Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Primera part: la casta dels Fortuny.

Els germans Fortuny-Guarro eren una família nombrosa de Sants, formada per set germans: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i la Maria (1967). Amb els tres grans, vivien al carrer Comtes de Bell-lloc però, en anar creixent, necessitaven buscar llocs amb més espai per mantenir la família per alguns barris de Barcelona. Van passar quatre anys entre Riera Blanca, límit entre Sants i l'Hospitalet, on neixen en Jordi i en Lluís; al carrer Mandri, S. Gervasi, on neix en Jaume. Al final, a Horta, carrer Montserrat de Casanoves, hi apareix la Maria. Allà hi van viure quasi uns deu anys i hi van deixar petjada.

Abans de néixer la Maria, els tres grans i els tres petits es dividien en dos grups per les similituds físiques d'associar-se uns i altres; però s'entenien molt més enllà que ser germans; ja com grans amics tot i barallar-se, de nens, per tenir la revista "Cavall Fort".

En aquesta època, vivien sempre amb els avis paterns, sempre tenint-hi diversió. Els dies de festa; es reunien a casa dels Guarro on el seu oncle dirigia una coral improvisada amb cançons catalanes; ja que molts formaven la meitat de l'Orfeó de Sants; una era la seva mare. És a dir; eren com els Trapp, sempre cantant i ballant i enlluernant els nens dels anys 60.

Amb això, anant d'excursió amb el seu cotxe, que era un 600, la seva mare ja els incitava amb melodies populars catalanes.

També anaven al cau-escolta d'Horta, on expressaven les seves il·lusions i sentiments catalans, independentistes i d'esquerres al marge del franquisme; caminaven per la muntanya, trepitjaven el territori i coneixien les realitats amagades per la repressió i els mestres franquistes. Allà, es fan amics d'en Carles Vidal, també molt arrelat a la música de la terra, i el seu pare, Agustí Vidal, n'era guia, hi tocava l'acordió i va escriure la lletra d'una cançó d'ambients excursionistes.

A les sortides; sempre seien a la plataforma d'aquells trens que els deien "borregueros" on aprenien els primers acords musicals amb les guitarres molt entusiasmats.

A l'escola "San José de los Hermanos de la Sagrada Familia", on tot era en castellà (sobretot pel nom) ja se'ls coneixia per les grenyes llargues i les seves actituds revolucionàries i crítiques al sistema educatiu; com les primeres idees hippies dels 60. Entre les aules i al pati, coneixien altres músics: Xavier Batllés, que formartà l'Orquestra Mirasol; o periodistes: Antoni Batista i Jaume Cleries o, altres, com l'Alfred Rodríguez Picó, que seria home del temps a TV3.

També es divertien satisfent les noies al cine veient pel·lícules dels Beatles, que les posaven histèriques i estirar-los dels cabells.

Al conservatori, tampoc hi estaven a gust perquè els professors els forçaven només a la música clàssica i, si els enganxaven escapant-se al blues o el jazz, ja els amenassaven en expulsar-los. Preferien ser autodidactes i creatius; només hi van tornar necessitant un músic per un conjunt.

Per sort, es van poder estalviar el servei militar; ja que el Pep i l'Esteve tenien dioptries; ja que es va espatllar la vista llegint a les fosques amb una espelma; mentre que en Joan i en Lluís tenien problemes de cor per masturbar-se i trobar-los el ràpid el ritme cardíac.

Les forques: les tortures d'innocents

Ben poc sabem sobre el passat medieval dels nostres barris quan encara eren pobles o municipis independents a Barcelona, ja que molt del material (documents, arxius...) s'ha perdut en moments tant de guerres (com la Guerra Civil) o fins i tot creixement urbà. En aquesta etapa formada entre deu i onze segles en què l'Església i els reis tindrien un poder arbitrari, eren molt freqüents els relats de por de la gent cap als càstigs i les tortures terribles, com aquesta que vull explicar:

