dimarts, 4 de desembre del 2012

L’antiga estació de Magòria fa 100 anys

Vídeo sobre l'història de l'estació de Magòria realitzat per BTV "El 29 de desembre de 1912 es va inaugurar la línia de ferrocarril de Barcelona-Martorell, que s'iniciava a l'estació de Barcelona-Magòria. Era una de les estacions més importants de la xarxa, tant per al transport de viatgers fins a 1926, com per al de mercaderies, que portaven potassa de la conca del Cardener i del Llobregat i carbó de l'Alt Berguedà."




dilluns, 6 d’agost del 2012

dissabte, 28 de juliol del 2012

La Carretera de Port. Itinerari per la Marina de Port durant la Guerra Civil


1. Parc de Can Sabaté. Industrias Mecánicas. 

Aquest parc, aconseguit a finals dels anys setanta gràcies a les mobilitzacions veïnals i a les facilitats que donà l'últim propietari de l'empresa Indústries Mecàniques S.A, rep el seu nom de Gerard Sabaté. Aquesta fàbrica, des del seu origen anomenada tradicionalment Can Barret, va ser una foneria de ferro i tallers de construcció mecànica. El 1898 José A. Barret i Moner va construïr la societat Barret y Cia e Hijo de José Pala (industrial del mateix ram), ubicada a la carretera de Port núm. 33 i dedicada a la fabricació de ferro colat i, en especial, a peces denominades de sèrie. Pocs anys després canvià el seu nom pel d'Industrias Mecánicas Consolidadas S.A. A partir de l'assassinat el gener de 1918 de J.A. Barret, aquesta societat va ser controlada pel capital belga dependent de la Societat Anònima Corbeau et Demoustiere. És anomenada Sociedad Electro Metalúrgica -tot i que sempre serà coneguda amb el seu antic nom i, sobretot, com Can Barret-, s'amplia i s'introdueixen, el 1919, milores en el seu equipament, com la dotació de cinc forns electro-metal·lúrgics. 
El 1936, amb una plantilla inicial d'uns dos-cents obrers, es troba especialitzada en la fosa de ferro i d'acer, en la transformació dels laminats en calent a laminats en fred i en tota classe de construccions mecàniques. A diferència d'altres fàbriques, aquesta, en un principi no va ser confiscada, ja que el consolat de Bèlgica va recordar que estava constituïda en un vuitanta per cent per capital del seu país. En canvi, era sotmesa a control sindical, amb un comitè que controlava la direcció i intervenia en les entrades i sortides de material elaborat. Tot i que tenia una sòlida clientela, com la Hispano Suiza per a la qual fabricava acer emmotllat, caixes de difrencials, tornejats i d'altres elements, es va considerar oportú la seva habilitació per a la fabricació de material de guerra, aprofitant l'experiència dels directius que havien treballat a França durant la guerra del 1914-18 en la fabricació d'obusos i granades. També s'orientà al blindatge de camions, acció que no requeria de cap preparació complicada d'ordre tècnic. La plantilla va créixer fins donar ocupació a uns 500 treballadors en jornades setmanals de 40 hores. El Comitè de Control actuà, en un primer moment després dels successos revolucionaris, sobre la producció i les condicions laborals i, més tard, sobre els preus, passant, de controlada, a una empresa intervinguda. Els primers beneficis de l'any 1936 permeteren la renovació de la maquinàries i el pagament als accionistes. Aquesta fàbrica va ser una de les més importants de la metal·lúrgia. 
Ara, en el seu lloc, s'aixequen uns blocs d'habitatges que envolten un gran parc fruit de la lluita veïnal. En realitat hauria de dir-se de Can Barret, que és el nom amb el que sempre han estat conegudes les Industrias Mecánicas. 

Un estudi realitzat pels alts comandaments de l'Exèrcit l'any 1917, va demostrar que una tercera part dels establiments productius sobre el sector del metall i de la mecànica estaven situats a Barcelona. A causa de l'augment de la demanda militar, aquestes indústries civils van auxiliar a les militars, per la qual cosa a començament de la Guerra Civil les barcelonines van quedar classificades pel bàndol rebel com a objectius militars. Aquest va ser el cas d'Industrias Mecánicas S.A. 
Per decret, atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, es va aurotitzar a la comissió de la Indústria de Guerra i es portà a terme la confiscació d'empreses, i entre elles uns dies després i en les mateixes condicions, va ser també intervinguda i ocupada Industrias Mecánicas (Ordre BOGC núm.226 del 12 d'agost de 1936). Tot i això, una relació de nòmines, amb els números d'ordre 15 i 33 de 39.273'10 pessetes o 14.595 respectivament, presemntades al pagament a les oficines de la Comissió de la Indústria de Guerra de Catalunya, el dia 6 de març de 1937, demostren que Industrias Mecánicas va ser col·lectivitzada. 
El dia 11 de gener de 1938, Can Barret va ser bombardejada sense ècit per l'aviació facciosa italiana amb bases a Mallorca. Hi van intervenir quatre bombarders pesants Savoia Marchetti 81. Va ser un atac que van compartir altres indrets de la ciutat: el cementiri del Sud-Oest, Can Tunis i el barri de Sant Andreu a Barcelona. De la tongada de bombes llançades, cinc van explotar molt a la vora de la fàbrica i no se sap si l'onada expansiva la va afectar. D'altra banda, davant mateix de la fàbrica, a només tres-cents metres en línia recta i al primer replà de la muntanya de Montjuïc, hi havia el polvorí, construït el 1733, que també era considerat com a objectiu militar. Aquesta circumstància fa pensar que ho havien tingut en compte a l'hora de fer el bombardeig. 


2. Plaça de la Marina de Port i Barri de Plus Ultra. 

Aquesta plaça, anys endarrere, havia estat camps de conreu de la família Piera, més coneguts per Can Feu. Aquests terrenys eren delimitats pel dolar de l'empresa d'articles sanitaris Sangrà, traslladada pel seu propietari Francesc Sangrá el 1916, des del carrer Rosselló 257 i Argüelles (Diagonal) 548, a la carretera de Port núm. 35. La fàbrica, a partir de la nova implantació, va anar adquirint progressivament molta importància, amb la construcció dels forns-xemeneia per la cocció de la porcellana, les dependències per realitzar els acabats i els magatzems i, per últim, un edifici de planta i pis. De la mateixa manera que els camps, el solar de Sangrà -l'antiga fàbrica Monteys- es trobava per dota del nivell de la carretera de Port -avui Mare de Déu del Port- i del carrer o passeig de la Indúistria -també anomenat de l'Emisari i, posteriorment, entrats els anys trenta, del Port Franc (ara, de la Zona Franca). Les obres de cobertura del Canal de la Infanta -que seguia la línia de Mare de Déu de Port- el 1940 per millorar la vialitat, van fer créixer encara més el nivell de la calçada per sobre del canal. Aquesta circumstància va ser aprofitar per substituïr els edificis anteriors per un de nou de tres plantes i un pis addicional per a habitatge del personal administratiu de la fàbrica. De l'altre costat dels camps, el límit era el camí de les tries o riera. Per salvar el desnivell de les voreres de la carretera del Port i travessar la riera o antic camí de les tries, hi havia un pont que se l'anomenà dels gossos. Seguint la línia de la carretera, es trobaven les sis cases edificades pels germans Vicente i Pedro Elies l'any 1928. El desnivell amb la carretera obligà establir un accés que es denominaria passatge Elies, avui desaparegut.

Al costat muntanya de la carretera de Port, als anys vint sorgí una urbanització feta pels hereus de Trinitat Cuyás, autoritzada, però no reconeguda oficialment, denominada en un principi, Camp de Port, i, a finals de la dècada, barri de Plus Ultra, en memòria del vol transoceànic de l'avió hidro-canoa Dornier Wal que portà aquest nom. Estava format per cases en mitgera d'una o dues plantes, aixecades en solars de 6 per 12 metres, alineades en dos carrers que, inicialment sense nom o simplement amb el de carrer del sifò -pel sifó amb que el canal de la Infanta havia de travessar un dels carrers-, se'ls ha de donar el nom de Comandante Franco i de Ruiz de Alda. Conflueixen just al centre formant una petita plaça. Posteriorment, el camí antic o del sifó, en el límit occidental de la urbanització, rebé el nom d'Aviador Duran. 

L'atac a la fàbrica Industrias Mecánicas va afectar directament a la barriada del Plus Ultra. Els testimonis orals se'n recorden d'una bomba que va caure i no va explotar a la sínia de la masia de Can Pipa. La barriada va rebre un impacte molt fort a causa de l'onada expansiva, que va produïr l'enfonsament de diverses cases i van quedar penjades sota de la runa les persones que hi havia a dins. Els bombers de l'Exposició, que van arribar al lloc del sinistre a les 19.12 hores, van salvar un home, tres dones i dos nois i van extraure els cadàvers d'un home i d'una dona. Consten com a ferits i traslladats a l'Hospital Clínic de Barcelona: Ana Barranco, Ana Moreno Barranco i dos nois de 14 i 15 anys. Els morts van ser: Joan Lorente Gómez, treballador de Can Farrero i veí del carrer de Ruiz de Alda núm. 9, i Josefa Gusi Piquet ambn residència al carrer del Comandante Franco núm. 78. 
 Aquest atac va ser el segon que es va realitzar a la Marina del Port durant la guerra i el que més va castigar a la població amb un total de 2 morts i 6 ferits. 


3. Jardins de Cal Sèbio. 

En aquest lloc s'aixecava el mas del Sèbio, al qual pertanyien els camps de concreu que limitaven amb l'antiga riera de Port o camí antic de València -avui carrer del Foc-, el passeig de la Zona Franca- abans, com s'ha dit, de la Indústria, de l'Emiaari o de les acàcies-, amb la indústria de galvanitzats de Can Ferrero, fàbrica que shcceí al Prat de l'Erasme i, finalment, els camps de Cal Sicart, el Ramonet. Solament resta com a testimoni una de les dues palmeres que tenia a l'entrada. Pel costat de Mare de Déu del Port -l'antiga carretera de Port- i al seu nivell, s'obria el bar l'Estrella, que disposava d'un abeurador pels animals i era freqüentat pels carreters de les pedreres i els que portaven el farratge a les vaqueries i les hortalisses pels mercats; també, les sorres de les platges de la Farola. En aquest punt, mitjançant unes comportes, el canal de la Infanta desviava part de les seves aigües pel rec dels camps de la Marina, i que servia de diversió a la quitxalla del barri de Port, que hi anava a nedar. Aquesta riereta o canal. vorejat tot el seu recorregut per magraners bords i cops, alimentava un gran dafarreig fet d'obra on els pagesos rentacen totes les verdures que duien al mercat. 

Al davant mateix, a l'altre costat de la carretera, delimitada pel camí antic de València o riera de Port, va ser construïda l'any 1929, al lloc on va haver un antic molí paperer -Can Teixa- la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven de les concessions que tenia a Guinea els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats. L'any 1931 per motiu del tancament per a la reorganització i nou equipament, al moment de reobrir, a la indústria es van dur les vagues i els enfrontaments obrers interns entre el Sindicat Únic (CNT) i de la UGT, per caisa de la reducció de plantilla i del retorn inicial limitat a obrers afiliats al segon sindicat. Finalment, es va pavtar un acord mitjançant el qual es reconeixia el sindicat, i es procedia a la readmissió gradual de tota la plantilla, que superava el centenar d'obrers, i a les compensacions per les pèrdues de salaris. 

A partir de 1932, la fàbrica amb tots els seus terrenys, edificis, maquinària, instal·lacions i existències es va transferir a Manufacturas Valencianaas de Okumé S.A. (MAVAO), que disposava d'una altra factoria a Vañència i amb qui ALENA mantenia una bona relació des dels seus inicis. Durant el període de la guerra, la marxa dels patrons i la impossibilitat de rebre l'ocumé de les concessions guineanes no solament per les dificultats de disposar de vaixells per noliejar, sinó per l'ocupació, des de Canàries, l'illa de Fernando Poo i de la Guinea Continental per les tropes sollevades, va fer reduïr la seva activitat o orientar-la cap altre tipus de necessitats del moment. El 1941, va passar en mans de Cafés y Maderas de Guinea S.A. (CAMASA). Finalment, com a Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). Avui, en el seu lloc s'aixeca una important illa de 176 habitatges promoguts pel Patronat Municipal de l'Habitatge i projectada pels arquitectes Jordi Ballarí, Albert Bastardes i Josep M. Pera, que foren construïts entre el 1984 i 1987. Popularment el conjunt és conegut com la Pantera Rosa, amb uns jardins públics al seu interior que ens recorden el primer nom d'aquesta fàbrica. 

