A l'ombra del cementiri

M'agraden molts tipus d'històries i relats en tots els temps. Però tinc molta sensibilitat i aprensivitat davant de certs tipus d'històries d'intriga amb segrests, assassinats o la presència de cadàvers. Aquestes també han afectat en la vida de la gent durant el dia dia. Nosaltres podem trobar casos idèntics com el Jack l'embotellador a Londres o a Barcelona corrien les veus sobre l'Enriqueta Martí -coneguda popularment com la Vampiressa de Barcelona- que segrestava nens al carrer Ponent.

Doncs a l'Hospitalet va passar un esdeveniment similar l'any 1899 quan encara era una petita població que encara no tenia cinc mil habitants i el nucli urbà es concentrava al voltant de la plaça de l'Ajuntament i el carrer major on s'ubicaven els comerços.
En aquest any els habitants es trobaven davant d'un nou segle que modificaria completament tota la ciutat, però un esdeveniment misteriós va alterar la vida de la localitat. En molts dies no es deixaria de parlar sobre una caixa de tabac del 20 d'abril al costat de la tàpia del cementiri de l'Hospitalet. A dins hi havia el cadàver d'un nen petit. És molt probable que la caixa fos com un calaix de fusta i suposant que les classes més discriminades i els consumidors compraven les burilles del tabac en els estancs a adoll.

La sentència va arribar al jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat ja que el cementiri pertanyia a la seva jurisdicció. El jutge municipal, Marià Pérez Saptién, havia intervingut en els abusos electorals del 1891 a Santa Coloma de Cervelló o la falsificació de bitllets del Banc de França a la Pobla de Claramunt. Degut aquesta altra situació va ser condecorat per la reina Maria Cristina amb la creu de Carles III.

Aleshores es va començar a investigar el cas però sembla que tant la víctima com el criminal eren veïns d'un poble proper al lloc on s'havia trobat el cadàver. Es van mirar al registre civil els naixements dels últims anys i es va interrogar a tots els empleats dels estancs per esbrinar qui havia venut la caixa de tabac usada com a taüt. I un dels empleats va afirmar que l'havia venut sense conèixer la intenció de la finalitat.

Amb aquestes dades es va esbrinar i detenir el culpable de l'esdeveniment: Manuel Gannao, que era el pare de la criatura morta.

En Manuel Gannao havia estat guàrdia de consums a Sants on era resident. Com que Sants no pertanyia a Sant Feliu, Pérez Septién va usar les facultats de la Llei de Judicialització criminal per seguir amb el cas.

Les primeres notícies de la premsa manifesten que el pare va declarar que el fill estava malalt i no podia mantenir-lo i cuidar-lo degut a la manca de recursos i havia decidit estrangular-lo. La informació del periodista de La Vanguardia era falsa mentre que dos dies dies més tard va concretar que el nen moria per una bronquitis, i que els gasts per a enterrar-lo li eren impossibles. I va comprar la caixa de tabac per a introduïr-hi el seu fill i endur-se'l al cementiri.

El 5 de maig la Vanguardia informava sobre l'alliberament de Gannao sense tenir-li en compte el càrrec ni cap responsabilitat sobre el suposat delicte que era objecte d'actuacions judicials.
El desconeixeiement sobre els interrogatoris i la poca informació sobre el tema van fer que el jutge justifiqués el comportament d'aquest pare i que perdre el seu fill es mereixia un càstig. Els diaris van fer servir l'expressió en castellà "La honradez, pues, del que fue objeto de sospechas ha quedado comprobada" i d'aquest esdeveniment mai més se'n va tornar a parlar.

Els "murcianos" (segona part).

Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

La història més recent i combativa de Sants

Ahir precisament va acabar el mes d'agost i això precisament em porta una nostàlgia molt perplexa i difícil de definir de forma detallada. És com si s'acabessin les vacances d'estiu, com si ja quedessin molt lluny la festa major del barri en l'última setmana d'aquest mes acabat. Realment no m'és pas agradable de fer-ho però tinc moltes ganes de poder deixar-vos un vídeo realitzat per

l'Assemblea del Barri de Sants sobre la història més recent i combativa del barri. Hi podreu trobar moments importants i emblemàtics reivindicatius de la nostra història i també forces imatges de festivitats culturals amb els diables, els castellers de Sants o bé el ball de bastons.

