Una gent d'ICA va dur a terme un projecte de recerca sobre la cultura de la clandestinitat sota el franquisme a Catalunya. No és només un treball d'història de l'antifranquisme sinó també una contribució a la teoria general del "secret". El llibre surt ara i es titula Lluites secretes i el publica la Universitat de Barcelona i serà presentat demà passat, Dimarts 10, a la facultat de Geografia i Història, Campus UB - Raval, a les 19:30h amb els tots els autors del llibre: Edurne Bagué, Jofre Palludés, Andrés Antebi, Gerard Horta, José Manuel Rua, José Luis Carol, Imma Ávalos, Pablo Gonzalez i com no el professor catedràtic d'antropologia Manuel Delgado. La idea d'aquesta presentació no serà tan sols per parlar del llibre sinó de tots els esdeveniments succeïts en aquests últims mesos.
A sota he volgut compartir alguns dels comentaris introductoris que fa en Manuel Delgado que ens ha enviat per e-mail.
"El cas és que m'he fixat en les persones que ens aplegarem i m'he adonat -si les coneixeu em donareu la raó- que són com una representació de les forces polítiques i les ideologies que han propiciat l'èxit de la vaga del propassat 29 i també de les que han pagat aquest èxit en forma de detencions i empresonaments. Hi ha gent de les CUP, CCOO, CGT, Iniciativa, independentistes, llibertaris, EUiA, independents... Podriem ser els mateixos que l'altre dia estaven JUNTS -i a estones fins i tot barrejats- davant la Ciutat de la Injustícia exigint la llibertat dels detinguts i detingudes.
Dimarts ens reunim a La Central per a parlar del que fou la repressió dels lluitadors i les lluitadores socials..., i en continua sent ara mateix.
Dit d'una altra manera, m'agradaria que vinguessiu a la presentació, però no per parlar del llibre, sinó del què ha passat als darrers mesos i la setmana passada en matèria de repressió contra TOTES7TOTS i TOTHOM i de la imminent declaració d'un estat d'excepció al nostre país i a la resta de l'Estat.
És a dir, us demanem que ens ajudeu a convertir la presentació de "Lluites secretes" en un acte polític de denúncia de la persecució que està patint i hauran de patir encara més els lluitadors i les lluitadores per una societat més justa i equitativa".
Manuel Delgado.
I per últim vull deixar el final del pròleg del llibre:
"I, a la fi, una darrera consideració. La majoria dels estudis que es publiquen l’escenari o l’objecte dels quals és l’etapa franquista –en el camp polític i en qualsevol altre– tendeixen a reconèixer una frontera clara que delimita la seva fi amb la mort física del dictador i el que sobrevingué després, allò que s’anomena Transició democràtica. Aquesta recerca no posa en qüestió la diferència clara que hi ha entre un règim autoritari, com ho va ser el del general Franco, i un sistema que reconeix les llibertats formals i que està basat en la representativitat democràtica; ara bé: la manera com s’han desenvolupat les darreres dècades, d’ençà de les eleccions del 1977, ens ha ofert massa mostres que els canvis produïts no han estat ni tants ni tan profunds com hom esperava. La prova d’això és que, ara mateix, el dret de manifestació és constantment vulnerat per les decisions i les actuacions governatives; l’activitat de certes opcions ideològiques es veu impedida legalment i hi ha partits polítics prohibits i llistes electorals impugnades legalment; ens arriba un degoteig constant de casos de detencions i empresonaments arbitraris, i cada any els informes d’Amnistia Internacional han de fer-se ressò de maltractaments produïts a comissaries espanyoles i catalanes. L’escàndol del terrorisme d’Estat és prou contundent en aquest sentit: en un context formalment democràtic, un nombre no determinat de persones han estat detingudes il·legalment, segrestades i finalment executades per membres de les forces de seguretat que actuaven seguint ordres dels seus superiors. Quant a la temàtica d’aquest estudi, massa persones han d’anar avui amb compte i han d’amagar-se, car la seva activitat política o sindical contra l’estat de coses que patim és considerada inacceptable per les autoritats, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Tot plegat fa que el contingut de les pàgines que segueixen no s’hagi d’interpretar en clau d’un pretèrit depassat i vençut, sinó com a testimoni d’una forma de viure i sofrir la dissidència política i les relacions amb el poder que malauradament encara ha de considerar-se en bona part vigent."