Prop d'aquest indret, al peu de la muntanya, justament a la pedrera del Sot, va caure una bomba que no produí danys personals però sí materials, trencadissa de vidres, portes i la mort de molts animals de corral que es criaven a les eixides de les cases de Port. Al camí de l'Esparver -encara conserva aquest nom-, els habitants del pati de la Mundeta -ampli pati (anteriorment anomenat la Senenta com a lloc d'escombriaires que criaven porcs) on s'aixecaven al seu voltant un grup de barraques d'obra-, ajudats per la família Rosselló -que regentava el bar Canigó a la carretera del Port., obraren un petit refugi que, des d'aquest punt i passant sota la via del tren, arribava fins el Sot. Va ser localitzat i destruït en fer els fonaments del gran bloc de pisos que avui s'aixeca en el mateix emplaçament. 

També serviren de refugi el túnel que donava pas, entre altres. a les pedreres de la Serafina -avui Sot del Migdia-, de Safont -Estadi Serrahima-, i la mina de bolets, propera a l'antic mas de l'Esparver. Així mateix, a l'Asil de Port es construí un refugi pels escolars. 


4. Jardins de Can Farrero. 

La indústria de Can Farrero ocupava aquest indret. D'aquesta, en resten com a únics testimonis el passeig vorejat per grans plataners i l'antic xalet amb torre i rellotge, avui rehabilitat com a Centre Cívic Casa del Rellotge. Antigament havia estat el prat d'indianes de Cal l'Erasme. Cap a la segona dècada del segle XX, el farmacèutic Dr. José Farrero Viu -conegut pels Lithines del Dr. Gustin-, amb el seu soci Antonio Corominas Figueras varen transformar el recinte per adaptar-ho a la nova producció. De fet l'empresa procedioa del carrer de Calàbria 94, on es va constituïr la Unión Galvanizadora amb la fusió de la E. Juloa, Abadie i Cercos, produïnt parament domèstic i per les granges. Independitzat de les anteriors, es creà Farrero S.A. -popularment los cubos- reconeguda arreu per la qualitat dels seus articles galvanitzats. 
El 1936, els dos socis varen fugir i únicament restà a la direcció, defensat pels propis obrers, José Toló Farrero, que era nebot de Farrero. Aleshores, Can Farrero va sr obligada a fer material de guerra fins que aquesta va acabar. Durant aquest període, en part es pagava en espècie, amb articles de la fàbrica i la mateixa empresa va fabricar uns discs metàl·lics amb el nom de l'empressa per valor de 50 i 25 pessetes, que les botigues acceptaven i bescanviaven de nou a Can Farrero. Disposava d'un menjador, que tot i les limitacions, era abastit per tractar-se d'una indústria de guerra. 
El 1939 tornaren els propietaris. Es reprengué la producció de galvanitzats, amb una plantilla de prop de 300 treballadors, la majoria dels quals eren peons. Els oficials mecànics s'encarregaven del control de les màquines i fabricació de motllos i matrius. Bona part dels operaris eren dones, que portaven les 85 premses. Si al principi els treballadors eren de Sants, del Poble Sec i de la Barceloneta, a partir dels anys quaranta els més joves provenien de les Cases Barates Eduardo Aunós. Als anys seixanta tancà definitivament les portes i, en el seui emplaçament, Inmobiliaria Farrero S.A. aixecà els blocs d'habitatges que ara es poden contemplar. El 1978, la lluita veïnal aconseguí la signatura d'un pacte, pel que es deixava lliure de construccions l'interior de l'illa, es conservava el passeig amb l'alineació dels plàtans i l'edifici d'oficines amb torre i rellotge -que li dóna nom-, i que una vegada restaurada per la immobiliària acolliria un centre cultural. 

Tant el passeig del Port Franc -passeig de la Zona Franca- com la carretera de la Mare de Déu del Port eren i continuen sent un pas estratègic per comunicar-se amb el port, la CAMPSA i la Barcelona marítima. Per tant, el bombardeig del 6 de novembre es pot argumentar amb dos plantejaments diferents. D'una banda, es pot pensar que l'aviació feixista italiana busqués tallar les comunicacions per carretera que arribaven fins al port. D'altra banda, que volguessin atacar les fàbriques Farrero S.A. -Can Farrero no, tot i que se sabia que fabricava maerial de guerra. Arribava directament des de la foneria i aquí es mercantilitzava. Fabricaven mines submarines -possiblement càrregues de profunditat-, escopetes de bombes d'aviació, bombes de morter, bombes de pinya i casquets per a fusells Mauser. El fet que no estigués considerada com a objectiu militar, potser era atribuïble al fet que un fill d'Antonio Corominas Figueras, soci de José Farrero, amb el càrrec de tinent, havia estat xofer del general Juan Yagüe al llarg de la guerra. Per aquest motiu, aquesta fàbrica era respectada per l'aviació feixista. 
L'atac va començar a camp obert i sembla que només hi va intervenir un únic bombarder, que va llençar una tongada de bombes de les quals en van explotar 15, i que van caure escampades entre els camps i les dues fàbriques, on van caure les 9 primeres. Només una va explotar davant mateix de l'escola de la barriada de Mare de Déu de Port, possiblement als camps de futbol de Port i Portense -actualment, del C.A. Ibèria- i una altra molt a prop de l'Asl de la Mare de Déu de Port.

Aquell dia 103 bombes van explotar a Barcelona, algunes de les quals a les barriades de la Marina. Tot i això, únicament es van comptabilitzar segons la informació nacionalista dos ferits, encara que la Junta de Defensa Passiva va informar d'un mort i d'un ferit. Aquestes dades no apareixen a la relació de víctimes del dia 6 de novembre de 1938 a l'obra de l'historiador Joan Villarroya i Font. Un dels ferits pertanyia a la Marina, Francisca Aliaga, amb ferides greus produïdes per la metralla, mentre era a la seva barraca de l'hort del passeig del Port Franc, cantonada amb l'actual carrer de Sant Eloi. 

 
5. El Prat Vermell. Cases Barates (Grup Eduardo Aunós).

Aquesta indústria d'indianes, anomenada el Prat Vermell i fundada per la família Bertrand Serra, va ser una de les primeres instal·lades a l'àmbit dels camps de la Marina, zona que permetia disposar de grans extensions de terra per fer l'estesa dels estampats. Als anys seixanta dedicí finalitzar la producció i fou reconvertida en un establiment logístic, en llogar les seves instal·lacions a petites empreses per desenvolupar les seves i molt diverses activitats, situació que encara es manté. Un encarregat d'aquesta empresa va ser un pistoler molt famós, el Cotilles; fou el terror d'aquest indret. 

A finals de la dècada dels anys 20 del segle XX, el Patronato de la Habitación de Barcelona construí, entre d'altres, el grup de les Cases Barates Eduardo Aunós -per Eduardo Aunós, ministre de Treball, Indústria i Comerç del govern de la Dictadura de Primo de Rivera-, eren uns terrenys de planta deltaixa, distants de les zones urbanitzades, coneguts com a Prat d'en Cirés, propietat que foren d'Isabel Ramírez, Ana Bacardí i Gertrudis Cuyàs. Era, en els seus inicis, un conjunt de 533 petites cases unifamiliars -38 m2. de planta baixa, adossades i contraposades per formar illes, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Van ser ocupades el 1929 i oficialment entregat el Grup el 6 de febrer de 1930, ja a finals de la Dictadura, per a donar un habitatge a una part dels nouvinguts -més de 172.000 arribats a Barcelona entre 1927 i 1930-, molts d'ells amb motiu de les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona i pal·liar així la carència d'habitatge, que donà lloc a més de 6.000 barraques repartides per diferents punts de la ciutat, entre els que cal destacar Montjuïc i els seus voltants. Posteriorment, el Patronato de la Vivienda aixecà 62 habitatges més de tan sols 17 m2, conegudes amb el nom de casetes noves. Res queda actualment d'aquesta primera barriada, que fou substituïda per un grup de blocs de pisos. 


El 15 d'octubre de 1937 l'aviació governamental va efectuar a primera hora del matí un atac amb èxit a l'aeròdrom de Garapinillos a Saragossa i va destruïr 3 Junquers 52/3 m., un nombre indeterminat de He 46 i 6 caces CR-32. D'altra banda. aquell mateix matí els caces n'havien abatut a Belchite 5 d'italians CR-32 del grup Gamba di Ferro. La reacció feixista fou immediata i hores més tard, amb esperit de revenja, els italians van enviar una esquadrilla formada per 3 bombarders pesants Savoia Marchetti 81 amb base a Mallorca, amb l'ordre d'atacar la ciutat de Barcelona.
Per part dels bombers i de la premsa barceloniona podem saber que l'atac es va produïr a les 19 hores. Es va iniciar al barri de la Barceloneta, molt a prop del quarter de Sant Carles. Els bombarders pesants S81 van entrar per mar, descarregant com van poder 3 bombes i van sortir fugint intentant tirar les seves bombes sobre altres objectius. Les bateries antiaèries, situades a la ciutat i a la muntanya de Montjuïc, van envitar aquests atacs. També hi van contribuïr els focus de llum de les pantalles reflectores que els van localitzar al cel quan volien sortir altre cop pel mar. 


És molt il·lustratiu el testimoni oral d'Isabel Pérez Iniesta que, aleshores tenia 11 anys: 


"No recuerdo la fecha en que ocurrió, pero durante el tiempo que duraron los bombardeos sobre Barcelona no contemple nada igual en el cielo. 
Aquella noche como de costumbre sonaron las alarmas, y poco después se empezaron a escuchar los motores de las "Pavas". Como siempre salimos corriendo para refugiarnos en el campo, detrás de la fábrica Bertrand y Serra donde trabajaba mi padre. Me paré y miré al cielo, como si buscara alguna bomba que pudiera caer sobre mi cabeza y, pude ver a las Pavas que volaban desorientadas en el cielo por los rayos de luz que desprendían los proyectores de Montjuïc. 
No sabía que hacer si seguir corriendo o esconderme bajo tierra. Me quedé parada durante unos segundos viendo aquel maravilloso espectáculo. Unos minutos después y cuando ya estava en el campo soltaron la bomba que cayó detrás de la fábrica Bertrand y Serra en el camino del Prat Vermell muy cerca de la masía de Can Serrano. 
Lo que en un principio pareció ser una victoria resultó ser un desastre para nuestra barriada, porqué la bomba acabó con la vida de un padre y de su hija y con varios heridos entre ellos el que después seria a través de los años de tu abuelo Antonio; él recibió heridas de esquirlas de metralla en una mano mientras se apoyaba en un palo de tendido eléctrico. El abuelo Antonio, seguía contando mi madre, sabía muy bien lo que era la guerra pues en 1912 intervino como soldado en la Campaña del Rif en Melilla, combatiendo contra los moros rifeños. Por sus gestas le concedieron tres medallas con distintivo rojo y otra conmemorativa por la Campaña de Marruecos. Lo que en una barriada ocurrió fue terrible, el estallido de la bomba se convirtió en una trampa mortal para aquella familia y este hecho nunca lo olvidé". 

En la seva desapareguda figura, van tirar una bomba als camps de Terullo, davant de la fàbrica del Prat Vermell -Bertrand i Serra- que, per cert, separava els camps de la barriada de les Cases Barates. Aquest grup d'habitatges era un centre molt actiu del moviment anarquista. El Sindicat de la CNT-FAI ocupava l'antic barracó, per a nens malalts tracomatosos, del col·legi de Sant Raimon de Penyafort, aleshores conegut com a el colegio de los ojos malos, encara que priomer va ser el local de les Joventuts Llibertàries. Al començament del camí del Prat Vermell, darrere de la Colònia Causili, hi havia el local del Servicio de Información Militar (SIM) que controlava el partit comunista. 
Tot i que només va caure una bomba, i que sembla que no pretenia cap objectiu militar, va ser la primera en fer-ho a les terres de la Marina. Van morir dues persones: Antonio Ávila Parra de 38 anys i la seva filla Antonia Ávila Martínez de 10 anys. També va resultar ferit de caràcter reservat: Antonio Santafé Martín de 48 anys.