Per a mi és un vídeo nostàlgic.

Festa i compromís, les alternatives de Sants from Aixina Produccions Audiovisuals on

"El retorn d'un so màgic"

Aquest any fa 25 anys de la mort de l'Esteve Fortuny que ha estat una persona rellevant i coneguda en el barri per haver estat durant molt temps el guitarrista i compositor de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest és un grup de rock format pels germans Fortuny entre el final dels anys 60 i el començament dels 70 a partir de l'aparició d'una comuna mig hippie i es va anar fent conèixer a partir dels seus concerts en els casals de joves, en els envelats en les festes majors, les actuacions de pallassos com van ser els Comediants, en els grans concerts. La seva música sempre s'ha consolidat amb la fusió del jazz i el rock americà de la seva època i la música popular catalana i ha anat acompanyada amb missatges reivindicatius i antimilitars de la manera que molta gent ja els sap identificar fàcilment. L'Esteve Fortuny va morir per una hemorràgia cerebral enmig d'un concert a Cardedeu només amb vint-i-sis anys el 19 d'agost del 1986. Malgrat la tristesa dels seus germans i la possible dissolució de llavors ells han decidit continuar i avançar com a grup i mantenir viu el seu esperit musical.

Els anys passen i els noms cauen en l'oblit i del pou de l'oblit costa de sortir-ne. Tant és així que actualment a la majoria de la gent el nom d'Esteve Fortuny no els sona de res. Però hi ha un grup de melòmens com l'Assemblea de Barri de Sants i la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que han obert diversos espais en la xarxa per demanar que es mantingui viu el record envers l'Esteve Fortuny i és per això que es demana a l'Ajuntament que l'actual carrer Sagunt es passi a dir amb el seu nom.
I avui divendres 26 d'agost se li farà un homenatge amb el nom "El retorn d'un so màgic" i forma part del programa de la Festa Major Alternativa d'aquest any 2011 en el Parc de l'Espanya Industrial on hi haurà una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma entre altres grups i col·lectius del barri. Malauradament s'ha hagut de suspendre la realització del Correfoc de Festa Major censurat per l'Ajuntament.

A continuació us deixo el programa que està previst finalment per avui a la tarda i la nit degut a la retallada del correfoc.

20:30h - Correfoc infantil a la Plaça Màlaga. Diables Barrufet.

22:30h - Concerts: Companyia Elèctrica Dharma i Tremenda Clandestina.


Finalment, a sota us vull posar unes paraules que l'Assemblea de Barri de Sants com la Iniciativa Popular per a la Memòria d'Esteve Fortuny que m'han cridat molt l'atenció i em porten molts sentiments difícils de definir però em porten molta melancolia.

"El retorn d'un so màgic: Un espectacle... Un petit somni... d'un poble que per uns instants vol agraïr-te i recordar-te dins del mar alegre de les teves tonades. Va per tu, Esteve!

Si esteu interessats podreu trobar informació en els següents enllaços:

http://iniciativaesteve.blogspot.com/2011/08/homenatge-esteve-fortuny-el-retorn-dun.html

http://www.mondivers.cat/spip.php?article1726

El Cros popular contra la fam

El Cros Popular de Sants és una competició atlètica amb una llarga tradició i molt arrelada al nostre barri. Però el Cros és molt més que això, tant per la nostra història, que ens enllaça amb el moviment ateneista dels anys trenta com pels lligams amb clubs esportius, entitats de tot tipus dels nostres barris (associacions de veïns, comissions de festes, esplais, mitjans de comunicació locals ...) a través de la col·laboració constant dels quals poden organitzar un cros cada any sense ser un gran club.

El Cros és una cursa de 10 quilòmetres, però també la cura dels més petits, el Petit Cros, la cura de 3 quilòmetres, la Centpeus, la cursa adaptada per a discapacitats psíquics, la xocolatada, el certamen fotogràfic, FotoCros, i el passi del vídeo, entre d'altres activitats.

