L'esport popular a Sants

Sants ha estat, al llarg dels dos últims segles, un barri lligat a la pràctica esportiva, tant des des dels àmbits com les modalitats més diverses, com el ciclisme, un dels primers a Catalunya; fins al futbol, el waterpolo, el bàsquet i un ventall d'esports força ampli. La iniciativa esportiva, a Sants, ha estat portada, com molts altres àmbits de la vida del barri, per l'associacionisme i la participació ciutadana. Així, al llarg dels anys i de certes etapes, l'esport santsenc ha estat un esdeveniment popular però més preocupat en la formació de persones enlloc de l'espectacle o la competició. Seria, bàsicament, l'objecte per trobar els origens i resseguir tota l'història d'aquest esport del poble.
La primera instal·lació era l'Hipòdrom de Can Tunis, inaugurat el 1883, quan Sants encara era un municipi independent de Barcelona. Aleshores, els esports encara era un negoci exclusiu de la burgesia i fluïa als interessos de les èlits, com eren l'hípica o els regates; i no hi anaven els santsencs; sinó els burgesos de Barcelona; sobretot de l'Eixample.

El futbol i el ciclisme van ser els primers esports que van començar a popularitzar-se entre els obrers. Als primers anys del segle 20; neixen els primers clubs obrers, com l'internacional FC, el Gladiator FC o el Sporting Club de Sants.

El ciclisme santsenc començava les primeres pedalades pel barri l'any 1908 després d'inaugurar el primer velòdrom a la Farga i, després, del seu substituït al costat del Mercat Nou. Tot i començar l'afició esportiva pels obrers, encara hi havia molta feina per fer; i no serien els conservadors de la Lliga qui, des de la Mancomunitat, qui la farien; sinó que seguirien obsessionats només amb l'esport burgès i de competició.
No fou fins als anys 20, que es va començar a desenvolupar el concepte d'esport popular; que va suposar una democratització; tothom tenia dret a practicar-lo sense cap distinció social. Els ateneus obrers es van habilitar instal·lacions i seccions esportives, fent la feina que les institucions no feien cap als barris obrers. També hi trobem el naixement de l'esport femení a través de nous clubs, com el Femení d'Esports.

A Sants, cal mencionar la feina feta per l'Ateneu Enciclopèdic "Sempre Avant". Aquest ateneu, com molts altres, servia per arrencar l'esport i cultura de les mans burgeses perquè tothom les pogués disfrutar. Entre les seves activitats, cal destacar el primer Gran Premi de Sants, llavor de l'actual cros popular.

Durant els anys 30, durant el govern d'Esquerra Republicana de Catalunya, l'esport popular va anar agafant molta més força al barri creant noves associacions esportives, com el del Club Esportiu Mediterrani, originalment, del Poble Sec i també, la consolidació dels clubs de bàsquet BIM i BAM.
A més, aleshores, les entitats o les associacions esportives de base, els centres d'esbarjo i les associacions culturals i polítiques, incloent l'Ateneu Sempre Avant, s'estaven preparant per un nou fet significatiu: l'Olimpíada Popular, que es celebraria a Barcelona el 1936. Aquell any es celebraven dues olimpíades:

- les primeres: que la història les ha consagrat, com oficials, a Berlín. Aquestes foren pensades com un gran espot publicitari del nacionalsocialisme i la supremàcia de la raça ària; truncant, en part, per les victòries de l'atleta negre Jesse Owens. Però, fins i tot, el COI es va rendir davant de l'organització tècnica del règim alemany afirmant que aquestes havien estat les millors olimpíades mai celebrades.

- les segones: tenien una intenció ben diferent; ja que volien recuperar els valors olímpics desvirtuats pel nazisme, i centrades en l'esport obrer i popular, que s'havien de celebrar a Barcelona.

Anys abans, quan s'havia de decidir quina ciutat acolliria els Jocs del 36, les ciutats millor situades eren Berlin i Barcelona; però els canvis republicans, sobretot de les esquerres, van aconseguir espantar els membres més conservadors del COI, que van triar l'opció alemanya. Aquesta elecció va crear polèmica, sobretot quan el règim de Hitler va mostrar al món el seu veritable rostre perseguint els jueus i dissidents polítics.

