A Sants, Esgarrapacristos

Sovint, les petites histories quotidianes dels barris, les que passen per desapercebudes a l'història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractant aquests aspectes molt diversos de la història santsenca, ja hem pogut veure com l'origen d'algunes d'aquestes frases fetes es troben a històries concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar una frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però, sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s'ha fet fonedissa, quasi totalment , a la cultura popular: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Talls a Sants

Sants des dels seus origens com a municipi independent de Santa Maria de Sants ha viscut una història ben complexa de segregacions, particions i creacions de barris. Simultaniament a un canvi progressiu d'una economia agrícola a una industrial, al segle XIX, i posteriorment a una comercial, al segle XX.

Tot això ha fet que el concepte actual de Sants, al marge de les marques de tiralínies que han fet els ajuntaments, sigui en ocasions un concepte etern. És Sants un barri, una vila, una barriada? Quina relació hi ha entre Sants, Hostafrancs i la Bordeta? Per què a la Zona Franca se li diu Marina de Sants? Les respostes més clares per aquestes preguntes les podem trobar a la pròpia història del barri.

El primer tall al municipi de Sants del que en trobem constància és el que amb el temps va donar origen al futur barri d'Hostafrancs. L'any 1839 la Diputació Provincial va desvincular el sector que anava del Pont d'en Rabassa a la Creu Coberta per passar-lo a Barcelona. Tot i això, fins el 1868, l'església de Santa Maria de Sants va mantenir el control d'aquella zona.

Per aquells anys, s'iniciava ja el debat d'annexió a Barcelona de tots els municipis del voltant. Així, l'any 1883 Sants fou annexionat, però la mesura va durar només un any. El municipi encara va mantenir la llibertat fins el 1897, quan s'agregaria definitivament a la ciutat. Després, però, el municipi fou engolit.

Tot i això, aquesta història de segregacions no havia arribat a la seva fi. El 1924, Barcelona annexionà a la riba del Llobregat els terrenys de l'Hospitalet i del Prat. Amb aquests i juntament amb tota la Marina de Sants hi havia el projecte de fer un port franc per a Barcelona. El projecte fou un fracàs, però tot i això els terrenys no foren retornats, sent l'origen de la Zona Franca: un enclau industrial perifèric de la ciutat.

El 1984, Sants perdia tot un altre tram, en aquest cas en benefici de Les Corts. La frontera entre aquests dos antics municipis passava d'estar entre l'eix de la Travessera de les Corts i Marquès de Setmanat a l'avinguda de Madrid: una de les rases que Porcioles havia obert al barri. I és que no només foren aquests talls jurisdiccionals els que el barri va patir en la seva història. La vida i la convivència s'ha vist tallada per grans eixos com l'Avinguda de Madrid, la Ronda del Mig o les vies. Aquest últim tall ja era de meitat del segle XIX, amb el pas del tren Barcelona-Molins-Martorell.

L'últim episodi d'aquesta constant segmentació és la creació del barri de Badal l'any 2004: una part del nostre barri que, a banda de patir una inexistència d'equipaments de tot tipus i el dit esquarterament de vies de tren i cinturó, viu una greu degradació, a part que el nom vé d'una famíla de propietaris industrials. Però Badal és i ha estat part de la nostra història fins a tal punt que si l'actual tall del Districte l'apliquessim retroactivament descobririem que el propi ajuntament de Sants, no confondre-ho amb l'alcaldia, no estaria al barri de Sants sinó al de Badal.

Canvi de nom al bloc

Aquests dies m'he pensat de canviar el nom del bloc, ja que el tema d'Històries Santsenques ja el trobo molt passat, tot i ser bona idea... ja que la vaig copiar d'Històries Manresanes, d'un company d'història a la UB, en Jordi.

D'altra banda, m'ha agradat molt el nom del bloc de l'Agus, amb Memòria de Sants.
Entrant aquest últim temps, també m'he volgut centrar en la història de la gent del barri, el seu passat obrer com també el seu present entre altres temes, que també es van intentar treure a l'entrevista al Diari de Barcelona. Basant-me en això, he acabat de canviar el nom per Passat de Sants.

Jo i l'Agus ens compaginem les històries que surten als blocs; i podem seguir fent conèixer el passat dels nostres barris.
Aviat, suposo que la majoria dels visitants o seguidors ja ho veureu.
Salut i una abraçada!

Xerrada sobre els refugis antiaeris avui al Centre Social

Avui, dilluns 20 d'abril, a les 19h al Centre Social de Sants, l'historiador santsenc Agus Giralt fa una xerrada sobre els refugis antiaeris del nostre barri, per difondre aquesta realitat del passat.

Ha sortit a la Burxa nº 127, on explica: "L'alarma sobre la conservació dels refugis de la Guerra Civil ha sonat a Sants. Ha estat entre les darreres setmanes i en les obres de pavimentació del carrer Masnou: alguns veïns van afirmar que havien aparegut restes d'un refugi. Tal i com assenyalen diversos estudis, això no seria estrany, atès que sota aquest carrer es va construïr el refugi nº 741".

Sants creix i canvia

A inicis del s. XIX, Sants era un poble amb 5 carrers, depenent de l'església del Pi fins la desamortització del 1835. Però, seguiria com a nucli rural sota el poder de les grans famílies terratinents.

