divendres, 9 de gener del 2009

Sants és Andorra

Un company de la facultat, m'ha escrit reclamant relats nous; ja que aquest temps estava liat amb els examens al gener o altres blocs. Avui he reaccionat buscant algun espai de feia dies per omplir-lo amb algun tema. Passant per Barri.Sants, he vist un text antic d'un amic que hi escriu.
És un fet interessant, curiós però traïdor.

Actualment, si algú volgués destacar una activitat econòmica a Sants, segurament l'escollida seria la comercial. Qui dels que som santsencs no hem hagut de patir la conyeta de que ens cantin allò de "Sants, Sants, Sants, carrer de Sants, el que no trobis aquí enlloc més ho trobaràs". I qui no ha escoltat l'eslògan de "El carrer comercial més llarg d'Europa"?

Sí, podriem dir, que el comerç és tant important al barri que vendre per vendre els comerciants que no han pogut resistir les pressions de les grans superfícies i fins i tot s'han venut les botigues i ara tot són franquícies internacionals.
Però, quan va començar el comerç Sants? Històricament,.Sants havia estat una població dedicada a l'agricultura. Hi havia majoritàriament blat i altres cereals, tot i que també s'hi podien conrear oliveres i vinya (a Hostafrancs i als límits amb Collblanc) o indianes i fruiters (a la Marina de Sants).

A meitat del segle XIX, però, l'activitat agrícola decau quan comencen a aparèixer grans fàbriques a sòl santsenc. Els empresaris més poderosos de Catalunya amb negocis foscos a Amèrica, s'havien enriquit a costa de l'esclavitud i volien obrir fàbriques tèxtils. Es troben, però, amb una Barcelona atapeïda, sense espais i amb l'impossibilitat de construïr a la gran plana que esdevindria l'Eixample. Opten, doncs, per buscar llocs més propers a recursos naturals i energètics i on, a més a més,. no han de pagar els impostos que paguen a Barcelona. Sants és un lloc ideal per a l'indústria que comença a créixer, portant centenars de nous habitants al barri. Així el 1840, s'inaugura el Vapor Güell, el 1849 l'Espanya Industrial i el 1880 Can Batlló.

I és justament en aquest moment, i motibat pel propi creixement de pooblació que apareix el comerç, Sants compleix unes condicions ideals, la Carretera Reial de Barcelona a Madrid (la carretera de Sants) i la carretera del Prat (de la Bordeta). El poble és proper al port, disposa de 4 hostals (a Hostafrancs) i de magatzems de blat.

A tot això, cal afegir la campanya dels industrials per tal que el tren s'aturés a Sants, al costat de les seves fàbriques (es veu que hi ha coses que no canvien), i la menor pressió fiscal al territori santsenc.
Així, doncs es va produïr un boom al sector comercial santsenc, que va veure com molts barcelonins baixaven a Sants per fer compres. I fou llavors quan a la propera Barcelona es va popularitzar una frase que podem considerar pionera als eslògans del barri "Sants és Andorra".