Estats Units, Txecoslovàquia o Espanya debatien si calia boicotejar Berlín, durant el 36. L'idea del boicot no era l'única que circulava. Des del 1921, a Europa, ja s'havien celebrat quatre olimpíades obreres, o com en dirien més endavant, espartaquiades; organitzades, algunes d'elles, per l'Internacional de l'Esport Roig. Praga, Frankfurt i Viena n'havien estat les seus. Des d'aquí, sorgia la idea de crear unes olimpíades alternatives a les oficials. L'Olimpíada Popular tenia un caire diferent, doncs va sorgir des de la base, des de les pròpies associacions populars, sense la guia d'estats. associacions o partits.

Aleshores, apareix el Comitè Català pro Esport Popular, que aglotinava unes 30 associacions catalanes. Així, anava sorgint, a Catalunya, aquesta idea d'olimpíada en contra de l'oficial, intoxicada de nazisme o nacionalsocialisme. Els primers contactes es van produïr a Catalunya durant la Copa Thaelmann, esdeveniment esportiu fet en honor d'Ernst Thaelman, secretari del Partit Comunista Alemany; empresonat per Hitler. L'esdeveniment va ser un èxit.

A la premsa, fos d'esquerres o de dretes, es podien llegir articles d'opinió a favor o en contra d'aquestes olimpíades.

El primer pas de l'olimpíada va ser la creació del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular. L'idea va engrescar molta gent, tot i l'oposició i la mala campanya de la Lliga. Com a mostra, podem veure la quantitat d'entitats d'àmbits diversos que, només a Sants, hi van participar: Ateneu Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, Unió Socialista de Catalunya, Joventut Unificada, PCC, Centre d'Esquerra d'Hostafrancs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, ERC de l'Eixample.
Montjuïc havia de ser el Poble de l'Olimpíada i l'hotel de Plaça Espanya, l'allotjament per a molts de molts dels atletes que hi participaven. Catalunya, Galícia i Euskadi es veien representades, per primer cop, en un esdeveniment internacional. Les delegacions arribaven de molts llocs.
El 19 de juliol, en inaugurar-se, l'espectació es va veure frustrada amb els aixecaments feixistes. Els jocs es van suspendre i gran part dels atletes van haver de tornar als seus països enmig d'actes de comiat. D'altres però, fos per conviccions polítiques o pel fet de ser exiliats, es van veure obligats a quedar-se al país. Molts italians i alemanys marxaren cap al front d'Aragó, aquests últims formant part de l'unitat Ernst Thaelmann. Però no només entraven esportistes foranis a les milícies; el setembre del 36, la Unió Esportiva de Sants van formar una columna anomenada "Els Esportius" que anava cap al front; i molts socis de la UEC Sants, es van ajuntar a les Milícies Pirinaiques. Hi va participar l'Elisenda Albertí.

La guerra no va aconseguir aturar l'esport del tot, i un any després de l'aixecament feixista, a Anvers, es va celebrar una altra Olimpíada Obrera. Per tal d'enviar una delegació representant a la República, es va fer una selecció d'esportistes celebrant un acte a l'estadi de Montjuïc. Seleccions de Sants, Gràcia, Poblenou i FC Barcelona s'enfrontaren el 3 de juliol.

La derrota de l'esport popular va rebre un fort cop: els ateneus van desapareixer i les entitats esportives van veure com queien en el període fosc. El gran Premi de Sants va haver d'esperar més de 40 anys en tornar al carrer, amb el nom de Cros Popular de Sants. Es van canviar els noms, escuts i banderes per no deixar reminiscències d'aquell potent esport popular dels anys 30 o de la catalanitat dels clubs. La Unió Esportiva de Sants també va veure desaparèixer l'estrella de cinc punts al seu escut; el Club Esportiu Mediterrani va ser obligat a canviar la forma del seu escut, triangular amb connotacions maçòniques i el color de les quatre barres pel verd i blanc. El club de bàsquet Renaixement BB no pogué jugar amb aquest nom, per la qual cosa ho feu amb el nom i la indumentària de la UES, abans d'esdevenir el Bàsquet Institució Montserrat.

Els festivals gimnàstics eren molt més al gust del dictador, com el de les joventuts hitlerianes a l'Espanya Industrial, el 1941, amb activitats esvàstiques enlloc de populars i lúdiques.