dijous, 21 d’abril de 2011

Una riera desapareguda, la privatització del sol a Sants.

Els espais, en certa mesura, són com les persones: canvien, es modifiquen, desapareixen ... A vegades canvia el paisatge humà, el tipus de gent que es mou per aquells escenaris que ja han vist interpretar milers d'històries, d'altres vegades, en canvi, es modifica l'escenari. Es fan edificis nous, es rehabiliten espais antics o a vegades el que canvia és l'ús pel que han estat concebuts aquells edificis. Sobre aquest darrer tipus de modificació al barri tenim molts exemples que han fet millorar les vides de les veïnes i veïns de Sants, la majoria dels quals aconseguits per les lluites del veïnat.

Actualment podem veure com unes antigues Cotxeres dels tramvies es va convertir en un centre cívic, com la gran fàbrica de la família Muntadas, la España Industrial ha esdevingut el gran parc central de Sants, com el Vapor Vell ha canviat la seva funció industrial per la d'escola i biblioteca, com la fàbrica Serra i Balet és la seu d'un poliesportiu i com Can Batlló i tots els veïns esperen en el moment en que la fàbrica esdevingui un espai útil per al veïnat. Avui la història que ens ocupa és un pas invers, com un espai públic s'ha convertit en un espai privat, tancat a la gent i en part, fins i tot, edificat. Un exemple molt clar és el de la Riera d'Escuder.

Segur que moltes veïnes i veïns coneixen la part d'aquest carrer més propera a la carretera, la que arriba fins al carrer Socors. I segur que uns quants fins i tot hauran ballat a la festa major, ja desapareguda, que organitzava la Comissió de festes del Triangle d'Escuder, però potser no tants deuen saber que aquest carrer seguia més enllà del carrer de Miquel Àngel i fins i tot més enllà del carrer Rosés.

De fet, en origen aquest carrer era una de les moltes rieres que creuaven el pla de Barcelona baixant des de Collserola. Al terme municipal de Santa Maria de Sants en podriem destacar algunes, com la Riera Blanca, que era i és el límit amb l'Hospitalet o la riera de la Magòria, l'actual carrer de Joanot Martorell, el límit de Sants amb Hostafrancs.

Què ha passat per que actualment aquest carrer estigui construït en part i abandonat en la resta de l'espai quan és segur que en origen era una via pública i quan avui en dia podria ser un espai perfecte per a convertir-lo en una zona verda gens envejable a les de les grans illes de l'Eixample?

La resposta no la sabem, però si mirem els plànols dels anys 30 i els anys 50 com els que hi ha a continuació, es pot identificar encara aquesta via que creuava i pel mig del que avui és una finca. Alguns veïns de la Casa Gran, la finca del carrer Rosés, encara recorden haver transitat per la riera i veure el punt en que hi havia l'entrada de l'aigua cap a la claveguera. Aquesta història pot resultat tot un misteri però segurament estigui relacionada amb alguna fosca requalificació en els anys 70 aprofitant les obres de construcció del cinturó.


De fet a Sants també podem trobar una altra riera, un espai públic va ser privatitzat, no només per simple curiositat, sinó per un fet encara més important, per descobrir quins són els sistemes foscos que permetien, i encara permeten, que aquestes coses segueixin passant, per estar una mica millor immunitzats contra aquests tipus i aquestes accions corruptes.

Però encara seria més important poder recuperar un espai abandonat per a la gent del barri, reconvertint-lo en un petit pulmó del cor de Sants. De moment, però, una porta metàl·lica del carrer Rosés, rera dels grans blocs de la Rambla de Brasil ens segueix privant del que hauria de ser de tots.

dijous, 14 d’abril de 2011

80 anys de la proclamació de la República

Avui fa 80 anys de la proclamació de la Segona República i des del Passat de Sants també ho volem commemorar.
El 14 d'abril del 1931, a Hostafrancs, hi hagué una munió de republicans que van marxar cap a l'Alcaldia amb banderes republicanes i imatges dels primers martirs del moviment republicà per celebrar aquest fet. El text que trobareu aquí a sota és la narració que van fer els lerrouxistes del barri, un grup força nombrós, a la seva revista El Lerrouxista, el órgano de los radicales de Hostafrancs.

Per altra banda també s'haurien de matitzar algunes de les seves afirmacions totalment partidistes del que fan, com per exemple dient que aquest acte es va fer "sin ayuda ajena". És cert que els lerrouxistes d'Hostafrancs tenien molta importància, però al barri hi havia molts altres grups contraris a la monarquia i republicans i seria molt estrany que tota aquesta gent no hagués celebrat la fugida del rei.

"Llegó el 14 de abril i un grupo entusiasta, apasionado de republicanos radicales de nuestro Ateneo, sin ayuda ajena alguna, procedió a colocar la bandera republicana en el balcón de la Alcadía de Hostafrancs y, como tributo de reconocimiento, a cada lado de la bandera tricolor colocó el retrato de aquellos héroes de Jaca, los que con su sangre generosa hicieron fructificar rápidamente la semilla sembrada años por el Apóstol de la República.

El lerrouxista, número 1, Hostafrancs, setembre de 1934.

Extret de: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

dilluns, 11 d’abril de 2011

Barraques, l'altra ciutat

Algú sap que en els llocs on actualment hi ha l'Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi hi havien barraques al llarg de molts anys?
Doncs us adjunto un documental sobre el barraquisme a la ciutat de Barcelona que es va fer fa 2 anys en un dels programes del 30 minuts.



El programa 30 minuts de TV3 aborda --amb els seus protagonistes-- una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques. Una de les experiències de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

Un reportatge de: Alonso Carnicer i Carme Grimal.

Muntatge: Agustí Poch.

Documentació: Mireia Tous.

