S'ocupen uns pisos de Verge de Núria

Uns pisos inacabats i insostenibles.

Davant de les reivindicacions dels veïns i treballadors de la SEAT que reclamaven unes millors condicions de vida; la majoria eren de la cooperativa Verge de Núria, que era bastant lligada a la SEAT. Molts dels obrers van estar pagant part dels seus estalvis per a la construcció d'uns pisos que mai s'acabaven. Bé, 5 dies abans de Nadal, el 24 de desembre, 72 famílies de la cooperativa insuportables, van haver d'ocupar dos blocs de pisos encara inacabats a la Zona Franca. Els treballadors van treure les reixes i van habitar els pisos instal·lant-hi matalassos, fogons de butà, cadires i el que pogueren portar per subsistir; i hi van viure sense llum ni gas.

Es va descobrir que el president de la cooperativa, Ezequiel Bellet, i el constructor s'havien gastat molts dels diners dels treballadors havien estat edificant xalets a Castelldefels.

La paciència dels treballadors ja es va acabar quan el propietari els va estafar demanant-los de 20.000 a 184.000 pessetes per família per acabar les cases; però el president va desaparèixer en agafar els últims 17 milions d'entrega amb estafes com l'augment dels preus dels materials. Els obrers el van denunciar i van habilitar definitivament els pisos mentre que la immobiliària els va amenassar cridant a la policia, i Bellet havia dimitir davant del context.

Al final, les primeres 72 famílies van tenir habitabilitat als pisos i han pogut demanar uns serveis mínims per vivenda mentre que altres obrers els van haver de denunciar davant d'una injustícia per les estafes dels pisos. El març del 1975, altres famílies també van poder ocupar pisos el 1975. Però van insistir a denunciar que alguns treballadors ja havien pagat unes 7.000 pessetes per uns pisos que havien de ser llestos el 1973.

El Xato i el Ninyu

On s'amaguen les escultures a Sants?

En un barri obrer com és Sants, que s'ha fet gran amb el treball i amb les lluites de la gent, semblaria difícil trobar alguna obra arquitectònica o escultòrica que compleixin alguna funció merament funcional i, d'altra banda, tampoc abunden tant com en altres barris, com l'Eixample, Sant Antoni o el Raval. Sants només recorda la seva història més destacada per les grans xemeneies, com la del Vapor Vell o la de l'Olivareta, pensades en moure les fàbriques d'un lloc a un altre per interessos dels propietaris, que no pas el que fa els conjunts escultòrics pensats per embellir els carrers.

Tot i això, també podem trobar exemples que qualsevol santsenc reconeixeria ràpidament. A part de l'estàtua del ciclista a la punta de plaça de Sants, inaugurada per commemorar l'origen santsenc de la Volta Ciclista a Catalunya, i que sempre ha tingut partidaris i detractors; gairebé tothom reconeixeria dos exemples clars i peculiars: les estàtues del Ninyu i el Xato.

La primera és l'estàtua que es pot trobar a la plaça Can Mantega; una font coronada amb l'estàtua d'un nen; que abans, estava a la plaça de l'ajuntament santsenc, a l'actual encreuament entre Carretera i Rambla Brasil, però amb l'obertura del cinturó el barri va perdre la plaça, l'edifici de l'antic ajuntament, i alguns santsencs fins i tot les cases. De tot allò, l'ajuntament barceloní només va reubicar la font traslladant-la a en aquesta altra plaça, entre els carrers Joan Güell, Violant d'Hongria, Melcior de Palau i Rosés.