El mur exterior de la fàbrica Bertrand i Serra delimitava part del camí del Prat Vermell. A l'interior de les Cases Barates, per anar en direcció a l'actual passeig de la Zona Franca, el carrer 1 (Arnes) era la sortida obligada. Existien altres alternatives, però aquesta era la més ràpida i curta. Durant la guerra, la paret era un obstacle a la fugida al camp de les persones que vivien als carrers interiors, encara que a la postguerra va ajudar a escapar a més d'un que fugia de la repressió franquista. D'altra banda, la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, situada en una gran extensió de terreny, creava un espai de separació considerable entre la barriada i els camps. Si una bomba hagués esclatat dins de la fàbrica, aquesta hagués suportat els efectes de l'explosió i, d'alguna manera, hagués protegit els habitatges. De fet, la fàbrica va ser una barricada natural, encara que va perjudicar a alguns i va beneficiar a altres. 

La seguretat que oferien els carrers 18 (Forest), 19 (Riudoms), 20 (Tragurà) i 21 (Sovelles), en donar directament al costat de la fàbrica sense cap obstacle per arribar a camp obert, va resultar molt beneficiós i eficaç a l'hora de fugir i refugiar-se quan sonaven les alarmes. En canvi, els veïns dels altres carrers, en haver de resseguir el mur, havien de fer un camí més llarg per trobar la sortida. 
El control i l'organització que tenien els cenetistes de la barriada expliquen el fet d'haver aixecat una barricada a l'entrada de les Cases Barates, al passeig de la Zona Franca, el 19 de juliol del 1936. De fet, va ser innecessària perquè les cases van quedar lluny de la zona de combat. D'altra banda, militants de partits d'esquerres en van aixecar una altra més avall. Únicament van servir per controlar qui passava per allà. Pel que fa a les armes, les que tenien les havien aconseguit d'uns vaixells que estaven atracats al moll. En aquesta barriada, la majoria era de la CNT i de la FAI, mentre que els membres de la UGT suposaven una minoria. 
El control cenetista va començar a decaure amb la desaparició del govern de Largo Caballero i els dos ministres de la CNT: Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver. El mes de maig de 1937, a conseqüència dels fets de maig, va ser nomenat el socialista Juan Negrín president del govern. Aquest havia ingressat al PSOE l'any 1929 gràcies a Indalecio Prieto, durant la dictadura de Primo de Rivera. En formar govern, va adjudicar el ministeri de Defensa Nacional a Indalecio Prieto que, amb la participació destacada de Nikloski Orlov, general de la NKUA que exercia de cap de la policia política de Stalin a Espanya, va crear el SIM el mes d'agost del 1937. 

El local del SIM es va instal·lar al camí del Prat Vermell, a continuació de la Colònia Bausili, molt a prop del passeig de la Zona Franca, pràcticament a l'entrada de la barriada. El seu objectiu va ser introduir-se com una teranyina dins de les petites i grans unitats de l'exèrcit, per tal de crear una xarxa policíaca que també es va introduïr dins dels partits i organitzacions i d'aquesta manera poder controlar les activitats dels seus militants. Disposaven de camps de concentració i presons secretes. Practicaven la tàctica terrorífica mñes cruel i inhumana que fou el secret dels seus èxits. Aquest mateix sistema de tortura fou aplicat a elements antifeixistes no comunistes. El cas més conegut fou el del comunista no ortodox Andreu Nin, president del POUM, torturat de manera salvatge i assassinat després per la policia soviètica en una de les presons secretes a Espanya, que passaven desapercebides pel control del Font Popular Espanyol. 
D'altra banda, molts cenetistes, membres del POUM i de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL) foren perseguits, torturats i assassinats, i els seus cadàvers van ser trobats i localitzats en camps propers a la ciutat. Això va originar que, entre aquestes forces i el govern, es creessin unes hostuilitats tan fondes que, conjuntament amb les que ja existien a conseqüència dels fets de maig de 1937, van acabar amb una desunió total que va comportar una desmoralització anticipada dels ciutadans, que s'adonaven que els seus representants polítics i sindicals lliuraven una guerra civil dins de la Guerra Civil. 
El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes es preparaven per entrar l'endemà a Barcelona. Per les Cases Barates es va passar una columna de l'exèrcit de Navarra, que anava deixant soldats en posicions estratègiques. L'objectiu era avançar en direcció Colon per Can Tunis i el Morrot. L'endemà Barcelona capitularia sense resistència davant dels diversos cossos de l'Exèrcit Nacional. 


6. El cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). Can Tunis. 

Aquest mur històric, aixecat amb gres de les pedreres de la muntanya, fonamentalment extreta de la que va posseïr la vídua Moragues, per a la construcció del cementiri, obra projectada per Leandro Albareda el 1883, constituïa un dels límits de la carretera del Port. Fou un lloc on varen perdre la vida, afusellats, molts innocents. A la zona, es poden contemplar les llambordes i el traçat de l'antiga carretera de Port, que arriben a l'altre costat de la línia de tren Madrid-Saragossa-Alacant -MZA- que, en el seu principi, portava a l'estació de Vilanova del port. Igualment, podem veure, al mateix costat del mur del cementiri i de l'últim tram de la carretera vorejada de plataners, els únics vestigis que resten del canal de la Infanta -Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón-. Construït entre 1817 i 1820 per captar i distribuïr amb finalitats agrícoles les aigües del riu Llobregat, va ser un bon ajust pels camps de conreu de tots aquests voltants. 
Passada la via, en direcció a mar, ens trobem Can Tunis, on s'ubicà un important conjunt d'indústries on destacaven la CAMPSA i la Rivière, així com un nombre d'habitatges combinant les activitats fabrils amb les agrícoles i les marítimes com la pesca. Avui ha desaparegut pràcticament, engolit per les instal·lacions portuàries. 


De totes les barriades de la Marina, Can Tunis fou la més exposada al perill constant dels bombardeigs de l'aviació italiana de les Balears. Per la seva proximitat a la CAMPSA i al port, era un pas estratègic a la zona del litoral i porturària de la ciutat, enllaçada per un nus de comunicacions de ferrocarril i de carretera. 
Can Tunis va patir el primer perill el 10 de novembre del 1936 en ser bombardejada la CAMPSA pel creuer franquista Canarias. Aquest bombardeig naval va ser el primer que va afectar a les costes de la Marina i, segons les informacions de l'època, els impactes dels obusos no van arribar a la costa. 


L'11 de gener de 1938 va patir un atac aeri protagonitzat per dos bombarders pesants Savoia Marchetti S.81. De resultes de les bombes que van tirar, 10 van explotar per un costat i 5 per l'altre. Les 10 primeres buscaven una bateria antiaèria instal·lada a la part alta de l'entrada del cementiri. No es té informació oficial si fou afectada o no. Tot i això, l'ona expansiva va destruïr una barraca que estava situada entre el camp de futbol de l'empresa Casa Santiveri i el canal de la Infanta. A conseqüència de l'ensorrament, van morir dues persones: Ferran Martínez Pérez de 57 anys i Maria González Cuadrado. Segons el relat de Josefa Núñez Ramis, l'explosió fou mortal: 


"Ese día estaban mis bisabuelos en casa, vivían cerca del campo de fútbol del Santiveri al lado del río -canal de la Infanta-, me contó mi tío. Tenían conejos, gallinas, pollos y un perro. Como de costumbre ese día se encontraba con ellos uno de mis tíos, y mi bisabuela intuyó algo fuera de lo normal, y le dijo a mi tio que se marchara para su casa porque notaba que el ambiente estaba algo revuelto. 
Mi tío era en aquellas fechas un crío que le gustaba mucho estar allí, por lo que a regañadientes se marchó a su casa anque él no se quería ir. Al poco tiempo fue cuando cayó la bomba. Mi tío aún no había llegado a su casa, y cuando mi abuela se enteró fue corriendo hacía la barraca, buscó entre los escombros a sus padres y también a su hijo porqué pensaba que el niño no había salido de allí. De su padre nunca me dijo nada, supongo que los bomberos lo sacaron de los escombros porque fue uno de los cuerpos. De mi bisabuela lo única que me dijo mi abuela es que encontró una oreja con un pendiente y entonces reconoció que ese pendiente era como el de su madre. Más tarde se enteró de que su hijo no estaba allí y fue a buscarlo hasta que lo encontró en su casa. El perro y alguno de los animales sobrevivieron, y mi tío me explicó que el día siguiente fue a buscar al perro y se lo llevó a su casa teniéndolo allí hasta que murió. 

Respecte a les altres 5 bombes, es pot afirmar que van fer una destrossa important, encara que no ha quedat clar l'objectiu de l'atac ja que va explotar entre els magatzems i fàbriques, a prop de l'escola pública Los Pajaritos. Si observem el plànol podem veure que la CAMPSA era la que estava més a la vora del lloc bombardejat. D'altra banda, podem suposar un altre objectiu. D'acord amb aquesta hipòtesi, el Butlletí Oficial de la Generalitat de 12 d'agost de 1936 és molt explícit en mostrar el decret de confiscació i d'intervenció de diferents indústries:

"Vist el Decret d'aquesta mateixa data creant la Comissió de la Indústria de Guerra i atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, fins i tant no es constitueixi l'alt organisme regulador de l'economia del nostre país, a proposta del Conseller d'Economia i Serveis Públics i d'acord amb el Consell Executiu, Decreto: Art Ir: Es procedeix a la incautació, intervenció o ocupació, segons escaigui i d'acord en cada cas amb el Comitè Obrer de Control, de les indústries que a continuació s'indiquen. 

 Entre el grup de les diferents indústries esmentades hi havia la trefilaria Rivière S.A., que a partir d'aquell moment fou col·lectivitzada. És de suposar que aquesta formés part dels objectius militars previstos i el bombardeig anés dirigit concretament a aquesta fàbrica. L'ona expansiva, que van produïr les bombes en esclatar, va afectar a diversos habitatges com l'estanc de Can Tunis, que regentava el pare de Julio Baños, veí i cronista del barri. Heus ací el seu testimoni publicat en una publicació de la ciutat: 

"Ahí enfrente estaba el estanco de mi padre. Cayó una bomba en 1938 y suerte que no estábamos en casa, portque no quedó nada. Sólo el colchón, que lo encontramos en un terrado de las casas de Pujol; tan fuerte fue la onda expansiva. 

Una de les bombes va caure al costat de Los Pajaritos, on hi havia un cinema que va quedar totalment destruït. I una altra, prop de la CAMPSA, de la qual s'iognoren els danys rebuts. La fàbrica del Plom també va resultar bastant afectada ja que tres de les cinc bombes van impactar al solar on estava situada. L'ona expansiva és possible que afectés a la fàbrica de carbons Las Briquetas, a l'esmentad Rivière, la cooperativa La Flor de Maig, i, per descomptat, els habitatges propers com el de la família de Julio Baños.
La tercera víctima d'aquests bombardeigs va ser Maria Altés Martínez de 59 anys, encara que es desconeix el lloc exacte de la seva mort. La imatge és prou eloqüent: sembla com si el temps s'hagués aturat després del bombardeig. Actualment encara queden restes del que va ser la barriada pròspera i industrial, on el barraquisme també va ser important. Precisament, d'aquí van sortir nombroses famílies que van anar habilitant les noves barriades de la Marina. Tot i això, Can Tunis va ser i continua sent un lloc estratègic. El seu territori acull una bona part del port de Barcelona i durant dècades (i fins i tot, actualment) és parc natural a través del Morrot, entre les terres del delta del Llobregat oriental i la Barcelona marítima.  

En resum, l'aviacó feixista va bombardejar, a més a més, centrals elèctriques, ponts, línies ferroviàries, carreteres i centrals de carburants. També van ser atacades les fàbriques de material bèl·lic i, en general, la ciutat i les seves barriades de manera indiscriminada. 
Els hidroavions de les esquadrilles alemanyes que tenien la base a Pollença (Mallorca), a més de tenir un paper important en la vigilància de l'illa i el trànsit marítim, van participar en atacs d'objectius concrets com ports, carreteres, ponts i vies ferroviàries. 
D'altra banda, els creuers Canarias i Baleares de la flota nacional, ben proveïts i preparats al port de Cadis, van dominar el Mar Mediterrani. Un cop enfonsat el Baleares per l'esquadra republicana, va ser el Canarias el que va mantenir el pes de les maniobres navals, tot controlant el trànsit marítim i bombardejant les ciutats litorals de Catalunya i la resta de la costa llevantina.  

