Aquí sota us passo la ruta per les cooperatives històriques del barri, realitzada dins del Projecte Sants.Cooperatiu.
diumenge, 14 de febrer del 2010
diumenge, 7 de febrer del 2010
El mercat del Ninot
A mitjans del segle XIX aquestes terres pertanyien a Les Corts de Sarrià, que actualment se'l coneix amb el nom de Les Corts, i els seus límits arribaven fins a una gran part del què actualment és l'esquerra de l'Eixample. Aquest municipi tindria un límit fronterer amb Sants bastant després a l'annexió a Barcelona, a través de la Travessera de les Corts i més tard l'Avinguda de Madrid.
En aquests terrenys un comerciant hi va instal·lar uns espais al nº 9 del carrer València (actal 107) amb una planta baixa amb 3 botigues: una cansaladeria, una taverna i una casa de menjars. El comerciant hi feia un bon negoci però a fora de les muralles i de les poblacions seria un perill pel bandolerisme i inseguretat. I l'edifici estava protegit amb barrots per impedir els assalts.
Però hi faria bon negoci i la gent comprava els productes necessaris i tornava cap a Barcelona evitant passar per un pas elevat per damunt de les vies del tren entre els carrers d'Aragó i Casanoves conegut com el "pont del mico", on hi havia burots i l'oficina de pagament d'impostos pels productes.
Apareixen algunes anècdotes sobre que les dones s'omplien el vestit i es feien passar per embarassades o amagaven coses a la faldilla. I els joves més atrevits s'escapolien corrents del mercat i travessaven el límit fiscal sense pagar ni un ral.
Quan el negoci anava augmentant la filla del taverner festejaria amb un noi de la Barceloneta, en Joan Clapés. Un dia passejant pel costat del mar la noia va veure desvetllar un vaixell i es quedà atreta per la figura d'un ninot al mascaró de la proa: era un gromet amb una gorra de mariner a una mà i papers a l'altra, i pintat de diferents colors. La noia va reclamar a ell de fer-se amb l'estàtua per utilitzar-la com a reclam per al negoci del seu pare, que fins i tot s'ha de dir que la utilització de reclams ha estat un costum molt comú fins fa poc. Aleshores la parella va tornar al seu negoci en el mercat i van posar la figura a la part del mig de l'entrada.
Amb els anys els i les veïnes com també altra gent va nomenar el mercat com el Mercat del Ninot en referència a la figura del mariner.
L'èxit assoli dels negocis seria molt aclaparant i la zona es trobaria en una urbanització accelerada al voltant dels carrers de Villarroel i València, i els negocis es trobarien en grans proporcions. Seria aleshores quan aquest barri se'l coneixeria com el Ninot, i la seva prosperitat s'aniria augmentant. Aleshores seria quan els comerciants de la part esquerra de l'Eixample que ja formava part de Barcelona estaven molests i iniciarien una campanya de pressió sobre les autoritats municipals per legalitzar la seva competència. Els governadors estaven atents a les demandes dels comerciants i els va obligar a formar part de Barcelona i pagar les taxes corresponents. El 20 d'agost del 1890 s'inaugraria un nou complex comercial entre els carrers Mallorca i Villarroel on s'instal·laren els botiguers i rebria el nom de mercat del "Provenir".
Però finalment les taxes dels impostos no van arribar a l'èxit econòmic del mercat, es mantindria el nom de Provenir imposat per les autoritats però seria l'any 1931 -en la Segona República- es va oficialitzar el nom popular del "Ninot". El 1933 va deixar de ser a l'aire lliure i es va cobrir en defensa dels interessos dels Concessionaris però encara mantindria l'antiga estructura arquitectònica, però en el franquisme se li tornaria assignar el nom de Provenir. Malgrat els interessos de les autoritats, aquest mercat mai perdria el nom del Ninot com se l'ha conegut popularment.
I tornant al grumet de fusta, ja no es troba al mercat sinó que és al Museu Marítim de Barcelona. Però ha aparegut una còpia bessona a l'entrada de l'edifici amb unes lletres grans que recorden el nom de les autoritats que ha estat canviat pel del Ninot.