Producció: Sandra Rierola.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Cronologia de l'Espanya Industrial

Finalment avui he decidit posar una llista dels esdeveniments més importants succeïts a la fàbrica tèxtil Espanya Industrial De fet aquests esdeveniments es troben escrits i estudiats pels historiadors Jaume Fabre i Josep M. Huertas per al dossier La penúltima mort de la España Industrial. Un assaig d'història oral, que va apariexer al gener de l'any 1931 a la revista l'Avenç.


1812 - Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.

1828 - Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó)


1839 - Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.


1842 - Compren el solar a Sants


1843 - Durant els aldarulls de la Jamància traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.


1847 - El 25 de gener es constitueis a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.

1851 - Traslladen el domicili social de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.


1854 - El 15 de juliol, en ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.


1855 - Un any més tard, durant la vaga general, es produeixen diverses detencions. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.


1860 - Visita la factoria de la reina Isabel II. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.


1865 - Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins l'empresa. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.


1873 - Visiten La España els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.


1877 - Ara és el jove rei Alfons XII qui visita La España i perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.


1877 - De març a agost, enfrontaments continus per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.


1888 - Es reforma la maquinària.


1889 - Gran premi per a La España en l'Exposició de París pels seus estampats.


1890 - Primer primer de maig. La fàbrica roman una setmana en atur.


1897 - Festes del cinqüentenari. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.


1902 - La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes, que donarà justa fama a La España Industrial.


1908 - Ara és Alfonso XIII qui visita la fàbrica.


1909 - Matias Muntadas i Rovira, actual director, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.


1918 - Al març intenten cremar la fàbrica, enmig d'una forta tensió social.


1921 - Moren assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.


1924 - S'abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.


1927 - El gendre de Matias Muntadas, que mor aquest any, assumeix la direcció. És Esteve Albert, baró de Terradas.


1929 - S'inaugura l'Obra Social: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.


1931 - Absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.


1936 - Col·lectivització amb motiu de la Guerra Civil. La fàbrica no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.


1940 - Comandes fortes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.


1941 - L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica. S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.


1945 - El baró de Terrades, alcalde de Barcelona.


1946 - S'inaugura el camp de futbol i el casinet.


1947 - Centenari de l'empresa. Hi ha 1892 obrers.


1962 - Primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran llocen 1965, 1969, 1972, 1972, 1977 i 1979. El 1980 s'ha demanat la setena, quan queden uns 150 obrers.


1972 - Trasllat a Mollet de l'empresa.


1973 - S'ensorra la nova factoria per deficiències de construcció.


1974 - El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector com edificable.


1976 - El Pla Comarcal manté la qualificació, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.


1978 - El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España.


1979 - El mes de març, l'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.


1980 - El darrer expedient presentat per La España proposa la liquidació honrosa de l'empresa.


1981 - Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial, un cop fracassats els intents per salvar-la a la factoria de Mollet, on es va traslladar l'any 1972, en abandonar els terrenys de Sants.







1984 - Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.


1984 - S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel


1985 - Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc.


1992 - Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia


1999 - Es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.

2008 - Els Esplais i Caus de Sants demanen el parc per organitzar l'AcampaSants però no reben el permís per acampar.

2009 - L'Assamblea de Barri de Sants demana l'Espanya Industrial per celebrar la Festa Major alternativa però finalment no obté els permisos. Finalment els concerts es realitzaran a Carretera de Sants en senyal de protesta.

2010 - Reinaugurat el Parc de l'Espanya Industrial després de les obres de reforma. Finalment els esplais i caus poden fer l'Acampasants 2010 i acampar a l'Espanya Industrial. Finalment la Festa Major Alternativa es celebra al Parc.

La Rambla de Badal

Després d'un mes sencer sense escriure, finalment torno aparèixer per aquí, ja tenia ganes d'escriure algun article sobre història del barri. En el nostre barri hi ha molts espais i llocs plens d'història i finalment se me n'ha acudit un dels que quasi mai hi havia pensat. Precisament voldré parlar sobre un dels carrers més importants del nostre barri però no tant per la circulació diària de vehicles sinó sobretot per un ample carrer de passejada de molta de la població. És la Rambla de Badal.

El carrer que avui en dia coneixem com la rambla de Badal, i que durant molts anys va ser simplement carrer Badal. El carrer rep aquest nom per la família Badal, que pel que sembla, eren antics propietais del molí de la Bordeta, que era aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució.

Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloia disset mujades (83240'5 m2) i una torre, la Torre d'en Llull. El terreny va anar passant de mans per herència entre els membres de la mateixa família i posteriorment als marquesos de Berberà i els de la Manresana fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els hereus i successors d'aquest ric comerciant. I van ser els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats d'en Llull. Per aquests motius van obrir el carrer el 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la carretera.

El carrer Badal es prometia com la rambla de Sants ha sigut un dels carrers més castigats pels successius projectes urbanístics de la ciutat i un dels espais pels que els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida en aquest terreny es va fer amb l'arribada del tren a Sants l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies i que encara divideix el barri en dos, una ferida que es podria haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va néixer la Plataforma pel soterrament de les vies.

Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer: la construcció d'un cinturó de ronda. Aquesta construcció va produïr l'eixamplement de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu molts veïns (uns 800 habitatges), que veien perillar les seves cases, es van unir en una nova lluita que algun altre dia també explicaré però més endavant i detalladament. Els veïns es veien amb estupor com la mateixa via que produïa expropiacions a Sants en canvi arribava a Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va néixer la Asociación de Badal, Brasil y Adyacentes l'any 1970. Als noranta la lluita es va completar amb la cobertura del cinturó.

A la foto podeu veure l'antic pont de Badal, un espai molt estret que resultava molt perillós, especialment per als carreters.