La història de la segona estàtua, la que molta gent encara la coneix amb el nom de "Xato", fins i tot resulta molt més peculiar, ja que també té a veure amb influències mitològiques. L'origen és molt curiós, ja que no és de Sants. Sembla que Joan Amades explica que aquesta estàtua formava part d'un conjunt monumental: una font que estava ubicada a l'actual plaça del teatre a tocar de la Rambla. La dita font fou ornamentada l'any 1802 en ocasió d'una visita feta per la família reial, afegint una piràmide ornada amb plantes i flors amb una figura d'un satir i coronada per l'estàtua de Neptú. Però a l'imaginari popular de Neptú quedava molt llunyà, raó per la qual la font fou coneguda com la Font del Vell. Enderrocada la font l'any 1877, el Neptú va iniciar el seu periple recorrent diferents barris de la ciutat, que el va portar primer al Parc de la Ciutadella, al costat de la cascada; i, finalment, a la Plaça de Sants, a la part en tocar amb Joan Güell i Passeig Sant Antoni; just darrere de les primeres escales del metro de les línies 3 i 5. Actualment, ha seguit abandonada i amb escassa abundància d'aigua.

El trasllat de la plaça del teatre a la Ciutadella va ser força accidentat i l'estàtua del Neptú es va golpejar perdent el nas i adquirin per sempre el nom, de "Xato".

Carles Garcia i Soler

Empresonat i exiliat durant el tardo-franquisme.

Carles Garcia i Solé va néixer a Sants el 1949. Els seus pares eren de família obrera, la seva mare venia de Baza, Andalusia, i es va afiliar a la CNT; i van haver de lluitar al Front Popular a la Guerra Civil. A casa, parlar de temes, com República i guerra, eren tabús davant de les conseqüències repressives i de pèrdues de llibertats que va comportar, pensant que ell i els seus germans no s'impliquessin en política per no patir el mateix.

Durant el franquisme, va veure la repressió de manera molt directa. Per intentar parlar català, va rebre agressions tant a l'escola, amb un regle a l'esquena per un mestre; com als passadissos del metro de Plaça Catalunya per falangistes quan tornava d'excursió, per portar un escut de Catalunya a la motxilla.

Amb 14 anys, va treballar d'aprenent en un forn de pa i, als 18, a l'àmbit dels transports, com el seu pare.

Va fer un grup de col·legues que compartien les mateixes vivències i es van fer socis del Club Excursionista Puigmal, entitat força compromesa amb les reivindicacions dels Països Catalans. També s'hi organitzaven classes de català de forma clandestina i aprenien a estimar el país fent excursions. Mostraven una intensa sensibilitat a la repressió cap als més desafavorits socialment.

Des de l'entitat, el president els va portar a fer un salt important de la lluita: els va passar a formar part d'un possible exèrcit d'alliberment català, integrant-se a una assemblea a la Catalunya Nord amb gent destacada del Consell Nacional Català (Pau Casals, Batista i Roca); on participa en un curs de lluita i aprèn tècniques de guerrilla, lluita, resistència i subsistència. Van protestar contra les penes de mort demanades al Consell de Burgos, el 1969, que els servia com a prova de foc de manera molt activa. Amb material de lluita arribat de França, iniciaven la seva activitat.

Malgrat la censura dels mitjans de comunicació, van aconseguir fer escac a tota la policia catalana. Van causar un accident inevitable a tres companys en preparar accions a Montjuïc contra l'Exposició de l'Automòbil, on hi participava Joan Carles. Les conseqüències van portar a inexistents infraestructures de metges exiliats; ja que la defensa d'una Catalunya independent i socialista entrava en contradicció amb altres plantejaments ideològics.

Aleshores, s'hi van apartar i ser fundador del FAC (Front d'Alliberament Català), actiu fins el 1979; amb un sabotatge a tot el que representava la dictadura, que eren motius de la seva acció política i altres de solidàries, davant de casernes militars i de la guàrdia civil, comisseries de policia, locals del Moviminto Nacional i qualsevol altre cos, espai o cosa del feixisme. Recolzava les vagues de treballadors de SEAT davant de les explotacions laborals.

Després de passar octavetes amb raons polítiques sobre aquestes accions, va ser detingut i empresonat i amenassat amb pena de mort; Tot i canviar el seu sentit en una manifestació internacional contra la pena de mort; però acusant la FAC; coincidint amb detencions a Puig Antich i altra gent del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).

