El cementiri de Sants

El cementiri de Sants té una història i situació peculiars que en algun moment s'ha ubicat en un punt concret i curiós, al barri de Collblanc, a l'Hospitalet de Llobregat, tot i formar part del barri.

El primer cementiri de Sants, com era natural, estava ubicat al costat de la parròquia de Santa Maria dels Sants; al petit turó que s'aixecava tota la resta del municipi, des de l'edat mitjana i els tres segles posteriors.

Però, al segle 19, a Sants, hi començava el seu creixement, l'arribada dels grans vapors tèxtil era propera. Així, doncs; quan les autoritats van ordenar que els cementiris fossin edificats lluny de l'espai habitat; l'únic espai disponible era a la Marina, però els metges de l'època van considerar l'espai com un terrenyn insà del poble; i en quedava apartat.

Per aquest motiu, es va decidir edificar el nou cementiri a uns terrenys coneguts com La Coveta, que era un lloc proper al terme municipal a l'Hospitalet, però que Sants compraria els terrenys on s'edificaria el nou cementiri; i en va gestionar l'ús; juntament amb la posterior agregació a Barcelona. L'obra del nou cementiri fou encarregada a Jaume Gustà i Bondia, arquitecte que posteriorment participaria a l'Exposició Universal del 1888, a Barcelona, i també fou l'autor de la seu actual del districte.

Finalment, l'edifici fou inaugurat l'any 1880, i ben aviat es va destacar pel fervor que els petits burgesos i comerciants santsencs van impregnar a les seves tombes i mausuleus. Calia entrar a la glòria ostentant catalanitat i riquesa; com diu la dita, sent els més rics del cementiri.

L'espai on hi havia l'antic cementiri del municipi, al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants, va ser ocupat per a fer les cotxeres del tranvia. Com a curiositat es comenta que a l'època que va començar a funcionar com a cotxeres, especialment els dies de pluja, encara apareixien, de tant en tant, ossos humans, amb el conseqüent espant dels viatgers que esperaven la sortida del tranvia.

El cementiti de Sants; Relats en català, Agus Giralt

Sants contra la hispanitat

12 d'octubre: RES A CELEBRAR!!!!

Fa 30 anys que es van començar les primeres reivindicacions contra la festa de la Hispanitat, el 12 d'octubre, durant la transició espanyola, com tan sols una herència fosca dels desastres causats per la colonització dels pobles d'Amèrica; i els atacs i bombardeigs franquistes a Barcelona el 1939 tornant a imposar un sistema autoritari i espanyolista que pretindria liquidar el govern d'esquerres del Front Popular; que també va causar milers de morts per les bombes dels bombarders italians o els vaixells franquistes; com també la posterior entrada dels tancs feixistes a la ciutat, l'opressió directa a les llengües minoritàries i sense dret a decidir, com el català o l'euskera amb conseqüents amb detencions i tortures.

La gran part dels moviments d'esquerres que lluiten dia a dia a favor dels drets dels Països Catalans, com l'Esquerra Independentista de Catalunya (EIC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o altres partits catalans d'esquerres i els moviments socials, compromesos en les seves lluites, segueixen denunciant aquest dia com a innecessari amb el seu caràcter racista i imperialista; i encara segueixin les desfilades militars presidides per un cap d'estat, Joan Carles de Borbó, escollit per Franco, que segueix representant la unitat d'Espanya.

Sants ha estat un dels llocs on més s'ha criticat aquesta festa; tant pels veïns com els col·lectius antifeixistes, recolzant l'opinió de les classes populars.

Les mogudes han estat més fortes i contundents, els fets s'han centrat sobretot, a la carretera i la plaça de Sants i la plaça dels Països Catalans.

Els col·lectius del Casal Independentista, des de la seva obertura, s'hi han oposat clarament fent manifestacions amb estelades, les crítiques i pencartes amb el lema: "12 D'OCTUBRE, RES A CELEBRAR" per reivindicar un altre cop més la seva lluita a favor de la independència com a única alternativa per mantenir la llengua i la cultura als Països Catalans acompanyades d'alguns símbols antiimperialistes i antifeixistes, com la crema de banderes espanyoles i fotos del rei. I també s'hi han fet actes polítics per membres importants del Casal, com la veu contundent de l'Agustí o "Rocker" . La manifestació molts cops ha rebut agressions ultraviolentes per grups skins neonazis i forces d'ocupació policial; on hi han hagut amenassats i detunguts; com el cas del 2006, que se'ls va demanar injustament 50 anys de presó. Altres cops, algunes víctimes antifeixistes han hagut d'estar hospitalitzades.

D'altra banda, també s'han unit a les diferents lluites de l'Esquerra Independentista del Barcelonès, que han acabat a la plaça Sant Jaume o arribant al castell de Montjuïc, que encara segueix sent dels militars i també on els franquistes van afusellar molts lluitadors del Front Popular, a favor de la República i les classes populars: Lluís Companys o altres persones.
Alguns dels parlaments han servit per fer homenatge a les víctimes del neofeixisme i el militarisme, com Guillem Agulló.

A part, les JERC de Sants-Montjuïc i l'Eixample també han realitzat els seus actes polítics i la seva botifarrada i concerts a la Plaça dels Països Catalans o el Parc de l'Escorxador, on també manifesten més dret de decidir als catalans per aconseguir la independència davant de les opressions feixistes i el maltractament històric dels pobles d'Amèrica Central i del Sud, reclamant un finançament més digne per Catalunya que també s'acosti a la independència la república dels Països Catalans i també la integració de la gent de fora als àmbits de la cultura catalana. Surten pencartes semblants a les de l'EI.

Refugis a la Guerra Civil (segona part)

Davant dels sistemes d'autoorganització fossin alts i eficaços, es van crear unes comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus... Van aparèixer figures com els veïns responsables, vigilants o les juntes veïns.

Els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel de tota la comunitat. Aprofitant les runes i amb la gran manca de formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que servirien per defensar els ciutadans de 149 bombardeigs que va patir la ciutat.

Sants, Hostafrancs i la Bordeta es trobaven a l'època, juntament amb part dels carrers dels barris de l'Eixample, com el Ninot o Sant Antoni, i les Corts; al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Mentre els que estaven ferits per les bales, com lluitadors de l'exèrcit popular, serien atesos a l'Hospital Clínic o Sant Pau.

El cert és que no fou el nostre un dels barris més atacs pels avions, amb l'excepció d'Hostafrancs. Pels feixistes, resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els dipòsits de la Campsa.

Tot i això pel que fa el nomre de refugis edificats cal a dir que fou altíssim, i que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri, no n'hi hagi cap d'obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi havia passat hores a l'interior resultava un record més aviat molest.

Què se n'ha fet d'aquells refugis? Fpncs la veritat és que alguns d'ells han passat a millor vista per la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d'algunes grans obres com l'Estaciö o el Cinturó i per culpa també de l'enderrocament d'algunes finques antigues, però molts d'altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d'una certa edat.

Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del carrer Rosés, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els veïns van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres ginques del barri, a vivendes i a antigues fàbriques i tallers.

Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referències al refugi de Nou de la Rambla, al Poble Sec, com si aquest fos l'únic que hi hagués hagut a tot el districte VII. Sincerament, no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria lloable que fossin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.

