dissabte, 13 de setembre del 2008

El Paral·lel


L'any 1884 es va obrir una àmplia avinguda unint la Plaça d'Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. És el Paral·lel.
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.

Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.

Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.

1 comentari:

Red Zeppelin D3 ha dit...

Allà s'hi trobava molta gent. Alguna estava molt capficada en altres coses.
L'Apol·lo encara, als dijous, és una discoteca amb les seves sessions de funk.