Tots els barris de la Marina foren atacats, uns amb més intensitat que altres, però tots van patir la violència feixista, que va trastocar la vida quotidiana de la gent de resultes de les constants alarmes i bombardeigs. El seu efecte psicològic va ser important
D'altra banda, les conseqüències de les 36 bombes que van explotar a les barriades de la Marina van deixar un balanç de 7 morts i 8 ferits. Un nombre bastant alt de víctimes si tenim en compte que les barriades estaven aïllades les unes de les altres, amb una pioblació més aviat rural. 
Tot i que els feixistes buscaven els objectius militars i les fàbriques, cap va ser plenament afectada, encara que l'ona expansiva produís petits danys col·laterals. Únicament va haver-hi una notable excepció: la CAMPSA. Els atacs continuats des de l'aire i els esporàdics des del mar la destruïren.
La majoria de les víctimes i ferits de les nostres barriades van quedar penjades dins de la runa dels seus habitatges, Amb els anys, les conseqüències d'aquests fets van ser anomenats danys colaterals, danys no intencionats o danys accidentals, que van afectar a habitatges, construccions, equipaments o persones. No obstant això, cal distingir-los de les bombes assassines, llançades a l'atzar sobre espais oberts, on la població civil tractava de refugiar-se, com fou el cas del grup Eduardo Anuós de Cases Barates. 
Centenars de cases semblants demostren la intencionalitat de l'enemic, de causar terror sobretot a la població civil amb actes indiscriminats que perseguien castigar-la asense cap mena de mirament envers els drets humans i les lleis internacionals. 


Per últim us recomano un llibre sobre la història de la Marina: Història de la Marina de Sants. Vides Paral·leles. Es tracta d'un llibre molt complert i extens que explica l'aparició i la formació dels barris que agafen la Marina com ara El Polvorí, Can Tunis o Prat Vermell. El podeu trobar a la Biblioteca Francesc Candel, al costat del Passeig de la Zona Franca i la Plaça Cerdà.

dissabte, 23 de juny del 2012

El Prat Vermell, un dels camps d'indianes més importants de Barcelona

Avui vull compartir un vídeo sobre el Prat Vermell: un dels prats d'indianes més importants de Barcelona que pertanyia a la fàbrica de teixits Bertran i Serra. Aquesta indústria tenyia la roba i utilitzava els camps del voltant per estendre les teles tenyides per a que s'assequessin. Als barris de Marina hi havia cinc prats d'indianes i era on anaven a treballar molts veïns dels barris de Sants i Hostafrancs.



www.btvnoticies.cat

dimecres, 20 de juny del 2012

La Dharma, una emoció

Avui per acabar de matar el poc temps que queda abans de retirar-me cap al llit he volgut compartir un altre vídeo de TV3, un documental sobre la Companyia Elèctrica Dharma. 

És divendres a la tarda i som al carrer Sagunt de Sants, el cau de la Dharma. Després del seu cinquè concert al Palau de la Música Catalana, el 24 d'octubre del 2011, aturen màquines, però segur que les jams improvisades seguiran en aquest niu d'història col·lectiva. Un a un, els músics de la companyia més familiar s'asseuen per explorar els fragments d'una història musical i personal que ha estat la banda sonora d'un país. Una muntanya russa que comença en una comuna, que els porta a omplir estadis arreu de la pell de brau i a viure anys difícils de travessia del desert. Una trajectòria basada en l'autòcton com a estil i marcada per l'etern record del seu guitarrista i germà Esteve Fortuny (1954-1986). Què és la Dharma? La Dharma és una emoció. 


diumenge, 17 de juny del 2012

Com un gegant invisible, Can Batlló i les ciutats imaginàries

El col·lectiu d'arquitectes La Col i Ponòptica han estat elaborant un documental sobre Can Batlló que s'estrena avui 17 de juny al bloc 11 de la fàbrica i el dia 18 a la sala d'actes del COAC. També ens ajuda a entendre una mica millor com es construeixen les ciutats avui en dia; els problemes i les possibilitats de la ciutat contemporània. A sota l'enllaç a un trailer del documental i la presentació dels seus autors com també un breu text introductori


Can Batlló, com un gegant invisible, amagat darrere els murs. Un recinte pendent de transformació i objecte de la reivindicació i la lluita veïnal des de fa molts anys, actualment en procés de reapropiació per part de la ciutadania. Ens preguntem sobre quines són les regles del joc, els actors, interessos i estratègies que han dictat les transformacions urbanes a la Barcelona dels últims trenta anys i que ens han portat a la Barcelona actual, al Can Batlló de la propietat privada enfront el Can Batlló de la ciutat. Ens preguntem sobre el futur i sobre les altres Barcelones possibles. Un documental sobre Can Batlló i les ciutats imaginàries.




Estrena del documental

Auditori Bloc11 Can Batlló | 17 juny | 17.30h
c/ Constitució 19, La Bordeta, Sants. Metro Sants Estació, L1-L3, o FGC estació Magòria-La Campana

Sala Actes COAC | 18 juny | 19.30h
Plaça Nova 5, Ciutat Vella.

Per donar suport al projecte, podeu votar el muntatge que hem presentat a la BIAU (Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme):

Primer cal registrar-se aquí, només cal posar un mail i un usuari:

I després posar estrelletes al vídeo.

Recordant el Jara **

Avui vull compartir amb vosaltres un article recordant la mort del Juan Antonio Jara Granados: un mestre de l'Escola Joan Pelegrí a Hostafrancs, però va ser conegut per tota l'escola com a "Jara". Aquest article és extret de l'exemplar nº 32 de la publicació gratuïta de l'escola "Calaix de Sastre" del març del 2006, uns quatre mesos després de la seva mort sobtada el 3 de novembre del 2005. Un dia després l'escola va tancar de dol i tristesa.
En aquesta escola hi vaig estudiar el batxillerat i malgrat no haver-lo tingut com a professor, el va tenir la meva germana però jo també el vaig arribar a conèixer i va ser una persona que es va fer estimar molt per molts altres professors i fins i tot per alumnes de l'escola. I per a mi també m'ha portat un sentiment de tristesa malgrat que potser no sigui tan profund com el de molts i moltes altres companyes que l'haguessin tingut com a professor. Aquesta mort mai quedarà en l'oblit.

"El passat tres de novembre, va morir de forma sobtada Juan Antonio Jara, per a tots era més conegut com el Jara. Tenia 62 anys. En l'actualitat s'havia acollit a una reducció de jornada perquè li faltava poc per a la jubilació. Portava 34 anys a l'escola. 

Es formà com a mestre i posteriorment es llicencià en pedagogia. El seu vincle i estima amb l'escola i els seus alumnes havia estat total. Començà, l'any 1971, amb els nens de 1r de primària. De seguida va col·laborar en les activitats extraescolars que des del Centre coordina el doctor Pelegrí. Això volia dir que quan acabava la seva jornada laboral de mestre, es quedava amb els monitors per ajudar a activitats com el futbol, club de 6'30 a 8, celebracions com festes de patis, focs de Sant Joan, ... En Jara era allí. 

Posteriorment es dedicà al cicle superior de l'EGB (Educació General Bàsica). A l'ESO, els últims anys als primers cursos. Sempre havia estat tutor. Visqué la seva professió docent amb molta intensitat, il·lusió i vocació. És important recordar algun aspecte de la seva pràctica pedagògica. Difícilment, suspenia els alumnes en un examen. Si veia que no assolia els aprenentatges, li escrivia al control (ho preferia al mot examen, que li sonava massa trascendent) que parlés amb ell. Li explicava on s'havia equivocat. Al cap d'uns dies, li feia un control semblant, "la repesca" que en deia. I és que avaluar afirmava era molt més que posar una nota. Era mesurar quin era el grau d'un aprenentatge que assolia aquell alumne/a. I veure què calia fer perquè ho assolís, donar-li les eines necessàries. Ajudar-lo. Aquesta és la feina del pedagog. Si més no, així ell ho entenia. Els seus alumnes li ho agraïren; quantes mostres d'afecte i amistat que li havien expressat en el transcurs dels seus anys de docència."   

dissabte, 2 de juny del 2012

#femCOOP2012 alternatives per un present i futur cooperatiu!




 

Dimarts 29 de maig de 2012
Can Batlló, c/ Constitució, 19

19h Experiències de resolució de necessitats comunitàries.
Finançament i consum al servei de les persones i entitats locals.
A càrrec de:
- Jordi Ortiz Gil i Léo Maenner de Som Energia, grup de Barcelona.
- Hernan Córdoba i Oriol Tusón de Coop57, secció local del Barcelonès Nord.
Divendres 1 de juny
c/ Premià 15, baixos
17:30h Visita guiada a l’antiga cooperativa L’Empar de l’Obrer, actual seu de les diferents federacions de cooperatives.
Benvinguda al barri a les cooperatives L’Olivera i Coop57.Can Batlló, c/Constitució, 19
19h Cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús a Can Batlló.
Habitatges cooperatius dins un barri digne, habitatges dignes en un barri cooperatiu.
Amb la col·laboració de:
-Jordi Carbó, soci-arquitecte de Sostre Cívic.

Dissabte 2 de juny
Can Batlló, c/ Constitució, 19

10:30h Presentació de la iniciativa 2012 Any de les Cooperatives i del Projecte Barri Cooperatiu.
Benvinguda a la nova cooperativa de Sants Koitton Club.
10:45h Les dones fem economia cooperativa.
Amb la participació de cooperatives formades per dones:
- Rakel Escurriol, de Tamaia >> intervenció en l’àmbit de la violència masclista.
- Milena Aguiló, de Malea >> restauració i cistelles agroecològiques.
- Clara Esther López, de Dones Solidàries Palante >> geriatria i serveis de neteja.
- Margarita Padilla, de Dabne >> programari lliure.
12:45h Articulacions cooperatives.
La intercooperació com a eina de transformació local.
Amb la intervenció de:
- eCOS Grup Cooperatiu.
- Projecte Barri Cooperatiude Sants.
- Projecte Barri Cooperatiu de Gràcia.
- Cooperasec del Poblesec.
- Plataforma El Segle XX és pel barri! de la Barceloneta.
14h Dinar Popular per l’autogestió del Bloc 11 de Can Batlló.

El món de Fructuós Gelabert

Vídeo sobre Fructuós Gelabert, gracienc de naixement i santsenc d'adopció va ser un dels pioners més importants del cinema català:

dissabte, 26 de maig del 2012

La casa de Can Mantega

Avui comparteixo amb vosaltres un text de l'antiga casa de Can Mantega del santsenc Josep Miracle en el seu llibre "Quatre coses del meu temps" on recorda la seva infantesa a la masia de Can Mantega i les activitats agrícoles.

La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembre i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves priàmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.
Atenuada i tot per la llunyania, jo he sentit les exhaltacions de la mercaderia en els moments en que regavenamb bassa. Jo hi he vist la plantació i la collita en un ritme constant d'ininterrompuda continuïtat, sense moure'm assegut a terra, les cames despenjades galeria avall, les mans arrapades als barrots i la cara encastada entre els dos ferros. 
Però jo hi he vist, sobretot, l'esforçada operació de llaurar aquell immens cap de la dreta, l'home seguint l'animal, els punys aferrats a l'esteva, la rella obrint l'entranya de la terra, fent camí enllà, de l'un cap a l'altre, anant i venint, l'un solc al costat de l'altre solc, i un altre encara i un altre, fins a quedar tot el camp somogut, com arrissat de tants de cavallons en ranglera. I jo hi he vist seguir l'estesa de solcs pas a pas, l'una mà aguantant la faldada, l'altra mà engrapant les llavors de la falda i espargint-les endavant i com a l'entorn. I hi he vist passar al darrerra l'aplanador desfent els cavallons i tapant els solcs, deixant la llavor enterrada. I després hi he vist desaparèixer els homes, el camp deixat a les mans de la naturalesa, el sol i la serena fent que amb les setmanes aquelles llavors apuntessin ran de terra, pintant-lo d'un verd molt fi. I he vist aquell verd molt fi tornar-se un verd molt fort, i l'herba de créixer, fins que amb els mesos el verd es tornava groc i l'herba es tornava tija. I totes les tiges feien com una mena de mar, brandat com onades al buf del més suau ventijol. I aleshores tornaven aquells homes. I el camp es tornava a clapar de l'amuntegament de les esquenes corbades que en tot l'any havia vist a l'hort. 
Es posaven, com si diguéssim, en bateria, i en brandat la falç se les emprenien contra aquella mar de seda, i s'obrien camí abatent onada darrera onada. A seguit d'ells, uns altres homes recollien les tiges abatudes, i amb quatre cops de mà feien el manoll de les garbes. I les apilaven, i en feien garberes. I en dos o tres dies d'aquell camp de blat no en quedava ni una espiga dreta, totes agrupades en garberes i les garberes disperses en la immensitat del camp. Fins que venia l'hora de batre. Una hora que jo en diria gloriosa, i que les màquines d'avui han esborrat probablement per sempre. Aquells cavalls voltant l'era i el corro rodolant damunt un llit d'espiques; aquelles forques reagrupant les tiges disperses, els homes cofats amb aquells grans barrets de palla; i aquella polseguera d'or que posava com un tel de boirina a l'escenari, tot plegat compon una estampa bucòlica que els venidors -àdhuc els pagesos- ignoraran, i que els que hem tingut la sort de veure no oblidarem mai. Després venia el gran desinflament, el separar el gra de la palla, amb aquella operació d'escventar que tornava un núvol d'or aquella boirina àuria de l'operació del batre. I l'ensacar el blat -"no diguis blat que no sigui al sac i encara ben lligat"-, i en construïr els pallers, la palla tan ben acondicionada al voltant de la perxera, que en resultava la imatge d'una cabana de poc fons i molta alçada, perfectament rodona en el seu perímetre, perfectament conexa en la seva terminal, i la perxera capçada per la poesia de mantenir penjada de cap per avall una olla de terra cuita. De tot aquell gran escenari, d'aquella magnífica estampa bucòlica, ja fa anys que no en queda res. Ara hi passa, de llarg a llarg, tot un carrer, amb vases altes a banda i banda: el carrer Joan Güell. 