Refugis a la Guerra Civil (primera part)

1936-39: "El govern d'ERC i el Front Popular llença missatges en defensa de la gent en contra els opressors franquistes i la Lliga. "Atenció barcelonins; hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis; que la Generalitat vetlla per vosaltres". La veu d'esperança s'escampava pels carrers de Barcelona".

150 Refugis a Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Barcelona, tristament, fou la primera en els bombardeigs aeris sobre la població civil, sent el precedent i el camp d'entrenament per a nazis i feixistes a l'esclat de la posterior Segona Guerra Mundial. Les mentalitats de l'època i els xocs dels bombardeigs als carrers suposaven a uns ciutadans acostumats a uns fronts de guerra allunyats de la població civil. El conflicte esdevenia total i la societat es veia plenament immersa al conflicte.

La defensa de Barcelona era certament molt difícil; doncs els italians dominaven l'illa de Mallorca, que ràpidament es va convertir en una base aèria per atacar la capìtal catalana. Des de l'illa, es podrien realitzar atacs molt difícils de detectar, doncs els avions sobrevolaven el mar.

Davant aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat que volien intentar els possibles; desgraciadament, no tenien prous recursos per garantir la seguretat i el benestar de tots els veïns de la ciutat. Veïns de tota la ciutat van haver d'unir-se per fer esforços i fer a pic i pala els seus propis refugis per sobreprotegir-se dels atacs. Això, especialment, fou més efectiu als barris obrers, amb una forta tradició d'assemblearisme de base, com és el cas de Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Sant Andreu, alguns barris de l'Eixample, Pòble Sec o Sant Antoni.

Es calcula que a Barcelona, que superava llargament més del milió i mig de persones, es van aixecar més de mil refugis. Per fer-se una idea de la força del treball veïnal, nomes cal esmentar que el nombre de refugis edificats per l'Ajuntament fou de trenta-cinc.

Pel que fa els materials emprats, cal destacar l'aprofitament, en temps de mancances, de tot allò que es pogués valdre. Sens dubte, les ruïnes de les esglésies cremades foren de molta utilitat per protegir-se de les bombes que queien del cel; però també les llambordes que havien servit per aixecar les barricades als primers contenciosos o les vies del tranvia com a vigues.

Davant de les bombes i garantir una millor seguretat als veïns i treballadors, el govern va gravar la frase: "Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres", que estava gravada en un disc de vinil, es podia escoltar pels carrers de Barcelona i anava seguit d'un bombardeig sanguinari sobre les cases. I, en ocasions aquest disc de vinil va jugar males passades, com quan algú es va equivocar de cara al disc i va punxar la que anunciava el fi del perill enmig del bombardeig; o quan es va rallar amb la frase final, sonant només: "per vosaltres, per nosaltres" mentre queien bombes a la ciutat.

Poca gent creia que, com a mínim, en un principi, la guerra duraria tant de temps; així que molts refugis, especialment aquells que estaven construïts pel govern, foren pensats per reaprofitar-se en el futur com altres coses, ja fossin clavegueram, banys públics, pàrquings municipals o biblioteques subterrànies. Desafortunadament, la realitat va ser una altra.

Expliquen els documents que a les manifestacions del segle 19 anaven encapçalades per la frase que segurament més por feia, i merescuda, a les classes dirigents: "Associació o Mort" . I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardeigs sobre la ciutat, el nivell d'autootganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veïns, comissions de festes dels carrers, ateneus i altres entitats de base.

Carme Boatell i la Llibertat

Sabem que Sants ha tingut la tradició lluitadora i antifeixista al llarg del segle XX. És possible que pocs (o desgraciadament ningú) sàpioga qui és Carme Boatell. i tanmateix hauria d'ésser per mèrits propis un nom reconegut al nosttre barri, d'on fou filla, però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors.

La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tantes d'altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: la Llibertat.

Ferida a la retirada republicana el 1939 quajn transportava ferits d'un bombardeig feixista sobre Figueres, va aconseguir entrar a l'Estat francès. Un cop allà, va integrar-se al primer grup de Résistence organitzat a Marsella.

Posteriorment, capturada pels col·laboracionistes nazis de Vichy fou la primera frepublicana torturada per aquests quan l'octubre de 1941 va patir 40 dies d'incomunicació. Entregada als nazis fou interbada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. Tot i això va aconseguir sobreviure fins l'any 1976. quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l'última satisfacció de veure morir al dictador.

Milers de dones i homes com ella van lluitar a la guerra civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència francesa, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l'estat francès, entre elles la pròpia ciutat de París.

Acabada la 2a Guerra Mundial. els aliats, tement la creixent força de la URSSa Europa i veient a Franco com la força de l'anticomunisme, van fixar una línia d'alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors catalans i bascos es van veure traïts i obligats a viure l'exili o a seguir lluitant al maquis.

En historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava molt més còmode una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandiaque per uns exiliats que havien tingut tancats en camps de concentració tan infames com el d'Argelers.

No hi són a les novel·les o les pel·lícules, tot i que per exemple, una de les peces claus a l'atac al Niu de les Àligues, residència de Hitler a Baviera, es digués Federico Moreno; o fossin gudaris parlant en euskera als que van transmetre les instruccions el dia D a Normandia (millor parlar d'un Rhyan); o, fins i tot que fossin les fotos d'un barceloní, Francesc Boix, la principal prova del genocidi als judicis de Nuremberg.

I justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar mai a gent com la Carme Boatell i tants d'altres lluitadors per la Llibertat.

Joan Peiró i Belis

De la Unió Obrera de Treballadors a la Confederació Nacional del Treball.

El 18 de febrer de 1887 neix a Sants, el militant i dirigent anarquista Joan Peiró i Belis. Els 8 anys va començar a treballar en una fàbrica del vidre barcelonina durant molts anys. No va aprendre a llegir ni a escriure fins el 22. Amb alguns dels seus companys de la fàbrica, va fundar la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai l'abandonaria. El 1907, es va casar amb Mercè Olives, que era obrera tèxtil, amb qui van tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Comença a militar el 1906 a la Bordeta a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre i, més tard, va ser secretari general de la "Federación Española de Vidrieros y Cristaleros" (1915-20), de les Federació Local de les Societats Obreres de Badalona i també va ser director de la premsa de les dues organitzacions: Colmena Obrera (1915-20) i El vidrio (1917-20).
La seva influència per l'anarco-sindicalisme revolucionari francès, comença a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918), a la regional catalana; en què
amb la seva capacitat de treball i organització, va ocupar els primers càrrecs del sindicat. Al congrés de La Comèdia (1919) va defensar les federacions d'indústria rebutjades en aquella ocasió.
A partir dels anys 20, va ser lluitar activamant des del comitè nacional clandestí de la CNT i en va ocupar la secretaria el 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, igual com Seguí o Pestaña, va ser acusat de reformista. Va abandonar els càrrecs de la CNT.


Mentrestant, va seguir treballant de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l'any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, dels quals, hi havia Josep Ros i Serra i Fraternitat Ros, amb idees d'organitzar-la de manera autogestionada.
En Joan va arribar a ser el director i va elaborar amb cinc cooperativistes els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa capdavantera de l'època,
Detingut i empresonat diverses vegades com a víctima de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a la secretaria general de la CNT el 1928 i va obrir una nova etapa marcada per la voluntat d'entesa amb altres forces polítiques d'oposició a la dictadura, va firmar el manifest d'Intel·ligència Revolucionària (1930) i va dirigir el diari "Solidaridad Obrera".
Durant la República, un dels objectius va ser de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D'acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el moviment trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d'Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa: "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

Immediatament, després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró va formar part com a vicepresident del Comitè Local Antifeixista de Mataró. Aleshores, va escriure un conjunt d'articles al diari "Llibertat" recollits després en un llibre titulat "Perill a la rereguarda" on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicaven imponentment grups d'incontrolats contraris a la revolució, segons les seves paraules.

