El misteri dels sacrificats

Aquest article no l'escric pas per convicció pròpia perquè realment sigui a favor de les meves creences, sinó per conèixer i entendre el nostre passat que és una part de la feina de l'historiador com també fer-la servir com una eina crítica. El passat ha tingut diferents etapes i ha estat influenciat per molts factors materials i les mentalitats, i fins al segle XIX havia estat determinada per la religió: en aquest cas el cristianisme.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.

El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.

La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.

El Torrent del mal Consell i Can Bruixa

Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.

Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.

D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.

Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.

Text sobre la cavalgada de Joan Amades

El desembre del 2008 ja vaig parlar sobre la cavalgada dels reis a Sants des del seu origen fins als problemes que havien tingut les associacions del barri amb l'ajuntament, el qual volia institucionalitzar-la davant de les autoritats polítiques.

A continuació vull deixar un text d'en Joan Amades d'inicis del segle XX, que l'historiador Albert Torras i Corbella ha recuperat per al seu llibre Del Nadal d'Antuvi.

“La mainada dels pobles del Pla de Barcelona, molt especialment la de Sants, Les Corts, Sarrià, Sant Gervasi i Gràcia, al capvespre anava a rebre els Reis a l’ermita de Betlem del peu de Collcerola, entre l’actual Avinguda del Tibidabo i a la Bonanova. Hi anaven amb atxes de vent, fetes amb bocins de cordes velles i dolentes, ben enquitranades perquè cremessin força. Duien trompetes de llauna per a cridar els grans monarques. Els donaven una medalla dels Reis, que es penjaven al coll creguts que així els portarien més coses. També els repartien ametlles que els tiraven a grapats i que ells, per arreplegar-les, es barallaven a l’aranya estiracabells. Quan se n’anaven formaven llargues processons i corrues amb les atxes enceses per a il·luminar els Reis perquè no erressin el camí i perquè no passessin de llarg sense adonar-se de la casa de cadascun. La baixada de la mainada amb les atxes enceses constituïa un espectacle que molta gent de la rodalia anava a contemplar."

Els gitanos, esculats.

Els relats i les historietes de Sants han estat molt diversos i han tractat sobre diferents temes: apareixen alguns com el dels Esgarrapacristos entre molts altres que anem coneixent. O fins i tot també l'arribada dels gitanos a Catalunya al segle XV i a Hostafrancs al final del XIX, que s'arrelarien als costums del barri a l'hostal dels Corrades, al mercat o a la plaça del Sol.

Aquest any he començat amb un relat molt especial sobre per què els gitanos hostafranquins eren persones esculades.
L'any 1907 Joan Marquet, un gitano esquilla-rucs, explicava que els gitanos van veure que la muntanya de Montjuïc era més bonica i escarpada per la part de mar que des de l'interior: més seca i polsegosa.
Aleshores van decidir travessar-la i com fer gir efectuant una caminada de cent-vuitanta graus i poder veure la part que els agradava més. Un d'ells va donar la idea d'anar lligant faixes una al costat de l'altra fins quan aconseguiren poder encerclar tota la muntanya des de tots els costats. Els caps que ho proposaren es van tornar a trobar a Hostafrancs on van decidir de fer-la tibar: s'hi afegirien quasi tots els gitanos del barri, també ho farien les dones, els nens i els esguerrats però la muntanya no es movia.

Finalment es va sentir un gran espectec: la corda es va trencar i van caure tots cap a terra. I per això la gent explica, no se sap si de manera despectiva, perquè els gitanos hostafranquins són esculats o tenen el cul pla.

Dites i refranys populars

Les expressions i els refranys han tingut una forta influència en els ambients populars en molts àmbits, on situariem el més particular com en les feines laborals, a casa o els esdeveniments quotidians en la història. Amb el temps s'han convertit en un fenomen cultural de la nostra terra tant en el passat com el present en diferents indrets. També n'hi ha hagut a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

A Sants se'n coneix una que diu "Vas bé per anar a Sants " que s'ha anat repetint amb ironia i un to jocós. Aleshores també n'hi ha d'altres com "Ja som a Sants" que té el mateix significat que "Ja hem acabat" o "Som al final del carrer" . Totes elles deriven de la pregunta "Vaig bé per anar a Sants", ja que fa segles els i les qui marxaven de Barcelona es trobaven diferents camins i volien saber el correcte. Aquesta era la carretera de Madrid.
Hi ha una altra dita sobre el nostre passat rural: "Fer com els esquiladors de Sants, l'un darrere l'altre". Potser ens indica que el temps ho porta tot i fer les coses amb paciència. Hi ha una versió que fa referència a fer fila índia.

Hi ha dos refranys populars molt poc amables, suposant desgraciadament que les i els santsencs no gaudiren de bona fama: "A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres" i "A Sants pocs i bergants, l'una meitat lladres i l'altra socorracristos". Primer parla dels i les pobres amb recursos precaris i dels comerciants la meitat eren lladres i aprofitats, mentre la segona diu que som pocs i bargants: uns lladres i altres "socorracristos". L'última part parla sobre els primers moviments obrers que s'havien de revoltar per condicions laborals i cremavem les esglésies. O també hi ha la de "A Sants Esgarrapacristos", de la qual en vaig parlar fa molts mesos i té l'origen en què els fidels besaven una estàtua d'un Crist i quedava peluda de borrissol en eixogar-la amb un drap.