El creixement industrial es va destacar com en altres pobles (Gràcia, Sant Martí...) amb els petits tallers i l'aparició de les fàbriques tèxtils: Vapor Vell l'any 1846, Espanya Industrial (Hostafrancs) el 1847 i Can Batlló (la Bordeta) el 1900 amb la implantació de telers mecànics i també les fàbriques de productes químics: Cros... en funció dels seus negocis; com també l'arribada del tren cap a Martorell, el 1855.
Aleshores, també es faria la vaga general de treballadors davant de les selfactines, amb ressò al Vapor Vell quan els propietaris volien tancar les associacions, sent mal vistes legalment; en què molts obrers van haver d'aixecar-se contra Sol i Padrís i, com a conseqüència, la repressió del dirigent sindical Joan Barceló.
Amb l'augment de població, apareixeria un moviment popular més fort i més conscient dels seus problemes i la seva situació social; que participarien activament a la revolta del 1868, per destronitzar Isabel, com les del 1870 i 1874, per resistir davant del pronunciament militar de Pavia.
Entre els segles XIX i XX, apareixerien entitats interclassistes, com el Casino o el primer Ateneu Obrer (1864), que anys més tard integraria els sectors de l'AIT. També sorgiria l'associacionisme, amb les primeres associacions cooperatives mogudes pels mateixos veïns.

En els fets del 1868, es cremaria l'antiga església romànica de Sants, sobretot, el campanar i el rellotge, i se'n construïria una nova neoclàssica que tornaria a ser cremada durant la Setmana Tràgica del juliol del 1909 a causa dels assalts obrers, com molts altres haguts arreu de Barcelona per prostestar en contra de la guerra del Marroc del govern de Maura, on se'ls obligava en fer de soldats.

També hi arribaria del primer tramvia el 1875 des del Raval, que seria una obra de l'enginyer Aleix Sujol i suposaria la primera arribada d'aquest mitjà de transport que arribaria a Sants a través de Plaça Espanya i Creu Coberta. També,en sortirien altres de noves que vindrien des de la Plaça de Catalunya fins a Collblanc o al Port.

Construccions dolentes, carrers estrets

Al segle XX, Sants ha crescut desordenadament enmig de fàbriques, blocs nous i cases senzilles, vies fèrries o carrers per a cotxes, que d'antic ha portat dèficits en les vivendes i espais públics que han preocupat les classes treballadores. Un article de la revista "Tara" el 22 de desembre de 1926, parla de l'urbanització del barri i, mesos després, un concurs sobre el carrer més brut i descuidat de Sants.

Al periòdic "Ressò" sortia una crida enèrgica de l'enderrocament de l'estació del carrer Riego, que dificultaria l'accés al tren de la població.

Dels carrers amb més mal estat, trobem la Riera Blanca, amb un pas de claveguera sense asfaltar sota el pont del metro i dificultats de pas als vianants; escombreries i llocs de desferres amb la carretera de Sants. L'única part en bones condicions era al tros de les Corts, entre el Camp Nou i Avinguda de Madrid.

Un altre punt era al carrer Joan Güell, on hi havia 22 barraques a punt d'enderrocar-se el 1974, però sense decisió definitiva de l'ajuntament.

Al llarg d'aquests anys, malgrat l'especulació i grans vies de comunicació que s'hi obririen a partir de la dècada del 1960 (Av. de Madrid, Travessera de Les Corts...), Sants encara seguiria mantinint l'encís de poble treballador.

A les parets, es troben algunes pintades i grafitis amb continguts de tipus despectius, entre ells: VIVA EL PARTIDO FASCISTA, ROJOS AL PERDÓN, NO AL COMUNISMO... Aquesta última es trobaria a l'entrada del Centre Social que duraria fins els anys 70.

La Farga i el Fènix.

A Sants, es troben més espais públics que en alguns barris veïns. Durant el segle XX, la Bordeta ha tingut limitats els seus espais i, encara més, les zones verdes. L'únic lloc on n'hi ha hagut fa molts anys, és la plaça la Farga. El seu nom indica l'existència d'una antiga farga que existia feia temps.

En la guerra civil, havia estat un refugi subterrani i havia quedat destrossada els primers anys del franquisme, acabaria sent un descampat amb munts de terra dels antics refugis.

A la revista "Sants", el 1953, s'hi publicaria una denúncia sobre urbanitzar el terreny de forma urgent, mentre que la propietària "Compañía Fabril de Aceites Vegetales" s'hi va voler donar de baixa. Però, la denúncia tingué el seu efecte: el 1956, la plaça es va inaugurar amb dues parts. A la primera, era un lloc amb jardí i bancs, i una altra de terra per jugar a pilota els nois més grans. És curiós com una acadèmia particular empri aquesta part com a pati dels seus alumnes.

A prop, al carrer Toledo, hi havia un altre refugi del final del 1936. El novembre del 1974, els veïns sentien olor de gas tement que es repetís el fet de Rajolers. En un dels refugis s'hi havien acumulat molts gasos, un respirador feia com de xemeneia i els escampava per tot el carrer.

Els bombers arranjarien el problema augmentant els forats perquè sortís tot el gas. L'associació de veïns no era del tot política i es centraria sobre el tema dels refugis

En canvi, la plaça del Fènix ja era totalment deplorable, sense cap arbre, una cabina de telèfon, algun banc i uns jocs infantils a mig camí que només servien de ferralla. És l'element més dessolador de la segona plaça pública del barri. Amb això, també es troben altres espais deplorables després d'aquestes dues places, com les voreres del carrer Badal, la Riera Blanca o el pas difícil de l'estació de la Bordeta. Fins i tot, a l'abeurador al carrer Gavà, recorda el passat pagès, freqüentat per escombriaires que s'hi aturaven per anar a Gavà, on hi llençaven tota la brossa a inicis dels anys 70.