Durant la Guerra Civil, va ser nomenat ministre d'indústria des de la CNT en el govern de Largo Caballero i al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. En els fets de maig del 37, es va responsabilitzar del diari La Confederació Regional "Catalunya" i el 1938 va ser comissari general d'Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols (JARE). Tenia la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració nazis francesos i ajudar-los a traslladar-se a Mèxic.
El 1940 va ser detingut i lliurat a la Gestapo per passar-lo a les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d'un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals franquistes, tot i aprovar-se la setència abans del judici.

Davant de l'estació, hi ha una plaça amb el seu nom, recordant la lluita per la causa popular i sindical que tenia a l'època.

El tren dels guiris

La circulació de turistes al centre de la ciutat

El 1970, una companyia aèria nord-americana, Pan American, va inaugurar una línia d'aviació comercial que faria el recorregut regular Nova York - Lisboa - Barcelona. Aleshores, Ibèria també va posar en marxa el funcionament dels constants vols del Pont Aeri entre les pistes aèries de Barcelona i Madrid, amb interessos de negoci mercantil i capital per seguir depenent de Madrid i el sistema econòmic nord-americà.

Es van ampliar les instal·lacions amb dues noves terminals especials: una per aquests tipus de vols i l'altra per als avions de correus i càrrega pesada, amb una plataforma d'estacionament. A part de la A i B, ja existents.

L'arribada de passatgers i turistes va portar l'arribada de línies d'autobusos i altres vehicles per comunicar l'aeroport amb la ciutat i altres municipis propers, al delta del Llobregat.

Aleshores, Renfe també va decidir el projecte de construïr una línia de trens rodalies que circulés de l'aeroport a Sants; i donar l'entrada als nous passatgers -turistes o negociants- a Barcelona o els municipis propers. Així, es volia posar al mateix nivell dels altres aeroports europeus; com els de Londres o París.

L'estació es va construïr en un punt bastant apartat de l'aeroport; era un edifici ample, dues andanes laterals, doble via amb topalls, des d'on s'unien pel darrere. Al mateix punt, s'hi instal·laven les guixetes dels bitllets i es contactava amb les terminals per un passadís cobert i elevat amb unes passarel·les corredisses; que deixen entre les terminals A i B.

Després dels viatges de proves; el novembre del 1975, les andanes es van obrir al públic per pujar-hi els primers passatgers.

Aleshores, passà a ser una ramificació de la línia R1 de Rodalies, que fa Barcelona-Mataró-Blanes-Maçanet seguint la línia del Maresme; amb interessos turístics al darrere. El recorregut de la línia acabaria a Mataró ja que els que seguien i encara segueixen cap a Blanes i Maçanet surten des de l'Hospitalet de Llobregat. El pas interior des de Sants es realitzava per Plaça Catalunya- Arc de Triomf- Clot Aragó per connectar els llocs que els interessa veure els turistes

Entre el maig i el juny del 2006, es van produïr uns últims canvis puntuals de les línies de Rodalies; en què la R1 es desviaria definiticament fins a Molins de Rei, mentre que es posaria en marxa la nova línia cap a l'aeroport: R-10, que sortiria directament des de Barcelona, amb el nou pas fent Estació de França- Passeig de Gràcia- Sants- Bellvitge- El Prat- Aeroport, amb la incorporació de noves unitats Civia amb la numeració 463, 464 i 465 el 2007 combinades amb algunes 440 i 447; i horaris cada 30 minuts que no es compleixen gens pels retards de les arribades i els incidents constants de Rodalies, i la irresponsabilitat d'empreses privades com Adif que només té en compte els interessos elitistes del TAV, que

perjudiquen els barris veïns. Les andanes de les estacions sempre s'han omplert de guiris i altres estrangers, com francesos, anglesos, alemanys i holandesos que ja s'alteren amb ganes quan s'avisa la seva arribada als mostradors electrònics i els altaveus de les estacions.

El recorregut des de Sants.

El tren surt a l'exterior després de passar el túnel de l'estació per darrere de la plaça de Sants, seguint part del passeig Antoni Capmany, el Mercat Nou i part de la Bordeta, igual com les diferents línies ferroviàries que van cap al sud. Segueix un tram paral·lel de metro de la línia 1, que va cap a Hospital de Bellvitge.

Travessa part dels carrers que enllaçaven Sants, la Bordeta, la Zona Franca i els barris de Santa Eulàlia i Torrassa, de l'Hospitalet: Jocs Florals, Sant Jordi, Sant Medir, Begur, Sagunt, Riera Blanca o alguns carrers entre Santa Eulàlia i la Torrassa; alguns dels quals s'uneixen per ponts.

En separar-se les vies de l'interior i passar el pont de la Torrassa, el tren segueix cap a Bellvitge enfilant-se per un tram format per via única i amb doble sentit, sostentat per diferents pilars, i al mateix temps va seguint el recorregut de la doble via que fa la R2, coincidint amb la sortida del túnel del T.A.V. i l'estació coberta de FGC de Gornal. Aleshores, la via única passa al mateix nivell de les altres.

Travessa tot el barri de Bellvitge (els pisos que formaven el barri dormitori el 1960), l'hotel Hespèria i l'Hospital, quedant a la dreta. S'ajunta amb les vies de mercaderies que venen del port. Després de 12 km del pont del Llobregat, entra a l'estació soterrada del Prat arrambant-se a una via lateral i, finalment, es desvia per dues vies laterals semielevades que porten cap a l'estació.

Projecte d'ampliació de l'aeroport i canvi de les infraestructures ferroviàries.

Actualment, s'han començant les obres d'un projecte d'ampliació de l'aeroport previst el 2010; que consisteix en la construcció de les pistes aèries i la instal·lació de la terminal D destinada als vols dels avions intercontinentals.

Davant de les reformes, s'estan fent les obres des del juliol del 2006, per l'arribada de les línies 1 i 9 de metro i FGC.
Els trens que actualment fan el trajecte de la línia R-10, des de l'Estació de França i Sants, només circularan entre el Prat i l'Aeroport.

El bastón de mando

La dimissió per la vaga de tranvies.

L'any 1945, Josep Maria D'Albert i Despujol, membre polític d'una de les nissagues del barri, els Muntades, els patrons de l'Espanya Industrial, fou nomenat alcalde de Barcelona.

Les cròniques de l'època expliquen que, per festejar aquest esdeveniment, els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal, un "bastón de mando" a la plaça sant Jaume.

Aquest acte, actualment, ens podria semblar bastant irònic; però, aleshores, corresponia a la manca de llibertats i a l'ambient de delació que el propi franquisme promovia. No hi podia haver cap dubte en la fidelitat dels obrers envers als amos. La fideltat dels amos envers el règim era molt clara. En agraïment del nomenament, el propi Josep Ma. va convidar el mateix Franco a visitar la fàbrica. I que content n'estaria el dictador de passejar pels voltants d'aquesta fàbrica tèxtil que l'any 1939 havia produït més de 400.000 banderes nacionals.