L'any 1320, el rei Alfons va exigir als consellers i militars d'instal·lar unes forques de pedra en diferents turons als afores de les muralles de Barcelona: al Portal de Sant Antoni, a Sant Andreu de Palomar i un altre seria a prop de la vessant interior de Montjuïc (aleshores el Mont Jueu) des d'on sortirien camins que anirien a pobles al sud del Pla: Sants, Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana i cap al delta del Llobregat. Era conegut com el Coll dels Inforcats.
Les forques s'anaven canviant de lloc depenent de les circumstàncies i els interessos polítics de la corona catalano-aragonesa.
En aquests llocs es tenia el terrible costum de penjar la gent innocent que lluitava o defensava les seves llibertats davant de les lleis que molts cops manipulava per crims. Normalment, es feia amb les que estaven enclavades al mig dels camins ja que les dels laterals només s'utilitzaven de tant en tant. Les tortures es feien enmig dels camins i en públic per voler atemorir i sotmetre la gent que hi passava pel voltant sobre el què significava el poder i les tortures sota el poder reial i diví a la Baixa Edat Mitjana.
Les víctimes se les deixaven penjades fins quan s'anaven podrint amb el temps; o també les devoraven els ocells de presa que passaven per allà; mentre que, a sota de les forques, s'hi posava un ossari on hi queien les restes. Normalment, eren tritorades per botxins en públic i les restes es repartien per diferents llocs segons els casos; sobretot, als costats d'alguns camins i se les menjaven alguns ocells i altres animals carnívors com els corbs. O fins i tot també eren trepitjats per les ungles i ferradures dels ases i cavalls que duien mercaderies.

En canvi, en algun moment quan passaven els monarques o els governants de la ciutat els botxins no feien cap tipus de tortura o execució a les forques i netejaven el territori de les restes òssies dels cadàvers i les taques de sang que hi havien caigut. I ho deixessin ben net per deixar el pas.

Al final del segle XIV, hi havia una monja franciscana barcelonina, sor Sanxa, que estava horroritzada i sensibilitzada pels terribles càstigs i es sentia solidària amb les víctimes. Sembla que un cop a l'any, les despenjava amb un permís reial i n'enterrava unes desenes en sepultura a través d' unes cerimònies religioses. Amb els anys, el moment triat seria durant la setmana de Sant Llàtzer, quan alguna gent acompanyaria la sor Sanxa fins quan va morir.

Amb el Decret de Nova Planta de Felip V, el 1715, les forques serien traslladades a la Ciutadella, que seria un nou espai de tortures en contra de la gent que defensés el català. Aleshores, s'emprarien altres càstigs violents però menys tortuosos.
Durant el s inicis del creixement urbanístic posterior a Barcelona, en aquest lloc s'hi instal·laria la Plaça d'Espanya mentre que al turó on hi havia les antigues forques medievals s'hi construïria la plaça de Las Arenas ja a l'últim any del segle XIX, on es realitzarien freqüents corregudes de braus.

De fet, el poble seguia amb les creences falses i fanàtiques de què les víctimes torturades pels botxins no podien entrar al cel i seguirien errant on havien trobat la mort. Fins i tot; els nostres avantpassats deliraven amb idees paranoiques i enganyades de veure vagar les ànimes víctimes de les forques pels voltants de la Creu Coberta.

Fins i tot, hi ha un rumor sobre si en aquell lloc olorem fort encara es pot sentir la mort que carrega l'ambient. I si els cotxes ho permeten i parem l'orella potser encara sentim algun esgarip semblant a una frenada brusca. Probablement sabem d'on prové.

Els noms dels carrers de Sants

No són noms de víctimes i lluitadors; sinó de propietaris, terratinents i vividors.

Els noms dels carrers, en general, no acostumen a ser neutres sinó que s'han recolzat en algun bàndol ideològic depenent de les èpoques i els interessos polítics. Normalment, ens pretenen destacar certes coses o alguns personatges de l'ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables o dignes del nostre record.

Així, depenent d'on bufessin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d'aquests canvis han estat especialment simptomàtics com és el cas del carrer Autonomia. Aquest carrer, abans era conegut amb el nom de Llibertat; que se li va canviar a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest, se li va dir "Unidad" fins quan va morir el dictador.

En altres casos, eren noms de personatges que s'anaren substituïnt els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II per als monàrquics i Zumalacàrregui per als franquistes. Tot i que,durant molt temps, la gent el coneixia com a carrer del Riego per unes mànegues que hi havia al propi carrer.

Sense anar més lluny, hi ha molts casos; com Salvador Anglada, que era un dels partidaris de Martínez de Anido, que va ser el culpable de la mort de sindicalistes; o Bonet i Moixí: un eclessiàstic que va participar al concili del Vaticà II i va acabar amb càrregs a Roma.