Va estar empresonat a Segòvia on ha participar en vagues de fam amb presos polítics del País Basc.

En morir el Franco, es va exiliar amb altres companys catalans i bascos cap a França; on eren un altre cop empresonats, a París, i van passar a l'illa de Yeu on l'esquerra francesa els va fer un acte a favor seu durant l'exili.

Aleshores, va tornar cap a Perpinyà per re-incorporar-se al FAC, que havia seguit en lluita durant aquells cinc anys; i havien publicat la revista titulada Catalunya Roja. Però, hi van haver certes contradiccions en la organització davant de les noves perspectives obertes després de la dictadura.

Després de col·laborar amb accions i tasques de suport de lluita al País Basc.

El 1979, torna de forma legal a Catalunya on ja s'integra definitivament; on el seu nom torna a aparèixer a la llum; i es trasllada a Vallirana.

Passa a militar a ERC, juntament amb Josep-Lluís Carod Rovira; però, al 2006, es dóna la baixa per vergonya a l'actual orientació centrista de la cúpula del partit. Ha seguit crític i donant llum al seu somni, en arribar a uns Països Catalans socialistes.

L'arribada del Correllengua a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

La llengua de Sants: el CATALÀ. ARA I SEMPRE.

Manifestació i pencarta del Correllengua, 2007

Fa 10 anys que es va celebrar el Correllengua a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, concretament el 2000. Aleshores, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i altres entitats seguien conscients de les amenasses en contra la llengua i la cultura catalanes des del Tractat dels Pirineus i el Decret de Nova Planta, que seguien després de la transició espanyola: la centralització a Madrid, la imposició del castellà als serveis públics (com en l'educació...), les normes de la Unió Europea, ...

Aleshores, es volia fer conèixer el català com una llengua vehicular i pública a través de mogudes lúdiques arreu dels Països Catalans, sobretot al Principat i el Principat Nord; també com un punt de connexió amb la resta de cultures.

El 2000, les veïnes i veïns d'aquests barris, que ja venien de tradició lluitadora per al català com element públic i integrant, també volien fer arribar el Correllengua, obert a tothom, tant dels barris com de fora. Aleshores, també es va crear una secció de la CAL, que es troben al Centre Social, al carrer Olzinelles, per fer realitat i un pas més per gaudir d'aquesta festa.

També hi ha donat suport altres col·lectius populars i reivindicatius santsencs i bordetans, com el Casal Independentista, els bastoners, la colla castellera Borinots, entitats educatives i culturals: esplais i escoltes, corals; fins i tot, gent d'altres pobles oprimits per l'imperialisme. Fins i tot, la Plataforma pel Dret de Decidir...

Els llocs més importants són a la Plaça de Sants, la plaça Bonet i Muixí, la Carretera, l'Espanya Industrial i les Cotxeres; o llocs més concrets: espais socials (Sant Medir, Can Vies...).

S'han fet xerrades, fires i exposicions d'entitats, recollides de firmes, activitats i jocs populars, obres de teatre o accions reivindicatives i actes, per a totes les edats. Entre altres coses, també s'ha mostrat la necessitat de recuperar espais abandonats.

Però el més important ha estat l'acte oficial del correllengua, la muntada del trencaclosques dels Països Catalans i la manifestació unitària pel carrer de Sants, on hi participen els diables, els castellers (amb el seu pilar), senyeres i estelades; on també hi participen els nens; al davant hi sobresurt la pencarta.

La mort de l'Esteve Fortuny, 1986

"Ha començat una etapa jove i tribal on es barregen els timbres i llenguatges ètnics africans i asiàtics; també onomatopeies i rituals en exercicis propers a la polipèsia i eslògans reivindicatius. Els segueix un nou públic jove i eufòric amb banderes i estelades als concerts per a la independència dels Països Catalans".