Tot i això, per acabar d'entendre l'adhesió dels obrers als amos, s'ha de tenir en compte un altre element que fou bàsic i va influenciar a la història de l'Espanya Industrial: el paternalisme. Els propietaris successius de la fàbrica van jugar a fer de pares dels seus indefensos obrers. Aquesta dura política industrial ja es va iniciar el 1865, quan, en plena epidèmia de còlera, la fàbrica va fer la funció de sanatori. També es pot constatar que, en determinats moments al llarg de la història de la fàbrica: el 1877, en ocasió d'una visita el rei a les instal·lacions, l'amo demanà perdó directament al monarca per tres treballadors condemnats, i evidentment li va ser concedit.

Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estratègia laboral de la fàbrica i segurament a un interès egolatre de part dels amos. Les grans empreses tèxtils del barri, com succeeix en l'actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d'eliminar els problemes i sotmetre els treballadors als interessos patronals, reduïnt la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.

L'Espanya Industrial es podia permetre tractar millor els seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideressin els amos com a persones respectables però que, al mateix temps, treien els beneficis d'aquestes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.

La conseqüència d'aquest nou joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influïnt foren els radicals de Lerroux. En canvi, fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida que van respondre amb brots revolucionaris.

De totes formes, tornant a aquest propietari-alcalde; cal a dir que aquest bastón de mando no li deuria servir de gaire utilitat quan l'any 1951 hagué de dimitir com a conseqüència de la Vaga General dels Tranvies a Barcelona, un dels primers gols importants de la ciutadania al sistema imposat.

El papa de Roma contra una dona

Aquesta història va tindre lloc al final del 1982, a Sants, quan es va produïr la visita del Papa a Barcelona. Aquell fou un moment de molts tipus de mobilitzacions a la ciutat i el barri per la majoria dels col·lectius. Però, no ens referim a tots aquells que, com a borregos van a rebre el seu pastor; que també n'hi hagueren molts.

Sinó, tot el contrari. Eren molts els qui mai van voler acceptar que una figura com la del Pontífex Suprem de l'Església ingerís als assumptes d'un estat burocràtic que supossadament es declarava confessional, però que a nivell pràctic (i ara encara) seguia fuincionant com a Estat Catòlic, Apostòlic i Romà. Es van mobilitzar gran part dels moviments socials i sindicats de treballadors.

Però aquella visita resultava especialment molesta per les dones i els grups feministes, com les primeres que veien com l'Església Catòlica es seguia inmiscuïnt a les seves vides i coartant les seves llibertats i decisions personals; fins i tot, aquelles més íntimes i personals.

La reacció fou la convocatòria de manifestacions i cridaneres pintades a les parets de la ciutat; amb escrits

A Sants, un dels grups que es va manifestar més en contra davant de l'arribada de Joan Pau 2n va ser el Casal de Dones. En pocs dies, les parets del barri es van omplir amb frases de denúncia contra els valors imposats pel papa, i reivindicant els seus drets i llibertats sexuals i altres també personals, com: "Si el papa tuviera que abortar el aborto sería legal" o "Si el papa quedara preñado, el aborto sería sagrado". La repressió no es va fer esperar.

Una de les dones més compromeses del Casal, Maria Pilar Uriel, es va veure imputada pel succès i les càrregues policials.

El judici, que tingué lloc el març del 1983, a l'edifici del Passeig Lluís Companys; va sortir malament als defensors del papa i es va anar posat de manifest l'esperpèntica situació creada.

Finalment, per falta de proves, la Pilar fou absolta mentre entre les seves companyes del Casal, estant a la sala, es corejava la frase: "Ho varem passar de fàbula pintant!".

El dia següent, la premsa oficial de la ciutat va manipular posant la manifestant com la dolenta del fet, amb el ressó de la notícia sota el titular: "Feminista absuelta de supuestas injurias al Papa".

Les dones del casal encara tenien més raó per criticar els escrits i les notícies als mitjans de comunicació i seguir defensant les seves llibertats.

El Paral·lel

L'any 1884 es va obrir una àmplia avinguda unint la Plaça d'Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. És el Paral·lel.
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.

Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.

Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.

Esguerrats cap a Sants

Molts no coneixeran aquesta expressió popular, i entre els que l'han escoltat algun cop, probablement, seran molt pocs els que en coneguin l'origen. Al darrer quart del segle 19, durant el ple creixement industrial a Sants i s'anava multiplicant la seva població; va aparèixer un personatge que es va fer molt popular, un mestre anomenat Nicasi Uncetti, que era conegut com el curander de Sants.

A un poble, on el 76% dels habitants eren analfabets i on es barrejaven les supersticions del camp amb el fervor catòlic, no és d'estranyar que aquest personatge. que curava amb rituals curiosos i predicava a parts iguals l'evangeli i l'espiritisme, tingués un gran nombre de seguidors.

Les històries d'aquest curander de Sants van circular tant que, en poc temps, ja cantava adeptes per tot arreu de Catalunya; als quals, pel que es veu, visitava sovint per tal de curar-los de les seves malalties. Pel que els propis documents de l'època narren, els visitats li pagaven els bitllets de tren, els menjars amb els millors capons, el vestien amb tot de trajos nous i li omplien les butxaques de regalets. Tot a canvi d'esperpèntics consells del guaridor que, fins i tot, van portar a la ruïna algunes famílies.

Com exemple, es pot trobar una narració que parla de l'arribada de Nicasi a Lleida, on va fer que una família fes un pou a la seva finca per tal d'arribar a les aigües que, ni més ni menys, del bíblic riu Jordà.

El capítol més dantesc d'aquesta història, el que dona nom al propi article, es va produïr l'any 1870, quan les autoritats van deternr el conegut curander arran d'una convocatòria que aquest mateix va fer. Com si d'un profeta dels evangelis es tractés, Nicasi va fer una crida a tots else coixos, cecs i impedits prometent que tots aquells que assistissin serien guarits dels seus mals. És d'imaginar l'ensurt que això deuria produïr a les autoritats de la vila i als catòlics m´s ortodoxos.

Tot i aquesta cura fallida els espiritistes seguidors de Nicasi no es van aturar arribant a edificar un centre espiritista a una gran finca enjardinada, amb una capella i arbres al carrer de Sant Joan, actual Miquel Àngel. Com no podia ser de cap altra manera amb una figura tan egolatra, la finca es va nomenar Cal Nicasi.

Però, com a la resta del món, a Sants, la fascinació per l'espiritisme també va desaparèixer, especialment, amb la mort del guaridor. L'analfabetisme, en canvi, trigaria molt a desaparèixer; doncs, a banda dels ateneus obrers poca gent hi tenia interès.

Can Vies obra les portes

Can Vies es queda al barri

L'edifici del CSA Can Vies es va construïr el 1879, quan també es va fer amb la línia 1 del metro de Barcelona. Al començament, era un magatzem de material per la construcció d'aquesta línia, al costat de l'estació Mercat Nou. És al carrer Jocs Florals.

Més tard, es convertí en l'edifici de treballadors del metro, sota el nom de "Círculo Social Metropolitano", sent col·lectivitzat, durant la Guerra Civil, per la CNT.
Durant el franquisme, va passar a ser utilitzat per la secció sindical del metro, Sindicato Vertical, fet que afegí al mateix un annex on s'hi situaria una capella que es diria Verge de Montserrat, amb una figura seva; que va persistir fins a mitjans dels 90.