Però també n'hi ha d'altres on, tot i els canvis polítics, han mantingut els seus noms; `però no per ser noms populars i de gent lluitadora o altres que s'hagin transmès de pares a fills; sinó que son noms de propietaris de fàbriques i dels terratinents del barri, sobretot, durant el segle 19. Alguns exemples serien: Dalmau, Muntadas, Cros, Serra i Arola, Joan Güell, Bartomeu Pi o Badal. Alguns propietaris cediren terrenys per a urbanitzar els carrers de manera que els noms es quedessin per sempre. Així, per exemple, Joan Güell, que molts el coneixien com a mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortunes traficant esclaus. Muntadas ens remet el nom de la nissaga que va controlar l'Espanya Industrial i altres infústries com Lámparas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també de l'Hospitalet. O també Olzinelles, que venia d'un noble terratinent que es deia Hermenegild d'Olzinelles.

A part d'aquests casos de les nissagues més influents a Catalunya; també en trobem d'altres com: Bartomeu Pi, que ens remet a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, que era alcalde de Sants el 1884.

Aleshores; si ens preguntem "De qui són els carrers?"; no es dirà pas que son dels veïns, com es voldria; sinó que son dels burgesos i els industrials que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els noms dels amos i els terratinents, però qui recorda els qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al barri queda molt apartat a l'anonimat. No es recorden els treballadors i els líders sindicals o del veïnat, ni molts dels lluitadors per la llibertat, alguns dels quals van deixar la vida a les trinxeres o als camps de concentració nazis o francesos.

Doncs, amb les plaques dels noms d'aquestes persones, no només es van perpetuar els seus noms sinó que no oblidessim mai de qui eren els carrers i el barri.

Seria el moment de prendre l'alternativa de canviar els noms de la majoria dels carrers recordant la gent del barri que va lluitar a favor dels treballadors i els veïns i que van ser víctimes de la restauració, el franquisme o el nazisme. Un exemple seria el de Ramon Mercader, que era obrer d'Hostafrancs i, després, va ser militant del PSUC durant la Guerra Civil però, a l'estranger, va acabar matant a Trotsky assignat per la NKVD stalinista. Jaume Aiguader seria un altre exemple, que era un metge d'Hostafrancs que lluitava a favor de la salut dels obrers i contra la seva situació precària laboral. O dels Fortuny o els Dharma, com la Companyia Elèctrica Dharma: que era el primer grup de rock santsenc. Fins i tot; Salvador Seguí, que era militant de la CNT i va ser un personatge clau del congrés de Sants el 1918.

La seva música ha defensat la diversitat cultural i popular, la llibertat dels Països Catalans, la gent necessitada i l'antimilitarisme. També trobariem més casos com Jaume Compte, que agafa el nom al casal independentista, o També, podrien tenir noms a favor dels valors socials que defensa la gent del barri o territorials. Independència, Socialisme, Igualtat, Sostenibilitat, Diversitat, Llibertat, República, Treball o Jornada Reduïda; serien uns bons exemples. Fins i tot, es podrien ficar als llocs públics, com el CAP de la Seguretat Social, que, enlloc d'haver-se dit Serra i Arola, que era un propietari, podria dir-se Jaume Aiguader. O la biblioteca que, enlloc que es diu Vapor Vell, que és el lloc on hi havia la fàbrica tèxtil; es canviaria pel nom d'alguns dels obrers que dirigien les vagues duarant les crisis o les repressions.

Però, com a mínim, hi ha alguna plaça amb el nom d'un dirigent llibertari: Joan Peiró, que era del sector del vidre. Aquesta plaça es troba entre una part de l'estació i el passeig S. Antoni. També trobem la Plaça dels Països Catalans en una altra banda de la mateixa estació tocant amb l'Eixample i, fins i tot, trobem el carrer Rossend Arús que era un dirigent maçó i republicà simpatitzant de Pi i Margall però sense militar a cap partit. Doncs; des d'aquest punt, tard o d'hora, caldria posar aquests noms a les plaques dels carrers del barri. Seria molt més just que deixar els altres noms als carrers.

