divendres, 5 de setembre de 2008

L'agregació a Barcelona













El 20 d'abril de 1897, per reial decret de la regent Maria Cristina, signat pel ministre de
Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, les Corts. Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.
No era el primer cop que Sants, d'alguna forma, ja formava part de Barcelona. Ja a finals del segle 14, la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindat, sembla ser que era sota el control de l'església del Pi. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades del tot i l'història oral manté versions contraindicatòries. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia una forta pressió sobre Sants, perquè tenia pastures. En qualsevol cas, el cens, llavors, tampoc superava els 100 habitants. Quan Sants va aconseguir el títol de vila, al segle 17, va aconseguir la seva independència municipal.
Fins al 5 de maig de l'any 1893, el municipi es va mantenir, relativament, independent a Barcelona però sota una pressió capital constant i intensa de la gran ciutat; sobretot, per la industrialització que es feia a diferents municipis propers.
Els sectors monàrquics, conservadors i capitalistes eren partidaris de l'agregació per interessos econòmics van tenir 2147 firmes, sobretot, pels propietaris i terratinents del municipi; mentre que els sectors republicans i populars, només en tenien 1432 oposades; ja que estaven més preocupats per les primeres necessitats dels veïns i millorar les seves condicions de misèria.
L'agregació fou induïda pels industrials i terratinents de fora del municipì que, en aquell moment, controlaven el govern municipal. Aquest període va durar fins el 12 de juliol del 1884, moment en què Sants tornà a ser un municipi independent, gràcies a una forta pressió popular.

Però, igual com la resta de pobles del Pla de Barcelona, fou sotmès definitivament a la ciutat el 1897. A partir d'aquest moment, Barcelona va crear un districte amb Sants, les Corts i el barri d'Hosrafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anul·lar el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.
Així, els grans terratinents aconseguiren el seu objectiu. Agregant nous municipis, com el de Sants, aconseguiren més poder polític i social. Simultaniament, el sol del nou districte va servir a Barcelona per instal·lar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat: fàbriques, cementiris, vies de comunicació.

Tanmateix, ni l'agregació a la gran ciutat ni la constant homogenització que s'ha anat produïnt durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants, el sentiment de pertinença a quelcom diferent de Barcelona.

Aquest fenomen, aquests últims anys, ha tornat a tenir més força per les lluites veïnals i els col·lectius a favor d'un barri social i digne que satisfaci les necessitats veïnals del barri per plantar cara a l'especulació immobiliària, com el Centre Social, el CSOA Can Vies, grups lúdico-educatius com l'esplai Xiroia o alguns grups escoltes i, també col·lectius polítics, com els de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans o l'Ateneu Llibertari.

1 comentari:

Joanet del cabàs ha dit...

Això, ja va seguiramb el pla de l'estació dels anys setanta i vuitanta; que van portar queixes dels veïns.