dimecres, 1 de juliol del 2009
Ruta història del cooperativisme a Sants
El proper dissabte 4 de juliol, en motiu del 87è dia internacional del cooperativisme, es celebraran a Sants tot un seguit d'activitats relacionades amb el tema.Entre les activitats també es realitzarà, a les 17 hores, sortint de Cotxeres de Sants, una ruta històrica sobre el cooperativisme al nostre barri.
Podreu trobar més informació al bloc: www.sants.coop/
divendres, 26 de juny del 2009
El segrest dels lladres del pou
L'any 1848 al poble de Sants es va produïr un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest dels lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves indústries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, coneguda també com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrets i altres actes violents eren força habituals.
El vespre del 10 d'abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral de Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerrada i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d'esquadra. Els desconeguts van parlar amb l'amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a la indústria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.
En sortir al carrer, els detinguts es van trobar amb un escamot d'homes armats i amb d'altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí, es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d'una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir a favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.
Tota la comitiva va seguir, vorejant l'Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros, van trobar diversos sentillenes conxorxats amb els sagrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Deu del Coll i Horta fins creuar el Besos per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d'un tram costerut, un dels sagrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots varen temer que l'haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàmies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d'hora varen retrobar en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i van restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar res més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.
El vespre del 10 d'abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral de Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerrada i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d'esquadra. Els desconeguts van parlar amb l'amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a la indústria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.
En sortir al carrer, els detinguts es van trobar amb un escamot d'homes armats i amb d'altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí, es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d'una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir a favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.
Tota la comitiva va seguir, vorejant l'Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros, van trobar diversos sentillenes conxorxats amb els sagrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Deu del Coll i Horta fins creuar el Besos per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d'un tram costerut, un dels sagrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots varen temer que l'haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàmies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d'hora varen retrobar en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i van restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar res més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.
L'onze d'abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d'esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s'iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.
El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a aparèixer testimonis de gent que assegurava que coneixia els segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s'havia produït el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer d'en Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el "carrer de les conspiracions" i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlí durant la guerra dels Matiners.
Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cautxús i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d'un dels segrestadors, l'Esteve Surroca, el qual va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom d'Esteve Surroca, Jaume Batlle.
Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Allà, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat: set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros, i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memòries els segrestats es rigueren d'aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt el capitost de bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.
La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros. amb una massiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduïr un ruc en direcció Granollers per una ruta marcada. Per tal d'identificar-lo, demanaven que anés a cobert amb una gorra morada. La contrassenya seria mitja carta del cinc d'oros retallada irregularment.
Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava diners i, en trobar-lo, els segrestradors el van amenaçar. L'endemà l'home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.
El 19 d'abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l'amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.
Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins el dia 23, quan un missatger va anunciar que se'ls podia deixar en llibertat.
Van ser abandonats al vespre, després d'haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d'allà van caminar cap a Sants.
Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l'amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrassenyes.
Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l'interior d'una casa de Badalona.
A causa de l'estat de guerra que vivia Catalunya, les penes als inculpats van ser molt dures. Onze d'ells van ser executats al garrot vil. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d'una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d'Escuder, davant del Cafè Baldiri, on va començar aquesta història.
De: Agus Giralt
dissabte, 30 de maig del 2009
Sants al segle XVIII
Sants, com altres municipis del Pla de Barcelona, també era un nucli rural edificat des de fa molts segles. Al segle XI ja existia la parròquia de Santa Maria de Sants i el 1359 havia arribat a tenir uns dos-cents habitants. Al final del segle XIV, disposava d'una carta de comunió i amistat que li permetia reunir-se la població en somatent enfront dels atacs bandolers que saquejaven els camps.
Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.
Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.
Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.
En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.
Les primeres urbanitzacions s'estengueren per les vores de la vella carretera romana cap al Llobregat. Aquesta carretera, que actualment forma el carrer Creu Coberta (a Hostafrancs) i de Sants (a Sants) era coneguda durant molt temps com la Via Morisca o, desgraciadament, com a Camí d'Espanya, que unia Madrid i la frontera francesa. Aleshores, no tenia el mateix recorregut que l'actual.
Fou al començament del segle XVIII, després de la invasió de Felip V i la desfeta catalana, quan es va convertir en un municipi independent de Barcelona, sobretot de l'església del Pi. Aquesta independència va suposar deixar les obligacions cap a la ciutat.
El municipi ja quedaria delimitat entre l'Hospitalet, les Corts, Barcelona i el mar. S'hi estendrien les edificacions al llarg de la carretera, l'església parroquial i un camí proper a l'Hospitalet.
Ara bé, aquest creixement seria molt irregular i desmesurat, d'on apareixerien unes diferències socials clares i progressives entre els pocs propietaris i camperols que s'estenien de forma interclassista.
En aquest segle, també hi hagué l'aparició de les primeres indústries: a partir del 1786 hi apareixerien els primers tallers d'indianes: Prat Vermell o Domènec Ramis, aturats durant la Guerra del Francès, però serien els promotors de la llavors futura arribada dels vapors tèxtils a meitat del segle XIX, tan sols per als interessos capitals de Barcelona i els seus propietaris, com els Güell o els Muntadas, serien culpables de la precarització dels santsencs i les santsenques com la seva explotació laboral.
divendres, 8 de maig del 2009
Recopil·lar la memòria col·lectiva
El Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i Sants 3 Ràdio han impulsat una campanya per recollir testimonis orals de la història dels nostres barris.
Si coneixeu gent que ja vivia als nostres barris abans del 1945 i que vulguin col·laborar amb aquest projecte podeu contactar trucant a les Cotxeres de Sants o també al mail del bloc de l'Agus Giralt, que és historiador del nostre barri i es dedica en recuperar la memòria històrica: memoriadesants@gmail.com
Ell, com a historiador local de Sants, participarà d'aquest recull i espera anar publicant en breu en aquest mateix bloc, els resultats obtinguts.
dimarts, 5 de maig del 2009
A Sants, Esgarrapacristos
Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.
En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.
Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.
Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.
Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.
Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.
Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.
Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.
Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.
diumenge, 3 de maig del 2009
Talls a Sants
Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.
Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.
El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.
Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.
Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.
El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.
L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.
Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.
El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.
Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.
Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.
El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.
L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)