Cercavila, festes alternatives de Sants

Aquest any, a les festes alternatives de Sants, es farà un cercavila popular per canviar els noms d'aquests carrers qui no se'ls mereixen; que començarà a la plaça Osca a les 18h amb gegants i cap-grossos. I reclamar, un cop més, el canvi dels noms dels carrers dedicats a qui no se'ls mereixen i poder-los homenatjar els lluitadors i treballadors que han mort com a víctimes de la repressió patronal de les fàbriques com el Vapor Vell com l'Espanya Industrial com dels mateixos terratinents. Serà un pas més per millorar i contruïr un barri solidari, digne, humil i participatiu amb la gent de sempre davant de l'especulació i els plans conseqüents a les obres del TAV entre altres.

extracte: Giralt, Agus. De qui són els carrers?: Relats en català.

Els origens d'Hostafrancs

El 1839, es crea un nou barri que es deia Hostafrancs que es situava, d'una banda, entre el camí que portava a Sants i que seguia cap altres pobles del Baix Llobregat; mentre que, de l'altra, amb un coll que s'havia dit dels inforcats i la muntanya de Montjuïc; on hi havia altres vies de comunicació que portaven a les muralles de Barcelona, com la desviació de l'antiga Via Augusta, o altres pobles del sud del Pla: Poble Sec, Sant Antoni i altres. Al mig, ben bé, hi havia la riera de la Magòria que seguia cap a la Bordeta.

Però, en realitat, segles abans, ja hi havia hagut alguns punts clau que podien ser de Sants o de Barcelona que, més tard, serien del terreny: Des del 1344, ja hi havia una creu gòtica protegida amb una edícula coneguda com la Creu Coberta, on els representants de la ciutat rebien les persones d'alts càrrecs que visitaven Barcelona; i el 1823 ja és retirada pel govern liberal de Barcelona. Hi havia un turó d'argila i terra blanca que es deia "dels Inforcats" on, durant segles, es tenia el maleït costum de penjar les persones víctimes a les forques; tot i, més tard, dir-se el turó de la Vinyeta, que es va anar reduïnt per diferents motius fins treure's en construïr la plaça de braus de les Arenes.

En aquell terreny, no es podia edificar per una llei que prohibia fer-ho fins a un radi de sis quilòmetres a fora de la muralla; però, cap al segle XVIII, hi havia unes construccions molt modestes que es coneixien com a "Barraquetes" que arribaven fins a la riera de la Magòria i el pont d'en Rabassa, com els límits tradicionals entre Sants i Barcelona.

De fet, entre el 1838-39, Sants volia donar, a Barcelona, la part de la Creu Coberta mentre que, a canvi, agafava una pàrt de la seva marina perquè agafés el barri del Port.

El nom vé d'uns germans de la Segarra, els Corrades, que eren d'un poble que es deia Hostafrancs de Sió. Van traslladar-se a Barcelona i compren un terreny a fora de les muralles per fer-hi un hostal amb el nom del seu poble. Era un negoci privat per acollir els mercaders, traginers, diligents, carreters i altres persones de classe alta que arribaven tard a Barcelona. Als costats, hi havia espais amb activitats destinades als negocis: ferreries, carruatges on explotaven gitanosde manera miserable. El lloc es deia Hostal-francs perquè deien que no es pagaven taxes per entrar a Barcelona; però era del tot fals perquè hi havia burots a la Creu Coberta que seguien imposant-les. Als voltants de l'hostal, es van anar aixecant cases amb horts i camps agrícoles de blat, ferratges, oliveres, figueres i garrofers. Amb quinze anys, ja van apareixer unes 600 cases i una església al voltant de l'hostal, com una església i altres punts.

Amb la industrialització i l'urbanisme, desapareixeria el context rural i hi hauria la pressió de l'Espanya Industrial, com a vapor tèxtil, on els Muntades exercirien la seva pressió laboral contra els obrers i jornalers malgrat ser hospital durant els brots de tuberculosi, durant el segle XIX. L'altre costat de la riera de Magòria hi apareixerien fàbriques, places, carrers o una parròquia. on es caracteritzaria com a punt interclassista.

Dependria de Sants però al final del segle XIX també s'agregaria a Barcelona per interessos empresarials i encaixar com un barri més. Alhora, Sants també perdria espais propis, i encaixar com un barri.

Sants o Sans?