"19 d'agost del 1986. Tot es capgira. En mig concert a Cardedeu, hi ha un incident molt fort, que afectaria greument el seu viatge musical."

Un sentiment popular a una ànima rockera santsenca.







L'Esteve va néixer a Sants el 1954, al carrer Comtes de Bell-lloc, era el segon germà dels Fortuny. Va viure els canvis de cases mentre naixien els seus germans, a la Bonanova i a Horta.
Igual com els seus germans, tenia una vida feliç, ja estava influenciat en la música catalana per la seva mare, que cantava a l'Orfeó Santsenc, i per una coral familiar que dirigia el seu tiet els dies de festa familiar.

La seva educació més important va ser als Escoltes d'Horta, on expressava els seus sentiments catalans i socials al marge del franquisme; i on va aprendre a tocar els primers acords de guitarra a les sortides i excursions.
La música el va aficionar i obsessionar moltíssim, en què els estudis per sort se li van ressentir, a part de que l'escola era totalment franquista i elitista; i no li serviria de res.
Per sort, també va poder evitar el servei militar, com la majoria dels seus germans, però per fer-se malbé la vista llegint de prop a les fosques i amb espelmetes.

El 1968, entrà al conservatori de música però l' abandonaria el 1972 perquè preferia ser autodidacte i agafar l'aventura de composició pròpia que les classes acadèmiques. En aquella època, començà a interessar-se pel jazz, afició que li va incrementar en anar a veure en Miles Davis a Barcelona.

Amb els seus dos germans, va crear el grup Els Llums, amb un repartori musical de cançons pròximes al blues i el rock, amb temes dels Beatles, els Stones i la inevitable Casa del Sol Naixent o Perduts en la immensa mar blava. Feien les primeres gires en els casals i els instituts, disfrutava i vivia intensament els llargs solos de guitarra i l'orgue passat per un oncle-avi que era capellà. Poc després, seguiria amb el grup acústic Roda, i altres com Fang i Disbauxa, on també hi havia tocat el contrabaix.
I el 1974, crearia la Companyia Elèctrica Dharma amb tres germans seus i el Carles Vidal, baixista, un col·lega seu dels escoltes. Al mateix temps van formar una comuna urbana i després passaria a ser rural, i viurien a la masia de Can Comas entre Sarrià de Dalt i Palol de Revardit, a prop de Girona.

Des d'aleshores, la seva vida ha anat lligada directament al grup com a guitarrista, com el segon instrument clau del grup, després del saxo. També participaria amb Comediants en cercaviles pel Maresme; i on havia actuat cada any al Canet Rock.

Amb la dimissió del seu ex-company Jordi Soley per seguir un negoci de cafès del seu pare, passaria també a tocar els teclats i el flabiol. Feia la música de la majoria dels temes on es combinarienn les sonoritats i llenguatges del jazz-rock instrumental dels 60 i 70 influenciat per John Lee Hooker i Big Bill Broozny i les influències de la música catalana amb temes destacats com La Mediterrània se'ns mor, Catalluna o Ball Llunàtic o el famosa i enganxós tema La presó del rei de França.

També va arranjar algunes de les peces per a cobla, basant-se amb un treball d'en Joaquim Serra; per tocar amb la cobla Mediterrània al Palau de la Música, que va ser el primer cop que s'obria l'entrada al rock. Fins i tot, va fer un petit viatge en el món de la música clàssica amb quatre poemes musicals que, desgraciadament, eren molt difícils d'arranjar en rock per la quantitat d'instruments.