Actualment aquest mercat es troba en obres de remodelació i el 27 d'octubre del 2009 es va instal·lar un mercat provisional a l'esquerra del carrer Casanoves, just a l'entrada de la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona - Clínic, i tenen uns nous horaris i serveis, pàrquing subterrani entre altres.
divendres, 29 de gener del 2010
La Bòrnia de Sants
A mi no m'agrada massa explicar relats foscos on hi ha hagut episodis de terror, segrests o assassinats però també han format part de la història dels nostres barris. En el seu moment ja vam parlar sobre el cas de l'Enriqueta Martí coneguda també com la Mala Dona o Vampiressa de Barcelona que segrestava nens a inicis del segle XX.
Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.
Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.
El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.
Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.
Però per conèixer la nostra història no cal anar tan lluny sinó que és un fet que seria relativament recent: ens hem de situar a partir de la dècada del 1990 del segle passat. Es coneix per ser una època grisa i decadent quan a Barcelona encara es patiria severament la ressaca dels Jocs Olímpics del 1992 i la gent anava deixant els seus suposats ideals autèntics de lluita o compromís per acomodar-se definitivament en la societat de consum que en el canvi de segle dominarà tot el món.
Aleshores correrien rumors sobre una altra dona semblant o pitjor que l'Enriqueta que es deia Margarita Sanchez. Era originària de Màlaga però vivia des de feia temps a Sants on es casaria amb un conductor de metro i tindria dos fills, i per manca de diners es dedicaria a cuidar àvies i avis en aquests barris. Però les seves relacions estarien plenes de foscor i misteri ja que de manera inesperada i secreta desapareixerien moltes persones amb qui s'hi hauria comunicat on s'hi amagava la seva ànsia sangüínia. Per això els i les veïnes del barri la nomenarien com "la Bòrnia", i s'aprofitaria de la seva família i els veïns a través de màfies i robatoris secrets. Primer moriria el seu marit d'una suposada "mort natural" i el 3 d'agost del 1992 hi hauria la primera víctima coneguda, una veïna i amiga seva de setanta anys, que cauria de forma inconscient i uns dies més tard moriria i li desaparegué un milió de pessetes. Després, desaparegué la seva sogra que moriria d'una embòlia el 1996 després d'haver tingut una salut de ferro i haver sobreviscut moltes intoxicacions.
El 1993 se n'aniria a viure a l'Hospitalet on ràpidament feu amistat amb alguns veïns com un que vivia sol en un àtic finalment acabaria en coma i va morir uns dies després a l'hospital. Durant un temps ella i la seva filla viurien amb el seu conyat que es trobaria malament i acabaria enterrat i el compte buit. O un altre que sortiria de l'hospital per una estranya desintoxicació per una paella que li havia fet, i li van desapareixer mig milió de pessetes quan estava a l'hospital. Però la seva dona no se'n refiava massa l'acceptaria a casa seva i n'acabaria sent víctima però va poder sobreviure quan la seva filla la trobà estirada al sofà. Li haurien desaparegut joies i altres objectes com un certificat de jubilada i la cartilla del banc.
Aleshores successives denúncies arribarien a la casa de la Vídua per temptativa d'intoxicació, i la policia descobrí que la Margarita es feia amiga de tothom i aprofitava la confiança d'aquestes persones per intoxicar-les amb un medicament que era mortal en dosis altes, falsifiqués receptes i el barregés amb begudes i menjar que oferia als veïns que no se'n sortien i morien d'una aturada cardio-respitaròria: el verí era indetectable. El juny de 1996 la Bòrnia i la seva filla serien detingudes per complicitat, i ara fins i tot encara es desconeix el número de víctimes que van acabar a les seves mans.
dimecres, 27 de gener del 2010
Una ruta cooperativa a Sants. Taller, exposició i ruta
El Projecte Barri.Sants Cooperatiu està preparant una jornada sobre el cooperativisme de barri amb la realització d'un taller i una ruta per a poder conèixer millor la història de les cooperatives històriques de Sants, que podreu llegir en aquest bloc. Aquesta ruta es basarà sobretot en la Lleialtat Santsenca que havia estat la primera cooperativa del barri que també seria coneguda com la Cooperativa del Camp, on a sota us adjunto una invitació per a les persones que vulguin assistir:
Una part de l'exposició sobre la Memòria Cooperativa podrà ser visitada fins el 15 de febrer al mateix CSS.
