Joan Peiró i Belis

De la Unió Obrera de Treballadors a la Confederació Nacional del Treball.

El 18 de febrer de 1887 neix a Sants, el militant i dirigent anarquista Joan Peiró i Belis. Els 8 anys va començar a treballar en una fàbrica del vidre barcelonina durant molts anys. No va aprendre a llegir ni a escriure fins el 22. Amb alguns dels seus companys de la fàbrica, va fundar la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai l'abandonaria. El 1907, es va casar amb Mercè Olives, que era obrera tèxtil, amb qui van tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Comença a militar el 1906 a la Bordeta a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre i, més tard, va ser secretari general de la "Federación Española de Vidrieros y Cristaleros" (1915-20), de les Federació Local de les Societats Obreres de Badalona i també va ser director de la premsa de les dues organitzacions: Colmena Obrera (1915-20) i El vidrio (1917-20).
La seva influència per l'anarco-sindicalisme revolucionari francès, comença a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918), a la regional catalana; en què
amb la seva capacitat de treball i organització, va ocupar els primers càrrecs del sindicat. Al congrés de La Comèdia (1919) va defensar les federacions d'indústria rebutjades en aquella ocasió.
A partir dels anys 20, va ser lluitar activamant des del comitè nacional clandestí de la CNT i en va ocupar la secretaria el 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, igual com Seguí o Pestaña, va ser acusat de reformista. Va abandonar els càrrecs de la CNT.


Mentrestant, va seguir treballant de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l'any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, dels quals, hi havia Josep Ros i Serra i Fraternitat Ros, amb idees d'organitzar-la de manera autogestionada.
En Joan va arribar a ser el director i va elaborar amb cinc cooperativistes els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa capdavantera de l'època,
Detingut i empresonat diverses vegades com a víctima de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a la secretaria general de la CNT el 1928 i va obrir una nova etapa marcada per la voluntat d'entesa amb altres forces polítiques d'oposició a la dictadura, va firmar el manifest d'Intel·ligència Revolucionària (1930) i va dirigir el diari "Solidaridad Obrera".
Durant la República, un dels objectius va ser de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D'acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el moviment trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d'Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa: "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

Immediatament, després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró va formar part com a vicepresident del Comitè Local Antifeixista de Mataró. Aleshores, va escriure un conjunt d'articles al diari "Llibertat" recollits després en un llibre titulat "Perill a la rereguarda" on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicaven imponentment grups d'incontrolats contraris a la revolució, segons les seves paraules.

Durant la Guerra Civil, va ser nomenat ministre d'indústria des de la CNT en el govern de Largo Caballero i al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. En els fets de maig del 37, es va responsabilitzar del diari La Confederació Regional "Catalunya" i el 1938 va ser comissari general d'Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols (JARE). Tenia la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració nazis francesos i ajudar-los a traslladar-se a Mèxic.
El 1940 va ser detingut i lliurat a la Gestapo per passar-lo a les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d'un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals franquistes, tot i aprovar-se la setència abans del judici.

Davant de l'estació, hi ha una plaça amb el seu nom, recordant la lluita per la causa popular i sindical que tenia a l'època.