Després de les legalitzacions dels sindicats, l'edifici continuà fent les seves funcions internes com a lloc intern per als sindicats de treballadors, tenint així la seu del dispensari i diferents despatxos sindicals. A principis dels anys 90, va ser víctima d'atacs incendiaris de procedència estranya, després d'un temps en què els treballadors havien tingut conflictes laborals amb la patronal de l'empresa TMB.
El 10 de maig del 1997, l'edifici va ser okupat per col·lectius de joves de Sants com a resposta a la manca d'espais socials on poder realitzar activitats tant de caire lúdic com polític. Es va fer mitjançant un cercavila que va finalitzar amb l'okupació de l'edifici, exceptuant la capella.
Així, es va començar a crear un Centre Social Autogestionat, on s'hi ha anat creant un projecte creació social alternativa on s'han fet activitats i festes per als joves en poder tenir un sentit crític del sistema capitalista i anar integrant els joves i altres veïns de Sants i de fora implicant-los en la lluita per a canviar la situació social del barri. El 2005, es van fer obres per modificar i obrir la capella com un espai més ample per realitzar aquestes activitats.
Després d'un procés judicial el 1997 arxivat pel districte degut a la pressió social dels i les veïnes; se'n va obrir un altre recolzat per TMB per iniciar el seu desallotjament "denonament precari"; on s'hi ha implicat el traçat del T.A.V. (Tren d'Alta Velocitat), amb l'arribada d'infraestructures antisocials, com el Calaix de les Vies o el tipus de Remodificació de l'Estació, amb plans urbanístics especulatius que portaria la destrucció d'una vintena de finques de la part antiga de Sants, de cases baixetes, per un traçat d'habitatges hipotecats; (ja fets dos amb 5 pisos i zona ajardinada), grans zones comercials i una nova rambla del Calaix; juntament amb la de Badal, que actualment és el passeig que tapa la Ronda del Mig. Així, imposar un model de barri-mercaderia només destinada als rics.
Aquest projecte afecta greument l'estructura històrica i l'arquitectura del barri; sobretot, les associacions de veïns, que es poden quedar sense habitatge. De fet, Can Vies va ser víctima de diferents amenasses del dostricte que afectaven a nivell tècnic, tancament de l'aigua i la llum, ode control policial pels mossos d'esquadra, que han causat detencions.
S'han fet tot tipus de protestes en contra dels interessos especulatius i salvar el centre com a lloc de trobada del barri, amb lemes com Prou demanda de precarietat, Aturem la demanda de TMB, NO al TAV o el lema més destacat Can Vies es queda al barri.
La manifestació més important va ser el 20 d'octubre de l'any passat, que era un dels actes del Correllengua.
A més a més, hi han hagut actes previs: una recollida de firmes de centenars de persones; fins i tot, periodistes i comunicadors que recolzaven el projecte.

Al judici, s'hi van implicar, com a part demandada, els col·lectius i entitats que segueixen lluitant a favor del barri: la Confederació General del Treball, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, el Centre Social de Sants, l'Associació Papers per a Tothom, els Col·lectius de Joves Comunistes, el Casal Independentista de Sants, el Col·lectiu Cultural La ciutat invisible, l'Assemblea del Barri de Sants, la Comissió de Veïns de la Bordeta i Sant Medir, el grup musical Pirat's Sound Sistema, el periòdic de comunicació popular La Burxa, el Col·lectiu de Difusió Cultural de Sants i el Col·lectiu de la Vivenda Digna. Als jutjats del Passeig Lluís Companys de Barcelona; mentre que, a fora, hi havia actes polítics de moltes de les entitats populars i algunes actuacions musicals de grups com Cesck Freixas, Pirats Sound Sistema o; fins i tot, un dinar vegà amb productes ecològics organitzat pel col·lectiu La Xirivita.
Durant el judici, que va durar 5 hores, els advocats i alguns dels membres dels col·lectius de la defensa van fer valdre els seus arguments i demanar que es desestimi la demanda de TMB. També es van presentar documents que negaven l'estat de ruïna que denunciava TMB; que només era per beneficiar els seus interessos econòmics. L'acusació va demostrar que l'edifici va estar desallotjat durant un temps; i un veí va dir que la data del maig era simbòlica ja que els espais s'havien de refer després dels incendis patits i s'obria per aprofitar-lo com a espai actiu. A la portada d'una edició de la Burxa, es pot veure el cartell sobre la victòria del judici, amb frases, com: Can Vies és del barri i, a Sants, es queda. Això ha estat un nou punt de partida per tirar endavant els nous reptes de lluita per a revolucionar el barri fent-lo de totes i tots.

El Centre Social Autogestionat

A part de les sentències i amenasses; Can Vies és una casa comuna de diferents col·lectius polítics i socials d'arreu. Ha estat un punt d'encontre per refer el fil entre generacions d'activistes, teixint pràctiques i relacions comunes. Ha estat, quasi, com una escola de participació col·lectiva, política assembleària, social i cultural per a centenars de persones, dinamitzant el teixit associatiu del barri.

La casa està formada per:

- la vivenda: al pis de dalt, on hi ha les habitacions i unes golfes.
- la cafeta: espai on hi ha la barra de bar per a fer alguns refrescs o begudes, on també es fan algunes activitats. Al darrere, hi ha els lavabos i, al costat, hi ha un petit espai on s'hi fan les assemblees dels col·lectius.
- la capella: espai més ample, el més reformat, on s'hi han obert la majoria d'activitats de tot tipus per al públic. Al fons del local, es troba una barra i la cuina quan hi ha hagut alguns sopars populars que complementen les activitats fetes. A la punta, s'hi troben uns lavabos


Al CSA, el principal òrgan de govern és l'assemblea; funciona per concens i d'una manera horitzontal i sense ser jeràrquica; no tenen caps ni representants i funciona amb responsabilitat col·lectiva.
Hi participa l'Assemblea del Barri de Sants (ABS), que és l'assemblea que coordina i fa confluïr tots els moviments polítics i socials del barri i forma part de diverses campanyes: antiespeculatives, a favor dels drets de les persones migrades, a favor dels drets dels i les treballadores, antirrepressives, contra la destrucció del territori o altres.

Al CSA, també hi treballen molts altres col·lectius:

-La Burxa: periòdic popular de distribució gratuïta. Se'n distribueixen 5000 exemplars mensuals.

-Negres Tempestes: col·lectiu independentista llibertari.

-Barri Sants.org: col·lectiu de notícies actuals i recents sobre Sants i el seu entorn, on també s'hi publiquen relats històrics. També hi ha apartats d'Opinió, Cultura o TV. Un dels membres més destacats és l'Agus Giralt.

-Col·lectiu de teatre: Obra projectes de tallers teatrals oberts a tothom i gratuïts. Trobem un taller de teatre de dones que està començant a fer les primeres passes i un altre grup que ha entrat veient que, al Centre Cívic, censuraven les seves obres. O, el grup més veterà, que treballa l'expressió corporal, el treball amb màscara o una disciplina molt difícil d'aprendre com la Comedia de'll arte, d'origen italià. Entre els dinamitzadors del grup es compta amb els professionals de l'escena, com la Montse Puig (ex-Joglars).

