homes com ella van lluitar a la guerra civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència francesa, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l'estat francès, entre elles la pròpia ciutat de París.

Acabada la 2a Guerra Mundial. els aliats, tement la creixent força de la URSSa Europa i veient a Franco com la força de l'anticomunisme, van fixar una línia d'alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors catalans i bascos es van veure traïts i obligats a viure l'exili o a seguir lluitant al maquis.

En historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava molt més còmode una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandiaque per uns exiliats que havien tingut tancats en camps de concentració tan infames com el d'Argelers.

No hi són a les novel·les o les pel·lícules, tot i que per exemple, una de les peces claus a l'atac al Niu de les Àligues, residència de Hitler a Baviera, es digués Federico Moreno; o fossin gudaris parlant en euskera als que van transmetre les instruccions el dia D a Normandia (millor parlar d'un Rhyan); o, fins i tot que fossin les fotos d'un barceloní, Francesc Boix, la principal prova del genocidi als judicis de Nuremberg.

I justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar mai a gent com la Carme Boatell i tants d'altres lluitadors per la Llibertat.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Joan Peiró i Belis

De la Unió Obrera de Treballadors a la Confederació Nacional del Treball.

El 18 de febrer de 1887 neix a Sants, el militant i dirigent anarquista Joan Peiró i Belis. Els 8 anys va començar a treballar en una fàbrica del vidre barcelonina durant molts anys. No va aprendre a llegir ni a escriure fins el 22. Amb alguns dels seus companys de la fàbrica, va fundar la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai l'abandonaria. El 1907, es va casar amb Mercè Olives, que era obrera tèxtil, amb qui van tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Comença a militar el 1906 a la Bordeta a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre i, més tard, va ser secretari general de la "Federación Española de Vidrieros y Cristaleros" (1915-20), de les Federació Local de les Societats Obreres de Badalona i també va ser director de la premsa de les dues organitzacions: Colmena Obrera (1915-20) i El vidrio (1917-20).
La seva influència per l'anarco-sindicalisme revolucionari francès, comença a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918), a la regional catalana; en què
amb la seva capacitat de treball i organització, va ocupar els primers càrrecs del sindicat. Al congrés de La Comèdia (1919) va defensar les federacions d'indústria rebutjades en aquella ocasió.
A partir dels anys 20, va ser lluitar activamant des del comitè nacional clandestí de la CNT i en va ocupar la secretaria el 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, igual com Seguí o Pestaña, va ser acusat de reformista. Va abandonar els càrrecs de la CNT.


Mentrestant, va seguir treballant de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l'any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, dels quals, hi havia Josep Ros i Serra i Fraternitat Ros, amb idees d'organitzar-la de manera autogestionada.
En Joan va arribar a ser el director i va elaborar amb cinc cooperativistes els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa capdavantera de l'època,
Detingut i empresonat diverses vegades com a víctima de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a la secretaria general de la CNT el 1928 i va obrir una nova etapa marcada per la voluntat d'entesa amb altres forces polítiques d'oposició a la dictadura, va firmar el manifest d'Intel·ligència Revolucionària (1930) i va dirigir el diari "Solidaridad Obrera".
Durant la República, un dels objectius va ser de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D'acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el moviment trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d'Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa: "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

Immediatament, després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró va formar part com a vicepresident del Comitè Local Antifeixista de Mataró. Aleshores, va escriure un conjunt d'articles al diari "Llibertat" recollits després en un llibre titulat "Perill a la rereguarda" on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicaven imponentment grups d'incontrolats contraris a la revolució, segons les seves paraules.

Durant la Guerra Civil, va ser nomenat ministre d'indústria des de la CNT en el govern de Largo Caballero i al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. En els fets de maig del 37, es va responsabilitzar del diari La Confederació Regional "Catalunya" i el 1938 va ser comissari general d'Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols (JARE). Tenia la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració nazis francesos i ajudar-los a traslladar-se a Mèxic.
El 1940 va ser detingut i lliurat a la Gestapo per passar-lo a les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d'un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals franquistes, tot i aprovar-se la setència abans del judici.

Davant de l'estació, hi ha una plaça amb el seu nom, recordant la lluita per la causa popular i sindical que tenia a l'època.

dijous, 18 de setembre de 2008

El tren dels guiris

La circulació de turistes al centre de la ciutat

El 1970, una companyia aèria nord-americana, Pan American, va inaugurar una línia d'aviació comercial que faria el recorregut regular Nova York - Lisboa - Barcelona. Aleshores, Ibèria també va posar en marxa el funcionament dels constants vols del Pont Aeri entre les pistes aèries de Barcelona i Madrid, amb interessos de negoci mercantil i capital per seguir depenent de Madrid i el sistema econòmic nord-americà.

Es van ampliar les instal·lacions amb dues noves terminals especials: una per aquests tipus de vols i l'altra per als avions de correus i càrrega pesada, amb una plataforma d'estacionament. A part de la A i B, ja existents.

