Lluites secretes

Una gent d'ICA va dur a terme un projecte de recerca sobre la cultura de la clandestinitat sota el franquisme a Catalunya. No és només un treball d'història de l'antifranquisme sinó també una contribució a la teoria general del "secret". El llibre surt ara i es titula Lluites secretes i el publica la Universitat de Barcelona i serà presentat demà passat, Dimarts 10, a la facultat de Geografia i Història, Campus UB - Raval, a les 19:30h amb els tots els autors del llibre: Edurne Bagué, Jofre Palludés, Andrés Antebi, Gerard Horta, José Manuel Rua, José Luis Carol, Imma Ávalos, Pablo Gonzalez i com no el professor catedràtic d'antropologia Manuel Delgado. La idea d'aquesta presentació no serà tan sols per parlar del llibre sinó de tots els esdeveniments succeïts en aquests últims mesos.

A sota he volgut compartir alguns dels comentaris introductoris que fa en Manuel Delgado que ens ha enviat per e-mail.

"El cas és que m'he fixat en les persones que ens aplegarem i m'he adonat -si les coneixeu em donareu la raó- que són com una representació de les forces polítiques i les ideologies que han propiciat l'èxit de la vaga del propassat 29 i també de les que han pagat aquest èxit en forma de detencions i empresonaments. Hi ha gent de les CUP, CCOO, CGT, Iniciativa, independentistes, llibertaris, EUiA, independents... Podriem ser els mateixos que l'altre dia estaven JUNTS -i a estones fins i tot barrejats- davant la Ciutat de la Injustícia exigint la llibertat dels detinguts i detingudes.
Dimarts ens reunim a La Central per a parlar del que fou la repressió dels lluitadors i les lluitadores socials..., i en continua sent ara mateix.
Dit d'una altra manera, m'agradaria que vinguessiu a la presentació, però no per parlar del llibre, sinó del què ha passat als darrers mesos i la setmana passada en matèria de repressió contra TOTES7TOTS i TOTHOM i de la imminent declaració d'un estat d'excepció al nostre país i a la resta de l'Estat.
És a dir, us demanem que ens ajudeu a convertir la presentació de "Lluites secretes" en un acte polític de denúncia de la persecució que està patint i hauran de patir encara més els lluitadors i les lluitadores per una societat més justa i equitativa".

Manuel Delgado.


I per últim vull deixar el final del pròleg del llibre:

"I, a la fi, una darrera consideració. La majoria dels estudis que es publiquen l’escenari o l’objecte dels quals és l’etapa franquista –en el camp polític i en qualsevol altre– tendeixen a reconèixer una frontera clara que delimita la seva fi amb la mort física del dictador i el que sobrevingué després, allò que s’anomena Transició democràtica. Aquesta recerca no posa en qüestió la diferència clara que hi ha entre un règim autoritari, com ho va ser el del general Franco, i un sistema que reconeix les llibertats formals i que està basat en la representativitat democràtica; ara bé: la manera com s’han desenvolupat les darreres dècades, d’ençà de les eleccions del 1977, ens ha ofert massa mostres que els canvis produïts no han estat ni tants ni tan profunds com hom esperava. La prova d’això és que, ara mateix, el dret de manifestació és constantment vulnerat per les decisions i les actuacions governatives; l’activitat de certes opcions ideològiques es veu impedida legalment i hi ha partits polítics prohibits i llistes electorals impugnades legalment; ens arriba un degoteig constant de casos de detencions i empresonaments arbitraris, i cada any els informes d’Amnistia Internacional han de fer-se ressò de maltractaments produïts a comissaries espanyoles i catalanes. L’escàndol del terrorisme d’Estat és prou contundent en aquest sentit: en un context formalment democràtic, un nombre no determinat de persones han estat detingudes il·legalment, segrestades i finalment executades per membres de les forces de seguretat que actuaven seguint ordres dels seus superiors. Quant a la temàtica d’aquest estudi, massa persones han d’anar avui amb compte i han d’amagar-se, car la seva activitat política o sindical contra l’estat de coses que patim és considerada inacceptable per les autoritats, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Tot plegat fa que el contingut de les pàgines que segueixen no s’hagi d’interpretar en clau d’un pretèrit depassat i vençut, sinó com a testimoni d’una forma de viure i sofrir la dissidència política i les relacions amb el poder que malauradament encara ha de considerar-se en bona part vigent."