Finalment a Sants hi ha la dita sobre el billar "Al billar de Sants, les dones fan de barana", que sortiria concretament del Cafè d'en López. La fan servir encara els jugadors davant d'obstacles de persones.

Els habitants de la Bordeta també han tingut mala sort com els veïns santsencs. Al segle XX la gent de Barcelona en parlava de manera despectiva. Aleshores si es parlava de persones sense ofici ni benefici es deia que "tenia bones finques a la Bordeta" en voler dir que no tenien res. També es deia "el farien alcalde de la Bordeta" si s'anava de mal en pitjor o "ha estudiat a la Bordeta" quan un que estudia no sap res.
O una altra despectiva és "Per Pinxos, la Bordeta" que fa referència als robatoris de mercaderies que entraven o sortien de Barcelona, que passaven per la Bordeta a través dels camins abans del segle XIX.

I d'Hostafrancs tampoc hi ha masses dites, només coneixem les conegudes pels antics veïns del barri: "Per gitanos, Hostafrancs" que prové de l'arribada dels gitanos en els nostres barris, on tindrien parades als mercats i les places, en concret la del Sol. La dita sembla que prové d'una més antiga en una pedra on, amb un to poc correcte, hi deia: Per Pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs, i per noies maques Sants", que ja en vam parlar en el seu moment. També n'hi ha d'altres quan fa segles alguns gitanos "premiaven" els veïns que no s'hi portaven bé: "Així no et vegis penjada pel cul", "Mal cuc et mengi la figa" o "Males merdes t'ofeguin".

Moltes d'aquestes s'han anat transmetent a través de la història entre generacions de veïns, malgrat algunes s'hagin perdut amb el temps i s'han de recuperar per guanyar la cultura de barri. Tampoc seré jo el primer en decidir quines s'han de defensar més, jo crec que totes d'alguna manera però algunes podrien tenir més rellevància que altres.

La "Baralla en un cafè"

Ja fa temps que vam explicar que Sants va ser el bressol del cinema català, quan Fructuós Gelabert adoptaria l'invent dels germans Lumière i enregistraria les primeres escenes a la Casa de Vidre. Ara bé, abans ja havia projectat els primers documentals amb relats quotidians a Barcelona amb el fotògraf Santiago Biosca.

Engrescat per les primeres experiències cinematogràfiques l'any 1897 es va interessar en fer una pel·lícula de ficció i realitzaria el film "Riña en un café". L'argument seria molt senzill on hi ha uns amics prenent la beguda en una terrassa i apareix una noia que reb algunes "floretes" una mica pujadetes de to. Llavors ella marxa però, al cap d'una estona apareix un noi ben plantat que retreu la seva gosadia de la noia a un dels joves. Aleshores comença la baralla que finalitza quan els dos contendents són separats per altres joves, però finalment tot acaba amb una forta encaixada de mà.

El film es va rodar integrament a un pati fronterer de la fàbrica tèxtil Vapor Vell mentre que Biosca en seria el càmera i els papers dels personatges serien interpretats per amics i clients del local, convecent-les ell que aparèixer-hi seria tot un esdeveniment.

La "Riña en un Café" fou presentada en un envelat instal·lat en la festa major de Sants juntament amb "Sortida dels treballadors de la fàbrica L'Espanya Industrial" o la "Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants" i algunes còpies de pel·lícules dels Lumière.

Finalment, sembla que el públic acabaria molt bocabadat al llarg de tota la sessió cinematogràfica, però sobretot es quedarien amb la pel·lícula fictícia de la baralla, doncs els va excitar de veure la baralla entre dues persones i com s'hi afegia l'evidència de què els fets succeïen en un espai conegut del barri.

Va ser des d'aleshores quan Fructuós Gelabert va dedicar-se plenament a la producció cinematogràfica. Altres pel·lícules seves serien Choque de dos transatlánticos, El doctor Rojo o Cerveza gratis.

Aquí sota en vull passar la introducció sense veu però musicada.

Sobre les escoles de Sants i Hostafrancs...

He començat a recollir informació sobre la història de les escoles del barri per via oral, a través d'ex-alumnes i ex-professors que hi treballessin.

Per ara he començat a fer-ho amb l'escola Jaume I, que era a la que jo havia anat a EGB i Primària. També se l'ha conegut temps amb el nom de Pràctiques 1, ja que en la seva història hi havia estudiants de pràctiques. El gimnàs i el pati de darrere de l'escola també s'aprofiten com a locals d'assaigs dels castellers de Sants, coneguts com els Borinots. Fins aquí, encara no passo més informació. De fet, estic pendent en parlar amb altres persones que hi hagin tingut a veure o coneguin aquesta escola.
A part, m'interessaria saber coses sobre altres escoles del barri com la Institució Montserrat, el Joan Pelegrí, l'Institut Emperador Carles, o totes aquelles amb història al barri. Si algú em pogués passar informació, me la pot enviar a historiessantsenques@gmail.com .