L'origen dels topònims dels pobles, barris o llocs sembla fàcil però no ho és tant; com el cas de Sants, Hostafrancs o molts altres; com recull l'historiador Josep Vilarrúbia-Estrany, el debat encara es viu des de fa molts anys.
A la majoria de barris i pobles, les llegendes sobre la seva toponímia són moltes i algunes son falses, però un dels casos més complicats és el de Sants. A Hostafrancs; per exemple, s'explica que el nom del barri provenia del terme "Hostalfranchs", indicant que, en aquell indret, no es pagaven taxes per no entrar a Barcelona; però això és, totalment, fals ja que, a Creu Coberta, era el lloc on hi havia els burots que feien pagar els aranzels. Però l'origen del nom vé d'uns germans de La Segarra, els Corrades, on van comprar un terreny, on hi hauria el futur barri al segle 19, on hi van obrir un hostal i li van ficar el nom del seu poble d'origen: "Hostafrancs de Sió". Amb el temps, el nom va agafar tot el contorn del barri; sobretot, durant el moment en què aribava el tranvia en què els usuaris sol·licitaven aquest nom per ficar-lo a la parada.
El cas de la Bordeta és molt més fàcil, ja que el barri s'aixecava en una part on hi havia zones de pastures i bordes que encara no arribaven a la part de la Marina però era on els pagesos de la part central guardaven les seves eines i els ferratges per al bestiar.
Aquests són exemples de topònims més senzills però de barris al costat de Sants.

En canvi, el cas de Sants és molt més complicat que els altres dos; cal tornar molt més enrere ja que la toponímia es complica molt més; ja que encara es discoteix sobre si duia o no una "t" intercal·lada: "Sants" o "Sans"; que es discotiria, sobretot, a partir de la dècada dels 30 quan s'intenta normativitzar definitivament el català.
Els documents més antics son del segle XII, com un de l'Arxiu Parroquial del Pi on apareix en llatí "sanctis" (dels sants), parlen de referències d'algun edifici religiós dedicat a diferents personatges religiosos o una carnisseria dita "dels sants". Tot i que textos dels segles X i XI ja sortís el nom referit al poble. Aquest terme es trobaria en quasi tots els documents medievals.
Però, en els textos moderns, no apareix la lletra tot i trobar-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduïr el nom al castellà, igual que la documentació, amb el decret de Nova Planta; que també passava amb altres termes catalans: Sant Boi, Sant Cugat o més; però la població no tenia una evidència religiosa del nom. També es deia que l'església s'aixecava en un terreny d'en Francesc Sans; que podiaser una explicació de tipus pelegrí.
Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic, en un poble molt industrialitzat, es populatitza el terme Sans sense la "t" per les classes republicanes i, sobretot, les classes populars: menestrals, obrers, petits comerciants entre altres, que patien les conseqüències imposades pel sistema com l'augment dels impostos, les dificultats de trobar habitatge o l'encariment dels preus dels recursos més bàsics. Volien adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d'una ideologia d'esquerres, laica i reivindicativa més oberta als nous corrents obrers i les idees revolucionàries. Així, donaven un altre origen del nom sent d'una coneguda salubritat: un soc de Sans; és a dir, ja com un fet quotidià de ser del lloc, des d'una visió més de classe popular.
La polèmica seguia, sobretot, als anys trenta amb les discussions entre les dretes i les esquerres sobre el nom; ja que els sectors conservadors i religiosos, com en Jacint Laporta o Francesc Carreres; mentre que els sectors d'esquerres i més laics, defensaven la versió més quotidiana sent més fresca i innovadora: com Jaume Aiguader o Jaume Compte. Passava una cosa molt semblant amb el cas d'Hostafrancs que, cap al 1930, ja passava a dir-se així.
Durant el franquisme, es conservava la noma toponímia sense la "t" però per castellanitzar-se. Però, amb la maqueta de la línia 5 del metro, el consistori va tornar a afegir una "t".

Actualment, la gent ha assumit el nom tradicional però encara segueix com un debat obert que també s'ha discotit a la cafeta de Can Vies sobre com s'ha de dir engegant un nou moral sobre toponímia popular. Igual com l'historiador Agus Giralt; jo tampoc arreglaré el tema; sinó que cadascú és lliure de dir-ho com vulgui; perquè la "t" és muda i el nom sona igual de les dues maneres.
Aquí. també deixo la meva opinió dient que seria millor treure-li la "t" i deixar-lo en una versió laica.


Enrech, Carles; Entre Sans i Sants: Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897).
Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008. (Relats en català: http://www.barrisants.org/index.php?option=com_content&task=view&id=479&Itemid=61).