L'arribada de passatgers i turistes va portar l'arribada de línies d'autobusos i altres vehicles per comunicar l'aeroport amb la ciutat i altres municipis propers, al delta del Llobregat.

Aleshores, Renfe també va decidir el projecte de construïr una línia de trens rodalies que circulés de l'aeroport a Sants; i donar l'entrada als nous passatgers -turistes o negociants- a Barcelona o els municipis propers. Així, es volia posar al mateix nivell dels altres aeroports europeus; com els de Londres o París.

L'estació es va construïr en un punt bastant apartat de l'aeroport; era un edifici ample, dues andanes laterals, doble via amb topalls, des d'on s'unien pel darrere. Al mateix punt, s'hi instal·laven les guixetes dels bitllets i es contactava amb les terminals per un passadís cobert i elevat amb unes passarel·les corredisses; que deixen entre les terminals A i B.
Després dels viatges de proves; el novembre del 1975, les andanes es van obrir al públic per pujar-hi els primers passatgers.

Aleshores, passà a ser una ramificació de la línia R1 de Rodalies, que fa Barcelona-Mataró-Blanes-Maçanet seguint la línia del Maresme; amb interessos turístics al darrere. El recorregut de la línia acabaria a Mataró ja que els que seguien i encara segueixen cap a Blanes i Maçanet surten des de l'Hospitalet de Llobregat. El pas interior des de Sants es realitzava per Plaça Catalunya- Arc de Triomf- Clot Aragó per connectar els llocs que els interessa veure els turistes
Entre el maig i el juny del 2006, es van produïr uns últims canvis puntuals de les línies de Rodalies; en què la R1 es desviaria definiticament fins a Molins de Rei, mentre que es posaria en marxa la nova línia cap a l'aeroport: R-10, que sortiria directament des de Barcelona, amb el nou pas fent Estació de França- Passeig de Gràcia- Sants- Bellvitge- El Prat- Aeroport, amb la incorporació de noves unitats Civia amb la numeració 463, 464 i 465 el 2007 combinades amb algunes 440 i 447; i horaris cada 30 minuts que no es compleixen gens pels retards de les arribades i els incidents constants de Rodalies, i la irresponsabilitat d'empreses privades com Adif que només té en compte els interessos elitistes del TAV, que

perjudiquen els barris veïns. Les andanes de les estacions sempre s'han omplert de guiris i altres estrangers, com francesos, anglesos, alemanys i holandesos que ja s'alteren amb ganes quan s'avisa la seva arribada als mostradors electrònics i els altaveus de les estacions.

El recorregut des de Sants.

El tren surt a l'exterior després de passar el túnel de l'estació per darrere de la plaça de Sants, seguint part del passeig Antoni Capmany, el Mercat Nou i part de la Bordeta, igual com les diferents línies ferroviàries que van cap al sud. Segueix un tram paral·lel de metro de la línia 1, que va cap a Hospital de Bellvitge.
Travessa part dels carrers que enllaçaven Sants, la Bordeta, la Zona Franca i els barris de Santa Eulàlia i Torrassa, de l'Hospitalet: Jocs Florals, Sant Jordi, Sant Medir, Begur, Sagunt, Riera Blanca o alguns carrers entre Santa Eulàlia i la Torrassa; alguns dels quals s'uneixen per ponts.
En separar-se les vies de l'interior i passar el pont de la Torrassa, el tren segueix cap a Bellvitge enfilant-se per un tram format per via única i amb doble sentit, sostentat per diferents pilars, i al mateix temps va seguint el recorregut de la doble via que fa la R2, coincidint amb la sortida del túnel del T.A.V. i l'estació coberta de FGC de Gornal. Aleshores, la via única passa al mateix nivell de les altres.
Travessa tot el barri de Bellvitge (els pisos que formaven el barri dormitori el 1960), l'hotel Hespèria i l'Hospital, quedant a la dreta. S'ajunta amb les vies de mercaderies que venen del port. Després de 12 km del pont del Llobregat, entra a l'estació soterrada del Prat arrambant-se a una via lateral i, finalment, es desvia per dues vies laterals semielevades que porten cap a l'estació.

Projecte d'ampliació de l'aeroport i canvi de les infraestructures ferroviàries.

Actualment, s'han començant les obres d'un projecte d'ampliació de l'aeroport previst el 2010; que consisteix en la construcció de les pistes aèries i la instal·lació de la terminal D destinada als vols dels avions intercontinentals.
Davant de les reformes, s'estan fent les obres des del juliol del 2006, per l'arribada de les línies 1 i 9 de metro i FGC.
Els trens que actualment fan el trajecte de la línia R-10, des de l'Estació de França i Sants, només circularan entre el Prat i l'Aeroport.

dimarts, 16 de setembre de 2008

El bastón de mando

La dimissió per la vaga de tranvies.

L'any 1945, Josep Maria D'Albert i Despujol, membre polític d'una de les nissagues del barri, els Muntades, els patrons de l'Espanya Industrial, fou nomenat alcalde de Barcelona.