Josep Miracle

divendres, 25 de maig del 2012

Centre Social de Sants, 40 anys lluitant pel barri

 Vídeo de la BTV Sants-Montjuïc sobre els 40 anys de lluita del Centre Social de Sants.


www.btvnoticies.cat

Can Batlló, històries de la fàbrica

Un vídeo de SantsTV amb testimonis que parlen sobre la història de Can Batlló. 

L'okupació de Can Vies

El 10 de maig de 1997 es va okupar Can Vies. Aquí comparteixo unes imatges d'aquell dia de SantsTV.

dimecres, 9 de maig del 2012

40è aniversari del Centre Social de Sants

Avui comparteixo un vídeo de Sants TV, la televisió comunitària del barri fet en motiu del 40 aniversari del Centre Social de Sants. 

Un xic d'història... 
Des de la seva fundació, l'any 1971, el Centre Social de Sants ha destacat pel seu caràcter acollidor de qualsevol iniciativa desenvolupada pel nostre veïnat més proper i, sobre tot, per qualsevol col·lectiu dedicat al treball per la millora de la qualitat de vida de les persones.

En els primers anys de la seva existència es solapen el clam i el desig per l'assoliment de les llibertats democràtiques amb la reivindicació d'un urbanisme més humà amb la demanda de zones verdes i equipaments per al nostre barri. Així s'assoleixen espais com les Cotxeres, l'Espanya Industrial i altres espais. 

En l'actualitat la permanent reivindicació d'un urbanisme més humà i una millor i més transparent participació en els temes urbanístics es veu acompanyada per l'àmplia oferta de serveis i activitats que més d'una vintena d'entitats i col·lectius desenvolupen dins el si d'aquesta entitat i dedicats a múltiples àmbits d'interès (socials, educatives, culturals, etc).


A continuació us deixo el programa d'activitats del 40è aniversari del Centre Social.

Del 7 al 10 de maig de 2012

Exposició històrica dels 40 anys
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dilluns 7 de maig de 2012 – 19:30 hores
Brindis i Inauguració de l’Exposició històrica
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dimarts 8 de maig de 2012 – 19:30 hores
Debat-Taula Rodona: Plataformes i moviments socials a Sants
Elisenda Barrera (La Lleialtat Santsenca) Ferran Aguiló (Recuperem Can Batlló) Ivan Miró (15M a Sants) Joan M. Parisi (Secretariat d’Entitats) Ricard Lorente (Federació Festa Major) Pep Ribas (moderador)
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30)

Dijous 10 de maig – 19:30 hores
Debat-Taula Rodona: Perspectives dels moviments socials i veïnals del segle XXI
Jesús Rodríguez (La Directa) Jordi Bonet (President de la Favb) Carles Prieto (Ex-President de la Favb) Albert Forcades (moderador)
Lloc: Sala d’exposicions del Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30) Divendres 11 de maig – 20:30 hores Sopar del 40è Aniversari Lloc: Auditori Cotxeres de Sants (c/ Sants, 79)

dilluns, 30 d’abril del 2012

Una fàbrica convertida en parc

Avui he volgut compartir amb vosaltres un vídeo de la Televisió de Sants per al programa Infobarris de BTV en què es parla sobre la història de la gran fàbrica tèxtil de l'Espanya Industrial. Tenia una gran extensió i acollia instal·lacions esportives, d'esbarjo i centres educatius per als treballadors. 
La lluita veïnal va aconseguir que la fàbrica tèxtil s'acabés convertint en un parc per al gaudi dels i les veïnes. 



www.btvnoticies.cat

dimecres, 25 d’abril del 2012

Una passejada pel Poble Sec en guerra. Del Molino al Refugi 307


1) Les barricades del 19 de juliol del 1936. Paral·lel-Sant Pau.
El Poble Sec es va desenvolupar uns anys després de l'enderroc de les antigues muralles de Barcelona, començat el 1854. En aquesta data, tot eren camps que s'estenien fins a la muntanya, sota els ulls vigilants i els canons dels militars del castell de Montjuïc. La urbanització del barri es va realitzar sobretot després de la construcció de la nova avinguda del Paral·lel / Marquès del Duero, oberta al transit a l'octubre del 1894. Conegut amb aquests dos noms, durant la República i la Guerra Civil es va canviar el nom pel de l'avinguda Francesc Layret, advocat laboralista i polític d'ideologia catalanista i republicana, fundador i un dels presidents de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Layret havia estat assassinat el 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure de la Patronal Catalana, partidaris de Martínez Anido, militar i ministre de la governació de Primo de Rivera.

El Poble Sec és, i sempre ha estat, un barri majoritàriament de classe obrera; la central elèctrica La Canadenca, el Port, les pedreres de Montjuic i les obres de l'Exposició Internacional del 1929, donaven llocs de treball i probablement moltes lliçons en el sentit de la paraula explotació. No és estrany, doncs, que el sindicalisme, sobretot l'anarcosindicalisme, tingués molts adherits al barri. També hi havia una classe petitburgesa de comerciants catalans, i molt a prop, la vida bohèmia i intrínsecament anàrquica de molts teatres, cinemes, music halls i petits cafès on sovint es reunien per discutor de política i de la revolució social. Un fet significatiu: per a la visita dels reis l'octubre del 1908 es vare tancar els cafès-concert del Paral·lel.


 

Els preparatius dels dies anteriors.


Encara que des de feia setmanes molts temien que els militars, contraris a la República i al Front Popular que havia guanyat les eleccions del febrer de 1936, planejaven un cop d'estat, ni el govern de la República ni la Generalitat, coneixedors de la conspiració, havien actuat per tallar-la des de les arrels. Els sindicalistes, en canvi, no es fiaven i uns dies abans ja feien guàrdia en els seus locals i als voltants de les diferents casernes per detectar qualsevol indicació de l'indici de l'alçament.
L'organització obrera amb més influència al barri era l'anarco-sindicalista CNT. Al carrer del Roser 35 es trobava el local del poderós Sindicat de la Fusta, els militants del qual jugarien un paper clau en la derota dels militars solleats.
Per la seva ideologia de la revolució social i una llarga història de repressió, ja tenien organitzades unes bases d'actuació revolucionàries en els anomenats comitès de defensa.

El dia 17 de juliol la premsa publicà la notícia de la sublevació de les tropes espanyoles al Marroc contra el govern republicà. Tot i el comunicat tranquilitzador del Ministerio de la Guerra, en què es deia que la situació estava controlada i que podia "considerar-se fracassat un ampli moviment d'agressió a la República" es temia el pitjor. Els confederals, com Durruti, Garcia Oliver i Ascaso, començaven una frenètica sèrie de reunions als sindicats i els llocs habituals de trobada per planificar la defensa. El mític Francesc Ascaso, que va morir hores després durant la presa de la caserna de les Drassanes, a la tarda era al bar Pay Pay de la Bretxa de Sant Pau. Els calien armes, cosa que la Generalitat els negava, Membres del Sindicat del Transport van assaltar dos vaixells ancorats al port apoderant-se dels fusells, però no eren molts i fins i tot la Generalitat va enviar els guàrdies d'assalt per intentar treure-los-hi.
El dia 19, l'hostproador Eduard Pons Prades, que llavors tenia 16 anys, feia d'estafeta amb la seva bici. Aquella nit, en passar pel Sindicat de la Fusta al carrer del Roser, va trobar el seu oncle fent guàrdia ja armat. S'havia organitzat un grup de vigilants que anaven pels terrats del Paral·lel i la Ronda de Sant Pau. En tornar al local del sindicat, a l'alba del dia 19, l'Eduard va veure que la gent ja aixecava les barricades.
La lluita a les barricades, en aquest punt, va ser aferrissada i fonamental per derrotar els militars feixistes. Va servir per controlar el Paral·lel, que era el lloc d'enllaç entre el Castell, el Port -base d'hidroavions, punt d'arribada del general Goded de Mallorca-, les Drassanes i Capitania.




 

Els fets del 19 de juliol.

El pla dels militars conspiradors era sortir a les 5 del matí (amb la consigna "Viva España, Viva la República" per sembrar la confusió i enganyar el poble) amb les tropes recolzades per falangistes, requetés i d'altres simpatitzants, de les 7 casernes: Lepanto, Icària, San Andrés, Pedralbes, Tarragona, San Agustín, Atarazanas i dependències militars. La intenció era prendre els punts estratègics de la ciutat com les places d'Espanya, de Catalunya i de la Universitat, per dominar els punts de govern de la ciutat.
Encara, volent negar la gravetat de la situació, fou censurada l'editorial "Abajo el fascismo" de Solidaridad Obrera el 19 de juliol on s'exhortava: "Camaradas... hay que actuar a fondo... el pueblo en masa debe levantarse como un solo hombre para barrer el fascismo. Frente a la avilantez de las fuerzas reaccionarias: Muera el Fascismo!".
L'últim que volia la Generalitat era que s'alcés el poble en armes, però a les 5:15 de la matinada des de Ràdio Barcelona, el locutor donà la notícia: "Ciudadanos: El momento tan temido ha llegado: El Ejército, traicionando su palabra y su honor, se ha echado a la calle para combatir a la República... Para los ciudadanos de Catalunya ha llegado la hora de las grandes decisiones y de los grandes sacrificions: destruir este ejército faccioso. Que cada ciudadano cumpla con su deber. ¡Viva la Generalitat de Catalunya! ¡Viva la República!,


Després d'una lluita aferrissada amb presència del mateix Joan Garcia Oliver i que va durar unes 4 hores, atès que els feixistes van aconseguir apoderar-se de la barricada de la Bretxa de Sant Pau, finalment va ser derrotat el contingut de cavalleria de Montesa que havia de prendre el Paral·lel.
No podem oblidar que també varen participar les Fuerzas de Seguridad y Asalto, instal·lades a les Drassanes, a l'Hotel 3 de la plaça d'Espanya i la 8a. Companyia Local al carrer de la Concòrdia n.100 i França Xica 9.
El dia 9 a les 6 de la tarda, el general Goded es va rendir. L'aixecament, de moment, havia fracassat.
Hi ha uns testimonis gràfics molt valuosos de la gran barricada del Paral·lel. La fotògrafa alemanya Gerda Taro, companya del reconegut fotògraf Robert Capa, va realitzar dues fotografies de nens (portant gorres de la CNT i de la FAI) mentre jugaven en aquesta barricada l'agost del 1936. En una es veu clarament el gran anunci Xampany Freixenet, que coronava el teatre El Molino. L'altra va ser feta mirant cap a la Ronda de Sant Pau.
Tristament, un any després, el 26 de juliol delm 1937, Gerda Taro va morir aixafada per un tanc mentre feia un reportatge gràfic en el front de Brunete. Només tenia 26 anys.

El maig del 1937, les barricades del Paral·lel es van tornar a aixecar durant els fets de maig, quan es va intentar restar el poder a la CNT-FAI i al POUM. També el Paral·lel, a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla i el Cine Amèrica (Paral·lel 121), davant del carrer del Parlament, va ser l'escenari d'una dura lluita entre els guàrdies d'assalt i els anarcosindicalistes.