-Col·lectiu de cinema: Organitzen projeccions de pel·lícules de forma periòdica. Els diumenges de cinema, han passat grans quantitats de films: algunes obres de culte, altres joies per descobrir i difícils de trobar als circuits comercials. També ha estat aparador de concorregudes maratons de curs.

-Víctimes del civisme: associació que critica les noves ordenances de civisme i les discriminacions portades a les persones amb més dificultats, des dels immigrants o altres que viuen en precarietat o problemes.

-Bastoners de Sants.

-Col·lectius musicals: En l'aspetce musical, Can Vies també ha estat un bressol de molts músics santsencs, proporcionant-los un local d'assaig. No en va el grup Pirats Sound Sistema, un dels grups més innovadors i d¡èxit del panorama musical català va néixer a la casa. En l'actualitat, entre els grups que utilitzen de forma fixa o ocasional el local, podem trobar una gran varietat musical, que va del Punk-rock dels Yakolev-42, al rock-psicodèlic en català dels Espectres passant pel reggae i ska més clàssic dels Fortunelars.
Alhora, Can Vies també és un escenari perfecte per a petites actuacions en format acústic, des de la rumba dels colomencs Los Barranquillos al blues- rock del músic Marc Sanz.

A part, es seguiria fent una llarga llista de la quantitat d'activitats que s'hi han fet: xerrades, taules rodones, vagues de fam per als immigrants, fins a trobades monologistes, ioga... També es reuniexen mitjans de comunicació, com la Ràdio Lliure de Sants.
S'ha aprofitat per algunes sessions de la Universitat Lliure d'Estiu o "ULE".

Seguint aquesta dinàmica, per al futur, pot acabar éssent un element innovador a Sants i encara podrà fer canviar alguns dels factors del seu voltant. Un exemple clar seria el de l'estació de metro de Mercat Nou, que s'ha demanat que se li canvïi el nom per Can Vies.

A sota us deixo dos vídeos que us poden ser interessants. En el primer, és presentant per Circ Rauxa, s'hi oberserven imatges reals sobre diferents de la destrucció del barri els últims anys amb una versió de la cançó dels Sex Pistols (God save the Queen) pel grup santsenc The Drink Team amb una adaptació més "punkarra", canviant-li el títol pel de la Núria Feliu (cantant i convergent culpable dels enderrocs) i la lletra en defensa de Can Vies. El vídeo porta el títol Carbó per la Imma (Moraleda), que desgraciadament segueix sent la regidora del districte i se l'hauria merescut que li portessin els reis, per voler seguir encara amb les destruccions als nostres barris. Malgrat tot, amb Can Vies no ho ha aconseguit.

I el segon, és el d'un concert de música a Can Vies, per posar exemple d'alguna de les activitats per a la gent jove del barri.

L'agregació a Barcelona

El 20 d'abril de 1897, per reial decret de la regent Maria Cristina, signat pel ministre de

Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, les Corts. Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

No era el primer cop que Sants, d'alguna forma, ja formava part de Barcelona. Ja a finals del segle 14, la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindat, sembla ser que era sota el control de l'església del Pi. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades del tot i l'història oral manté versions contraindicatòries. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia una forta pressió sobre Sants, perquè tenia pastures. En qualsevol cas, el cens, llavors, tampoc superava els 100 habitants. Quan Sants va aconseguir el títol de vila, al segle 17, va aconseguir la seva independència municipal.
Fins al 5 de maig de l'any 1893, el municipi es va mantenir, relativament, independent a Barcelona però sota una pressió capital constant i intensa de la gran ciutat; sobretot, per la industrialització que es feia a diferents municipis propers.
Els sectors monàrquics, conservadors i capitalistes eren partidaris de l'agregació per interessos econòmics van tenir 2147 firmes, sobretot, pels propietaris i terratinents del municipi; mentre que els sectors republicans i populars, només en tenien 1432 oposades; ja que estaven més preocupats per les primeres necessitats dels veïns i millorar les seves condicions de misèria.
L'agregació fou induïda pels industrials i terratinents de fora del municipì que, en aquell moment, controlaven el govern municipal. Aquest període va durar fins el 12 de juliol del 1884, moment en què Sants tornà a ser un municipi independent, gràcies a una forta pressió popular.

Però, igual com la resta de pobles del Pla de Barcelona, fou sotmès definitivament a la ciutat el 1897. A partir d'aquest moment, Barcelona va crear un districte amb Sants, les Corts i el barri d'Hosrafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anul·lar el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.
Així, els grans terratinents aconseguiren el seu objectiu. Agregant nous municipis, com el de Sants, aconseguiren més poder polític i social. Simultaniament, el sol del nou districte va servir a Barcelona per instal·lar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat: fàbriques, cementiris, vies de comunicació.

Tanmateix, ni l'agregació a la gran ciutat ni la constant homogenització que s'ha anat produïnt durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants, el sentiment de pertinença a quelcom diferent de Barcelona.

Aquest fenomen, aquests últims anys, ha tornat a tenir més força per les lluites veïnals i els col·lectius a favor d'un barri social i digne que satisfaci les necessitats veïnals del barri per plantar cara a l'especulació immobiliària, com el Centre Social, el CSOA Can Vies, grups lúdico-educatius com l'esplai Xiroia o alguns grups escoltes i, també col·lectius polítics, com els de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans o l'Ateneu Llibertari.

La mala Dona

Enriqueta Martí: la sagrestadora de nens.















Una història on s'hi inclouen assassinats, prostitució, interessos foscos de les classes benestants, repressió policial o un seguiment intensiu per part dels diaris de l'època i pel poble en forma de safareig, es podria situar a l'ambient d'una populosa ciutat industrial al començament del segle 20; i es pensaria en el Londres de Jack l'esbudellador. Hi ha una història semblant que no té, com a escenari, la capital anglesa, sinó a carrers de Barcelona, com l'antic carrer de Ponent (actual Joaquim Costa), al Raval, o el carrer Jocs Florals, a Sants.

L'any 1912, a Barcelona patia patia periodics i debastadors brots de tuberculosi. Als carrers, encara es podia respirar l'ambient de por i delació que la brutal repressió que l'estat, després de la Setmana Tràgica, havia generat. Aliens a la resta de la societat, com sempre, la burgesia catalana es divertia massa gaudint de la seva privilegiada situació i feia bandera d'una llengua i una cultura que tan sols feia uns anys que havien descobert, al que ells mateixos van anomenar com a Renaixença. La ciutat, plenament industrialitzada, portava una vida moguda enmig de les fàbriques i les llums del nou Paral·lel.

En aquest ambient, va començar a correr un rumor com la pòlvora. A la ciutat de Barcelona, desapareixien molts nens i nenes de forma misteriosa, especialment fills de les classes més humils. El rumor va començar a créixer amb tanta força que el governador civil, Portela Valladares, es va veure obligat a desmentir-lo, temerós de que esdevingués una espurna d'una nova revolta a la Rosa de Foc. El governador es va equivocar, doncs rera les històries que començaven a popularitzar l'home del sac, hi havia una persona real: Enriqueta Martí, la que es va conèixer, amb el temps, com "la Vampira de Barcelona".

El rumor va arribar a la premsa quan ja eren molts els nens que havien desaparegut, amb el cas d'una nena anomenada Teresa Guitart. La nena, desapareguda al portal de casa seva del carrer Sant Vicenç al vespre del 10 de febrer, va fer saltar totes les alarmes de la ciutat, obligant a la policia a tractar el tema de forma seriosa, com fins llavors no ho havia fet. Tot i això, els esforços policials haurien quedat en no res si dins de la història no intervingués la casualitat i la xafarderia dels veïns.