Les cròniques de l'època expliquen que, per festejar aquest esdeveniment, els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal, un "bastón de mando" a la plaça sant Jaume.

Aquest acte, actualment, ens podria semblar bastant irònic; però, aleshores, corresponia a la manca de llibertats i a l'ambient de delació que el propi franquisme promovia. No hi podia haver cap dubte en la fidelitat dels obrers envers als amos. La fideltat dels amos envers el règim era molt clara. En agraïment del nomenament, el propi Josep Ma. va convidar el mateix Franco a visitar la fàbrica. I que content n'estaria el dictador de passejar pels voltants d'aquesta fàbrica tèxtil que l'any 1939 havia produït més de 400.000 banderes nacionals.

Tot i això, per acabar d'entendre l'adhesió dels obrers als amos, s'ha de tenir en compte un altre element que fou bàsic i va influenciar a la història de l'Espanya Industrial: el paternalisme. Els propietaris successius de la fàbrica van jugar a fer de pares dels seus indefensos obrers. Aquesta dura política industrial ja es va iniciar el 1865, quan, en plena epidèmia de còlera, la fàbrica va fer la funció de sanatori. També es pot constatar que, en determinats moments al llarg de la història de la fàbrica: el 1877, en ocasió d'una visita el rei a les instal·lacions, l'amo demanà perdó directament al monarca per tres treballadors condemnats, i evidentment li va ser concedit.

Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estratègia laboral de la fàbrica i segurament a un interès egolatre de part dels amos. Les grans empreses tèxtils del barri, com succeeix en l'actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d'eliminar els problemes i sotmetre els treballadors als interessos patronals, reduïnt la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.

L'Espanya Industrial es podia permetre tractar millor els seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideressin els amos com a persones respectables però que, al mateix temps, treien els beneficis d'aquestes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.

La conseqüència d'aquest nou joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influïnt foren els radicals de Lerroux. En canvi, fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida que van respondre amb brots revolucionaris.

De totes formes, tornant a aquest propietari-alcalde; cal a dir que aquest bastón de mando no li deuria servir de gaire utilitat quan l'any 1951 hagué de dimitir com a conseqüència de la Vaga General dels Tranvies a Barcelona, un dels primers gols importants de la ciutadania al sistema imposat.

dissabte, 13 de setembre de 2008

El papa de Roma contra una dona

Aquesta història va tindre lloc al final del 1982, a Sants, quan es va produïr la visita del Papa a Barcelona. Aquell fou un moment de molts tipus de mobilitzacions a la ciutat i el barri per la majoria dels col·lectius. Però, no ens referim a tots aquells que, com a borregos van a rebre el seu pastor; que també n'hi hagueren molts.

Sinó, tot el contrari. Eren molts els qui mai van voler acceptar que una figura com la del Pontífex Suprem de l'Església ingerís als assumptes d'un estat burocràtic que supossadament es declarava confessional, però que a nivell pràctic (i ara encara) seguia fuincionant com a Estat Catòlic, Apostòlic i Romà. Es van mobilitzar gran part dels moviments socials i sindicats de treballadors.
Però aquella visita resultava especialment molesta per les dones i els grups feministes, com les primeres que veien com l'Església Catòlica es seguia inmiscuïnt a les seves vides i coartant les seves llibertats i decisions personals; fins i tot, aquelles més íntimes i personals.
La reacció fou la convocatòria de manifestacions i cridaneres pintades a les parets de la ciutat; amb escrits


A Sants, un dels grups que es va manifestar més en contra davant de l'arribada de Joan Pau 2n va ser el Casal de Dones. En pocs dies, les parets del barri es van omplir amb frases de denúncia contra els valors imposats pel papa, i reivindicant els seus drets i llibertats sexuals i altres també personals, com: "Si el papa tuviera que abortar el aborto sería legal" o "Si el papa quedara preñado, el aborto sería sagrado". La repressió no es va fer esperar.

Una de les dones més compromeses del Casal, Maria Pilar Uriel, es va veure imputada pel succès i les càrregues policials.
El judici, que tingué lloc el març del 1983, a l'edifici del Passeig Lluís Companys; va sortir malament als defensors del papa i es va anar posat de manifest l'esperpèntica situació creada.
Finalment, per falta de proves, la Pilar fou absolta mentre entre les seves companyes del Casal, estant a la sala, es corejava la frase: "Ho varem passar de fàbula pintant!".
El dia següent, la premsa oficial de la ciutat va manipular posant la manifestant com la dolenta del fet, amb el ressó de la notícia sota el titular: "Feminista absuelta de supuestas injurias al Papa".
Les dones del casal encara tenien més raó per criticar els escrits i les notícies als mitjans de comunicació i seguir defensant les seves llibertats.

El Paral·lel


L'any 1884 es va obrir una àmplia avinguda unint la Plaça d'Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. És el Paral·lel.
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.

Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.

Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.