També cal d'esmentar en aquesta avinguda, durant el bombardeig del 17 de març del 1938, la matança que produí una bomba que impactà sobre un autobús de la companyia Roca a la cruïlla del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau. Va ser sobre les 10.15 del matí. L'informe dels bombers deia: "En arribar al lloc del sinistre estava tot encès un autobús Roca i per terra una estesa de morts i carn humana desfeta amb trossos de vestits cremats. La Creu Roja estava recollint amb les seves ambulàncies els morts i ferits..."Fernando Lapiedra anava a buscar pa a la fleca L'Espiga, que era al costat del Molino, quan va explotar la bomba. Explica que va veure un home decapitat que caminava encara i que la guàrdia urbana, que treballava dirigint el trànsit enmig del Paral·lel, va desaparèixer del tot. Es parla poc dels efectes psicològics sobre la gent de tot allò que van viure durant la guerra, especialment els nens. No ens hem d'estranyar que la gent perdés les ganes de lluitar i gairebé no hi hagués resistència quan varen entrar els nacionals.

Des del primer moment, El Molino va ser requisat pel Comitè Antifeixista del Centre. Consta que, com a totes les organitzacions en lluita durant les primeres setmanes de la guerra, l'Ajuntament va subministrar lots de menjar al Comitè allí instal·lat. Robert Serrano, anterior propietari del teatre, afirma que el seu avi, que l'havia comprat després de la guerra, explicava que també va acollir una mena de tribunal popular que ajusticiava elements facciosos, alguns, morts en ser tirats de dalt a baix des del galliner. La Sra. Mercedes, que vivia al carrer de Vilà i Vilà i que de gran va treballar durant molts anys com a costurera encarregada del vestuari de les artistes en el Teatre Apol·lo, recorda que un dia van saber que una patrulla de control havia anat a buscar un veí de la seva escala, el Sr. Blanco, als Almacenes el Aguila, on treballava, i l'havien portat al Molino. Molt preocupats, no sabien com confirmar la notícia però, a la tarda, la Sra. Mercedes va veure una ambulància que sentia del teatre amb les portes obertes a gran velocitat i plena de cossos. Els morts anaven amuntegats i un d'ells portava sabates de xarol blanc i negre. Ell sabia que eren les del Sr. Blanco.
Semblava que durant la guerra no es va reobrir com a teatre. Però Lluís Permanyer, en el seu llibre El Molino. Un segle d'història, ha publicat un programa i fotografies mostrant que els últims mesos del 1938 l'empresari Jaime Cunillera va recomençar les activitats de music hall i cabaret amb 30 atracciones 30 i pista de ball "a pesar de la leyenda negra que sobre el Moulin Rouge se había cernido".
Els altres teatres, cines i llocs d'espectacle tancats -com quasi totes les indústries i el comerç, a causa dels esdeveniments i per la vaga general convocada en començar la rebel·lió militar-, en pocs dies foren reoberts "per tal de contribuïr al ràpid establiment de la normalitat ciutadana" (decret de la Generalitat del 26 de juliol). Potser no esperaven que serien col·lectivitzats sota el control del Sindicat d'Indústries de l'Espectacle (SIE) / Sindicat Únic d'Espectacles (SUE) de la CNT, constituït el 6 d'agost.
A més de la socialització econòmica, amb la qual "desde el divio más cotizado... hasta el obrero que presta su servicio en el más humilde menester, se le asigna una dieta a repartir del fondo común formado por la recaudación de todos los teatros", les obres havien de tenir un contingut social i educador més adient al nou sordre socialitzat i revolucionari. La temàtica frívola i d'ideologia burgesa de temps anteriors i, especialment "tota l'obscenitat, vulgaritat i grolleria", desapareixeria. Encara que pocs ho admeten, els anarquistes de debò eren gent de caràcter molt recte.
Tenim alguns exemples: el 28 d'agost de 1936 es va estrenar amb gran èxit al Teatre Apol·lo Águilas Negras o los misterios de los conventos, prohibida per la censura oficial fou una proclama contra la reacció que ha viscut omnipotent a les fortaleses dels convents.

El setembre del 1937 anunciaven l'estrena immediata de Barraques de Montjuïc "un drama d'avui audaçment creat" per J. Gimeno Navarro. També hem d'estrenar La Fam, guanyador del premi Ignasi Iglesias, de Joan Oliver estrenat al 1938 i, no cal dir, la sarsuela Cançó d'Amor i de Guerra de Víctor Mora, que obria la temporada al Teatre Nou i tenia molt d'èxit. Però, en general, no es van apartar de la cartellera de sempre. Als cines, sobretot, amb excepció de certa quantitat de pel·lícules comunistes russes de caire propagandístic i documentals autòctons mostrant notícies sobre els fets i el curs de la guerra, continuava el predomini de les pel·lícules de Hollywood. La producció cinematogràfica a Barcelona, que poc abans de la guerra semblava tenir un futur esperançador amb la inauguració dels Estudios Orfea a Montjuïc on també estaven instal·lats els Estudis Trilla -la Riva, va tardar anys en recuperar el protagonisme que es mereixia. No cal dir que després de la guerra el gruix de la producció es va centrar a Madrid.
Els teatres sempre s'havien utilitzat durant el dia per grans reunions d'associacions de tota mena i per mítings polítics, ús que es va multiplicar durant la guerra. Per exemple, el matí del 23 de maig, mentre al Teatre Victòria es va celebrar una assemblea general extraordinària de treballadors de les indústries del camp i de la pesca, afiliats al Sindicat de les Indústries Alimentàries de la CNT, al Teatre Nou es reunia el Sindicat de les Indústries de Sanitat, Assistència Social i Higiene, també de la CNT. O tenim el Gran Míting que el Front Popular de Catalunya va organitzar el 17 d'abril del 1938 al Teatre Nou, presidit pel Dr. Tomàs Pumarola, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i amb intervencions de representants de la CNT, ERC, PSUC i Rafael Tasis, escriptor i polític, per Acció Catalana.
Durant els bombardeigs, els teatres, com tots els espectacles públics, havien de tancar els llums, aturar la funció i el públic i els artistes havien de dirigir-se als refugis.



2) El dispensari municipal de Santa Madrona. Carrer del Roser núm. 15. 

Conegut popularment com la casa del socorro, durant la guerra es va treure la referència religiosa per anomenar-se el dispensari del carrer del Roser. Els anys 20, hi havia l'escola gratuïta catòlica de noies Artesanos y Obreros al segon pis del mateix edifici.
Als anys 30, els serveis de salut primària a la ciutat eren bastant rudimentaris (hi havien 15 dispensaris municipals per a una població de més d'un milió d'habitants). D'aquí la tendència de moltes de les associacions existents (polítiques, obreres, culturals i religioses) d'oferir un servei mèdic per suplir les mancances.
Durant la guerra els dispensaris es veurien totalment desbordats pels esdeveniments, sobretot quan s'iniciaren els bombardeigs a la ciutat i la fam començava a afectar seriosament la salut dels ciutadans.
La situació també es va veure agreujada per la necessitat d'atendre els milers de refugiats que arribaven a Barcelona. Segons un inventari del 1937, el dispensari del Roser -d'uns 225 metres quadrats- consistia en un vestíbul, sala d'espera, 2 despatxos, 3 infermeries, cambra d'esterilització, sala de curacions, dormitori del metge i cambra de bany.
Ubicat a pocs metres de les barricades del Poble Sec, el 19 de juliol es va veure involucrat directament en els fets. Segons consta a La Veu de Catalunya: "Ingressaren 5 cadàvers. Foren assistits 2 ferits gravíssims i 11 de menys greus. A més, reberen auxili altres 18 ferits de pronòstic reservat i 17 de pronòstic lleu".
Sembla que, indirectament per culpa del dispensari, durant un temps els militars, conscients del paper que jugaven els anarquistes en la lluita per guanyar el Paral·lel, van apoderar-se del Sindicat de la Fusta, situat a pocs metres amunt del mateix carrer.

Los soldados recurren a una estratagema. Una ambulancia municipal avanzaba lentamente calle del Roser arriba parándose frente a la Casa de Socorro, a pocos metros del local que ocupaba el Sindicato. Se paraliza el fuego por parte de los defensores de la libertad y de pronto aparecen los soldados que caminaban ocultos detrás de la ambulancia... Al fin los sublevados logran asaltar el Sindicato destrozándolo todo, robando las cosas de más valor...Era un dels dispensaris que donava servei de visites d'urgència, ja que tenia un metge de guàrdia tota la nit. La matinada del 16 de març del 1937, quan Barcelona va patir el primer bombardeig aeri, i queien les bombes al Poble Sec i a la Barceloneta, estava de guàrdia el doctor Freixa, per la qual cosa fou el primer en assistir a la dotzena de ferits traslladats al dispensari. De seguida es va presentar el doctor Matas, cap del Servei, i 5 altres metges de l'equip. Va ser la primera de moltes nits i de molts dies socorrent a les víctimes d'aquesta nova i temible arma.
Després de ser constituïda la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, el dispensari comunicava directament per telèfon amb la secció d'Informació i Enllaços per informar sobre les víctimes i demanar ambulàncies tantes vegades com fos necessari. Llegir els informes diaris d'aquesta secció és colpidor.

17 de març de 1938,

A les 8'15 ens demanen ambulàncies des del dispensari del carrer Roser per tal d'evacuar 8 ferits.

18 de març de 1938,

A les 4'24 ens comuniquen que han caigut bombes al carer Roser, Carretes, Fontrodona i Barberà.

A les 4'35 del dispensari del carrer Roser ens comuniquen que no poden efectuar cap cura, ja que una bomba ha destruït l'edifici. Avisem a ambulàncies militars.

7 de juny de 1938, 


23'54. Des del dispensari del carrer Roser comuniquen que tenen molts ferits. Avisem a ambulàncies militars.

19 d'agost de 1938,

06'05. Comuniquen del dispensari del Roser que han assistit 8 ferits. N'han portat 5 al Clínic.

Anècdota: el 1919 el cap de serveis del dispensari era el doctor José Dexeus, que suposem membre de la famosa saga familiar de metges. En Santiago Dexeus, fundador de la Clínica Mater, la primera clínica maternal privada d'Espanya i pare del Dexeus que tots coneixem, era doctor supernimerari municipal a les Cases Consistorials i, tot s'ha de dir, fou destituït el març del 1937 per "haver abandonat el servei."


3) Els soterranis com a refugis antiaeris. Carrer del Roser núm. 30.

Com que inicialment es creia que els soterranis d'alguns edificis podien servir com a refugis contra els bombardeigs aeris, durant la tardor del 1936, tècnics de l'ajuntament van fer la tasca gegantina d'inspeccionar 17.000 edificis (resultant adequats només 700). El soterrani del carrer del Roser 30 fou un dels que es considerava adient, però sembla ser que els veïns, abans del primer bombardeig, no es prenien molt seriosament les instruccions d'habilitació. El 17 de desembre van rebre l'ordre taxativa de "treure els trastos que hi tenen emmagatzemats en el termini de 24 hores, sense excusa de cap manera".







4) El Sindicat de la Fusta. Carrer del Roser núm. 35.
Al núm 35 del Carrer del Roser hi havia el bar Asiàtic, un dels cafès concerts més antics del Poble-sec. Ja a finals del segle XIX, el Diari de Barcelona anunciava que hi organitzaven concerts, fins i tot de música clàssica.
Era lloc de reunió dels anarcosindicalistes, sobretot els del ram de la fusta, de manera clandestina en els freqüents períodes d'il·legalització de la CNT. Però el 1936, en temps de la República, a l'edifici, el Sindicat de la Fusta hi havia instal·lat el seu local. Ja hem vist el paper que van jugar durant l'aixecament militar. Pocs dies després, amb la requisició de diversos edificis, inclòs el local de la Patronal al carrer Diputació, el Sindicat es va traslladar. Al mateix edifici, hi havia una cooperativa (la número 22 de la Unió de Cooperatives).






5) Els edificis requisats. Carrer de Blai. 