Aquest any s'incorpora una nova acció a les moltes que ja formen part del Cros Popular de Sants, una acció solidària en coordinació amb la reconeguda ONG, Acció contra la Fam. Acció contra la Fam és una organització humanitària internacional i independent que lluita contra la desnutrició infantil i que a la vegada garanteix aigua i mitjans de vida segurs a les poblacions més vulnerables.

Aquesta organització internacional treballa en diversos eixos (Nutrició, Salut, Aigua i sanejament i Seguretat Alimentària) en més de 40 països ajudant a cinc milions de persones. Amb l'objectiu d'aconseguir un sense desnutrició, el seu primer objectiu, tornar la dignitat a aquells que avui viuen amb l'amenaça de la fam. Per col·laborar amb aquesta causa s'ha creat aquesta iniciativa, el Cros contra la fam, a través de la qual s'ha obert un compte a la web migranodearena on tothom pot fer donacions. És una eina creada per la Fundació Real Dreams, que permet fer donatius a institucions benèfiques. Amb els calers recaptats es podran pagar els tractaments contra la desnutrició infantil.

S'han proposat aconseguir 6.000 euros, amb la col·laboració de tots els que ajudin a aconseguir-ho, i s'ha marcat com a termini per fer-ho el 6 de novembre, una setmana després de la celebració de la cursa. Es pot ajudar de diverses maneres:

- Visitant la web Cros contra la fam i fent el vostre donatiu:

http://www.elmeugradesorra.org/agustingiralt1

- Ajudant a fer correr aquest enllaç i aquest missatge per internet, als correus dels vostres contactes, als vostres blocs i a les xarxes socials, al Facebook, al Twitter...

- Si voleu implicar-vos personalment o implicar la vostra entitat més profundament amb aquest projecte del Cros es podran fer més esforços per lluitar en contra de la fam en el planeta.

Esperem que amb aquesta cursa es pugui aconseguir una important marca.

Podeu trobar més informació sobre el projecte i la destinació dels calers recaptats a:

http://www.acciocontralafam.org/
http://www.crospopulardesants.cat/
http://www.crospopulardesants.blogspot.com/

Extracte: www.memoriadesants.blogspot.com

El dia en que el Sants va derrotar el Barça

No sóc massa aficionat als esports malgrat que algunes vegades m'hagin interessat alguns de més concrets com ara la natació o el footing però sobretot quan jo els practico enlloc de veure les imatges que s'acostumen a donar per la televisió. Crec que els mitjans volen donar una visió molt fanàtica de l'esport com ara el futbol que l'hagin convertit en un esport de "pa i circ" i la gent sigui tan fanàtica i en vagi parlant constantment pel carrer i entri en formar part de les rivalitats i els resultats del final dels partits de futbol. La gent parla sobre aquest tema de manera exagerada sense tenir més present altres temes i sobretot problemes que afecten de manera real en la societat que vivim.

El futbol és un esport que possiblement té uns origens antics amb precedents a les Illes britàniques durant l'edat mitjana però va sorgir de manera oficial l'any 1863 en el Regne Unit a partir de la primera associació de jugadors i havia tingut codis extremament violents però s'han anat modificant les seves normes. A partir de la seva difusió i popularitat s'han anat creant equips infinits arreu del seu país, d'Europa i del món que han fet que hi apareguin molts seguidors i fanàtics d'aquest esport.
I si en una conversa futbolística apareix el nom Inter, avui en dia la gent pensaria en el club de Milà que juga amb samarreta negra i blava. L'Inter de Milà va ser fundat el 1908 amb disidents de l'altre gran equip de la ciutat, el Milan. Però aquest nom ja era utilitzat molt abans per un altre club més proper a nosaltres, l'Internacional FC, un dels clubs de futbol històrics de Sants, fundat l'any 1901, dos anys després de la fundació del Barça i un any després de la fundació de l'Espanyol. Per a la fundació del Madrid per part del barceloní Juan Padrós encara faltava un any.