La plaça de les bombes 2a part

El 26 de febrer del 1936, el número 2956 de la popular revista satírica "L'Esquella de la Torratxa" presentava a la portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l'antiga església de Santa Maria de Sants en flames.

Als peus de la vinyeta, com ja era costum de l'època, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges: un home vestit de carrer i un mossèn que deien: "Aviso els bombers?"; "No, esperat que cremi del tot."

Aquest episodi, que reflexava la tensió de l'època, no era el primer ni el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma, el reflex al món del còmic també continuaria. Sense anar més lluny, al mateix número de l'Esquella, apareix una altra vinyeta que ens ajudarà a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten: "I si féssim un parell d'esglésies a la brasa per començar la campanya"?

Només feia deu dies de les darreres eleccions; on, per sort, les va guanyar el Front Popular (on a Catalunya, s'anomenà Front d'Esquerres) però l'ambient ja tornava a estar escalfat.

Però, centrant-nos al barri, podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Des de les guerres carlines, en que s'havia produït alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de l'església. El que si era plenament constant, era la relació amb els veïns de la plaça. la família Santomà, uns dels grans terratinents de Sants.

Segurament, els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt descaminats coneixent bé l'episodi que oferia la revista. Aquell febrer del 1936, un grup d''obrers van decidir cremar l'església i es van dirigir cap a la plaça Màlaga. Pel que es veu, el rector havia estat alertat, i enlloc de comunicar-ho a les forces de l'ordre, es va defensar a ell mateix.

La parròquia es va començar a cremar, però, per desgràcia, només es van veure afectades les portes i l'incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpresa, però, es va produïr quan, en intervenir les autoritats, van descobrir que s'hi amagava un arsenal.

Però, aquell no fou el primer episodi però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d'estat feixista, i la posterior revolució social inqüestionable, la parròquia cremava juntament amb la plaça de Santomà. Des de l'alt campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador contra els milicians que aquell convuls dia d'estiu corrien amunt i avall per la plaça.

De: Agus Giralt: La plaça de les bombes.

La plaça de les bombes. 1a part

Al poble era el punt clau on es desenvolupava la vida quan encara era als afores de Barcelona, situada al damunt d'un turonet estratègic. Allà, des de l'epoca medieval, es té constància de l'existència d'una petita capelleta d'estil romànic; de la Torre del Llull, un edifici fortificat on sembla ser que feien nit els reis abans d'entrar a la ciutat; i de l'únic edifici que s'ha mantingut és la masia coneguda com a Casa del Rellotge que, actualment, dóna cabuda a l'Arxiu Històric de Sants.

La plaça era creuada per una carretera de Sants que no seguia el recorregut actual sinó que circulava a través del carrer Sant Crist, tot ell ple de paradetes de mercat, en direcció al carrer d'en Blanco, per on seguia. Les actuals Cotxeres també acomplien una funció diferent, sent el petit cmenetiri del municipi.

Aquell panorama però ben aviat es va veure modificat radicalment. L'any 1830 la petita església romànica fou enderrocada per aixecar-ne al seu lloc una de molt més monumental amb un gran campanar que feia la mateixa alçada que el momument a Colom.

Sants també creixia i canviava amb l'arribada dels grans vapors i de tota la població obrera que els va seguir. Es va multiplicar la seva població i el cementiri va resultar molt molest al bell mig del poble, així que es va enviar el nou emplaçament a Collblanc. Al lloc es van edificar les cotxeres del tramvia que des de l'any 1875 havia enññaçat Barcelona amb Sants.

L'any 1897 amb l'annexió a Barcelona també es produïren alguns canvis. Per començar, pel fet que molts noms de carrers es trobessin duplicats als diferents pobles annexionats o a Barcelona, es produïren els canvis de noms. És aproximadament en aquesta època quan apareix el nom de Màlaga.

Però si hi va haver un nom popular que va fer fortuna en aquells anys fou el de "La Plaça de les Bombes". Per comprendre bé aquest nom, cal pensar en la gran quantitat d'obrers que vivien i treballaven al barri en condicions de veritable misèria, així com en la gran força que tingueren els moviments obrers a Sants.

Tantes foren les revoltes, atemptats i fets violents que tingueren com a escenari la plaça Màlaga al llarg del final del segle XIX i de l'inici del XX que feren que aquest nomfos ampliament utilitzat. Encara que, de fet, els moviments de màxima tensió encara havien d'arribar.