Durant l'eufòria revolucionària dels primers dies, centenars d'edificis públics i privats -sobretot els que pertanyien a l'església, als rics i als que havien donat suport efectiu o tàcit a la rebel·lió- van ser requisats pels múltiples partits i organitzacions obreres. Uns mesos després, la Generalitat intentava controlar la situació a través del decret de Col·lectivitzacions de l'octubre del 1936. Amb el Comitè d'Apropiacions i el registre de la Comissió de Responsabilitats volien fer un cens de tots els edificis requisats. Els documents existents donen uns exemples al Pobe Sec:

"El sotasignat President del Sindicat de "Comunicaciones y Transportes" (CNT-AIT)... les passades jornades revolucionàries del 19 de juliolm i vetllant com sempre per conservar per a l'ús del poble tots els elements de cultura i mitjans que facilita la seva actuació de millorament social, es va incautar de l'immoble situat al carrer Blesa n. 23-25-27-29-31-33 propietat de VICENTE RIVAS CREUS, desaparegut d'aquesta ciutat. lo que posa de manifest la seva disconformitat amb l'actual règim...
Tingueu a bé fer-li lliurament de l'esmentat immoble per a dedicar-lo a GARAGE Y SOLAR.
Restem vostres i de l'antifeixisme.

El Presidente Segundo Martínez"

Sembla que la majoria de les requisicions varen ser efectuades per la CNT, però també tenim el Garage Palermo del carrer de Piquer 49 (requisat per la UGT a favor del Sindicat d'Obrers de Garatges), la finca núm. 20 del carrer de Ricart (pel Comitè Local del Partit Socialista Unificat de Catalunya) i Francesc Layret 167 (aquest cedit pel propietari) per la Delegació General d'Euzkadi, a fi d'acollir refugiats.
L'edifici situat al núm. 28 del carrer de Blai va ser requisat pel SIEM (sindicat de la fusta) per garatge i reparacions i també l'antic col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana a Blai 34. Actualment aquesta numeració ha canviat el sentit: els antics parells ara són senars. Anava a ser reformat segons un projecte del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) per acollir 350 alumnes, però va ser impedit pels del ram de la fusta. El mateix va passar amb la rectoria de Santa Madrona. Pot semblar contradictori cnsiderant la importància que els confederals sempre havien donat a l'educació pels obrers. Cal recordar que el president del CENU, creat durant la guerra, fou Joan Puig i Elias, de la CNT. Pensaven, però, que el moment era històric i aquests edificis serien més útils per a la indústria de la fusta socialitzada. Les circumstàncies exigien una nova economia d'igualtat social reconstruïnt sobre les ruïnes del sistema capitalista de les normes de convivència humana. Consideraven que es podrien trobar d'altres locals per a les escoles.

I no és que deixessin aquest característic "esperit d'investigació i d'instrucció que alça el valor moral del ser humà". Els centres de producció disposaven de biblioteques, centres de formació professional, instal·lacions d'esbargiment, piscines, escoles... organitzaven conferències. No s'ha d'oblidar que molts adults de la classe obrera eren analfabets, però tots podien escoltar.
Entre juny i setembre de 1937, al saló del teatre del carrer del Poeta Cabanyes 33-35 (aniga seu de l'Ateneu Republicà Radical del Poble Sec), la Sección de la Madera Socializada organitzà un cicle de conferències amb temes com: Pedagogia Racionalista (Antonio Vidal), La revolución sexual (doctor Martí Ibañez).
L'edifici de Blai número 34 -l'antiga escola del Carme requisada- fou convertit en la seu de les Comisiones Técnicas Sindicales i acollia també la Comisión Sanitaria y Mútua. Avui és la Biblioteca Francesc Boix.



6) L'església de Santa Madrona. Carrer de Tapioles núm 10. 

Com tantes altres vegades, a la ciutat l'odi als religiosos, que gairebé sempre s'havien posicionat al costat de les forces polítiques més conservadores i reaccionàries, dels militars i de la Patronal, va esclatar els primers dies de la revolució, amb la crema de les esglésies i l'assassinat de molts eclesiàstics.
S'ha dit que el 19 de juliol, des de la torre de l'església sortien trets contra els defensors de la República. També s'ha escrit, que una vegada alliberada l'església dels insurgents i disposats a cremar el mobiliari al mig del carrer, va arribar un sacerdot vestit de paisà que va suggerir que els hi podia ser útil. El que és segur és que els bombers van fer dues sortirdes per apagar-hi focs el dia 19 i el dia 25. Estranyament, donada la mala fama dels anarquistes d'ésser uns incontrolats sanguinaris, no consta que cap religiós fou mort al Poble Sec.
Segons un informe del CENU, els primers dies de la guerra la rectoria va ésser ocupada per la Comissaria d'Ordre Públic qui els hi va cedir per fer una escola (Projecte CENU 40). Van començar les obres... "quan feia 2 dies que es treballava, els del ram de la fusta amb metralladores van expulsar els paletes i s'apoderaren de l'edifici".





7) El Sindicat de la Indústria, de l'Edificació, Fusta i Decoració. 
Molts consideren que el Sindicat de la Fusta de Barcelona fou un dels més ben organitzats de totes les empreses col·lectivitzades a Catalunya, un exemple real de la indústria socialitzada. La CNT s'oposava al criteri d'empreses col·lectivitzades individuals i aïllades ("lo que no aceptamos es que haya colectividades pobres i ricas") que en molts casos no eren més que una mena de cooperativa. El SIEM abastava tot el procés de producció, des dels arbres fins al producte final de venda a les botigues. Des de la caixa central administraven i repartien equitativament tota la recaptació de la indústria.
La rectoria de Santa Madrona fou requisada per instal·lar-hi el Consejo Económico de la Madera Socializada. La mateixa església va ésser utilitzada com a garatge confederal.
Es va desmantellar la gran creu que coronava la torre de l'església. En si mateixa, constituïa un símbol religiós odiat i podia ésser un punt de referència durant els bombardeigs i, a més, es necessitava el metall per al reciclatge en les indústries de guerra. A 57 metres d'altura, fou un treball perillós, dut a terme amb èxit i sense l'accident de cap obrer per l'Agrupació Col·lectiva de la Construcció.
Els qui van ser assassinats el 29 de setembre del 1938, en circumstàncies poc clares, varen ser dos treballadors del consell: el caixer Juan Rascon i el consrge Bernardo Escorza. Hi va haver un gran funeral amb 6 cotxes de corones de flors que van passar pels carrers del Poble Sec.



8) El Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec.
L'ERC es va fundar el març del 1931 i, dos anys després, consta que al Poble Sec ja existia el Centre d'Esquerra Republicana Districte II amb seu a Tapioles 27. Els membres eren o tenien lligams familiars amb els comerciants i petits burgesos del barri i voltants, com el tresorer Casadellà, que tenia un negoci d'agulles, fils de seda i de cotó, i venda i reparació de màquines de cosir al carrer Borrell. El juny de 1934, en reformar els seus estatuts (i canviar el nim com a Centre d'Esquerra Republicana del Poble Sec) declarava com ideals "el conquerir la llibertat de Catalunya i l'establiment d'una absoluta justícia social".
Mitjançant les activitats organitzades per les diferents comissions (social, sanitat, esportiva, cultura i esbarjo) i dirigint-se tant als catalans com als que no havien nascut a Catalunya, volien contribuïr al desvetllament polític, social i cultural del barri que el reconeixia com eminentment obrer. A la vegada, es mostraven molt preocupats per "l'espectacle vergonyós del creixement de l'onada feixista i reaccionària arreu del món" i s'havien adherit al front únic obrer contra el feixisme, organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Molt sensibles a la situació dels més necessitats, buscaven feina pels companys que no en tenien, o intentaven resoldre els seus conflictes laborals amb els empleats. Oferien un consultori mèdic sis dies a la setmana, tant als socis com al públic en general. Semblaven més afins als anhels dels sindicalistes (encara que alguns socis alertaven contra els grups més revolucionaris com la FAI, que "sembren terror declarant vagues i conflictes", la qual cosa podria donar l'excusa per instaurar una altra dictadura) que no els del seu veí i gran rival: l'església de Santa Madrona.

Lamentaven l'èxit que tenia "aquella entitat que per vergonya nostra està enclavada en la nostra barriada", sobretot l'èxit de les activitats organitzades per a la mainada. La sòcia vocal Mercè Bilbeny, conscient de la influència que tenia l'església sobre les dones (i el vot femení) per mitjà dels sermons, va publicar crítiques molt dures: "escampen arreu el verí de l'odi... les imatges de les esglésies i convents molt sovint porten joies de gran vàlua que no necessiten per a res i, en canvi, els hospitals estan mancats de mitjans. No pensen que hi ha velles necessitats, obrers sense treball, infants mancats d'aliments...". Per tant, no eren només els anarquistes els que volien eliminar el poder de l'església en esclatar la guerra.
El castell de Montjuïc, restituït a la ciutat amb una cerimònia multitudinària de gran joia popular l'agost del 1936, poc després va ser ocupat en la seva totalitat per forces de l'Esquerra Republicana, per tal de destinar-ho a caserna i zona d'instrucció de les seves milícies. Suposem que, entre el miler de milicians que es trobava el 26 d'agost de 1936, el parc de Montjuïc va ser tancat entre les vuit del vespre i les cinc de la matinada tant als vianants com als vehicles -"per cap concepte es donaran autoritzacions especials que impliquin la vulneració d'aquesta ordre"-. Només aquells que havien d'anar a l'Hospital de Sang, instal·lat al palau de la Caixa de Pensions. podien entrar-hi per la porta del carrer Lleida, justificant però, la visita al grup de control.

Durant la guerra, la seu de l'ERC del Poble Sec s'ubicava a l'altre costat del Paral·lel (Francesc Layret 108), davant del Teatre Condal, des d'on intentaven continuar la tasca social. Va ser el juliol del 1936 quan el soci i doctor Francesc Teixidó, sempre vetllant per la salut dels nens, va formular la petició d'incautació de la finca Los Pinos (propietat de l'excomte de Fígols), per a destinar-la a hospital de nens convalescents i tuberculosos lleus.



9) Menjador popular. Carrer de Blai núm. 65. Plaça dels Ocellets.
 

Per a la gran majoria de la gent, les dues memòries més vives de la guerra són els bombardeigs i la fam. Difícilment, un país en guerra pot continuar amb la producció agrària normal. Les grans ciutats com Barcelona patien més, donat que depenien dels abastiments de fora. El tall que patiren les xarxes de transport, l'arribada de gran nombre de refugiats i l'aparcament agreujaren el problema. 
De seguida es van organitzar els menjadors populars. El mes d'agost de 1936, ja s'havia instal·lat a l'Hotel Gastronòmic núm 1. (el menjador popular per excel·lència) a l'Hotel Ritz i a principi del 1937 es va introduïr el racionament. 
Hi havia un gran menjador popular a Francesc Layret 98 (entre Aldana i Ronda Sant Pau) i d'altres més petits com el que hi havia a Blai 65. Però a mesura que passaven els mesos, els àpats, inicialment bastant variats, es reduïen sempre a les ubiqües/omnipresents llenties. La gent pal·liava les mancances com podia, formant cooperatives, bescanviant, criant gallines als balcons. Les dones, sobretot, feien llargs viatges als pobles fora de Barcelona, sovint a peu, per buscar (i fins i tot robar) aliments als pagesos. 
La Tomasa Morales Moreno, de 86 anys, veïna del Port explica: 

"Durante la guerra, la María (que era la madre de una vecina y gran amiga de la familia) y yo, que tenía entre 14 y 17 años, solíamos ir una o dos veces por semana al Vendrell en tren, con el objetivo de comprar almendras y vino, que luego consumíamos o vendíamos en el Mercat de Santa Caterina. El viaje solía durar unas 8 horeas, salíamos a las 21h de la Estación de Francia y llegábamos al destino entre las 3 y las 5 de la mañana. Una vez allí, nos tirábamos en las cuentas, con los cestos, a dormir, esperando que amaneciese. Normalmente, aparte de lo que íbamos a comprar, se solían venir con nosotroas otros productos de la huerta, y es que Maria era más ladronaaaa!!.
En medio de los campos a los que íbamos a comprar había una higuera, quye, cómo no, nos la hicimos nuestra. Yo me subía a la higuera con los zapatos de tacón a coger unos higos más buenos... Un día, a lo lejos, vimos al amo del campo y María le preguntó, com aquella vocecica que tenía: "Buen hoooombre, nos dejaría usted coger unos higos??" y en éstas que el hombre empezó a hacernos enérgicos gestos con los brazos... yo le decía a la María, desde la copa del árbol: "María, que a este tío no le gusta que le robemos higos" y ella contestaba; "que no, que no, melliza, que lo que dice es que cojamos lo que queramos"... sí, sí... de pronto lo vemos coger piedras grandísimas y correr hacía nosotras, a pedrada limia... Nena, lo que corrí ese día... 