L'any 1912, a Barcelona, bullia amb la notícia de la desaparició d'una nena de cinc anys, la Teresita Guitart. Ja feia dues setmanes queels diaria anaven plens i que la policia cercava la nena de forma infectuosa. La casualitat va fer que fos una veïna del carrer Ponent, la que resolgués, en part, el misteri,

La dona va veure la nena, a través d'una finestra i sospitant que fos ella va fer correr el rumor, que va arribar a les oïdes de la policia. Aquests entraren al pis, trobant la Teresita i una nena anomenada Angelita. L'Enriqueta, que ja tenia antecedents per corrupció a menors, fou detinguda.

A mesura que es va avançar la investigació, es descobrien fets intrigants; com mendigar pels matins a les parròquies, però, a les nits, freqüentés ambients elitistes de la burgesia catalana, vestida elegantment. Quan entrevistaven a les nenes, es veia que elles havien sigut testimonis de la mort d'un nen. Però en el moment en que tot va esclatar va ser l'escorcoll de la casa. En mig d'un mobiliari luxós, hi trobaren vestits i ossos de criatures, alguns exposats al foc per treure'n greixos i pots amb sang, greix, pocions i un llibre de fetilleria.

Finalment, l'Enriqueta va reconeixer els crims amb una amenassa: "Que escorcollin el pis, que piquin bé les parets. Ja que pujaré al patíbul, que paguin amb mi tots els culpables ". La psicosi es va desfermar, registrant-se els seus antics domicilis: al carrer Tallers, al carrer Picalqués i a Sant Feliu de Llobregat, on apareixien més ossos i lllibres de receptes. Però l'Enriqueta també havia viscut al carrer Jocs Florals, on es va guanyar el malnom de Mala Dona. Allà hi trobaren un crani d'un nen de tres anys i altres restes.

Però aquesta història no fou, exclosivament, una crònica negra. La clau de tot es trobà a un paquet de cartes xifrades que van apareixer a una llista de noms i adreces de gent influent., que segons sembla, eren clients macabres de l'Enriqueta. Eren els encarregs de metges, advocats, comerciants, escriptors i polítics els que li permetien viure amb luxes.

Tot era excessiu per a la premsa barcelonina que, tement una nova setmana tràgica, ho va tallar tot. Casualment, els mateixos dies, es va enfonsar el Titànic i tothom oblidà la història de la "vampira". L'Enriqueta va anar a la presó sense que la llista trascendís. I als dies, va morir, oficialment, d'un càncer tot i que també van correr rumors sobre si havia estat llinxada per les preses o enverinada.

Podeu trobar més informació a: www.altresbarcelones.com

El bressol del cinema català

L'any 1895, els germans Lumière presentaven, a París, la primera cinematografia al Saló Indi del Grand Café, amb un aparell útil per a les projeccions públiques. L'invent va ser un èxit comercial i, ràpidament, es va importar a tot Europa; i, un any més tard, portat pels mateixos Lumière, va arribar al carrer més concorregut de Barcelona, la Rambla.

Ben aviat, dos fotògrafs barcelonins, Antoni i Emili Fernàndez, van veure el futur de l'invent i van inaugurar el cinematògraf Napoleó.

Entre els primers espectadors, la major part pertanyents a les èlits de la ciutat, es trobava un jove
ebanista santsenc, amb certs coneixements de forografia.

Així, aplicant els seus coneixements, fou capaç de crear la seva primera càmara de filmar. Amb

aquesta mà de pioner es va dispossar a fer les primeres filmacions del cinema català (i també de tot l'estat). No era cap altre que Fructuós Gelabert. Aquest va adoptar el kinetoscopi d'Edison i les tècniques dels Lumière per a fer els seus films.

Fins fa pocs anys s'afirmava que la seva primera filmació era "La baralla en un cafè" , que era un film realitzat al casino de Sants; però, recentment, s'ha descobert que el 1897, abans de l'obra citada, Gelabert ja havia format dues escenes de la vida quotidiana a Sants: "Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants" i "Sortida dels treballadors de l'Espanya Industrial" I, un any més tard, va produïr la que es considerava com la primera pel·lícula del cinema d'animació de l'Estat: "Xoc entre dos transatlàntics".

L'invent, tot i les crítiques d'intel·lectuals de dretes, Maragall, Russiñol o Eugeni d'Ors, que l'insultaven com un espectacle per a incluts, va proliferar i es va popularitzar gràcies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d'un espectacle de màgia, als envelats i els primers cinemes.

Poc a poc, les imatges van anar plenant-se d'arguments, com la Terra Baixa que Gelabert va filmar, i va aparèixer el gènere documental, que va deixar constància de fets que commovien la ciutat, com la Setmana Tràgica, amb dos títols, com "Los sucesos de Barcelona (1909)" de Joan Gaspar o "La huelga general de agosto en Barcelona" de Gelabert.

Però Sants va ser més que un simple escenari dels incis del cinema en català, doncs el propi Fructuós Gelabert va obrir els estudis, Boreal Films, a l'espai que ara ocupa el centre de la plaça de Sants; el lloc fou conegut popularment com "La casa del vidre".

Poca poc, el cinema va anar deixant de ser una cosa de les èlits per a ser de tothom, i els santsencs es van fer assidus a cinemes com els que van apareixer al carrer Gayarre, a la plaça Espanya, al carrer Galileu o a la Riera Blanca, al barri de Collblanc.

Actualment, el cinema més important és el Palau Balanyà, al Passeig de Sant Antoni cantonada amb Vallespir, després de la plaça Joan Peiró, amb 6 sales de sessions cinematogràfiques,

L'obriment de Can Vies, com a CSA, ha estat un dels punts de partides del cinema alternatiu, on als diumenges, es segueixen passant grans quantitats de films amb idees crítiques de la societat, difícilment, de trobar als cines comercials.

El tren a Sants

El primer tren que circulà als Països Catalans va ser Mataró-Barcelona, el 1848; en aquesta línia s'hi va fer el primer túnel de la península ibèrica, a Mongat. A partir d'aquesta data, es va accelerar el desenvolupament del ferrocarril a tot Catalunya tant cap al nord com al sud: el 1854, a Granollers, que s'ajuntaria amb la de Mataró fins a Portbou i, el 1855, a Montcada, Sabadell i Terrassa, Manresa, que uniria Barcelona amb Lleida i Saragossa.

La sortida lògica de les línies ferroviàries de la ciutat en direcció sud, era per la costa, seguint el camí ral de Barcelona; a Sants i la Bordeta, eren terrenys plans i sense gaires accidents geogràfics, a banda de les diverses rieres que baixaven de Collserola i que han quedat fossilitzades en alguns dels actuals carrers: Riera Blanca, Riera d'Escuder o Riera de Magòria.
Però si es va donar un condicionant més fort va ser la pressió dels interessos dels propietaris industrials tèxtils que creien que el tren era l'única manera més ràpida de fer negocis amb els seus productes: distribuïen les mercaderies i aconseguir les matèries primeres de manera més ràpida i a costos molt més baixos dels que, després, les vendrien. A Sants, ja funcionaven les dues fàbriques tèxtils més importants, com el Vapor Vell (1846) i l'Espanya Industrial (des del 1847) com algunes de químiques.
El 1851, Michael de Bergue, un enginyer anglès que vivia a Barcelona, va aconseguir la concessió per fer la línia de tren Barcelona-Molins-Martorell; que seguiria fins a Tarragona i València. Les obres es van iniciar el 1854; sota la companyia ferroviària: "Caminos de Hierro del Centro de España"; hi van explotar mà d'obra barata de forma injusta: paletes, fusters, picapedrers, peons i dinamita; amb jornades de treball injustes i precàries; amb animals de tir i dinamita. Les vies eren de tamany ibèric i arribava des de l'estació de Rambla Catalunya-Ronda Universitat.