"Per al Taller, iniciativa de Sants Cooperatiu, l'Assemblea de Barri de Sants i el col·lectiu d'arquitectes La Col, comptarem amb els plafons de l'exposició Memòria Cooperativa referents a la Lleialtat Santsenca i al Cooperativisme històric de Sants, que es podran visitar fins el 15 de febrer al mateix Centre Social de Sants.
Avui mateix, el 29 de gener del 2010 a les 19:00 h ja ha començat un taller sobre la Lleialtat Santsenca al Centre Social de Sants, al carrer Olzinelles 30.
Una part de l'exposició sobre la Memòria Cooperativa podrà ser visitada fins el 15 de febrer al mateix CSS.
Finalment, diumenge 7 de febrer s'emprendrà una ruta per les cooperatives històriques de Sants, que s'iniciarà a les 11h al Centre Social de Sants.
La Lleialtat santsenca.
Fa temps ja vam escriure un article sobre els origens del cooperativisme i la seva evolució a Sants com en altres barris de Barcelones i ciutats europees per satisfer les necessitats dels i les treballadores que treballaven a les fàbriques, com fer front al poder del capitalisme portat per la industrialització.
Aleshores, l'any 1894 quan Sants encara un municipi independent uns 15 treballadors fundaren la primera cooperativa del barri: la Lleialtat Santsenca al carrer Callao, i poder sostenir el consum de les seves famílies. Al principi hi pagaven unes 30 pessetes d'entrada que es retornarien quan algun soci es donava d'alta en menys de 6 mesos. Però en arribar a ser 80 membres van necessitar traslladar la cooperativa en una casa al carrer d'Olzinelles que estava envoltada d'horts i conreus, que arribaria a ser la Cooperativa del Camp.
El 1896 farien un altre trasllat cap a un local del carrer Dalmau on instal·larien un magatzem de queviures, les sales de reunió i un cafè. En aquest lloc s'hi estarien uns trenta anys i posarien en marxa dues iniciatives que transformarien la cooperativa: la primera seria un Fons de reserva que assegurava els recursos als socis en cas de malaltia, minusvalia o vellesa. Seria una eina imprescindible per als obrers quan encara no hi havia seguretat social ni pensions. La segona seria una quota setmanal per a poder aixecar un edifici de la seva propietat. Davant d'aquests canvis, els socis de la cooperativa augmentarien fins a 170 i s'instaurà una moneda pròpia per a fer els pagaments de la cooperativa.
El 1924 van comprar uns nous terrenys per a edificar una nova seu que estaria dissenyada per l'arquitecte Josep Alemany. A la planta baixa comptaria amb una altra botiga de queviures, el magatzem i un forn de pa mentre que el cafè, la sala de juntes, el teatre i el gimnàs es trobarien en el pis de dalt. En aquest espai s'hi promogué l'associacionisme i un fort treball cultural que tindria una gran rellevància durant la Segona República. I també adoptaria una centralitat important en el moviment cooperativista santsenc del segle XX.
La Guerra Civil seria un factor que trastocaria i perjudicaria el cooperativisme arreu del territori català i la Lleialtat es trobaria tancada fins el 1941. Aleshores, els falangistes n'autoritzaven la seva reobertura però perdria la seva funció cooperativa durant els anys 50. Més tard s'hi instal·laria una fàbrica de torrons i successives sales de ball com el Bahia, Rainbow... fins quan es tancà el 1988. Aleshores, el 2006 l'ocuparia temporalment el col·lectiu L'Espai Alliberat per la Cultura i ha quedat abandonada des del 2009: és a dir l'any passat. Actualment, pel que fa la seva arquitectura com el seu bagatge municipal pot adquirir un nou paper en les necessitats actuals del barri i recuperar-lo com a centre de recursos veïnals i col·lectius.
