El bressol del cinema català

L'any 1895, els germans Lumière presentaven, a París, la primera cinematografia al Saló Indi del Grand Café, amb un aparell útil per a les projeccions públiques. L'invent va ser un èxit comercial i, ràpidament, es va importar a tot Europa; i, un any més tard, portat pels mateixos Lumière, va arribar al carrer més concorregut de Barcelona, la Rambla.

Ben aviat, dos fotògrafs barcelonins, Antoni i Emili Fernàndez, van veure el futur de l'invent i van inaugurar el cinematògraf Napoleó.

Entre els primers espectadors, la major part pertanyents a les èlits de la ciutat, es trobava un jove
ebanista santsenc, amb certs coneixements de forografia.

Així, aplicant els seus coneixements, fou capaç de crear la seva primera càmara de filmar. Amb

aquesta mà de pioner es va dispossar a fer les primeres filmacions del cinema català (i també de tot l'estat). No era cap altre que Fructuós Gelabert. Aquest va adoptar el kinetoscopi d'Edison i les tècniques dels Lumière per a fer els seus films.

Fins fa pocs anys s'afirmava que la seva primera filmació era "La baralla en un cafè" , que era un film realitzat al casino de Sants; però, recentment, s'ha descobert que el 1897, abans de l'obra citada, Gelabert ja havia format dues escenes de la vida quotidiana a Sants: "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" i "Sortida dels treballadors de l'Espanya Industrial" I, un any més tard, va produïr la que es considerava com la primera pel·lícula del cinema d'animació de l'Estat: "Xoc entre dos transatlàntics".

L'invent, tot i les crítiques d'intel·lectuals de dretes, Maragall, Russiñol o Eugeni d'Ors, que l'insultaven com un espectacle per a incluts, va proliferar i es va popularitzar gràcies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d'un espectacle de màgia, als envelats i els primers cinemes.

Poc a poc, les imatges van anar plenant-se d'arguments, com la Terra Baixa que Gelabert va filmar, i va aparèixer el gènere documental, que va deixar constància de fets que commovien la ciutat, com la Setmana Tràgica, amb dos títols, com "Los sucesos de Barcelona (1909)" de Joan Gaspar o "La huelga general de agosto en Barcelona" de Gelabert.

Però Sants va ser més que un simple escenari dels incis del cinema en català, doncs el propi Fructuós Gelabert va obrir els estudis, Boreal Films, a l'espai que ara ocupa el centre de la plaça de Sants; el lloc fou conegut popularment com "La casa del vidre".

Poca poc, el cinema va anar deixant de ser una cosa de les èlits per a ser de tothom, i els santsencs es van fer assidus a cinemes com els que van apareixer al carrer Gayarre, a la plaça Espanya, al carrer Galileu o a la Riera Blanca, al barri de Collblanc.

Actualment, el cinema més important és el Palau Balanyà, al Passeig de Sant Antoni cantonada amb Vallespir, després de la plaça Joan Peiró, amb 6 sales de sessions cinematogràfiques,

L'obriment de Can Vies, com a CSA, ha estat un dels punts de partides del cinema alternatiu, on als diumenges, es segueixen passant grans quantitats de films amb idees crítiques de la societat, difícilment, de trobar als cines comercials.