El 1855, ja es va edificar la que seria la primera estació de Sants; estava al final del carrer Riego, de forma que fos molt propera a l'Espanya Industrial. La següent estació que es va inaugurar va ser la de la Bordeta, també propera a una fàbrica, que es deia Aprestadora Española.

Les locomotores de vapor treien el fum gris fosc cap enrere i avisaven el pas pel seu xiulet peculiar. Es va accelerar el transport de les primeres matèries: les peces tèxtils de les dues fàbriques i altres recursos del Baix Llobregat que s'exportaven al port com a mercaderies: fusta, recursos minerals: pedres. Més avançarien cap al Garraf i, després, cap a Tarragona, Reus, Valls i Lleida.

Les línies, en anar creixent, van anar portant un conseqüent augment de problemes per als veïns. Els santsencs van començar a veure com s'anaven tallant els seus antics camins que enllaçaven amb les Corts i com el poble quedava seccionat entre Sants i la Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l'Ajuntament de Sants i la companyia ferroviària esdevingueren cada cop més cruents. El fum del vapor també era una font de problemes per a la gent del carrer.
Els veïns veien amb por les obres del tren i s'organitzaren diferents cops per intentar afrontar aquesta situació i reivindicar les seves primeres necessitats i protestar contra les obres. Però l'ajuntament tenia, en primer lloc, els interessos econòmics dels Muntades o els Güell abans de les necessitats veïnals.
La Capitania General va amenaçar les associacions veïnals de segrestar-los al vaixell-presó Europa en cas de destrossar les vies fèrries o telegràfiques.
Els últims anys d'independència del poble de Sants, les inversions de l'Ajuntament per minimitzar els talls de les obres van ser només per interessos econòmics. Es feien ponts als carrers del Nord (actual Galileu) i Alcolea per comunicar de forma pèssima, les dues àrees del barri separades per les vies. En canvi, el cas del pont dels amos de Can Catà era diferent; es va fer amb diners públics per a un ús privat de la família; que els veïns indignats la cremarien a la revolució del 36.

A part de les línies del sud; ja al segle XX, apareixen els carrilets el 1912; en obrir l'estació de la Magòria que aniria a l'Hospitalet, Cornellà i el costat del Llobregat fins a Martorell; per unir-se amb la línia d'Igualada i seguir cap a Manresa, per circular-hi sals potàssiques i productes tèxtils; i el 1919 entren els primers vagons de passatgers per un ús lúdic i s'obren noves estacions com Ildefons Cerdà, Sant Josep, Av. Carrilet. Almeda i Cornellà.

Però, el pas fins a la Plaça Espanya el 1926, era bàsicament per contactar amb la ciutat i va crear molts problemes als veïns dels barris com la Magòria, Bordeta, Font de la Guatlla o el Port, que van fer tallar el pas a la Gran Via i alguns carrers que unien els punts dels veïns, als anys 70, quan amb les males condicions de les vies.

Extret: Pardo Xavier, Sanromà Joan. El ferrocarril. Arxiu de Sants-Montjuïc.

Als primers anys del segle XX, les línies de tren creixien i Sants s'anava configurant com un punt vital de la xarxa ferroviària. Aquest creixement va suposar, per als industrials, un benefici econòmic mentre que per als veïns seguiria sent, cada cop més, una font o causa de problemes més greus.

Als darrers anys d'independència del poble de Sants, les inversions del seu ajuntament en infraestructures per minimitzar els talls de les obres foren enormes economicament parlant.

Es feien ponts al carrer del Nord (actual Galileu) i el carrer Alcolea per mantenir les àrees bàsiques connectades però insuficients. Un cas diferenciat seria el del pont de Can Catà, un dels terratinents del barri, que es varen fer amb diners públics per a un ús privat de la família. Els santsencs recordaran molt bé això durant la revolució del 36, la seva finca fou una de les dues que van cremar el barri.

Els voltants de les vies del tren, com la publicació local de l'època El Eco de Sants constata en tornaren llocs inhòspits i solitaris on els robatoris eren cada cop més freqüents. El tren també representava un tall immens al trànsit lliure de carruatges, limitant el creixement dels principals eixos santsencs. I els accidents seguirien sent més freqüents.

Tot això va generar protestes i veus a favor del soterrament de les vies. Però tot i que aquest es va acceptar en part l'anu 1905, el contracte de l'execució de les obres no va signar fins el 1923. Acordant com a punt innegociable que en cap cas l'estació ni l'estació de Sants i el servei de mercaderies quedarien tancats. Evidentment, els Muntades seguirien exercint des de la fàbrica cpm a amos o des de l'alcaldia, com a freqüents inquilins.

Les obres de la nova estació i del cobriment de les vies es van eternitzar. De forma que les andanes d'aquesta no es van inaugurar fins al 1936, però l'edifici no fou plenament acabat fins el 1941.

En la guerra civil, els vagons van tenir un ús militar pel Front Popular, sobretot per la CNT i la FAI, per afrontar els atacs feixistes.

Als anys 70, amb els cobriments de les vies amb ciment amb l'Avinguda de Roma cap a la ciutat; i el Passeig Sant Antoni, cap al litoral, destrossaria l'última casa dels veïns del carrer Riego.

Com veiem en la història de Sants i del tren han estat lligades des dels seus inicis. Tristament, en

l'actualitat, podem constatar de nou com un cop més, els interessos econòmics es situen per davant de les problemàtiques socials o urbanístiques que aquests generen.

El barri seguirà tallat (més encara que abans) i l'Estació duplicarà el seu tamany amb franquícies de grans multinacionals per l'arribada d'un nou tren, el TAV (o AVE) pensat per les grans èlits, suposant la centralització de la xarxa ferroviària i un nou pla urbanístic especulatiu format per grans superfícies i habitatges dormitoris, com la construcció de la torre Malàia.

Mentre que les condicions de rodalies segueixen sent cada cop més defectuoses, els retards i el mal servei perjudiquen les i els usuaris que el necessiten cada dia, provocant fins i tot, accidents. Les queixes dels veïns han estat molt evidents com es pot veure a diaris com La Burxa, la Directa, la Línia de Sants o El Punt.

Una de les accions realitzades seria l'1 de desembre, amb la manifestació organitzada per la plataforma Decideixo decidir,
reclamant d'aturar la centralització i reclamant el traspàs de les infraestructures, on hi participarien treballadors, organitzacions sindicals i polítiques (CUP, ERC, CGT, Intersindical, COS...) , malgrat alguns hipòcrites com CiU que ho farien tan sols com a excusa per tenir vots després de pactar les obres amb el PP entre final de la dècada del 1990 i després del 2000.

Extret: Pardo Xavier, Sanromà Joan. El ferrocarril. Arxiu de Sants-Montjuïc.