Més tard, hauria viscut a Sants al carrer Sagunt, on hi havia assejat amb els seus germans en un local al pis de sobre del bar Salut, des d'on se sentien els sons musicals canyers i melancòlics de la seva guitarra.
Abans d'actuar en concerts afinava sempre la guitarra per tal de fer arribar els acords musicals amb la seva versibilitat musical i artística, per la seva manera expressiva i sovint aflemencada de tocar en directe.
Però, en un moment quan l'Elèctrica Dharma vivia un dels moments més sòlids del seu viatge amb l'etapa tribal, es va capgirar la felicitat greument. En un ple concert a Cardedeu, l'Esteve es va desmaiar a dalt de l'escenari afectat per una hemorràgia cerebral i al cap de pocs dies va morir a l'Hospital Clínic el 19 d'agost de 1986, amb 32 anys.

La seva mort va afectar molt a la vida del grup ja que sense ell creien que perdria tot el sentit i van voler desfer-se; però
van assejar plegats per preparar un concert d'homenatge a l'Esteve, com a gran músic i líder.
El concert es va fer el 12 de març de 1987 al Palau de la Música acompanyats amb l'Orquestra de Cambra de Barcelona, dirigida per Manel Camp. Seria un acte per recordar la seva memòria i reconèixer la seva creativitat. Després es va gravar un disc nomenat Homenatge a Esteve Fortuny. I en un segon homenatge, s'enregistraria el disc Fibres del cor on les lletres eren escrites pel Pep Fortuny (el bateria) però seria també l'inici d'una nova etapa musical. I gràcies a la continuació del grup i l'aparició d'associacions i clubs d'amics del grup que han fet arribar la seva música a nivell internacional tant a Europa, Estats Units, Àfrica i Àsia.

En aquests 25 anys, hi ha hagut poques iniciatives per rememorar la seva figura i la seva tasca musical, s'han portat a terme de forma popular i per aquells més propers, sense intervencions institucionals.
Aquest oblit és precisament el que vol denunciar "L'iniciativa popular per la Memòria d'Esteve Fortuny" que ha començat a fer difussió de la campanya cap als mitjans de comunicació, entitats i institucions catalanes. Aquest any, a la diada, s'han començat a recollir signatures reclamant un carrer amb el seu nom; se'n porten més de 800. S'ha mostrat un interès per al carrer Sagunt on hi havia viscut, i seria necessari que ben aviat ja se li canviés el nom.

A sota us passo dos vídeos per a poder-lo recordar quan havia estat guitarrista i cantant de l'Elèctrica Dharma. El primer és en un concert al Mercat de les Flors el febrer de 1986. I el segon és sobre un tercer homenatge a les fonts de Montjuïc durant les festes de la Mercè el 2006







.

Companyia Elèctrica Dharma. El toc llunàtic. Xevi Planas.
Una iniciativa popular per recuperar la memòria de l'Esteve Fortuny. Agus. Barri.Sants

La Societat Esportiva Mercat Nou-Magòria

El futbol triomfa a Sants

Per buscar els origens del futbol al barri ens hauriem d'anar enrere en el temps fins arribar als finals del segle 19. Anys abans de que Joan Gamper fundés el Barça, ja hi ha constància que el futbol tenia practicants amateus que es trobaven als peus de la muntanya de Montjuïc. Els anys 30, serien una bona època per a l'esport popular santsenc; amb l'aparició d'ateneus i entitats obreres, lligat amb l'incipient temps de lleure va popularitzar l'esport en un temps de lleure va popularutzar l'esport entre els estaments que no s'ho haviejn pogut permetre. Així, es van desenvolupar moltes de les actuals disciplines i apareixien molts dels clubs actuals. Però els anys 40, tristament, va suposar un pas enrere de l'esport popular per la perduda a la Guerra Civil i el triomg del franquisme. Els ateneus van desapareixer i molts clubs es van veure obligats a canviar directives, noms, escuts...