Extret de: Barri.Sants.cat

dijous, 8 de gener del 2009

La revolta de les Quintes de 1870






A finals del segle XIX, l'estat espanyol va estar en guerra de forma gairebé constant pel cpntrol del poder a les colònies americanes. Però el qui va portar el pes inevitable d'aquestes guerres van ser les classes populars.
Per nodrir els exèrcits colonials es feien lleves alimentàries per sorteig. Aquells qui eren cridats en files els forçaven a complir amb quatre anys de servei i només es podien alliberar trobant un substitut o pagant 200 pessetes, el sou que guanyava un teixidor en dos anys. Així, que, per desgràcia, les classes benestants es podien lliurar de la guerra.
Els ajuntaments municipals realitzaven els sorteigs per als militars espanyols que, més aviat, defensaven el domini de colònies perifèriques. El 1869, l'ajuntament santsenc era partidari dels interessos de l'estat i volia evitar les possibles revoltes per molt necessàries, lliurabnt tots els mossos del servei, decretant un pagament general repartit entre tothom.
Un any més tard, el 4 d'abril, els joves es van haver de reunir per convocar a quintes. Davant de les seves males condicions i sous insostenibles, prop de 2000 dones i joves vingudes de l'Espanya Industrial i altres fàbriques van haver d'anar fins el consistori santsenc (que era a l'actual encreuament entre Sants i Badal) i entrar per la força. Els regidors fugiren i les dones llançaren llistes, arxius i mobles per fer-ne una foguera a la plaça del Consistori. A continuació, van seguir cap a l'església per tocar sometent avisant els veïns per aturar el pagament. Els carrers es van omplir de grups armats per poder anar a buscar els regidors. L'alcalde, Gaspar Rosés, Melanit, fou atrapat però es lliurà per l'intercessió dels republicans. En canvi, el tinent d'alcalde, Gabriel Carbonell va ser seguit per la multitud fins la cantonada de Sants amb Sugranyes, on va acabar executat.
Els mossos es van dirigir per agredir pel Pont d'en Rabassa, entre Sants i Hostafrancs on aixecaren barricades. Es tallaren els fils del telègraf i es va seguir tocant a sometent per impedir-los el pas. En aparèixer l'exèrcit sobre el pont, tampoc van reeixir els intents de parlamentar.
La resistència d'uns obrers mal armats i mal organitzats contra la cavalleria i la infanteria no va durar massa i va fracassar. Quan els militars entraven pels carrers de Sants, els veïns es van defensar amb pluges de pedres i testos llençats des dels balcons.

La revolta de Sants, ben aviat, ja es va estendre per tot el Pla de Barcelona i el Baix Llobregat amb la mateixa causa, on arribaren partides per oferir més resistències. Un altre punt d'aixecament va ser Gràcia, amb tocs de campana a la plaça d'Orient (Rius i Taulet).
Com a resposta repressiva, l'exèrcit bombardejà Collblanc des de Montjuïc.

La batalla de Sants, tristament, va acabar amb 16 santsencs empresonats a les Drassanes, i amb la mort de 30 obrers i 7 soldats. Pocs dies més tard, el sorteig de les quintes es va realitzar, tot i que amb un muunicipi amb el padró per refer i sense documentació.

Tot això va ser per culpa d'un govern republicà que, tristament, enlloc de recolzar les necessitats dels treballadors i veïns, estava d'acord en enviar tropes en uns territoris colonitzats al segle XVI, que realment pertanyen als pobles indígens.

dilluns, 5 de gener del 2009

El calendari i el lleure a Sants

Fa segles, els dies del calendari han anat determinats per les activitats de lleure dels pagesos i les classes populars, que sembla procedent de l'edat mitjana o temps més antics anteriors a la influència cristiana; la qual encara queda marcada en certes festes i activitats.
En pobles del Pla com Sants, al segle XIX, encara les practicaven camperols i menestrals artesans, mentre apareixien les fàbriques i els vapors. Tenien unes hores de lleure espontànies però aprofitades de manera complerta.

Les festes més importants es repartien en vint dies de l'any. Una era els Tres Tombs, on la gent de Sants portaven animals domèstics a l'església de Sant Antoni; després la Candelera quan es desfeien pessebres i es beneïen candeles. O la passió per Setmana Santa a la Roqueta.
Als mesos següents, hi havia Carnestoltes amb els balls de màscares i l'enterrament de la sardina a la font dels Ocellets. En altres festes, molts grups i confraries laborals feien els seus àpats populars o cantaven a les capelles, com ara Sant Antoni de Pàdua, els gremis de paletes i Santa Llúcia, les costureres.