Aquest club de seguida es va convertir en un dels principals clubs de la ciutat i va arribar a ser sotscampió de Catalunya les temporades 1903-04 i 1905-06. L'any 1917 debutava amb el club de Sants un noi de 15 anys, format a les categories inferiors, que es convertiria en una de les figures més destacades del futbol a l'estat, Josep Samitier. Ben aviat Samitier va ser fitxat per un dels rivals de l'Inter, el Barça, i Samitier feia les primeres passes per convertir-se en llegenda. Any més endavant un altre santsenc seguiria les passes de Samitier, Escola.

L'any 1922 l'Inter, que jugava amb una samarreta blanca i amb una estrella blava de cinc puntes a l'alçada del cor, símbol emprat llavors per l'esperantisme, es va fusionar amb un altre club de Sants més modest, el Centre d'Esports una entitat que a la vegada era fruit de la fusió l'any 1917 de dos equips, el FC Gladiator (1908) i el Sporting Club de Sants (1909). La samarreta del nou club, la Unió Esportiva de Sants portaria el blanc de l'Inter i el verd del Centre d'Esports.

La mateixa temporada en que va neixer la Unió Esportiva de Sants el Barça s'havia proclamat campió de Catalunya i d'Espanya, derrotat entre d'altres equips a la competició catalana de l'Inter per 5 a 2 i per 9 a 0, però encara no havia jugat mai contra el nou club. En motiu de la Festa Major de Palafrugell i per estrenar el nou camp de Palafrugell, el 24 de juliol, UE Sants i FC Barcelona es van veure les cares per primer cop com va recollir el Mundo Deportivo.

El Barça va jugar amb Bruguera, Conrado, Surroca, Torralba, Blanco, Rodríguez, Piera, Gràcia, Samitier, Mallorquí i Cella i la UE Sants amb Pedret, Solà, Moltó, Helvig, Sancho, Carulla, Rini, Costa, Feliu, Vidal i Oliveres; amb l'arbitratge de Joan Rius. El resultat del partit va ser un 1 a 0 favorable a la UE de Sants, amb el gol de Costa. La Unió va poder resistir als atacs dels barcelonistes i mantenir la porteria a 0 en el seu primer enfrontament oficial amb els blaugranes.

Un resultat. i fins i tot un partit, que avui en dia ens sembla inimaginable, amb un Barça omnipotent que ha aconseguit ser un dels clubs més importants del món, potser fins i tot el primer i que està acostumat a celebrar títols any rere any. Però potser, de forma col·lateral, aquest èxit rotund també ha comportat que el futbol català sigui menys ric en clubs d'alt nivell.

Extret i modificat de Memòria de Sants.

Les barraques de Montjuïc

A l'ombra de Barcelona de postal, de la metròpoli, de l'Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments: de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrés Eucarístic, de les Olimpíades i del Fòrum ha existit una ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la dècada del 1880. La construcció de l'Eixample i l'exposició del 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de famílies immigrants, vingudes de pagès, a construïr barraques properes a les pedreres. S'hi estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distàncies. Cap a l'any 1914 ja s'hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers fructuosos i costeruts.

Si l'Exposició del 1888 va potenciar l'aparició d'aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la dècada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s'edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construïen a Montjuïc els pavellons de l'Exposició, l'Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d'obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d'aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer els barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l'Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metròpoli. No es volia mostrar a la resta d'Europa l'important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte final. Els propietaris d'aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d'altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d'un lloc a l'altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l'Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de la Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratòries, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l'origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la "Semana del suburbio" i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van comptar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i les Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l'escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l'any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l'aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de 30.000 persones), ni connexió amb el clavagueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o funicular molt allunyades.

Als anys seixanta en aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d'una escola i d'un dispensari a Can Valero.

Però l'any 1964 la situació encara es va agreujar més quan l'ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard al Somorrostro desapareixia quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veiés la degradació de la ciutat. A l'estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l'Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l'espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generar freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombreries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d'atraccions Maricel Park, l'Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona dels habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incomplertes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els amics barraquistes.

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebraries carreres de Fórmula 1.

Abandonat durant el franquisme l'estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s'havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpíades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri de Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l'enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l'any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Per més informació podeu entrar en el bloc:
Document Barcelona

També l'exposició realitzada per MUHBA.
Barraques, la Ciutat Informal.

Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)