Aleshores, l'any 1894 quan Sants encara un municipi independent uns 15 treballadors fundaren la primera cooperativa del barri: la Lleialtat Santsenca al carrer Callao, i poder sostenir el consum de les seves famílies. Al principi hi pagaven unes 30 pessetes d'entrada que es retornarien quan algun soci es donava d'alta en menys de 6 mesos. Però en arribar a ser 80 membres van necessitar traslladar la cooperativa en una casa al carrer d'Olzinelles que estava envoltada d'horts i conreus, que arribaria a ser la Cooperativa del Camp.
El 1896 farien un altre trasllat cap a un local del carrer Dalmau on instal·larien un magatzem de queviures, les sales de reunió i un cafè. En aquest lloc s'hi estarien uns trenta anys i posarien en marxa dues iniciatives que transformarien la cooperativa: la primera seria un Fons de reserva que assegurava els recursos als socis en cas de malaltia, minusvalia o vellesa. Seria una eina imprescindible per als obrers quan encara no hi havia seguretat social ni pensions. La segona seria una quota setmanal per a poder aixecar un edifici de la seva propietat. Davant d'aquests canvis, els socis de la cooperativa augmentarien fins a 170 i s'instaurà una moneda pròpia per a fer els pagaments de la cooperativa.
El 1924 van comprar uns nous terrenys per a edificar una nova seu que estaria dissenyada per l'arquitecte Josep Alemany. A la planta baixa comptaria amb una altra botiga de queviures, el magatzem i un forn de pa mentre que el cafè, la sala de juntes, el teatre i el gimnàs es trobarien en el pis de dalt. En aquest espai s'hi promogué l'associacionisme i un fort treball cultural que tindria una gran rellevància durant la Segona República. I també adoptaria una centralitat important en el moviment cooperativista santsenc del segle XX.
La Guerra Civil seria un factor que trastocaria i perjudicaria el cooperativisme arreu del territori català i la Lleialtat es trobaria tancada fins el 1941. Aleshores, els falangistes n'autoritzaven la seva reobertura però perdria la seva funció cooperativa durant els anys 50. Més tard s'hi instal·laria una fàbrica de torrons i successives sales de ball com el Bahia, Rainbow... fins quan es tancà el 1988. Aleshores, el 2006 l'ocuparia temporalment el col·lectiu L'Espai Alliberat per la Cultura i ha quedat abandonada des del 2009: és a dir l'any passat. Actualment, pel que fa la seva arquitectura com el seu bagatge municipal pot adquirir un nou paper en les necessitats actuals del barri i recuperar-lo com a centre de recursos veïnals i col·lectius.
divendres, 22 de gener del 2010
El misteri dels sacrificats
Aquest article no l'escric pas per convicció pròpia perquè realment sigui a favor de les meves creences, sinó per conèixer i entendre el nostre passat que és una part de la feina de l'historiador com també fer-la servir com una eina crítica. El passat ha tingut diferents etapes i ha estat influenciat per molts factors materials i les mentalitats, i fins al segle XIX havia estat determinada per la religió: en aquest cas el cristianisme.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.
El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.
La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.
Les llegendes també han reflectit aquest passat on la història tampoc és totalment certa, que ens parlen de l'existència d'un espai mític llunyà i segurament propers a l'època romana quan es considerava que allà ja hi havia unes vil·les properes a Barcino i llocs amagats imaginaris i personatges mitologics. Segons el relat se suposa que el nom de Sants és d'abans del segle XI. I fos degut a que Dioclecià hi feia escorxar sants: com Abdó i Senén que havien estat acusats de donar sepultures en altres cristians màrtirs.
També és possible que hi hagués una ermita paleocristiana consagrada en aquests dos màrtirs, i evolucionés en els primers segles fins a Santa Maria dels Sants.
Però només són rumors i no ho sap ningú, però en temps passats els executats s'enterressin a fora de la ciutat i sobretot als costats de les vies de comunicació romanes, com la desviació de la Via Augusta que passava per la costa.
En aquell indret antigament ja hi havia nuclis arqueològics al Morrot i un poblat ibèric que estava a prop del delta del Llobregat.
El maig de 1970, el Servei de Clavagueram de Barcelona en instal·lar els col·lectors entre els carrers Begur, Pavia i Canalejas va trobar unes tombes antigues. Es van trobar uns 9 sepulcres tardo-romans situats a la mateixa alçada però la sorra hi havia fet estralls, mentre que les torrentades de segles anteriors havien destrossat la necròpolis i només hi havia ceràmiques sense valor, a part de les àmfores antigues.