Per festa major, el 24 d'agost, les associacions també aixecaven envelats on hi tocaven orquestres de ball o als locals socials.
Cap el 1870, hi hauria la Familiar Obrera, Centre Recreatiu de l'Hort Nou i com no l'Ateneu de Sants. Algunes eren properes al carrer Riego i l'estació del tren.
A part, també es feien activitats populars: balls de bastons, balls de rams o cercaviles pels Xiquets de Valls que acabaven fent castells. Era una de les festes més importants del calendari anual. A part, els barris de la Bordeta i Port també feien les seves pròpies festes.

També es feien festes populars profanes de caràcter simple, com els balls espontanis amb sacs de gemecs i tabals quan es batria el blat després de les collites. També s'aprofitaven molt el temps en jocs amb pilota, que es convertiria en una afició a la meitat del segle XIX. El 1851 hi hauria un espai per aquest tipus de jocs.

Però, la festa laica més important era l'Aplec del Port que es feia durant e setembre i on els santsencs hi anaven amb carros, on menjaven, ballaven i bevien.

Els obrers industrials encara combinaven el seu treball artesà i industrial, que encara podrien participar en algunes de les festes.

Això, els portaria una flexibilitat dels horaris, en què menestrals, artesans, petits comerciants i fabricants adaptaven el seu calendari laboral respecte el ritme de feina de l'agrari.

Extret de: Enrech, Carles: Entre Sants i Sans.

diumenge, 4 de gener del 2009

Per Gitanos Hostafrancs



















En començar l'any, explico un fet a veure amb una història que arriba de fa segles i que, tristament, no han estat ben rebuts i molt mal atesos, igual com ara els magrebins i berbers que venen al nord reclamant una millor vida. Però, també ho veiem més lluny amb una altra ètnia: els gitanos. Són un vol·lectiu fonamental per entendre els nostres pobles i barris tal i com són ara; potser pocs ho dubtariem. Però tot i això sobta constatar que la seva història, com en general passa amb la seva presència, ga estat ignorada o menystinguda al llarg del temps, calent en estereotips, i alternant períodes de persecussió i suposada tolerància.
I aquest buit fa difícil d'entendre com són, i com han estat, realment, els nostres barris i viles.

Originari de la Índia, el poble romaní hagué d'anar corrent Europa durant tota l'edat mitjana, obligats, en part, a esdevenir nòmades per les persecussions i expulsions., més que no pas per la pròpia tradició. A Catalunya es té constatada que la seva presència des de l'any 1425, quan amb un salconduït el rei Alfons permetia la presència de Johan d'Egipte Menor i dels seus acompanyants als seus regnes. Aquest adjectiu permet descolorir l'origen del nom amb el que actualment es coneix el poble romaní en català i castellà, doncs es creia que erròniament que aquests eren originaris d'Egipte, d'on van derivar els noms egipcià i gitano.

Des de llavors, van viure diferents períodes de persecussions més o menys intenses i intents d'expulsió i assimilació continuada. Però tot i això, el poble gitano va poder arribar als temps moderns.

Als nostres barris, per explicar l'història dels nuclis de població cal remontar-se als últims anys del segle 19, amb la creació del mercat d'Hostafrancs (1888), de l'escorxador de la vinyeta (1891) i de la plaça de Les Arenes (1900). Molta gent d'ètnia gitana es va començar a instal·lar a la Plaça del Sol, actual plaça Hereni, atrets al barri pel treball amb l'abundant tràfec de cavalleries que aquests edificis generaven.

Amb el temps, la d'Hostafrancs ha esdevingut una de les poblacions gitanes més nombroses de Catalunya i més fortament arrelades al territori. L'història del barri, des de llavors, s'ha desenvolupat en paral·lel a l'història dels gitanos, que han representat un alt percentatge de la població hostafranquina i han participat activament en les tradicions del barri, com foren les celebracions dels tres tombs a inicis del segle XX.

Des de final del segle XIX i inicis del XX, aquesta presència als nostres barris es va veure fossilitzada amb una frase feta local, actualment, poc coneguda, que deia amb un to gens políticament correcte, tot s'ha de dir: "Per pinxos la Bordeta, per Gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants" .