Habitatges obrers a Sants i Hostafrancs

És un fet interessant veure una casa o habitatge obrer o menestral per dins, ja que té a veure amb la història del nostre barri des del segle XX; en què una de les reivindicacions veïnals han estat en l'accés per a una vivenda digna davant l'especulació immobiliària d'espais que havia utilitzat la gent com a lloc de trobada i fer activitats.

Al segle XIX, l'entorn de Sants era industrial però les classes socials no es separaven en espais sinó que es barrejaven. A la carretera, hi havia el poder de la burgesia, els propietaris de les fàbriques... mentre que als voltants, vivien els veïns que hi treballaven però vivint en molt males condicions socials però amb noves formes col·lectives.

Els veïns vivien en dos tipus de vivendes: amb planta baixa i pis, o de 2 o 3 pisos.

Els primers es dispersaven en diferents punts, encara en queden als carrers Leiva i Pou.

La planta baixa tenia una entrada d'arcs neoclàssics, com a espai comercial o artesanal, obrador i escaleta cap al pis de dalt. Les escales tenien un rètol de ferro amb l'any de construcció. En algunes, no hi havia portal i era ocupat per la mateixa família.

Al primer pis, hi havia un balcó i tres espais. De la cuina, s'accedia a galeries aguantades amb arcs de mig punt. En algunes, eren vora el pati.

Les teulades tenien 2 vessants i pendent lleuger. Fins i tot, cambra d'aire. S'aprofitaven murs de pedra, no treballada i maons de morter, embigent de fusta amb voltes entre les bigues. Amb el temps, algunes es reaprofitaven com a terrats, aixoplucs o dipòsits d'aigua.

Al darrere, es trobaven patis amb usos diversos; com petits horts... on, ara hi ha palmeres i figueres.

El carrer de Sant Roc

No sóc un aficionat en parlar sobre costums religiosos al llarg de la història. Però, d'alguna manera han influenciat a la història d'Europa, sobretot durant l'edat mitjana; fins i tot, ens han arribat com a llegats històrics, en carrers o places on encara queden com a llegats.

Hi ha un culte dedicat a Sant Roc. Apareix a l'edat mitjana i es va escampar per Europa al segle XV, juntament amb Sant Sebastià, com a lluitadors contra la pesta i malalties contagioses. Sovint, anava vestit com un pelegrí amb el seu gos.

El costum va créixer en alguns gremis, igual com altres sants. Hi havia tres tipus de capelles: les clàssiques imatges de fornícula, grans escultures i mosaics.

Les imatges van ser una referència toponímica, tenien una situació estratègica. S'ubicaven a llocs visibles: cantonades, façanes que donaven al carrer. Una es troba a l'actual Hostafrancs, al primer pis d'un edifici fent cantonada amb Creu Coberta, que agafa aquest nom.

Al segle XVIII, l'Ajuntament de Barcelona reglamenta la seva comnstrucció davant de l'augment, i en dictaria una altra on prohibia vestir imatges i obligava a fer-les de pedra. O el 1778, s'obligaria a de cobrir-les amb teles metàl·liques per evitar accidents.

Les tendències liberals després de Cadis (1812) quedarien a les administracions locals i l'ajuntament, el 1823, va liquidar el costum de les capelles i substituïr-les per làpides amb inscripcions dels articles de la constitució.

La Calçotada Popular

Una llegenda explica que els calçots van ser descoberts al segle XIX per Xat de Benaiges, un pagès de Valls. Són els grills de les cebes blanques tornats a conrear per coure a la flama. El primer lloc on en van fer era al Mas Bou. Al segle XX, va passar a un menjar habitual i, sobretot, a partir dels anys 60 es va tornar a recuperar.

Aquest 1 de març, farà 22 anys que es va celebrar la primera calçotada popular a Sants. Organitzada pels col·lectius de l'Esquerra Independentista (MDT, JIR, Maulets...), encara minoritària i en clandestinitat, però conscient de la lluita revolucionària per defensar els drets populars i socials dels Països Catalans i, alhora, frenar la repressió policial del moment en contra els moviments socials i els plans capitals aprovats pels governs espanyols del PSOE i CiU. Al marge de les oficials o veïnals recolzades per l'ajuntament o entitats polítiques o capitals.

Des d'aleshores, aquests últims anys, en evolucinar les lluites de l'EI a Sants, també ha crescut i motivar-hi gent per col·laborar-hi, i ha passat a ser una de les més conegudes a Barcelona i el Principat.

La plaça de Sants i el seu voltant és un espai adequat per fer-ho, com també els pregons de lluita per un dels fundadors del Casal Independentista, les festes populars amb els balls de gegants i gralles i la música constant pels altaveus.

Però el què es destaca més és el concert al final, on han actuat diferents cantautors o grups compromesos en la lluita, com Josep M. Cantimplora, Belda i els Badabadocs o Txarramequ Tiquis Miquis.

És un moment de trobada tant dels joves com de grans, com fins i tot, hi ha festa a tot arreu.