Sobretot durant els últims mesos de la guerra, la situació es va tornar realment crítica. Un informe mèdic del 1940 recollia "casos de famèlics que durant un any només menjaven verdures amb algun tros de pa o simples herbes silvestres bullides sense oli".  
Relacionat amb l'alimentació, una cosa interessant va passar el 1937, en plena guerra: la família Carulla, avui propietària de la multinacional Gallina Blanca, va inventar els famosos cubitos de caldo concentrado Gallina de Oro, en un intent de combatre les carències alimentàries. 
I una anècdota, entre trista i còmica després de la guerra, a Anglaterra, el doctor Trueta, que va vetllar per les víctimes dels bombardegis a l'Hospital General de Catalunya (Sant Pau) , va donar una conferència a un grup de dones distingides sobre la defensa passiva a Barcelona. Una dona, molt preocupada, li va demanar què havien fet per a defensar els gats. "Senyora va respondre- ens els vam menjar tots". 



10) Unió Esportiva del Poble Sec. Carrer de la Creu dels Molers núm 37.
A principi del segle vint creixia l'interès per l'esport com a esbarjo i, més encara, com a font de salut. El futbol, la natació, la gimnàstica o el ciclisme eren activitats a l'abast de gairebé tothom i que podien ajudar a contrarestar les condicions insalubres de la ciutat, sobretot per a la classe obrera. 
El club de futbol Unió Esportiva del Poble Sec es va fundar el 1928. Poc abans de l'esclat de la guerra, va inaugurar el camp de futbol de Satalia, però gairebé immediatament després de començar la contesa, va ser requisat a fi de ser un camp d'instrucció de les milícies antifeixistes. De manera més oficial, el 3 de setembre del 1936 La Veu de Catalunya publicava la notícia: "El Partit Socialista Unificat de Catalunya, Radi Segon, fa avinent la incautació del camp de futbol de Poble Sec per a camp d'exercici de les seves milícies". 

El club és un bon exemple de la importància que tenia la xarxa associativa, sobretot en temps difícils, xarxa que sempre ha existit al barri. Arran del primer bombardeig aeri del 16 de març de 1937, que va destruïr vides i cases del Poble Sec, la UE va organitzar un gran festival en benefici de les víctimes, que es va celebrar el 4 d'abril al camp de futbol. En la carta d'invitació que va enviar a l'alcalde s'autodeterminava com "modest club, els components del qual són tots obrers i bons catalans". 
Aquest tipus de festivals no eren cap novetat. Tot just començada la guerra, el 22 d'agost del 1936, diferents entitats del Poble Sec van organitzar un gran festival a benefici de les víctimes de la sublevació feixista al Teatre Olímpia. El programa incloïa el segon acte de Cançó d'Amor i de Guerra, un recital d'Enric Borràs i un concert de la Banda Municipal. 
Hi ha una relació amb data de setembre del 1937 dels festivals celebrats pro-víctimes dels bombardeigs i les quantitats recaptades. És una mostra del grau de solidaritat d'aquests obrers modestos de la Unió Esportiva, que van donar la quantitat de 523'75 pessetes, sobretot quan la comparem amb la quantitat recaptada en un festival celebrat al camo del F.C. Barcelona, que va ser de 126'50 pessetes. La solidaritat de la classe obrera d'aquest petit barri es fa encara més palesa en la relació de festivals esmentats: després del districte V, va ser el Poble Sec, amb 1839 pessetes, qui en va donar més. 



11) El primer bombardeig aeri.
El 16 de març del 1937, entre les 6.45 i les 17.15 del matí, Barcelona va sofrir el primer bombardeig aeri. L'atac fou efectuat (com la majoria) per les forces aèries Legionàries italianes des de la seva base a Mallorca. Nou bombes van caure a la Barceloneta i al Poble Secm amb el balanç final de 8 víctimes mortals (3 al Poble Sec). Hem d'imaginar el terror que va sembrar aquesta nova i gairebé desconeguda arma, sobretot per produïr-se en una hora quan molts ciutadans, indefensos, encara dormien. 
Els edificis més afectats van ser els del carrer de la Creu dels Molers 68 i 72 i Anníbal 17. Dotze edificis més, la majoria a Creu dels Molers, van quedar afectats, amb desperfectes de major o menor grau. Els bombers vban treure 6 ferits i 2 morts. Aqunes restes humanes van ser tretes en cabassos. 
El Poble Sec tenia la sort de disposar dels bombers molt a prop: la caserna del carrer Lleida, inaugurada per l'Exposició Internacional del 1929. El cos de bombers, juntament amb la Creu Roja i equips de salvament de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (constutuïda l'edtiu del 1937), va jugar un paper abnegat i mai no suficientment valorat en socórrer les víctimes. Quan el dia 17 de març del 1938 un bombardeig va destruïr l'autobús Roca, van arribar-hi en només 3 minuts. 
I la destrucció i l'horror tan sols començaven. El Poble Sec, tan a prop del port i de les instal·lacions militars de Montjuïc, va ser un objectiu reiterat durant els 194 bombardeigs que va patir la ciutat -fins i tot l'últim, el 24 de gener del 1939, que va afectar el nucli urbà -només dos dies abans de l'entrada de les tropes feixistes i la caiguda de Barcelona. 



12) Grup Escolar de la Generalitat núm 6.
A despit d'estar en guerra, les autoritats volien continuar amb la tasca, ja començada, d'escolarització de tots els nens i nenes de la ciutat en escoles municipals, modernes i laiques. Per un decret del 27 de juliol del 1936 es va crear el Consell d'Escola Nova Unificada (CENU) per tal de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat, de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona. El CENU tenia projectat fer unes 150 escoles en les que es pretenia implantar una escola unificada que es basava en l'aplicació dels principis de la gratuïtat, el laïcisme, la coeducació i l'ús de la llengua materna. Els col·legis religiosos, confessionals, eren els que predominaven abans de la guerra i es volia modernitzar-los. L'antiga escola de les monges franciscanes, a Blasco de Garay 58, es convertiria en el Grup Escolar de la Generalitat núm. 6, amb capacitat per a 700 alumnes. 
L'edifici havia estat objecte de devastació en esclatar la guerra i, a més, hi havia la voluntat de fer desaparèixer tot el seu aspecte conventual, cosa que encaria molt les obres. Mentre aquestes es feienm va ocórrer el bombardeig del 16 de març del 1937 i les brigades que hi treballaven van ser requerides a ajudar en el desenrunament de les cases bombardejades a Creu dels Molers. 
L'escola també va ser afectada pel bombardeig, que va destruïr molts dels vidres nous recentment col·locats .com a tots els edificis, això fou un problema constant i creixent a moltes escoles durant la guerra-. Al principi, se'ls reemplaçava; quan faltava vidre, amb una tela especial i quan aquesta mancava, amb fusta. Fernando Lapiedra recorda que, com que feia molt de fred, la seva professora va demanar la participació dels nens a fi que portessin fusta de casa. La seva mare era peixatera i ell, content de col·laborar, va portar unes caixes buides de peix que després feien molta pudor. 
Mai no es va aconseguir escolaritzar tots els nens. Les causes van ser diverses: requises forçoses d'edificis projectats com a escoles i finalment destinats a altres usos, la destrucció dels mateixos durant els bombardeigs, l'increment del nombre de places necessàries (degut a l'arribada a la ciutat de centenars de nens refugiats)... Com tants d'altres bons projectes socials, la guerra els avortaria. Aquesta falta d'escolarització va representar per a molts nens molt més temps per al joc, i per jugar, malauradament, a la guerra. 


13) El refugi 307. 

Des de la Primera Guerra Mundial, molts temien que l'aviació es convertís en la més terrible i devastadora arma bèl·lica. L'any 1932, la Societat de Nacions va resoldre prohibir els atacs sobre les poblacions civils, però, sense efecte. Per a diverses potències estrangeres, la Guerra Civil Espanyola va ser el camp d'assaig d'aquesta nova arma.
Catalunya, i especialment Barcelona, va ser un objectiu prioritari de fàcil abast per l'aviació italiana que tenia la base a Mallorca. Des del primer bombardeig aeri -el 16 de març de 1937- fins a l'últim -el 25 de gener del 1939-, la ciutat va ser atacada sistemàticament. Les incursions van arribar al seu grau més alt de mortaldat els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, amb prop de 1000 morts i 2000 ferits. Com a ciutat portuària, també era oberta als atacs des del mar i fou un creuer italià, l'Eugenio de Savoia, qui causà les primeres 17 víctimes del dia 13 de febrer del 1937. 
En començar la guerra, Barcelona no estava preparada per protegir la ciutat contra els bombardeigs, a pesar de l'ordre del Govern de la República de l'agost del 1935, d'organitzar comitès de defensa passiva en tot el territori espanyol. Durant la tardor del 1936, la Generalitat i l'Ajuntament intentaven recuperar el temps perdut (difonent multitud d'instruccions, fent un cens dels soterranis útils, habilitant els túnels del metro i començant la construcció d'un nou clavagueram per a l'ús temporal com a refugis), però ja era impossible construïr un nombre suficient de refugis per acollir tota la població civil, que decidí organitzar-se pel seu propi compte. Per tot Barcelona, sobretot després dels primers bombardeigs, els veïns sortien al carrer i començaven a excavar túnels. El Servei (municipal) de Defensa Passiva donava assessorament tècnic, subvencions i material recuperat dels edificis bombardejats i enderrocats.
Al Poble Sec hi havia un total de 65 refugis registrats, 28 dels quals van rebre subvencions -normalment eren quantitats modestes, com les 17.000 pessetes per al refugi 708 (Blai-Savà). 
Atesa la gravetat dels bombardeigs dels mesos de febrer i març de 1937, l'Ajuntament va iniciar la construcció d'11 refugis col·lectius més grans i més ben equipats (amb un pressupost d'uns 5 milions de pessetes), a sota de diferents places de la ciutat, com la de del Sol a Gràcia, amb la intenció a un ús posterior com a banys públics, biblioteques, etc...

Al Poble Sec, sembla que per no haver-hi cap plaça gran, projectaven enllaçar alguns dels refugis ja començats en el Refugi General del Poble Sec. El 22 de juny de 1937, l'Ajuntament va concedir quasi mig milió de pessetes per les obres d'acabament. 

El refugi 307, projecte realitzat per un veí del carrer Nou que tenia coneixements tècnics, va ser un dels més grans i dels més ben construïts dels 65 registrats al Poble Sec. Tipus galeria de mina, com tots els refugis del barri, consistia en uns 200 metres de túnels revestits, amb 3 entrades, aigua corrent, llum elèctrica, lavabos, farmàcia, i bancs de fusta. Els túnels d'accés es tracen en ziga-zagues i travesses per frenar els efectes de possibles explosions.
Revestit en gran part i protegit sota la terra compacta de la muntanya, el refugi oferia un bon grau de protecció, però durant la nit del 17 de març del 1938 una part del refugi va caure damunt d'un grup de nens que dormien a terra. Manel Cabanes de 5 anys i la seva cosina Lolita Martínez de 8 anys van morir. 
Com la majoria dels refugis de Barcelona, la construcció va ser una iniciativa i obra dels veïns. No sembla que es formalitzessin les seves contribucions per finançar i construïr el refugi amb el carnet que atorgava el dret al titular i als seus familiars a utilitzar-lo, com es feia per exemple amb el refugi del carrer de Margarit.
Consta que va rebre una subvenció de l'Ajuntament, probablement per costejar el material de construcció. També es va recuperar material procedent d'una escola bombardejada molt a prop, en el passatge de la Sagrada Família (avui passeig de Montjuïc). 
Amb la creixent manca de materials i mà d'obra durant la guerra, no es van realitzar els 400 metres projectats. Acabada la guerra, els nacionals van continuar els treballs durant uns mesos, enllaçant els dos trams existents, però la seva funció com a refugi antiaeri ja no seria necessària. A partir d'aleshores va tenir usos diferents i tant va servir com a habitatge per a una família de barraquistes, com a viver de xampinyons o com a magatzem d'una fàbrica de vidre.






La informació està extreta del llibre "Montjuïc i el seu entorn, 1936-1939". El llibre pretén explicar com era la vida de la gent dels barris de Montjuïc des de l'esclat de la Guerra Civil i fins i tot hi apareixen algunes rutes per diferents espais històrics i emblemàtics d'aquests barris. El podeu trobar a dins de la col·lecció local del barri de la Biblioteca Vapor Vell o també en altres biblioteques com la Francesc Candel, a la Zona Franca...