Construccions dolentes, carrers estrets

Al segle XX, Sants ha crescut desordenadament enmig de fàbriques, blocs nous i cases senzilles, vies fèrries o carrers per a cotxes, que d'antic ha portat dèficits en les vivendes i espais públics que han preocupat les classes treballadores. Un article de la revista "Tara" el 22 de desembre de 1926, parla de l'urbanització del barri i, mesos després, un concurs sobre el carrer més brut i descuidat de Sants.

Al periòdic "Ressò" sortia una crida enèrgica de l'enderrocament de l'estació del carrer Riego, que dificultaria l'accés al tren de la població.

Dels carrers amb més mal estat, trobem la Riera Blanca, amb un pas de claveguera sense asfaltar sota el pont del metro i dificultats de pas als vianants; escombreries i llocs de desferres amb la carretera de Sants. L'única part en bones condicions era al tros de les Corts, entre el Camp Nou i Avinguda de Madrid.

Un altre punt era al carrer Joan Güell, on hi havia 22 barraques a punt d'enderrocar-se el 1974, però sense decisió definitiva de l'ajuntament.

Al llarg d'aquests anys, malgrat l'especulació i grans vies de comunicació que s'hi obririen a partir de la dècada del 1960 (Av. de Madrid, Travessera de Les Corts...), Sants encara seguiria mantinint l'encís de poble treballador.

A les parets, es troben algunes pintades i grafitis amb continguts de tipus despectius, entre ells: VIVA EL PARTIDO FASCISTA, ROJOS AL PERDÓN, NO AL COMUNISMO... Aquesta última es trobaria a l'entrada del Centre Social que duraria fins els anys 70.

El bastón de mando

La dimissió per la vaga de tranvies.

L'any 1945, Josep Maria D'Albert i Despujol, membre polític d'una de les nissagues del barri, els Muntades, els patrons de l'Espanya Industrial, fou nomenat alcalde de Barcelona.

Les cròniques de l'època expliquen que, per festejar aquest esdeveniment, els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal, un "bastón de mando" a la plaça sant Jaume.

Aquest acte, actualment, ens podria semblar bastant irònic; però, aleshores, corresponia a la manca de llibertats i a l'ambient de delació que el propi franquisme promovia. No hi podia haver cap dubte en la fidelitat dels obrers envers als amos. La fideltat dels amos envers el règim era molt clara. En agraïment del nomenament, el propi Josep Ma. va convidar el mateix Franco a visitar la fàbrica. I que content n'estaria el dictador de passejar pels voltants d'aquesta fàbrica tèxtil que l'any 1939 havia produït més de 400.000 banderes nacionals.

Tot i això, per acabar d'entendre l'adhesió dels obrers als amos, s'ha de tenir en compte un altre element que fou bàsic i va influenciar a la història de l'Espanya Industrial: el paternalisme. Els propietaris successius de la fàbrica van jugar a fer de pares dels seus indefensos obrers. Aquesta dura política industrial ja es va iniciar el 1865, quan, en plena epidèmia de còlera, la fàbrica va fer la funció de sanatori. També es pot constatar que, en determinats moments al llarg de la història de la fàbrica: el 1877, en ocasió d'una visita el rei a les instal·lacions, l'amo demanà perdó directament al monarca per tres treballadors condemnats, i evidentment li va ser concedit.

Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estratègia laboral de la fàbrica i segurament a un interès egolatre de part dels amos. Les grans empreses tèxtils del barri, com succeeix en l'actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d'eliminar els problemes i sotmetre els treballadors als interessos patronals, reduïnt la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.

L'Espanya Industrial es podia permetre tractar millor els seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideressin els amos com a persones respectables però que, al mateix temps, treien els beneficis d'aquestes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.

La conseqüència d'aquest nou joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influïnt foren els radicals de Lerroux. En canvi, fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida que van respondre amb brots revolucionaris.

De totes formes, tornant a aquest propietari-alcalde; cal a dir que aquest bastón de mando no li deuria servir de gaire utilitat quan l'any 1951 hagué de dimitir com a conseqüència de la Vaga General dels Tranvies a Barcelona, un dels primers gols importants de la ciutadania al sistema imposat.