La casa gran del carrer Rosés

Que l'urbanisme influeix a la vida dels barris i a la socialització dels seus habitants és un fet inqüestionable. Tot i que la metròpoli tendeixi a fagocitar les barriades, fent-ne poc més que una acumulació sw gent i blocs de formigó; molts barris encara mantenen, una forta vida social.

Podem trobar exemples diversos d'aquestes relacions als nostres propis barris,. Un cas clar és el de la finca del carrer Rosés, coneguda popularment com "La Casa Gran o de Barco".

Aquesta és una de les finques històriques de Sants, no sols per la seva antiguitat, sinó també per les seves pròpies singularitats. Obra de Modest Feu, el que esdevingué arquitecte oficial del Municipi de Santa Maria de Sants, l'edifici representa segurament el primer model de casa ideada per a la vida de nous habitants del Sants d'inicis del s. XX; els obrers.

L'any 1899, el propietari de terrenys, Antoni Pi de la Serra, va demanar els permisos pertinents per poder edificar aquest edifici al solar que era contigu a la seva fàbrica; però no fou fins al 1927 quan l'obra es va veure acabada.

Sense dubte, aquell enorme bloc de pisos de vuit plantes amb quatre porteries diferents, deuria sobtar tant a uns i unes santsenques acostumades fins llavors a cases de pedra alçades, que van rebatejar la casa amb els noms que encara manté.

Sants inicià un canvi revolucionari cap a un model de vida diferent, cap als grans edificis i els espais reduïts. Però el model que va proposar Modest Feu tenia certes característiques que a l'època resultaven revolucionàries. L'edifici fou pensat per fer-lo autònom, amb les seves pròpies cisternes d'aigua i un sistema d'evacuació de residus cap a una fosa sèptica.

Entre les altres novetats que va presentar aquest model de "casa-bloc", fou el fet que l'edifici tingués dos patis per als veïns, un espai obert que segurament en aquell Sants, que encara tenia camps i extensions de terreny, no van ser tant valorat com els anys posteriors quan els grans edificis van anar creixent enganxats uns als altres. Amb el temps, els patis van esdevenir un escenari perfecte per a les xarxes de relacions veïnals. I aquestes relacions varen donar fruits.

La Casa Gran, tant en l'actualitat com al llarg de la seva història, ha estat més que un simple bloc de pisos, ha esdevingut un micro-barri amb personalitat pròpia; amb uns veïns que han estat capaços d'autoorganirzar-se tant per fer un refugi quan el bàndol feixista bombardejava Barcelona, com per fer la seva pròpia festa major.

Extret de: Barri.Sants.cat

Inundacions el 1971

L'any 1971, unes fortes tempestes van produïr greus inundacions.als carrers de la Bordeta. Aquest fet, que era bastant habitual al barri, en aquests moments va tenir una especial virulència. Les inundacions van problemes i desperfectes diversos, alguns de molt greus com explicarem més endavant. En aquell moment, el xàfeg va afectar fins i tot al jardí de l'Amadeu Oller, capellà de Sant Medir.

El problema més greu, en aquest moment, va afectar al col·lector del carrer Parcerises on, per les obres del Cinturó, s'havia obert una rasa de feia temps. L'aigua dels xàfecs hi va entrar de forma constant, començant a arrossegar els vehicles i d'altres objectes cap a dins. En total, hi acabarien malmesos uns 21 vehicles.

Les aigües també s'escamparien pel camí de la Cadena, que començava al punt on hi havia la rasa; i la situació es va anar agreujant, ja que les parets de les cases i les barraques que hi havia al camí, no van resistir. Per aquest motiu, moltes cases i barraques van acabar plenament inundades.

Unes 15 famílies ho van perdre tot només en una nit i van acabar al carrer. Alguns veïns que hi portaven vivint més de 40 anys, se'ls va fer sortir a través de les finestres i el sostre, sense que aquestes cases i barraques tinguin condicions sanitàries i higièniques adequades.

Molts dels llogaters, abans que ningú utilizés l'anglicisme "moobing" van patir un fort assetjament immobiliari. El tema del lloguer els va portar a una inestabilitat quotidiana. Els propietaris només esperaven en revaloritzar els espais acabats del Cinturó de Ronda i, d'altra banda, cobrir les vies dels carrilets. D'aquesta manera, es va iniciar un pla especulatiu en treure els residents i aprofitant les plusvàlues d'uns terrenys situats a l'entrada de Barcelona. Els resultats d'aquestes polítiques especulatives encara es pateixen.

Però, tornant al tema de les inundacions, podriem explicar que les famílies sense allotjament, foren derivades per l'alcalde a la Junta Municipal i la Comisseria de Beneficiència, on tan sols els van oferir una plaça en un alberg.

Tres anys més tard, el camí de la Cadena seguiria en les mateixes condicions i sense arreglar. L'única reforma que es va fer fou només cobrir la rasa de Parcerises.