Això es fa especialment lloable entre l'abril i el maig del 1947, quan un bon grup de persones lligades al Mercat de Sants i els veïns del carrer Sant Jordi, fundessin la Societat Esportiva Mercat Nou-Magòria. El seu fundador va ser Antoni Gomà, que va crear un equip de futbol on tothom del barri tingués cabuda. L'escut el va dissenyar Marià Gomà. En un primer moment, la manca d'equipaments esportius a Sants va fer que que el club comencés a jugar a Collblanc, al camp del Torressenc. Després del primer any de fundació, el club va tenir diferents presidents; ja que només se'n podia ser una temporada. Del 1951 al 1978, Jordi Suñé i Sanahüja va ocupar el càrrec on l'equip es va fer gran.

Si volem conèixer el club tal i com és ara, ens hauriem de centrar als anys 70, en què un nou president, va començar a construïr aquell club. Es va iniciar el futbol base del club; primer amb un equip juvenil i més endavant es van anar creant les diverses categories inferiors, convertint el Mercat Nou en una autèntica escola de futbol.

El 1984, després de jugar uns anys al camp de Julià Capmany, es va traslladar al camp de futbol de Magòria, on actualment hi segueixen jugant. Aquell any, va ser el fet clau que va marcar la història del Mercat Nou. Amb el temps, el retorn al barri va significar un nou creixement del club, que es va fussionar amb el club esportiu Estrella Marina.

El 1992, van ser els pioners en el barri de crear un equip de futbol femení. L'esport femení, que tantes passes va tenir als anys 30, i que tant repressaliat havia estat durant el franquisme, va tornar a triomfar i a créixer de nou.

Actualment, s'han modificat els equips amb inversions molt importants, arribant a adquirir la categoria de Primera Territorial per al Primer Equip. Està format per 1 equip Pre-Benjamí, 2 equips Benjamins, 1 equip Aleví, 1 equip Infantil, 2 equips Cadets, 2 equips juvenils i 2 equips amateurs.

L'any passat es va celebrar el seu 40è aniversari amb l'ascens de l'equip de la Primera Divisió Territorial.

La Quaranta Cèntims

Els fets del 26 de juliol de 1909.


Al final del segle 19, a Barcelona, com a la resta de ciutats europees, hi seguia predominant durament l'actitud patriarcal, en què les dones han tingut i encara segueixen tenint un paper secundari com agents històrics. Tristament, se'ns ha explicat una història on les dones no hi apareixien en cap altra cosa més que mares o esposes; fins i tot, només com a objectes dels marits.
Però, ens hem de situar els primers anys del segle 20, al barri del Poble Sec i, més concretament, a l'avinguda del Paral·lel. El barri bullia d'una gran activitat artística, en la qual les dones hi tenien un paper absolut. No vé de noms, com La Bella Dorita, Tórtola València, Raquel Meller, Carmen Amaya o Mari Sant Pere, que brillat enmig de la història del Paral·lel.

La nostra protagonista, en canvi, no venia de la burgesia que s'alliberava de les seves morals estrictes, ni era una estrella del music hall ni tampoc del teatre, que volgués triomfar. Se la veia amb massa pocs números per fer història; i encara més amb l'actitud masclista d'aquella època.
Era una dona de barri obrer i una gran professional de satisfer els plaers sexuals. Era una prostituta; en general, era una professió marginal i discriminada.
Li havien robat el nom. Tothom la coneixia com la Quaranta Cèntims; però en realitat es deia Maria Llopis i Bergés. Va participar activament als fets del 26 de juliol durant la Setmana Tràgica del 1909, a dins dels col·lectius de prostitutes i els sindicats anarquistes en els fets ocorreguts a Barcelona a partir del 26 de juliol de 1909, és a dir, del que avui es coneix com la Setmana Tràgica. De fet, per entendre la importància de la dona en aquest esdeveniment, ens bastaria amb dir que tot s'inicià el matí del 26 de juliol, quan grups de dones van correr la ciutat fent tancar botigues i fàbriques cridant la vaga general.

Però tornant a la Maria, el cert és que tampoc s'ha pogut descobrir més d'ella i del final de la història. Durant la revolta fou detinguda i com molts fou condemnada a mort. Finalment, però va veure conmutada la seva pena per l'exili perpetu.