A la primera tomba només hi havia teules, a la segona el crani i unes costelles, a la quarta uns fragments d'ossos, a la sisena només el crani, mentre que a la vuitena i la novena dos esquelets sencers i restes de ceràmica. Mentre que a la tercera es trobarien la tomba d'un nen i a la cinquena un crani. Finalment, la setena era més intrigant: no hi havia cadàvers, ni costelles ni ossos; només una mandíbula sencera amb una creu de ceràmica que segellava la boca. De fet, aquesta anècdota és misteriosa perquè aquests morts es van tornar a enterrar. Però és molt possible que es trobés en el nom misteriós del carrer dels Màrtirs a Sants al segle XIX, actualment és el carrer Sant Frederic. Actualment al carrer Begur s'hi ha trobat una antiga vil·la romana on no s'hi han trobat masses objectes materials.
La majoria de les historietes succeïdes a Sants com altres dels nostres barris quan eren pobles són mig reals i mig fictícies en què moltes han arribat a través dels costumaris com el de Joan Amades o el què han explicat els veïns. Molts dels documents anteriors al segle XIX van desapareixer durant la Guerra Civil i ningú del barri sap on són actualment.
El Torrent del mal Consell i Can Bruixa
Companyes i companys, jo moltes vegades he anat buscant històries i anècdotes no només de llibres sinó observant escrits d'altres blocaires i historiadors que de tant en tant també els he agafat escrits, cosa que fa perdre l'originalitat dels meus textos. Però és molt curiós mentre quan m'interesso pel passat que ha envoltat el meu barri, es van descobrint nous fets i historietes que no han estat tan documentades o ens arribin per transmetre's entre les diferents generacions. Ara bé, també n'hi ha d'altres que han estat llegendes: una majoria segurament venen dels habitants d'inicis del segle XX que han estat recollides per Joan Amades.
Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.
D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.
Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.
Doncs aquesta llegenda parla sobre un torrent que se l'ha conegut com el Torrent del Mal Consell que està documentat del segle XVII i baixava de can Mantega, per on s'ubicava el torrent dels Morts. I seria un afluent de la riera de Magòria abans de ser creuada pel Pont d'en Rabassa.
La llegenda explica que fa molts anys que el dimoni apareixeria al davant d'un noble de Barcelona aconsellant-ho d'assassinar el bisbe de Sant Cugat. El cavaller li va fer cas i es va dirigir a la casa del bisbe per matar-lo però se'n penediria uns dies després, i aleshores el consell se li tiraria a sobre sabent tots els rumors i el cavaller va acabar condemnat. D'aquí vé el nom de Mal Consell per refiar-se'n del diable. Aquest rierol apareixia en els antics planells de Sants i Hostafrancs i també a dins del Planell Topogràfic de Sants, el 1838.
D'altra banda, també existia el Torrent dels Morts que sortiria des de més amunt de Pedralbes i passaria a prop de la masia de Can Bruixa, que havia format part de Sants durant molt temps fins quan la frontera amb les Corts s'establiria a l'Avinguda de Madrid. Es troben antigues llegendes que parlaven sobre fantasmes i moribunds per on sovint hi apareixia el llop, que a l'edat mitjana se l'havia considerat com un ésser diabòlic que tindria a veure amb l'Infern. Malgrat tot, no tenim més informació sobre aquestes llegendes fosques. Però sí que és cert que hi ha molta referència sobre els origens de Can Bruixa i les seves males històries, on no m'hi abstindré massa. Sembla que al finals del segle XVIII hi havia una família, els Piera Llopar, que anaven amb diners als mercats on compraven els animals més febles i també menjaven les escorrialles que sobraven de les granges. Fins que amb el temps els animals recuperarien la seva salut i ningú no ho entenia. Aleshores es deia que eren coses de bruixes.
Actualment, quan passem per aquestes contrades encara trobem carrers on els seus noms s'han perdut amb el pas dels anys com Viladrell o Llobet, que aquest nom prové del mot "llop" recordant algun d'aquests animals que sovintejaven per Sants. O fins i tot fan referència a uns espais actualment il·localitzables.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)